Volves grises, la primera novel·la de Ramon Xuriguera, ens trasllada a un ambient parisenc d’estudiants, d’emigrats, de noies que treballen i viuen llur vida. Un ambient on els amors es trenen i es destrenen amb facilitat, sense grans vehemències passionals, gairebé sense recança. L’autor sembla esforçar-se a donar una imatge nova del que en podríem dir encara bohèmia de París, però que ja no té res pròpiament de bohèmia; a suggerir la imatge nova de la noia d’avui, a fer triomfar en la nostra imaginació la seva silueta esportiva, sobre la silueta romàntica derivada de Murger; a descriure un ambient on l’amor, el plaer és fàcil, però sense abjecció. L’obra ens ofereix així la pintura d’uns costums que han llevat gairebé tota importància a les relacions sexuals: relacions que hi esdevenen adés inevitables, adés agradables entre les lluites de cada dia; i que si ens poden portar conflictes, deixar-nos esgarrinxades, no cal que ens trasbalsin forçosament la vida.
L’aventura, la doble aventura que, per fer viure aquest ambient, ens narra Xuriguera, no té, volgudament, res d’extraordinària: l’autor s’esforça àdhuc a fer ben naturals les seves fases: que semblin ben bé un accident quotidià, sense importància. El que fa l’aventura interessant és la sensibilitat de l’autor, els detalls psicològics, la vena de tendresa, d’il·lusió, d’encís que ho vivifica tot.
Altrament, l’autor més que a explicar l’aventura del protagonista –amb el qual s’identifica− més que a dramatitzar-ne les escenes, tendeix a oferir només les sensacions que desvetlla en la seva sensibilitat. Especialment, es complau en la pintura de l’ambient, en els ressons que en l’ambient deixa el drama que hi passa. I res no hi és directament descrit, sinó evocat per imatges, com en un doble joc de miralls que en reflectir les coses, les estilitzés. La vulgaritat de l’aventura pren així, un aspecte poètic, de cosa somniada, de fantasia i d’irrealitat.
Aquesta pruïja de fer sentir el ressò de les coses més que les coses mateixes, de fer-ho sensible tot mitjançant imatges, sovint força llunyanes, fa que no sigui mancat d’entrebancs la lectura del llibre, especialment en les primeres pàgines on l’autor insisteix més en aquesta manera. Després, però, l’interès que la narració pren pel mateix autor, la necessitat d’anar més a l’essencial, d’expressar algunes coses més concretes, el fa ésser més simple o almenys més natural en la recerca de la imatge.
De totes maneres, no totes són igualment afortunades, no en totes hi ha prou gust o prou tacte. Així mateix, no sempre l’autor es mostra molt segur en la tria dels mots, en el maneig de l’idioma. Inseguretat que és més condemnable alhora que més detonant, en una prosa d’artista, en una prosa d’inspiració lírica, que no deixa d’altra banda de posseir qualitats remarcables.
(Domènec Guansé: “Els llibres nous”, La Publicitat, 20 d’octubre de 1932)
* * *
No és fàcil de trobar en la producció novel·lística catalana actual temes d’una realitat tan colpidora com el que ha incitat Ramon Xuriguera a escriure la seva darrera obra. El contingut humà, la matèria damunt la qual el novel·lista treballa és de primeríssim ordre. No crec que sigui possible de començar cap comentari sobre Desordre (Ed. Proa) sense aquesta constatació prèvia que equival, de bones a primeres, a una incontenible lloança. Malmesa bona part de la nostra producció per forçades elucubracions o per exhaurits conflictes i personatges dels quals es fa difícil treure’n el suc per tal com el record d’anteriors pintures exactes impossibilita fenòmens de sorpresa, interès, curiositats que conduirien el lector, almenys, a una actitud propícia, és plaent d’assenyalar en aquesta darrera obra de Xuriguera un pòsit autèntic de realitat, que és com una alenada fresca, orejadora, que demostra fins a quin punt es fa necessari, si es vol reeixir de debò, de partir d’uns bons fonaments. Precisament aquesta impressió primera que ens ha produït la novel·la ha estat a bastament abassegadora per desfer tot el que de no reeixit hi trobéssim. La bona intenció inicial fa més perdonables defectes ulteriors.
Xuriguera s’acara amb un tipus i unes sensibilitats molt d’avui. Els seus protagonistes –es fa difícil de precisar qui és el personatge essencial d’aquesta novel·la si no és una col·lectivitat familiar entorn de la qual gira tot− interessen de seguida perquè ens recorden febleses, maneres, que hem vist sovint i que és possible de referir sempre. Hi ha una primera actitud de sinceritat –no sé si de crueltat, característica, també, del temps− que permet d’enfocar sense miraments unes vides que en aparença són normals, però que de fet estan esqueixades per tot de monstres inacabables que les garfeixen gràcies a un procés de desmoralització que s’iniciava en els pares d’aquests pobres quatre germans que apareixen en la novel·la. Ens trobem davant una desfeta col·lectiva. La novel·la té un interès perquè insinua una opinió bona combatuda adés i ara per sentimentalismes inconsistents. No es tracta de casos particulars; d’un aplegament inconnex d’éssers sense cap mena de control, però que subsistirien arreu de la mateixa manera. Alguna cosa de molt pregon que els lliga ha estat precisament la causa de llur ruïna. Tots són víctimes, ultra d’ells mateixos, del veí. Són, per dir-ho així, inseparables, i res més tràgic i més ben vist que aquell fracassat intern d’Helena per evadir-se, en vida, del seu cercle. És ja palesa la transcendència d’uns vincles, i qualsevulla de les malalties es pot determinar per alguna cosa dels pares o àdhuc dels germans. (…)
Precisament –i ara comença el capítol d’objeccions– Xuriguera s’ha complagut només a iniciar tot de temes; d’esbossar caràcters, situacions. De fer com un esquema de les possibilitats de la seva novel·la. El gran fons que endevina, el pretext admirable, no diré que s’hagi perdut, perquè perdre’s suposa un treball i un esforç gairebé inexistents en la novel·la sinó que tot just ha arribat als començaments. La novel·la hi és, sobretot, en potència. L’endevines; la completes; te la fas tu mateix. El que s’insinua té força suficient per endur-te. Però quan acabes t’adones que se t’ha escamotejat quelcom: que això i allò i allò altre, no hi són. Que l’autor s’ha limitat a esquematitzar, a apuntar, la novel·la. Que no està escrita, encara. (…)
(Joan Teixidor: “Ramon Xuriguera: Desordre”, La Publicitat, 11 de març de 1936)
* * *
Voldria assenyalar, en primer lloc, després d’haver-lo criticat, de vegades amb l’excessiva duresa que la constatació del seu talent m’inspirava, com l’estil del novel·lista s’ha depurat de tot el llast que l’afeixugava. Ara ja no és barroc ni torturat, els neologismes i els verbs inusitats ja no s’interposen en la vivacitat de la narració. I això no vol pas dir que l’estil no sigui personal, que els diàlegs i les descripcions de l’acció novel·lesca, amb els seus paràgrafs curts i les rèpliques fetes de sobreentesos i frases incompletes i vehements, no estiguin lluny de la correcta estandardització de la prosa, perill evident dels escriptors joves i que tant desespera els crítics. (…)
Una falla que té la seva causa en la mena de personatges que ens presenten els novel·listes i que, gairebé tots, estan tarats d’allò que en diríem “russisme”, tal com l’interpretaríem en l’obra de Dostoievski i dels seus predecessors, i que la novel·la soviètica ha eliminat totalment amb la revolució. Personatges indecisos ancorats entre la terra i els núvols, que s’espanten davant la realitat i abominen l’acció; que se senten generosos i agosarats, plens d’afanys redemptors i de cabòries renovadores, però que renuncien a la lluita abans que aquesta se’ls presenti. Personatges, al capdavall, sense grandesa ni simpatia, abúlics lamentables, com el protagonista de Destins, el pobre Lanau, que no gosa ni plantar cara a un pare morbosament gelós, per l’amor a una noia que se li lliura totalment. (…)
(Rafael Tasis: “Els homes i els llibres”, La vida literària a Catalunya, núm. 46, 19 de novembre de 1938, citat per Camps i Arbós, Josep: Ramon Xuriguera (1901-1966): ideologia, activitat cultural i literatura. Universitat Autònoma de Barcelona, p. 353-354)
_0.webp)
