Poesia Obres traduïdes Estudis sobre l'autor/autora

Isabel Villena

1430-1490

Isabel de Villena (València?, 1430 – València, 1490). Escriptora i religiosa. Va viure en la cort d’Alfons el Magnànim i participà de l’ambient cultural de la València del segle XV. S’ha de destacar la seva relació amb Jaume Roig, l’autor del Spill. El seu pare era el poeta Enric de Villena, que va ser Gran Mestre de Calatrava entre 1404 i 1414. El 1445 entra en un convent de València per a seguir la vida religiosa -hi va ser abadessa des del 1463- fins a la seva mort el 1490.

Entre les quatre parets del convent, Isabel de Villena segueix una vida de contemplació i espiritualitat que la porten a escriure, segons ha transcendit en les cròniques de l’època, diversos tractats sobre la vida religiosa. De tots ells, però, només s’ha conservat la Vita Christi gràcies a la intervenció pòstuma de la seva successora, Sor Aldonça de Montsoriu, que en va fer la primera edició el 1497.

La Vita Christi, neix com a llibre de doctrina i es converteix en una de les peces clau de la literatura del segle XV, dins el que s’ha anomenat Segle d’Or valencià. Els crítics i estudiosos l’han vista com un referent extraordinari, i també com una rara avis, ateses les escasses peces que es conserven escrites per dones. Llibre biogràfic i de contemplació que no exclou els somnis com a manera d’explicar l’espiritualitat, ens parla de les dones en relació directa amb Crist, un punt de vista que no devia agradar molt a l’església d’aleshores.

L’edició més recent de la Vita Christi ha estat publicada per Edicions Bromera l’any 2013. També s’ha de destacar la publicada a València el 1985, amb introducció i selecció de Lluïsa Parra.

Pàgina elaborada per Xulio Ricardo Trigo per a l’AELC.
Actualització: Helena Molist per a l’AELC.

Castellano

Castellano Villena.

Isabel de Villena nació en Valencia en 1430. Fue escritora y religiosa de la orden de las Clarisas y su padre era Enric de Villena, un poeta y prosista de la nobleza que escribió, entre otras obras, el Arte de trovar (1433). Isabel fue bautizada con el nombre de Elionor y vivió desde pequeña en la corte de María de Castilla, educándose en los ambientes aventureros y abiertos que rodearon a Alfons el Magnànim. En 1445 profesó en el convento de la Santísima Trinidad de las clarisas de Valencia, donde sería nombrada abadesa en 1463, una responsabilidad que tendría hasta su muerte en 1490.

De Isabel de Villena se ha conservado una única obra que le ha valido un reconocimiento universal, la Vita Christi, que vio la luz por primera vez en Valencia en 1497, en edición de Aldonça de Montsoriu, la abadesa que la substituyó en el cargo. Poco se sabe de otras obras, pero se dice que escribió diversos tratados y una obra mística, el Speculum Animae, del que la última noticia data de 1761, pero que hoy permanece perdida. En todo caso la dedicación a las letras de la autora no es muy frecuente en su época y sin duda se ha de enmarcar en el esplendor cultural de la Valencia del siglo XV. Se cree también que Isabel tuvo ocasión de compartir sus ideas literarias con Jaume Roig, que entonces ejercía de médico del mismo convento, y algunos estudiosos han querido ver en la Vita Christi una respuesta a la misoginia del autor del Spill. Otros escritores y traductores del momento la nombran o le dedican sus obras, como Miquel Pérez, que le dedica la traducción de la Imitació de Jesuchrist, lo que da idea de su prestigio entre los autores que la rodearon.

La intención doctrinal de la Vita Christi, libro que no fue firmado por la autora y que sólo la intervención de Sor Aldonça salvó del anonimato, no quita que sea un gran trabajo literario que no se fundamentó sólo en las fuentes consideradas legítimas. Lejos de eso, Isabel de Villena escribe prestando atención a otras fuentes llamadas “extra-canónicas”: libros apócrifos o tradiciones. Según Martí de Riquer, la Vita Christi es “un libro biográfico y de contemplación al mismo tiempo, y si no tenemos en cuenta estos dos aspectos, fundamentales en la intención de la autora, corremos el peligro de no entenderlo, aunque eso no quiere decir que el lector moderno encuentre más interés en la vida de Cristo y en los episodios del más allá.”

Des del siglo XV la influencia de la Vita Christi ha sido notable en la literatura religiosa, pero también se la considera como una de las obras medievales más representativas de su época. De las numerosas ediciones posteriores se podrían destacar muchas, pero quizá la más importante fue la publicada en Barcelona en 1527. La más reciente vio la luz en Edicions 62, en 1995.

Página elaborada por Xulio Ricardo Trigo para AELC.

English

English

Isabel de Villena (Valencia?, 1430 – Valencia, 1490) was a nun and writer who lived in the court of Alphonse V (The Magnanimous) and was an active participant in the cultural world of Valencia in the fifteenth century. Of particular interest is her relationship with Jaume Roig, author of the celebrated work Spill (Mirror). Her father was the poet Enric de Villena, who was the Grand Master of Calatrava (a military order) between 1404 and 1414. In 1445 Isabel de Villena entered the convent and she was abbess from 1463 until her death in 1490.

Once inside the convent, Isabel de Villena devoted herself to a life of contemplation and spirituality, which, according to the chronicles of her time, led her to write different treatises on religious life. The only one that remains today is Vita Christi and its survival is thanks to her successor Sor Aldonça de Montsoriu, who published it for the first time in 1497.

Vita Christi, which was conceived as a book of doctrine, has become one of the key pieces of fifteenth-century literature from what is now known as the Golden Age of Valencia. Critics and scholars alike have regarded it as an extraordinary reference work and also a rara avis, as one of the few pieces written then by women. It is a biographical and contemplative book that does not exclude dreams as a way of describing spirituality, and that speaks of women in direct relationship with Christ, a view that would not have been to the liking of the church at the time.

The most recent version of Vita Christi, edited by Albert Hauf, was published by Edicions 62 in 1995. Another notable edition is that published in Valencia in 1985, with an Introduction and selection of texts by Lluïsa Parra.

Web page: Xulio Ricardo Trigo.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Es creu que Isabel de Villena va néixer a València el 1430. Va ser escriptora i religiosa de l’orde de les Clarisses i el seu pare era Enric de Villena, un poeta i prosista de la noblesa que va escriure, entre altres obres, l’Arte de trovar (1433). Isabel va ser batejada amb el nom d’Elionor i va viure des de petita a la cort de Maria de Castella, educant-se dins els ambients aventurers i oberts que envoltaven a Alfons el Magnànim. El 1445 va professar en el convent de la Santíssima Trinitat de les clarisses de València, on seria anomenada abadessa el 1463, una responsabilitat que exerciria fins a la seva mort el 1490.

D’Isabel de Villena s’ha conservat una única obra que li ha valgut un reconeixement universal, la Vita Christi, que va veure la llum per primera vegada a València el 1497, en edició d’Aldonça de Montsoriu, l’abadessa que la va substituir en el càrrec. Poc se sap d’altres obres, però es diu que va escriure diversos tractats i una obra mística, l’Speculum Animae, l’última notícia de la qual data del 1761, però que avui roman perduda. En tot cas la dedicació a les lletres de l’autora no és gaire freqüent en la seva època i sens dubte s’ha d’emmarcar dins l’esplendor cultural de la València del segle XV. Es creu també que Isabel va tenir ocasió de compartir les seves idees literàries amb Jaume Roig, que aleshores exercia de metge del mateix convent, i alguns estudiosos han volgut veure en la Vita Christi una resposta a la misogínia de l’autor del Spill. D’altres escriptors i traductors de l’època l’esmenten o li dediquen les seves obres, com ara Miquel Pérez, que li dedica la traducció de la Imitació de Jesuchrist, la qual cosa dona idea del seu prestigi entre els autors que l’envoltaren.

La intenció doctrinal de la Vita Christi, llibre que no va ser signat per l’autora i que només la intervenció de Sor Aldonça va salvar de l’anonimat, no treu que aquest sigui un gran treball literari que no va cercar sols a les fonts considerades legítimes. Lluny d’això, Isabel de Villena escriu parant atenció a altres fonts dites «extracanòniques»: llibres apòcrifs o tradicions. Segons Martí de Riquer, la Vita Christi és «un llibre biogràfic i de contemplació alhora, i si no tenim en compte aquests dos aspectes, fonamentals en la intenció de l’autora, correm el perill de no entendre’l, encara que això no vulgui dir que el lector modern trobi més interès en la vida de Crist i en els episodis del més enllà.»

Des del segle XV la influència de la Vita Christi ha estat notable en la literatura religiosa, però també se la considera com una de les obres medievals més representatives de la seva època. De les nombroses edicions posteriors es podrien destacar moltes, però potser la més important va ser la publicada a Barcelona el 1527. La més recent va veure la llum a Edicions Bromera l’any 2013.

Il·lustració de l'edició valenciana de Vita Christi (1513).
Il·lustració de l'edició valenciana de Vita Christi (1513).
Isabel de Villena.
Isabel de Villena.
Isabel de Villena.
Isabel de Villena.

HAUF VALLS, Albert: «Vigència d’Isabel de Villena»,

Vincles

Comentaris d'obra

«Vita Christi és una vida de Jesucrist «en romanç, perquè los simples e ignorants puguen saber e contemplar la vida e mort del nostre redemptor e senyor Jesús», com llegim a la rúbrica inicial de l’obra, en la qual, cal remarcar-lo, els verbs «saber» i «contemplar» són usats d’acord amb les dues clares i evidents intencions del llibre, el qual no tan solament informa, de manera molt desigual, sobre els fets diguem-ne biogràfics del Salvador, ans encara, i potser principalment, basteix sobre aquests fets unes llargues consideracions piadoses destinades a enfervorir el lector.»

(Martí de Riquer: dins Hist. Lit. Catalana, volum 4, p. 314)
 

* * *
 

«Jaume Roig considera les dones com a causants del pecat […]. Aquest és un dels tòpics més subratllats al llarg de tota la literatura misògina medieval. Potser és per això que Isabel de Villena el contradiu amb més vigor que cap altre dels tòpics usuals, com veurem a continuació.

Sembla versemblant que Isabel de Villena va escriure el seu Vita Christi com a rèplica a la misogínia de l’Spill, obra que devia haver llegit. A la seva obra dignifica tant com pot la dona. L’apologia que en fa ve donada principalment per la seva concepció del llibre com una vida de Jesucrist, vista a través de les dones. El llibre és el relat de la vida de Crist; però no és agosarat de dir que el paper principal es dóna a Maria. A més, l’autora selecciona de l’Evangeli només aquells passatges en els quals les dones tenen un paper rellevant.

Per a Isabel de Villena, les dones no tan sols no són les causants del pecat, sinó que estan inclinades a virtut i són amables i pietoses.»

(Literatura catalana, dels inicis als nostres dies, a càrrec d’Antoni Carbonell, Anton M. Espadaler, Jordi Llovet i Antònia Tayadella. Barcelona: Edhasa, 1981, p. 186-187)
 

* * *
 

«Entre les obres més influents que marquen una fita a l’hora de perfilar la sensibilitat religiosa dels segles XVI i XVII, destaquen les anomenades Vitae Christi, la finalitat de les quals no era altra que la de fomentar una afectuosa «imitació de Jesucrist». I, de totes les VC que circularen arreu d’Europa, la de sor Isabel de Villena, abadessa del valencianíssim monestir de la Trinitat, és, potser, la de major qualitat literària i la que traspua una més alta assimilació personal i artística, en clau femenina, dels models franciscans d’un art de meditar representat per les Meditacions de la Vida de Jesucrist i la VC d’Eiximenis, així com de l’exegesi tradicional continguda en centons d’escassa originalitat, tals com Lo Cartoixà.

El llibre de sor Isabel va tenir més èxit editorial en català que no el Tirant. Ultra la primera edició valentina de Lope de Roca de 1497 ací reproduïda, n’hi ha altres dues: la valenciana de Jorge Costilla, de 1513 (amb una elaborada xilografia que representa l’autora fent entrega del seu llibre a les monges), i la barcelonina, de Carles Amorós, de 1527. Una i altra, gràcies a la incorporació de 32 i 42 xilografies, respectivament, evidencien una constant imbricació entre literatura i art sacre, i la importància del gènere a l’hora d’estudiar i comprendre el contingut i missatge de la pintura religiosa.»

(Albert Hauf: fragment del pòrtic a l’edició digital de Vita Christi, www.lluisvives.com)
 

* * *
 

[···]Villena, abadessa del convent de la Santíssimia Trinitat de les clarisses de València, sexualitzava el que és sacre. “Va donar veu a Maria Magdalena perquè pogués explicar la seva història, com s’havia educat, la vida de luxe i de dedicació al cos que havia tingut. A l’obra de Villena, Maria Magdalena reorienta la seva vida però no renuncia al cos. La sexualitat adopta un significat sacre. Quan neteja els peus de Crist, ho fa amb una gran sensualitat. Villena descriu amb molt de detall el tacte, com li estén l’oli sobre la pell”, relata Curbet. L’abadessa va fer un pas més en la defensa de la dignitat de les dones: “Reivindica sense embuts la figura d’Eva, també la fa parlar. Més que pecadora, és la creadora, i en destaca la seva maternitat, una maternitat que possibilita la redempció”. Villena responia amb els seus textos a tota una tradició misògina de segles. [···]

(Sílvia Marimon. «Isabel de Villena, abadessa i feminista, s’internacionalitza»; Diari Ara. 21 d’agost del 2014.)

Pàgina interior de la <i>Vita Christi</i>.
Pàgina interior de la Vita Christi.
Isabel de Villena
Isabel de Villena
Coberta del llibre <i>Jesús i les dones</i>.
Coberta del llibre Jesús i les dones.
Coberta del llibre <i>Vita Christi</i>.
Coberta del llibre Vita Christi.

Antologia

TRES FRAGMENTS DEL VITA CHRISTI

«Oh quanta fon la pobrea e fretura que la Senyora passà en aquella terra d’Egipte, en especial en los primers dies, que no era coneguda ni nengú li volia fiar faena, ni menys a Josep, ne podien guanyar un sols diner, per què havien a passar estrema fam! Car lo Senyor volia sentissen tota manera de penes per augment de la sua paciència, e havia ordenat la divinal potència que la excel·lent senyora Mare del seu Fill passàs menudament tota manera de dolors e hagués esperiència de infinides congoixes perquè fos exemplar a tots los mortals e hagués gran pietat a tots los reclamants a sa mercé; car nengú no pot ab veritat plànyer ne conéixer ne menys recomptar los treballs sinó aquell qui els ha passats, e per ço ab gran raó lo Eclesiàtic diu […] [que] qui navega per la mar sap molt bé recomptar los perills d’aquella, e qui és estat perseguit molt e tribulat, sap molt bé consellar i ajudar als tribulats.»

* * *

«Car la persona qui humiliar-se vol no li cal sinó que conega que és home, e llavors serà cert quantes són les misèries que segueixen la natura de l’home, e coneixerà quanta raó té de humiliar-se e de tembre en tota la vida sua, car qui les coneix, tostemps troba dins si causes de perill que el fan viure en gran temor del juí de Déu. E aquesta és la vera saviesa que l’home deu estudiar en la vida present, esforçant-se en perfetament conéixer si mateix e tembre e amar lo seu Pare e Creador, qui és jutge dreturer. E de aquesta virtuosa temor parla lo Eclesiàstic, dient […] que lo començ de la saviesa és tembre Déu. E en altre lloc diu […] [que] qui tem Déu durant la vida sua, gran misericòrdia e bé trobarà en lo extrem de la mort, en lo dia de la fi sua serà beneit e rebrà aquella gràcia final que eternament durarà.»

* * *

«E oint dir la dita Magdalena que lo Senyor era convidat per un fariseu qui estava prop a casa sua, delliberà de anar per demanar-li misericòrdia públicament davant tots, la qual li havia dit ja demanada ab infinides llàgrimes dins lo secret de la sua ànima. Ab tot que sabés aquell fariseu qui havia fet lo convit era un gran hipòcrit e murmurador e molt escandalitzós, e que no hauria plaer de veure-la en casa sua, no curà res de açò: sols pensà en plaure aquell qui amava la sua ànima. E oblidada de tot son estat, abandonant del tot la glòria mundana, així com s’estava, en gonella, ab los cabells estesos, llançà’s un mantell de una serventa sua sobre el cap, e tota sola eixí de casa ab passos cuitats, dient […]: «Los meus peus anaran per camí dret fins vinga a la presència de aquell per mi tant amat […]. Car io he ferma fe que així com hauré tocat aquest bé infinit seré mundana de totes les culpes mies. I ¿qui es porà fartar ni saciar de veure la glòria e jocunditat de la presència sua?».»

(Extrets de Sor Isabel de Villena, Vita Christi. València: Institució Alfons el Magnànim, 1986, p. 105, 137 i 177)

El miracle de l'aigua.
El miracle de l'aigua.