Silvestre Vilaplana

• Premi Octubre de poesia en Valencià de l’Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig (1997): Camí del blanc.

• Premi 25 d’Abril de poesia de l’Ajuntament de Benissa (1998): La senda de les hores.

• Premi de narrativa breu del Col·legi de Llicenciats (1998): Natura naturae.

• Premi Maxi Banegas de poesia de la Universitat Popular Enrique Tierno Galván i l’Ajuntament del Pinós (1998): La remor del buit.

• Premi Narrativa Jove de novel·la de l’Ajuntament d’Ondara (1998): La mirada d’Al-Azraq.

• Premi Paco Mollà de poesia de l’Ajuntament de Petrer (1998): Aigües de Clepsidra.

• Premi Nacional Miguel Hernández de la Fundació Miguel Hernández i l’Ajuntament d’Oriola (1999): Calendari de silencis.

• Premi de poesia Miquel Martí i Pol de l’Ajuntament de Roda de Ter (2001): El lent camí de l’heura.

• Premi Ciutat d’Alzira de l’Ajuntament d’Alzira (2003): Les cendres del cavaller.

• Premi Josep Maria Ribelles de poesia de l’Ajuntament de Puçol (2004): Deserts.

• Premi de Poesia Carme Guasch de l’editorial Omicron (2005): Els colors del vent.

• Premi de la Crítica Serra d’Or de la revista Serra d’Or (2006): Les cendres del cavaller.

• Premi Festa d’Elx de poesia de l’Institut Municipal de Cultura de l’Ajuntament d’Elx (2006): Partitures perdudes.

• Premi de poesia Ciutat de Torrent de l’Ajuntament de Torrent (2007): Bagatge de tenebres.

• Premi de narrativa Blai Bellver de l’Ajuntament de Xàtiva (2009): L’estany de foc.

• Premi Miquel Martí i Pol de l’Ajuntament de Roda de Ter (2009): Un altre silenci.

• Premi Montseny de l’Associació d’amics del Montseny i l’Ajuntament de Viladrau (2010): Foscos vaixells.

• Premi València Alfons el Magnànim de la Diputació de València (2011): El quadern de les vides perdudes.

• Premi Samaruc de narrativa juvenil de l’Associació de Bibliotecaris Valencians (2012): Resurrecció.

• Premi Pepi Pagès de poesia de Granollers (2014): La bèstia.

• Premi Agustí Vehí Vila de Tiana de novel·la negra (2016): Els ossos soterrats.

• Premi millor novel·la Festival València Negra (2016): Un sepulcre de lletres minúscules.

• Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil (2016): Els colors de l’arc de Sant Martí [El triangle rosa].

• Premi Crítica Serra d’Or a la millor novel·la juvenil (2017): La mèdium.

• Premi de la Crítica Samaruc de l’Associació de Bibliotecaris Valencians (2017): Llibres amb perfum de sang.

• Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa juvenil (2018): El triangle rosa.

• Premi Gran Angular (2020): La música del diable.

• Premi Altea de Literatura Juvenil (2022): La marca del temps. 

• Premi de Narrativa Antoni Bru Ciutat d’Elx (2023): La mirada de l’impostor.

• Premi Enric Valor de Narrativa Juvenil (2026): El rei del Mides. 

(…)
— Quins són els teus escriptors predilectes?
— Sóc un lector compulsiu. Llig de tot i potser de manera poc ordenada. I em resulta difícil esmentar-te uns pocs autors, n’hi ha molts. D’entre els nostres poetes et destaque Martí i Pol, Espriu, Ferrater, Pessarrodona, Carner, la llista seria llarga i sempre incompleta.

— Què podríem afirmar que és, la literatura, per a Silvestre Vilaplana? Com s’enfronta al món? Què n’espera?
— La literatura és una part del món. Representa l’essència de les cultures de cada nació. En els llibres està amagat allò que ha sigut una cultura, el que és actualment i és la base pel que serà en un futur, per això cal treballar-la i cal reflectir el món en les planes dels llibres. Quan llegim la literatura d’una nació a través del temps notem la seua grandesa i les seues misèries, tot queda reflectit a través de la visió i l’esperit dels autors en cada època.

— «Papallones negres que s’enlairen per tots els somnis.» Silvestre Vilaplana analitza el món que veu a través d’uns ulls de vegades innocents, de vegades tràgics. Sembla que hi hagi, en la teva poesia, també, com una feixuguesa, com un desig de fugir vés a saber de què o de qui, potser del temps, que com deia abans es necessita i alhora és el que ens aniquila. Què pretén expressar Silvestre Vilaplana amb aquestes papallones negres que s’enlairen per tots els somnis?
— És cert, de vegades hi sura un pessimisme, en els meus poemes, una sensació de frustració, d’impossibilitat que amara la poesia. I també una certa ràbia per no poder ser capaç de transmetre aquesta visió potser negativa del món.

— Per acabar, no podíem pas deixar d’esmentar la que potser sigui una de les teves obres més interessants (no sé si de la que et sentiràs també més orgullós), Les cendres del cavaller, una recreació historiconovel·lada de la vida de Joanot Martorell. Et va costar molt, posar-te en la persona i el tarannà d’aquest cavaller?… Què vas pretendre reivindicar amb la teva novel·la, si és que vas pretendre reivindicar alguna cosa? Creus que la seva figura no ha estat prou tractada ni considerada?
— La premissa inicial era reivindicar la figura de Martorell. L’autor d’una de les millors novel·les de la història de la literatura era un autèntic desconegut per a la majoria i això és una mostra de l’interès que de vegades tenim nosaltres mateixos pels nostres mites. La vida de Martorell, a més, independentment que siga l’autor del Tirant (que ja seria suficient motiu), és tan fantàstica que encara que no hagués escrit una sola línia també mereixeria ser contada.
(…)

(Israel Clarà. Editorial Omicron, 2004)

* * *

— En la teua producció, hi ha èxits de litratura juvenil, autèntics best-sellers de la literatura valenciana, com La mirada d’Al-Azraq o Els dimonis de Pandora, juntament a novel·les igualment celebrades, per adults, com ara Les cendres del cavaller o El quadern de les vides perdudes. Per què vas decidir combinar els dos gèneres? Què penses dels que afirmen que la literatura infantil i juvenil és un gènere menor?
— Em vaig iniciar en narrativa fent novel·la per a joves i després vaig fer el salt a la novel·la d’adults, però mai no he deixat de fer novel·les destinades al públic adolescent perquè per a mi el lector jove té una importància fonamental. Potser és per la meua visió de professor, però entenc que l’etapa de l’adolescència és essencial per a crear nous lectors i per això crec que cal treballar molt bé el gènere de la literatura juvenil amb l’objectiu de generar lectors que en el futur esdevinguen bons lectors adults. És per això que de cap manera considere la literatura juvenil com un gènere menor, al contrari, pense que és una tipologia literària plena de complicacions i de matisos que ha de tenir la virtut de mantenir l’atenció del lector i, alhora, ha de procurar introduir el jove en els codis propis de la literatura.
(…)

(Francesc Gisbert. «Silvestre Vilaplana: una ploma ‘tot camins'», Ara Multimèdia, 16 de maig de 2013. En línia)

* * *

(…)
—Tu tens una escriptura ben heterogènia. Per a mi, Els ossos soterrats és segurament una de les millors novel·les policíaques-històriques en llengua catalana que s’han escrit mai. Com sorgeix aquesta història? Com et vas documentar per escriure sobre aquest moment concret de la història i fer-ho tan bé?
—L’escriptura també és una eina de denúncia. La novel·la sorgeix de la voluntat de revolta davant d’un fet tan vergonyós com és el de la situació de la gent soterrada encara avui en dia en fosses anònimes. Pretén mostrar la situació de la gent que s’enfronta a la indecència d’un estat que no permet a les famílies ni soterrar els seus morts de després de la guerra. M’he documentat amb moltes de les històries reals i terribles de la gent que va patir la repressió en acabar la guerra i, evidentment, amb la realitat més actual.

—Parlem de la teva afecció del gènere policíac. Estic pensant per exemple amb Un sepulcre de lletres minúscules?
—És cert que darrerament m’he interessat molt per la novel·la entre psicològica i negra. M’agraden les històries dures i el gènere em permet moure’m entre personatges al límit i situacions fosques que m’engresquen com a autor i que em revolten com a persona.

—Darrerament hi ha una fornada ben interessant d’autors valencians de novel·la negra. Tu n’ets un exemple, com Vicent Usó, Xavier Aliaga i Juli Alandes? València està més negre que mai?
—Potser per necessitat. Els darrers anys el País Valencià ha estat un marc perfecte d’ambientació per a la novel·la negra. Quasi no calia ni imaginar res, ho teníem tot al carrer o a les notícies. La novel·la és simplement una manera d’explicar i explicar-nos el perquè d’aquestes misèries.
(…)

(Àlex Martín Escribà. «L’escriptura també és una eina de denúncia», Crims.cat, 28 d’octubre de 2016. En línia)