Enamorada de l’obra de Rodoreda, Mariàngela Vilallonga, nascuda a Llagostera i resident a Santa Cristina d’Aro, i, per tant, rendida a l’encís peculiar de Romanyà, el mateix que va seduir l’escriptora, va comprar a Carme Manrúbia la propietat l’any 1984, morta ja l’escriptora, i ha conservat tant la casa com el jardí amb els retocs i transformacions mínims. La casa pròpia de la Rodoreda, ara amb el pas tallat al jardí del Senyal, se la van vendre els hereus de l’escriptora i l’ocupen uns turistes alemanys, els quals han escrit a mà, a la bústia, «Casa de M. Rodoreda».
Empesa per la responsabilitat de viure en el paradís privat de Mercè Rodoreda, Mariàngela Vilallonga s’ha dedicat a rastrejar la presència anònima i mig amagada de la casa, el jardí i el paisatge en l’obra literària escrita des del despatx que ocupa. I ha descobert que, amb fidelitat a vegades fotogràfica i, altres vegades, amb lleus variacions, el jardí i alguns detalls de la casa són per a Mercè Rodoreda font d’inspiració i models d’estudi, i que tot un conte del recull Viatges i flors (1980), «Viatge al poble de la por», és format per la descripció de la casa i el jardí. Però fins i tot en el jardí urbà de Mirall trencat apareixen elements del Senyal, com l’estany i el llorer. I la novel·la Quanta, quanta guerra (1980) està tota amarada del paisatge de les Gavarres i de les sensacions que hi va experimentar l’escriptora.
(Lluís Bonada. «El Romanyà intacte de Mercè Rodoreda», El Temps, 8-14 d’abril de 2003, p. 90-91)
* * *
No debe creerse, pese a todo, que Els arbres tengan el más leve resabio de capricho libresco o de producción de gabinete. Todo lo contrario. Pocas prosas artísticas habrá tan ricas de emoción y función vital. La muchedumbre de evocaciones literarias artísticas, relacionadas con los árboles, queda siempre sometida a la pasión personal e inmediata de Mariángela Vilallonga. ¿Cómo consigue ella librarse de tal dominio para llegar así, directamente, al alma del lector? El único secreto nos lo descubren sus mismas palabras previas: «M’agraden molt els arbres, les flors i la natura i en aquesta ocasió em serviran de pretext per traslladar al paper un seguit de vivències personals i molt subjectives». Poseemos aquí, por tanto, el resultado de sus ardientes lecturas, desde la infancia hasta la juventud, en el libro vivo de la naturaleza.
De aquí que sus árboles, arbustos y plantas sean los que todos conocemos en nuestras tierras y montañas; hay la única excepción del árbol de la mirra, cargado de tradiciones, gratas o repelentes, entre los clásicos. Desde luego, no ha abrigado Mariángela Vilallonga la intención de completar ningún catálogo botánico. Su libro Els arbres, sugestivamente ilustrado por Narcís Comadira, recoge las veintiséis colaboraciones consecutivas que publicó en la revista Presència desde el 14 de octubre de 1984 hasta el 14 de abril del año siguiente. Es alentador para todos que, en unos tiempos de tecnología avasalladora, la literatura, el arte, la mitología y la contemplación de la naturaleza, sabiamente combinadas, logren producir este equipaje simbólico de valores, «l’únic que ens acompanyarà tota la vida».
(Miquel Dolç. «La naturaleza en Mariàngela Vilallonga», La Vanguardia, 14 d’agost del 1986, p. 24)
* * *
Y pienso en otro libro, lo busco en la desordenada biblioteca, junto a la vasta chimenea encendida ya: Els arbres de Mariàngela Vilallonga.
Lo releo. Es intimista, luminoso. No habla del membrillo, pero sí de muchos otros árboles que son de la autora y también míos: el ciprés, el mirto, la higuera, la morera, el olivo, el limonero… Mariàngela Vilallonga ha leído todos los clásicos griegos y latinos, sabe que los árboles nacen de los mitos. Y ha viajado por el Mediterráneo, ha contemplado el Boticelli. Es curioso: todo cuanto cree y admira de este nuestro mundo viejo y tan adolescente, sensual, lo creo y admiro yo.
(Baltasar Porcel. «Primavera invernal», La Vanguardia, 4 de novembre de 1986, p. 6)
* * *
Mariàngela Vilallonga (Girona, 1952) és coneguda, entre altres facetes, per la seva carrera com a llatinista. Durant dos anys (2019-2020) va ser consellera de Cultura de la Generalitat. Les composicions de Retrat interior, la seva òpera prima, no són d’ara: les va escriure, entre Girona i Nova York, durant el període 2003-2009.
Es tracta del llibre d’una lectora culta: Rilke, Rodoreda o Maria Àngels Anglada, entre altres noms, hi fan sentir subtilment la seva presència. Les referències clàssiques resulten sempre pertinents, i ens obliguen a revisar el nostre coneixement sobre la seva petjada transcendental, mítica. La lliçó principal és que cal aprofitar l’instant, mirar de no badar. La reflexió sobre una vida profitosa és el fonament damunt del qual s’erigeix tot l’edifici del llibre.
(Jordi Llavina. La Vanguardia. Culturas, núm. 1235, 28 de març de 2026, p. 4.)
_0.webp)
