Prosa Poesia Altres Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Bernat Vidal i Tomàs

1918-1971

Bernat Vidal i Tomàs (Santanyí, 1918 – Palma, 1971) farmacèutic, escriptor, historiador i dinamitzador cultural.

Figura clau en el redreçament de la llengua catalana i en el rellançament i la modernització de la literatura insular en la primera postguerra. Gran lector i coneixedor de l’expressió poètica, exerceix un mestratge reconegut, bé que informal, sobre la Generació del 50, sobretot en Blai Bonet.

És autor d’una obra de creació breu, però pionera i d’una gran qualitat. Cal destacar Memòries d’una estàtua (1953) i el recull de narracions La vida en rosa (1957). La seva poesia és recollida al volum El viatger (2002).

Home de curiositats universals publica més de cinc-cents articles repartits entre diferents periòdics i revistes. D’altra banda no es pot oblidar la seva tasca d’estudiós i divulgador de la història de Santanyí i del segle XIX mallorquí, de conferenciant i d’activista cultural.

L’any 1958 funda i dirigeix, amb Andreu Julià i Perico Pomar, Santanyí, quinzenal que traspassa les fites del terme per convertir-se, gràcies a la seva intervenció, en una de les publicacions més interessants de la represa cultural de la postguerra a Mallorca.

Si la crítica ha pogut parlar d’una tradició literària, o fins i tot d’una escola de Santanyí, és gràcies al mestratge que exerceix Bernat Vidal sobre Blai Bonet, Llorenç Vidal, Miquel Pons, Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando, tots ells autors santanyiners.

Als quaranta-vuit anys es veu afectat d’una greu malaltia, que el porta a la mort el 1971.

Pàgina elaborada per Isabel Vidal i Antoni Vidal Ferrando.
Documentació i imatges © de l’arxiu familiar de l’autor.

Castellano

Bernat Vidal i Tomàs castellano

Bernat Vidal i Tomàs (Santanyí, 1918 – Palma, 1971) farmacéutico, escritor, historiador y dinamizador cultural.

Figura clave en la recuperación de la lengua catalana y en el relanzamiento y la modernización de la literatura insular en la primera posguerra. Gran lector y conocedor de la expresión poética, ejerce una maestría reconocida, aunque informal, sobre la Generación del 50, sobre todo en Blai Bonet.

Es autor de una obra de creación breve, pero pionera y de una gran calidad. Cabe destacar Memòries d’una estàtua (1953) y la recopilación de narraciones La vida en rosa (1957). Su poesía es recogida en el volumen El viatger (2002).

Hombre de curiosidades universales publica más de quinientos artículos repartidos entre diferentes periódicos y revistas. Por otra parte no se puede olvidar su labor de estudioso y divulgador de la historia de Santanyí y del siglo XIX mallorquín, de conferenciante y activista cultural.

En 1958 funda y dirige, con Andreu Julià y Perico Pomar, Santanyí, quincenal que traspasa las metas del término para convertirse, gracias a su intervención, en una de las publicaciones más interesantes de la recuperación cultural de la posguerra en Mallorca.

Si la crítica ha podido hablar de una tradición literaria, o incluso de una escuela de Santanyí, es gracias a la maestría que ejerce Bernat Vidal sobre Blai Bonet, Llorenç Vidal, Miquel Pons, Antònia Vicens y Antoni Vidal Ferrando, todos ellos autores de Santanyí.

A los cuarenta y ocho años se ve afectado de una grave enfermedad, que le lleva a la muerte en 1971.

Página elaborada por Isabel Vidal y Antoni Vidal Ferrando.
Documentación e imágenes © del archivo familiar del autor.

English

English

Bernat Vidal i Tomàs (Santanyí, 1918 – Palma, 1971) was a pharmacist, writer, historian and cultural activist.

A key figure in the project of standardising the Catalan language and launching the new modernised literature of the Balearic Islands in the years following the Civil War, he was a great reader and scholar of poetic expression as well as being known for his influence as a mentor with the “50’s Generation” and, most especially, the writer Blai Bonet.

He is the author of short, pioneering works of outstanding quality, notable among them Memòries d’una estàtua (1953) and the short story collection La vida en rosa (1957). His poetry has been collected in the volume El viatger (2002).

A man of all-embracing curiosity, he published more than five hundred articles in a range of periodical publications and journals. Also of importance is his work studying and popularising the history of Santanyí and nineteenth-century Mallorca. Moreover, he gave public lectures and was a tireless promoter of culture in general.

In 1958, together with Andreu Julià and Perico Pomar, he founded and edited Santanyí, a fortnightly publication which went beyond local bounds to become, thanks to his involvement, one of Mallorca’s most interesting periodicals during the years of cultural repression after the Civil War.

If critics have been able to talk about a Santanyí literary tradition, or even school, it is thanks to Bernat Vidal’s mentorship of Blai Bonet, Llorenç Vidal, Miquel Pons, Antònia Vicens and Antoni Vidal Ferrando, all of whom were from Santanyí.

At the age of forty-eight, he was afflicted with a serious illness which led to his death in 1971.

Web page: Isabel Vidal and Antoni Vidal Ferrando.
Documentation and images: © from the Vidal family archive.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Bernat Vidal i Tomàs neix a Santanyí, el 12 de novembre de 1918, dins una família de sanitaris de tradició republicana. Dues persones tenen una gran influència en la seva infantesa: el padrí matern, el mestre Sebastià Tomàs Ferrando, que l’inicià en les primeres lletres, i el pintor Francisco Bernareggi, que des de molt petit li va descobrir el món de l’art.

Entre 1929 i 1936 estudia el batxillerat a l’Institut de Palma i al Col·legi Cervantes, on té uns professors que recorda com els millors mestres: Mn. Antoni Pons, Miquel Massutí, Andreu Crespí… Als dotze anys ja és soci actiu de Joventut Escolar, filial de l’Associació per la Cultura de Mallorca, on pren consciència de la llengua i la cultura pròpies.

El 1939 inicia els estudis de farmàcia a la Universitat de Barcelona. Acabada la carrera es fa càrrec de la farmàcia familiar de Santanyí, on viurà tota la vida. Dins aquell desert cultural de postguerra, es dedica intensament a la investigació històrica. L’any 1945 comença a col·laborar a La Almudaina, on publicarà més de 70 articles (majoritàriament de literatura i història). Esdevé un col·laborador important del Cançoner popular de Mallorca de Rafel Ginard Bauçà.

La tardor de 1946 Blai Bonet li porta a llegir els seus poemes, molt tocats de l’Escola Mallorquina. Bernat Vidal l’orienta estèticament (li recomana la lectura dels autors de la Generació del 27 i de Machado), i li posa a l’abast la seva biblioteca, alhora que s’implica en la recerca d’un tractament modern que pugui guarir la tuberculosi que pateix. Quatre anys més tard el presentarà als cercles literaris de Palma i Barcelona. Blai Bonet dirà: «Poco más o menos Bernardo Vidal fue para mí lo que Ramón Sigé para Miguel Hernández».

L’estiu de 1947 publica els seus primers poemes. Serà el primer poeta mallorquí de postguerra que assimila en la seva pròpia obra els accents de la Generació del 27, concretament de García Lorca, que no trigaran a fer-se notar en l’obra de Blai Bonet, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i Josep M. Llompart. Aquest darrer escriurà «Bernat Vidal va ser l’home providencial dels anys quaranta, el mestre que no havíem tingut». Efectivament la seva poesia i el seu mestratge eren uns models alternatius a l’Escola Mallorquina.

El 1951 participa en l’antologia Els poetes insulars de postguerra de Manuel Sanchis Guarner, obra que dona fe de vida de la nova poesia insular. Aquest mateix any es casa amb Catalina Munar, amb qui tindrà quatre fills.

Bernat Vidal en vida mai no va reunir els seus poemes, que aparegueren esparsos a antologies, diaris i revistes. No serà fins a l’any 2002 que es publicaran conjuntament a El viatger.

El 1947 funda Pharmaceutica Acta Balearica, revista del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Balears, i, d’altra banda, comença a divulgar les seves investigacions històriques. El 1949 publica Consolació, recull de documents i notícies sobre el santuari de Santanyí. Aquest mateix any és nomenat Cronista oficial de la Vila de Santanyí i Académico Correspondiente de la Academia de Ciencias Históricas de Monterrey-México,

Durant la dècada dels cinquanta publicarà l’obra narrativa de creació. Així el 1953 s’avança als seus companys amb Memòries d’una estàtua, a continuació vindran Història sentimental (1956), inclosa dins Recull de contes balears i La vida en rosa (1957). Va restar inacabada Memòries del patró Revira.

L’any 1958 funda i dirigeix amb Andreu Julià i Perico Pomar el Santanyí, quinzenal que traspassa les fites del terme per convertir-se, gràcies a la seva intervenció, en una de les publicacions més interessants de la represa cultural de la postguerra a Mallorca, en «el periòdic amb més inquietud literària de l’Illa» en paraules de Baltasar Porcel. Hi col·laboren firmes tan significatives com F. de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà, Miquel Pons, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel… La redacció també desplegà tot un seguit d’activitats culturals paral·leles.

El 1959 assisteix a les Conversaciones Poéticas de Formentor, especialment convidat per Camilo José Cela, com a observador del fenomen poètic.

La dècada dels seixanta, Bernat Vidal es concentra en la investigació històrica, de manera especial del segle XIX mallorquí. Du a terme una intensa activitat cívica i cultural: continua dirigint el Santanyí, col·labora a diferents mitjans escrits, pronuncia conferències i pregons, escriu pròlegs i participa en gairebé totes les activitats literàries d’aquells anys. Divulga la història de Santanyí amb la publicació de La nueva iglesia de Santanyí y su tiempo (1786-1811) (1962) i Moros en la costa de Santanyí (1964).

El 1962 participa en la fundació de l’Obra Cultural Balear. Uns anys més tard també pren part activa a la campanya del català a les esglésies.

El 1965 col·labora en la creació de la secció etnològica del Museu de Mallorca (Muro). És l’encarregat de muntar-ne la farmàcia i d’escriure el capítol de la guia dedicat a aquesta secció.

Home de curiositats universals, compromès amb el seu país i el seu temps, és autor de més de cinc-cents articles repartits entre diferents publicacions: L’Almudaina, Raixa, Diario de Mallorca, Baleares, Farmacia Nueva, Medicamenta, Pharmaceutica Acta Balearica, Ínsula, Diario de Mallorca, Argensola, Ponent, Felanitx, Sóller, Perlas y Cuevas, Cort, Lluc… A més, va col·laborar a Corpus de Toponímia de Mallorca i a la Gran Enciclopèdia Catalana.

La rebotiga de la seva apotecaria de Santanyí, ja des de finals dels anys quaranta, es converteix en un lloc de trobada del món intel·lectual i artístic de l’illa (Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà, Miquel Pons, Baltasar Porcel, Gregori Mir, Llorenç Vidal, Rafel Ginard, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Busser entre molts d’altres) i també va ser el punt de coneixença de noves personalitats, com Josep Pla, Joan Fuster, Camilo J. Cela, Josep M. Castellet, Blas de Otero, Gironella, Joan Corominas, Manolo H. Mompó, Tarrassó… Durant els anys seixanta, dos escriptors santanyiners avui de primera fila de la literatura catalana, Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando, inicien la seva trajectòria literària a la rebotiga de Bernat Vidal, a qui consideren un mestre.

Als 48 anys es veu afectat d’una greu malaltia, que el porta a la mort la primavera de 1971, truncant tots els seus projectes. La premsa de l’època és testimoni del dol que va viure Santanyí i el món cultural de l’illa per la seva pèrdua.

L’any 1971 és distingit amb el Premi dels Premis Ciutat de Palma. Posteriorment l’Ajuntament de Santanyí, en reconeixement de la seva tasca, li dedica un carrer (1976), el proclama fill il·lustre (1982) i l’any 1985 crea el Premi de poesia Bernat Vidal i Tomàs. L’any 1997 l’Ajuntament de Palma li dedica un carrer.

L'autor, el 1943.
L'autor, el 1943.
L'autor, a Consolació el 1948.
L'autor, a Consolació el 1948.
Bernat Vidal, l'apotecari.
Bernat Vidal, l'apotecari.
Bernat Vidal, Catalina Munar i els seus fills el 1955.
Bernat Vidal, Catalina Munar i els seus fills el 1955.
L'autor, el 1955.
L'autor, el 1955.
Bernat Vidal, investigador.
Bernat Vidal, investigador.
L'autor, el 1967, a Segòvia, davant del bust d'Antonio Machado.
L'autor, el 1967, a Segòvia, davant del bust d'Antonio Machado.

Premis

  • Premio de los Premios Ciudad de Palma (1970): «per la seva meritòria tasca d’investigació, creació literària i divulgació en el camp de les lletres mallorquines».

    • PONS, Miquel: «Bibliografia de Bernat Vidal i Tomàs»,

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Siento desde hace años una simpatía muy viva por Bernat Vidal, por el hombre y por el poeta, algunos de cuyos versos sé de memoria. Ahora, la lectura de su prosa acrecienta aquélla y la admiración que siempre la acompañó. Es un libro [Memòries d’una estàtua] delicado e inteligente, con algunas páginas bellísimas, sobre todo, a mi parecer, las que contienen alusiones (más que descripciones, lo que es un acierto) al paisaje […].

    (Salvador Espriu. Carta de Salvador Espriu a Llorenç Villalonga, datada a Barcelona, 13 de novembre 1953)
     

    * * *
     

    Memòries d’una estàtua es una deliciosa, una valiosísima novela. […] La obra muy proteica, rompe agudamente la tradición cómica –mansa o desorbitada– de la manera mallorquina. Nada más lejos del cuadro costumbrista que cultivó con garbo Gabriel Maura y cuyas imitaciones resultaron ñoñas. Después de Aigo-Forts, después de los esbozos de Salvador Galmés y de La minyonia d’un infant orat yo me he esforzado buscando en Mallorca prosistas a la altura de la época. No he podido hallarlos hasta Bernardo Vidal. (J. Vidal Alcover es por ahora una gran promesa) […] Nunca se había escrito tanto espiritualmente en mallorquín.

    (Llorenç Villalonga. [pseudònim DHEY] «Dos libros de actualidad», Baleares. Los jueves de Baleares, 17 de setembre de 1953, p. 3)
     

    * * *
     

    Bernat Vidal y Thomàs, farmacéutico de Santanyí, del que conozco su hospitalidad gratísima, no solamente ha sido el descubridor y el fomentador de la personalidad literaria de Blai Bonet, sino que es asimismo escritor. És un dilecto poeta, apasionado de la historia local, sensible a las complejidades de la vida religiosa, excelente observador de la vida pueblerina, sobre la que nos ha dado un libro Memòries d’una estàtua, escrita con una mezcla de humor y de sentimentalismo de gran interés.

    (Josep Pla. Panorama de la actual literatura mallorquina. Barcelona: Destino, 12 de gener de 1957)
     

    * * *
     

    La primera persona que creyó en mi poesía, fui yo mismo. Después, Bernardo Vidal, que es un creyente, me ayudó mucho y contribuyó a su difusión. Hizo lecturas en Palma y luego en Barcelona. Poco más o menos Bernardo Vidal fue para mí lo que Ramón Sigé para Miguel Hernández.

    (Guillem Viladot Puig. «Al habla con un gran poeta: Blai Bonet», Ciudad, vol. V, Cuaderno IV y V, Lleida, 1953, p. 66)
     

    * * *
     

    Nosaltres, la generació de postguerra, érem aleshores els joves tumultuosos i et teníem una mica per capità. Llegíem els teus articles a L’Almudaina i apreníem. El teu exemple ens feia cercar camins novells per als nostres versos. «Aquest poema –dèiem amb jovenívola satisfacció– li ha agradat a En Bernat Vidal…» Sí; tots, poc o molt, et devem. Algú de nosaltres et deu, a més a més, la vida. Permet –i perdona–, amic estimat, que faci pública, avui, la nostra gratitud.

    (Josep M. Llompart. Paraules extretes de la presentació de Bernat Vidal, feta per Josep M. Llompart, amb motiu de pronunciar la conferència titulada «Rusiñol a través de su obra y de sus amigos de aquí», al Club Barcelona-Casa Regional Catalana de Palma, el dia 6 d’abril de 1961)

    Tots, qui més qui menys, d’aprop o d’enfora, directament o indirectament, devem a En Bernat una mica de nosaltres mateixos; allò potser, que puguem haver fet de més profitós. I al capdavall, si la literatura insular ha seguit, a partir dels anys quaranta, uns camins més nous, més joves i més fecunds, ell en va ser en gran part el responsable.[…]

    (Josep M. Llompart. Parlament dins Homenaje a Bernat Vidal i Tomàs, organitzat pel Col·legi Oficial de Farmacèutics de Balears, el dia 27 d’abril de 1971. Palma: Col·legi Oficial de Farmacèutics de Balears, 1971, p. 13)
     

    * * *
     

    Moltes vegades he dit, parlant –amb una certa ironia i amb molta intenció didàctica, com vaig aprendre d’ell– de l’Escola de Santanyí, que ell en va ser el Boscà, si Blai Bonet n’era el Garcilaso. A través d’aquest darrer en Bernat Vidal va insuflar tota una saba nova, la de la gran poesia castellana del 27, a la poesia que s’escrivia a Mallorca, per la dècada dels anys quaranta, i que és encara, amb més o menys variants, la que encara s’usa.

    (Jaume Vidal Alcover. «Pausa en honor de Bernat Vidal», Diario de Mallorca, 1 d’abril de 1971, p. 26)
     

    * * *
     

    La primera i primerenca manifestació poètica de Bernat Vidal i Tomàs és Mot de gràcies als artistes que pintaren a Cala Figuera de Santanyí, l’estiu del 1947. És un cant als pintors anterior a A la pintura de Rafael Alberti, 1953. El mateix 1947 publicà a La Almudaina i signat per B. Llaneres, «Variacions sobre un tema de Garcia Lorca» […]

    Són les primeres manifestacions de l’influx de la poesia del 27 a la poesia mallorquina, que no trigaria a fer-se notar a Blai Bonet, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.

    (Miquel Pons. «Pròleg» a Bernat Vidal: Memòries d’una estàtua Palma: Moll, 2a edició, 1998)
     

    * * *
     

    Però a l’obra escrita cal afegir –tan important o més– la no escrita, el seu paper com a cordial enllaç entre l’Escola Mallorquina i els quatre mosqueters (Blai Bonet, Josep M Llompart, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà) i encara amb els és joves i novells. Per descomptat, essencialment decisiva va ser la seva contribució al llançament, amb tant d’esclat de Blai Bonet –donant a conèixer els seus quatre poemes de Setmana Santa en la tertúlia de don Guillem Colom, al seu casal del carrer de Morey– i fins i tot al guarniment de la greu malaltia pulmonar que aquest patia.

    (Bartomeu Fiol. «L’obra escrita i no escrita de Bernat Vidal», Baleares, 26 d’abril de 2006)
     

    * * *
     

    […] Les cinc narracions que constitueixen La vida en rosa són belles de prosa i riques de contengut. A mi, particularment, m’agraden més, inclús, que Memòries d’una estàtua. Són unes narracions molt ben fetes i delicadament commovedores. De totes elles triaria el «Discurs de Bion Ictil», el peixató que viu al safareig que està als peus de l’estàtua del rei En Jaume a la plaça del Tren de Ciutat. És una delícia que arriba a recordar els millors moments d’En Salvador Espriu –que a mi em sembla l’autor de narracions curtes exemplar de la literatura catalana.

    (Jaume Vidal Alcover. «Els escriptors mallorquins de postguerra», dins Pere Anguera i Magí Suñer (eds.): Doctor Jaume Vidal Alcover. Estudis de literatura catalana contemporània. Barcelona/Tarragona: Universitat de Barcelona i Universitat Rovira i Virgili, 1993, p. 174)
     

    * * *
     

    És així com se fan les narracions. Un escriptor no s’ha d’inventar res. És la primera base de la moralitat. Inventar és faltar a la moralitat. Crec jo.

    La darrera narració [La vida en rosa] és una delícia pura, fresca com la música de Prokofiel [sic], un conte rosa, no en el sentit de novel·la rosa, sinó en aquell objectiu sentit en el qual és rosa una època de Picasso […]

    (Blai Bonet. Carta de Blai Bonet a Bernat Vidal, datada a Barcelona, 17 de maig de 1957)
     

    * * *
     

    Me acerco, perezosamente a Cartería*. Me entregan un paquete: el remitente es Bernat Vidal de Santanyí; dentro està su libro recién aparecido, La vida en rosa. Me tumbo sobre las losas, como galletas y empiezo el libro. Melancolía irónica, estilo de voluptuosa perfección, el infinito encanto de un pequeño mundo…

    Siempre que pienso en Cartagena, uno de los recerdos más vivos que me asaltan es el de La vida en rosa. En lo que de nosotros conservamos, en este poso del pasado que no se ha diluido y que a la postre conforma nuestra personalidad, está Bernat Vidal, están unas páginas suyas.

    *[En publicar-se La vida en rosa, Baltasar Porcel feia el servei militar a Cartagena]

    (Baltasar Porcel. «Tres visiones de Bernat Vidal», Diario de Mallorca, 1 d’abril de 1971)
     

    * * *
     

    […] Bernat Vidal, que es un humanista sin voluntad de serlo y quizá por ello más auténtico, no puede fallar en ningún momento de su creación artística: argumento, forma, diálogo y lenguaje están siempre sometidos a su mente como una sola entidad vital, como un solo tesoro de expresión.

    (Miquel Dolç. «La vida en rosa por Bernat Vidal i Tomàs», Destino, 29 de juny de 1957)
     

    * * *
     

    Encara ara guard –remei– contra malures de tota casta les classes que en Bernat Vidal i Tomàs, generosament esdevingut el meu professor de literatura, em donava, dins la rebotiga de la seva apotecaria.

    Puc dir també que, a més de les paraules, Bernat Vidal i Tomàs em va salvar la vida.

    (Antònia Vicens. «Mestre de literatura: somni de llibertat»)

    Sobta com en aquells anys seixanta, en Bernat Vidal i Tomàs, sense quasi moure’s de Santanyí, un poble molt al sud de Mallorca, estava al corrent, d’una manera puntual, de les publicacions i tendències de fora […] A ningú no li venia de nou veure’l passejar, xano-xano, pels carrers polsosos de Santanyí amb ramats de cabres que alguna pagesa menava a pasturar, o estols de vaques cap a l’abeurador, en total i íntima connivència amb Blas de Otero, Joan Coromines, Josep Pla, Sanchis Guarner, Francesc de B. Moll, Josep M. Llompart, Camilo José Cela, per citar-ne alguns».

    (Antònia Vicens. «L’home», dins Bernat Vidal i Tomàs. Barcelona: AELC, col. Retrats, 2002, p. 10)
     

    * * *
     

    Probablement l’apotecari Bernat Vidal i Tomàs va ser el meu millor mestre. Catòlic, dialèctic, exigent, una mica burleta, molt humà, ningú encara no ha encertat a definir-lo millor que M. Sanchis Guarner, quan li prologà el recull de narracions La vida en rosa: «Bernat Vidal sincer amb ell mateix i amb el món seu, estima desesperadament la Vida però mai no hi creu massa…». El món seu era llarg de comptar: des de Marx a la Bíblia, des del cant gregorià a Giuseppe Verdi, de Maragall a Bertolt Brecht; des de Goethe a Virgili, des de Ramon Llull a Kierkegaard, des de Quadrado a Vicens Vives, des de Bernareggi a Picasso […]

    (Antoni Vidal Ferrando. Amors i laberints (Dietari 2008-2010). Muro: Ensiola, 2010, p. 22)
     

    * * *
     

    En aquell Jurat dels Premis Ciutat de Palma, vaig coincidir amb un dels millors amics que he tingut: Bernat Vidal i Tomàs, apotecari de Santanyí.

    […] Teníem molts de punts de convergència espiritual i de caràcter. Afició als llibres, a la literatura, a aclarir problemes de llengua i d’estil; amor a la terra nostra, no com a terra material rocosa o espoltrida, sinó com a solera d’uns homes, d’uns segles i d’una cultura: contemplació de tot amb ulls una mica escèptics, més d’una mica irònics i un molt comprensius i tolerants.

    […] En Vidal i Tomàs és la primera figura de la vida cultural santanyinera. Cultivà la poesia, la prosa narrativa i la investigació històrica; era un dels millors coneixedors de la vida mallorquina del segle XIX i exercí una gran tasca com a descobridor i orientadors de literats joves. Si s’ha pogut parlar d’una «Escola de Santanyí», ha esta per virtut del mestratge d’En Vidal i Tomàs, amb el qual s’han format Blai Bonet, Llorenç Vidal, Miquel Pons i Antònia Vicens.

    (Francesc de Borja Moll. Els altres quaranta anys. Palma: Moll, 1975, p. 164-165)
     

    * * *
     

    Ha telefonat en Moll que en Bernat Vidal és mort. Feia un any i mig que patí un atac de feridura, se’n refeu malament i ara és mort. Tot Mallorca l’ha plorat perquè era una de les persones estimades de tothom. Sé dir que ell va ser el millor dels amics que vaig fer en els meus disset anys d’estada a l’illa. Compenetració ideològica i sentimental: ens agradaven les mateixes coses i les mateixes persones i ens repugnaven també les mateixes coses i persones. Tinc un gran dolor per la pèrdua d’aquell esperit tan fi, tan recte, tan altruista, tan sensible, tan constructiu. Santanyí ha perdut el fill que l’ha estimat amb més intensitat i amb més eficiència de la seua història.

    (Manuel Sanchis Guarner. Paraules escrites al seu dietari, 31 de març de 1971)
     

    * * *
     

    […] Qui pensi només amb un Bernat Vidal erudit, amb els ulls fatigats per la paperassa, no s’acostarà massa a la realitat de l’home. Per damunt de tot va ésser un home del seu temps. I va carregar, en conseqüència, la creu feixuga de la incertitud i de la inseguritat.

    (Josep Melià. «Un home de curiositats universals», Felanitx, 29 de maig de 1971)
     

    * * *
     

    La Història era, per ell, ben clàssicament «magistra vitae», i la Cultura era una salvació del present, no una recreació nostàlgica en les blanes ombres del passat. […] Una de les persones que amb més interès i assiduïtat es va dedicar a omplir aquesta necessitat de conèixer-nos com a poble i de qui més esperàvem […]

    (Jaume Vidal Alcover. «Pausa en honor de Bernat Vidal», Diario de Mallorca, 1 d’abril de 1971, p. 26)
     

    * * *
     

    Bernat Vidal i Tomàs no va escriure la història de Santanyí. Bernat Vidal i Tomàs novel·là la història de Santa Marina de la Vinya-Santanyí, la història municipal a partir de les memòries de l’estàtua del doctor Pau Figuera, humanitzada, enamorada, gelosa, evocadora del passat…que encobreix Bernat Escalas, el metge de les barbes, fill il·lustre de Santanyí. Assistim a la lluita política entre els de son Rossinyol i els Figuera, que equival a liberals i conservadors acarats pel poder

    (Miquel Pons. «Pròleg» a Bernat Vidal: Memòries d’una estàtua. Palma: Moll, 2a edició, 1998, p. 20)
     

    * * *
     

    Aquí ens interessa més, i potser és el seu gran valor, la tasca de divulgador i d’orientadors dels poetes joves. Bernat Vidal es vantava d’aquesta tasca i arribà a afirmar que «aquest grup de poetes me va servir per donar un caràcter nou a sa Literatura Mallorquina. Sa cultura mallorquina se va enriquir amb aquests noms fabulosos d’ets homs de sa generació del 27». La seva acció es va centrar especialment sobre Blai Bonet, que com ell, era de Santanyí. El va ajudar quan estava malalt, el va descobrir, el va orientar i el va presentar en els cercles literaris de Ciutat. Jaume Vidal arriba a dir que va esser «Virgili, cicerone i mentor» de Blai i tots els que visqueren aquella època coincideixen en aquest aspecte. Cal dir que amb el temps es distanciaren mestre i deixeble i que fins i tot protagonitzaren unes tensions no massa aclarides, però a començaments dels anys 50 la identificació era absoluta. A més la influència de BV no es limità a BB, sinó que també arribà als seus companys de generació, adés a través de l’ascendènci que BB tenia sobre ells, adés directament. Segons Llompart «ell tenia una biblioteca extraordinària on hi havia realment tota la poesia del 27. Ell ens deixava llibres».

    (Joan Mas i Vives. «La ‘Generació del 27’ i els poetes mallorquins dels anys 50», dins Domini fosc (Assaigs sobre poesia). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, p. 15)
     

    * * *
     

    En aquest ambient somort de la postguerra va assolir un paper rellevant. Per una banda, va cobrir la funció d’enllaç entre l’Escola Mallorquina i la Generació del 50; per una altra, actuà juntament amb Manuel Sanchis Guarner i Cèlia Viñas com un vertader dinamitzador cultural, tot donant a conèixer als poetes joves de Mallorca la Generació del 27, Antonio Machado i Juan Ramon Jiménez. Com es prou sabut, a partir d’aquests autors espanyols s’introduí una poesia basada sobretot en les imatges, que renunciava als vincles lògics per tal de comunicar millor l’emoció. Aviat aquesta manera de fer poesia es convertí en un model alternatiu a l’Escola Mallorquina en un moment en què aquesta havia entrat en un declivi progressiu del qual ja no sortiria. Vidal i Tomàs va transmetre als joves el seu enlluernament envers aquesta poesia nova i potser aquest entusiasme fou molt més important i decisiu que no pas l’obra pròpia.

    (Pere Rosselló. «El viatger: l’obra poètica de Bernat Vidal i Tomàs», El Mirall, desembre 2002)

    Coberta de <i>Santanyí y sus calas</i>.
    Coberta de Santanyí y sus calas.
    Coberta de <i>Moros en la costa de Santanyí</i>.
    Coberta de Moros en la costa de Santanyí.
    Coberta de <i>La nueva iglesia de Santanyí y su tiempo (1786-1811)</i>.
    Coberta de La nueva iglesia de Santanyí y su tiempo (1786-1811).
    Núm. 2 de la col. «Retrats», dedicat a Bernat Vidal i Tomàs, a cura de diversos autors.
    Núm. 2 de la col. «Retrats», dedicat a Bernat Vidal i Tomàs, a cura de diversos autors.

    Entrevistes

    −Pot dir el dia que va néixer i a on?
    −A Santanyí, dia 12 de novembre de l’any 18, en plena epidèmia de grip. Feia molt poques hores que s’havia acabat la Guerra Gran. A ca nostra era un centre de reunió dels anglòfils i dels francesos. Vaig néixer mentre cantaven la Marsellesa. El meu avi que era molt lliberal, inclús un poc anticlerical, volia posar-me el nom «Armistici». Me’n vaig alliberar de bones. Me varen posar Bernat, com el meu avi patern. Sí. Digui! Digui!

    −Quin és el lloc d’origen dels seus ascendents i de quina classe social formaven part?
    −Eren de Santanyí, ben santanyiners. Jo crec que Vidals en trobam documentats en el segle XIII. Els meus avis eren de classe social diríem de mitja mà. El meu avi patern era apotecari i mon pare també. El meu avi matern era mestre d’escola i republicà d’arrel, amb la llengua sense frens. Sí!

    […]

    −On ha estudiat?
    −De petit vaig estudiar amb el meu avi que era mestre d’escola. Me va ensenyar les primeres lletres i després vaig anar en el Col·legi Cervantes, després de passar uns mesos en el Liceu Ripoll. D’allà on guard un record esplèndid, meravellós, és del Col·legi Cervantes a on vaig conèixer mossèn Antoni Pons, el doctor Miquel Massutí, n’Andreu Crespí, don Roc Carnicer, etc. Després vaig estudiar farmàcia d’una manera purament de carambola. Així vaig seguir la tradició familiar…L’any 73 farà cent anys que aquesta farmàcia rutlla i que jo sàpiga no hi ha hagut cap deute mai.

    −Ha tengut qualque mestre significatiu dins la seva vida?
    −Els noms que m’han influït més segurament varen esser Mossèn Pons i Miquel Massutí. Mossèn Pons va esser el que em va dur per primera vegada a l’arxiu. Jo deia: −»No! No trobarem res! −Jo te dic que sí». I gràcies a ell vaig anar a l’arxiu. Me va fer llegir moltes coses de mallorquí. Ha estat uns dels homes que ha influït més a la meva vida, i en Miquel Massutí també. Aquest era un professor esplèndid. Les seves lliçons ocasionals comentant una estrena en el Líric, per exemple, tenien tanta importància, en el meu entendre, com explicant una lliçó d’agricultura que era una assignatura que havíem d’estudiar… En canvi els catedràtics de la Universitat de Barcelona me varen passar sense deixar rastre. Mestres, mestres… varen esser per a mi aquests del Col·legi Cervantes i en certa manera el pintor Bernareggi. De nin em va mostrar làmines d’art i em va explicar moltes coses. Quan tenia deu anys en Picasso m’era familiar i en Dalí… que en Bernareggi deia que era un «dalincuente»…!

    −Com va prendre consciència de la cultura autòctona?
    −En el Col·legi Cervantes un bon dia vaig veure un anunci convocant una reunió per Joventut Escolar que era una filial de l’Associació per la Cultura de Mallorca. En els deu anys ja n’era soci, de la Joventut Escolar. En aquella casa vaig estimar molt les coses nostres. Quan me vaig haver llicenciat en farmàcia vaig anar a Ciutat i de mà d’en Massutí i mossèn Pons vaig entrar a formar part de la Societat Arqueològica Lul·liana. Després en Sanchis Guarner va venir d’excursió amb els al·lots de l’Institut i va pendre contacte amb mi. Llavors vaig començar a fer-me amb en Moll i «tutti quanti». En Sanchis Guarner és un dels homes que han fet molt per aglutinar els mallorquins. Sempre hem pecat per esser coloms d’escampadissa, però ell va esser un aglutinant de tots nosaltres gràcies a uns aplecs que férem; aplecs que tengueren una gran fertilitat…Érem pocs, molts pocs! Ja ho deien, que tots cabíem en un tramvia, però aquest tramvia encara rutlla i hi ha molta gent que va pendre contacte i amistat gràcies a aquests aplecs organitzats per en Sanchis Guarner.

    −Quina ha estat la seva labor com historiador?
    −M’hi he dedicat, però som el cronista d’un poble que no té arxiu perquè el cremaren l’any 68 a la revolució de setembre. Però gràcies a Mossèn Pons que em va empeltar el virus de la historiofília, me’n vaig anar a l’Arxiu Històric i abans de la meva malaltia cada divendres acostumava a anar-hi, i vaig arribar a apilar molts de documents que estam esperant qualque dia, si Déu me dona salut, poder reprendre per fer-ne un estudi seriós i sistematitzat.

    −Quin era el seu mètode de treball?
    −Ah! Anterior a en Bover. O sigui transcriure fins que els ullets en volien. Vaig fer molta feina sobre els segles XIII, XIV i XV mirant Lletres Comunes i Lletres Reials, allà on quedaven inscrites finques. Quan estava cansat anava a mirar diaris del segle XIX, perquè una de les coses que sempre m’ha interessat més és la història política de Mallorca en el segle XIX. I no sé… si Déu me dóna salut, encara faré coses. Ara només puc emprar la memòria perquè els ulls… desgraciadament no puc llegir ni consultar els meus documents i la meva cal·ligrafia és pràcticament inintel·ligible. Només hi ha en Moll jove que sí, diu que l’entén un poc. Ell i jo ens proposàrem fer un treball en col·laboració, sobre els Moviments Obrers a Mallorca a base de «La Bandera Roja» «Unión Obrera», «La Honda Carlista»… però falta sistematitzar. Ara veurem si en Moll jove té paciència per fer-me de Simó Cirineu en aquest treball.

    […]

    −Com veu la cultura mallorquina actual?
    −Jo no he estat mai pessimista. A Mallorca després que ens hem pensat cent vegades haver duit la clau dins la butxaca per poder tancar i s’ha acabat això… veim que hem continuat i hi ha joves ben disposats a estudiar la cultura mallorquina. La cultura de Mallorca avui té més elements que a l’època de llibertat absoluta. Quines circumstàncies ho han determinat? No ho sé. Per ventura les coercitives. Això ha fet que el grup, −vaja la «ceba» −, tornàs més granada. Jo confii que això no pot morir mai!

    −Quins autors ha llegit més vostè?
    −Ah! És curiós! Jo crec que amb la meva persona he influït una micoia en la literatura mallorquina. Anant en el Cervantes precisament un professor de fisiologia me va posar en contacte amb en Juan Ramon Jiménez, amb en Pedro Salinas i sobretot amb en Federico García Lorca. Aquests noms que en aquell temps eren pròpiament desconeguts i que endemés la gent considerava que eren molt perillosos per a aquells que seguien de tan aprop les doctrines d’en Riba o d’en Fabra. Aquest grup de poetes me va servir per donar un caràcter nou a la literatura mallorquina. La cultura mallorquina se va enriquir amb aquests noms fabulosos dels homes de la generació del 27. Per a mi, per tant, no he tengut mai cap obstacle, a mesclar a la vegada les excel·lències de la nostra cultura amb les adquisicions de la cultura castellana… Però ara, germanet, not que em vaig cansant una mica. Queda molt encara?

    […]

    −Com veu actualment el problema de la llengua aquí, en els Països Catalans?
    −No sé què he de dir. Jo he estat tota la vida fent propaganda a favor de la llengua. Crec que la llengua que molts ens pensàvem que s’hauria morta, no s’ha morta. Jo l’estim per aquella raó que era l’argument d’en Sants Oliver: «Déu que hagués pogut parlar amb el grec d’Aristòtil o que hagués pogut parlar amb l’hebreu dels mestres de la llei, va parlar una llengua que no arribava a dialecte: en arameu»… I les llengües són totes iguales. Totes són respectables. Que cadascú tengui la seva i que se respectin mútuament, de manera que el respecte a les llengües és igual que el respecte a la llibertat dels altres. Cadascú que campi per on vulgui, que totes són dignes, ni més guapes ni més lletges. Jo no sé quina és, però la meva és meva i la meva estim!

    […]

    (Joan Miralles i Monserrat: «Entrevista a Bernat Vidal i Tomàs», Lluc, juny de 1971, p. 10-14 [entrevista realitzada l’hivern de 1971, pocs dies abans de la mort de Bernat Vidal])

    Antologia

    Vaig néixer amb idees innates. Sabia que jo era una estàtua; sabia de la fragilitat dels cossos amb vida, de les roses i dels llavis, i de la immortalitat del bronzo que me sustenta. Sabia el que era història, sabia què eren totes les coses; però no sabia la història de les coses ni havia penetrat els símbols. Jo nasquí essent estàtua, desconeixent els meus antecedents i sense saber qui representava.

    Quan a penes feia ombra, perquè tenia el sol damunt la testa, vaig pensar i vaig ésser. El pensament com una enrampada, me pujà des dels talons quan d’un cop, lent, caute, gemegant corrioles i cadenes, vaig quedar ben plantat sobre el pedestal.

    −Basta, basta! Ja està!

    −Un airí més…−digué el Faroler, amic del matís i de dir la darrera.

    −Hoop! Exclamaren tots a la una.

    −Va. Llest! −rubricà el mateix Faroler.

    S’il·luminaren els meus ulls. ¡Oh prodigi inexplicable de la claror! Al despertar-me a la consciència, hi havia al meu entorn alguns obrers amb bruses blaves i municipals amb uniformes color d’oliva. Molta al·lotea i alguns senyors de cert respecte. El Faroler, agitat donava ordes i les retirava. El Batle estava més quiet i amb el front pensatiu. Devia preocupar-lo el discurs.

    A l’estendre la mirada, vegí una plaça, ni gran, ni petita, d’un poble –camperol i mariner– que sabí després, que no era petit ni gran. Una, dues, tres cases. La murada d’un corral, del qual guaitaven unes figueres de moro. Més cases, baixes totes, ja davallant pel camí de les Bassoles. Els camins d’aquesta part de la vila no porten a la mar. El gran pany de paret de l’hostal del Pabordo. El camí que va a Son Rossinyol amb les cases, torre i palmera, entre un embroll d’ametlers. El jardí clos de can Caldés i la costa que puja a la Plaça de la Carn.

    El cel era blau i l’aire dolç de primavera.

    (Fragment del llibre Memòries d’una estàtua, 1953)

    Coberta de la primera edició de Memòries d'una estàtua.
    Coberta de la primera edició de Memòries d'una estàtua.
    Coberta de la segona edició (1998) de Memòries d'una estàtua.
    Coberta de la segona edició (1998) de Memòries d'una estàtua.
    Coberta de la tercera edició (2005) de Memòries d'una estàtua.
    Coberta de la tercera edició (2005) de Memòries d'una estàtua.

    La vida del safareig era monòtona i trista. Hi faltava l’esperó del treball. Entrava un llampec d’alegria quan la jove molinera prenia algun bany, quasi nua amb un maillot multicolor. La molinera era jove; el moliner no. Els peixos l’estimaven. Les granotes malparlaven d’ella, sense motiu. No tenia fills. Alegre, despreocupada, la molinera era l’encarnació d’un romanç, de malícia, innocència i castanyoles. Quan la molinera feia giravolts per dins l’aigua, quan surava, estesa, amb la cara vers el sol, els peixos adolescents –i amb ells Bion Ictil− sentien un goig indefinible, i les granotes s’indignaven i escopien renecs. Quin vol tan graciós el de la molinera, dibuixant l’ondulada silueta damunt l’aigua, indiferent als ocells, als peixos i al moliner, que no es cansava de mirar-la traient el cap per la torre!

    Un dia l’existència introvertida del tendre Bion Icitl va tòrcer radicalment el seu camí. Els canvis de cercles inventats per la mitologia dels homes no són res comparats amb la mutació d’ambients que li estaven reservats al nostre peixarró. Bion Ictil, d’una forma per a ell inexplicable –la defensa passiva està molt desatesa als estanys, no és com a la mar i als rius−, es va sentir arrabassat del seu món a un altre. El que passava era que…

    (Fragment de La vida en rosa, 1957)

    Coberta de la primera edició de La vida en rosa.
    Coberta de la primera edició de La vida en rosa.
    Coberta de la segona edició (2012) de La vida en rosa.
    Coberta de la segona edició (2012) de La vida en rosa.

    FINAL D’ESTIU
    Sonet tetramof

    Se ret el silenci, el vent de tardor,
    senyora és del port la malencolia,
    la mar queda morta quan marxa l’amor…
    enfront de la mar, la gran pena mia.

    Oh buidor immensa de l’amor d’un dia,
    xuclat, sense cura, com vas de licor
    de menta o taronja, que alegre encenia
    de llavis a galtes, roses de rubor!

    Mes, ja restam sols…els pins són xipresos:
    ni veles, ni crits, ni rialles ni besos…
    Sols a contrallum, lluny se difumina

    l’estela, sonora, del cotxe, en marxar
    −nigul blau, de pols, colònia i benzina−
    que pobla la pensa del meu cor i la mar.

    (1947)

    * * *

    EL VIATGER

    amb un anell púnic exhumat a Mallorca
          visita el museu d’Eivissa.

    A Tànit, la tumbaga,
    aquella, la tumbaga,
    −recordes?− la tumbaga,
    que el camperol, tumbaga,
    a l’hort, desenterrà.
    A Tànit, la tumbaga
    li porto, la tumbaga
    li ofreno la tumbaga
    que d’hort a hort, tumbaga
    dofins feren saltar.

    (1951)

    * * *

    POEMET AMB NÚMEROS I ESTELS

    1 estel verd
    + 1 estel blau
    ____________
    Sumen 2 estels

    damunt la pell de la mar.

    Al port són quatre estrelles
    que em diuen: Déu te guard!

    I −lluny− l’estel de menta,
    i −lluny− l’estel de sal,
    amb plor de: Amic, quan tornes?
    sense eco sobre el pla

    Llavors, ardents, amb plomes
    són dins el teu esguard.

    1 estel verd
    + 1 estel blau
    ____________
    multipliquen 1000 estels

    damunt ta pell de nard.

    (1951)

    * * *

    NAIXEMENT DE VENUS

    I
    Damunt el blau de la mar
    de sementers creix l’aroma
    i es tiny de verd una ploma
    cabrella de lliriar.
    S’abracen com un collar
    de granets d’aiguamarines
    fines arestes i fines
    cales de perla i de sal.
    La teva albor nupcial
    damunt el llit s’endevina.

    II
    Damunt el llit s’endevina
    la neula del teu amor,
    tramudada la color
    del blat per la saladina.
    Florint l’espiga s’empina
    vora els corals de la nit
    i alçant les randes del llit
    mol mareperla i farina.
    Li clava la mar una espina
    de sucresponjat al pit.

    III
    De sucresponjat al pit
    remorejant se desmaia,
    quan la custòdia de palla
    espolsa el gra més petit.
    Germina la flor del crit
    i l’ofega un pes de sang,
    vi vermell damunt el blanc
    cremat amb clarors de platja.
    Prenen damunt tu aterratge
    ales de broma i de sang.

    IV
    Ales de broma i de sang
    han vestit ta calidesa.
    Rendida, tu, la son, tesa,
    arriba, Lohengrin blanc.
    Dorm fesa per l’esvoranc
    de nevada confitura,
    presagi de l’aventura
    que floreix i vest de fruit
    l’obelisc, somni i bescuit,
    de ta feble arquitectura.

    V
    Oh, ta feble arquitectura,
    embat suau, correntia,
    sota la trompeteria
    del cel que el gran fet augura.
    L’obra d’amor ja és segura.
    Oh, prodigi miliar.
    Oh, matí que has vist fruitar
    la xeixa amb llavor marina.
    Venus s’alça de la mar
    dins el bres d’una petxina.

    (1958)

    * * *

    LES FASTES DE LA GRANDE ET ANCIENNE MENESTRANDISE

    1
    No és mestre qui no ha pintat
    a San Fernando o a la Llotja…
    i monsieur de Couperin
    al clavecí sona, sona,
    mitja mordala de cranc
    i dits pellerics de rosa.

    2
    Quantes branques té el saüc?
    −Una, una, dues, dues.
    Cada branca, brancolí,
    brancolineu, quantes fulles?
    Compta i canta amb mi el cucut:
    −Una, una, dues, una.
    I el blat moresc, les mongetes
    i els balitres que s’enfilen
    per les canyes, els bancals
    dels bròquils i les endívies?
    Oh! el callat bramar de l’ase
    que peix la gespeta fina.
    Quants de bemolls al silenci
    de l’hort amb l’ase islamita.

    (Ací cal fer l’elogi de Mr. Paul Bouvy, belga de nació, que dessecà el Prat de Sant Jordi. I del capellà Màquina i de mestre Reixac que va plantar-hi uns molinets ben distints als bianchi mulini que recordava l’Apostoli de Roma. Els molinets, al dir de Cèlia, tenen cua de peix. I a un molinet d’aqueixs hi puja Joan Miró i s’embabaia mirant el camp de la Gent Nova i el mar com un mostrador d’argenteria. I a les nits hi repassa les estrelles)

    3
    L’absolut brilla amb mil ombres,
    cars ministrilers de Llotja.
    Grog i roig
          Mont-roig.
              Montjuí:
          Corona
          de Barcelona,
    corona de flors i espines.
          Barcelona
          bona,
    amb un ceptre rovellat
    d’or i sal. Ben afuades
    les pues de la Fitora.

    i 4
    El clavecí continua
    els Fastes de Couperin
    Qui pinxit –JOAN MIRÓ−
    per sempre pingat. Amèn

    (1968)

    Coberta d'El viatger.
    Coberta d'El viatger.