Helena Vidal

Així va ser com Óssip Mandelstam, segurament el més gran poeta clàssic que vagi donar Rússia al segle XX –deixo a banda el monumental Maiakovski i el gran pertorbador Khlebníkov–, en companyia de la seva dona, va fer un viatge de mig any a Armènia –això ja era només una «província», en aquella època– amb la tàcita obligació de reportar, en tornar a Moscou o allà on fos, com era de gran i poderosa l’ombra staliniana, sibil·lina. Això fou de maig a octubre de 1930. Però no hem de creure que Mandelstam fes de mal grat aquest viatge, perquè considerava Armènia el bressol de la civilització russa –com gairebé tots els membres del grup dels alcmeistes, com Gumiliov, Akhmàtova o Gorodetski–: va viatjar per trobar-hi l’estrany sincretisme armeni entre la cultura jueva –el mont Ararat, bíblic, es troba als seus dominis geogràfics–, l’hel·lenística, la romana i la cristiana. […]

Conseqüència d’aquest viatge va ser una sèrie fastuosa de proses i de poemes, Armènia en prosa i en vers, ara magníficament editat, traduït i anotat per Helena Vidal, Barcelona, Quaderns Crema, 2011, amb bon estudi preliminar de Gueorgui Kubatian, que, pel cognom, deu ser armeni, i l’epíleg de Nadejda Iàkovlevna Mandelstam, l’esposa del poeta. Tant les proses com els poemes són de primera qualitat –i més que deuen ser-ho en llengua original, perquè Mandelstam tenia una oïda i una passió fonètica extraordinària– i permeten fer-se una idea de fins a quin punt un poeta de debó no estarà mai disposat a viatjar pel món, convidat per les autoritats polítiques, per acabar destil·lant-ne un pamflet propagandístic, encomiàstic o hagiogràfic de la persona, o de l’animal, de Stalin.

(Jordi Llovet. «Viatge a Armènia», El País, 3 de novembre de 2011)

* * *

Joseph Brodsky, Premi Nobel 1987, té un breu assaig sobre Mandelstam –recollit a Menos que uno (Versal, 1986)– en què, parlant de la dificultat de traduir-lo, diu que caldria «tenir o desenvolupar un sentiment semblant en relació amb la civilització». Si això ja sembla prou difícil, més ho és adquirir el bagatge de coneixements necessari per descodificar el ventall de referències que Mandelstam desplega. Però què queda d’un poema si al lector li calen, per copsar-lo, unes notes interpretatives a peu de pàgina que no se li ofereixen? Aquesta pregunta val per molta poesia de Baudelaire en avall, acadèmicament celebrada però desconnectada del públic; si a més pretenem accedir-hi en una traducció, vénen ganes de rendir-se.

Helena Vidal és conscient d’aquestes dificultats, i ha afrontat el repte amb la barreja de decisió i humilitat que requereix. Ens ofereix una tria de 34 poemes –»que he viscut com a experiències personals»– representatius de l’evolució de Mandelstam, i les seves versions són també poemes –com els originals, hi ha versos ben comptats i rimes, encara que només assonants–. I, com per constatar la complexitat inexhaurible de l’autor, ens dóna, en la introducció, algunes pistes referents únicament a dos dels textos. «No copsar aquests detalls no minva pas l’impacte poètic»; però, si ens els perdem, l’innegable impacte de les seves imatges és bastant inferior al que el poeta havia intentat provocar.

(Manuel Castaño. «La veu que sobreviu al Gulag», El País, 3 de desembre de 2009)

* * *

El genet de bronze és un poema llarg basat en un fet històric: l’any 1824 a Sant Petersburg el riu Neva es va desbordar, i va provocar una inundació que va fer estralls espantosos. El poema descriu, amb una gran força descriptiva, la inundació, el paisatge de la ciutat mig destruïda per la calamitat i l’impacte que va produir a un personatge anomenat Eugeni (el nom preferit de Puixkin, que l’hi va posar també al protagonista de la seva novel·la en vers Eugeni Oneguin. L’Eugeni d’El genet de bronze, doncs, se sent desolat pel fet que la inundació hagi arrasat la casa de la seva estimada, Paraixa, fins al punt que perd el seny. […] La història d’Eugeni està narrada amb un estil sobri i planer, cosa que contribueix a recalcar el dramatisme de la situació. El to del poema és elevat sense ser emfàtic, i l’abundància de petits detalls quotidians, un dels trets més característics del llenguatge de Puixkin, fa que el lector pugui visualitzar de seguida l’espectacle tètric de la ciutat inundada i la figura turmentada del protagonista. El més insòlit d’aquest poema és la manera de tractar el personatge sinistre del genet, que d’una visió engendrada per la ment malalta d’Eugeni es converteix en una aparició gairebé mística. L’original està escrit en versos iàmbics de quatre peus, la mètrica predilecta de Puixkin, amb diversos tipus de rima, però la traductora l’ha substituït per versos blancs de diferent llargada: a pesar d’això, ha sabut conservar el ritme enèrgic i musical de la poesia puixkiniana i l’entonació general de l’obra, continguda i intensa alhora. La riquesa i la varietat del vocabulari de Puixkin, la força i la plasticitat de les imatges, així com el dinamisme amb què es desenvolupa l’argument, també han estat traslladats al català amb molta fidelitat. […] El genet de bronze és un dels poemes més originals i subtils del segle XIX, que en la traducció pulcra i elegant d’Helena Vidal té totes les possibiltats de guanyar-se el lector català.

(Xènia Dyakonova. «El monarca i l’heroi», Avui, 7 d’abril de 2005)

És l’hora de l’atac! L’hora del setge!
Les ones, com uns lladres, assalten les finestres.
Els bots trenquen els vidres d’embranzida.
I hom veu passar surant entre les aigües
parades de mercat, teulades,
desferres de cabanes, troncs,
tot l’arsenal dels botiguers,
les pobres possessions de la misèria,
ponts ensorrats per la tempesta,
taüts del cementiri devastat!
La gent,
veient la ira divina, espera el càstig.
Ai las! que tot s’ensorra, el pa i el sostre!
D’on en trauran més tard?
El monarca difunt
regnava encara Rússia, en plena glòria.
Trist i angoixat,
sortí al balcó, i digué:
«Res no poden els tsars contra el poder diví
quan es desferma». I tot seient,
i amb ulls adolorits,
contemplava el desastre.
Les places eren llacs
on s’abocaven
els amples rius dels carrers. El palau
semblava una illa consirosa.
El tsar va donar l’ordre i els seus generals
es llançaren a un viatge perillós,
de cap a cap de la ciutat,
solcant les aigües revoltades,
per recollir la gent, presa d’espant,
que s’ofegava a casa seva.

Llavors, a la plaça de Pere,
allà on s’aixeca un edifici nou
que té, damunt del porxo alçat,
un parell de lleons amb la pota aixecada
que semblen talment vius,
a cavall d’un dels dos apareixia Eugeni
sense barret al cap, amb els braços plegats,
immòbil i molt pàl·lid. I espantat,
però no pas per ell.
No s’adonava
com anaven pujant les aigües àvides,
que li llepaven les sabates,
ni com la pluja li batia el rostre,
ni com el vent, udolant desfermat,
li arrencava el capell amb una revolada.
El seu esguard desesperat restava fit
en un únic paratge. Les onades,
s’hi alçaven com muntanyes, plenes d’ira,
des de les pregoneses enfuriades;
hi bramulava la tempesta i l’aigua
baixava plena de despulles… Déu!
oh, Déu! Allà, ai las, ben prop de l’ona,
a la riba mateix de la badia,
hi ha aquella tanca de fusta i un salze
i una caseta vella: on, amb la mare vídua,
viu la Paraixa, la seva esperança…
O és que potser ho somia, tot això?
O és que la vida és un somni tan sols,
un escarni que la terra fa al cel?

Com si l’haguessin embruixat,
com si estigués encadenat al marbre,
no pot baixar. Tot a l’entorn
només hi ha aigua i aigua,
no es veu cap cosa més.
I, mostrant-li l’esquena, impertorbable,
el braç cap endavant, es dreça a les altures
per sobre el Neva revoltat
l’ídol de bronze dalt del seu cavall.

(Del libre d’ A. S. Puixkin, El genet de bronze. Figueres: Cal·lígraf, 2014, p. 43-47)
 

* * *
 

AIXTARAK

Vaig tenir l’ocasió d’observar els núvols rendint culte a l’Ararat.
Es desplaçaven amb el moviment descendent i ascendent de la nata quan entra en un got de te daurat i s’hi dispersa en forma de cúmuls tuberculars.
La veritat és que el cel de la terra d’Ararat és causa de poques alegries per a Sabaot: se l’ha inventat una mallerenga en l’estil de l’ateisme antic.
Un turó de cotxer, resplendent de neu, un camp de talps com sembrat per burla amb queixals de pedra, barraques numerades d’obres en construcció i una llauna de conserves atapeïda de passatgers: vet aquí les rodalies d’Erivan.
I de sobte: un violí dilapidat en jardins i cases, dividit en un sistema de prestatges, amb barres travesseres, agafadors, varetes i passarel·les.
El poble d’Aixtarak penja damunt la remor de l’aigua com damunt d’una carcassa de filferro. Les cistelles de pedra del seus jardins serien un magnífic regal per a la gala benèfica d’una soprano.

La nit la vam passar en l’espaiosa casa de quatre dormitoris d’uns kulaks expropiats. La direcció del kolkhoz n’havia esventat tot el contingut i instal·lat l’hotel del poble. A la terrassa, capaç d’allotjar tota la descendència d’Abraham, es dolia un rentamans com una mamella per munyir.
El verger és una escola de dansa per als arbres. La timidesa col·legial de les pomeres, la lletra roja dels cirerers …Mireu quines contradanses, quins ritornel·los, quins rondós!
Jo escoltava el murmuri xifrat del kolkhoz. A les muntanyes hi acabava de caure un xàfec i pels carrers es precipitaven uns rierols més arravatats de l’habitual.
L’aigua cantava i es desorbitava a tots els pisos i prestatges d’Aixtarak. I deixava passar el camell per l’ull de l’agulla.

He rebut la vostra carta de vuit plecs, escrita amb lletra recta i alta, com una avinguda d’àlbers, i hi responc:
Primera topada amb la matèria sensual de l’arquitectura armènia antiga.
L’ull busca una forma, una idea, l’espera i, per contra, ensopega amb el pa florit de la natura o amb un pastís de pedra.
Les dents de la vista s’esmicolen i es trenquen quan mires per primera vegada les esglésies armènies.

La llengua armènia és inassequible al desgast, com unes botes de pedra. Sí, és clar, hi ha la paraula gruixuda i pausada, les capes fines d’aire en les semivocals. ¿Però és en això que rau tota la seva fascinació? No! ¿D’on li ve la seva potència? ¿Com explicar-la? ¿Com donar-li un sentit?

Vaig experimentar l’alegria de pronunciar sons prohibits per als llavis russos, sons secrets, repudiats i, fins i tot, potser, en algun nivell profund, vergonyosos.
Tens aigua fada dins d’una tetera i de sobte hi tiren una polzada de te exquisit.
Això és el que em va passar a mi amb la llengua armènia.

He desenvolupat un sisè sentit, «araratià»: el sentit d’atracció per la muntanya.
Ara, em porti on em porti el destí, el tinc fet meu i ja no m’abandonarà.

(Del llibre d’Óssip Mandelstam, Armènia en prosa i en vers. Barcelona: Quaderns Crema, 2011, p. 85-87)
 

* * *
 

LENINGRAD

He tornat a la meva ciutat, que conec
fins al moll de la melsa i el plor del marrec.

¿Hi has tornat? Doncs empassa’t a cuita-corrents
el xarop oliós dels fanals riberencs,

reconeix de seguida el desembre mesell,
que barreja el quitrà luctuós amb rovell.

Petesburg! Visc encara i no em penso morir:
perquè tens amagats els telèfons antics.

Petesburg! Tinc adreces que encara em duran
a trobar-me amb les veus dels difunts a llevant.

Quan algú, a l’entrada en què visc, de servei,
toca el timbre, em retruny com un tret al cervell,

i m’espero, vetllant, l’arribada dels hostes,
remenant els grillons que entretanquen la porta.

desembre de 1930

Ajudeu-me, Senyor, a passar aquesta nit.
Empareu la meva ànima, que és en perill i és Vostra.
Ser viu a Petesburg és com dormir al taüt.

gener de 1931

(Del llibre d’Óssip Mandelstam, Poemes. Barcelona: Quaderns Crema, 2009, p. 68-69)
 

* * *
 

Vespre d’hivern

Xiula el grop, s’estén la fosca,
fa rombolls irats la neu
ara udola com un ogre,
ara plora, com un nen,
ara juga a la teulada
amb la palla amb so eixut,
ara truca a la porxada
com un caminant perdut.

Casa nostra, pobra i vella,
està trista, tot hi és fosc.
No dius res, velleta meva
mentre sents com xiula el grop?
És que et cansa, vella amiga,
l’udolar del vent intrús?
És que dorms, tota arraulida,
pel rondineig del teu fus?

Fem un glop, vella germana
dels meus joves anys marrats,
ofeguem la pena vana,
alegrem els cors cansats.
Canta’m la cançó que parla
d’un ocellet riberal,
de la noia que a trenc d’alba
poua l’aigua, angelical.

Xiula el grop, s’estén la fosca,
fa rombolls irats la neu
ara udola com un ogre,
ara plora, com un nen.
Fem un glop, vella germana
dels meus joves anys marrats,
ofeguem la pena vana,
alegrem els cors cansats.

(Del llibre d’A. S. Puixkin, «Mozart i Salieri» i altres obres. Barcelona: Proa, 2002, p. 209-210)