Tu mi feristi, Amor: di te mi fido
LORENZO DE MEDICI
Com l’au benigna que s’ençata el pit
perquè en begui la sang de sa nierada,
així la vida jo tenc encetada
perquè tu en treguis el millor profit.
Rius suplicants s’escolen al convit
de generositat assedegada,
que, si no els gorgs tranquils de ta mirada,
reclama el plomissó del meu neguit.
I sota el sol la meva sang llambreja,
anomenant-te a cada llum, i el cor
a glops m’eixug, i un tal ardor em festeja
els dos llavis oberts de la ferida,
que, si no hi véns a beure, tot s’hi mor
i si hi véns, hi recobr tota la vida.
(De Sonets a Eurídice, 1967)
* * *
El fill pròdig pren càrrec de la seva culpa
No. Tot sol vaig partir i tot sol cal que torni.
(D’aquests, ja en vaig fugir; dels altres, en fuig ara.)
No vull que m’acompnyi ningú ni que m’esperin.
El plet l’he de resoldre amb mi mateix. No és culpa
vostra si sou iguals a l’un costat i a l’altre.
El diferent som jo: la culpa és tota meva.
No faré cap retret a ningú: ni a tu, pare,
que plores i te’n reies de la recança aquella,
ni a tu, germà conforme, que tens les claus de casa
i tems per la salut de la hisenda.
Jo era
com un cabrit orat, senyor sol del meu somni.
No tenia res més. Però això ho defensava
amb la carn com un gel i l’esperit en punta.
Per comes i turons, feliç, ho veia créixer;
talment un xaragall, del puig més alt rajava:
com un batec alat, amb l’oratge venia,
venia i romania, poruc, dins els meus braços.
Qualque vegada us en parlava. No em sentíeu.
Tota la vida, vasta, plena de llums i d’ombres,
bategant de promeses, preguntes que revelen,
allà, dins el seu cor, respostes acabades,
tot l’univers vivent i les coses, tan dòcils,
no era per a vosaltres més que tenir una casa,
el menjar assegurat i el llit en companyia.
Vaig fugir. Me n’anava a fer carn el meu somni
i que fos l’acabada resposta de tot dubte.
Però potser teniu raó. Allà hi havia
el món, igual que aquí, la vida pura i sola:
ningú en sabia res, tampoc, i jo hi deixava
martiris de la carn, per aquella ceguesa,
i també bocins d’ànima. Em vaig tornar més pobre.
¿Com us podré parlar, si ja no sé què dir-vos,
pares, germans, amics, oh, feliç gent segura!,
d’això que em du i em torna, temptat fins a l’entranya,
sense prometre més que un infinit silenci?
Deixau-me estar tot sol fins que el silenci brulli.
Si us basta haver viscut amb mi un tros de vida,
amb tot el meu tramat d’amors i malla espessa
que no deixa passar més que la faramalla,
ara no supliqueu a favor meu ni en contra.
Decantau-vos, germans: el plet no és amb vosaltres.
(D’El fill pròdig, 1970)
* * *
La mort del pare
(1968)
Bé hem viscut, tots plegats, el temps que tu visqueres
—tu i la mare, els germans, jo i els meus dubtes—
i eres amo, amb nosaltres, i sèiem a una taula
ben parada i criats ens servien, i et creia
tothom, obedient i els gest a punt: la mare,
i els germans, i els criats, i fins i tot nosaltres,
els meus dubtes i jo, sorruts. Allà teníem
foc i llit: calentor, d’hivern; i d’estiu, fresca.
Era alegre la casa, i la gent que hi venia.
Eres bo. Comandaves. Ningú no et discutia.
Tot estava ordenat. Eres l’amo de l’orde.
Tot estava tan bé, que no se n’adonaven,
del teu comandament. Regies en silenci
un casal establert en fonament de normes.
Jo, nom és per ventura, et creava problemes.
Tu em convencies. Deies «¿Per què i on has d’anar-te’n,
si enllà, sols trobaràs la gent que no coneixes?»
Jo callava, i vencies. Fins que un dia el coratge
pogués més que l’amor. I quan tornava a casa
era a trobar-te mort. (Telèfon, telegrames,
cartes, condols, amics i coneguts d’enfora…)
Ai, pare, senyor sol dels meus dies dubtosos,
que no vares entendre perquè tot era un orde,
i fora d’aquell orde res no existia! ¿Penses,
ara, tal volta, quan algun déu, redimint-te,
et guarda més enllà del bé i del mal, quins eren
els meus remordiments, la por que m’assetjava?
Ella guanyà, la por: vaig cedir als seus fantasmes
una vegada i altra; fins i tot aquell dia
del retorn obligat pel lligam de les llàgrimes,
quan et vaig venir a veure, blanc més que la mortalla,
com els llençols que abriguen els meus guanys amorosos,
tu, pare poderós, que ens paraves la taula
i un orde fet a mida d’un fàstic de vellesa.
Ara sí que som lliure i estic sol: quan les ombres
precipitades cauen damunt la teva tomba.
T’hi vaig acompanyar. Per primera vegada
et posaren a jeure sobre la terra humida.
Els estels confegien corrandes amoroses,
allà dalt, i la nit feia la seva via.
Tot era igual, el món, talment com el deixares
–condols, parents, amics i coneguts d’enfora–,
acomplint aquell ritme que un dia decidíreu
vosaltres, tu i els avis, besavis, rebesavis:
un orde secular fet de vides perfectes.
I l’orde era deixar-te tot sol al cementiri.
En vaig sortir serè. Portava una tristesa
irreprotxable al front. Això només: calia.
Però ara que t’enyor i que sé que m’esperes,
plor llargament i eixut de sentiment i llàgrimes:
confés que estic tot sol, i pens en aquell dia
que el meu cos serà un sec ressò sobre els teus ossos.
(D’El fill pròdig, 1970)
* * *
Fill il·lustre
No diguéssiu que jo fos el poeta líric
que plorà llargament en vers ben escandit
i, cansat d’esperar, sols va atènyer l’oblit
que ara li salva aquest possible panegíric.
Elogiau-me amb seny i mesura, conformes
amb el poema fet a mida de guardó,
ara que, ja ben mort, em lliurau al perdó,
fets a la veritat de meditades normes.
No us fiqueu a explorar l’arrel de solitud
que xucla la llecor del poema: amb paraules
que tothom comparteixi, dau-li nom conegut.
La clara perspectiva per bons camins us mena:
no resolgueu l’enigma ferreny de la cadena;
només entreteniu-vos a comptar-li les baules.
(De Sonets alexandrins, 1981)
* * *
Volteres de la mort
Volteres de la mort, ¿on aniràs, la vida,
carn en flor, que no sigui volteres de la mort,
amb la pressa d’un cos no assaciat i a sort
de trobar o no trobar una altra carn florida,
que correspongui a la teva amorosa crida,
tot acceptant les regles i el temps del bon deport
i que, bo i arribant conjuntament a port,
en tocar terra no hi davalli penedida?
Miratge i raons: a força d’insistència
es fa realitat sovint l’apariència
i el glop d’eternitat aquell es fa mortal,
com un verí secret que t’envaeix les venes.
Així un rovell menjant les amades cadenes
que, almenys, t’asseguraven compartit el teu mal.
(De Sonets alexandrins, 1981)
* * *
L’ARENGA
Poble meu, oh gent meva!, que somrius i m’escoltes
i seus al meu costat i em convides a beure,
Pep el Matalasser, Toni el Ros, gent amarga,
que plorau de vegades perquè us fa mal la vida,
Guillem, Biel (oh, tu, Biel meu, que tan d’hora
has vist que t’afuaven els cans de bou de l’ordre!),
i tu que a les darreres plores o bé m’insultes
i tu que em dius senyor i que potser em menysprees…
M’agradaria més escriure de vosaltres,
a la barra d’un bar i a punt d’última copa,
enyoraments, enfits sentimentals, paraules
d’un moment, massa belles perquè algú les recordi.
Però a la veu se’m posa tot aquest món ple d’homes:
ells m’empenyen a dir i em fan callar —què cerquen?….
Qualque dia us veureu a regir-ne una guarda;
no prengueu llum de mi, llavors, ni dels qui em feren
a imatge seva —tot i la meva cultura
(jo sé qui era el Dant), malgrat les porcellanes
(jo comprenc els milers que val això que es trenca),
a despit dels concerts i dels poemes lírics
(oh els ressons entranyats de cada mot!), encara
que el seny m’aboni la matemàtica pura
(l’enteniment enfila grans de crestall abstracte),
no obstant la regla d’or, i fets i noms i tantes
coses, ben exemplars!, que he aportat a la vida.
La partida ha girat en contra i l’hem perduda.
No cal patir trastorns ni fer esglais; qui perd, paga.
M’han ensenyat de no demanar mai clemència.
Vénc a dir-vos només que me’n vaig, i amb mi vénen
els meus, els qui han estat els meus, vulgui o no vulgui.
(Quasi no cal fer res perquè això, tot, s’acabi.)
Mes vosaltres quedau i és vostra l’avantguarda.
No em digueu, generosos, que jo hi véngui i m’afanyi.
No hi podria acudir: he romàs massa enfora
d’aquest gir, tan predit, de la vella comesa.
Jo me’n vaig amb els meus, que encara riuen, víctimes
a un termini tan curt, que ningú no hi vol creure:
em plau d’esser lleial als pobres que em donaven
de la seva misèria —i ells la creien riquesa!
Després de tot, també tenien, com vosaltres,
un cos insatisfet, encara que no ho deien,
i penes cor endins, i alguns —cal que això consti—,
una ombra de remordiment que els apartava
del ramat… Però us he de contar tota la història?
Si no l’escoltaríeu, si us faria més nosa
que companyia. No. Partiu sense cap dubte.
Vostres són ara els pobles i els déus. Anau: guanyau-los!
(De Terra negra, 1970)
.webp)
