Poesia Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Andreu Vidal

1959-1998

Andreu Vidal (Palma, 1959 – 1998). Poeta i delineant de professió, mor prematurament als 39 anys i deixa una significativa empremta en la poesia catalana de la segona meitat del segle XX.

Amb tan sols divuit anys, l’autor publica dos llibres de poesia, Xicraini, nit de portes cremades i Aixall híctic. Si bé la seva activitat professional es desenvolupa en el camp de l’arquitectura, l’escriptura marca la seva vida des de ben aviat. 

Al llarg de la seva trajectòria poètica, publica set aplecs de versos més, entre els quals destaquen Necròpsia (1984), Premi Ciutat de Palma 1983, L’animal que no existeix (1993), Premi Carles Riba 1992 o Ad Vivum, publicat pòstumament el 1999. 

A banda de la seva producció poètica, Andreu Vidal col·labora a la premsa on publica, durant el 1985 i el 1986, articles als diaris El Día de Baleares i Diario de Mallorca, a més de fotografies. Es dedica, també, a la traducció de l’obra poètica de Paul Celan.

Va ser soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Pàgina elaborada per Abel Ramon Vidal per a l’AELC.
Fotografia, imatges i documentació cedides per Margalida Pons.

Castellano

Pórtico

Andreu Vidal (Palma, 23 de enero de 1959 – 20 de agosto de 1998), poeta y delineante de profesión, murió prematuramente a los 39 años de edad pero dejó un importante legado de versos.

Con tan sólo diecisiete años, en el 1977, el autor publica dos libros de poemas, Xicraini, nit de portes cremades y Aixall híctic. Si bien su actividad profesional se desarrolla en el campo de la arquitectura a partir de 1974, la escritura marca su vida desde muy pronto.

A lo largo de su trayectoria poética, publica siete poemarios más, entre los cuales destacan Necròpsia (1984), premio Ciutat de Palma 1983, L’animal que no existeix (1993), premio Carles Riba 1992 o Ad Vivum, publicado póstumamente en el 1999. 

Aparte de su producción poética, Andreu Vidal ejerce también el articulismo, publicando durante el 1985 y el 1986 artículos en los diarios El Día de Baleares y Diario de Mallorca, o la fotografía. Se dedica, además, a la traducción de la obra poética de Paul Celan.

Página elaborada por Abel Ramon Vidal para la AELC.
Fotografía, imágenes y documentación cedidas por Margalida Pons.

English

English

Andreu Vidal (Palma, 1959 – 1998) was a poet and draftsman by profession. Although he died prematurely at the age of 39, his contribution to Catalan poetry of the second half of the twentieth century was significant.

When he was only eighteen, he published two collections of poems, Xicraini, nit de portes cremades (Xicraini, Night of Burnt Doors) and Aixall híctic. Hence, although his professional activity was in the field of architecture, writing became a major force in his life at an early age.

In his career as a poet, he published seven further collections of poems, notable amongst which are Necròpsia (Necropsy, 1984), winner of the 1983 City of Palma Prize, L’animal que no existeix (The Animal That Does Not Exist, 1993), winner of the 1992 Carles Riba Prize, and Ad Vivum, which was published posthumously in 1999.

Apart from his poetry, Andreu Vidal wrote for the press where, between 1985 and 1986, he published articles in the newspapers El Día de Baleares and Diario de Mallorca along with his photographs. His translations of the poetry of Paul Celan were published in 2000. 

Web page: Abel Ramon Vidal for AELC. 
Photograph, images and documentation ceded by Margalida Pons.
Translation: Julie Wark

 

Biografia

Andreu Vidal Sastre neix a Palma el 23 de gener de 1959. És poeta i delineant de professió.

Tot i que el 1974 inicia els seus estudis de delineant i comença a treballar en diferents tallers d’arquitectura, els seus interessos vers la poesia comencen ja de ben aviat a fer-se evidents. Amb divuit anys publica els seus dos primers aplecs de versos, Xicraini, nit de portes cremades i Aixall Híctic. Escriu i reescriu els seus versos en una constant revisió i elaboració dels seus propis poemes, una depuració formal que el durà anys més tard a traduir a Paul Celan. També dirigeix i edita plaquettes de poesia. Fins al 1979 dirigeix, dissenya i edita els 6 volums de la col·lecció La Musa Decapitada i fins al 1982, juntament amb Àngel Terron, la col·lecció de poesia Tafal. L’any 1978 publica Exercicis de despoblació i, el 1980, Llibre de les Virtuts.

Entre el 1982 i el 1983 es fa càrrec del disseny gràfic de la revista literària Latitud 39 de Palma (números 9-16), i el 1984 publica Necròpsia, poemari pel qual rep el premi Ciutat de Palma de Poesia 1983. L’any 1985 inicia la seva activitat, també, com a articulista, i publica al diari El Día de Baleares la sèrie d’articles «Els dies tranquils» (juny-setembre). Fins al 1986, així mateix, col·labora al Diario de Mallorca amb diversos articles d’opinió i de crítica.

L’any 1988 publica Els dies tranquils, que el 1989 queda finalista al Premi de la Crítica Cavall Verd. Escriu el relat «Mecànica celeste», que guanya el segon premi de relats de Diario de Mallorca i l’any 1993 publica L’animal que no existeix, que rep el Premi Carles Riba de Poesia 1992. Publica Poemes 1980-1993, plaquette antològica que recull els poemes llegits al Centre de Cultura «Sa Nostra» dins el cicle «Poesia de paper» el 3 de maig de 1993. Els seus poemes apareixen en diverses revistes d’àmbit literari, com Reduccions, Urc o Blanc d’ou.

Andreu Vidal mor el 20 d’agost de 1998 Andreu Vidal d’una aturada cardíaca al seu domicili de Palma.

Pòstumament, el 1999 apareix el recull de poemes Ad vivum i, l’any 2000, també veu la llum la seva traducció dels Poemes de Paul Celan, feta en col·laboració amb Karen Müller. Aquest mateix any s’exposa una selecció de la seva obra fotogràfica al Centre de Cultura «Sa Nostra» de Palma. La tria de les fotografies és a cura de Miquel Martorell, amic del poeta. Es publica el catàleg de l’exposició, Andreu Vidal. Fotografies. 

El 2008 apareix Obra poètica i altres escrits, publicat per Edicions del Salobre, a cura de Karen Müller i Margalida Pons. Per voluntat de l’autor, el volum recull els llibres de poemes a partir de Llibre de les virtuts.

Una imatge de l'autor.
Una imatge de l'autor.
Fotomuntatge d'Andreu Vidal, inclòs al poemari Ad Vivum.
Fotomuntatge d'Andreu Vidal, inclòs al poemari Ad Vivum.
Un altre dels fotomuntatges del poeta.
Un altre dels fotomuntatges del poeta.
Una de les fotografies fetes per Andreu Vidal i incloses al llibre editat pòstumament l'any 2000.
Una de les fotografies fetes per Andreu Vidal i incloses al llibre editat pòstumament l'any 2000.
Una més de les imatges que Andreu Vidal va crear amb la seva càmara.
Una més de les imatges que Andreu Vidal va crear amb la seva càmara.

Premis

  • Premi Ciutat de Palma (1983): Necròpsia.
  • Premi Carles Riba (1992): L’animal que no existeix.

    • CELAN, Paul: Poemes [Gedichte].

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Hi ha llibres -poetes?- que ens agafen des de la primera ratlla per la força, profunditat i sentit poètic amb què ens ataquen els sentits. Aquest llibre d’Andreu Vidal, a més dels sentits, ens va atacar també la intel·ligència, ja que es tracta d’un dels llibres de poesia més curull de sentits que he llegit els darrers temps.
    Malgrat que es tracta d’un poeta jove, ja fa alguns anys que ens presenta unes propostes que, encara que siguin desiguals, no han deixat de ser sempre audacioses i dignes d’atenció. Realment, des de la seva activitat al voltant de La Musa decapitada fins a la Necròpsia. [···]
    Malgrat la no immediatesa que caracteritza el seu discurs en algunes ocasions, es tracta d’un discurs poètic segur i ric, que obliga el lector a sortir de la seva comoditat casolana i a endinsar-se en els complicats laberints de la història cultural de l’home. Però no s’ha de pensar que és una poesia dura i intel·lectualista. Es tracta de poesia poesia sense cap més qualificació, en la millor tradició post-surrealista, rica d’imatges ben assolides i evocadores, i amb un gran poder descriptiu, sorprenent. Quan Andreu Vidal ens diu que «la carn es despodreix i les abredes/ arrelen cap al cel» i que «mori el dofí/ enclavat a la punta d’una estrella» es troba a l’encop a l’àmbit de la millor poesia del nostre segle.

    (Manuel de Seabra. «Dies intranquils», Diari de Barcelona. Llibres (Barcelona), 19 de juliol de 1988, p. 2)

    * * *

    Arrenglerada per alguns crítics en les files de la poesia hermètica, l’obra de Vidal s’allunya totalment dels camins de l’intel·lectualisme i de la mística típica d’aquest gènere per anar a beure, en un procés poètic i personal d’invenció d’una tradició cognitiva pròpia, en les fonts dels mites arcans que dibuixen les formes essencials de la naturalesa humana. Sobre aquestes exigents pautes, Vidal va saber escriure la melodia d’una trajectòria vital coherent, marcada per l’ascetisme i la recerca d’una autenticitat que donés a la veu del poeta la seva legitimitat de hierofanta. Acostumats als poetes de diumenge, els versos de Vidal ens trasbalsen per la seva rotunditat, i ens costa, amb el nostre gust adotzenat pel lloc comú poètic, percebre l’emergència d’una mirada renovada i renovadora del món com la que proposa Vidal.
    Considero la seva poesia a la vegada germinal i conclusa. Germinal, perquè des del punt lingüístic i de l’estil Vidal va saber fer renéixer el català poètic, dotant-lo d’un renovat vigor que l’ha fet capaç de dialogar amb la tradició amb una naturalitat que no es donava des de l’ocàs tardomedieval. Si bé és cert que en els seus versos hi trobem ressons de Nerval, de Pound, dels romàntics, també ho és que la inspiració ha estat més un acte de filiació putatiu que producte de l’angoixa de les influències. En poesia, l’Andreu no tenia pares, com a màxim padrins morts. És germinal en un altre sentit: la seva paraula no transigeix. S’articula des de la confiança que el lector és capaç d’omplir l’el·lipsi en el significat amb la seva pròpia recerca, amb la desil·lació de la seva pròpia recerca, amb la destil·lació de la seva pròpia experiència. Vidal, com Paul Celan, sostenia en la seva poesia la possibilitat d’un diàleg necessàriament posposat. A la liquació de l’escriptura, Vidal contraposava -i exigia- l’alquímia de la lectura. Potser les generacions futures de poetes sabran valorar millor que nosaltres el do en la llengua que ens ha deixat Andreu Vidal.

    (Josep Maria Lluró. «A Andreu Vidal, ‘in memoriam'», Avui (Barcelona), 23 d’octubre de 1998, p. 22)

    * * *

    El lector de l’obra, breu i intensa, d’Andreu Vidal (Palma, 1959-1998) de seguida s’adona que ha de erguir-la a través de múltiples connexions que el portaran a ocultes mitologies llunyanes o a les tradicions gnòstiques, dels pensaments heterodoxos. Certament, i sobretot en el llibre que constitueixen els tres volums Necròpsia (1984), Els dies tranquils (1988) i L’animal que no existeix (1993) -un títol de clars ressons rilkeans- i en el darrer llibre, el pòstum Ad vivum (1999), Andreu Vidal recorre al símbol i a la mitologia -o a les construccions religioses- com a llocs d’ancoratge o punts de triangulació de la seva obra, que es nodreix d’aquests elements en un doble sentit, referencial i constitutiu.
    Una de les grans operacions que es donen en la poesia de Vidal és l’ús del símbol com a revelació, com a manifestació d’un universal o arquetip, transcendint el llenguatge i l’individu. I alhora s’hi troba l’establiment d’una cosmogonia religiosa o religiositzant, extreta de les més diverses tradicions, a través de la qual sembla fundar una nova revelació i un nou pensament. Lògicament, cal girar l’esguard vers Carl Gustav Jung. Vidal posa Jung a l’arrel de la seva obra, i és a partir d’ell que se’ns il·luminen la seva estructura i els seus fonaments. I pels camins de Jung també podem trobar-hi il·luminació sobre l’arrel de la violència en el cosmos de Vidal i el seu tractament. I també empara la diàfana presència en aquest cosmos de la màgia i la mística en la natura i de la natura, on planen, juntament amb Paracels i l’arqueu, la conjugació de l’esperit i la matèria de l’home, el món simbòlic i la natura, entesos ells tres en totes les seves variants i complexitats i com a part del gran secret còsmic; un secret que no és altre que el del propi ésser que en la poesia s’indaga.
    Però no hem de cercar en la poesia de Vidal ni la doctrina gnòstica ni la psicologia analítica. Res de tot això. Tots aquests elements, que hi són, hi són un riu subterrani, que alimenta i fa créixer l’herba i els arbres, que fins i tot adolla fonts, però és presència sorda, fonda, callada en un paisatge que s’erigeix com una de les obres poètiques més denses i profundes, i noves, de la segona meitat del segle XX.

    (Víctor Sunyol. «Andreu Vidal», dins el volum Camins de frontera, editat per Arnau Pons i Simona Skrabec, Barcelona: Institut Ramon Llull, 2007, p. 357)

    Entrevistes

    —Quan vas començar a escriure?
    —El primer poema que vaig fer, el vaig dictar a la meva mare, als tres o quatre anys. Record que hi havia el mot selva. El segon, el vaig escriure prop dels deu, a partir d’un sonet imprès al revers d’una mena de postal que en aquell temps repartien els femeters com a felicitació de nadal. El tercer, fa prop de vint anys que intent escriure’l.

    —Quin punt en comú té Els dies tranquils amb Necròpsia?
    —Ambdós llibres són part d’un mateix procés, d’una mateixa ficció, els ossos esparsos de la carcassa d’un animal que no existeix.

    —La darrera obra, ¿és sempre la millor?
    —El fet d’ordenar els poemes en llibres és secundari. De la mateixa manera que el temps, amb el fràgil ajut d’una memòria, va amalgamant lentament primer es mots, després els versos, fins a perfer el poema, així els poemes van confegint el seu llibre, que, generalment, l’autor no arriba mai a llegir.

    —Tens models?
    —Més aviat parlaria de punts de referència. En el cas d’Els dies tranquils és inevitable anomenar Nerval, encara que la majoria de referències són de caire antropològic (Puech, Ariés, Vernant…)

    —Ser poeta, pressuposa una manera especial de veure el món?
    —No exactament. Des de l’esquizofrènia fins a l’estupidesa rasa tot són maneres especials de veure el món. Més aviat crec que es tracta d’intentar veure el món tal com és, d’aprendre a mirar. La poesia és una mena de purgatori entre la ciència i la màgia… un espai residual.

    —¿Quins projectes tens?
    —No ho sé. El futur és un déu pervers, que jo no ador.

    (Maria de la Pau Janer: «Andreu Vidal, l’home tranquil», El Temps (València), 26 de febrer de 1990, p. 73)

    Antologia

    Poder avançar-
    La tirania

    D’allò precís destruïda,
    Com

    A través d’una
    Certa estació,

    Ni prèvia ni
    Tàcitament consentida

    Ni futura.

    Com, però,
    Des-

    Somniar el silenci,
    Durs com

    Més pedra,
    Durs,

    I ells, ells-
    Tu,

    Que véns de les riberes
    Amb les galtes rosades,

    Com goses
    Parlar-me de tresors?

    (Del llibre Ad Vivum. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 23-24)

    * * *

    Arbor intrat — 1]

    Per què véns, dòcil, avui que no t’invoc
    i vas, obscena, somrient al meu costat,
    saltarejant, grotesca, com una que fos jove,
    cercant
    amb cec desig els meus ulls que s’afanyen
    a defugir els teus ulls, a no mirat?
    Per què, amb frisança d‘estel,
    em menes cap a àrides marines
    on els arbres creixen de genolls
    sota el fus del llebeig
    i enrobada de pedra et confons amb l’abisme
    i amb disfressa d’onada t’ajeus dins la mar?

    Quin estrany gest, Cíbele,
    que de tan dolç no m’espanta?

    (Del llibre Els dies tranquils. València: Gregal Llibres, 1988)

    * * *

    El Foll

    Un arbre
    li creix dins el cor, lentament
    travessa la seva pell morta, esqueixa, romp,
    les seves branques s’enlairen
    com serps enllà la sepultura, aspiren, xuclen
    l’entranya lluminosa del migdia,
    fins que la nit
    esdevé perennal, eterna,
    i els seus nervis encesos estrangulen l’univers.

    (Del llibre L’animal que no existeix. Barcelona: Proa, 1993, p. 30)

    * * *

    Els estats i imperis de la lluna

    Sota l’heura avial
    que creix sens mesura i amb violència,
    entre les seves branques
    dúctils,
    que l’ofeguen i l’abracen,
    se’n riu i s’espanta
    de tantes paraules serioses
    dites en to greu des dels cadafals d’or
    o mormolades amorosament

    (Del llibre Llibre de les virtuts. Son Coc: Tafal, 1980)

    * * *

    14.

    A. R.

    Et veia sola,
    al centre d’un immens
    espai de gel;
    estaves dreta, immòbil,
    mirant fixament
    cap a l’altra banda del sol,
    amb una mirada nítida, balmada,
    com d’un que acaba d’ésser
    llançat dins la llum;
    i una basarda cruel, antiga,
    anava prenent-me a poc a poc,
    robant-me…
    perquè la teva solitud era
    la solitud
    i tu eres totes -terrible
    conjunció de llavis
    fent un mateix gest, un horrible
    somriure inhumà,
    i jo, que cada cop era menys, remembrava,
    perdent-me per sempre
    en la nit desfregada
    de l’única heretgia,
    els teus petits, ridículs
    paranys de fembra,
    els teus ritus,
    tota aqueixa pobresa
    amb què el déu va fer els seus esclaus,
    el regal de la vida.

    (Del llibre Necròpsia. Barcelona: Edicions del Mall, 1984)

    Coberta del llibre Ad vivum.
    Coberta del llibre Ad vivum.