Molt maganya, na Marina, es passeja per l’avinguda de Jaume III penjada del braç del seu avi. És just al tombant del capvespre i els aparadors, atrevits i sofisticats, atreuen les mirades dels vianants.
—¿Què vols que et compri? ¿Hi ha res que t’agradi?— li demana l’avi. De tots els seus néts, ella és la que sempre duu devora el cor.
—M’agraden aquestes sabates —diu, posant un dit damunt el vidre de l’aparador per assenyalar-les-hi. De línia senzilla, i sense adorns, són tanmateix les més cares.
—D’acord —contesta l’home, traient-se la cartera mentre la contempla, mig ensensat, com si encara fos una criatura.
Molt prima, la pell, esblanqueïda, els cabells tintats d’un groc escandinau, els llavis com dos gínjols perfilats amb un llapis marró, és talment la seva dona, és clar, fa molts anys, quan la va conèixer, jovençà ple de manies per mor de ser baix i rabassut, però amb dues ambicions que no tenien sostre: s’havia proposat fer-se ric de pressa i conquistar l’al·lota més collonudament excitant i distingida de tot el poble, rivalitzant amb molts d’altres pretendents. D’aquest èxit, en bona part, en depenia el seu futur. Homenia.
La néta tranquil·lament seu dins la botiga emprovant-se les sabates, i ell mira cap enrere i es contempla primer traient-se les avarques, llavors col·locant-les ben aparellades a recer d’una mata llentisclera, molt a prop de la mar, sota el cel d’un lila plàcid amb estols de gavines blanques volant baix. I just quan la néta prova de donar un parell de passes per estar segura que les sabates li van bé, ell parteix a córrer encalçant aquella al·lota, rossa com el pa entre matolls i carritxeres. Una vegada la néta ja està dreta davant la caixa enregistradora allargant a la dependenta tres bitllets de cent, ell s’abalança damunt l’al·lota i es perd entre els brins daurats dels seus cabells i neda dins les aigües remogudes del seu sexe.
Va ser precisament durant aquesta estona de plaer, aquest moment escadusser de possessió i de glòria, que la mare de na Marina va ser engendrada.
S’hi torna penjar del braç. Amb l’altra mà aguanta la bossa de les sabates. Camina amb deixadesa, com si el seu avi l’arrossegàs. D’aquesta manera se sent petita, protegida, estimada.
—Torna’m a contar de quina manera vares saber que t’havies fet un home —li diu.
—T’ho he contat més de mil vegades. Vaig començar a fer feina de cambrer a un bar de Plaça. Quan vaig cobrar el primer sou em vaig sentir tot un home, i això que només tenia catorze anys.
Na Marina riu. Riu d’una manera esburdada quan de sobte les garlandes elèctriques de Nadal s’encenen i una ruixada d’estels artificials els cau a sobre accentuant-los l’emoció de passejar-se junts.
—¿I, als vint anys ja t’havies fet ric? —li demana, coneixent la resposta.
—Quasi. Aquells anys, si anaves viu, era fàcil fer doblers. Compraves per no res una casa a la costa, la converties en un restaurant, ben aviat havies guanyat prou per adossar-hi un bloc d’habitacions i ja tenies un hotelet. Com que els turistes venien a manades, els tractaves com si fossin ramats de bestiar, els era igual dormir de qualsevol manera, menjar qualsevol cosa… A més, fer contraban de tabac i de cafè no era gaire arriscat i donava molt.
Na Marina segueix riallera, complaguda. Estudia Història de l’Art a Roma per donar gust a sa mare que, d’una manera molt dolça però amb un polsim d’histèria, li ho exigeix. Perquè ella és feliç senzillament anant de compres. A més, està enamorada.
—¿Què mires? —li demana l’avi, en adonar-se que s’ha quedat retinguda davant un aparador de juguets.
—M’agrada aquell terrier que sembla de seda.
–Au, te’l compr.
—No!
—Sí, ges, ¿quatre-cents?
—D’acord.
Entra a la botiga i l’home, recolzat a les vidrieres, s’espanta en veure la cara de la seva néta enmig d’una pila de caps d’animals. Baldament siguin animals de roba o de plàstic. Si qualque bergant li fes mal, es promet, el mataria.
Aviat ella surt tota contenta duent una altra bossa, enorme, amb les orelles del gos sobresortint, punxegudes, i emperpalades.
—No vull tornar a Roma —diu, de cop —No vull seguir estudiant.
—Ta mare tendrà un disgust molt gros, i no parlem de la padrina. No podran presumir amb les seves amigues.
—Que hi vagin elles! O que hi enviïn qualsevol dels meus germans!
—Encara són massa petits, els teus germans. A part que no són gens espavilats. Jo no he posat gens d’ambició, en cap d’ells. Tu vals més que tots plegats, Marina. Has de tenir aspiracions.
—No, padrinet, no. Jo no en vull, d’aspiracions —diu, tota presumida— ¿Em compres un gelat? ¿Com quan era petita? Au, prenguem un gelat tots dos.
Entren al primer bar que troben sota les arcades. S’asseuen ran de la finestra, esplugant el carrer. Un captaire malambrós els fa ganyotes darrere els vidres i ell tot d’una remena dins el moneder cercant un euro perquè, encara que hagués fet els diners d’una manera fàcil i poc escrupolosa (espesses vegades li torna aquell vespre temporal amb el seu amic contrabandista que crida auxili bregant amb la mar alçurada mentrestant ell engega el motor de la llanxa i fuig de la guàrdia civil de costes) és un home que guarda, de la seva infància, una grapada de preceptes referents a bones obres. Emperò una barrumbada de gent que surt d’El Corte Inglés primer remolca i llavors engoleix el captaire amb la mateixa facilitat que aquell remolí d’aigua va xuclar el seu amic.
Tot seguit comença a llepar el gelat que els acaben de servir, dues bolles de nata i una de maduixa, i tanmateix, aquell brot d’orgull d’una rosa encès que just fa un segon li pujava com una marea de l’ànim exultat, ha desaparegut de la seva pell i les venes nuoses dels polsos, dissimulades per dos blens de cabells blancs, li van tornart d’un relleu morat alarmant: Tenc quatre néts, i tot sense cap tret que denoti una possible futura pretensió; ah, la meva amant sí que en té, de colomins al pap i, a més de la matrícula a una acadèmia d’idiomes, li estic pagant el lloguer de l’apartament. Tot això sense estar gaire segur de la seva fidelitat; a vegades no entenc per què aguanta un vell com jo si no és pels calés que em treu.
Pensar, emperò, amb l’amant, joveníssima, al mateix temps que pren un gelat amb la néta, no li sembla del tot decent, per tant s’espolsa aquestes divagacions com si fossin caspa damunt les solapes de l’abric, i clava els ulls al front alt i airós de na Marina. Si qualque bergant s’atrevís a fer-li mal, es diu, de nou, el mataria.
Na Marina de cop es posa dreta. Estira el coll d’au cap a l’altra vorera del carrer.
—¿Veus aquell jove amb una gavardina blava?
—N’hi ha un munt, de joves amb gavardina blava.
—Aquell baix i grassonet, amb els cabells curts.
—Sí — diu ell, una vegada que l’ha localitzat enmig de la gentada — ¿Què li passa?
—M’agrada.
—¿El coneixes?
—¿De què fa?
—De res.
—¿Estudia?
—No. Però el vull. El vull. Padrinet, el vull.
—Bé. Bé. No en parlem pus, serà teu —li contesta, en un rampell d’altruisme i d’amor. Però llavors, quan mira de fit la néta, en comptes de recollir un somriure d’agraïment, creu copsar-li una preocupació molt fonda surant per dessota d’unes galtes xuclades i d’uns ulls enfonsats dins cèrcols groguencs. Ben igual que la seva dona cada vegada que s’havia quedat embarassada. Hi deu haver, pensa, alguna fotografia seva en estat de bona esperança per dins algun calaix. I de sobte l’escena li arriba netíssima, sense rastre dels cosmètics amb què se solen maquillar els records. També sense pins i sense garriga. Era en un tros de terra dessolada, sota d’un cel de colors aspres amb caps d’animals degollats surant a la deriva, que abrivat com un ruc, va tirar en terra l’al·lota més rica i més sol·licitada per tot el poble, i la va muntar.
Na Marina fa senyes al jove, qui, falaguer, es va acostant. Quan l’avi el veu de prop, l’estómac se li regira. El mateix posat de fatxenda sense escrúpols que tenia ell a la seva mateixa edat, aquest mirar de front, desvergonyit, sense traves.
El jove li allarga la mà amb un somriure que a ell li sembla clar i desafiador com un mirall. Però en comptes de reptar la seva pròpia imatge, treu el ganivet que sempre dur dins l’infern de l’americana i l’hi endinsa enmig del pit. El jove primer tentineja, llavors cau tan llarg com és amb una expressió de llunyania i estranyesa que ningú no dubta que se’n va de dret a l’altre món.
(Ara que dos policies s’enduen l’assassí, aquest es gira cap a na Marina, que està palplantada amb la boca plenda d’exclamacions que no li surten; li diu:
—No pateixis, estimada. Feia molt temps que em volia suïcidar)
Nadal del 2004
(«Clar com un mirall», dins Tots els contes, 2005)
.webp)
