Novel·la Prosa Narrativa breu Poesia Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Maria Teresa Vernet

1907-1974

Maria Teresa Vernet (Barcelona 1907-1974), novel·lista, traductora i poeta.

Des de ben jove es revela com una dona de lletres amb molta sensibilitat. Publica poemes i relats a diverses revistes catalanes de la preguerra, com Art Novell o D’Ací i d’Allà. La seva primera novel·la, publicada als dinou anys i sorgida arran de la segona edició del Concurs de Novel·la convocat per l’editorial «La Novel·la d’Ara» és Maria Dolors. El 1927 surt Amor silenciosa, i el 1929 veu la llum Eulàlia, publicada a l’editorial Proa, aleshores dirigidia per Joan Puig i Ferreter. Des d’aleshores inicia amb aquesta editorial una relació molt fèrtil.

El seu recorregut novel·lístic té el seu punt àlgid l’any 1934, quan rep el Premi Joan Crexells per Les algues roges, protagonitzada, com la majoria dels seus llibres, per dones immerses en dilemes morals. Es tracta de novel·les articulades entorn del conflicte entre l’amor ideal i l’amor passional, les relacions mare-filla, la sexualitat i els models socials femenins.

Després de la Guerra Civil, Maria Teresa Vernet abandona la seva característica profusió creativa, es nega a reeditar les seves obres i només publica esporàdicament algun conte a El Pont i Tele-Estel. L’autora es dedica, però, a la traducció. A partir del 1965, tradueix autors com Graham Greene, Frank Swinnerton, James Joyce, o Aldous Huxley, de qui ja havia traduït el 1934 Dues o tres Gràcies.

Tot i que les seves aparicions públiques són escasses, desenvolupa una important tasca cultural al Club Femení i d’Esports, de la mà d’Anna Murià.

Pàgina elaborada per: Abel Ramon Vidal per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu personal d’Eulàlia Busquets.

Castellano

Pórtico

Maria Teresa Vernet (Barcelona 1907-1974), novelista, traductora y poeta.

Ya de muy joven se revela como una mujer de letras con mucha sensibilidad. Publica poemas y relatos en varias revistas catalanas de la preguerra, como Art Novell o D’Ací i d’Allà. Su primera novela, publicada con tan sólo diecinueve años, a raíz de la segunda edición del Concurso de Novelas de la editorial «La Novel·la d’Ara» es Maria Dolors. El año 1927 publica Amor silenciosa, y el 1929 sale a la luz Eulàlia, publicada en la editorial Proa, por aquel entonces dirigida por Joan Puig i Ferreter, e iniciándose una fértil relación con esta editorial.

Este recorrido novelístico tiene su punto álgido el año 1934, cuando se le otorga el Premio Joan Crexells por Les algues roges, protagonizada, como la mayoría de sus demás novelas, por mujeres inmersas en dilemas morales. Son novelas articuladas entorno al conflicto entre el amor ideal y el amor pasional, las relaciones madre-hija, la sexualidad y los modelos sociales femeninos.

Tras la Guerra Civil, Maria Teresa Vernet abandona su característica profusión creativa, se niega a reeditar sus obras y tan sólo publica esporádicamente algún cuento en El Pont o Tele-Estel. La autora desarolla, eso sí, una tarea significativa como traductora. A partir del 1965, traduce autores como Graham Greene, Frank Swinnerton, James Joyce, o Aldous Huxley, de quien ya había traducido en el 1934 Dues o tres Gràcies.

A pesar de que sus apariciones públicas son escasas, desarrolla una importante actividad cultural en el Club Femení i d’Esports, de la mano de Anna Murià.

Página elaborada por: Abel Ramon Vidal para la AELC.
Fotografías: Archivo personal de Eulàlia Busquets.

English

English

Maria Teresa Vernet (Barcelona 1907-1974) was a novelist, translator and poet.

From a very early age, she showed that she was a literary woman of great sensibility. She published poems and short stories in a range of Catalan periodical publications before the Civil War, for example Art Novell and D’Ací i d’Allà. Her first novel, Maria Dolors, was published when she was nineteen, the year that the publishing house «La Novel·la d’Ara» offered its Prize for the Novel for the second time. In 1927 she published Amor silenciosa (Silent Love) and, in 1929, Eulàlia was published by Proa, of which the director was then Joan Puig i Ferreter. This was the start of a very productive relationship with this publishing house.

Her career as a novelist reached its zenith in 1934 when she received the Joan Crexells Prize for Les algues roges (Red Seaweed), the main characters of which were women grappling with moral dilemmas, as was the case with most of her books. These were novels constructed around the themes of the conflict between ideal love and passionate love, mother-daughter relations, sexuality and female social models. After the Civil War, Maria Teresa Vernet abandoned her previously abundant creative work, declining to re-publish her work and only publishing the occasional story in El Pont and Tele-Estel. Thenceforth she worked as a translator and, after 1965, she translated authors like Graham Greene, Frank Swinnerton, James Joyce and Aldous Huxley, whose collection of short fiction, Two or Three Graces, she had translated in 1934.

Although her public appearances were rare, she made a major cultural contribution at the Club Femení i d’Esports (Women’s and Sports Club), working with the writer Anna Murià.

Web page: Abel Ramon Vidal for AELC.
Photographs: Personal files of Eulàlia Busquets.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Maria Teresa Vernet i Real neix a Barcelona el dia 7 de març de l’any 1907, filla única de Blai Vernet i Francisca Real. Passa la infància a Vilanova d’Escornalbou, d’on era el seu pare, un mestre d’escola.

De ben petita, la família es trasllada al Cap i Casal i es veu obligada a abandonar els estudis superiors a causa d’una malaltia i a partir d’aleshores centra el seu interès en la literatura, la filosofia i la música. Ja de ben jove escriu versos i relats i els presenta a concursos literaris i revistes de l’època, com Art Novell o D’Ací i d’Allà. El 1925, per exemple, es publica el conte «Record agredolç» a la revista Art Novell, i el 1926, «Meceneta». Fou la segona edició del Concurs de Novel·les convocat per la col·lecció editorial «La Novel·la d’Ara», de fet, el que va suscitar la publicació de la seva primera novel·la, Maria Dolors, aquell mateix any 1926. El 1927 treu Amor silenciosa a la Central Catalana de Publicacions, amb pròleg de Josep Farran i Mayoral. Els anys 1929 i 1931 apareixen, respectivament, els volums que apleguen la seva creació poètica a les Publicacions de la Revista.

A mesura que el seu pols literari pren forma, segueix publicant contes als mitjans de l’època. Apareix, per exemple, l’any 1928, al Diari de Terrassa, el conte «Vigília de Corpus». L’any 1929 és decisiu per a la carrera novel·lística de l’escriptora, ja que Joan Puig i Ferreter, el director editorial de Proa, publica la seva novel·la Eulàlia. A partir d’aquí s’inicia una fèrtil associació amb l’editorial, d’on sorgiran El camí reprès i El perill (1930), Presó oberta (1931) i Final i preludi (1933).

El moment àlgid de la seva producció té lloc a finals del 1933, però, quan escriu la novel·la Les algues roges. Aquesta obra, guanyadora del Premi Joan Crexells l’any 1934 —la primera dona que guanya el premi— la fa coneguda més enllà dels cercles literaris i culturals de Barcelona. El 1935 publica el recull Elisenda a l’editorial Quaderns Literaris, i entre el mes de gener i juny de 1936 surten a La Revista les seves Estampes de París, posteriorment publicades com a llibre a la Biblioteca Rosa dels Vents, records de la seva estada a París l’any 1931.

Com explica Anna Vila, Maria Teresa Vernet, reservada i tímida, té poca activitat social, i és a través del Club Femení i d’Esports de Barcelona (CFEB) que canalitza l’escassa aparició pública. Enriqueta Sèculi i Anna Murià foren les seves introductores al CFEB i li ofereixen l’oportunitat d’organitzar diversos esdeveniments culturals que agilitzen la vida cultural de les dones de la ciutat a l’època. L’hivern del 1931 entra a formar part de la Comissió de Cultura i, al gener del 1932, és elegida vocal de la Junta Directiva i presidenta del Departament d’Actuació Social. En aquest sentit, des del CFEB, publica tres articles al butlletí Portanveu del Club Femení i d’Esports i dicta la conferència L’egoisme i les dones el 1931. Aquests textos mostren les inquietuds socials de l’autora.

La Guerra Civil estronca el procés creatiu de Maria Teresa Vernet. A partir del 1937, doncs, l’encara jove escriptora publica molt poca obra. El 1956 apareix el llibre Nit d’argent i altres narracions a l’editorial Arimany, on també hi ha relats de Rafael Tasis, Roser Grau, Lluís Jordà i Màrius Falcón. Algun relat apareix esporàdicament a les revistes El Pont i Tele-Estel. Centra la seva activitat literària en la traducció.

En aquest aspecte, havia iniciat ja, també, un camí fèrtil vinculat al projecte de l’editorial Proa de Joan Puig i Ferreter. L’any 1932 havia traduït el Nocturn de l’anglès Frank Swinnerton, i el 1934 les Dues o tres Gràcies d’Aldous Huxley. En premsa havia publicat traduccions de poemes de l’anglesa Rosseti, els anys 1929 i 1930. És, però, un cop passada la guerra, quan la traducció pren més protagonisme. Maria Teresa Vernet tradueix Rocs de Brighton de Graham Greene (1965), Per una ètica humanística d’Erich Fromm, Invitació al vals de Rosamond Lehmann (1966), Retrat de l’artista adolescent de James Joyce (1967) o Contrapunt d’Aldous Huxley, apareguda pòstumament l’any 1986, amb pròleg de Marta Pessarrodona.

Fins al final de la seva vida, doncs, es dedica exclusivament a traduir, i es nega a reeditar la seva obra. Com explica Anna Vila, «apreciava el treball constant, l’ordre i la vida discreta. Va esdevenir l’autora més popular abans de l’entrada de Mercè Rodoreda i la seva literatura fou elogiada pel públic i per la crítica, ja fos per la modernitat dels temes o l’estil acurat de llengua, com pel tractament del gènere novel·lístic o l’aprofundiment en la psicologia dels personatges. D’altra banda, Vernet va destacar per contribuir a la normalització de la literatura catalana i la defensa del paper que hi havia de jugar la dona.»

El dia 16 de febrer del 1974 Maria Teresa Vernet mor d’una hemorràgia cerebral al seu pis del carrer Còrsega de Barcelona. Pocs són els diaris i les revistes que en publiquen la notícia. El progressiu oblit en què va caure la seva obra, així com la seva figura, gens menyspreable en els cercles culturals barcelonins de la preguerra, són un signe més del naufragi de la cultura catalana de la postguerra. No és fins a l’any 1986 que es reedita la seva obra més cèlebre, Les algues roges, a l’editorial La Sal, edicions de les dones. El 2007, contra la desmemòria, l’Institut de la Dona, en col·laboració de la Generalitat de Catalunya, li dedica una exposició itinerant.

L'autora al pati de l'Ateneu Barcelonès. Fotografia: ©Eulàlia Busquets Lluch.
L'autora al pati de l'Ateneu Barcelonès. Fotografia: ©Eulàlia Busquets Lluch.
Maria Teresa Vernet amb unes amigues a Cornudella de Montsant.
Maria Teresa Vernet amb unes amigues a Cornudella de Montsant.
Maria Teresa Vernet amb membres de la família de Lola Batlle (a la fotografia vestida de negre), amiga de l'autora (la primera per la dreta). Fotografia: ©Eulàlia Busquets Lluch, néta de Lola Batlle.
Maria Teresa Vernet amb membres de la família de Lola Batlle (a la fotografia vestida de negre), amiga de l'autora (la primera per la dreta). Fotografia: ©Eulàlia Busquets Lluch, néta de Lola Batlle.

Premis

  • Premi Joan Crexells de narrativa (1934): Les algues roges.

    • Nit d’argent i altres narracions.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Mai no he compartit el prejudici tan extens que atribueix forçosament a la literatura femenina unes característiques d’ensucrament embafador i de covardia davant dels conflictes més punyents de la vida. Un prejudici que, potser basant-se damunt d’un percentatge exacte i elevadíssim de lectores que prefereixen a tota altra la literatura blanca o d’altres colors estantissos, creu que les dones que escriuen no poden moure’s d’aquests límits artificials i encongits de la novel·la fadament sentimental. Si fora de casa no trobessin actualment les excepcions d’una Colette, agudíssima i audaç novel·lista, de Rosamond Lehman, la jove escriptora anglesa tan prometedora, i de tantes altres dones que il·lustren la literatura contemporània, el conjunt de l’obra de la nostra Víctor Català, hauria estat ja un precedent i una veu de coratge per a aquell to de veu inèdit en les lletres femenines catalanes que tenia Eulàlia, la segona novel·la que publicà Maria-Teresa Vernet. […]

    El Camí reprès acusava el perfeccionament de la tècnica novel·lística, l’acabat més ple d’episodis de l’argument, la traça a manejar una varietat de personatges, que en Eulàlia es trobaven en manca. Però en canvi la novel·la perdia força. El tema era ric de possibilitats, i tots aquells idil·lis d’adolescència eren descrits d’una manera deliciosa, però semblava que la novel·lista s’acovardís i no gosés arribar al fons del seu tema. Aquella mitja seducció de la protagonista resultava, per tant, falsa, i la novel·la es convertia, amb el «happy ending» tradicional, en un de tants exemplars de la literatura exsangüe de color de rosa, molt distret, això sí, ben escrit i amb uns apunts encertats de psicologia femenina. […]

    Amb Les algues roges, l’obra més considerable, fins ara, de Maria-Teresa Vernet, Premi Crexells 1934, ens trobem amb un tema audaciós i que només una noia podia envestir amb delicadesa i veritat psicològica: el de la influència de la pèrdua de la puresa damunt les vides femenines. Marina, una creació magnífica de noia dels baixos fons barcelonins, i Isabel, la protagonista forta i serena d’El Perill, que tornava a defensar, des de les planes d’una novel·la, i amb el mínim de sermons, la seva posició coratjosa, plantejaven, amb llur cas tan dissemblant i la reacció posterior a llur caiguda física, el problema de la sensualitat femenina, les algues roges que hi ha al fons de les corrents més clares i més quietes. La novel·la s’acaba amb un gran interrogant: reeixirà Marina, noia normal, sanament fisiològica, en la seva etapa de puresa? Aquesta serà la gran prova de l’excel·lència de les doctrines d’Isabel.

    L’exemplar regularitat de Maria-Teresa Vernet i el seu talent de novel·lista li han creat merescudament un públic addicte. Cal confiar que les seves obres successives contribuiran encara a fer-lo més vast, per a honor de les lletres femenines.

    (Rafael Tasis i Marca. Una Visió de conjunt de la novel·la catalana. Barcelona: La Revista, 1935, p. 100-104)

    * * * 

    Maria Teresa Vernet (1907-1974) anava produint lentament novel·la darrera novel·la, en un procés de constant superació, fins a obtenir, l’any 1934, el Premi Crexells amb Algues roges. Una prosa nítida i diàfana, el sentiment poètic del paisatge, una mescla d’inefable candor i d’aguda sensibilitat feien les seves obres particularment atractives. La guerra, que l’escruixí d’horror, interrompé la seva producció, i qualsevol diria que la deixà sense esma de prosseguir-la. Absorbida després per les traduccions, no voldrà algun dia tornar a ser ella mateixa?

    (Domènec Guansé. Abans d’ara. Retrats literaris. Tarragona: El Mèdol, 1994, p. 177)

    * * *

    La reedició de Les algues roges és una bona ocasió per abordar, ni que sigui amb les limitacions d’un pròleg, la figura i la significació d’una autora que tingué importància en el seu moment i que avui resta pràcticament oblidada. En efecte, Maria Teresa Vernet i Real (1907-1974) forma part, com Carme Montoriol o com Mercè Rodoreda a l’etapa de preguerra, d’una petita legió de professionals de la cultura que, en els anys trenta, s’esforçaven per creure en la definitiva normalitat de les lletres catalanes i intentaven servir un públic cada vegada més ampli i amb uns productes dignes, no exclusivament destinats a una minoria especialment cultivada. Els esforços per crear editorials i col·leccions, per traduir obres estrangeres de tot tipus i divulgar autors d’ací i de fora, s’inscriuen dintre un propòsit: el de fer de la literatura catalana un producte cultural «normal» que actuï, al seu torn, com a vehicle de normalització lingüística i d’elevació general del nivell de lectures mitjà. D’entre els diferents models narratius que es donen en aquesta època, el psicològic, en les seves diverses variants, és el més difós i el que evidencia de forma més clara una de les demandes principals del públic que llegeix ficció novel·lística: la recreació de la realitat i de la conducta humana a través d’un simulacre d’explicació analítica d’aquestes. Es tracta d’una tradició narrativa que compta, ja des del segle dinou, amb uns models sòlids que són seguits molt de prop perquè, en general, tota la novel·la catalana dels anys trenta -i també la nostra autora- s’aboca de ple a la consolidació del gènere, més que no pas a la seva renovació.

    Dintre aquest panorama, Maria Teresa Vernet és una autora perfectament representativa: cultivà la poesia i la narrativa; es plantejà la seva formació i la seva tasca d’escriptora amb tota la professionalitat que suposa la dedicació conscient i continuada, en un esforç constant de superació; publicà amb regularitat -almenys mentre durà la normalitat cultural- i principalment a la prestigiosa «Biblioteca A Tot Vent», dirigida aleshores per Puig i Ferreter; i fou també traductora, del francès i de l’anglès.

    Tot i que va ésser força llegida a la preguerra i que amb Les algues roges guanyà el Premi Crexells el 1934 (que havia estat atorgat, en anteriors edicions, a J. Puig i Ferreter, Miquel Llor, Prudenci Bertrana, Josep M. de Sagarra i Carles Soldevila), la seva obra creativa no tingué continuïtat després del 1937 i, fins avui, no ha estat objecte de cap reedició. A causa, en part, d’aquest silenci voluntari i de la discreció amb què s’envoltà i que la caracteritza, la seva figura ha quedat força desdibuixada per al públic lector actual, per al qual és poc més que un nom, probablement el de la traductora de Joyce.

    (Maria Campillo, al pròleg de Les algues roges: Barcelona: Horsori, 2006)

    Entrevistes

    «Avui em cal dir alguna cosa d’una dona, i contar el que aquesta m’ha dit. Vull creure-ho fàcil, però se’m fa difícil. Fer un elogi a un home costa poc. De seguida estan contents. Però a una dona… -i novel·lista encara!- val a dir intel·ligent, astuta, feta a analitzar, a endevinar, a teixir… Dius a un home: «sou molt agradable…», i s’ho creu; o almenys, té la galanteria tan ben ensinistrada que et deixa convençuda d’haver-lo convençut. En canvi, si ho dius a una dona, i, si no se’t posa a riure irònicament, et deixa la sensació que allò que has dit et valia més haver-ho callat, pel senzill motiu que no és cregut… Bé, això és perdre el temps. Escriure per a no dir res, és bo per al qui escriu, mai no ho és per a aquell qui llegeix; i això fa que jo cregui que aquells que em llegeixen pensin: -Per què escriu?- però he de fugir de pensar el que pensen i creure que ningú no pensa res. Detesto els escriptors que volen fer el graciós i sembla que jo vulgui fer-lo. Prou!

    Diguin el que vulguin, no hi ha dones com les catalanes. (Jo no dic què sóc). Una dona catalana, té, damunt de les altres, la superioritat de la franquesa, de la simpatia i del seny. Seny català, apte per a fer tirallongues inacabables de literatura, però que existeix i és un fet; i el que existeix no es pot negar, si hom, prou escrupolós amb el que s’anomena consciència, no vol incórrer en pecat de mentida. Per això, perquè és catalana i barcelonina, m’ha simpatitzat Maria Teresa Vernet; i si la simpatia especialment entre persones del mateix sexe, és recíproca, ja no cal dir com estic de satisfeta. Però val més acabar i començar la conversa, perquè avui, vaig per on no hauria d’anar.

    —…barcelonina, sí… però enamorada del Camp de Tarragona. El meu pare n’és fill, i, perquè és la terra del meu pare, m’hi lliguen una colla de lligams difícils de desfer.

    —Així us agrada la vida de fora…
    Oh no! –talla de pressa– anar-hi a tot estirar dues mesades… després tornar.

    Té el rostre expressiu i uns ulls foscs de mirada noble. Jo havia llegit de Maria Teresa Vernet alguna apreciació sobre la seva persona, en intervius publicats no recordo on, en els quals es feia esment de la seva figura, del seu vestir passat de moda, del seu aire de noia d’altre temps… i res més allunyat de la veritat. El fet d’una noia no maquillar-se, en lloc de fer-me-la creure més endarrerida, em fa adonar de com és d’avançada i de com es refia d’atraure no per quatre untes més o menys ben repartits, sinó per la seva personalitat i per la seva gràcia, i, si no he encertat en el mot i la veritat és que no es «refia» de res, encara més interessant; és fugir de prejudicis i d’anhels, en el fons amb un caire ridícul, que, qui els venç, es supera.

    No hi ha, en Maria Teresa Vernet, ni un rastre de carrincloneria, i dic tot això ben espontàniament; no voldria que semblés elogi el que crec cert, perquè acostumo, el que no sento, a callar-ho. I m’indigna que la gent no vegi les coses tals com són, puix que no hi ha res tan agradable, enmig de tanta banalitat com corre pel món, de trobar una persona amb sentit comú i plena de naturalitat, que és, de totes, la millor gràcia. Catalaneta havia d’ésser!

    —Fadrina?
    —Sí.

    —I què penseu del matrimoni?
    —M’agrada… crec que està molt bé… però, a la meva manera de veure, crec que és un error tal com, encara avui, està instituïda la família: amb l’egoisme com a base, com a puntal més ferm. Jo crec que hauria d’haver-hi més llibertat, junt amb una educació proporcionadora d’una major responsabilitat. I no parlo per a mi, perquè els meus pares, han estat, i són, prou liberals amb mi. No obstant, tots haurien (o hauríem, si mai em toca el torn), de fer-nos càrrec que el fill té una vida pròpia i independent, que reclama per a ell, i, no voler-ho creure així, és un error que mena a sofriments i a disgusts innecessaris que, amb comprensió, es podrien evitar…

    —…?
    —Què m’empenyé a escriure? Potser un motiu sentimental…

    —…?
    —Des de quant ençà? Doncs de petita, al col·legi, ja escrivia versos. Dolents. Però n’escrivia. Després alguna altra cosa… però el meu primer escrit, en forma de novel·la curta, el vaig enviar a un concurs: no va treure el primer premi, però fou escollit entre els treballs que es van publicar. Es deia «Maria Dolors» i el publicà la «Novel·la d’Ara». Jo tenia, aleshores, divuit o dinou anys… en fa molts.

    Em miro Maria Teresa Vernet, i, davant del mot «molts» no goso dir-li que en fa pocs; continua:

    —Va seguir a la primera, «Amor silenciosa», que va publicar un editor que va plegar i, més endavant, la «Proa» m’acceptà «Eulàlia». Ja sempre més, la «Proa», m’ha anat editant…

    —Final i preludi», sortirà aviat?- Mentre escric això, després de la conversa, tinc «Final i preludi» al meu costat, disposada a acabar d’escriure, per tal de començar a llegir-lo.
    —Sí, ja fa deu dies ben bé que vaig acabar de fer les darreres correccions i m’estranya que encara no estigui a la venda.

    –És feixuc, oi, de corregir?
    -Molt. Però, segons per a quines novel·les, em plau. No cal dir que, cada novel·la, cal escriure-la dues o tres vegades; però aquelles en les quals l’assumpte admet una prosa florida, m’és un plaer de retocar passatges. Ara mateix en tinc una altra d’escrita, que fins a l’estiu segurament no sortirà, i ja espero amb il·lusió arreglar-la.

    —Quins divertiments us plauen?
    —Jo no entenc per divertiments el que la gent acostuma anomenar així. Dir «vaig a divertir-me», no em significa res. He provat d’anar a tes, i sempre n’he sortit avorrida…

    —Potser per no saber de ballar…- s’il·lumina el rostre de Maria Teresa.
    —Sí; m’agrada i en sé, de ballar… però a fora… al poble… els balls de festa major m’entusiasmen! –Posa tanta de vehemència en els darrers mots, que jo ja veig tota una desfilada de llustrines verdes, de músics roigs i suats, de canalla avalotadora, de coets fins que fugen, encís de boques obertes i d’estels meravellats.- Però els balls d’ací…- segueix– amb quatre nens clenxinats i lluents i buits com una carbassa… També m’agrada molt la música. Tocar el piano, tot i creure que no he nascut per a pianista. Els dits no em són prou obedients… i m’agrada el vent. Molt! -sembla que se’l senti a la cara.- Un hivern vam anar a Tarragona. El dia era clar i el cel net i la mar molt blava… Jo no crec que, després de la mar de Grècia, hi hagi cap altra mar d’una blavor tan intensa com la mar de Tarragona -li lluu l’entusiasme als ulls.- A la meva mare, el vent l’esporugueix; però aquell dia, vam sortir de casa camí enllà; ens arreceràrem a un marge i estiguérem estona i més estona mirant la mar de lluny; després tornàrem per la carena de les muntanyes; fou una sortida inoblidable, amb la ventada freda com neu, espetegant…

    —Única filla?
    —Única filla.

    —Quina sort?
    —Per què?

    —Tenir germans és causa, de vegades, de picabaralles i gelosies, per les preferències que els pares puguin demostrar.
    —Doncs m’hauria agradat de tenir un germà.

    —Sí, però els germans, segons he sentit a dir, tenen la germana com una nosa que els pares els enganxen al costat.
    —Però les germanes saben més de la vida. Tenim amb qui enraonar, amb qui discutir, si voleu… però tenim una companyia.

    —Mentre no hi ha una promesa que ho esguerri.
    —I si la qui té promès és la germana?

    —També és una raó. Decididament voler treure l’entrellat de certes coses és inútil.

    Fa de bon riure amb Maria Teresa Vernet; avui, una de les primeres figures en la contemporània novel·la femenina; i de la joventut de la qual podem esperar més que molt.

    (Mercè Rodoreda: «Parlant amb Maria Teresa Vernet», Clarisme (Barcelona), Any I, núm. 9, 16 de desembre del 1933)

    Antologia

    Després de veure els bastiments on dormien els mossos i on els cups esperaven el most daurat que faria regalar la dansa dels trepitjadors sobre la catifa odorant, quan els raïms fossin duts a plenes portadores, el matrimoni i la Remei s’enfilaren a la torratxa damunt les golfes. 
    Allí hi havia el colomar, ara gairebé desert: damunt la masia, voltant-la a amples volades, els coloms tornassolats de nacre teixien garlandes en el cel blau i mel de posta. 
    La Remei es quedà palplantada, en veure l’amplitud d’horitzons que dominava el seu esguard, acostumat a la daurada esquifidesa ciutadana. 
    La casa estava arrecerada a la muntanya, aspra de roca vermella i grisa, coronada amb feréstecs pins despentinats en les carenes. En els pendents suaus, els margets innombrables, aprofitant misèries de terreny, sostenien les velles oliveres de venerable testa nevada, els ametllers graciosos, les figueres de soca torta i verrugosa entre la ufanosa cabellera dels ceps lluents al sol. 

    (Del llibre Amor silenciosa. Barcelona: Central Catalana de Publicacions, p. 51-53)

    * * *

    Som al juny, i al defora fa fred. L’estany és immòbil i envernissat com un espill d’acer, i a les ribes la verdor negra dels avets i els castanyers li dóna profunditats molsudes de gorg geliu. Pels caminals perduts entre les grutes angleses i les ruïnes artificials vestides de negres heures, pelluquen volades de pardals a la vora dels bancs de marbre esquerdats i entelats de vellura. L’esplanada del jardí francès, enfrontada al canal i al bosc, té un aire de desolació, a sota el gran cel velat un poc ruborós allà a la posta. Les roses dels parterres són pàl·lides, i a les espatlles de les cariàtides dels brolladors pengen caramells de molsa.
    El canal i el bosc han tornat a la llibertat caòtica. Els molls del canal s’han esllavissat, i de l’aigua, a les ribes, surten folles tiges de joncs, i plomalls i amples fulles de plantes d’aigua, grasses i verdíssimes. Asseguts, ajaçats, berenant amb l’ampolla al costat, hi ha dotzenes de pescadors de canya, i de xicots que juguen. Però són lluny de nosaltres, una mica agrisats per un tel finíssim de boira que es va aixecant: i no els sentim, només sentim algun xisclet agut d’infant, i unes merles que s’allunyen i es responen dins la profunditat de la brancada. Sobre el canal, les copes dels castanyers limiten el cel entelat com un altre fi canal d’hivernals aigües pures. Ací, damunt nostre, només hi ha la verdor absoluta d’uns arbres alts i fins que s’entrellacen molt amunt, més amunt dels cants dels ocells, i els clouen en llur ressonant concavitat.
    I l’herba creix, ufanosa, alta, suquejant; ça i lla remolins de vent pluig l’ajeuen esvelta i remorosa. Els diumenges l’herba aquesta, espessa en el laberint de soques negres, deu ésser refugi d’enamorats i delícia d’infantons. Avui tot és desert. Els amples camins són plens de sots on dormita l’aigua negra; els tancs de fusta mig podrida serveixen de trampolí als menuts que surten d’escola i s’animen -tan sols un instant- la calma trista del bosc. Salten, es donen empentes, es barallen per beure en aquella fonteta molsuda, i se’n van al canal, a mirar els pescadors. La fonteta resta sola, a baix del seu hemicicle on duen tres graons franjats d’heura, on les moles posen al peu suaus catifes esparracades, on brunzen els eixams de mosquits i lluen els estiracabells, i on les merles troben aquelles erugues que estimen tant. 

    (Del llibre Estampes de París. Barcelona: Biblioteca de la Rosa dels Vents, 1937, p. 19-20)

    * * *

    Marina, cansada de rebolcar-se pel llit sense poder dormir, va incorporar-se i s’estirà badallant. Tenia mal gust a la boca i es sentia la testa feixuga, la nuca adolorida, els nervis desfets. Aleix dormia bocaobert, respirant sorollosament. Del menjador venia la claror somorta del dia. Marina saltà a terra, sense fer soroll es posà unes sabatilles i sortí de l’estança. Al menjador, on el balcó era ajustat, l’aire es respirava fresc i pur; no es sentia aquell baf d’home de l’alcova. Marina passà al tocador i va rentar-se un xic, sense xipollejar, procurant de no fer soroll, i tornà després vora el balcó, ja més eixorivida la testa. 
    Va asseure’s darrera els vidres; aclulcà els ulls. Es sentia mortalment lassa, fastiguejada i desencisada de tot. Quan s’havia despertat i havia vist Aleix al costat seu, el primer impuls li hauria fet aixecar els punys i pegar-li brutalment, i fer-li mal, força mal. Ara no tenia ràbia;només fàstic, un fàstic horrible. Recordant les seves carícies, una repugnància la revoltà, li cobrí de suor el cos abandonat a la cadira. I pensar que, feia vuit anys, havia estimat aquest home fins al punt de fugir amb ell! Era cert que tenia setze anys -i tanta necessitat de fugir! I Aleix tenia vint anys, era prim de cos i càndid de rostre, i la seva força i la seva rudesa encara servaven un encís com d’adolescència. 
    I ella es sentia tan sola. No l’estimava ningú. El Lluís l’apallissava; la mare, en lloc de defensar-la, encara li feia retrets; l’ambient en què vivien era repugnant, odiós. Lluís treballava de nits; la mare tenia botiga de perfumeria, en aquest mateix barri: en ple Paral·lel, voltats de cabarets i timbes i «academias de canto y baile» i agències, i… Com ara; sinó que llavors, amb la botiga, hi tenien un contacte íntim i forçós. Marina encara no s’hi havia acostumat, i la idea que el «padrastre» acabaria per fer d’ella una «coupletista» o una «girl» la feia morir d’angoixa. Ella, del pare, no se’n recordava a penes; sabia només que vivien pels afores de la ciutat, en un barri quiet, talment un poble, amb gallines pels carrers i molta brivalla per jugar a pastar fang… I aquella vida i les brutalitats de Lluís i el desamor de la mare la dugueren a la revolta. 
    Després… després fou com un somni -ara li semblava un malson, però llavors arribà a ésser feliç. Un cop passada l’angoixa de veure’s atrapats, i «regularitzades» llurs amors, el canvi fou total. Lluís no podia manar-la, ni la mare a penes: ella era independent, pagava la seva dispesa i era Aleix qui la vestia i qui la treia sovint a divertir-se, a dinar pels restaurants, qui fins un cop volgué dur-la dos dies a Montserrat. I a més, la promesa de casament, de la qual no havia tingut temps de dubtar.

    (Del llibre Les algues roges. Barcelona: Horsori, 2006, p. 44-46)

    PETITA SUITE

    I

    Sabeu el clar silenci dels carrers
    vora la Seu severa?
    O carrerons humits,
    verdosos de la molsa austera!

    Sol de gener. Color de mel a dalt
    dels casals antiquíssims.
    Arreu lloses humides dels portals
    -tons de gris blau suavíssims
    i els finestrals brodats
    on guaitarà l’estrella primerenca.
    Sòbria alegria dels carrers tranquils,
    pau dels casals tancats. I el dens silenci. 
    Gràcil cimbori de la Catedral
    Amarat de llum roja
    i ressonant al vent,
    brodat sobre el cel blau i mel de posta
    i enjoiat pels coloms!
    Silenci dels carrers humits, silenci!
    Silenci amic dels casals vells
    grisos austerament, dolçament grisos.
    Carrers plàcids i llisos
    planers com una glòria qui comenci!

    (Del llibre Poemes I. Barcelona: La Revista, 1929)

    * * *

    LES MANS

    Les meves mans no saben el repòs
    de les súpliques tristes i quietes
    ni l’agra solitud roent amb plors
    de les caldes amors insatisfetes.

    Només saben el gest de pidolar,
    ben estesos els dits, turgents les venes
    i les ungles llisquents en l’aire clar,
    folles d’espai en mig de les cadenes.

    Mans àvides clamant possessió:
    per què no us satisfà l’aigua infinita
    -diversa i àgil com la passió-
    ni la carn de la terra que palpita

    ni les tàctils olors del vent lleuger
    -untat de pol·len o lluent de pluja-
    vori fred de les flors o palp sever
    de les escorces on la saba puja?

    «Frescor de pètals, coïssor d’espines,
    són fonedisses al desig humà
    que ens fa batre les venes serpentines.
    Mossec de besos, pàl·lid unglejar,
    tibants estretes dels palmells febrosos
    sota el pont rialler dels esguards fosos, 
    sabríeu amarar la nostra set?
    Estem damnades a l’etern calfred:
    somniar l’àcid palp dels esperits!
    arraulir-nos a dintre un raig de sol,
    damunt la falda com ocells ferits,
    estrènyr el buit i no voler consol».

    (Del llibre Poemes I. Barcelona: La Revista, 1929, p. 45-46)