Novel·la Narrativa breu Obres traduïdes Obres completes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Enric Valor

1911-2000

Enric Valor (Castalla, l’Alcoià, 1911 – València, 2000). Gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista.

Recopila trenta-sis rondalles de la tradició oral valenciana i les transforma en literatura escrita en equilibri entre la normativa i la recerca dialectal, fixant expressions. Com a lexicògraf es guanya un lloc de privilegi entre els fabristes més respectats i té un paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb obres com Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) i La flexió verbal (1983), entre d’altres. De l’obra narrativa cal situar al capdamunt el «Cicle de Cassana», integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991).

Rep el Premi de les Lletres Valencianes (1985), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993) entre d’altres; i és investit Doctor Honoris Causa per les Universitats de València, de les Illes Balears, Politècnica de València, de Castelló i d’Alacant.

Va ser soci d’honor i vicepresident pel País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina actualitzada per Josep Miàs per a l’AELC.
Documentació: Rosa Massanés.
Fotografies: de la portada © JVRodriguez (enllaç a la pàgina de l’autor: www.fotojvrodriguez.es). De les pàgines © Tàndem Edicions i arxiu de l’AELC.

Castellano

Pòrtic

Enric Valor (Castalla, l’Alcoià, 1911 – València, 2000). Gramático, lexicólogo, cuentista y novelista.

Recopila trenta y seis cuentos de la tradición oral valenciana y los transforma en literatura escrita en equilibrio entre la normativa y la búsqueda dialectal, fijando expresiones. Como lexicólogo se gana un sitio de privilegio entre los fabristas más respetados y tiene un papel destacado en la difusión de la gramática catalana en el País Valencià, con obras como Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) y La flexió verbal (1983), entre otros. De su obra narrativa cabe destacar el «Cicle de Cassana», integrado por la trilogía Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) y Enllà de l’horitzó (1991).

Recibe el Premi de les Lletres Valencianes (1985), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) y la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993) entre otros; y es investido Doctor Honoris Causa por las Universidades de València, de les Illes Balears, Politècnica de València, de Castelló y de Alacant.

Fue socio de honor y vicepresidente por el País Valenciano de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página actualizada por Josep Miàs para la AELC.
Documentación: Rosa Massanés.
Fotografías: de la portada © JVRodriguez (enlace a la página del autor: www.fotojvrodriguez.es). De la biografía © Tàndem Edicions y archivo de la AELC.

English

Pòrtic

Enric Valor (Castalla, l’Alcoià, 1911 – València, 2000). Grammarian, lexicologist, short-story writer and novelist.

He compiled thirty-six short-stories from the Valencian oral tradition and transformed them into written literature, in a fine balance between the norm and the dialectal research, fixing expressions. As a lexicologist he made his place amongst the most respected Fabra’s followers, and he had an important role in the spreading of the Catalan grammar in the Valencian Community, with books such as Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973), La flexió verbal (1983), and others. From his narrative work, one could emphasize the «Cicle de Cassana», integrated by the trilogy Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983), and Enllà de l’horitzó (1991).

He received the Premi de les Lletres Valencianes (1985), the Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) and the Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993) amongst others, and he was awarded the title Doctor Honoris Causa by the universities of València, Illes Balears, Politècnica de València, Jaume I from Castelló and Alacant.

Valor was an honorary member and vice-precident for the Valencian region of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Page updated by Josep Miàs for AELC.
Documentation: Rosa Massanés.
Photographs: © JVRodriguez (cover – author’s webside: www.fotojvrodriguez.es), Tàndem Edicions (biography), and AELC’s files.

Biografia

Enric Valor i Vives neix a Castalla, comarca de l’Alcoià, el 22 d’agost de 1911, en el si d’una família de la petita aristocràcia rural. Estudia professorat mercantil a l’Escola de Comerç d’Alacant i la seva primera feina és en un centre de producció sabatera a Castalla. Després viatja a Mallorca, on organitza la Secció Jurídica Nacional de Fabricants de Sabates. Simultàniament estudia llengua i literatura catalanes de manera pràcticament autodidacta.

Als dinou anys comença a col·laborar a la revista satírica El Tio Cuc, des d’on impulsa l’adopció de l’ortografia de l’Institut d’Estudis Catalans. A Alacant, en proclamar-se la República, intensifica la tasca com a periodista, escriptor i activista polític. Funda l’Agrupació Regionalista Alacantina, de caràcter nacionalista, i fa de locutor a l’espai radiofònic d’aquesta agrupació. Al mateix temps col·labora regularment en la premsa nacionalista valenciana, com El Camí, El País Valencià i La República de les Lletres.

Durant anys, Enric Valor es dedica pacientment a recopilar rondalles de la tradició oral a les zones rurals de tot el País Valencià, i reuneix un corpus de trenta-sis rondalles de gran valor folklòric i narratiu. A més de la tasca compiladora, amb aquestes rondalles crea un món literari propi, amb el triple objectiu de reforçar-les de contingut valencià, de posar en joc un llenguatge expressiu i de convertir-les en peces literàries. Segons les seves pròpies paraules: «L’arreplega de les rondalles literaturitzades i publicades per mi, va ser molt treballosa. Es tractava ja d’un treball a cosa feta, emprés després de la Guerra d’Espanya, quan s’havien perdut molts costums, es degradava l’idioma i es perdia la memòria de moltes coses nostrades. Era necessari i indispensable interessar i interrogar persones generalment més velles que no jo, que haguessen abastat plenament aquell món de la darreria del segle passat i la primeria del present. Els contactes van ser molt diversos; la recerca molt fortuïta i desordenada. Un treball d’anys i de paciència.»

Com a gramàtic, des de molt jove Enric Valor col·labora amb l’aportació de materials lèxics del valencià meridional per a la realització del Diccionari Català-Valencià-Balear, dirigit en aquell moment per Francesc de Borja Moll. També és el principal difusor de l’ortografia fabriana i defensor de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans al País Valencià durant el franquisme, adaptant-les a la modalitat valenciana seguint el que Sanchis Guarner anomenava «policentrisme convergent». Títols com Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià (1977) i La flexió verbal (1983), entre d’altres, han estat d’una gran importància per a l’ensenyament i la difusió de la llengua pròpia del País Valencià.

Després de la guerra participa activament en les tertúlies clandestines que van preparant l’ambient per al redreçament lingüístic i cultural del país, però entre el 1966 i el 1968 és enviat a la presó com a conseqüència de les seves activitats antifeixistes. Un cop lliure participa en la fundació de Gorg, la primera revista en valencià de la dictadura, que només es publica durant tres anys per culpa de la censura, un projecte que reinicia el 1973 amb la fundació de la revista Els Quaderns Gorg, que existeix només fins l’any següent. Mentrestant continua escrivint articles de tema nacionalista i lliçons de gramàtica normativa als diaris d’Alacant i València.

Enric Valor debuta com a novel·lista amb L’ambició d’Aleix, on narra els sentiments amorosos d’un jove durant la dècada de 1920 en una zona rural de les comarques del sud. Aquesta novel·la, escrita pels volts de 1950, és censurada i apareix amb retalls l’any 1960. Dues dècades després, el 1980, inicia el seu projecte més ambiciós com a novel·lista, la trilogia «Cicle de Cassana», formada per Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991), on recrea el panorama social i el context històric de la societat rural valenciana del primer terç de segle XX. La narrativa valoriana desplega un lèxic precís, meticulós i ric, ple de girs, modismes i proverbis; i és hereva, en certa manera, del realisme regionalista del segle XIX.

Amb l’arribada de la democràcia, comença el reconeixement públic com a autor clàssic del conjunt de les lletres catalanes i autoritat gramatical indiscutible. Enric Valor és nomenat membre de l’Institut de Filologia Valenciana des de la seva fundació (1978), i de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1986. És membre del Consell Assessor de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1987) i Soci d’Honor i Vicepresident pel País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. La Diputació de València li concedeix el Premi Sanchis Guarner (1983) i l’Ajuntament de València el Premi de les Lletres Valencianes (1985). L’any 1987 rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La Diputació d’Alacant convoca un premi de novel·la que porta el nom de l’autor i Edicions del Bullent un premi de narrativa juvenil. A partir del 1990 els homenatges empesos tant pel moviment de les Escoles Valencianes com, al principi, per la Generalitat Valenciana i molts ajuntaments, se succeeixen arreu. Com a conseqüència d’això, moltes places, carrers i escoles del País Valencià duen el nom d’Enric Valor. El 1993, la Generalitat de Catalunya li concedeix la Creu de Sant Jordi i és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de València; també ho és per la Universitat de les Illes Balears (1998), per la Universitat Jaume I de Castelló (1999), per la d’Alacant (1999) i per la Politècnica de València (1999), entre moltes altres distincions honorífiques. Diverses institucions van dur a terme la iniciativa de proposar-lo per al Premi Nobel de Literatura.

Uns mesos abans de morir, en el discurs pronunciat durant la investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València, Enric Valor diu: «Davant de tot açò, cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l’ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d’altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d’un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchis Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria».

Mor a València el 13 de gener del 2000.

© Tàndem Edicions.
© Tàndem Edicions.

Premis

  • Premi Sanchis Guarner de la Diputació Provincial de València (1983).
  • Premi de les Lletres Valencianes (1985).
  • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987).
  • Doctor Honoris Causa per la Universitat de València (1993).
  • Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993).
  • Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes de l’Ajuntament de Silla(1993).
  • Miquelet d’Honor de la Societat Coral El Micalet de València (1996).
  • Premi Cavanilles de l’Institut Valencià d’Excursionisme i Natura (1997).
  • Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears (1998).
  • Doctor Honoris Causa per la Universitat Jaume I de Castelló (1999).
  • Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant (1999).
  • Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València (1999).
  • Fill Adoptiu de València (2000).
L'autor durant la cerimònia de nomenament com a Doctor Honoris Causa per a la Universitat Politècnica de València, uns mesos abans de morir.
L'autor durant la cerimònia de nomenament com a Doctor Honoris Causa per a la Universitat Politècnica de València, uns mesos abans de morir.

La flexió verbal.

Vincles

Comentaris d'obra

La figura de Valor és un referent en la literatura catalana moderna, i no és d’estranyar que, després de la mort de Franco, començara a rebre un degoteig constant de premis. […] No podem deixar de recordar la tasca que va portar a terme en defensa de la normalització lingüística ni tampoc la seua important contribució a la qualitat de la literatura catalana com a novel·lista. Com a continuador de Pompeu Fabra, Francesc de B. Moll, Carles Salvador o Manuel Sanchis Guarner, va difondre les normes de l’Institut d’Estudis Catalans al País Valencià en un moment especialment difícil. Així, la Flexió verbal ha adquirit una especial importància per a l’ús de la llengua, tenint en compte que el català ofereix una variació dialectal molt rica. Enric Valor ens va deixar una herència literària única: la seua extraordinària obra. Per tot plegat, no hi ha un homenatge millor a la nostra cultura que rellegir les seues rondalles, tot sabent per endavant que, quan arribem a la darrera pàgina, sentirem aquella veu tremolosa que, insistent, ens tornarà a dir: ‘Catacric, catacrac, catacrac, catacric, conte contat, conte finit’.

(Agnès Vidal. «Enric Valor i el món de les rondalles», Lletres, núm. 35, octubre/novembre del 2008)

* * * 

Amb la més estricta naturalitat, doncs, l’obra valoriana ha estat sancionada com a magistral per les Universitats de València, les Illes Balears, Jaume I de Castelló de la Plana i, ara darrerament, Alacant, les quals s’han sentit enorgullides de proclamar doctor amb honors extraordinaris el nostre mestre. Una tal distinció, compartida per tantes universitats, em fa l’efecte que no és un fenomen habitual… En efecte, és ben conegut que, alhora que en el món universitari, els ambients artístics i els reductes científics respecten, i ben sovint admiren, l’obra exemplar d’Enric Valor, aquesta és convertida en motiu de refús per part de les instàncies que condueixen la política valenciana. L’episodi que van protagonitzar les autoritats educatives del país en arrabassar la denominació ‘Enric Valor’ a l’institut del seu poble no constituí una simple mostra d’intransigència, amb ribets de barbàrie, sinó més aviat una exhibició de prepotència contra la lucidesa mental i l’esperit creador, i alhora contra la bondat.

(Vicent Pitarch. «Enric Valor model proscrit», Serra d’Or, febrer del 2000)
 

* * *
 

Els savis com ell són els qui han fet que ara hi haja continuadors de l’obra important que ells van encetar. Sé que el seu record perdurarà en el nostre Poble, encara que no se’ls haja fet el reconeixement que es mereixien. Malgrat tot, la meua gratitud pel seu quefer; aquesta, mai no minvarà. [El meu recordatori d’Enric Valor és] el d’un amic i el d’un mestre de tots. La primera volta que jo vaig coincidir amb ell fou al Centre d’Actuació Valencianista i a l’Agrupació Valencianista Republicana durant la dècada dels 30. Després, també vam coincidir en un aplec a Montesa, abans de guerra. Aleshores teníem joventut i ànsies perquè el nostre País obtinguera la seua total llibertat i el ple reconeixement de la seua personalitat, davant d’una majoria de persones que ens consideraven que defensàvem idees utòpiques i fora de seny. Valor era un dels qui no hi faltava mai. Als qui érem apitxats, de Valor ens encisava la seua parla tan correcta i tan natural.

(Josep Lluís Bausset. Josep Lluís Bausset: converses amb l’home subterrani. València: Tàndem, 2000, p. 217)
 

* * * 

Siga com siga, el cas és que el novel·lista vocacional va derivar majoritàriament, durant dècades, cap al treball filològic i cap a la recuperació de la rondallística. En aquest darrer aspecte, sembla que va ser Sanchis Guarner, en l’ambient de les tertúlies de ca n’Adlert als anys quaranta, qui el va incitar a emular la tasca feta per Alcover respecte a la literatura oral de la tradició mallorquina. D’aquesta manera, les rondalles valencianes que comencen a veure la llum el 1950 són un intent de recuperació paral·lel als d’Alcover i als d’Amades en altres terres de parla catalana. Admeten també la comparació analítica amb allò que en altres països europeus havien representat els germans Grimm o Afanasiev per mitjà de la recopilació de relats folklòrics que pertanyen a un mateix arbre temàtic, esponerós i transnacional. En són exemple il·lustratiu el tema de la Ventafocs, que es remunta pel cap baix a Basile, en el sis-cents napolità, o el d’Esclafamuntanyes, parent xixonenc de l’heroi català Joan de l’Ós, del Juan el oso de la tradició popular espanyola, o del castellonenc Tombatossals. Tal com fa Pascual Tirado, també Valor novel·litza el personatge i les circumstàncies del relat folklòric i els vesteix sovint de didactisme. Perquè, tot ben garbellat, la dèria de Valor en les seues rondalles té un doble vessant: el del relat –la passió de contar– i el de difondre el coneixement del país, del paisatge i de la llengua estimada.

(Vicent Salvador. «Laudatio acadèmica», Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, 1999)
 

* * *

Els personatges creats per Enric Valor apareixen units al seu entorn, són coneixedors exactes de la realitat que els envolta, així les muntanyes es transformaran en cingle, rambla, sera, foia o cimal; els menjars, en torrons de Xixona, carabassat, padou de Castalla, tramussos de la Ribera, figues de Benicarló, taronges de Carcaixent, cacauets de l’horta de València, ensucrades d’Alcoi, torrat d’Elx o només tortells, massapans, llepolies; les plantes, en timó, pebrella, fenoll o ginebre. I les persones, a més de quedar-se ‘fetes pols’ o simplement ‘mal’, poden quedar-se ‘fetes un Sant Llàtzer’; podran plorar a ‘llàgrima viva’, o quedar-se soles ‘com un jonc’ o més alegres que ‘un gos amb un os’. Una dona pot ‘sentir-se compradora’ i tenir un xiquet ‘esparpellat com un teuladí’ o ‘poregós com una cabra montesa’; potser es posarà ‘vermella com la flor del magraner’ i a més de plorar ‘agafarà un botó’, i si s’enfaden ‘faran cara de gos de barraca’. I sabrem que ‘les desgràcies s’enganxen com les cireres’ o que ‘per foc i per muller no te n’isques al carrer’.

Des d’aquesta riquesa expressiva Valor col·labora en la tasca ecològica fixant expressions i portant-les a la vista i l’oïda del lector-auditor, pequè com ja hem dit, les rondalles, testimoni del parlar d’un poble, acaben sent vehicle de velles fórmules lèxiques, d’arcaismes, parèmies i comparances.»

(Gemma Lluch i Rosa Serrano. Noves lectures de les Rondalles Valencianes. València: Tàmdem-Albatros, 1995)

Entrevistes

—És veritat que al voltant del deu anys va intentar escriure ja la seua primera novel·la a la qual, fins i tot, va posar per títol El secret del castell?
—Als nou anys jo ja hi tenia la il·lusió. En vaig escriure tres capítols. Recorde que hi vaig posar uns personatges en un poble que vaig llegir en el mapa d’Espanya que es deia Treviño i estava en el nord i això em va il·lusionar a mi de minyó, mira si és cosa de poc coneixement! I al final el personatge va fer un viatge a Itàlia i ja no el vaig fer tornar a Treviño… Però el meu pare em seguia animant.

—És cert que la seua primera narració publicada ho va ser en castellà, el 1926?
—La primera que vaig publicar va ser L’experiment de Strolowickz. Me’l van publicar a Elx. Després vaig escriure L’aventura de Franz Lietzen i me la publicaren en el Camí.

—El divuit de juliol del 36 es van perdre moltes il·lusions. A vostè a més a més, se li va perdre l’original d’una novel·la que mai no ha estat possible llegir. Com va ocórrer això?
—Era la primera novel·la acabada. Es deia El misteri de Canadian. El tren on anava l’exemplar de la novel·la va ser bombardejat i es va cremar.

—Qui són, acabada la guerra, els seus mestres de llengua?
—Josep Giner va donar-me classes de filologia catalana, d’ensenyar-me llatí i gramàtica històrica. Fou decisiu en la meva formació, em va comunicar amb Joan Coromines. Carles Salvador també em va influir, tant que em va fer com ell era: un autèntic fabrista.

—Finalment, l’any 1960 veu vostè publicada la seua novel·la L’ambició d’Aleix. És cert que va trigar deu anys a passar la censura?
—La censura era més rígida en els temes amorosos que en els polítics… què podia passar amb una novel·la on s’esdevenia un adulteri?

—En la seua opinió, quan naix el blaverisme i impulsat per qui?
—El blaverisme és un secessionisme lingüístic que acabaria amb la desaparició del valencià. És la nova ofensiva de la dreta per acabar amb la llengua… Volen fer analfabet el nostre poble separant-lo de la ciència filològica, de la Universitat, reduint-lo a un populisme inculte sense afany de superació.

(Rosa Serrano. Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor. València: Tàndem, 1995)

* * * 

—Vostè ha col·laborat molt amb Coromines.
—Sí. Li he proporcionat alguns materials lèxics de l’Horta de València, bastants, i els de la Foia de Castalla. Per circumstàncies, jo vaig tenir oportunitat de córrer molt tota l’Horta Sud durant uns quants anys i vaig arreplegar moltíssim material. De la Foia de Castalla no em va costar gens, no hi havia d’anar. A més Giner Marco em va posar com a tasca durant un any la revisió del Fabra. De cada paraula del Diccionari que fos diferent del nostre català meridional, havia de fer una nota i dir-ne la diferència. ‘Amarar’ que diu Fabra, nosaltres ‘amerar’, i així tot; quan no hi havia una accepció que usem nosaltres, per exemple en ‘atrotinar’, que per a ells és ‘desgastar les coses per l’ús’ –vestia un tratge atrotinat–, ací ‘atrotinat’ es diu del qui obra precipitadament, sense reflexió, i probablement tenim raó nosaltres. Molt d’això s’aclareix en el ‘Coromines’. Vaig fer un treball útil i extens. El ‘Fabra’ de punta a punta revisat. […] Quan Sanchis Guarner va tornar de Mallorca, vaig continuar al seu costat, aprenent moltíssim i
consultant-li moltíssimes coses. I així fins que s’ha mort: íntims amics i sempre en absoluta relació, parlant de l’idioma… Ha fet molta falta, Sanchis, perquè era un home que pesava a Barcelona, a Madrid i a totes bandes. Hauria evitat moltes coses. Però amb els disgusts tan grans que li van donar i malalt del cor com estava, li van abreujar la vida, això segur.

[…]

—Hi ha hagut molts intents de crear un llenguatge novel·lístic al País Valencià, però sobretot abans de publicar la seua obra hi ha hagut molts fracassos, moltes vacil·lacions.
—Cadascú ha fet la seva part, i jo he fet la meua. Però, és clar, en gran escala ha estat Sense la terra promesa. És el text més llarg en prosa, d’ací. Hi haurà coses que no funcionen, però moltes altres sí que funcionaran.

[…]

—Hem parlat del llenguatge literari. Però no hem d’oblidar que en els seus textos hi ha solucions tècniques importants.
—Jo no ho sé; els crítics ho diran. Iborra estava entusiasmat amb Sense la terra promesa. Jo li deia: he provat a fer-la en segona persona com Michel Butor, per exemple. Conec totes les tècniques perquè les he estudiades a fons i no m’agrada el nouveau roman. Però hi vaig provar. A Alemanya ja fa més de quinze anys que pràcticament no s’interessen pel noveau roman, i a França ni el defensaven ja els crítics, ni el compraven els lectors, ni tenia ja vitalitat; però, a pesar de tot, jo comprenc que ha estat un gran intent i alguna cosa en queda. Un intent de renovació fracassarà per qualsevol circumstància, per no haver entrat en el misteri del públic… Allò que diu Ortega: que un art que no arriba a la major part de persones normals no és veritable art. Pot ser que tinga raó, però alguna cosa romandrà de tot això. Després d’escriure d’una casa, d’un mas, jo la faig així d’una manera instintiva, però és que sempre, en el fons del creador, de totes les coses que ha llegit es fa una mescla definitiva i, si en rastreges el resultat, pots saber la procedència de cada cosa. Perquè aquesta fou una de les característiques del nouveau roman: descriure les coses d’una manera geomètrica, com es veu molt bé en Robbe-Grillet. Tenim moltes influències. Els jòvens no sé, s’enfaden perquè jo no em sotmet a les normes; ara veig que els va passant. N’he tingut alguns que em criticaven i ara hi tinc uns bons exegetes. Quan han vingut els premis, persones que jo sé que m’havien criticat a fons han descobert qualitats bones en mi i m’han fet grans articles.

(Tomàs Llopis. «Entrevista amb Enric Valor», L’Aiguadolç, 16 de maig del 1985)

Coberta del llibre <i>Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor</i>.
Coberta del llibre Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor.

Antologia

El mes d’agost va proporcionar a la vila, ampla, callada i ensopida, una commoció d’aquelles que solen donar-se de tard en tard. Dona Berta Nauri i Alemany havia mort a migjorn, en l’hora aturada i calorosa del poble llaurador lliurat a la batuda dels cereals. Mosques i pallús impalpable suraven en l’aire quasi immòbil; a les eres pròximes, polsegueres lentes i un baf blanquinós i amb olor de fecunditat que s’exhalava de les messes martiritzades, pujaven al cel rutilant, com una ofrena; per les boques entreobertes dels oficiants del ritus ceresià –on no faltaven les sacerdotesses–, cofats amb capells amples com a para-sols, sorgia una lletania endormiscada de conçons; i el trot sord de les mules en feia el contrapunt juntament amb el zumzeig dels trills de tallants pedres fogueres recalfats sobre les lluentes tiges.

Un fort alè de vida i de plenitud bategava dins aquella calma virgiliana. I dona Berta havia mort precisament llavors, no quan manen els cànons, és a dir, no quan comencen a caure les fulles acolorides de la tardor. L’estiu xardorós, el norantè de la senyora, havia fet malbé el vell rellotge dins el seu pit en una curta agonia, com una lleu distracció del cor en la rutina de pegar el seu tic-tac fatigat i incoherent. Ja havia acabat el viatge per la vida d’aquest món aquella dama capritxosa que ni tan sols havia volgut sotmetre la seua llibertat de dona rica i intel·ligent al jou del matrimoni, com havien fet també algunes altres dames en aquell medi rural i tradicional tan fortament propici.

Havia posseït des de sempre una gran fortuna en béns arrelats a terra –masos, boscos, cases–. Els seus rampells havien estat coneguts a bastament per tots els seus conveïns, així com la seua filosofia de la vida, no gaire estranys i inconseqüents per cert: dogma i rigidesa per a criats i proïsme, cap comprensió per a les debilitats de la parentela pobra, molta indulgència envers les pròpies errades, que ella disculpava davant seu mateix –i fins i tot secretament amava– com a delicioses expansions i bogeries de joventut.

L’enterrament havia de tenir lloc l’endemà a mitjan matí, és clar, en hora propícia per a la penosa desfilada de captaires per ciris i almoines, per a commoure la vila, tradicional i envellida en bona part, amb les sonores batallades dels drangs, del mig vol fúnebre de les quatre campanes de la parròquia. Don Blai el notari i els marmessors del testament s’havien reunit en l’acte i havien assav¡bentat els parents més pròxims dels desigs de la senyora quant a les exèquies i la inhumació, sobre les quals coses tenien clars i terminants encàrrecs de dona Berta de molts mesos en arrere. La lectura del testament podria diferir-se uns dies encara.

La gran casa de dona Berta tenia oberta mitja porta, quasi com en el dia de la festa major. Dins, en un saló contigu a la gran entrada, acartonada en la folgada i rica i severa caixa, ombra o espectre quasi irrecognoscible d’aquella moreneta vitalíssima que havia estat en el segle anterior, jeia ella en la penombra atenuada pels ciris, en la mansió ben fresca, ben prop d’aquella plaça enlluernada per un sol implacable com la vida i com la mort.

Durant el dia, van formiguejar per la mansió veïnes curioses i veïnes piadoses; sacerdots més o menys addictes; parents de prop, com els dos únics nebots carnals (Maria-Júlia i Albert) i un cosí segon, coronel retirat de cavalleria (don Joan Baptista Estelric, vell altament decoratiu per a les solemnes processons del poble); aquell nebot llunyà de barba rossa (Joan Monlió, alias Garibaldi); el secretari del Jutjat, un tal Garcia; el jutge don Gregori Monfort; i també la força viva de la contrada (nebot llunyà, llunyaníssim) que es deia Rafel Olcina i havia fet de conseller de dona Berta en els darrers temps.

Vora el taüt, plorosos, muntaven una llarga i inalterable custòdia l’administrador de la difunta, home vellíssim, estampa de la més canina i dolça fidelitat, i la majordoma, tan vella i arrugada quasi com la senyora. Aquesta criada fidel era la qui, des d’allí i en una veu quasi imperceptible, donava les ordres estrictament necessàries a les joves minyones de servei.

(Del llibre Sense la terra promesa)

* * * 

Al girar-me, vaig veure Joan en el llit del costat.
–Té un peu gelat, Frederic.
Van eixir a poc a poc tots llevat Isaïes, que va asseure’s prop.
–No parles gaire –em recomanà.
Una estona més tard, tornà el coronel amb un altre metge o practicant més jove. Els acompanyava un senyor gras amb un abric gruixut i capell de feltre, ell tot molt elegant. Era una cara molt coneguda… redona, sí, els ulls grossos. Indalecio Prieto, el ministre de la guerra!
Isaïes es va alçar i es quadrà.
Jo ho sentia tot si no em bellugava i els polsos em martellejaven. Paraules soltes, tot en castellà. Miraven Joan, em sembla. Després el ministre –ningú m’ho confirmà després, però era ell!– vingué al meu llit amb els metges.
–Pobre muchacho!
–Congestión pulmonar, cuarenta de fiebre. Ya lleva tres días –va dir el metge jove.
–Avui reacciona… miraculosament, perquè disposem de poques coses… Balsàmics, Fagocitogen… Si tinguéssem ací quelcom més enèrgic!… –va plànyer-se indirectament el coronel.
–Al meu vagó hi ha moltes medicines –va dir el ministre–. El meu metge em recomanà que vingués preparat i em va donar un medicament modern, d’orígen francès. No recorde…
–No es deu tractar?… –inicià el coronel metge.
–És una cosa així, ara recorde, com Rubinal o Rubi… no sé què.
–No li sona Rubiazol?
–Sí, ho he llegit: sí, Rubiazol!
–Magnífic! –féu el coronel–. Que el porten!
Dels petits esforços de parlar i sentir-los, em vaig marejar profundament. Vaig tancar els ulls; em brumien les orelles. Quan em vaig deixondir, se n’havien anat tots, tots excepte l’amic Verger.
–Ara duran una droga meravellosa, m’han dit, Genovard.
–On sóc?
–A la Puebla de Valverde, en un dispensari improvisat. Jo tornaré si puc. Però ara ja estàs en bones mans.
Parlàrem baixet. Vaig llambregar Joan: dormia.
Isaïes se n’anava, i es girà des de la porta:
–Salut!
–Bona sort! –poguí dir, i em mogué un dolorós colp de tos.
Ara, per primera vegada des d’aquella nit tenebrosa que caiguí tan greu, sentia de tant en tant a través de les parets el soroll d’una tronada d’estiu que creixia a voltes i feia tremolar fort tot l’edifici i vibrar esgarrifosament els vidres de les finestres.

(Del llibre Enllà de l’horitzó)

Coberta del llibre Enllà de l'horitzó, en l'edició de Tàndem dins l'Obra literària completa d'Enric Valor.
Coberta del llibre Enllà de l'horitzó, en l'edició de Tàndem dins l'Obra literària completa d'Enric Valor.