«Un cotxe, furient, brunz carretera enllà. Quan troba una recta s’afua i llisca, gairebé com un avió a punt d’emprendre el vol. És un cotxàs d’aquells tan llargs, tan llargs. Què hi fa aquest automòbil lluent, luxós, en aquest paisatge? Tenim a la dreta muntanyes, a l’esquerra una vall ampla i humida, plena d’herba i amb agrupacions de pins i alzines. Tenim, enfilades als costers, les masies, encarades al sol, totes amb els seus coberts i el camí particular que davalla fins la carretera.
Aquest és un indret perdut dins el nostre país: no és prop de les rutes principals ni de les grans ciutats, i aquest automòbil de matrícula estrangera fa una mica estrany de veure’l, per aquests volts.
L’ocupen una família: el pare, la mare i els fills, que són un nen i una nena. La mare està endormiscada i el pare mira endavant, les mans al volant, atent a la conducció. Al seient del darrere els menuts estan força més atrafegats:
Perdó: oblidava de dir-vos que hi ha encara un cinquè ocupant del cotxe, i aquest ocupant és el que manté atrafegats els nens. Es tracta d’un gosset, i els gossets, quan són petits, són talment unes joguines. No hi ha joguina comparable a un gosset, un cadell ben viu i pelut, grassó i amb aquela mirada entre encuriosida, desemparada i entremaliada que tenen aquests animalons.»
(Del llibre Rovelló)
* * *
«El magatzemista Roig havia promès que faria els possibles per l’alliberament del Tano; en Roc hi tenia confiança. Però, quan ens estimem una persona només som feliços quan la veiem feliç a ella; per això en Roc no seria ell mateix fins que en Tano no estigués al carrer, lliure com un pardal.
A la nit voltà desesmat pels carrerons del barri de barraques. Hi havia més silenci que no altres dies, i és que la gent pensaven, tots ells, també en el Tano. Potser no tothom pensava que el Tano era innocent del tot, però se l’estimaven, i els dolia que l’haguessin tancat.
Quant al Patilles i en Sindo, també aquell vespre es van trobar per anar a fer el seu cigarret i parlar de les seves fantasies al cobert. Però un cop fetes quatre passes en Sindo es copejà una mà amb l’altre puny i va esclatar:
–Mal llamp! Això no pot ser.
– Què és el que no pot ser? –preguntà el Patilles, sorprès.
–Això del Tano. Has vist en Roc, quan ha tornat? Em penso que encara deu voltar pel carrer de dalt, com un gat perdut.
Com si s’ho haguessin dit, els dos xicots van girar per la primera cantonada per veure si trobaven en Roc. En Roc estava assegut vora la barraca del Mori, amb l’esquena contra la paret, tirant pedretes al caminal.
–Roc.
–Hola –va fer ell.
–Quines penques, eh? –comentà en Sindo.
En roc se’ls mirà.
–Vull dir això d’empresonar el Tano.
–Escolta, Roc –va fer el Patilles–. Vine amb nosaltres, al nostre amagatall.
–En parlarem –féu en Sindo, endevinant que a en Roc li aniria bé una estona de companyia.»
[…]
(Del llibre En Roc drapaire)
* * *
«Com és de gran un home? I com és de gran una muntanya? Sense ni proposar-s’ho, aquell xofer s’ho va preguntar. Mireu que en feia d’anys que vivia en aquelles muntanyes, i fins i tot hi havia nascut. Però potser mai, abans d’aleshores, no s’havia fet aquella pregunta: com és de gran un home comparat amb una muntanya?
És clar que també podia dir-se: I que n’és de gran una muntanya si la comparem amb un home!
–Sobretot amb aquest home –pensà el xofer, mentre conduïa per la pista que pujava i pujava sense parar de fer tombs.
Portava una camioneta amb una cabina potser tan grossa com la caixa, i és que a la muntanya les camionetes porten també alguns viatgers, fan de tot: de taxi, d’ambulàncies, de camió…
Però en Manuel aquella tarda no portava ningú, i parlava sol. Era un divendres a la tarda, i l’endemà no tenia previst cap viatge. Estaria amb la família tot aquell final de setmana.
L’homenet que havia vist endavant, en un revolt, el tornà a veure ara, de més a prop, en agafar un altre dels revolts exteriors. Ja vorejava la zona del pi negre, i la claror del dia, als indrets més boscosos, es feia dubtosa.
–Vaig bé d’hora, amb tot –pensà en Manuel.
Va tornar a veure l’homenet. Bé, potser tant, tant com un homenet tampoc podia dir-se’n. Ara el veia caminar bé, ben dret, un home robust, amb una gorra, una jaqueta llarga, gran motxilla i sac de mà, i botes fortes. Portava un bastó.
–És ben bé de fora, no l’he vist mai. ¿Què deu buscar, per aquí? Som al final de setembre, i la temporada turística podem dir que s’ha ben acabat. Un buscador de bolets no ho sembla, i menys en aquesta hora: es farà fosc aviat. D’altra banda, no hi ha cap poble fins arribar a Tolarc. Si no és que hi vagi en alguna de les cases aïllades… I després de tot, què n’haig de fer? Tinc pressa per arribar a casa, i diumenge, celebrar l’aniversari de la Maria.
Potser per aquest darrer pensament de la pressa, quan va aconseguir l’home, gairebé no va mirar-lo. La pista, com totes les pistes de muntanya, no era pas ampla, de tant en tant hi havia un eixamplament per tal que si dos vehicles coincidien, es deixessin, l’un o l’altre, pas. Precisament en un d’aquests indrets l’home, sense deixar de caminar, alentí la passa i es tombà per veure si la camioneta que pujava estava tota ocupada o hi havia plaça lliure a la cabina. Fins i tot va fer com un somriure en veure que només hi anava el xofer. Però no aixecà la mà, ni semblà estranyat de veure que el vehicle continuava.
–Vés a saber qui deu ser! –va pensar en Manuel –. No fa la impressió d’anar massa cansat, tampoc. I veig que està robust. Que camini. Al cap i a la fi tampoc no ha alçat el braç ni ha estirat el dit. No ha fet Manuel-stop!.» […]
(Del llibre L’home dels gats)
_0.webp)
