«Llegir avui la poesia de Francesc Vallverdú és redescobrir una de les veus poètiques més representatives del realisme històric dels anys seixanta, però, també, conèixer l’evolució d’un procés que, sense renunciar als principis bàsics de la poesia realista, s’obre a una reflexió posterior on el jo del poeta apareix cada cop amb major freqüència. Una poesia on, d’altra banda, hi ha un recurs a la forma que individualitza aquesta poesia i que porta d’uns primers poemes de realisme doctrinari identificats amb bona part dels ‘poemes-xoc’, dels dos primers llibres, als dos eixos centrals i de màxima maduresa poètica i interès que per nosaltres passen pels ‘Dotze epigrames segons Marcial’ de Retorn a Bílbilis (1974) i els dotze sonets de Leviatan i altres poemes (1984). Sense oblidar aquest joc crític, irònic i satíric recollit en les tres seqüències de noves rimades que configuren una crònica poètica força recent, de 1960 a 1988, de la història social i cultural de Catalunya.»
(Àlex Broch. Pròleg a Temps sense treva (Obra poètica completa). Palma: Lleonard Muntaner, 2008)
* * *
«Francesc és un personatge molt expressiu, joiós, de vegades fins a la riallada, xerraire, gesticulador, prudent, bé que alguna vegada s’exalta. Vesteix amb un punt d’abillament ‘progre’, duu una cabellera poblada i una mica hirsuta, a temporades amb patilles. Quan va per feina pot semblar brusc, però sempre és molt servicial. Modest en les seves ambicions polítiques o intel·lectuals, el conjunt de la seva obra és sòlid. Vallverdú és un divulgador d’alt nivell, del fet, la llengua i la cultura de Catalunya però, quan cal, també sap ésser un bon erudit. Té el do de la didàctica i de la claredat. Nacionalista federalitzant, mereix confiança i en qualsevol tribuna ens fa quedar bé i en els congressos de sociolingüística és molt representatiu. D’altra banda, la seva obra com a redactor d’Edicions 62 ha tingut una continuïtat i una rigorositat envejables. Amic dels amics, la seva conversa ens enriqueix i, tot i els dubtes crítics, ens ajuda a comprendre i a avançar.»
(Albert Manent. «Francesc Vallverdú, poeta i lingüista militant», En un replà del meu temps. Barcelona: Proa, 1999, p. 152)
* * *
«La primera vegada que vaig conèixer personalment Vallverdú fou en una lectura que va fer en aquelles cèlebres i pintoresques reunions multitudinàries, i privades, que fèiem cap als anys 1959 i següents. Recordo que en una mateixa sessió van llegir l’Argenté i ell. Dues maneres d’entendre el quefer poètic, totes dues vàlides, no cal dir-ho. Llegien al lloc que quan la gent no hi era ens servia de menjador. Alguns s’ho escoltaven des de la mateixa sala, d’altres des de la contigua que gairebé forma peça amb l’anterior. D’altres des del passadís, d’altres des del despatx —on hi havia un grup assidu que feia força barrila—. La resta ho escoltava des del rebedor, i algú des de la cuina. La cosa anava així. La veu els arribava per un micròfon improvisat. Quan Vallverdú va iniciar la seva lletania Com llances, el seu primer llibre publicat i guanyador de la segona edició del premi Salvat Papasseit (la primera havia estat guanyada precisament per Joan Argenté), la majoria de la gent restà indecisa. Eren veritables cops de martell, monòtons, desficiants, que ens feien somriure, pel que deien els versos, i ensems ens angoixaven. […]
Francesc Vallverdú estava convençut que el nostre temps volia això. És més, creia que ho necessitava. Sobretot el nostre, de temps. I la nostra poesia. I la nostra terra. […] I és que Vallverdú havia encetat, agosaradament, un camí molt del nostre temps i de la nostra circumstància. El de la sàtira popular, menys fina i menys irònica que la de Guerau, la de Pere Quart o la d’Espriu, però més contundent. Aquest sentit d’arrelament a uns problemes i a unes circumstàncies, potser ja l’havíem trobat dos anys abans a l’Home del temps de Joaquim Horta, però havia estat expressat en un estil més literari i més difícil de destacar. És, però, un precedent que sempre haurem de tenir en compte.
D’aleshores ençà, Francesc Vallverdú ha continuat fidel a tot, i no cal dir que també al seu estil de poesia. Que si té força és perquè l’ha sabuda construir bé, i perquè troba uns precedents il·lustres en els nostres millors clàssics, com el títol del seu segon llibre, Qui ulls ha, ho proclama.
Ara Vallverdú ens ofereix el seu tercer llibre. Malgrat que l’esperit és el mateix, l’estil és un altre. Pretén ésser més amable, i a més a més juga amb valors com el record, l’enyor, desacostumats en ell.»
(Joan Colomines. «Francesc Vallverdú, Cada paraula un vidre«, Serra d’Or, núm. 119, agost de 1969, p. 48-49)
* * *
«Francesc Vallverdú, nat el 1935, és, doncs, un dels primers escriptors que es plantegen el fet de la supervivència des del punt de vista d’una generació òrfena d’ensenyament en la seva llengua i dels suports culturals sociològics, sense els quals no imaginem al món d’avui el normal desenvolupament d’una literatura. A la vegada, Vallverdú es troba —en el moment de la seva formació— amb l’època central de la crisi ideològica que succeí la Segona Guerra Mundial —una manifestació de la qual va ser la guerra freda— i amb el llarg procés de canvi —encara no acabat— que començà, als països socialistes, després de la mort de Stalin. Citem aquests fets perquè tots ells tenen una importància cabdal en la poesia de Francesc Vallverdú: cal dir, de seguida, que Vallverdú opta, alhora, pel català i per una poesia de compromís, i totes dues opcions són preses amb una determinació que exclou els termes mitjans, és a dir, que entren a formar part de la mateixa obra, indiscutiblement lligades no solament a la seva existència, sinó també a la seva conformació.»
(Josep M. Castellet. Pròleg a VALLVERDÚ, F.: Cada paraula, un vidre. Barcelona: Proa, 1968)
_0.webp)
