Novel·la Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Helena Valentí

1940-1990

Helena Valentí (Barcelona, 1940-1990). Novel·lista i traductora. És autora d’una obra narrativa densa i introductora d’escriptores anglosaxones del segle XX a través d’una extensa tasca de traducció. Escriu la seva obra en les dècades dels anys setanta i vuitanta, després de trencar amb la carrera universitària que havia iniciat a Gran Bretanya. El feminisme i el món anglosaxó són les seves grans influències, personals i literàries. Entre les escriptores que la van influir, cal citar Virginia Woolf, Katherine Mansfield i Doris Lessing i, en la tradició catalana, se sent deutora de Caterina Albert i Rosa Leveroni.

Independent i transgressora, Valentí és encara avui una outsider. Els marges i les zones en què el pes de la societat heretada es difumina són la posició conquerida des d’on escriu. En les seves novel·les reflexiona sobre la recerca femenina d’un altre món. Es tracta d’un cicle tancat format per L’amor adult (1977), La solitud d’Anna (1981), La dona errant (1986) i la novel·la pòstuma D’esquena al mar (1991).

En primer pla hi ha la tendència vers un realisme brut, d’arrel anglosaxona, gens comú a les lletres catalanes del moment. I, sobretot, la voluntat de transitar camins vitals i literaris inèdits. Per això s’ha proposat la imatge de la funàmbula com a emblema de la seva escriptura que es mou en la tensió, el risc, la novetat i l’horitzó ampli de qui creua la maroma.

Fou sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Daniel Pitarch per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu familiar.

Castellano

Castellano

Helena Valentí (Barcelona 1940-1990). Novelista y traductora. Es autora de una obra narrativa densa e introductora de escritoras anglosajonas del siglo XX a través de sus múltiples traducciones. Escribe su obra en las décadas de los setenta y los ochenta, al dejar la carrera universitaria que desarrollaba en Gran Bretaña. El feminismo y el mundo anglosajón son sus grandes influencias, personales y literarias. Entre las escritoras que más la influyeron se encuentran Virginia Woolf, Katherine Mansfield y Doris lessing, y, en la tradición catalana, se siente deudora de Caterina Albert y Rosa Leveroni.

Independiente y transgresora, Valentí es aun hoy en día una outsider. Los márgenes y las zonas en que el peso de la sociedad heredada se difumina son la posición que conquista y desde donde escribe. En sus novelas reflexiona sobre la búsqueda femenina de un mundo distinto. Se trata de un ciclo cerrado formado por L’amor adult (1977), La solitud d’Anna (1981), La dona errant (1986) i la novela póstuma D’esquena al mar (1991).

En primer plano se ve la tendencia hacia un realismo sucio, de influencia anglosajona, nada habitual en la literatura catalana del momento. Y, sobre todo, la voluntad de transitar caminos vitales y literarios inéditos. Por eso se ha propuesto la imagen de la funambulista como emblema de su escritura que se mueve en la tensión, el riesgo, la novedad y el horizonte amplio de quien cruza la maroma.

Página elaborada por Daniel Pitarch para AELC.
Fotografías: Archivo familiar.

English

English

Helena Valentí (Barcelona 1940-1990) was a novelist who wrote intense fictional works and also a translator who introduced many works of twentieth-century Anglo-Saxon women writers into Catalonia. She wrote her books in the 1970s and 1980s, after abandoning the university studies she had begun in Great Britain. Feminism and the Anglo-Saxon world are the two great influences in her personal and literary worlds. Among the writers who most influenced her are Virginia Woolf, Katherine Mansfield and Doris Lessing while, in the Catalan tradition, she considered herself as being indebted to Caterina Albert (Víctor Català) and Rosa Leveroni.

A transgressor of independent mind, Valentí still remains an outsider. The fringes and zones where society’s inherited burden begins to dissipate are the territories she conquered and those from which she writes. In her novels she reflects on women’s quest for a different world. These books form a closed cycle consisting of L’amor adult (Adult Love, 1977), La solitud d’Anna (The Solitude of Anna, 1981), La dona errant (The Errant Woman, 1986) and her posthumous novel D’esquena al mar (With Back to the Sea, 1991).

Prominent in her work is an inclination towards the Anglo-Saxon style of dirty realism, which was most unusual in Catalan writing of the time, in particular when combined with her willingness of take unprecedented literary and life-style paths. The image of the tight-rope walker has therefore been suggested as characterising her writing, which shifts between tension, risk, novelty and the broad horizons of one who walks the rope.

Web page: Daniel Pitarch for AELC.
Photographs: Family files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Helena Valentí i Petit neix el 5 de maig de 1940 a Barcelona en una família de la burgesia catalana. Filla de la bibliotecària Roser Petit i del llatinista Eduard Valentí (professor universitari represaliat pel franquisme), viu en un ambient familiar envoltat d’escriptors com Vinyoli, Ferrater o Leveroni.

Es llicencia en Filologia a la Universitat de Barcelona i l’any 1962 s’instal·la a Anglaterra aprofitant una plaça de lectora. Estudia a les universitats de Durham i Cambridge, on es doctora amb una tesi sobre els germans Machado. Durant set anys desenvolupa la carrera acadèmica fins a finals de la dècada dels seixanta quan la participació en el moviment feminista britànic li fa replantejar moltes coses. Ella mateixa diu que comença a «fer coses estranyes: deixar el treball, fer una vida al meu aire, escriure…». El 1974 torna a Catalunya –viu entre Barcelona i Cadaqués– on porta una vida independent. Es dedica a la traducció de literatura anglosaxona i escriu la seva pròpia obra de creació. Les novel·les L’amor adult (1977), La solitud d’Anna (1981), La dona errant (1986) i la novel·la pòstuma D’esquena al mar (1991) conformen la seva obra literària, conjuntament amb una gran tasca de traducció, al castellà i al català, d’autores com Virginia Woolf, Doris Lessing o Katherine Mansfield, entre d’altres.

Els pols de la seva escriptura són la consciència feminista i una certa tradició anglosaxona que havia adquirit de primera mà al Londres de tombant dels anys seixanta. Allí publica els primers escrits no acadèmics per a la revista feminista Shrew, però la influència més destacada és l’obra de Doris Lessing. El contacte amb l’escriptora sud-africana, a qui arriba a visitar mentre tradueix The Golden Notebook, és tan impactant que Valentí s’ha de plantejar la pròpia escriptura com a forçosament diferent de la de Lessing.

La tradició anglosaxona apareix en la tendència d’Helena Valentí vers un realisme brut, inèdit a les lletres catalanes del moment. Les seves quatre novel·les, que conformen un cicle tancat segons l’autora, depuren aquesta tendència fins arribar a un estil despullat, d’observació distant i punyent; aliè a les imatges subjectives, en alguns casos oníriques, dels dos primers llibres. Podem aplicar a la seva obra el que ella mateixa deia dels contes de Rosa Leveroni: «on els sentiments han estat esmicolats en un seguit d’incidents quotidians, el paisatge anímic ha estat substituït per paisatges més anecdòtics, la totalitat ha estat articulada en una sèrie de particularitats».

La recerca d’un estil propi, que l’allunya de modes i la converteix encara avui en una outsider, forma part també de l’acció feminista. El feminisme de Valentí és negació de les tradicions dominants i recerca d’altres maneres de viure. L’estil literari és una baula més d’aquesta lluita: cal cercar formes noves davant l’herència inacceptable de les velles. D’aquesta manera l’estil i els personatges descriuen un mateix moviment de rebuig: escapar d’un ordre vell a la recerca de marges on assajar modes futurs. Ja sigui D’esquena al mar o per mitjà de La solitud d’Anna, personatges i escriptura són, alhora, metamorfosis de La dona errant que va ser Helena Valentí.

Valentí també concep la literatura com a moviment, com a acte de transmissió de força que trena comunitat. En aquest sentit distingeix entre els efectes oposats que li provoquen —a ella i a moltes dones— Caterina Albert i Mercè Rodoreda. Tot i reconèixer els mèrits de Rodoreda, Valentí es decanta per l’obra de Caterina Albert, en destaca l’encert d’iniciar un moviment, una transmissió que uneix i que provoca canvi.

En les novel·les de Valentí destaquen dos motius: el mar i la funàmbula. El primer es refereix al paisatge de la infància i de la vida adulta a Cadaqués; en les seves obres és un interrogant obert. Els personatges hi giren l’esquena, hi ploren de cara o s’hi aïllen. Potser captivats en el que Valentí ha descrit —altre cop al fil de Rosa Leveroni— com «la por del mar lliure i la por de l’estretor del port». No és gratuït recordar que devem a Valentí la traducció catalana de To the lighthouse, per assenyalar així part de les ressonàncies que hi ha entre ella i Virginia Woolf. Per sobre del mar, que és tant horitzó com terra fràgil, hi ha la corda que creua la funàmbula. A la primera i a la darrera novel·la de Valentí, apareix aquesta figura, obligada a caminar quan el terra ha desaparegut de sota els peus. La tensió en el pas, el temor de caure cap a un costat o l’altre, el saber-se en un camí pel qual no ens han ensenyat a transitar i l’amplitud de mires són emblema i xifra dels personatges, l’escriptura i la vida d’Helena Valentí. L’escriptora va morir el 8 de desembre de 1990.

Manifestació a Londres. (Arxiu familiar)
Manifestació a Londres. (Arxiu familiar)
1965. (Arxiu familiar).
1965. (Arxiu familiar).

«Una imatge per embolicar el silenci»,

Vincles

Comentaris d'obra

«Ens trobem, de fet, davant d’una obra breu –a penes cinc-centes pàgines repartides equitativament en volums de cent i escaig– apareguda al llarg de catorze anys en intervals de quatre, tres i sis. A través de les seves pàgines, pren cos un món peculiar, inconfusible, ben singularitzat dins del panorama narratiu català. Intuïtivament, gosaria dir que només li trobo un cert aire de família amb alguns autors i autores de l’anomenat «realisme brut» nord-americà. Parentiu, però no vol dir «influència». Recordo, poc després de la publicació de La dona errant, l’entusiasme amb què Helena Valentí va fer la descoberta d’aquest corrent literari. Allò era el que ella volia fer, em va dir. Jo li vaig respondre que, al meu parer, ella ja havia fet alguna cosa de ben semblant. Em va mirar amb un punt d’afalagada sorpresa, com si fins aquell moment aquesta idea no li hagués passat pel cap. Però no m’ho va negar i vaig veure que aquesta interpretació li feia veritable plaer. No sé per què, per un d’aquells estranys pudors que de vegades ens assalten de trascantó, no vaig dir-li que, pel que jo coneixia, la seva obra em semblava encara molt més suggeridora.

Entrar dins de l’obra d’Helena Valentí vol dir disposar-se a seguir una línia tibant, més densa o més fina segons els moments, però que no afluixa mai la seva tensió. Difícilment podem establir-hi una alternança de clímaxs i anticlímaxs o destriar-hi una estructura arquetípica del tipus plantejament-nus-desenllanç. La tensió no s’acumula en uns punts privilegiats del relat. Ni tampoc la intensitat està produïda per cap mena d’apassionament gaire perceptible ni en el to de veu que narra ni en el tipus de sentiments que descriu i que afecten els seus personatges. No hi ha, tampoc, en general, successos extraordinaris. Ben al contrari, tenim la impressió de sorprendre els personatges en un fragment poc definit de la seva quotidianitat. Cada moment, però, és tensió: la tensió de la narradora que copsa i vol entendre, lúcidament, cada detall d’un procés. I, en els personatges, la tensió del funàmbul que passa la maroma, en alguns casos –per fer referència a una imatge que trobem a D’esquena al mar, recuperada d’un conte de L’amor adult, «Els fills», on tenia un paper central. O bé la tensió que imprimeix la por de caure en un parany omnipresent i que impel·leix els personatges a una fugida constant –de vegades, a la cerca d’algun imprecís «tresor»– com si en aturar-se el terra esdevingués movedís i relliscós sota els seus peus. O la tensió de dues forces contraposades que es neutralitzen mútuament i, així, imposen una mena de blocatge. Aquesta quotidianitat, però, no és una quotidianitat qualsevol: els personatges d’Helena Valentí, ja des del primer llibre, des del punt de vista ideològic o en les seves formes de vida, es desenvolupen, per dir-ho d’alguna manera i si se’m permet l’expressió, a fora del «vell ordre»: un ordre que senten decadent i buidat del seu sentit. Més que a fora, es mouen quotidianament allà on aquest vell ordre s’esfilagarsa, en els marges…»

(Maria-Mercè Marçal: «Introducció», D’esquena al mar. Barcelona: Edicions de l’Eixample, «Espai de dones», 1991, p. 8-10)

***

«Les personatges de les novel·les de Valentí, des d’Anna, passant per Agustina i Júlia, fins a Bàrbara i Raquel –els homes són també sempre presents en la narrativa de l’autora, però, d’una manera secundària– són en certa manera unes outsiders portadores d’una veu engolada anònima; uns personatges exiliats, que viuen en un territori fronterer dissimulat, i que s’allunyen volgudament o no, de les convencions socials a les quals semblava que estaven abrivades. De fet, des de finals dels seixanta, Valentí restà vinculada d’una manera molt activa al moviment feminista anglès. Quan retornà a Catalunya, la vinculació no serà sota la forma d’un protagonisme actiu o de primera línia, sinó que es resoldrà des de l’escriptura de les seves narracions i traduccions, on les dones assumeixen un vessant protagonista de primer ordre.

[…]

Els fragments narratius de Valentí són com trencaclosques compostos per llambordes llardoses i cansades, que suporten el pes feixuc dels dies. Són relats sòrdids, i al mateix temps nets de la vida quotidiana; les seves novel·les no comencen, aparentment, amb cap esdeveniment extraordinari, sinó que s’esdevenen en el passar dels dies, dintre de la quotidianitat més absoluta. Les seves accions, tant al començament com al final de la narració, semblen com si comencessin i s’acabessin de la mateixa manera. Perdudes en el sense sentit, o vés a saber si aquest aparent sense sentit és l’inici per on traspassen les nostres accions de vida. I això Helena Valentí ho reflecteix amb una aspror singular i particular, com molts pocs autors han fet a la literatura catalana.

[…]

Perquè la narrativa de Valentí està rerateixida pels silencis. Uns silencis immensos, reflexius i interpel·ladors; emmudiments que embolcallen amb una situació d’alerta les dones de les seves obres. Aquest silenci pren cos al llarg de tota la seva obra, ja des dels primers contes del seu Amor adult, quan aquella dona, després de fer l’amor mirava a dalt del sostre, mentre ell ja havia marxat. Per tant, la mudesa apareix com un lloc essencialíssim de la seva narrativa: és un espai, on els personatges, en certs moments, l’habiten de manera continuada. Bé per decisió pròpia, o bé perquè s’hi troben abrivats per les circumstàncies personals i de l’entorn. I això potser anava amb el caràcter d’Helena Valentí, que fou sempre una dona molt silenciosa, i allunyada dels batibulls dels cenacles literaris. El treball constant de traductora de l’anglès, al castellà i al català, en deuria, potser, tenir molt a veure.

La situació dels personatges, els llocs i els moments d’Helena Valentí assenyalen unes vivències concretes, i inconcretes. Resoltes i no resoltes, perquè els seus personatges bruts, vomiten realitat. Aquest deu ser un dels motius pels quals les seves novel·les s’han oblidat tan fàcilment; Helena Valentí és una dona difícil per a la nostra literatura. Possiblement no tingui cap lloc, com l’Anna d’aquella solitud captivadora. Una outsider a l’altra riba, que se la jugava amb la seva manera d’escriure bruta, i aspra. I per aquest motiu, quan traspassà, se la recordà més per altres coses, i no tant pel que havia escrit i traduït, que en definitiva és el que ens interessava, o el que ens hauria de continuar interpel·lant; perquè a més a més el que ens deixà ho va fer bé, i ho féu d’una manera original i punyent, com molt pocs havien fet a la literatura catalana.»

(Adrià Chavarria: «Els silencis d’Helena Valentí», dins Àlbum Helena Valentí [Mercè Otero i Teresa Pous, coordinadores]. Barcelona: Pen Club, 2005, p. 14-15)

***

«That life can sometimes be a balancing act is no surprise. But Helena Valentí’s image of Maria in «Children» walking the tightrope of a tense relationship is one that strikes a chord as it underlines the various related opposing forces in this and other works. Man-woman, dream-reality develop into man-woman-friend-other; dream-reality-mist-clarity, while the protagonist constantly tries to keep her balance with increasingly difficult footwork.

Whether this footwork is worth the trouble becomes the inevitable question. Most of the author’s protagonists are female, many of them trying to live with a man, but constantly depleting their psychic energy explaining, arguing, trying to communicate without success.

Valentí’s feminism is not didactic or moralizing. She wants to show us alternatives to the norm, creating protagonists whose problems are existential questions, and in that sense universal. Perhaps the particular situations and the decisions that have to be made exist because the character is female in a patriarchal system, but basic choices between security and freedom form the bottom line.

Valentí writes about situations, ideas, and new possibilities rather than about characters or psychology. The male bonding she describes in «The Other» is much more everyday than in the hallucinatory Borges story on the same theme, «La intrusa». The exclusion of women from the masculine worlds, and some of the difficulties of female bonding result in the solitude which gives title to her first novel.

Writing as a way to give strength to people is very important to Helena Valentí. Just as she has received strength and inspiration from certain authors like Doris Lessing, she wants to continue that chain, breaking the isolation of women from each other, fighting against the solitude she has seen and described. She has been called pessimistic, and she does not mind that –it is so subjective, a matter of points of view. But she does not want to be depressing, for that would be debilitating –just the opposite of one of her raisons d’écrire.

Translating works into Catalan, and sometimes Castilian, has often paid Valentí’s bills, and also had an effect on her style. She writes carefully, with a precision and an economy of language that sometimes approach starkness. When she was working on one of Doris Lessing’s books, she almost felt overhelmed by the power of the other writer, and had to rethink her own writing. Translation has taught her to work the language; unfortunately, it also keeps her from writing as much as she would like.»

(Kathleen McNerney: On Our Own Behalf. Women’s Tales from Catalonia. Lincoln and London: University of Nebraska Press, 1988, p. 75-76)

***

Helena Valentí (1940-90) va llegir i rellegir Doris Lessing (1919). La va traduir, i traduir molt bé, cosa que no és gens fàcil de fer perquè l’autora d’arrels africanes té sovint una prosa deliberadament antiliterària, rebel i rebeca, impertinent. Traduir és un viatge: és llegir fins al moll de l’escriptura, davallar a les profunditats d’un altre jo i tornar a la superfície amb una revelació. En el cas d’Helena Valentí, el viatge va ser decisiu. El moviment, l’acció constant la caracteritzaven com a persona, i la tradició catalana no li bastava per trobar la seva veu narradora. Del viatge al món de Lessing va sortir amb un cabal que guiaria i orientaria el seu propi món, el món de Valentí, una escriptura i un imaginari que, sense l’influx directe de l’autora d’El quadern daurat, goso dir que potser no haurien arribat a existir, que potser no haurien gosat poder existir.

[…]

En unes conferències que Doris Lessing va donar el 1985 als Estats Units, diu que, per a ella, «la literatura és una branca de l’antropologia, una branca de la història», i, vistos des d’aquesta perspectiva, els llibres d’Helena Valentí són competents en tant que mirall i reflex d’aspectes estructurals del món contemporani que arrenquen dels anys setanta: la maternitat i les seves noves formes, la desaparició de la família convencional, els dilemes de les parelles formades per homes febles i dones fortes que ells alhora necessiten i temen, els adolescents criats en famílies monoparentals, els adults solitaris acompanyats d’animals, l’amor adult com a ironia i paradoxa, l’amistat com a refugi passatger i potser únic territori solidari, la dona en solitud. Temes que la narrativa d’instantànies que practica Helena Valentí, versió eixuta i minimalista del mirall trencat de Rodoreda, esdevenen el camí de coneixement per on fa via, errant i vagabunda, aquesta escriptora singular.»

(Mercè Ibarz: «La dona errant. Helena Valentí a la llum de Doris Lessing (i Godard)» dins Memòria de l’aigua. Onze escriptores i el seu món. a cura de Lluïsa Julià. Barcelona: Proa, 1999, p. 67-69)

1968. (Arxiu familiar).
1968. (Arxiu familiar).

Entrevistes

«Era inevitable. Helena Valentí riu enlaire i sempre es decanta un poc, a la dreta, a l’esquerra. Riu sovint, a més, amb un riure suau que tamisa i enseua algunes formulacions que d’una altra manera podrien semblar més aviat abruptes o displicents. No obliden això mentre llegeixen aquesta entrevista amb una dona feminista que confessa que les dones li fan por, amb una escriptora que encara no acaba de saber què vol dir escriure en la seua vida. Quan deixe de creure que «l’acte d’escriure és una angúnia perquè és posar-se en evidència», quan el present no siga tot el seu horitzó creatiu i es reconcilie amb tot el seu passat, Helena Valentí farà una gran obra. Aquesta, si em permeten, és la meua opinió.

—Després de tres novel·les publicades, vostè continua sent una escriptora poc coneguda…
—Sí, potser és cert. Com el nostre món és molt petit, sé que compto amb un públic determinat, amb una gent que llegeix sempre els meus llibres, que hi està interessada, però sóc plenament conscient que no sóc una glòria nacional, de cap de les maneres. Oficialment, se’m reconeix tot just així, amb pinces, no saben gaire com agafar-me.

—¿A què ho creu degut?
—Home, suposo que reflecteixo una vida molt poc convencional, uns valors gens patriarcals, un món molt de dona, que no és que sigui difícil de comprendre, però la gran majoria dels meus lectors són dones. I això és nou en una cultura bastant conservadora som és la nostra.
No sóc tampoc esquerrana, ni comunista ni militant de cap cosa d’aquestes. No ho he estat mai. Com no he estat mai tampoc una feminista oficial. I com no m’he relacionat gaire amb el món oficial, perquè el conec massa a través de la meva família, doncs això…

—¿Què diuen dels seus llibres les lectores?
—Trobo que s’hi senten molt identificades i s’hi reconeixen. Malgrat poder ser llibres inacabats (aquesta és una de les crítiques que he sentit més, i potser tenen raó), crec que tots ells transmeten força a les dones. I això és saludable, perquè les dones som una mica massa nyeu-nyeu.
Hi ha poques escriptores catalanes que tinguin força. El gran llibre que totes les dones et diran que és fantàstic és Solitud de la Víctor Català, per la força que dóna. En canvi, tot allò de la Rodoreda està molt bé, però no t’ajuda gens.

—Per què troba que poden ser inacabades les seues novel·les?
—A mi, el que m’hauria agradat és que hi hagués una crítica seriosa que m’hagués ajudat a explicar-me a mi mateixa. Avances molt a les fosques. És una feina una mica estranya: et poses a ratllar paper i en veure el que et surt, sempre et quedes parada, és sempre imprevist…
Després, a mi em fa una mica… a mi em fa una mica de por escriure, em costa molt posar-m’hi. I per tant, m’ho agafo amb molta tranquil·litat, i si puc, ho deixo bastant de pressa… L’amor adult, per exemple, es nota molt que són contes. Quan l’he tornat a llegit m’he adonat que començava amb molta embranzida i després ho tallava. Ho veig molt això. Més que una novel·la, són deu contes. Hauria d’haver estat un llibre més seré.

—La solitud d’Anna, La dona errant… ¿com les valora vostè?
—Al meu entendre, hi ha una evolució en positiu, un clar decantament de l’autointrospecció exhaustiva a l’objectivació d’una realitat autònoma. Mentre a les dues primeres novel·les he plasmat diferents versions de mi mateixa, a La dona errant trobo que he aconseguit narrar històries d’altres amb consistència novel·lística. És com si la teva pròpia vida deixés de ser un enigma i pots començar a observar els altres. La dona errant és una novel·la que m’agrada força.

—Quant temps ha tardat a escriure-la?
—Un parell d’anys. És curtíssima, per a estar-hi dos anys, ¿no? L’he escrita a trossos. Escric lentament i, a més, no tinc gaire temps. Jo em guanyo la vida fent traduccions. No tinc absolutament cap altre ingrés. No tinc cap renda, ni tinc beques, ni tinc res. Escric cada dia per poder viure, és a dir, quasi sempre traduccions.

—¿Pot compaginar les dues escriptures?
—No, sóc incapaç. M’aniria molt bé fer-ho, perquè el dia té vint-i-quatre hores, que són moltes, però no puc. És allò que et passes dues setmanes que ja no pots més, t’entren les ganes d’escriure amb la teva pròpia veu, i t’oblides de la traducció durant tot un temps. Quan escric, necessito mirar les musaranyes, badar, no fer cap altra cosa, passejar, passejo moltíssim…

—¿Desconnectar de la realitat?
—Només quan escric mantinc un vertader contacte amb la realitat. La vida de cada dia és un món irreal, tot el que et donen, et presenten, t’expliquen, no ho reconeixies, vius en funció dels altres. Cal recollir-te, endinsar-te en tu mateix, despullar-te, prendre contacte amb aquella nova realitat que pots crear. Recrear-la i projectar-la enfora és un procés que em fascina i m’espanta alhora.

—A banda d’escriure, ¿què més li fa por?
—… les relacions amb la gent me’n fan molta. Sóc una mica misantropa per por.

—¿Les dones?
—És clar, em veuen més. Els homes no em fan por. Una relació particular amorosa, amb un home, em fa una por espantosa, però els homes en general, no. Ara, amb les dones tinc un contacte difícil d’entrada. Em fan por les dones. Em fa por la meva mare, terror, terror… és molt forta, fortíssima, d’una gran i exigent energia…

—El seu pare també li’n feia?
—No, no crec, més aviat respecte.

—Eduard Valentí, el seu pare, va ser professor a la universitat autònoma republicana, catedràtic de llatí represaliat i desterrat a Reus en la postguerra, especialista en modernisme, erudit, traductor…
—Va traduir algun Ciceró al català per a la Bernat Metge. La seva especialitat en clàssics fou, però, Lucreci. La primera edició crítica, filosòfica, de De la natura al castellà la va fer ell.

—Era un home brillant?
—Bé, sí, és veritat, el meu pare… veu, això és veritat. Potser si el meu pare encara hagués viscut, jo no hauria publicat mai res, perquè ell era d’un crític… És molt possible. Mai no hauria gosat. És injust dir-ho, perquè potser no és veritat, però va coincidir que jo comencés a fer coses estranyes –deixar el treball, fer una vida al meu aire, escriure…– quan ja era mort el meu pare. Em sabia greu que passés angúnies per les seves filles.
Al meu pare, li tenia respecte, no por.
Era un home hipercrític, demolidor, una cosa terrible, molt lúcid. Tenia molts bons amics poetes, escriptors, se’ls estimava molt i alhora en parlava amb un cert menyspreu. Es burlava d’aquells amics poetes que sempre duien versos a la butxaca. Alerta!, que era gent com en Vinyoli, no qualsevol. Vinyoli, el posava molt negre, sempre…

—«…mesos que no m’has vist sortir de trascantó, butxaca plena de fulls que pretenen sorprendre una orelleta pacient». Gabriel Ferrater era un altre dels amics poetes del seu pare…
—Sí, el Gabriel, el Joan, la Rosa Leveroni…

—Per als lectors de Gabriel, vostè sempre serà la «noia gola llarga». ¿Com va viure, com la viu, aquesta presència tan explícita en els poemes de Ferrater?
—Aleshores ho vaig viure com un procés molt normal. Ferrater escrivia poesia per llegir-la als amics, que era el que feia quan venia a casa. Allò era un tertúlia d’amics, gent intel·ligent, lletraferida, divertida, àvida per comunicar-se… Molt normal, ho vaig viure molt normal. Ara, quan ho veus imprès, et quedes una mica així, i quan la gent comença a fer-ne cas, i la cosa se’n surt d’òrbita… no vull saber-ne res. Jo visc en el present, no en el passat…

—¿El seu pare també se’n rifava, de Ferrater?
—Sí, encara que se l’estimava molt. Potser ho feia menys que de Vinyoli, curiosament. Amb el Gabriel compartia un tipus d’intel·ligència esmolada i freda que els apropava…

—¿A vostè, li interessa Vinyoli com a poeta?
—No gaire. Sempre em fascinen els seus primers versos. Són una meravella. Té una capacitat lírica que se t’emporta, però després ni acabo de saber ni em fio gaire del que diu. Així com en Riba, una vegada fet l’esforç, comproves que està dient coses molt importants, en Vinyoli… Ara, reconec que té un poder de llengua que t’atrapa molt.

—¿I Ferrater?
—Mira, els poemes narratius són bons, el «Poema inacabat»… Fa tant de temps que no llegeixo el Gabriel! Aquell llibre , ¿com es diu?, Teorètica, no, Teoria dels cossos, també m’agrada força. Té un no sé què d’alat que m’atrau molt. Ara, aquella cosa mig feixuga que té Ferrater: «El ferro vell rovellat…» encara li sento la veu. A part que no l’entenc. L’entenc perquè quan et llegia els versos explicava abans de què anaven. Si no ho hagués fet, em penso que encara no ho entendria ara. Hi ha poemes que són massa hermètics.

—Té raó. En Ferrater sobta l’aparició d’algun poema decididament críptic intercalat entre molts d’altres d’una claredat meridiana…
—En Ferrater hi havia un misteri, un misteri…

—¿Quin?
—Hauria de pensar-hi tant i no ho he fet… hi havia una falla. Ferrater era una persona molt intel·ligent, amb una gran capacitat per conèixer-se i per analitzar-se, extraordinària… bbrrrmmmm… però tenia un concepte de la vida, del pudor, de…

—¿Era molt torturat?
—Sí, ho dissimulava moltíssim. Sempre era amable, i la bonhomia aquella que tenia, i el riure, i el ha, ha, ha.

—¿El seu sentit de l’humor sempre era sarcàstic?
—Segons amb qui… Tenia un sentit de l’humor molt tendre amb les criatures, amb les bestioles, amb les dones. Hi desplegava una tendresa lleugera i divertida, però després podia ser molt tràgic, molt anguniat.

—¿Era aclaparador?
—Nooo, que va! Bé, era aclaparador en el sentit que començava a beure i no acabava. Això passa a tots els borratxos, que no saben dir mai prou. Però no ho era perquè tenia un autocontrol fantàstic. I com es pot comprovar, en la seva poesia s’estava excusant constantment. Excusant-se per les seves emocions, pels seus sentiments, per les seves projeccions… com si estigués demanant perdó per viure.

—¿Li va estranyar molt el seu suïcidi?
—Nooo… Gabriel no s’acceptava i, a més, ja ho havia anunciat.

—¿En parlava?
—N’havia parlat. Jo, és que els últims anys no el veia. Potser quan més s’acostava el moment no ne parlava tant. La darrera vegada que el vaig veure va ser en l’enterrament del meu pare. Estava desesperat, plorava moltíssim. Jo no entenia per què plorava tant. Suposo que plorava per ell mateix. La mort li devia ser ja molt real. M’ho havia dit «jo, als cinquanta anys, s’ha acabat la vida». A més, ho formulava com una norma general: «A partir dels cinquanta anys no val la pena viure». ¿Què vol dir això? És una concepció de la vida que no s’entén.

—Com era el seu germà Joan Ferraté?
—Com és!, que encara viu.

—Perdó, vull dir en aquella època
—[Rialla] Va bé, va bé, aquí no en parlo, no gravo… Era molt diferent, era un persona aparentment molt més assenyada.

—¿Vostè és depressiva?
—No, no… no tinc consciència de ser-ho. A mi, m’agrada viure. Comparteixo amb la majoria de les dones aquella capacitat de viure que neix de saber gaudir de les coses petites. Home, si visqués molt de temps en una ciutat, potser sí que em deprimiria, em trobaria no sé com. Però sempre puc fugir-ne.

—Ara viu a Barcelona. ¿Per què va abandonar Cadaqués?
—No en sé la causa, però si et quedes massa temps vivint en un lloc com Cadaqués, comproves com la gent s’enfonsa i cau en un pou. És terrible. A més, jo tinc una filla de vuit anys… A Cadaqués, però, s’està tan bé! Aquell viure dintre d’un bany de llum, de bellesa estimulant, és impagable. Hi torno sempre que puc.

—¿Per què se’n va anar a Anglaterra?
—En aquest país, l’any 62, no es podia viure. Era im-pos-si-ble. Em van oferir a cor què vols un lectorat d’espanyol a Cambridge i, com que el meu somni era fugir de casa, no m’ho vaig pensar gaire. Per a una noia sola, amb vint-i-dos anys, anys de formació, fou ideal: allà la gent et deixa tranquil·la, hi ha una gran tolerància, és un país pacífic.

—On, a més, vostè descobreix el feminisme…
—A mi, el final dels seixanta, que ja vaig viure en un Londres extravertit i divertidíssim, em van seguritzar moltíssim, em van ajudar per trencar, per ser jo, i ja està. Fins aleshores no havia gosat, era molt acoquinada. Vaig perdre l’acoquinament, doncs, a partir del 69. Va coincidir tot. En aquella època van passar moltes coses a banda del feminisme. No m’hi vaig trobar sola, m’hi vaig trobar molta gent com jo.

—Vint-i-nou anys d’estar acoquinada són molts anys…
—La veritat és que en la pràctica vaig fer bastant el que vaig voler. No m’ho passava malament. Tenia una vida còmoda. Tampoc no era allò que…

—A mi m’ha sorprès una mica quan ho ha dit.
—Vivia acoquinada en el sentit que no feia altra cosa que llegir, fer una vida acadèmica, que no m’interessava gens. Acoquinada per no atrevir-me a plantar-me i dir que jo no sóc una professora d’espanyol, per no dir que aquell món em relliscava totalment. He explicat alguna altra vegada que jo, dels 22 als 29 anys, vaig viure dintre un frigorífic, com si fos un embrió congelat.

—A Londres també va començar a traduir les escriptores angleses. ¿De quina d’elles es troba més a prop?
–Una autora amb qui em sento molt identificada és la Doris Lessing, però moltíssim… he seguit pas a pas el seu procés vital i creatiu i trobo que el comprenc perfectament. M’és molt pròxim, a més…

—¿La coneix?
—Sí, sí, jo era a Londres traduint El quadern daurat al castellà i vaig a anar a trobar-la.

—¿Com és?
—Oh!, és encantadora. Bé, encantadora… sí, sí, encantadora.

—¿Per què dubta?
—Per què és una mica dur, però sí que és encantadora. Una cosa molt important de la Doris Lessing és que és un personatge de veritat, que te’n pots fiar, que no fa números, que li interessa la gent però que no espera que li facis gara-gara. És una persona que va per feina, és molt seriosa. I com és molt intel·ligent, és molt divertida.

—¿I la Woolf? ¿Li agrada?
—Sí, és clar, però la relació amb l’obra de Virginia Woolf és més literària, històrica, distanciada. Em va entusiasmar Al far, em va interessar Mrs. Dalloway, crec que Una cambra pròpia continua sent un assaig de lectura imprescindible per a qualsevol dona que vulgui ser escriptora… ara, tot aquell embolic… ¿Com es diu allò?… Bloomsbury, m’avorreix d’allò més. D’altra banda, encara m’interessa més la Katherin Mansfield que la Woolf, tant literàriament com vitalment.

—¿Vostè va començar a escriure creació a Anglaterra?
—No, aquí, quan vaig tornar. A Anglaterra només vaig fer traduccions al castellà.

—Això va ser l’any 74. ¿Per què va tornar?
…Suposo que la terra em cridava, diria que quasi literalment. Em sento catalana. Segons com, moltíssim. La terra, la mar, les olors, la llengua mateixa… això és molt important. Aquest país té molta força.
Agafar el fil de la llengua ha estat una aventura del tot engrescadora, una qüestió de veu pròpia. Des que tradueixo al català, a més, mantinc una relació molt més fluïda amb la llengua. Una llengua de la que dia a dia palpo la seva vitalitat continguda.

—¿Quan era a Anglaterra com es presentava, diguem-ne, nacionalment?
—Com a spanish, suposo. Jo no sóc de la ceba, eh!

—¿Va venir amb la idea d’escriure?
—No, va ser aquí que m’ho vaig plantejar. Vaig venir a no fer res. Vivia a Cadaqués completament sola, amb necessitats econòmiques mínimes, passava molt temps en el llit. Feia bogeries, diguem-ne, feia una vida molt bohèmia que em va anar molt bé. I com no sé pintar, no puc fer cine…

—Vostè és una cinèfila confessa. Diga’m, el seu director preferit i clausurem, si li sembla, l’entrevista.
—M’agrada molt el cine de Godard. [Riu.] Ric perquè m’entusiasmen totes les seves pel·lícules, tot i que sempre hi ha moments en què li maleeixo els ossos, calla d’una vegada, ja no puc més! És allò de filar prim. Sempre arriba un moment en què comença amb aquell joc especulatiu que et cansa, t’esgota, ja no pots més…
Sigui com sigui, m’agrada moltíssim. Aquell cine tan documental que fa Godard és que realment està reflectint el que està passant, fins i tot és una mica profètic. Per a mi, és un geni, vaja. M’entusiasma aquella equilibrada combinació de documental i de creació de les seves pel·lícules. Això és el que m’agradaria fer a mi. Jo crec que La dona errant és una mica això, mira què et dic.»

(Vicent Martí: «Força dona: entrevista amb Helena Valentí», dins Ferrater, G. Cartes a l’Helena i residu de materials dispersos (edició a cura de Joan Ferraté i José Manuel Martos). Barcelona: Empúries, 1995, p. 55-63. Editada originalment a El Temps l’any 1987 i reeditada amb motiu de la mort d’Helena Valentí altre cop a la revista El Temps l’any 1990)

1979. (Arxiu familiar).
1979. (Arxiu familiar).

Antologia

«L’endemà la Carla va sortir cap a la feina amb la sensació que anava acompanyada. La sensació li va durar tot el dia i quan va tornar a casa, a la tarda, i va trobar el pis buit, va comprendre que havia estat acompanyada per la forta impressió que li havia fet la mirada atenta d’en David.

I en no trobar-lo al pis va sentir, durant uns instants, que el terra li fugia de sota els peus i que tornava, com un avís, la coneguda necessitat de fer equilibris, com qui passa la maroma.
A la cambra on ell havia dormit, el llit estava fet i una camisa penjava del respatller.
Va anar al balcó, el va obrir i va seure al llindar, de cara als geranis, que havien florit. Vermells i blancs. A l’esparraguera li havien brotat dues boletes vermelles. A l’azalea, en canvi, li havia fallat la força per tornar-se a obrir.

Del carrer pujaven crits excitats. Va parar l’orella a un diàleg fragmentat de dos homes que feien esforços per convèncer-se mútuament de la seva bona fe. Va passar un grup de nois, també cridant, fent-se bromes. Des d’on era ella no es veien, però s’imaginà les empentes i els anoracs de niló. Un gos es posà a bordar i no va parar fins que no s’allunyaren els nois. Tot seguit, però, hi va tornar; un altre, amb veu més aguda, va contestar. El carrer era estret i els lladrucs ressonaven contra els nervis de la gent. Algú va fer un “calleu cony”. La Carla va tancar el balcó.
Va anar a la cuina a fer-se un te. Va omplir un pot amb aigua de la garrafa d’aigua bona, procurant no vessar-ne cap gota, va esclafar la tetera i va treure un platet i una tassa de l’armari. Amb molta cura, com si oficiés un ritu. Va agafar la safata i va tornar al balcó, va seure damunt un coixí, d’esquena al vidre. Va xarrupar el te a poc a poc, buscant-li el sabor, buscant aferrar-s’hi per saltar a un espai diferent. Els seus ulls no veien les parets, veien només el dibuix de l’estampat del sofà, els elefants i les figures amb para-sol que els muntaven. O bé els rombes de les rajoles que, segons com, esdevenien flors, o bé la delicada sanefa del voltant de les tasses. Eren detalls d’altres mons que es transformaven en veus que li deien coses.
Van trucar a la porta.»

(D’esquena al mar. Barcelona: Edicions de l’Eixample, «Espai de dones», 1991, p. 49-50)

***

«El temps de l’Anna havia arribat a terme. El seu moment havia passat i la seva funció havia perdut sentit. Però no es decidia a marxar. Ella, tan propensa a abandonar els seus, romania com a espectadora dels altres. L’aventura d’aquella nit li havia reforçat el sentit de complicitat amb la Clara, la dona forta. Era una sensació nova de no estar sola.»

(La solitud d’Anna. Barcelona: Edicions 62, «El Balancí», 1981, p. 56)

***

«Decebuda, va tornar a deixar-se atreure per la muntanya. Eren els primers dies l’hivern, bonics i assolellats. Les nits eren llargues i la feien dormir molt. De dia, la muntanya tenia un color preciós, de grisos i verds, blaus i roses.

Al principi només pujava els marges que faixaven la terra en pendent i s’entretenia olorant les herbes i descobrint flors minúscules. De tant en tant veia un vell pagès que treballava el seu tros i ella se n’amagava, amb consciència que la podia jutjar una mica estrafolària. No s’atrevia a anar més enllà dels oliverars i s’aturava al punt d’on partia l’espessor de mates i arbres retorçats que amagaven el sol. Li semblà que l’obligaven a caminar a cegues i l’espant li glaçava el cor.

Estava segura que mai no pujaria fins al cim. S’hi decidí, en canvi, sense reflexionar, entregant-s’hi amb el cos ajupit perquè no l’esgarrinxessin les branques, sense aturar-se a reflexionar sobre el tacte tou de la terra sota els peus. L’única manera de vèncer la basarda era no tornant enrera. Aconseguir travessar la part de bosc i tornar a sortir a la pedra, que a dalt era roca flonja, com si trepitgés el buit.

Quan hi arribava s’adonava que no havia parat de pujar, i que fins aleshores no havia estat segura de si es dirigia de dret vers el fons del mar o vers el cel, d’on els ocells es deixaven caure i només estenien les ales quan havien baixat a mitja altura. L’Anna els contemplava amb orgull d’haver gosat, ella també. A dalt de tot hi havia l’ermita, en un racó del qual sortia un terreny angular com la proa d’una nau, plantat de xiprers i que a ella li semblava l’únic element humà de la muntanya, una presència més benvolent. D’una gran serenitat que la inspirava i enlluernava.

Baixava corrent fregant els arbres i les mates. S’esgarrinxava mans i cames i tot de pensaments li sacsejaven el pit. Clavar-hi foc i quedar-se ella sola amb els ocells, pensava. Fer pujar l’Enric i fer-li veure que ella era la més forta.»

(La solitud d’Anna. Barcelona: Edicions 62, «El Balancí», 1981, p. 46-48)

***

«Somni de Maria aquella nit.
Un part; ella paria un fill. Sentia una feixugor dins el ventre que li relliscava cap enfora, com si una mà li estirés el pes que l’ofegava. La criatura ja sortia i ella torçava el cos amb un gest que li semblà molt familiar. I aleshores s’adonà que el Marc i ella havien fet l’amor. El Marc s’aixecà molt serè per marxar. Ella es quedava sola entre els llençols. Ella, la mare; el Marc, el fill.»

(«Els fills» a L’amor adult. Barcelona: Edicions 62, 1977, p. 31)

***

«El fil una mica enganxifós que anava segregant l’embolicava a poc a poc com un cotó fluix rosa i ensucrat. S’embolicava amb preguntes que ella s’havia proposat no contestar, i de les mentides passava a la veritat, i es posava a riure repenjant-se contra els coixins del taxi. La llum blanca de la farola li ferí el front i els ulls, que tancà enlluernada, tot dient amb veu baixa: «deixeu-me, us explicaré tot més tard». Es disposa a pujar els esglaons que conduïen a la maroma, estengué els braços per no caure i trobà la corda poc tensada, o potser era la falta de pràctica, feia tants dies que no l’havia hagut de passar.»

(«Els fills» a L’amor adult. Barcelona: Edicions 62, 1977, p. 21)

***

«L’Anna va esperar que fos l’hora de sortida d’un altre cotxe cap a la ciutat. Allí, asseguda al costat de la Margarida, va descobrir que no tenien res a dir-se, elles dues, i va comprendre’n la raó. Elles havien decidit, des de feia temps, abandonar la ruta i trencar per un camí lateral, que no portava enlloc.»

(La solitud d’Anna. Barcelona: Edicions 62, «El Balancí», 1981, p. 117)

***

«Tu parles com si donessis cops de destral –li deia ell amb una mica d’admiració o enveja»

(La solitud d’Anna. Barcelona: Edicions 62, «El Balancí», 1981, p.21)

***

«-Que em busquin –va dir movent els llavis silenciosament.»

(D’esquena al mar. Barcelona: Edicions de l’Eixample, «Espai de dones», 1991, p. 164)

Helena Valentí amb la seva filla Andrea l'any 1980. (Arxiu familiar).
Helena Valentí amb la seva filla Andrea l'any 1980. (Arxiu familiar).