Poesia Traduccions realitzades per l'autor/a

Pau Vadell Vallbona

Pau Vadell Vallbona (Calonge, Santanyí, Mallorca, 1984) és historiador, escriptor, poeta, recitador, traductor, editor, activista i gestor cultural. Des de ben jove es distingeix en l’àmbit escolar i local per la seva passió literària i creativa. Fa els estudis d’Història i el Màster de Literatura Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona. De la seva etapa com a universitari, a part dels poemaris que publica amb regularitat, cal destacar la creació de la revista Pèl Capell, la participació en el projecte Pedra Foguera (antologia de poetes joves dels Països Catalans que porta la poesia arreu del territori i a l’estranger).

Al llarg de la seva trajectòria poètica obté molts guardons, com ara el Premi Bernat Vidal i Tomàs, el Premi de Poesia Josep Maria López Picó i el Premi Senyoriu d’Ausiàs March. L’any 2017 guanya els Jocs Florals de Barcelona amb el poemari Esquenes vinclades.

Pel que fa a la seva carrera professional, Vadell participa activament tant en el PEN Català com en l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual serà vicepresident per les Illes. Així mateix, impulsa i coordina la Casa Blai Bonet. Centre de poesia de Santanyí i és el fundador i coordinador de l’editorial AdiA Edicions.

Ha publicat nombrosos poemaris, antologies i traduccions poètiques. La seva poesia, carnal i descarnada, breu, vehement i incisiva, ha evolucionat des de formes depurades i hermètiques a una poesia d’àmplia implicació social i reivindicativa, sense renunciar mai als orígens i a l’humor. És deutora i hereva poètica de l’obra de Blai Bonet, Antoni Vidal Ferrando i Francesc Garriga, però deixa entreveure la influència de molts altres poetes de parla catalana.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Elena Ferrer Moregó.
Documentació: arxiu personal de l’autor.
Fotografia de portada: Tolo Balaguer.

Castellano

Pòrtic Pau Vadell

Pau Vadell Vallbona (Calonge, Santanyí, Mallorca, 28 de octubre de 1984) es historiador, escritor, poeta, recitador, traductor, editor, activista y gestor cultural. Desde muy joven se distingue en el ámbito escolar y local por su pasión literaria y creativa. Cursa los estudios de Historia y el Máster de Literatura Catalana de la Universidad Autónoma de Barcelona. De su etapa como universitario, aparte de los poemarios que publica regularmente, cabe destacar la creación de la revista Pèl Capell, la participación en el proyecto Pedra Foguera (antología de jóvenes poetas de los Países Catalanes que lleva la poesía por todo el territorio y por el extranjero).

A lo largo de su trayectoria poética obtiene muchos galardones, como por ejemplo el Premi Bernat Vidal i Tomàs, el Premi de Poesia Josep Maria López Picó y el Premi Senyoriu d’Ausiàs March. En el 2017 gana los Juegos Florales de Barcelona con el poemario Esquenes vinclades.

Por lo que se refiere a su carrera profesional, Vadell participa activamente tanto en el PEN Català como en la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la que será vicepresidente de las Islas Baleares. Así mismo, impulsa y coordina la Casa Blai Bonet. Centre de poesia de Santanyí y es el fundador y coordinador de la editorial AdiA Edicions.

Ha publicado numerosos poemarios, antologías y traducciones poéticas. Su poesía, carnal y descarnada, breve, vehemente e incisiva, ha evolucionado desde formas depuradas y herméticas hacia una poesía de amplia implicación social y reivindicativa, sin renunciar jamás a los orígenes y al humor. Es deudora y heredera poética de la obra de Blai Bonet, Antoni Vidal Ferrando y Francesc Garriga, pero se percibe en ella la clara influencia de muchos otros poetas de habla catalana.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Elena Ferrer Moregó.
Documentación: archivo personal del autor.
Fotografía de portada: del fotógrafo Tolo Balaguer.

English

Pau Vadell english

Pau Vadell Vallbona (Calonge, Santanyí, Mallorca, 28 October 1984) is a historian, writer, poet, reciter, translator, editor, activist, and cultural manager. From a very early age, he stood out at school and locally for his literary and creative passion. He has a degree in History and a master’s degree in Catalan Literature from the Autonomous University of Barcelona. In his student years notable contributions he made, apart from the collections of poetry he regularly published, were the founding of the magazine Pèl Capell, and his participation in the Pedra Foguera project (an anthology of young poets from the Catalan-speaking lands who take their poetry around Catalonia and abroad).

Throughout his career as a poet he has received many awards, among them the Bernat Vidal i Tomàs Prize, the Josep Maria López Picó Prize for Poetry, and the Senyoriu d’Ausiàs March Award. In 2017 he won the literary competition “Jocs Florals de Barcelona” with the collection of poems titled Esquenes vinclades.

In the professional domain Vadell has been an active member of the Catalan PEN Club and the Association of Catalan Language Writers (AELC), for which he was the Balearic Islands vice-president. He also promotes and is director of the Blai Bonet House – Poetry Centre of Santanyí, and is founder and coordinator of the publishing house AdiA Edicions.

He has published numerous collections, anthologies, and translations of poetry. His poems, stark and bare, vehement and incisive, have evolved from refined, hermetic forms to poems expressing broad social and concerns and demands, without ever renouncing his origins or humour. His main influences include Blai Bonet, Antoni Vidal Ferrando, and Francesc Garriga, although his work offers glimpses of insights from many other poets who write in Catalan.

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).
 

Web page: Elena Ferrer Moregó.
Documentation: Author’s personal files.
Cover photograph: Tolo Balaguer, photographer.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Pau Vadell Vallbona (1984). Nascut a Calonge, al Migjorn mallorquí, és fill i net de comerciants i pagesos. Dels seus anys d’infància recorda l’escàs nombre d’infants de la seva edat que hi havia al poble, quelcom que el dugué a desenvolupar la sensibilitat creativa i el gust per la lectura, especialment a partir de la descoberta de Blai Bonet. Des de ben jove es distingeix per les iniciatives culturals dins l’àmbit escolar i local, com ara l’impuls de la revista Dies i coses, promoguda per l’Associació Cultural Es Majoral de Calonge, que recentment l’ha distingit amb el guardó honorífic Estrella Mostrejada (2024).

A l’IES Santanyí participa activament en els diversos certàmens escolars i en la fundació de la revista Téntol, de la qual guanya el primer concurs literari. A l’institut hi troba el mestre i també poeta Antoni Vidal Ferrando, de qui confessa sentir-se hereu poètic: «Jo no vaig ser alumne seu directament, vaig coincidir-hi a l’institut quan ell feia els darrers anys de classe i hi impartia alguns tallers literaris. Cuidava molt tot l’aspecte creatiu i sempre es va preocupar de poder portar escriptors a les aules.» Als catorze anys organitza, a l’ermita de la Consolació, un homenatge a Blai Bonet, l’altre gran poeta santanyinenc que l’influeix en gran manera.

Es trasllada a Barcelona per als estudis superiors. Es llicencia en Història i obté el Màster de Literatura Catalana a la Universitat Autònoma. A la capital catalana entra en contacte amb els cercles poètics universitaris i, en col·laboració amb un grup de joves estudiants mallorquins que viuen a la ciutat, es dedica activament a l’agitació cultural, amb actuacions poètiques, musicals i artístiques, i funda la revista Pèl Capell, els números de la qual estan dedicats monogràficament a poetes catalans. 

Des dels vint anys i fins al 2013, moment en què Vadell retorna a Mallorca, publica poemaris regularment, pels quals es fa mereixedor de nombrosos premis i distincions. Així, entre altres, obté el Premi Bernat Vidal i Tomàs de poesia pel poemari Quan salives (2005), el Premi de Poesia Josep Maria López Picó per Convit al silenci (2008), o el Premi Miquel Àngel Riera de poesia per Temple (2009).

En retornar a Mallorca crearà el segell AdiA Edicions amb seu a Calonge i especialitzat en poesia. Vadell i els seus impulsors la defineixen com «un projecte pròxim, viral i amb la maledicció predeterminada» que pretén, des de la societat civil, «propiciar l’espai de debat, de creació i d’enginy». També col·labora amb altres editorials de poesia, com ara Cafè Central, Buc o Labreu, amb les quals promou el certamen Francesc Garriga de poesia i en publica anualment el poemari guanyador.

Arran d’una trobada d’escriptors joves a Gandia, entre els quals es comptaven Sebastià Alzamora i Manel Marí, sorgeix el projecte Pedra Foguera, una antologia de poetes joves dels Països Catalans, i que porta la poesia arreu del territori i a l’estranger, com ara Mèxic, Sèrbia, Alemanya, França, Itàlia. Vadell participa en centenars de recitals amb lectures de poesia pròpia i d’altres poetes, com ara Blai Bonet, a qui organitza diversos homenatges. En la mateixa línia de reivindicació unitària per la llengua, el 2014 edita i prologa l’antologia de poemes per la llibertat Assumiràs la veu, el mateix any en què és guardonat per partida doble amb el Premi Vila de Lloseta de Poesia pel poemari Sang cremada i el Premi Senyoriu d’Ausiàs March per Traït. L’any 2017 guanya els Jocs Florals de Barcelona amb el poemari Esquenes vinclades.

Paral·lelament a l’activitat com a poeta i editor, Vadell s’implica enèrgicament en la promoció de la cultura, de la llengua i de la literatura catalanes. Els anys 2013 i 2014 és coordinador del Comitè d’Escriptors Perseguits del PEN Català i també és nomenat vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana per les Illes durant el període comprès entre el 2017 i el 2021. Actualment coordina també la Casa Blai Bonet. Centre de poesia de Santanyí.

Premis

  • Premi Bernat Vidal i Tomàs de poesia (2005): Quan salives.

  • Accèssit al Premi Gabriel Ferrater per a Joves d’Òmnium Cultural del Baix Camp (2007): Ciutat de llet.

  • Premi de Poesia Josep Maria López Picó (2008): Convit al silenci.

  • Premi Miquel Àngel Riera (2009): Temple.

  • Accèssit al Premi Pare Colom (2012): Carnatge.

  • Premi Vila de Lloseta de Poesia (2014): Sang cremada.

  • Premi Senyoriu d’Ausiàs March (2014): Traït.

  • Jocs Florals de Barcelona (2017): Esquenes vinclades.

  • Estrella Mostrejada de l’Associació Cultural Es Majoral de Calonge (2024).

Sang cremada.

Vincles

Comentaris d'obra

Com si es tractés d’una cançó de Joan Miquel Oliver o d’una pel·lícula de David Cronenberg en què s’invoca al cel que els turistes explotin en un espectacle de combustions espontànies, Uralita presenta solucions salvatges contra la maquinària turística, que aquí es presenta talment un virus, una plaga destructora, un engranatge d’esclavituds entrellaçades. La publicació del llibre coincideix amb la difusió del darrer film d’Hèctor Hernández, Beach House. Curiosament, aquestes dues creacions arriben a conclusions compartides: que ens trobam en una situació de desastre massiu, que calen mesures dràstiques, i que la fi del món ens enganxa dansant Bad Bunny en orgies patètiques.

En efecte, Uralita és un crit furient i furibund que malda per despertar una societat anestesiada per la roda del consum, una societat de consciència adormida, d’aquí el volgut impacte de les imatges, de les metàfores i de les reflexions d’aquesta obra crua i trasbalsadora. Però no podem caure en la nostàlgia dels cassetes que conserven les veus de les padrines i dels padrins que ja no hi són, i és així com, malgrat tot, Pau Vadell i Vallbona –que aquí torna a abandonar l’hermetisme que el caracteritzava per proposar una nova poesia de reflexió social a favor d’un urgent canvi de paradigma– no pot evitar sentir esperança, que sap que és difícil de llegir a través dels signes de la devastació.

Jaume C. Pons Alorda. «Som turistes del món i extraterrestres a casa», a Ara Llegim, 26 d’octubre del 2024. En línia.

***

Uralita és un llibre que, a través de versos escrits des d’una sensibilitat tocada pel dolor, l’escriptor clama a un cel que corre el risc de ser venut també a trossos com la mateixa illa de Mallorca, de la qual ja es diu que la meitat dels seus habitants no són nascuts a l’illa. En alguns llocs se sent a parlar només llengües foranes i provoca estranyesa, si bé això no seria tan greu si no fos que a ulls vistents Mallorca no és estimada ni respectada per tants d’ells, sinó usada. La seva bellesa és estimbada moltes nits en el buit espiritual de joves turistes que, beguts fins a perdre l’enteniment, es tiren a les piscines dels hotels des dels balcons. La festa, així viscuda, es barreja amb un nihilisme existencial que fa feredat, i només és un exemple dels que podem trobar en els versos de Pau Vadell.

(…)

Així, en la sèrie de poemes dedicats a Cala d’or (el llibre es compon de cinc parts), l’autor hi destil·la un plany per la ’mort’ de la bellesa d’aquella platja: «La intensa nit haurà de destriar/ si morim o vivim», exclama el poeta a la vista de la depredació que en cinquanta anys ha desforestat i ha fet irreconeixible aquest indret. La nit que ha engolit la seva serena bellesa fa esclatar la tragèdia i l’horror, tal com, sense eufemismes, amb duresa, escriu Pau Vadell en un paràgraf d’un imaginari panell publicitari a l’aeroport, que clou el llibre: «Uralita vol alenar en aquestes aigües de piscina. En les que hi ha cervell escampat i en la definició de la mallorquinitat per excel·lència: la uralita, els somiers de llit fent de barrera al camp i les banyeres metàl·liques fent d’abeurador pel bestiar». Com els «bocins» expressats en el dol de la meva amiga per la seva Mallorca natal, també aquest crit de Pau Vadell cal llegir-lo tant en sentit real com en sentit figurat. I no sé quin fa més mal al cor com el que sento per Barcelona, la meva ciutat de naixença i on vaig viure fins fa trenta anys: en alguns indrets, els més genuïns, també jo a penes puc reconèixer la seva venerable bellesa, ara expropiada.

Teresa Costa-Gramunt. «Uralita: un cant de dol per Mallorca», a Eix Diari, 21 d’octubre de 2024. En línia.

***

En una confusió en la qual «els animals que triomfen / es fan de pasta mal·leable», Esquenes vinclades suposa la realització d’un exercici de contraforça envers la realitat o, en paraules de l’autor, una «conversa viva» allà on «t’estimin quant et buides / i escups el temps». El poemari, recentment guardonat amb el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017, es balanceja entre dos conceptes, la desesperació i la denúncia, en posar en evidència com el jou del mal pretén arrelar dins les capes del bé. D’aquesta forma, un es troba «mig sonat amb tant marejol»; moviment provocat per atacar la malifeta i alhora sentir-s’hi engolit.

Pau Vadell i Vallbona (Calonge, 1984), anhelant convertir de potència a acte el refrany de «qui la fa, la paga», assegura que «ens calen criminals que respirin el mateix oxigen». Humanitzat queda, per tant, el fet, com quan recorr a un fill, «posseït per l’ocell de foc», o quan evoca la cabra que necessita xuclar l’aire per poder suportar «el vertigen de les roques». 

L’autor, vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a les Illes (AELC), es rebel·la contra el «pòsit» cicatritzat, i valent l’oxímoron, a la sang. En favor de qui compon, artífex d’una dotzena de títols com Temple (2009, Premi Miquel Àngel Riera), Carnatge (2012) i Traït (2015, Premi Senyoriu Ausiàs March 2014), val a dir que és un fidel observador de la realitat que es postra davant d’ell, amb la qual s’atreveix a balar tot i el plor inevitable, fet que el situa en el límit de l’autodestrucció. Ho fa d’una forma nua i en ocasions amb el recurs de la sexualitat. En paraules del també poeta Guillem Gavaldà, qui signa l’epíleg d’Esquenes vinclades, les seixanta-dues pàgines de què es compon el poemari aterren dins «un cos indomesticable esventrat per la realitat». Així, el poeta corba l’esquena, refugiant-se de forma magistral en paraules que, essent doloroses, disseccionen l’envit existencial.

Alberto Lliteras Lezcano. «Diseccionant l’envit existencial», a Diario de Mallorca, 16 de novembre de 2017. En línia.

Entrevistes

—Antoni Vidal Ferrando, poeta santanyiner i professor a l’institut de Santanyí, recordava que cada any guanyaves els concursos literaris a l’institut. Com comences a escriure? 
—No sé d’on ve, perquè a ca nostra no eren gaire de llegir, ni gaire de biblioteca, però va venir així. Crec que devia tenir 8 o 9 anys i ja vaig fer el primer relat que va guanyar un premi, i després he anat fent. És vera que a l’institut guanyava el de poesia, el de narrativa… totes les categories. Crec que era perquè no hi havia gaire gent que es presentàs.

Ho tenc com una cosa natural de tota la vida, no record no fer-ho i m’engresca molt i m’agrada molt escriure. També record a l’escola que es feia un programa que es deia Joves Periodistes que publicaven notícies breus locals al diari Balears. M’agrada estar ficat dins tots els embulls.

—Escrius i escrius poesia. Per què?
—Tampoc no ho he triat. La narrativa, no és que no m’hagi interessat, però has de tenir una persistència i uns horaris per poder anar construint una història. En el meu cas, com som molt dispers i faig tantes coses diferents, la poesia són aquelles petites càpsules que pots anar fent a diferents moments, me va molt millor. 

(…)

—Com a agitador cultural, amb el grup Pèl Capell vàreu publicar una revista, fèieu recitals i l’any 2008 editàreu, com deies, Pedra Foguera, antologia de poesia jove dels Països Catalans. També t’ha mogut aquesta necessitat de fer arribar la poesia a la gent.
—Sí, muntar coses sempre m’ha agradat. Record que als 14 anys ja vàrem organitzar un homenatge a Blai Bonet a l’ermita de la Consolació, a l’Alqueria Blanca. Amb Pèl Capell vàrem ser un grup de joves estudiants mallorquins a Barcelona que trobàvem que no ens feien cas, i vàrem fer aquesta revista, Pèl Capell, que estava dedicada cada número a un escriptor clàssic: Estellés, Blai Bonet, Brossa… I vàrem començar a fer presentacions que realment eren performances. Al grup hi havia na Glòria Julià, que és cantant, en Joan Fullana i en Joan Tomàs Martínez, que són de teatre, i vàrem muntar molts de saraus.

(Magda Cortès. «Entrevista a Pau Vadell», a Fora Vila, 17 de març de 2024). En línia.

***

—Estem educats per a la lectura de la poesia?
—No, no estem educats per a la poesia. I resulta paradoxal, perquè el fet és que consumim molta poesia, vivim envoltats de poesia. No ens n’adonem. La trobem a les lletres de les cançons, als eslògans publicitaris, en moltes de les nostres expressions quotidianes, en les gloses… No en som conscients. El sistema educatiu prioritza saber escriure abans que comprendre. S’ha descuidat la comprensió lectora. Tothom sap llegir, però no comprendre. I la poesia s’ha explicat molt malament. Hi insisteixo, caldria fer entendre que estem envoltats de poesia.

—És coneguda la teva celebració de la poesia. T’alegra la vida?
—La poesia és una forma més alegre de viure, però no més còmoda. És la meva feina, el meu hobby, tot, i em fa feliç. Per a mi escriure no és patir. Escric quan vull, quan ho necessito, no em poso horari, a vegades he d’aturar el cotxe a la voravia per escriure uns versos, perquè no se m’escapin. La poesia no es pot forçar. Els poemes surten quan els tens madurats dins el cap.

—Ets del Migjorn de Mallorca, i en la teva poesia sempre hi ha els autors que han contribuït a fer més gran la literatura catalana: Blai Bonet, Miquel Bauçà, Damià Huguet, Antònia Vicens, Antoni Vidal…
—Sí, hi són sempre, no he escrit un llibre en què no hi hagi una citació, una referència, un petit homenatge a alguns d’aquests poetes. Com la de qualsevol, la meva poesia som jo i el que he llegit. Som de la mateixa terra, els he mamat i me’n consider hereu. Sempre m’ha interessat molt la generació dels poetes dels anys 70 a Mallorca. Com a santanyiner, m’és impossible desfer-me de la seva manera d’escriure, el seu llenguatge sincer, sense impostura, aquesta manera de sentir la terra. El fet és que si has tocat la carn capolada d’unes matances, no escriuràs igual que si, com a molt, només has cuinat unes pilotes als fogons del teu pis de ciutat.

—Com a editor del segell AdiA, diries que editar, i sobretot editar poesia, sí que ho és, de patir?
—Editar poesia és patir, però també he de dir que et dona grandíssimes satisfaccions, almanco tal com jo entenc la feina de l’editor. Vaig muntar l’editorial que voldria haver tingut per a mi. Intento mantenir un tracte molt personal amb els que escriuen, que en cap cas siguin un nom més dins un catàleg, acompanyar-los en l’escriptura, viure la poesia junts. Per això, quan publiquen el seu primer llibre amb AdiA, els regal una xapeta, un intent d’estimular-los perquè sembrin, que cultivin més versos. Cultivar la poesia s’assembla molt a cultivar la terra. Si en tens cura, sempre creix cosa.

—Ets el vicepresident de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana); com a gestor cultural, entre altres, coordines les activitats del futur Centre de Poesia Blai Bonet, i ets editor i poeta. Com es compagina tot plegat?
—Potser el meu és un cas únic de pertinença al col·lectiu obrer (escriptor), al sindical (AELC) i a la patronal (AdiA Edicions). D’això se’n diu passió, i d’aquesta passió en puc tenir totes les visions. Sigui com sigui, la veritat és que quan estic més estressat és quan escric més i millor. El cervell no desconnecta, és quan més bull.

(Cristina Ros. «Entrevista a Pau Vadell», a Ara, 17 de novembre de 2017). En línia.

Antologia

(el dia que destruïren el safareig de casa
per fer-hi una rotonda)
S’assecaren i moriren els cabots del safareig
després que l’excavadora llepàs amb l’urpa
el meu petit oceà. Un mar de fresca a l’estiu
on es perpetuava la tendror de les galtes
d’un jovençà nascut just abans del desastre de Txernòbil,
i que ens esquità a tots amb radiació.
S’acabaren aquell dia les paràboles
i vaig perdre l’última dent de llet
abans que em sortís a la boca.

La innocència emprengué amunt,
com el diable i una dansa eterna
em va créixer. Entre tots els forats
que de la terra hem llavorat
no ens hem premut amb prou força el coll
per escanyar-nos.

Udolen ara també els perduts
que de matinada fan la rotonda dreta
i s’estavellen a la paret seca i a la figuera
que s’aconseguí aferrar a les profunditats
i bada figa quan pot.

Uralita. Barcelona: Labreu Edicions, 2024.

* * *

X

Si has d’escriure l’olor de la bellesa,
que sigui anestèsica i que esperoni alhora.
Que m’envesteixi a la parla un crit profètic,
i que vessi als ulls grans auguris,
que desperti els crèduls a la llibertat.
Encara més! Que ordre i desordre es desfacin
en un sol mot esquiu.
Ciment a la roba per vestir amb fermesa
la luxúria o la grolleria. Davant la mar
la creació és multitud.
La por a créixer em perplexa.

Cremen desordres. Calonge: AdiA Edicions, 2023.

* * *

entre genives
no s’hi posen límits.
vàrem endinsar-nos en una espècie
de lèxic grotesc; artèries seques.
ara en consumim l’esquelet
i llançam els ossos.

Terra llarga. Barcelona: Labreu Edicions, 2019.

* * *

Jo sóc l’escorball que canta cada dia a les altives ànimes
del mar adolescent.

Com vistós és caminar damunt les cendres
de les ciutats conquerides!        He obrat com un ca
amb el barram per bandera.
M’he esmolat amb la tosca dansa,
amb l’humor desconsolat, amb l’aram refós.

He estret el món amb les mans per abocar-te’l
mentre cardam sense compassió.

Esquenes vinclades. Barcelona: Edicions 1984, 2017.

* * *

ets una antiga nafra
que em persegueix.

un corc que s’afica.

ets el ganivet, la destral
fil prim
tall gruixut.

com una llendera
que pega ben crua
als escarrassos que deixa,

esterreja encara les venes
i ens desfà la boca
d’un roig encès.

Traït. València: Edicions 3i4, 2015.

* * *

19

símil
alquímic
pervers prestatge:
fusió de còrpora
encabida dins matèria.

Sang cremada. Palma: Moll, 2014.

* * *

«vibrant, com una cosa viva?»
Andreu Vidal

4

Escric
per
no sentir
com
s’estremeixen
els grums
d’un mateix.
Cruix la carn.

Carnatge. Palma: Lleonard Muntaner, 2012.

* * *

POETA

Ésser atractiu que és ben capaç de pelar mongetes i executar amb èxit altres activitats imbècils i supèrflues. Habitualment conrea versos compaginant paraules sense to ni so. Algunes varietats d’aquesta espècie desenvolupen tasques humanitàries envers el seu país i un cert «compromís» espontani amb la cultura. De totes maneres, aquests individus, cada vegada més camaleònics, s’inventen quotes de poder per tal d’expressar una existència erràtica dins el món real i competitiu on es troben en contrast amb altres éssers que, a diferència dels poetes, tenen raó tot i no fer-ne gairebé mai ús.

El seu hàbitat natural és el bar o la caverna de beuratges. Les grans ciutats troben conhort deixant viure aquests petits éssers paràsits de la demència. En un temps llunyà gaudien de prestigi i eren finançats per elits oligàrquiques i nobleses vàries. La seva decadència real començà a ser efectiva amb l’accés generalitzat, igual que la del públic sàdic, a les begudes alcohòliques d’alta traïció.

Actualment l’espècie sobreviu de subvencions i mal interpretant el paper del treballador autònom. D’uns anys ençà ja cobra amb la Visa (i no admet devolucions –seria horrible tornar a menjar-se el vòmit!-).

Apèndix City. Palma: Documenta Balear, 2010.

* * *

Temps d’incertesa
M’esgarres la carn de l’os
i no queda llenca per xuclar.
Les magnituds del teu xai
ja no són aquella carnassa
que un dia ens atipava.

Ara ja som carn greixosa
i pútrida, ràbia supurada
d’escarràs capolat en carnisseria.
Som els adobats pèls de resclosa
i fems de supermercat.

Som amor per sempre.
 

«Com les ones del cervell
malgrat totes les aparences
sempre es mou i sempre es mou
el contrari és propaganda.»
Miquel Bauçà

Temple. Pollença: Salobre, 2009.

* * *

De l’exterior de la nit
el fred rebenta els meus nervis.
Els microbis vagaregen
com quatre murcians perduts a l’illa.
D’ençà que el vam enterrar
la banyera és plena de ganivets.

Convit al silenci. Barcelona: Viena, 2009.

* * *

El sarcòfag portava
airbags laterals de sèrie,
DJ sensible als satrots
i televisió per cable.

AKBAR. Palma: Documenta Balear, 2009.

* * *

Homenatge a Blai Bonet i Miquel Bauçà
Ja no s’engronsa la llibreta dins les roselles,
sou morts,
i sou tan morts…
que ja no vessa el seny de la vostra pica,
ja sou uns metres de llibre amb barba i humitat.

Trist o crit.
Crist amb fermellons de nova lletra.

Sadoll de seny. Palma: El Tall, 2008.

* * *

Dues vides són dues èpoques.

II
Obrim els balcons i trobam
de cara
un estrany allargat a la portalada.
Les aromes silencioses que desprèn
arrufat,
el cant vist pels nostres ulls,
encén el tedi i destorba el rampell
que un dia anomenam llibertat
i l’altre economia.
Conversa,
omple’t d’amics de correntia
i agafa, dels aromes del balcó
el teu ramell de veritat.

Ciutat de llet. Valls: Cossetània, 2007.

* * *

MALLORCA ÉS GRÈCIA
On hi havia el pedrís ran-ran la casa
hi van col·locar una coneixença de vesprança
on el jove mestre amarat de nit
encenia estels i bolics d’ombres.
Cada cop que l’alè diari de néixer
mereixia l’engany perfecte
de la sagrada matemàtica,
un nou estel escorxava,
amb el tràfec,
una batalla de llança i nusos.
No hi havia motiu per merèixer
una lenta formació sofrida.
Tots coneixien Knossos a Calonge,
tots coneixien Creta a la Costa dels Pins.
Un fibló ens esquitxà.

El cos que habitam. València: Imprenta Llorens, 2006.

* * *

De cos
Mirau-me, senyors!
Mirau-me per les balconeres negres
d’aquell cos.
Onsevulla vagis plorar és de necis, jo
tampoc no consider profund estirar l’ànima
fins a la calor del call.
Mirau-me, senyors!
Com de la boca em neixen les arrels de la barba
i el llavi es fa tou i em surten pigotes.
De com l’orella s’aferra al muscle del cervell i les celles
color farigola s’ajunten,
esclafant els ulls del teu interior.

Mirau ara, com les extremitats i la sang se’m coagulen
i trepitj enèrgic el fondal de l’edat
i faig de Cananeu que té la mare freda.
Perquè el nostre temps
és una síntesi de tots els temps
sempre ocupats per davallar de Grècia.

Mirau l’arbre de la vida
d’on neix la paraula
i són fets nous els tactes.

Quan salives. Palma: Moll, 2005.