Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora Teatre infantil i juvenil

Núria Tubau

1931-2025

Núria Tubau (Barcelona, 1931 – 2025). Escriptora, traductora i professora.

L’any 1963 es presenta al concurs d’obres de teatre inèdites en llengua catalana que organitza el Teatre La Faràndula de Sabadell amb l’obra Brindis a la joventut i guanya el segon premi. Posteriorment serà reconeguda en diverses ocasions pel mateix Teatre la Faràndula i, el 1972, obté el Premi Ciutat de Barcelona de teatre infantil per l’obra Princeses, deesses… foteses! (1980). Ha publicat els títols Any de neu, any de Déu (1977) i Marco Polo, el veneciano (1984). També és responsable de l’adaptació de l’obra de Marta Mata El país de les cent paraules (1981). Ha traduït, del francès, les narracions juvenils L’estany perdut (1968), de L. N. Lavolle, El viatge d’en Nicolau (1989), de Jean Guilloré i L’accident (1990), d’Irina Drozd, així com, del castellà, l’obra Groc Molière (1991), de M. Dolores Blanco Callejas.

A més de la seva trajectòria literària, Núria Tubau ha treballat com a professora de català i de teatre a Barcelona i al Prat de Llobregat, dins el marc del Pla de Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

Va ser sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Autor del dibuix: © ADOLF.

Castellano

Castellano Núria Tubau

Núria Tubau (Barcelona, 1931 – 2025). Escritora, traductora y profesora.

En el año 1963 se presenta en el concurso de obras de teatro inéditas en lengua catalana que organiza el Teatre La Faràndula de Sabadell con la obra Brindis a la joventut y gana el segundo premio. Posteriormente será reconocida en diversas ocasiones por el mismo Teatre la Faràndula y, en 1972, obtiene el Premio Ciudad de Barcelona de teatro infantil por la obra Princeses, deesses… foteses! (1980). Ha publicado los títulos Any de neu, any de Déu (1977) y Marco Polo, el veneciano (1984). También es responsable de la adaptación de la obra de Marta Mata El país de les cent paraules (1981). Ha traducido, del francés, las narraciones juveniles L’estany perdut (1968), de L. N. Lavolle, El viatge d’en Nicolau (1989), de Jean Guilloré i L’accident (1990), de Irina Drozd, así como, del castellano, la obra Groc Molière (1991), de M. Dolores Blanco Callejas.

Además de su trayectoria literaria, Núria Tubau ha trabajado como profesora de catalán y de teatro en Barcelona y en el Prat de Llobregat, dentro del marco del Plan de Normalitzación Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

Fue socia de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Autor del dibujo: © ADOLF.

English

English

Núria Tubau (Barcelona, 1931 – 2025). Writer, translator and teacher.

In 1963 she presented her play Brindis a la joventut for the competition of unpublished works for the stage organised by La Faràndula Theatre of Sabadell and was awarded second prize. This was followed by several other awards from La Faràndula Theatre and, in 1972, she received the City of Barcelona Prize for her play Princeses, deesses… foteses! (1980). She has published the titles
Any de neu, any de Déu (1977) and Marco Polo, el veneciano (1984), as well as adapting for the stage Marta Mata’s story El país de les cent paraules (1981). She has translated from French the children’s stories L’estany perdut (1968) by L. N. Lavolle, El viatge d’en Nicolau (1989) by Jean Guilloré, and L’accident (1990) by Irina Drozd and, from Spanish, Groc Molière (1991), by M. Dolores Blanco Callejas and Adolfo Caballero.

Apart from her literary career, Núria Tubau has worked as a Catalan teacher and has also taught theatre in Barcelona and El Prat de Llobregat under the auspices of the Generalitat (Government) of Catalonia Linguistic Standardisation Plan.

She was an honorary member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Author of the drawing: © ADOLF.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Núria Tubau neix el 23 de juny del 1931 al barri d’Hostafrancs de Barcelona.

Els pares tenien una parada al mercat del barri i ella hi treballa des dels dotze anys. En acabar els estudis primaris, es forma de manera autodidacta i a partir de les classes particulars que rep per part del seu oncle. Als dinou anys es promet amb Martí Olaya Galceran (Barcelona, 1927 – Sant Cugat del Vallès, 2014), amb qui es casa i amb qui tenen tres filles: l’Albada, la Meritxell i la Montserrat. Membre del consell de la revista Cavall Fort, Martí Olaya és qui impulsa l’autora a escriure teatre. Des de l’any 1996 viuen a Sant Cugat del Vallès.

Aficionada des de jove a la lectura de clàssics com Verdaguer, Maragall o Guimerà, l’any 1963 es presenta al concurs d’obres inèdites en llengua catalana que organitzava el Teatre La Faràndula de Sabadell amb l’obra Brindis a la joventut. Obté el segon premi i aquest fet l’estimula a continuar escrivint teatre. L’obra també va ser representada al Teatre Romea de Barcelona, dins del cicle de Teatre per a Nois i Noies de Cavall Fort. Posteriorment, el mateix Teatre La Faràndula reconeixerà la seva obra teatral en diverses ocasions. L’any 1972 obté el Premi Ciutat de Barcelona de teatre infantil per l’obra Princeses, deesses… foteses! L’obra s’estrena aquell mateix any i l’any 1980 es publica. També ha publicat els títols Any de neu, any de Déu, aparegut el 1977, Marco Polo, el veneciano, del 1984, així com l’adaptació de l’obra de Marta Mata El país de les cent paraules, publicada l’any 1981.

En paral·lel a la seva trajectòria com a escriptora, Núria Tubau treballa com a professora de català i de teatre a Barcelona i al Prat de Llobregat, dins el marc del Pla de Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya. També tradueix, del francès, les narracions juvenils L’estany perdut, de L. N. Lavolle, El viatge d’en Nicolau, de Jean Guilloré i L’accident, d’Irina Drozd, així com, a partir del castellà, el títol Groc Molière, de M. Dolores Blanco Callejas.

Va ser sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Núria Tubau mor el 18 d’abril de 2025 a l’edat de noranta-tres anys.

Premis

  • Premi Ciutat de Barcelona de teatre infantil (1972): Princeses, deesses… foteses!

    • Any de neu, any de Déu.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    La «Joventut de la Faràndula», de Sabadell, presentà, dins el V Cicle de «Cavall Fort», Brindis a la joventut, de Núria Tubau. L’autora, que ha escrit i estrenat diverses obres de teatre juvenil, hi planteja d’una manera amable i superficial els malentesos que poden sorgir entre els avis i els néts —és a dir, entre dues generacions que han viscut sota unes condicions distintes— i resol el conflicte a favor d’aquest darrers: llur vitalitat, llur sinceritat s’imposa a la tossuderia de l’avi que acaba per comprendre que els temps nous comporten també uns nous costums.

    […]

    Núria Tubau ha sabut donar a Brindis a la joventut una construcció hàbil: els seus personatges, bé que esquemàtics, posseeixen una segura caracterització psicològica i el ritme és mantingut sense defallences de cap a cap de la comèdia.

    (Xavier Fàbregas. «El V cicle de «Cavall Fort»», Serra d’Or, núm. 115, abril del 1969, p. 89-90)

    * * *

    Em va interessar el text perquè era un premi «Ciutat de Barcelona» de Teatre Infantil i tenia el suport d’un jurat especialitzat, i per tant, vaig considerar necessària la seva posta en escena davant del públic i de la crítica, perquè, per mi, una obra està completament acabada en el moment de la seva representació.

    A més a més existia un text amb grans possibilitats escèniques, tant a nivell de direcció i realització com a interpretació.

    Un dels moments més interessants i tal vegada més identificats amb la meva especialitat artística, la mitologia, m’entusiasmà des del primer moment en què vaig llegir l’obra.

    L’oportunitat de comentar tot el procés de muntatge amb l’autora i el treball en equip amb el grup de la Joventut de la Faràndula, de Sabadell, va ser una experiència de treball de taller molt interessant.

    Des del punt de vista de direcció vaig veure un ampli ventall d’idees creatives que em sorgien no solament en el moment de la seva lectura sinó en cada assaig.

    El dinamisme, el ric acoloriment, la possible sorpresa a l’espectador, la fantasia barrejada amb la realitat… eren motius molt justificats en el teatre dirigit als nois i noies, quedant sobretot reflectits en una de les escenes més espectaculars de l’obra: la sortida dels personatges mitològics.

    (Eduardo Camacho. «Comentari sobre el muntatge», dins de l’obra Princeses, deesses… foteses! Barcelona: Don Bosco, 1980, p. 7)

    Antologia

    NARRADOR — Hola, amics, us vinc a explicar, més ben dit, a introduir, en una història que va passar fa molts, molts anys, en un país llunyà, molt llunyà, on tot era Felicitat… Sí, sí… Felicitat, escrit amb lletra majúscula… (Mostra una pissarra on hi ha escrit el mot esmentat.) I Alegria, també Alegria escrit així. (Mostra una altra pissarra o esborra el nom de la mateixa i escriu «Alegria») Arreu del país es podien contemplar rètols amb aquests noms i es palpava la benaurança dels seus habitants… Veritablement, tot eren flors i violes… El rei que governava aquest país tenia un estrany poder, un do molt singular que mai no endevinaríeu en què consistia. Voleu que ho provem? A veure, què penseu que era?

    Això pot donar lloc que els espectadors opinin, o bé que el NARRADOR hi convidi: «Fer-se invisible? ¿Transformar les pedres en or?»

    Doncs, sí i no. No és exactament res d’això que acabeu de dir. Voleu que us ho digui jo? Doncs tenia la virtut de poder aconseguir tot i tot el que volia, per difícil que fos… Però aquest rei tenia una qualitat encara millor: era molt bondadós i tenia molt de seny; estimava molt el seu poble, i era molt respectuós. Mai no havia negat la seva ajuda a tots els seus súbdits, perquè tenia la idea molt clara que el seu meravellós poder havia d’estar al servei de tots els qui el voltaven. Ja us podeu imaginar la cua que hi havia sempre davant del seu palau per demanar-li les coses més extravagants. Mireu què li vingueren a demanar els seus súbdits un matí d’hivern que feia un fred que gelava la cua dels gats…

    (Any de neu, any de Déu. Barcelona: La Galera, 1977, p. 5-7)

    * * *

    (Quan s’alça el teló, l’escena està completament a les fosques, tan sols una rotllana de llum blanca il·lumina a primer terme, unes cadires, una taula de línia moderna, amb gots i llibres a sobre. Dues noies i un noi prenen apunts, vestits amb pantalons «texans» i jerseis o camises esportives. El decorat del primer acte ja està en escena, però queda en la penombra; música de fons, a criteri del director. Època actual.)

    Noi.—No, no… cal mirar-ho… no ho podem fer a la babalà!
    Noia 1. (Taral·lejant) —Do-si-do-la-si-re… No ve pas de mil anys llum més o menys, home! (Segueix cantant lliçons de solfeig.) La-la-si-si-do-re…
    Noi. —Nena, no pares, eh? (Estrafent-la.) La-la-si-si-do-re…
    Noia 2. (Sospirant.) —Ai, voleu dir que ens en sortirem?
    Noia 1. (Molt brusca) —Sí, fugiu! Hem hagut de pencar com a negres! Sabeu què us dic? Que això ja m’avorreix… És tard i jo plego! Do-si-re-re-si-do-la…
    Noi. —No entenc com parles així! L’astronomia és apassionant! I tu (Dirigint-se a Noia 1.), pots anar fent escarafalls, però si no arriba a ser per la documentació que has trobat, no ens hauria quedat un treball com el que ens queda. Ja veureu com ens el valoraran molt bé!
    Noia 2. —Que ens podria salvar el curs?
    Noia 1. (Amb ironia.) —Sí, maca, sí i a la vida i tot! Els astres ens guien…
    Noia 2. —Potser en fas un gra massa, no?
    Noi. —No en facis cas. Jo ho passaré a màquina.
    Noia 2. —D’acord.
    Noi. —Buscaré aquestes distàncies que ens falten i et telefonaré.
    Noia 1. —Iuuuupiii!! (Plegant papers molt de pressa.) El setciències cap d’equip dóna per acabada la tasca… (Fent un gest molt exagerat i una reverència.) Excel·lència… Us quedem pregonament agraïdes. (Amb afectada serietat.) Però t’asseguro que de contes a la vora del foc, amb estrelles i planetes, i el sol i la lluna, i de la mitologia grega on no hi havia un pam de net n’he quedat ben tipa.

    (Princeses, deesses… foteses! Barcelona: Don Bosco, 1980, p. 15-16)