Novel·la Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Matthew Tree

Matthew Tree (Londres, 1958). Novel·lista i narrador.

L’any 1978 aprèn català de manera autodidacta i el 1984 s’estableix a Barcelona. És autor de les novel·les Fora de lloc (1996), Privilegiat (2001, Premi Columna) i De fora vingueren (2016 i escrita originalment en anglès amb el títol SNUG, del 2013). Amb el recull de contes Ella ve quan vol obté el Premi Andròmina de narrativa del 1999. També és autor dels títols CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix (2000), Memòries! 1974-1989. Dels quinze anys fins als trenta. Londres-Barcelona (2004), Contra la monarquia (2004), Aniversari. Quatre reflexions sense cap mena d’importància després de passar exactament vint anys entre els catalans (2005), La puta feina (2006), La vida després de Déu (2007), Negre de merda. El racisme explicat als blancs (2011) i Com explicar aquest país als estrangers (2011).

Dins del col·lectiu Germans Miranda participa en els reculls de contes Aaaaaahhh… Dotze contes eròtics (1998), El Barça o la vida (1999), Tocats d’amor (2000), Contes per a nenes dolentes (2001) i La vida sexual dels germans M. (2002). Matthew Tree ha traduït diversos títols d’autors catalans a l’anglès com ara les obres Armadillo skin (Pell d’armadillo) de Jordi Puntí o Goya’s Glass (Dona dels cent somriures) de Monika Zgustová. És col·laborador habitual de mitjans com El Punt Avui, Catalonia Today i The Times Literary Supplement.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Matthew Tree (Londres, 1958). Novelista y narrador.

En 1978 aprende catalán de manera autodidacta y en 1984 se establece en Barcelona. Es autor de las novelas Fora de lloc (1996), Privilegiat (2001, Premi Columna) y De fora vingueren (2016 y escrita originalmente en inglés con el título SNUG, del 2013). Con el libro de relatos Ella ve quan vol obtiene el Premio Andròmina de narrativa de 1999. También es autor de los títulos CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix (2000), Memòries! 1974-1989. Dels quinze anys fins als trenta. Londres-Barcelona (2004), Contra la monarquia (2004), Aniversari. Quatre reflexions sense cap mena d’importància després de passar exactament vint anys entre els catalans (2005), La puta feina (2006), La vida després de Déu (2007), Negre de merda. El racisme explicat als blancs (2011) y Com explicar aquest país als estrangers (2011).

Dentro del colectivo Germans Miranda participa en los libros de relatos Aaaaaahhh… Dotze contes eròtics (1998), El Barça o la vida (1999), Tocats d’amor (2000), Contes per a nenes dolentes (2001) y La vida sexual dels germans M. (2002). Matthew Tree ha traducido varios títulos de autores catalanes al inglés como las obras Armadillo skin (Pell d’armadillo) de Jordi Puntí o Goya’s Glass (Dona dels cent somriures) de Monika Zgustová. Es colaborador habitual de medios como El Punt Avui, Catalonia Today y The Times Literary Supplement.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Fotografía: Archivo personal del autor.

English

Matthew Tree English

Matthew Tree (London, 1958) is a novelist and short story writer.

In 1979 he taught himself Catalan and, in 1984, came to live in Barcelona. He has published the novels Fora de lloc (1996), Privilegiat (2001), winner of the Columna Prize, and De fora vingueren (2016), a novel which was originally written in English and published in 2013 with the title SNUG. In 1999, he received the Andròmina Prize for his short story collection Ella ve quan vol. He has also published the titles CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix (2000), Memòries! 1974-1989. Dels quinze anys fins als trenta. Londres-Barcelona (2004), Contra la monarquia (2004), Aniversari. Quatre reflexions sense cap mena d’importància després de passar exactament vint anys entre els catalans (2005), La puta feina (2006), La vida després de Déu (2007), Negre de merda. El racisme explicat als blancs (2011), and Com explicar aquest país als estrangers (2011).

As a member of the Germans Miranda group, he has contributed stories to the collections Aaaaaahhh… Dotze contes eròtics (1998), El Barça o la vida (1999), Tocats d’amor (2000), Contes per a nenes dolentes (2001), and La vida sexual dels germans M. (2002). Matthew Tree has translated several books by Catalan authors into English, among them Armadillo skin (Pell d’armadillo) by Jordi Puntí and Goya’s Glass (Dona dels cent somriures) by Monika Zgustová. He writes regularly for the media including the publications El Punt Avui, Catalonia Today, and The Times Literary Supplement.

Tree is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Photograph: author’s personal files.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Matthew Tree neix a Londres el 30 de desembre del 1958.

Als 18 anys entra en contacte amb catalans residents a la capital del Regne Unit i, l’any 1978, comença a aprendre el català de manera autodidacta. El 1984 s’instal·la a Barcelona i l’any 1996 publica Fora de lloc, la seva primera novel·la en català. El 1999 guanya el Premi Andròmina de narrativa amb l’obra Ella ve quan vol.

L’any 2000 publica el llibre de viatges CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix, on l’autor explica la seva visió sobre Catalunya i els catalans a partir d’un viatge de trenta dies pel Principat. Amb la novel·la Privilegiat obté, el 2001, el Premi Columna. L’any 2004 publica el títol autobiogràfic Memòries! 1974-1989. Dels quinze anys fins als trenta. Londres-Barcelona i el llibre de no-ficció Contra la monarquia.

Dins d’aquest mateix gènere és autor dels títols Aniversari. Quatre reflexions sense cap mena d’importància després de passar exactament vint anys entre els catalans, de l’any 2005, La puta feina, del 2006 i reeditat el 2008 en edició de butxaca, i La vida després de Déu, un assaig en contra de les religions organitzades, publicat l’any 2007.

El 2011 apareix l’assaig sobre el racisme Negre de merda. El racisme explicat als blancs i d’aquest mateix any és el llibre Com explicar aquest país als estrangers, un recull d’articles escrits originalment en anglès per a mitjans diversos. La versió anglesa d’aquesta obra també es publica el 2011 amb el títol Barcelona, Catalonia. A View From The Inside. També en anglès, l’any 2013 publica la novel·la SNUG. El 2016 apareix la versió catalana d’aquesta obra amb el títol De fora vingueren i amb traducció de Jordi Cussà.

Forma part del col·lectiu Germans Miranda i, sota aquest pseudònim, participa en els reculls de contes Aaaaaahhh… Dotze contes eròtics (1998), El Barça o la vida (1999), Tocats d’amor (2000), Contes per a nenes dolentes (2001) i La vida sexual dels germans M. (2002). Matthew Tree ha traduït diversos títols d’autors catalans a l’anglès com ara les obres Armadillo skin (Pell d’armadillo) de Jordi Puntí o Goya’s Glass (Dona dels cent somriures) de Monika Zgustová. És col·laborador habitual de mitjans com El Punt Avui, Catalonia Today i The Times Literary Supplement.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Premis

  • Premi Andròmina de narrativa (1999): Ella ve quan vol.
  • Premi Columna (2001): Privilegiat.

    • La vida després de Déu.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Matthew Tree (Londres, 1958) és un tipus que cau simpàtic per la seva conversió a la llengua catalana, que va aprendre de manera autodidacta el 1979. Amb aspecte de client de pub nord-irlandès (a Derry o Belfast), l’escriptor anglo-català es va instal·lar a Barcelona el 1984 i des de llavors s’ha consolidat com un autor britànic que parla de Catalunya i la seva realitat. Tree és una firma coneguda pels lectors. Membre del col·lectiu Germans Miranda, que elabora relats eròtics i de gènere, ha après l’ofici i en les seves obres ha conreat diversos estils i gèneres. Entre les seves obres més destacades hi ha la novel·la Fora de lloc (1996), el llibre de contes Ella ve quan vol (1999) i el llibre de viatges CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix (2000), que va suscitar molt d’interès, però va ser acollit de forma desigual. Matthew Tree assumeix amb Privilegiat, la seva segona novel·la —premi Columna Nadal 2001—, una aposta arriscada. L’obra té un plantejament original i està ben escrita. […]

    Privilegiat té un doble fil argumental. D’una banda, deu cartes que l’escriptor britànic Malcolm Lowry —autor de Sota el volcà—, que va viure sempre a càrrec de la seva família i va tenir una existència marcada per les frustracions personals i l’alcohol, escriu en diversos períodes des de l’estranger. Aquesta correspondència es basa en un fet real: l’avi de Tree, el senyor Patrick, era l’encarregat de fer arribar els diners que els familiars enviaven periòdicament a Lowry per garantir la seva supervivència. Matthew Tree parla, en aquest sentit, del seu protagonista com d’un alter ego.

    (David Caminada. «Les cartes de Malcolm Lowry», Avui Cultura, 3 de gener del 2002, p. X)

    * * *

    Hi ha dues menes d’autors: els que busquen el tema de les seves novel·les al seu entorn, alimentant-se de les històries i les vivències dels altres per tal d’utilitzar-les a l’hora de definir el seu protagonista literari, amb el qual acaben identificant-se (el «Madame Bovary, c’est moi», de Flaubert), i n’hi ha d’altres, com ara Bohumil Hrabal, que en tota la seva obra en tenen prou amb la introspecció, amb l’examen de la seva experiència vital. Matthew Tree és un escriptor d’aquesta darrera categoria. Des de la seva primera novel·la, Fora de lloc, passant pels reculls Ella ve quan vol i CAT, fins a l’última novel·la, Privilegiat, Tree transforma les pròpies vivències, els dubtes i fantasmes, en una literatura d’alt nivell.

    (Monika Zgustova. «Fugir!», Avui Cultura, 18 de març del 2004, p. VI)

    * * *

    Les tribulacions d’en Matthew Tree en el món laboral i el recull d’històries reals que ha compilat són un bon exemple de la capacitat de resistència humana, de com ens podem empassar l’orgull fins a afartar-nos-en, i també de les conseqüències —en forma d’acomiadament, la majoria de vegades— dels nostres intents fallits per conservar la dignitat. Però l’autor no s’ha aturat aquí. Fidel a la definició de pamflet que ell mateix dóna al seu llibre, ens mostra entusiasmat el camí cap a la sortida, cap a la fi de l’opressió laboral, cap a l’alliberament definitiu de l’assalariat. Un camí que és al nostre abast, a quatre passes, només cal enfilar-lo i posar-nos a caminar per aconseguir el nostre destí, el nostre somni: una vida sense despotisme laboral, sense pringats, on cadascú podrà ser definitivament lliure… Un altre món és possible!

    Matthew Tree, ets tan encantador que si tinguessis pits et demanaria relacions.

    Tant de bo tinguis raó, però mentre el somni no arriba almenys haurem passat una estona especialment divertida llegint el teu llibre, que tal com estan les coses, no és per fer-ne rosegons.

    (Jordi Galceran. «Pringats», pròleg al llibre La puta feina. Barcelona: Ara Llibres, 2006, p. 15-16)

    * * *

    En una visita a una universitat americana, Matthew Tree (Londres, 1958) va confessar la seva dificultat per escriure en anglès a causa de la connotació dels diferents registres en aquesta llengua, conseqüència del profund classisme de la societat del país on va néixer. Això es va solucionar escrivint en català, cosa que, de retop, li va aplanar el camí cap a una nova relació amb l’anglès. El problema, doncs, era més aviat entre Tree i el seu Londres d’origen que no pas en el llenguatge, i aquesta novel·la ho expressa de meravella. Ara bé, l’autor no escriu igual en les dues llengües que domina, com si el text sortís de més endins en la llengua materna. Per tant, no em sorprèn que aquesta novel·la, escrita en anglès, sigui pura pirotècnia estilística. Vull dir que l’autor puja un graó, juga amb recursos infinits, fa el que vol i no s’està de res, amb una intensitat i un talent notables.

    L’snug del títol original és un aixopluc, però no pas un recer al qual acudir per necessitat, sinó més aviat una cleda: un lloc protegit i tancat. El canvi de títol és adient per acostar-nos la problemàtica que s’hi planteja: el racisme atiat per la presència d’estrangers. El canvi de títol és adient per acostar-nos la problemàtica que s’hi planteja: el racisme atiat per la presència d’estrangers. L’acció té lloc fa anys en un poblet de vacances de l’illa de Wight. Hi passen coses que no es poden explicar gaire sense espatllar el fet que el lector vagi entenent-les a mesura que les descobreixen els protagonistes.

    (Patricia Gabancho. «Una paràbola contra el racisme», Ara llegim, 7 de gener del 2017, p. 39)

    * * *

    Fa més de vint anys que Matthew Tree va publicar la seva primera novel·la en català, Fora de lloc, al nostre país. Des de llavors ha desenvolupat una obra compromesa, tant en ficció com en llibres més periodístics o d’assaig. Des de l’imaginari TV3 l’ha associat a l’estranger integrat a la nostra cultura, però Tree és molt més que això, un escriptor de raça, que lluita cada llibre i que moriria, sens dubte, si perdés la capacitat de crear. Després de diferents intents, Tree ha publicat la seva primera novel·la en anglès, De fora vingueren, que apareix en una versió impecable del també narrador Jordi Cussà. Novel·la d’iniciació, l’obra està ambientada a començament dels setanta a la mítica illa de Wight i enmig de la situació anòmala d’una invasió d’africans que provoquen mil maldecaps i que acaben fent sorgir situacions evidentment racistes. Preservant la veu de l’adolescent que narra la història, Tree ofereix un retrat que conté elements de literatura picaresca, que m’ha recordat Allan Sillitoe o la literatura beatnik dins un relat que t’engresca i et fa buscar racons de temps per poder-lo devorar. Els equívocs que planteja, extensibles a altres indrets d’Europa, ofereixen una lectura en clau i, alhora, tenen la virtut d’entretenir. Estem davant d’un llibre important, d’interès doble.

    (David Castillo. «Lectura doble», Avui Cultura, 18 de juny del 2017, p. 2)

    Entrevistes

    —Com és que un londinenc, l’any 1978, es planteja aprendre català?
    —Tot això va ser una història d’amor amb una catalana que va tenir lloc a Londres. Aleshores el nostre idioma era l’anglès, jo ni tan sols no sabia ben bé que era catalana, però on vivia hi tenia un póster del Vicent Andrés Estellés amb un poema seu.

    —Recorda quin era?
    —No ben bé, aquell que va de la polseguera. Però jo aleshores no hi posava gaire interès. En aquella època el nacionalisme estava considerat bàsicament de dretes i la meva actitud era bastant negativa. Però després visito Catalunya, conec la família d’aquesta noia i, concretament, una persona que m’explicà, d’una manera extraordinàriament oberta, tot el que significava per a ell ser català. Arran de tot això vaig canviar d’opinió. Per a mi va ser un gran descobriment, i m’estranyà molt que hi hagués tota aquesta cultura al costat de casa i que ningú al meu país no en sabés pràcticament res.

    —Fins a quin punt creu que el pot haver influït, aquest país?
    —Vaig entrar en contacte amb la gent catalanoparlant quan tenia 18 anys. Aleshores jo era realment un desastre, una mena de desgraciat. No parlava amb ningú, estava absolutament tancat, tot em feia por… Justament en aquest àmbit social es podria dir que els catalans em van ensenyar moltes coses. Bàsicament el que va fer Catalunya per mi va ser obrir-me la porta de sortida. Jo tenia la sensació d’estar tancat i aprendre a viure en un altre món totalment diferent va ser la sortida sense la qual segurament encara estaria estancat i, també segurament, mig alcohòlic a Londres, avui.

    —Per què ho diu, això?
    —L’alcohol tingué una gran influència, per a mi, per vèncer la por a l’hora d’escriure, per vèncer aquell fill de puta de crític imaginari (d’autocrític, si vols) que sempre tens allà, mirant-te… La qüestió era oblidar aquest personatge que existeix automàticament en el moment que comences a escriure. Llavors bevia, perquè així m’alliberava dels grillons mentals que limitaven el procés d’escriure. Durant deu anys no vaig publicar res, però va ser un temps d’aprenentatge total. I és dur, de vegades, sobretot per a l’amor propi, perquè vas pel món com un ximple dient que ets un escriptor i quan la gent et pregunta què has publicat ja et pots imaginar la cara que hi poses…

    —I participava en lectures en directe, a Londres.
    —Va ser una experiència important, compartida amb un grup d’escriptors a l’East End. Em va donar una pista bàsica sobre el que havia de ser la pauta d’escriure per a mi. Perquè la necessitat de connectar directament amb un públic ha de ser present també en la paraula escrita. El procés de llegir en directe no només està bé per a l’autoestima i perquè et treu de l’aïllament de l’escriptori, sinó que és una bona manera d’aprendre a reescriure. Davant d’un públic entens de seguida les coses que funcionen i les que no ho fan.

    —Què en queda, d’aquell anarquista londinenc de mitjan anys vuitanta?
    —Aleshores vaig entendre unes quantes coses sobre com funciona realment la policia, per exemple. No podem oblidar que la realitat que digerim a través dels diaris i els mitjans és molt diferent de la realitat-realitat, que continua essent una cosa molt brutal, molt imprevisible. Això és important a l’hora d’escriure, si busques la realitat-realitat, i no pas la xerrameca que tens al voltant.

    […]

    —L’han confós mai amb un personatge de ficció?
    —Un escriptor és, senzillament, una persona que escriu. No hi ha cap misteri ni hi hauria d’haver cap mitificació. Però els mitjans, no sé per què, no es concentren en persones que fan sabates i sí en persones que fan llibres, i això vol dir que a poc a poc et van convertint a tu mateix en una mena de personatge. I quan et presenten, fan: «aquest és el tal, escriptor». Quant a mi, a més, hi afegeixen: «Un cas raríssim, etcètera…». I encara que per a mi tot això de ser un escriptor angloparlant que també escriu en català m’ha estat un procés totalment normal, molt gradual.

    —Després d’haver publicat, de guanyar premis literaris, encara hi ha qui el mira com un espècimen exòtic?
    —La major part de la gent, tant lectors com dins el món de l’escriptura, ho han acceptat amb normalitat. Però hi ha dues reaccions afegides, també. Hi ha alguna gent que diu que és fantàstic que un guiri escrigui en català, i un altre grup que diu: «tan malament estem, que hem de donar premis als estrangers?».

    —També hi ha qui el considera una mena de crític del país que ens mostra la seva imatge en un mirall.
    —Potser la diferència és que jo no vaig néixer i créixer aquí i, per tant, no tinc el concepte Espanya dins del cap, com la major part dels catalans. Per a mi Espanya és realment un país estranger, i això, és clar, dóna una certa distància. Els catalans estan molt obsessionats amb la seva relació amb la resta de l’estat espanyol, i no veig per què. A mi m’interessa molt més la relació dels catalans amb el món en general, que això sí que és la relació dinàmica.

    —El seu darrer llibre es titula CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix. Quina conclusió n’ha tret? Existim?
    —És clar. De la mateixa manera que els portuguesos i els escocesos.

    (Núria Cadenes: «Catalunya em va obrir la porta de sortida», El Temps, núm. 866, 16-22 de gener del 2001, p. 58-59)

    * * *

    Born in London in 1958, Matthew Tree has lived in Catalonia since 1984, after leaving behind an unconventional life with a large component of social protest, which he himself revisited in the volume Memòries! 1974-1989, published in 2004. He writes in English and Catalan. He has published novels that explore the human condition both familiar and strange, ironic essays about the reality surrounding him, or more serious ones on the great problems of human beings, such as God seen from the atheist point of view. Like any writer, he has an interesting life, and there are always autobiographical elements that add intensity to what he does, experiences, and writes.

    —It’s quite unusual to find an Englishman writing in Catalan.
    —I learned Catalan without any intention of writing in this language. I learned it because I was living in Catalonia, in a small town, and the life around me was in Catalan. After six months I had interiorized the language. Years later, I discovered that I also thought in Catalan when it came time to write and that writing in Catalan I could free myself from a whole series of obstacles I had stumbled over when writing in English.

    I wanted the flexibility of American English, in which you can «go from angels to dung» according to George Orwell’s phrase about Henry Miller’s style. In British English, to speak of the angels obliges you to use expressions that have a varnish of the upper-middle class and to speak of dung, to use what we might call workers’ phrases. A generalization, but more or less that’s the way it is. When I began my first text in Catalan, the feeling of freedom was instantaneous: with the foreign idiom, I could do whatever I wanted. Freedom!

    —Do you write in Catalan or in English depending on what you want to write about?
    —Years ago there was no division of labor between the two languages, but now there is. I began to write, whatever it was, only in Catalan. A novel, stories, a road-book set in Catalonia: ten years of writing in Catalan only. Afterwards I had an idea for a novel with English themes: the words came to me in English. I discovered that English had also turned into a half-foreign language, with which I could do what I liked. I now had my voice! Thus, I first wrote the novel (Privilegiat, Priveleged, 2001) in English, later in my own Catalan version (and it was even translated into Spanish). From then on, ideas for fiction came to me in English. In English, inevitably, I have a bit of a wider margin in terms of my mastery of the vocabulary.

    —Do you write differently when you write non-fiction?
    —Not completely, since everything is creative writing, to put it one way. If you want to tell the intellectual history of racism in ten pages, for example, which I tried to do in my most recent book (Negre de merda, 2010), you have to take out superfluous sentences, choose adjectives, create expectation, exactly as if it were a fictional story. In non-fiction I’ve only worked in two genres: diatribe, which is a genre that lends itself to a certain literary manipulation; and personal essay, in which well-researched information and autobiographical elements can be mixed in a way that I personally find very satisfying.

    —Do you keep in mind that you’re writing for a more narrow market in Catalan?
    —Mentally, when you get to work, you are writing for everyone, even if you know that this «everyone» must have access to the language. You never ask yourself how many speakers there are in the language you are using. It would be absurd.

    —You have just published a book of essays entitled Negre de merda?
    —There’s a subtitle: El racisme explicat als blancs (Racism Explained to White People). It speaks, in general, of where racism comes from and what it is and what some of its consequences are, with concrete examples. There are two chapters that deal with how this issue is experienced in Catalonia (and concerning Catalonia, things are always sui generis).

    —In writing so intensely of experiences that might be universal but that have an immediate, personal component (this is one of your characteristics as a writer), you are able to make the reader look into a mirror.
    —I hold on to a phrase of William Burroughs that appears in a conversation he had with the painter Jasper Johns: the purpose of writing is to make it happen. If the last page leaves the reader in exactly the same condition as when beginning the first, we have failed.

    (Patrícia Gabancho: «Matthew Tree: the intensity of experience», Catalan Writing, núm. 8, juny del 2010, p. 2)

    Antologia

    Jo tenia dotze anys

    (Divendres, 12 d’abril)

    Això va passar a la dècada de 1970, quan encara no hi havia sistemes de comunicació global de cap mena (o en tot cas només en tenien els militars). Ni mòbils, ni navegació per satèl·lit, ni internet, ni aquestes remaleïdes i fàtues abreviacions de la xarxa com ara LOL, ni tampoc aquests maleïts comiats d’email comprimits, com ara «Siau!». En aquell temps només teníem telèfons, a dins de casa o (a fora) en unes cabines vermelles de vidre i acer que sovint feien pudor de pixum. Jo tenia dotze anys, i vivia escindit entre embrutar-me a terra jugant amb ninots d’Action Man (posava els seus dits rígids de plàstic al voltant dels Armalites, i els girava el tors de manera que cabessin confortablement dins els seus caus de franctiradors) o pensar en coses més elevades, com per exemple en la Lucy, que tenia catorze anys, la cara pàl·lida, les celles primes, tot plegat emmarcat per uns cabells negres onejants; cada cop que ella somreia, que no era gaire sovint, la seva cara es transformava en una porta darrere la qual es podia imaginar un paisatge tan desconegut com esplèndid i excitant.

    Quan la Lucy era a prop, em sentia ben ximple, jugant amb ninots i simulant ràfegues de metralleta amb el Roger, que també tenia dotze anys però aparentment no entenia que, quan ella apareixia, el nostre deure era deixar de banda aquelles criaturades, aixecar-nos d’un salt com dos soldadets professionals galants i encantadors i oferir unes classes breus de judo a la Lucy i la seva amiga.

    (Fragment inicial del llibre De fora vingueren. Barcelona: Columna, 2016, p. 11-12)

    El cap, a la feina, ho determina tot. Si, com a subordinat, et toca un cap masclista, racista, ultraconservador (o feixista, directament); o bé perepunyetes, un manaire obsessiu, o un right man que en deia Wilhem Reich (un d’aquells homes —normalment es tracta d’homes, no pas de dones, pel que es veu— que insisteixen que sempre tenen la raó, en totes les circumstàncies i malgrat qualsevol evidència del contrari); o bé un incompetent, o un endollat que no té ni punyetera idea de en què consisteix la seva feina, o un curt de gambals, o un sàtir o un enfadós o un malparit a seques; si et toca un cap així, deia, aquest cap serà com un gra permanent que no es pot treure, que et molestarà a la feina i que continuarà coent a casa, que et farà perdre el son i t’amargarà la vida durant setmanes, mesos, anys. Si, al contrari, el teu (o la teva) cap és una persona afable, plàcida, professional i respectuosa tant amb les teves condicions laborals com amb els suggeriments, necessitats i tarannàs personals dels seus subordinats, doncs, cony, tens molta sort. (De fet, si algú té un cap d’aquestes característiques, si us plau, que enviï l’adreça de l’empresa on treballa…)

    Fragment del llibre La puta feina. Barcelona: Ara Llibres, 2006, p. 69-70)

    1 – TOT ESPERANT EL GERENT

    A Londres, al centre, a finals dels mil nou-cents setanta, un dissabte més, ell va travessar la plaça de Leicester, que tenia tot de tonalitats pastel gràcies a la llum pansida i tardoral, va anar cap a la porta de vidre entre els dos aparadors de vidre de la botiga i la va empènyer. No es va obrir. Fent una visera amb el dors de la mà per tallar els reflexos, va clavar la vista a dins i hi va veure el taulell abandonat. Va dir:

    —Merda.

    I es va posar a esperar, llançant mirades als primers turistes, als homes ben vestits amb cartera, als vagabunds vells, a les famílies xineses del barri del costat, a les dependentes vestides de blanc i vermell del Centre Suís, i a tota la resta de la gent que passava per davant seu, i també als joves esprimatxats amb cares malaltisses estesos als bancs, i als cinquanta o seixanta coloms que feien voltes interminables arreu dels parterres, fins que se li va acostar una noia d’uns vint anys —és a dir, va calcular instantàniament, un parell més que ell—, amb cabells curts i negres i ulls i dents que brillaven; va somriure, la noia aquesta, i va dir amb un accent estranger:

    —Que ha vingut el gerent?
    —No, no encara. Que véns a treballar aquí?
    —Sí. M’han traslladat de la sucursal del carrer d’Oxford.

    Es deia Laura. Li va agradar com el pronunciava ella, aquest nom, acostumat a sentir Lora, que és com ho deien els illencs i que sempre li havia sonat fatal, com un renec insípid; no li’n va agradar només el nom, de la Laura, sinó també els seus moviments energètics i plens de confiança, els dos pits erectes i tibats que cridaven som joves som joves, i la manera de mirar, amb els ulls rodons i lluents, els vianants i la plaça farcida de dropos, com si reptés tot plegat a una lluita desigual.

    (Fragment inicial del llibre Fora de lloc. Barcelona: Cafè Central – Eumo, 1996, p. 17-18)

    «Catalunya? Què és això?» Pregunteu-ho a gairebé qualsevol estranger resident i podreu sentir les respostes següents, entre d’altres: una raó per badallar; un ens fantasma; una paraula repetida constantment pels mitjans de comunicació fins al punt de convertir-se en un gruny sense sentit; el flagell dels estrangers que només volen aprendre espanyol; un pseudoestat ple d’egoistes malcarats que no deixen d’emmagatzemar el seu or; una fàbrica odiosa on treballen els honestos immigrants andalusos; una nosa immensa; una cosa sense importància…

    La reacció de la immensa majoria d’estrangers no-residents sol ser encara pitjor. Per ells, Catalunya és, senzillament, un nom, la icona del qual és una bandera espanyola amb més ratlles que les habituals. I punt. no serveix de res, explicar-los que tal i tal menjar, o tal i tal masia, és «molt català», perquè la instrucció mental «Arxiveu sota Catalunya» els és desconeguda i no hi ha res més difícil que la creació de carpetes noves en un cervell aliè.

    Impossible, doncs —entre l’anticatalanisme habitual dels estrangers residents i l’anticatalanisme dels turistes— ser català de cara a la galeria internacional. Per això l’adopció, per part de molts catalans, d’alter egos més acceptables per a l’estranger mitjà, perquè aquest no els passi per alt. Per això l’ambigüitat que es respira arreu de Catalunya; per això la propensió de tants catalans a convertir-se, en un tres i no res, en ciutadans del món, en mediterranis, en ibèrics, en espanyols, en barcelonins a seques, en qualsevol cosa reconeixible a la resta del planeta.

    (Fragment del llibre CAT: un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix. Barcelona: Columna, 2000, p. 15-16)

    Just en el moment que estava a punt de marcar la primera línia de sang imaginària en la seva pell, vaig veure com ell en persona, l’article genuí, sortia al carrer, tot embolicat en una bufanda i un abric. Oportunament, el molt fill de puta es va posar a caminar d’esquena a mi. Vaig accelerar el pas fins a arribar al seu costat de la plaça i el vaig seguir, tranquil·lament, a una distància raonable. En realitat no m’havia endut l’estoig sencer, és clar, només un ganivet, un dels curts, a més. Duia una gorra de muntanya que em tapava tot el front, fins als ulls, i una jaqueta de paleta de color fosc amb el coll doblegat cap amunt. Mentre m’hi acostava em vaig adonar, exhilarant, que aviat li tocaria el rebre, a aquell cabró acabat, que jo estava a l’alçada de les circumstàncies, que tenia el que s’havia de tenir, i vaig caminar com més anava més ràpid (sense córrer, però) fins que les natges ja se’m movien com les d’un marxador olímpic, i el vaig atrapar i vaig treure el ganivet de l’infern de la jaqueta, i ràpid, l’hi vaig clavar a l’esquena, provant d’encertar la zona dels ronyons. És clar, l’abric d’aquell fill de la gran puta era d’aquells cars i gruixuts, de manera que la fulla gairebé no hi va penetrar. No obstant això, va esgaripar unes quantes vegades, en successió ràpida. No vaig veure més coses perquè ja corria com una bala, amb el ganivet d’alta qualitat ja desat a l’infern de la jaqueta.

    No havia comprat pas els ganivets de cuina amb vista a punxar la pell del proïsme, els havia comprat per trinxar verdures i tallar carn, però un cop presa la decisió, se’m va ocórrer que era força adient utilitzar un bon joc d’estris de cuina per tal d’infligir dolor a aquell imbècil prescindible, la cuina del qual devia ser, sens dubte, plena d’armaris de pi i llibres de cuina luxosos; a més, estava segur que ell solia xerrar sense fi amb els seus convidats sobre l’ús correcte del marduix i com rostir un ànec de granja, amb aquell aire en què jo m’havia fixat al metro, aquell aire despreocupat, aquell aire que jo li havia volgut treure amb una punxada ben forta. Sense alè, vaig alentir el pas i vaig fer cap al riu.

    (Fragment del llibre Privilegiat. Barcelona: Columna, 2001, p. 50-51)