Francesc Trabal i Benessat neix a Sabadell, el 5 de maig de 1899. Als divuit anys havia creat un cercle d’amistats i casa seva era un petit focus d’activitats: tertúlies, jocs, festes, lectures, projectes… Amb Joan Oliver i Armand Obiols forma l’anomenat Grup de Sabadell, marcat pel rebuig a la burgesia -de la qual formaven part per ascendència familiar- i pel desig de provocar la societat del moment. Qüestionen la cultura i els costums del seu temps, així com la funció dels artistes, escriptors i intel·lectuals en general. En aquesta línia, organitzen actes provocadors com els Anti-Jocs Florals, creen un Club de Senyors del qual anomenen un ase com a president, i celebren conferències grotesques.
Una de les primeres activitats d’aquests joves és la publicació de caràcter satíric, La fulla del Salau (abril-maig 1916). A partir de 1919 el Grup de Sabadell es consolida i comença a desplegar una sèrie d’iniciatives en les quals destaca especialment Francesc Trabal. L’11 de desembre de 1919, a l’Acadèmia de Belles Arts, pronuncia la conferència: «Les ciutats solitàries a Catalunya» on proposa la creació d’una Associació de Música i amb el projecte de creació d’associacions equivalents i federades en les petites ciutats de Catalunya. Funden l’Associació de Música per la qual passen els millors concertistes catalans i europeus de l’època, com ara Ricard Vinyes, a través del qual estableixen contacte amb Jean Cocteau i el Grup dels Sis, els anomenats deixebles d’Eric Satie.
El Grup de Sabadell passa dels 93 associats, quan es fa el primer concert, als 526 de l’any 1921. El Diari de Sabadell és una de les plataformes bàsiques per a les múltiples activitats de gestió cultural que desplega el grup. Trabal hi manté una columna diària durant molts anys.
L’editorial La Mirada, fundada pel Grup de Sabadell, s’estrena amb la publicació de Trabal, L’any que ve (1925), llibre d’acudits il·lustrats pel mateix autor, Antoni Vila-Arrufat, Ricard Marlet, Josep Maria Trabal, Joan Oliver, Armand Obiols, Miquel Carreras i Lluís Parcerisa. Es tracta d’una sèrie de vinyetes de traç volgudament infantil, sovint amb un peu de text dialogat.
L’any 1929 publica la seva primera novel·la L’home que es va perdre i es va casar amb Antoinette Bordesvielles. Tot seguit publica Judita (1930), una de les millors novel·les de Trabal, i Quo vadis, Sànchez? (1931). L’any 1931 Trabal i Oliver s’estrenen com a autors teatrals amb Els mediocres i Una mena d’orgull, respectivament. Aquest mateix any Trabal és nomenat director del Diari de Sabadell fins al 1933, any que publica la novel·la Hi ha homes que ploren quan el sol es pon i, el 1936, Vals. En aquesta novel·la, que obté el premi Crexells, l’autor reflexiona sobre el fracàs d’un noi de vint anys, sensible, desvagat i d’un romanticisme que el fa ser inconscient i molt infeliç. Tant en les novel·les com en la comèdia, Trabal posa èmfasi en la insatisfacció en les relacions humanes dins la societat benestant, amb un humor que tendeix a l’absurd, propi de la literatura avantguardista.
Promou una agrupació d’escriptors que va dur el nom de Club de Novel·listes amb la voluntat d’incentivar la producció novel·lística. A començaments del 1936 els mateixos integrants del grup funden l’Agrupació d’Escriptors Catalans, a la qual s’afegeixen la majoria dels professionals de les lletres i que, poc després, s’adscriu a la UGT. És el precedent de la Institució de les Lletres Catalanes.
La suma de la voluntat organitzativa amb la necessitat d’afirmació de la vida cultural catalana troba la seva realització en aquest organisme del qual Trabal és un dels creadors i propulsors. N’és nomenat secretari l’1 d’octubre de 1938. El consell de la Institució està format per escriptors com Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Jordi Rubió i Carles Riba. Francesc Trabal és un dels organitzadors de les Biblioteques del Front; conjuntament amb Mercè Rodoreda és designat per representar el Centre Català del PEN Club en el Congrés Internacional celebrat a Praga l’estiu de 1938.
Tres dies abans de l’ocupació de Barcelona, Trabal organitza d’acord amb Pi i Sunyer la retirada dels escriptors i ell mateix s’incorpora, amb la seva família, al grup que marxa amb el Bibliobús per anar a can Pol de Bescanó i al Mas Perxés d’Agullana. La correspondència amb Pi i Sunyer durant aquesta etapa revela una voluntat de continuïtat allà on fos i com fos. S’instal·la amb altres escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Agustí Bartra, Anna Murià, Cèsar August Jordana, entre d’altres) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.
Després d’aquesta breu estada a França, embarca amb la seva família i les de Joan Oliver, Xavier Benguerel, César August Jordana i Domènec Guansé en el «Florida», que els duu cap a Santiago de Xile. També des de Xile, Trabal es proposa la continuïtat de la literatura catalana i s’adhereix de seguida a l’Agrupació Patriòtica de Xile; funda una gaseta radiofònica de caràcter literari que feia d’enllaç entre la cultura catalana i la xilena; crea l’Institut Chileno-Catalán de Cultura i és director del PEN Club Xilè. Promou iniciatives editorials (col·lecció El Pi de les Tres Branques, amb Joan Oliver i Xavier Benguerel), col·labora en revistes americanes (La Nostra revista, Germanor, Catalunya), exerceix professionalment com a gerent de l’editorial American Playbook.
Però l’exili va minant l’escriptor. Així, el 1947, publica, a Mèxic, la seva darrera novel·la Temperatura, obra d’un humorisme desbordat. Trabal va perdent la vitalitat que el caracteritza, en part perquè té dificultats per establir-se a l’exili i en part perquè veu com el grup de catalans amb qui hi havia arribat es redueix a causa del degoteig de repatriacions, i ell es va quedant sol, resistint-se a tornar a Catalunya fins que no comptés amb garanties plenes.
Mor a Santiago de Xile el 1957. El seu amic, l’escriptor Joan Oliver, que ja havia retornat a Catalunya l’any 1948, va escriure d’ell: «No puc deixar de creure que en Trabal morí d’enyorament».
_0.webp)
