Màrius Torres

«L’obra poètica de Màrius Torres –em refereixo a aquella que ell deixà com a publicable– es constitueix a partir d’una constant indagació en la pròpia vida emocional i moral. Segurament Torres és el poeta català modern que s’ha pres a si mateix com a objecte de poesia d’una manera més constant, intensa i lúcida. En la seva obra poètica la farga humana –sofriments, desigs no acomplerts, passions construïdes en somnis, sentiments tendrament viscuts, esperança de sobreviure a l’absurd, al caos i a l’anorreament com a individu i com a membre d’una nació– ens és presentada en una disposició artística que revela un profund domini del llenguatge literari.

Poemes com ‘Dolç Àngel de la Mort’, ‘Que sigui la meva ànima’, Un altre abril, Lorelei, ‘La galerna i el llamp, el torb i la tempesta’, La Ciutat Llunyana, ‘Enllà passa la música’, ‘Així un núvol es fon’, Tarda i vespre, ‘Si m’hagués fet néixer’, entre d’altres, mostren com aquesta obra poètica es nodrí de farga humana deslligada de referents particulars i, simultàniament, revelen la traça de qui ha fet seus aquells trets de la tradició literària que, més enllà de modes i d’ismes, s’adiuen amb el propòsit dels seus poemes.

Com és prou conegut, el lliurament total de Màrius Torres a la poesia els darrers set anys de la seva vida no fou una tria lliure, com el de Rainer Maria Rilke, amb qui lligarà una afinitat electiva en el darrer període de la seva vida, sinó el resultat d’un seguit de circumstàncies personals –la tuberculosi– i col·lectives –la Guerra d’Espanya i la caiguda de valors democràtics en l’Europa de 1940–.»

(Margarida Prats. «Màrius Torres: la poesia com a destí», Llengua & Literatura, núm. 6, 1994-95)

* * *

«Quan, encara estudiant, l’escriptor i amic Rafel Tasis em passava la quarta edició de les Poesies de Màrius Torres, suposant que respondrien al tipus d’escriptura que jo cercava, no es va equivocar. La percepció d’un mateix paisatge, la sensibilitat artística, la confessió discreta, la meditació transcendent, la veu, el to melangiós, natural i sincer, m’encisaren.[…] La Mahalta dels versos del poeta em confiava per primera vegada les seves cartes d’amor, el diari del poeta i tots aquells documents que podien ajudar a conèixer-lo i a entendre’l. El seu afecte fidel s’acompanyà sempre d’una ferma voluntat d’honradesa i, sense voler imposar o donar la seva visió d’un Màrius que tant la va estimar i que ella continuava estimant, sacrificava la seva pròpia intimitat per deixar-lo parlar a ell, en els seus escrits més personals, evitant així el possible engany o alteració, provinent de la perspectiva que tenim de l’ésser que hem conegut i la memòria del qual volem preservar. Anys després, en una època en la qual el perspectivisme ha dominat, hom es continua preguntant si l’objectivitat és possible i si fins l’observador més rigorós es pot escapar del punt de vista que, com diu Saussure, crea l’objecte.»

(Mercè Boixareu. Pròleg a Lectures de Carles Riba i Màrius Torres. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993)

* * *

«La guerra continua i la família Torres es trasllada a Barcelona poc abans que la ciutat de Lleida sigui presa, que és quan saquegen casa seva, circumstància que afecta molt en Màrius, juntament amb el trist desenvolupament de la guerra. En efecte, els escassos mesos que la família viu a Barcelona, el visiten més sovint, ja que Puig d’Olena els queda més a prop, però ell perd el punt de referència del que havia estat la seva llar, on sabia què feien els seus a cada moment. A més, el gener del 39, poc abans de la caiguda de Barcelona, els familiars es veuen obligats a exiliar-se a França. En Màrius queda més aïllat dels seus, i la guerra i la derrota van avançant. És llavors que inicia el llibre quart del recull, amb un poema que és un plany patriòtic, ‘La ciutat llunyana’, al qual segueix ‘Molt lluny d’aquí’ […] No oblidem que Màrius Torres, tot i que escriu tres poesies patriòtiques i l’afecta moltíssim el desenvolupament de la guerra, no és un poeta èpic, sinó un gran poeta líric.

[…] La dimensió universal que assoleix tot el corpus poètic de Màrius Torres, ens parla del seu món íntim, dels seus sentiments, ens manifesta la seva sensibilitat, ens fa una confessió personal davant de la natura, de l’amor, del sofriment, de l’esperança, de la mort, però aquest món tan seu el trascendeix i es fa extensiu al de tots els homes, la funció emotiva del ‘jo’ fa que l’oient o el lector s’identifiqui amb els estats d’ànim i els sentiments del poeta i fa que la seva poesia s’universalitzi, més enllà de l’espai i del temps.»

(Montserrat Badia. «Deu poesies de Màrius Torres i deu moments de la seva vida», Serra d’Or, núm. 396-397, desembre del 1992)

* * *

«Els temes i procediments de la poesia de Màrius Torres són alhora més aviat tradicionals respecte a les literatures coetànies i novadors respecte a la literatura catalana, en el si de la qual l’estroncament dels corrents modernistes que s’hi orientaven –com és fàcil de percebre en el Maragall de maduresa o, per exemple, en els poemes més jovenívols de Carles Riba– impedí la cristal·lització d’una veritable poesia simbolista d’encuny pre-valerià. Per alguns dels trets temàtics i imaginístics, Màrius Torres pot recordar també, de vegades, el món dels poetes creposcolari italians de començaments de segle, i en particular de llur nom cabdal, Sergio Corazzini, per bé que no disposem de cap dada que ens permeti d’afirmar que en coneixia l’obra.»

(Pere Gimferrer. Pròleg a Poesies. Barcelona: Ariel, 1977)

* * *

«En Màrius sentia fortament l’atracció de l’absolut, però era massa fi per a cedir al dimoni de la facilitat. L’exigència de la perfecció, àdhuc externa, li era congènita i potser per això la forma, la seva forma perfecta, no l’engavanyava. L’hi ajudava la possessió d’una llengua ja depurada i perfecta, la manca de la qual explica certes vacil.lacions de bons poetes, fins de grans poetes anteriors, en els quals se sent la lluita amb l’instrument d’expressió. Ell, sense caure en el preciosisme, que li repugnava per temperament, podia emprar un instrument lingüístic ric i pur i satisfer la seva aspiració a no usar expressions estranyes al parlar usual, a què l’ajudava també la difusió creixent del llenguatge literari. Era un dels clars escriptors normals d’una llengua assolida. El seu amor a la normalitat li inspirava una animadversió per tot allò que fos o semblés positura adoptada, exhibició vanitosa de força, trencament del cor a cor amb la Natura o amb el lector. No sofria cap grop en la branca on floria el seu cant, cap borboll en el raig igual de la seva vena. Per això no cerca rimes difícils, ni noves combinacions rítmiques, sovint propenses al retoricisme, però tampoc no cau en l’estil descenyit que està creant actualment una nova èmfasi retòrica, desproveïda de la difícil tècnica del vers ben fet que valorava, no del tot externament, la retòrica antiga.»

(Carles Cardó. Prefaci a Poesies. Barcelona: Ariel, 1953)

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara…
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal…

I gairebé donaria, per morir ara
–morir per sempre–, una ànima immortal.

Setembre del 1936

* * *

Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d’una corda ben tensa.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l’hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!

Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s’afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els dalers, els neguits,
el corb que sobrevola l’estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.

Gener del 1937

* * *

FEBRER

Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l’atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
–sempre el somni que precedeix la força!–

Les branques d’ametller senten, sota l’escorça,
un moviment suau i obscur.

El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera
Els torrents se’n nodreixen a poc a poc.

Tot és tebi i frisós com davançant el foc
De la pròxima primavera.

Daurats migdies dels minvants d’hivern!
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l’arrel i la semença.

Així els antics, en gerres de rústega faiença,
Guardaven el vi de Falern.

Febrer del 1937

* * *

CANÇÓ A MAHALTA

Com la boirina que s’aclofa
quan ve la nit,
o com la rima d’una estrofa
sense sentit;

com una cinta de coqueta
en un mirall,
o com el vol d’una oreneta
sobre la vall;

com una mica de musica
quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
cria la font;

així t’escau la melangia
tan dolçament, que per rendir-me no et caldria
més ornament.

Setembre del 1937

* * *

LORELEI

Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,
que tu sola tenies una límits en l’impur
aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com una ara

dins meu!

Deia la Nit: –¿No sents la meva pau?
Vine, ja deslliurat del desig que t’irrita,
al paradís dels somnis on el meu cor t’invita.
Amaga’t entre els plecs del meu sudari blau.–

I deia el Mar: –¿No sents el meu cos que s’exalta,
més profund en la joia sonora del combat?
Inquiet en la fosca, vivament agitat
igual que un llit d’amor…
–Negre mar, Nit més alta,
ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!
O somni ¿què m’importa la febre amb què m’enganyes
si a l’ombra tremolosa de les seves pestanyes
trobo la rosa pàl·lida i amarga d’un somrís?

Com una lira ronca, per la pluja de plata
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,
les branques s’agitaven, dolorosa sonata

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.
La nit era tot música. Les finestres obertes
ens diuen, de les vastes avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor,

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,
com, d’un foc d’agonies, un riu de vida fosa…
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,
una ombra que tenia la forma del teu cant.

Juny del 1937 / Octubre del 1938

* * *

POTSER UN ALTRE INFINIT

Tremolosa mesura de dolor, vida obscura
dels homes, ¿què ets, doncs, als ulls de l’infinit?
–Potser una flama pàl·lida que s’acreix i perdura
d’oblidar la misèria que li fa d’esperit.

–Potser un altre infinit d’ambició més pura,
que guarda tantes llàgrimes com estrelles la nit.–
Si només el miracle de ser una criatura,
Senyor, no em duu als teus peus, joiós i enfervorit,
l’invencible infinit que al meu ésser s’atansa
acoloreixi en el meu cor de confiança
l’amarga meravella de viure i de sofrir.

–Si cap, en una gota d’aigua límpida i blava,
el vertigen de llum dels espais sense fi
on Tu comences, on la meva ànima acaba!

17 d’octubre del 1938

* * *

TARDOR, 1942

Els cels més purs de l’any són els que fan
els capaltards de l’autumne.

Les roses són més nobles, enllaçant
un màrtir fust de columna.

Els arbres seculars fruiten amor:
palmes, oliveres, cedres.
El temps impregna del mateix sabor
les ànimes i les pedres.

–Si al nostre veire, avui, el vi té gust
de vinya bordenca i agra,
l’antic cristall guarda el perfum august
–Pàtria, el perfum que consagra.

Novembre del 1942