Estanislau Torres i Mestres (Barcelona, 1926-2021). Nom de ploma: Estanislau Torres. Autor polifacètic. La seva obra, en molts casos relacionada, directament o indirectament, amb la Guerra Civil, abasta des de novel·les i contes fins a reportatges històrics i de viatges, llibres d’entrevistes i novel·les juvenils.
Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Actualització: Carme Ros i Helena Molist.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor.
Estanislau Torres i Mestres (Barcelona, 1926-2021). Nom de ploma: Estanislau Torres. Autor polifacètic. La seva obra, en molts casos relacionada, directament o indirectament, amb la Guerra Civil, abasta des de novel·les i contes fins a reportatges històrics i de viatges, llibres d’entrevistes i novel·les juvenils.
Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Actualització: Carme Ros i Helena Molist.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor.
Estanislau Torres i Mestres. Nombre de pluma: Estanislau Torres. Barcelona: 11 de abril de 1926. Autor polifacético. Su obra (a menudo relacionada directa o indirectamente con la guerra civil) abarca desde novelas y cuentos hasta reportajes históricos y libros de viajes, pasando por el libro de entrevistas y novelas juveniles.
Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Actualización: Carme Ros.
Fotografías: Archivo personal del autor.
Estanislau Torres i Mestres. Pen name: Estanislau Torres. Born in Barcelona on 11 April 1926. A very versatile author. His works, which are often directly or indirectly related to the Civil War, range from novels and short stories, through historical documentaries and travel books, to books of interviews and novels for young people.
He is an Honorary member of AELC (Association of Catalan Language Writers).
Up-date: Carme Ros.
Photographs: Personal files of the author.
Estanislau Torres i Mestres. Nombre de pluma: Estanislau Torres. Barcelona: 11 de abril de 1926. Autor polifacético. Su obra (a menudo relacionada directa o indirectamente con la guerra civil) abarca desde novelas y cuentos hasta reportajes históricos y libros de viajes, pasando por el libro de entrevistas y novelas juveniles.
Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Actualización: Carme Ros.
Fotografías: Archivo personal del autor.
Estanislau Torres i Mestres. Pen name: Estanislau Torres. Born in Barcelona on 11 April 1926. A very versatile author. His works, which are often directly or indirectly related to the Civil War, range from novels and short stories, through historical documentaries and travel books, to books of interviews and novels for young people.
He is an Honorary member of AELC (Association of Catalan Language Writers).
Up-date: Carme Ros.
Photographs: Personal files of the author.
Estanislau Torres i Mestres va néixer a Barcelona (al Poble-sec, concretament) el dia 11 d’abril de 1926. Posteriorment (quan tenia dos o tres anys) va passar a viure al Clot, aleshores un barri eminentment obrer, d’on va marxar quan va contreure matrimoni. El seu pare era, també, fill de Barcelona, però la seva mare va néixer a Olot. Llevat del seu avi matern, tots els seus antecessors procedien de família pagesa. Per línia paterna del Bages, per línia materna de l’Anoia i l’Empordà. La seva família pertanyia a l’anomenada, una mica impròpiament, classe mitjana baixa. Econòmicament feble, doncs. Per aquest motiu i a causa d’un seguit de circumstàncies adverses relacionades en bona part amb la guerra civil i amb la llarga postguerra, va iniciar la seva vida laboral als tretze anys i no va poder cursar estudis superiors. Això no obstant, si bé poc sistematitzat, ha aplegat, a base de no plànyer-hi esforços, un bon bagatge cultural.
Va publicar el seu primer llibre el 1959. Llibres que es caracteritzen per un català planer, però correcte, pel diàleg abundant, i per les frases curtes, tallants i directes. S’ha especialitzat en temes relacionats amb la guerra civil, de la qual va ser alhora víctima i testimoni. Aquesta experiència tant li ha permès de confeccionar llibres-reportatge que hi fan referència directament com són, per exemple, La batalla de l’Ebre o La desfeta del Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat, com obres d’imaginació com són Els ulls i la cendra o Estimada Teresa. Un tema -la guerra civil- que, en més o menys grau, és present en tota la seva obra.
També aflora, pràcticament en tota la seva obra, el seu amor pels espais oberts i la seva afecció als viatges. El Pirineu, un magnífic volum il·lustrat per Francesc Català i Roca, n’és una bona mostra, com ho és, entre d’altres, Indrets i camins de la batalla de l’Ebre, una curiosa barreja de llibre d’excursions i reportatge històric. Un vessant poc conegut de la seva producció són les novel·les de literatura juvenil, molt fantasioses, i en les quals (Foc a l’Albera, Les coves de Postojna, Objectiu Heidelberg, etc.) ha abocat les experiències recollides en el curs dels nombrosos viatges que ha fet, tant per Europa com per la resta de continents. Home fidel, tanmateix, no ha oblidat mai el Clot, barri on, com ja hem dit, va viure molts anys. El Clot, precisament, i també el veí Guinardó (on també va viure), protagonitzen un dels seus llibres, el que duu per títol Entre el Clot i el Guinardó.
L’any 1997 Estanislau Torres va ser nomenat «Escriptor del mes» i dos anys després li va ser concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, tant per la seva producció literària com «per l’exercici indefallent d’una catalanitat radical».
Estanislau Torres mor el 15 de març de 2021 a l’edat de noranta-tres anys.
«Quan Estanislau Torres, admirat escriptor i bon amic, em va demanar un comentari de presentació d’aquesta nova edició de la seva novel·la Els ulls i la cendra em va tornar a la memòria de cop, gairebé amb una impressió de sobresalt, aquell temps, fa trenta anys, en què l’obra va aparèixer per primera vegada. Agosarada aparició! Per dos motius: pel repte, no desitjat però real, a la censura, el terreny dels nostres adversaris, i per la inoportunitat sentida des del camp propi, en ple confusionisme. La novel·la potser va resultar més incòmoda des d’un antifranquisme unitari que des del franquisme que es volia fer tolerant, a mitjan decenni dels anys seixanta. Dic això, tot i que ignoro si tanmateix l’anomenada «consulta prèvia», instaurada en aquells anys, va fer de les seves. Tant se val, ja que la novel·la, tal com estava, donava testimoni, de la manera més punyent com tracta Estanislau Torres els seus temes -és a dir, amb una diabòlica combinació, perfectament quallada, de poesia i realisme- d’una situació ignorada sovint i silenciada gairebé sempre que es produí durant la guerra del 1936 al 1939 i que consistí en l’hostilitat envers Catalunya i tot allò català, sentida i manifestada en la zona republicana, la nostra.
L’esmentada aparició de la novel·la, l’any 1966 no va tenir el ressò que es mereixia. Ni el podria tenir, perquè en general tothom defugia la polèmica sobre allò que s’hi exposa: la situació, el viure de la gent senzilla de rereguarda; els sentiments, les esperances, les pors i aquell vague dolor del món que il·luminen amb una claror trista els ulls dels infants i dels adolescents quan els envolta la desgràcia dels adults, quan la família es desintegra físicament i la força de l’amor, que semblava omnipotent, abandona les regnes del curs de la vida i els deixa sols, exposats a l’insult i a la humiliació. Tot plegat, amb tanta denúncia explícita, feia de molt mal empassar. Conscient del fet, al mateix any vaig escriure un article titulat «Sobre el novel·lista Estanislau Torres (Serra d’Or, VIII, 5, pàgs. 53-55) en què, a més de comentar la novel·la La derrota, amb la qual Estanislau Torres s’havia emportat el darrer premi «Sant Jordi», retia honors a Els ulls i la cendra, que tot i haver estat finalista l’any anterior, no havia estat publicada fins aleshores, em permetia de qualificar-la de «novel·la dura i original, sense precedents a la nostra literatura» i endinsant-me en el tractament narratiu, tan peculiar, elevat per l’autor, ja en altres obres seves (L’altre demà, El foc i la cua) a la categoria de mestratge, parlava de l’ús del diàleg i de l’enorme pes convincent de la frase banal».
(Joan Triadú: Fragment del pròleg d’Els ulls de cendra)
* * *
M’arriba un sobre amb un llibre de petites dimensions. Es tracta d’Al vol (Pagès editors), d’Estanislau Torres, un dels escriptors catalans en actiu més veterans. I amb el llibre m’arriba també una carta en la que m’explica que als vuitanta anys -és a punt de fer-ne vuitanta-dos- li va agafar la dèria d’escriure poesia, un gènere que fins aleshores no havia tocat: «El primer que he escrit (als vuitanta anys!) i possiblement l’últim», em comenta. També em diu «Em temo que no t’agradarà». (n’hi ha més)
El volum aplega poemes datats entre el 10 de novembre de 2006 i l’1 de gener de 2007, els dies del canvi de Maragall a Montilla a la presidència de la Generalitat. I, com si fos un dietari, l’estructura del llibre ve donada per la relació de les dates en que s’han escrit els poemes, sense títols ni cap altre atribut identificatiu.
Jo no hi entenc gaire de poesia i, per tant, m’abstindré de pontificar però els textos de l’amic Lau Torres -que en la seva prosa, summament expressiva, sol emprar la frase breu i els paràgrafs curts- em semblen més propers a l’apunt apressat en el full d’una agenda que al que podríem denominar “poemes convencionals”.
Deu ser per això, ara que hi penso, perquè el llibre es titula precisament Al vol.
Miraré d’explicar-me d’una altra manera. A mi, per exemple, m’ha agradat aquest: “Sis o set pastilles / prenc, / cada dia. / Però fan de bon empassar. / I els colors són bonics. / Són blaves, / grogues, / vermelles…”
I, en l’altre extrem de l’arc, no m’han agradat gens els tres que reprodueixo: “Scoop, un film divertit. / Però no pas, de molt, / el millor Woody Allen.”
“Han defenestrat la Tura. / Em dol. / Era eficient, / enèrgica. / Potser massa geniüda?”
“Però, a veure senyor Puig: / Vol dir que fent cara d’enfadat / (i estant-ne, sempre) / afavoreix el partit?”
I acabo amb un poema que em sembla bastant definitori de l’actitud d’alguns dels nostres escriptors: “Home mort, no. / Sí, escriptor mort. / I l’assassí, / qui ha estat? / Tothom o gairebé.”
Tot és opinable, ja ho sé. Per això he començat dient que jo no hi entenc gaire, de poesia.
(Joan Josep Isern. «Al vol: Estanislau Torres publica poesia.» Blocs VilaWeb, 8 de març de 2008.)
«I no quan vaig néixer, sinó quan vaig obrir els ulls a la realitat, aquest país era molt diferent (molts joves -nois i noies- que fa poc han sortit de la closca, no ho saben o no se’n poden fer càrrec, encara que vulguin) d’ara. No, home, no, ara no és cap paradís… Però l’any trenta-nou i el quaranta, i tots els quarantes i fins i tot una bona part dels cinquantes el panorama (en tots els aspectes) era negre, molt negre… Mira, jo quan es va acabar la guerra tenia tretze anys. I a tretze anys em vaig haver de posar a treballar (treball manual, era) i vaig deixar d’anar a escola una bona temporada, perquè a casa no la podien pagar. Jo sé que és tirar de carretó i jo sé que és, per posar-te un sol exemple, anar a localitzar vagons de mercaderies a l’estació de la Sagrera, a les vuit del matí, a ple hivern i sé què és (això més tard, quan teòricament feia un treball administratiu) fer, en un sol matí, les feines següents: anar a portar unes sabates del comptable a adobar, anar a fer un ingrés al Banc Exterior d’Espanya, anar a canviar unes calces de la mestressa a una botiga de roba interior de senyora, dur un paquet a Correus i a més a més (a les vuit ja era al despatx i a les dotze plegava per tornar-hi a les dues) anar a cobrar deu o dotze rebuts a Horta, al Poblenou, a Sant Andreu, al carrer de Marina… «.
«Bé, sigui com sigui, jo només creuria en les dictadures quan aquestes dictadures estiguessin regides per homes diferents de nosaltres, per homes perfectes en tots els sentits… No sent així, tenint els dictadors i els qui els segueixen, com a mínim, els defectes que tenim tots, sempre crec preferible una democràcia malgrat que sigui imperfecta, tot i que, si tan imperfecta és, ja deixa de ser democràcia… Un embolic com una casa, dius… D’acord. Ja t’he dit abans que políticament estic molt desorientat. I això em sembla que passa a la majoria de gent que pensa. Gent que, paradoxalment, està polititzada… El mal és que tot trontolla. Comprenc que a la Xina escombressin la immoralitat, la corrupció, la misèria ancestral i que el sistema no pogués ser altre que el bastó net i pelat, però quan veig aquelles manifestacions-monstre amb les grans imatges d’en Mao i quan veig tots aquells camperols brandant el llibre d’aquest Mao, m’agafen tremolins…»
«Al capdavall, ser català no és cap honor especial (com hi ha algú que sosté) ni és cap deshonor (com també hi ha algú que sosté). Ser català és, simplement, una realitat. Sóc català, sí, i què ? No, no m’enfado, però aquestes petites coses (o no tan petites coses) em fan sortir de polleguera. És com els pares catalans que parlen en castellà als seus fills. És estúpid, aquest fet, demostra una mentalitat… Més ben dit: demostra que no tenen mentalitat. Només hi ha una cosa que m’aconsola. Que la persona que renega del propi idioma ha existit sempre i existirà sempre: és com una malura. I aquest és el perill: que de vegades s’encomana. Recorda que a Rússia en una determinada època la gent d’una certa categoria social parlava en francès. Tinc entès que a Castella, ja fa uns quants segles que la llengua de moda (ara tan bescantada) era el gallec; he llegit en un lloc o altre que gent de posició social elevada, a Texas i a d’altres estats, ara nord-americans, però que van ser arrabassats a Mèxic, s’expressen sempre en anglès, malgrat la seva procedència castellana i que accedeixen a parlar en castellà amb penes i treballs, i recorda, també, que immediatament després de la nostra guerra civil, molts patricis catalans van creure convenient canviar d’idioma, quan parlaven amb els seus fills… tot i que ara molts d’aquests el tornen a respectar, l’idioma!».
(Fragment de l’autoentrevista publicada al llibre Els escriptors catalans parlen)
_0.webp)
