Prosa Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Joan Teixidor

1913-1992

Joan Teixidor (Olot, 1913 – Barcelona, 1992), poeta, assagista, articulista i editor.

Llicenciat en Filosofia i Lletres a Barcelona, alumne i amic de Carles Riba o Josep Rubió i Ors, Teixidor publica el seu primer poemari als dinou anys, Poemes 1931, d’inspiració avantguardista. Escriu articles per La Publicitat, Mirador i Quaderns de Poesia i inicia el seu vessant assagístic amb un llibre sobre Salvat-Papasseit.

La Guerra Civil l’aparta de les lletres momentàniament. El 1942 funda, amb Josep Vergés, l’editorial Destino. El 1948 reprèn l’activitat poètica amb Camí dels dies i el 1954 publica El príncep (1954), inspirat en la pèrdua d’un fill. La seva obra en prosa, culminada amb tres volums dietarístics (1980, 1986 i 1990 respectivament), comprèn altres títols com Entre les lletres i les arts (1957), Cinc poetes (1969) o Antoni Tàpies (1964) i Miró: escultures (1973), que demostren el seu interès per l’art.

De 1975 a 1981 és president de la Fundació Miró (1975-1981) i l’any 1988 rep la medalla d’or al mèrit artístic de Barcelona. El 1989 trenca un silenci poètic de molts anys amb Fluvià, el seu testament poètic.

Pàgina realitzada per Abel Ramon per l’AELC.
Imatges: fotografia de l’autor extreta de la coberta del llibre Una veu et crida. Barcelona: Edicions 62, 1969.

Castellano

Joan Teixidor castellano

Joan Teixidor (Olot, 1913-Barcelona, 1992), poeta, ensayista, articulista y editor.

Licenciado en Filosofía y Letras en Barcelona, alumno y amigo de Carles Riba o Josep Rubió i Ors, Teixidor publica su primer poemario a los diecinueve años, Poemes 1931, de inspiración vanguardista. Escribe artículos para La Publicitat, Mirador y Quaderns de Poesia e inicia su vertiente ensayística con un libro sobre Salvat-Papasseit.

La Guerra Civil lo aparta de las letras momentáneamente. En el 1942 funda, con Josep Vergés, la editorial Destino. El 1948 retoma su actividad poética con Camí dels dies y en 1954 publica El príncep (1954), inspirado en la pérdida de un hijo. Su obra en prosa, culminada con tres volúmenes dietarísticos (1980, 1986 y 1990 respectivamente), comprende otros títulos como Entre les lletres i les arts (1957), Cinc poetes (1969) o Antoni Tàpies (1964) i Miró: escultures (1973), que demuestran su interés por el arte.

De 1975 a 1981 es presidente de la Fundación Miró (1975-1981) y el año 1988 recibe la medalla de oro al mérito artístico de Barcelona. El 1989 rompe un silencio poético de muchos años con Fluvià, su testamento poético.

Página realizada por Abel Ramon para la AELC.
Imágenes: fotografía del autor extraída de la cubierta del libro Una veu et crida. Barcelona: Edicions 62, 1969.

English

English

Joan Teixidor (Olot, 1913-Barcelona, 1992) was a poet, essay writer, newspaper columnist and publisher.

With an Arts degree from the University of Barcelona and a student and friend of Carles Riba and Josep Rubió i Ors, Teixidor published his first collection of poems – Poemes, 1931 (Poems, 1931), of avant-garde inspiration – at the age of nineteen. He wrote for the publications La Publicitat, Mirador and Quaderns de Poesia and embarked on his career as an essay writer with a book on Salvat-Papasseit.

The Civil War removed him from the world of letters for a time but, in 1942, he and Josep Vergés founded the publishing house Destino. In 1948 he began writing poetry again with Camí dels dies (Path of Days) while his work El príncep (The Prince) appeared in 1954, this following upon the death of one of his children. His prose work, culminating in three volumes of diaries (published in 1980, 1986 and 1990 respectively), includes other titles such as Entre les lletres i les arts (Between Letters and the Arts, 1957), Cinc poetes (Five Poets, 1969), Antoni Tàpies (1964) and Miró: escultures (Miró: Sculptures, 1973), all of which reveal his interest in art.

From 1975 to 1981 he was president of the Fundació Miró (Miró Foundation) and in 1988 he was awarded the Gold Medal of Barcelona for Artistic Merit. In 1989 he broke a lyrical silence of many years with the work Fluvià (River Fluvià), his poetic testament.

Web page: Abel Ramon for AELC (Association of Catalan Language Writers).
Translation: Julie Wark.
Images: Photograph of the author taken from the cover of the book Una veu et crida (A Voice Calling You). Barcelona: Edicions 62, 1969.

Biografia

Joan Teixidor i Comes, arrelat a les terres garrotxines, neix el 8 d’abril de 1913 a Olot.

De ben jove es trasllada a Barcelona i estudia a la universitat de Filosofia i Lletres, on hi ha professors com Pompeu Fabra, Rubió i Balaguer, Carles Riba, Dámaso Alonso o Jorge Guillén. Amb tan sols dinou anys, el jove lector de Verdaguer, Maragall, Baudelaire i Salvat-Papasseit publica el seu primer llibre de poesia, Poemes 1931, d’inspiració avantguardista i influències de la castellana Generació del 27.

Trava amistat amb Carles Riba. El seu vessant com a crític literari queda també palès des de ben aviat quan l’any 1934 publica un monogràfic sobre Joan Salvat-Papasseit. Els seus amplis coneixements poètics fan que l’any 1936 publiqui una Antologia general de la poesia catalana, juntament amb Martí de Riquer i Miquel i Vergés. La seva intensa activitat intel·lectual i cultural es tradueix en col·laboracions a diverses revistes literàries del moment: La Publicitat, –on Foix dirigeix les pàgines de literatura els anys abans de la guerra–, o Mirador i Quaderns de Poesia, de les quals és fundador, a més a més. Aquesta activitat cultural fa que tingui l’oportunitat de conèixer grans personalitats líriques europees com ara Valéry, Éluard, Ungaretti o García Lorca. Alhora continua publicant llibres de poemes: Joc partit (1935) i L’aventura fràgil (1937) recullen també influències del postsimbolisme i l’avantguarda.

Durant la Guerra Civil es posiciona a favor del franquisme. Rubió i Balaguer, que, en paraules d’ell mateix, li fa com de pare, el duu a treballar a la Biblioteca de Catalunya. El seu germà gran és perseguit i la casa d’Olot saquejada. L’autor comença a escriure articles per Destino, i l’any 1942 funda l’editorial homònima amb Josep Vergés, el creador de la revista. Fruit d’aquesta associació sorgeixen també els premis literaris Nadal i Josep Pla, dels quals és factòtum parcial. Pel que fa a la seva carrera com a poeta, la Guerra Civil provoca un silenci allargat fins a l’any 1948, any en què publica Camí dels dies. Els versos de l’autor s’han depurat de gairebé tota influència per aconseguir una veu poètica molt més personal i original.

L’any 1954 apareix El príncep, un poemari que recull l’experiència traumàtica de la mort d’un fill seu encara infant. Joan Teixidor continua escrivint articles, i des dels anys quaranta comença a escriure també sobre art. Els seus interessos per les manifestacions artístiques plàstiques, també, desemboquen en una postura còmplice amb els moviments avantguardistes, com Dau al Set, Tàpies, Ponç o Brossa. El 1957 apareix un dels seus volums miscel·lanis en què combina la crítica literària i artística amb escrits de caire més intimista, Entre les lletres i les arts.

Paral·lelament a la seva activitat d’articulista, apareixen ja a finals dels anys seixanta, dos llibres de prosa: Els antics (1968) i Viatge a Orient (1969), que és un recorregut pel sud d’Itàlia, Grècia, Turquia i els països àrabs de la zona adriàtica. L’any 1969 Edicions 62 aplega la seva obra poètica completa en un volum anomenat Una veu et crida.

Durant els anys setanta publica sobretot assajos al voltant del món de l’art, com ara Miró: escultures (1973), Miró, Lithographe III (1977) i Eudald Serra (1978). Tres dietaris on combina els textos autobiogràfics i lírics amb els escrits més intel·lectuals culminen la seva creació prosística. Són Tot apuntat 1965-1975 (1980), Apunts encara (1986) i Més apunts (1990).

A banda del seu procés com a escriptor, la seva activitat cultural continua sent destacable: no només persisteix com a editor de Destino, de l’obra de Josep Pla, per exemple, sinó que als anys setanta és president de la Fundació Miró (1975-1981). L’any 1988 rep la medalla d’or al mèrit artístic de Barcelona. El 1989 trenca un silenci poètic de molts anys i publica Fluvià, que es pot considerar un testament poètic. Amb ell guanya el Premi Ciutat de Barcelona i el Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia, que convoca l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a les Illes.

Mor el 10 de gener de l’any 1992. Hi ha un Premi Joan Teixidor de poesia que convoca l’Ajuntament d’Olot en memòria de l’autor.

Coincidint amb el centenari del seu naixement l’Ajuntament d’Olot declara l’any 2013 com l’Any Teixidor, i organitza nombrosos actes que reivindiquen la importància de la seva trajectòria literària i professional. En el marc d’aquesta commemoració també es prepara l’edició de la poesia completa de Joan Teixidor, que inclourà poemes inèdits, a càrrec de Sam Abrams.

Premis

  • Premi Lletra d’Or (1969): Quan tot es trenca.
  • Premi Ciutat de Barcelona de poesia (1989): Fluvià.
  • Premis Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia (1990): Fluvià.

    • Els Anys i els llocs.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Amb tota justícia, Teixidor hauria de ser considerat una personalitat major de la cultura catalana del segle XX, però per diverses raons no ha rebut l’atenció i el reconeixement que es mereixia. Juntament amb Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Joan Vinyoli, Teixidor va ser un dels renovadors de la lírica catalana dels anys 30, 40, 50 i 60. Del seu llibre Camí dels dies (1948), Espriu va afirmar en una carta de moment encara inèdita: «El teu llibre és un dels millors que, en el ram de la poesia, han sortit en aquest país […]. Aquest ha estat a la nostrada un gran any literari, si tens en compte l’aparició dels teus versos, dels d’en Vinyoli i de l’Odissea. La meva Esther hi ajuda, m. a. p., potser una mica.» Més endavant, en el pròleg que encapçala El Príncep (1954), Espriu proclamaria que es tractava «d’un dels cants elegíacs més nobles que conec». A més, El Príncep és encara un referent actiu per la poesia elegíaca tal com es pot percebre en llibres com Joana (2002), de Joan Margarit, i Dol (2012), de Txema Martínez Inglés.

    Teixidor va ser un crític d’art de primera magnitud, una figura que va jugar un paper clau en la recepció de l’art modern a Catalunya i per art hem d’entendre la pintura, el dibuix, l’escultura, l’arquitectura i el disseny. En aquest sentit, va reivindicar l’obra d’Antoni Tàpies molt d’hora, des del 1964, i va ser un dels primers valedors de l’obra escultòrica de Joan Miró. Paral·lelament, va ser un crític literari de consideració, un crític que va ser determinant abans i després de la Guerra Civil. Abans de la guerra, entre el 1934 i el 1937, va ser el crític estrella de poesia a La Publicitat i des d’aquella plataforma va defensar aferrissadament una estètica eclèctica que sabés sintetitzar tradició i modernitat, avantguarda i classicisme, i durant la postguerra va ser el primer crític a propugnar un retorn a la figuració realista, el 1949. El recull d’assaigs Cinc poetes (1969), sobre Joan Maragall, Guerau de Liost, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba i Salvador Espriu, representa un testimoni eloqüent sobre la sensibilitat i sagacitat com a exegeta literari. A més va ser un formidable cronista de viatges i un excel·lent memorialista. […]

    La commemoració del centenari del naixement de Joan Teixidor és una ocasió immillorable per començar a capgirar l’estat actual de la recepció deficient, incompleta i distorsionada de la seva obra. El nostre autor era un home discret, modest, retret i més aviat tímid. No es va dedicar mai a l’autopromoció. El seu caràcter personal i les seves conviccions d’humilitat cristiana li ho impedien. Era poc calculador i poc oportunista, i es va moure en un entorn cultural que cada cop valorava més l’escalada, l’estratègia i la manipulació.

    Les coses s’aniran posant a lloc perquè els bons autors sempre acaben surant. Hi ha indicis de canvis d’horitzó gràcies a noves investigacions. Com a exemple, l’aparició recent de la monografia de Mireia Sopena, Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis. Els llibres de l’Óssa Menor (1949-1963), on l’autora desfà el tossut mite de la maniobra de Teixidor per impedir que, per imperatius morals, Gabriel Ferrater guanyés el premi l’any 1959, amb Da nuces pueris. Caldrà seguir neutralitzant d’un en un tots els tòpics que han dificultat l’avaluació correcta de l’obra de Teixidor. Caldrà desterrar prejudicis polítics. Caldrà superar aprensions religioses. Caldrà eliminar prevencions socials. Caldrà investigar i estudiar des de l’objectivitat i la interpretació sense apriorismes. A tots ens espera una obra plena d’humanitat, saviesa, sensibilitat i excel·lència artística de primera magnitud. L’any 1969, Teixidor va tancar la seva obra poètica reunida amb dos esplèndids versos sobre la seva possible posteritat: «Quan sigui mort encara / viuré en tots vosaltres.» Sé positivament que som molts els que sentim que Joan Teixidor viu en nosaltres.

    (D. Sam Abrams. «Encara viuré en tots vosaltres», El Punt Avui. Cultura, 10 de maig de 2013, p. 8)

    * * *

    Dit en una definició de síntesi, la poesia de Joan Teixidor és de filiació simbolista, marcada per l’amistat i el mestratge de Carles Riba i inscrita en un horitzó de referents alemanys des de Hölderlin fins a Rilke. Es tracta, d’altra banda, d’una poesia que harmonitza amb la d’Espriu i de Vinyoli en un mateix cor generacional, però, alhora, també s’individualitza amb el dring més net i peculiar d’una veu personal i pròpia. Segurament, el punt més alt d’aquest aire particular sigui El príncep (1a. edició, 1954), una obra esqueixada pel dolor i una de les elegies més intenses de la poesia catalana contemporània. El poeta hi aboca la desolada experiència per la pèrdua d’un fill (el noi gran que morí a set anys) i, corsecat pel dolor, cerca -«Hi ha dies/llargs com la història de l’home»- el recer de consol i d’esperança en una arrelada convicció religiosa. […]

    Trenta-cinc anys després, El príncep no ha perdut ni un bri de la seva tibant intensitat. Encara colpeix pel sofriment que traspua i alguns versos tremolen com la injusta fuetada del destí. El temps, però, ha jugat a favor de la poesia i ara, més enllà de l’anècdota, resta la consistència d’una veu vigorosa, d’una profunda elegia, d’un poema impecable.

    (Isidor Cònsul. «El príncep, per Joan Teixidor», Serra d’Or, núm. 352, març de 1989, p. 51)
     

    Entrevistes

    —Als seus llibres, Tot apuntat (1931) i Apunts encara (1986), s’hi troba d’una manera implícita una mena de biografia íntima. La nostàlgia és un altre element importantíssim dels llibres esmentats. 
    —La nostàlgia impregna moltes de les seves pàgines, de la mateixa manera que impregna la meva visió del món. És una nostàlgia davant de la vida, davant de tot allò que t’ha passat, davant de la infantesa. Jo penso que la infantesa és un període que et marca fatalment. Tots nosaltres, en el fons, som allò que ja érem quan teníem vint anys. Després d’aquesta edat, la vida et pot donar molts somnis, moltes possibilitats… Les personalitats, però, estan ja marcades inevitablement. D’aquesta manera, per exemple, s’entén que els amors que en aquell moment vas sentir per un pintor, per un escriptor… siguin tan determinants. Em sembla que la meva obra i vida no es podria entendre sense contemplar-les a la llum de tot allò que va succeir durant els anys vint i els anys trenta.  […]

    —En Carles Riba, però, els volia encaminar cap al simbolisme, quan els joves de la seva generació eren ja àvids lectors –cito un text dels Apunts– d’Alberti, Valéry…
    —Carles Riba era una persona profundament marcada pel noucentisme. Nosaltres, més joves, crèiem que hi havíem de cercar alguna cosa més… moderna! Així, no és gens estrany que ens fixéssim en la Generació del 27, que va significar un moment d’esplendor a la poesia castellana. 

    —Els seus companys de promoció són Salvador Espriu, Joan Vinyoli i Rosselló-Pòrcel. Què hi ha de comú entre vostès
    —Sí, aquests són els meus companys de joventut. A la nostra obra, és difícil de trobar-hi trets comuns. Potser sí que hi ha una presència de la mort molt marcada, com una conseqüència inevitable d’haver viscut aquella guerra tan tràgica i incomprensible. En aquell moment, però, ens unia, per exemple, l’admiració per la Generació del 27 o el desig de superar el noucentisme. I és que nosaltres no érem feliços com -teòricament- ho era el noucentista. Aquell optimisme ens semblava fals. Cal dir, però, que amb els anys aquella perspectiva ha anat canviant i avui un dels meus poetes preferits és Carner, un autor que en altre temps no havia apreciat prou. 

    —Parlem dels seus primers llibres de poesia: Poemes (1931), Joc partit (1935), i L’aventura fràgil (1937). En tots ells s’hi nota una profunda influència de Joan Salvat-Papasseit, entorn del qual ha escrit -justament en aquests anys- un assaig on el reivindica. Què té la poesia de Salvat que la fa tan atractiva? 
    —Sí, el Salvat del «Poema de la rosa als llavis» hi pot haver influït. Fins en els colors que hi apareixen? És possible, però, en tot cas, seria d’una manera inconscient. De qualsevol manera, això ho ha de dir vostè o qui es dediqui a estudiar aquests poemes. El cert és que va ser un poeta que vaig venerar durant la meva joventut, buscant una mica un punt de referència per oposat al noucentisme. La gent més jove que nosaltres ha tingut en Salvat un dels seus poetes preferits. Però, quan l’any 1934 va aparèixer el meu assaig, era un autor que estava poc valorat. Només en parlava en Tomàs Garcés, que també era de la Barceloneta. Així, s’ha dit que el meu estudi -deu anys després de la seva mort- va contribuir a la seva recuperació. Què tenia d’atractiu? Salvat-Papasseit és un gran poeta, diametralment oposat a les formes parnasianes o simbolistes. És un poeta no retòric, ràpid, directe, de paraula fàcil… El seu món és el d’una realitat immediata, viscuda…

    —És també d’aquesta època un text que publica als «Quaderns de poesia», que duu per títol «Nota sobre Rimbaud» i que ve a ser una defensa entusiasta d’aquest poeta demoníac i maleït. Tant la poesia com la personalitat de Joan Teixidor semblen totalment allunyades de les del francès; com cal entendre -doncs- aquesta reivindicació?
    —Rimbaud, de la mateixa manera que Baudelaire, dóna pas a totes aquelles coses que nosaltres estimàvem. Són precursors de les avantguardes. Certament, jo no tinc res a veure amb aquestes personalitats tan profundament rebels. Jo he estat, com ho diré, allò que en diuen un tradicionalista. Perquè una personalitat m’interessi, però, no vol pas dir que hagi de ser com jo. A mi, m’ha apassionat intentar entendre l’altre, el seu món, la seva moral… Quan aquest altre té una personalitat tan intensa com la de Rimbaud o Baudelaire, aquest exercici d’entendre esdevé apassionant.

    —En tractar dels seus primers poemes s’ha parlat també d’un surrealisme «blanc». Accepta aquesta qualificació?
    — Sí, té a veure amb això que li acabo de dir. De la meva poesia es pot dir que és un surrealisme «blanc», en el sentit que no s’hi trobarà mai la blasfèmia, la ruptura, l’escarositat i la violència, que és pròpia d’altres «surrealismes». I no s’hi trobarà mai perquè no encaixa en la meva manera de ser. M’interessa, en canvi, el surrealisme com a recerca del sorprenent, com a recerca en nous camps de percepció. Podríem dir que no m’interessa el surrealisme agressiu. […]

    (Carles Llorens: «Viure intensament la cultura del XX», Lletra de canvi (Barcelona), núm. 11, novembre de 1988, p. 12-16)

    Antologia

    SÍMBOLS

    Aquell pobre infant roman encara
    parapetat enmig de números.

    Vaig dibuixar-li un dia que sentia
    més abrivades les punxes dels anhels,
    i que em cremava el desig de llançar dards
    a la carn de l’espai d’una blavor molt dolça.
    Vaig dibuixar-li un dia que sentia
    que era l’estudi un aixopluc inhòspit.

    Després, tot el paper ben ple de números
    i l’infant arrecerat, ben nu, 
    en un angle;
    amb una càndida posició indecisa,
    mig esperança, mig plugim i llàgrimes.

    Ara, infant i números,
    com un símbol que es dreça per mostrar
    els estels petits i trèmuls del meu cor,
    com flames persistents mai esmortides.

    (Del llibre Poemes. Barcelona: Publicacions de «La Revista», 1932, p. 46)
     

    * * *
     

    SOMNI

    Parlàvem. La mà sabia
    el batre lleu i dolç del flanc;
    alba d’amor que condormia
    felicitats per l’aire blanc. 

    I et duia als braços per la costa verda,
    cap al riu d’argent i al prat
    amb l’ombra blava i gerda
    de l’arbre gran abandonat. 

    –Ella s’ajeu, immòbil mira
    plena de sol, cos i sospir;
    com ells tu i jo, corda de lira
    dòcil al vent, pulcra com llir. 

    Ai, els lleons no em fan feresa.
    ¡Però dol haver de lluitar
    En aquesta hora de tendresa!
    (No et cal la lluita, era ben clar

    el teu desig de brava lluita.)
    Reposa, amada, en el prat verd,
    àngel, perills, tot és en fuita. 
    Només tu i jo, i el món desert.

    (Del poemari Joc partit, dins Una veu et crida. Barcelona: Edicions 62, 1969, p. 73)
     

    * * *
     

    PRÒLEG

    Saber què vols quan el temps s’aproxima,
    ona d’amor, de ventura, d’afany.
    Tòrcer l’angúnia d’un mal averany
    dintre l’encuny venturós de la rima.

    I com els núvols amb corns i escopetes, 
    Tot es desfà amb la volada d’un cant;
    Els mots són forts com conjurs: endavant
    Corren les aigües més blaves i dretes.

    Així, de temps, ja naixia la forma.
    D’una paraula, muntanyes, ocells, 
    arbres, ventades, matins i clavells:
    tot era tret de l’obscur i l’informe. 

    (Del poemari Camí dels dies, dins Una veu et crida. Barcelona: Edicions 62, p. 119)
     

    * * *
     

    DESENLLAÇ

    S’allargassen les hores de la tarda
    i ara arriba el riu cap a la plana. 
    El caminar es fa lent: la nit és a punt
    com una mort acceptada. 

    El Fluvià ha fet el seu trajecte i no recorda
    ni cascades ni afraus ni la campana d’aigua
    caient sobre els còdols com en un dia de festa.
    La pollancreda ha suspès el seu clam.
    Hi ha fang i llot al fons enterbolit. 

    Ha arribat el temps de meditar, de fer balanç
    de tot el que has viscut, del lloc feliç
    i de la dissort que et malmenava i t’atuïa.
    Ja no et queda res més que aquest tendal de silenci,
    les canyes vora el riu que l’oreig fa moure. 
    Les dunes tenen un moviment d’onada
    i s’encavalquen amb una gran parsimònia. 

    L’amor és la recança de jorns assolellats
    i de nits de tumult i de batec dels cossos. 
    Hi havia plors en el tombant de les tardors que queien
    però els hiverns tenien una tendresa de llar. 
    Per sant Joan els focs s’encenien a la serna.
    Sant Pere Pescador ja t’ha deixat per sempre. 

    Tot s’ha acabat en aquesta tarda quieta
    i només et toca l’última escomesa.
    Prepara’t a morir i tanca’t a la vida
    de tot allò que ja no pot tornar. 
    Són bons els núvols que lentament s’avancen al llindar.
    Fes un respir petit i apropa’t al llindar, 
    «avui seràs amb Mi al Paradís.»

    (Del llibre Fluvià. Barcelona: Columna, 1989, p. 61-62)

    No és aquesta la primera vegada, i espero que no sigui l’última, que la meva afició a l’art, entenent-lo com a fenomen de creació i no de decoració, em porta a parlar d’Antoni Tàpies. En la meva vida de crític més o menys esporàdic, he de confessar que el meu contacte amb aquest artista ha estat sempre molt estimulant. El meu jove amic tenia la virtut de situar-me, i m’atreveixo a dir de situar-nos a tots, en aquell punt just en què el comentari evasiu es fa impossible. Vull dir que hi ha un moment en què l’obra d’art es planteja com una simple conseqüència, i llavors, això que se’n diu tan lleugerament comprendre-la, es converteix gairebé en un joc de societat. Hi ha, però, un altre moment -i aquest n’és un- en què l’obra d’art intercepta la nostra còmoda comprensió amb una veu esquerpa, difícil o planyent que ens deixa inermes davant de la seva abusiva, i per abusiva, incomprensible bellesa. Això d’incomprensible ve a tomb perquè no crec que en aquest procés de successiva il·luminació del món que implica qualsevol obra d’art que es crea, sigui possible de trobar-s’hi de cop. Els snobs poden imaginar que el més nou, l’última moda, el darrer crit, per dir-ho amb un gal·licisme, equival a la immortalitat. Jo, però, donaré la raó ara a aquells reticents que no cedeixen fins que no arriba l’hora del convenciment. En el contacte amb qualsevol altre home, hi ha sempre un perill de dissolució que solament els frívols poden acceptar sense angúnia. Jo sabia que si ell s’hi jugava el tot per tot, en un cert sentit jo també m’hi jugava el tot per tot. És per aquest motiu que la seva obra no va ésser mai una cosa agradable o còmoda per a mi. I encara avui, admirant-la fins al màxim, no ho és. Sospito que tampoc ho és per a ell mateix.

    (Del llibre Entre les lletres i les arts. Barcelona: Joaquim Horta, 1957, p. 122-123)
     

    * * *

    Un viatge al Pròxim Orient sempre és causa d’entusiasme. Hi ha una idea molt fantàstica d’aquestes terres, que els viatgers, a partir del segle XVIII, contribuïren a escampar, i que encara ara qualsevol turista duu dins la imaginació. Aquesta idea, el romanticisme no va fer sinó agreujar-la amb el seu gust de la nota pintoresca, amb el seu deler de tota mena d’exotismes, oposant-la a la vida de les ciutats europees, que li semblava grisa, burgesa, materialista. L’anacronisme del gran Imperi turc, que en aquell temps ja rodolava pel pendent de la decadència que l’havia de menar a la crisi de la primera Guerra Mundial, es prestava a aquests jocs malabars de color capaços d’enlluernar les imaginacions més febrils. L’Imperi turc dominava tots aquests països que després havien de saltar a trossos. Grècia, el segle passat, amb el suport sentimental i efectiu fins a la mort de Lord Byron, i els països àrabs, dins l’actual, arran de l’aventura d’aquell ésser extraordinari, fantàstic, arqueòleg, místic i poeta que fou el coronel Lawrence. D’aquesta manera, el Pròxim Orient, que ara és en voga a la premsa a causa del petroli i de la topada dels nacionalismes que obliguen les grans potències a un joc continu, va ser per als nostres avis una imatge bàsicament nostàlgica de fumadors de narguil, d’odalisques i d’harems, de paradisos més o menys defesos i artificials. Encara ara, el basar, la indumentària a certs llocs, la persistència de modes de cultura, fan que aquesta estampa sigui vàlida i possible, i no dubto pas que continuï desvetllant la imaginació de molts. Jo no gosaria pas dir que és falsa, malgrat totes les seves deformacions, perquè sé massa bé que recolza sobre una realitat que durant segles es va arrossegar per aquest racó de món, deixant una empremta inesborrable damunt una terra abrusada i pacient que, d’altra banda, ja n’havia suportades moltes d’altres. Aquesta constatació, però, ens mena precisament en allò que volia insinuar de bon començament, és a dir, que el Pròxim Orient és un cúmul d’imatges superposades provinents de mons diferents, a vegades antagònics. A tots els països podem trobar traces de les civilitzacions successives. En aquest que aviat visitarem, però, el fenomen pren una violència màxima. [···]

    (Del llibre Viatge a Orient. Barcelona: Tàber, 1969, p. 9-13)