Rafael Tasis

«[…] Parlant de llegir, haig de referir-me a l’aspecte més fonamental de la relació amb ell: l’afició a la lectura i l’amor als llibres, tot respectant-ne la seva integritat física, és a dir, que s’havien de tractar com objectes fràgils i delicats. El meu pare va ser sempre un lletraferit en el sentit més ampli i generós de la paraula; bibliòfil i fins i tot bibliòman, devorava tota mena de lletra impresa a una velocitat vertiginosa.
La seva biblioteca (que era una mica com la que descriu Borges a la «Biblioteca de Babel») va anar creixent d’una forma ininterrompuda al llarg de la seva vida; jo sospito que una gran part dels llibres que comprava per ser venuts a la botiga eren adquirits amb la secreta esperança que al cap d’un temps, davant la manca de compradors, engrossissin els seus prestatges particulars.
Estava subscrit a un club de bibliòfils: Le Club Français du Livre, i estava força al corrent de la literatura actual a través de Le Figaro Littéraire. La seva biblioteca era la d’un home enciclopèdic en el camp de les humanitats, li interessava gairebé tot, a excepció dels esports, i ho demostrava dia a dia.
[…] Era un home profundament demòcrata i liberal en el sentit més genuí de la paraula; era, a més, i sobretot, un lluitador tenaç per la llengua i la cultura catalanes, dins d’un esperit dialogant exemplar, com ho demostra la seva correspondència amb alguns intel·lectuals espanyols, com ara Ridruejo o Aranguren.
[…] Els meus amics i amigues que el van arribar a conèixer i tractar tenen d’ell una imatge amable, de bon amfitrió, un home afable amb qui es podia parlar de gairebé tot, a excepció dels esports; que no fumava, que bevia amb moderació, que no era gens amant de la natura (amb tota aquella munió de bèsties voladores) i que estimava amb passió Barcelona i Catalunya.»

(Rafael Tasis Ferrer. «Recordant el meu pare», dins del Centenari Rafael Tasis (1906 – 2006) [Recull les aportacions de la jornada d’homenatge a Rafael Tasis i Marca que es va celebrar a la Residència d’Investigadors el 18 de maig de 2006]. Barcelona: Generalitat de Catalunya – Institució de les Lletres Catalanes, 2006, p. 46-48)

* * *

«[…] Ha calgut, doncs, una vocació ben decidida per a exercir de crític a Catalunya. I Tasis, més que específicament de crític, tenia vocació d’escriptor: escriure li era alhora un goig i un servei. Em penso que les obres de creació —amb la novel·la en primer terme— per al seu gust privaven per damunt les altres. Però en una època en què ha estat imperiós per a més d’un multiplicar-se, Tasis no desdenyà de fer de crític i, ben d’hora, s’hi lliurà amb aquella passió continguda que el caracteritzava escrivint. Devia comprendre que així feia realment un servei al país, malgrat «la modèstia dels meus mitjans crítics», com va asseverar parlant de Villalonga. Tot amb tot, sorprèn que vint-i-nou anys pogués donar-nos ja un primer llibre de crítica: Una visió de conjunt de la novel·la catalana (1935), glossa i anàlisi de totes les obres d’una trentena llarga de novel·listes, vivents aleshores. Lector impenitent de tan jove, accentuava tot seguit la transcendència de la novel·lística catalana en uns anys en què no era prou justificada l’alarma de Carles Riba que havia escrit el famós diagnòstic d’«Una generació sense novel·la». […]
Després de Sardà i d’Yxart, em fa observar Joaquim Molas, Tasis ha estat l’únic crític especialitzat en novel·la. Tant Montoliu, com Riba o J.M. Capdevila s’han decantat preferentment per la poesia. Aquesta dedicació regular de Tasis a la crítica novel·lística es lliga, tanmateix, amb la seva condició de novel·lista i de connaisseur expertíssim del gènere: «jo sóc un enamorat de la novel·la», proclamava en encetar un dels assaigs complementaris inclosos en el seu primer llibre crític. I al compendi La novel·la catalana (1954), que té el valor d’història literària i de crítica, en parla com d’«un fruit tardà i negligit»; és a dir: Tasis remarca amb èmfasi la seva preferència constant per aquest gènere, i ara i adés insisteix en el caràcter fonamental que, per a la nostra normalitat cultural, té un nucli de novel·listes, no escadussers, sinó militants en els diversos rengs generacionals, els quals, en temes, en estils i en intenció artística, no s’apartin dels corrents internacionals.[…]
Com Riba —que ho havia escrit explícitament—, Tasis no era un sistemàtic, ni tampoc tenia un ideari crític perfilat o clos. Entre altres raons perquè no era un teòric literari ni es plantejava gaires problemes metodològics. Partint d’una gran base informativa, que havia bastit la seva fabulosa curiositat intel·lectual, Tasis s’endinsava en l’obra començant per una críticia descriptiva, després en buscava les fonts més evidents i les més allunyades, i de vegades se servia igualment d’alguna dada biogràfica que era, potser, la clau d’una actitud intel·lectual o esmentava les implicacions extraliteràries: polítiques, històriques. I com que en l’arrel de l’escriptor es confonien el periodista i el crític literari, Tasis muntava amb facilitat una síntesi suficient per al lector mitjà. […]
Fóra un tòpic d’insistir en el fet que Rafael Tasis i Marca deixa un buit —i té un lloc— en el camp de la crítica literària catalana, del nostre segle, la història de la qual encara és per fer o almenys per publicar.»

(Albert Manent. «El crític literari», Serra d’Or, núm. 1, gener de 1967, p. 47-48)

* * *

«Fa més de deu anys, passada la ratlla, a París, moria sobtadament Rafael Tasis. El fet va ser considerat pels catalans com una pèrdua enorme. Per la seva gran capacitat de treball, va semblar que la seva figura era insubstituïble; algú que va pensar que calia continuar les seves tasques múltiples, en assumir una de les activitats en les quals Tasis havia excel·lit, escrivia: «…veurem si entre tots podem reemplaçar-lo». Tasis tenia, es diria, el do de la ubiqüitat i la seva presència era remarcable en el món de la política, en el de la literatura i en el de la simple vida catalana. Havia militat sempre a Acció Catalana, però, aliè a qualsevol mena de dogmatisme, estava sempre disposat al diàleg i propici a l’entesa amb la gent d’afinitats ideològiques i de principis bàsics afins. La seva mort va produir una consternació extraordinària dins el món polític de Catalunya. Se li van dedicar molts articles necrològics i molts discursos i, a correcuita, se’n van escriure i publicar dues biografies. En aquella època semblava que en Tasis era l’única figura capaç de fer treballar en comú homes de les tendències més divergents. Havia estat rebut amb recel en tornar de l’exili el 1948, però a poc a poc el va superar i es va guanyar la confiança dels més repatanis. Va arribar un moment que semblava la persona més destacada de la vida política catalana. Ho era, realment? Jo, que observava a distància el fenomen de la seva acceptació, admetia el fet aparent, però pensava íntimament que, al moment d’una represa de vida cívica normal, Tasis seria desbordat. Eren moments els qui lluitaven contra la dictadura i sofrien empresonaments i tortures; eren molts els qui havien consagrat la seva vida a Catalunya i a la llibertat… Tasis ens parlava dels Pujol i dels Reventós i de tants d’altres joves abnegats i coratjosos que assumien responsabilitats en un moment en què l’esperança de recuperar la democràcia era ben esmorteïda; i els amics ens parlaven de Tasis com d’un home capaç d’unir voluntats i d’ordenar esforços. Eren molts els qui treballaven per Catalunya i per la llibertat, però la figura de Tasis apareixia destacada. I ens ho semblava pel que ens en deien els amics, no pas pel tracte directe amb ell, perquè Tasis tendia a valorar les activitats dels altres. He pensat això en les setmanes passades, les de la campanya electoral. ¿Quin paper hi hauria representat Tasis si no hagués mort el 1966 i si hagués conservat les seves facultats? Ara tindria setanta-un anys. ¿Quin hauria estat el seu paper en els moments històrics que vivim? La pregunta és supèrflua. Ho sé. El dia 15 de juny em vaig trobar a les mans, a l’hora de l’escrutini, un full amb dinou candidatures, la qual cosa vol dir que al districte de Barcelona hi havia sis-cents vint-i-set ciutadans disposats a ser diputats. […] Durant anys va semblar que Tasis estava destinat a tenir un paper important en unes circumstàncies com les que ara vivim. L’hauria representat, realment? Aquesta és una pregunta que no es pot respondre. El destí ha fet que Tasis no sigui present en una situació que somniava. No sols no hi ha estat present, sinó que ha estat oblidat, deu anys després de la seva mort, passada la ratlla.»

(Vicenç Riera Llorca. «Un absent», Serra d’Or, núm. 215, agost de 1977, p. 33)

* * *

«Vivim, no cal pas dir-ho, un moment d’eufòria de la narrativa policíaca. Sembla consolidada la col·lecció més jove —«La negra»— i continua sense problemes la més clàssica —«La cua de palla». La conjuntura, doncs, és prou adient per a una revisió dels orígens autòctons del gènere i per a centrar l’aportació de pioner que en féu Rafael Tasis, bo i aprofitant, d’altra banda, la reedició de la seva obra policíaca per part de 3 i 4. L’ordre d’aquesta reedició no correspon al de la redacció de les novel·les (es limita a reproduir l’ordre de la primera edició), però aquest és un problema que ve de lluny i característic de les peculiars circumstàncies del país.
En el seu exili francès, Tasis conegué Simenon, traduí una colla de les seves novel·les i va escriure’n un parell l’any 1944: Un crim al Paralelo i La Bíblia valenciana, que, primer, s’havien de publicar en versió francesa. De retorn a Catalunya, redactà la tercera, És hora de plegar. A més de narrador i traductor, Tasis teoritzà sobre el gènere i s’adonà del nou impacte de la novel·la negra americana (traduí, entre altres, Dashiell Hammett). Per a la seva obra de creació, però, seguí els models de la tradició anglesa i francesa. Les seves novel·les van de dret a la classificació de «detective story», en la línia de Georges Simenon i d’Agatha Christie. Són històries d’amenitat comprovada que, salvant la distància dels quaranta anys i d’algun inevitable anacronisme, esdevenen lectures d’entreteniment agradable i distret. Potser no tenen l’agilitat que caracteritza les mostres més actuals, però la seva elegància narrativa les fa un producte perfectament competitiu, superior, diria, a bona part de l’anomenada «narrativa d’institut» que, ara mateix, és pastura abundosa pels verals del segon ensenyament.»

(Isidor Cònsul. «És hora de plegar. Un crim al Paralelo. La Bíblia valenciana, per Rafael Tasis», Serra d’Or, núm. 338, desembre de 1987, p. 40)

* * *

«Enguany fa noranta anys del naixement (1906) de Rafael Tasis i Marca i en fa trenta de la seva mort (1966). La frontera de 1936, doncs, partí per la meitat la seva vida, com en molts altres casos, en més d’un concepte. La dividí, però no la varià en res d’essencial, tot i canviar-li el marc, les possibilitats i, fins i tot, les dedicacions. Era un escriptor i ho fou sempre, i el mateix any de la seva mort ens representà al Congrés del PEN Club. Sentia la necessitat i la responsabilitat de la política, que no l’abandonaren mai, però foren els canvis, ben segur, els que feren d’aquell militant conscient d’Acció Catalana, en circumstàncies tan extraordinàries com difícils, un director general de Serveis Correccionals i de Readaptació de la Generalitat de Catalunya.
Fou escriptor i polític, però també tingué moltes més dedicacions, gairebé en tots els casos poc o molt relacionades amb les dues primeres. Fou periodista i crític sempre i cònsol de l’exili a l’interior, durant els activíssims divuit anys posteriors al seu retorn. A París, mentre fou exiliat, no parà mai de relacionar-se amb altres intel·lectuals i polítics i de col·laborar en nombroses tasques que li interessaven, però encara tenia temps per a passar llargues hores treballant a la Biblioteca Nacional, estones de les quals recordava molt, perquè també era historiador, i llibreter i impressor. Com a fogar patriòtic, resistent i intel·lectual, la seva llibreria de la Rambla només va ésser superada —en els dos primers aspectes— per la que Joan Ballester instal·là al carrer del Consell de Cent.
La figura de Tasis respon a la de l’intel·lectual preocupat pels afers públics i, de manera més concreta, a la de l’escriptor en acte de servei permanent. És una figura que pot afavorir tota mena d’ironies i de somriures dissimulats, però, amb visió històrica, l’hem de considerar un bé de Déu. Hem de desitjar, per tant, que no formi part d’una espècie en vies d’extinsió. Gràcies a gent com ell, primer, resistírem amb menys danys; després, ens recuperàrem més bé i, ara com ara, avancem més.[…]
Fou un dels primers, si no el primer, a valorar Pedrolo i a intuir el potencial narratiu que tenia, però, més enllà dels mèrits de la seva obra estricta, fou, sobretot, un gran concentrador de voluntats i un magnífic atiador de possibilitats. El bon coneixement d’altres models li estalviava marrades i desviacions, però era benvolent sense concessions i just sense imposicions. Estimava Barcelona i els seus racons, especialment els de les penyes. Era actiu i inquiet, sense perdre mai la compostura ni la mesura. Perquè era un intel·lectual de debò, no volia ni li calia demostrar-ho cada dia.
Recordar Tasis, en aquest any doblement commemoratiu, és un acte de justícia que, en honorar-lo, ens honra, però, en aquest cas, la justícia es fa pedagogia, perquè el record s’ho val i, sobretot, és magníficament reditiu: per l’exemplaritat general de l’home, per l’honestedat del polític i per les aportacions —variades i ponderades— de l’escriptor. Algú podria dir que fou polifacètic, però no el defineix la versatilitat, sinó el servei, la utilitat i el compromís, és a dir, el patriotisme, que la generen.»

(Josep Faulí. «Rafael Tasis i Marca, patriota», Revista de Catalunya, núm. 112, novembre de 1996, p. 3-5)

* * *

Rafael Tasis, gran amant de la novel·la, estava convençut de la importància del seu conreu per a la normalització de la cultura catalana. No podem oblidar que el gènere es trobava en un moment difícil, menyspreat pels «mandarins» de la literatura, com ell mateix havia anomenat els estudiosos en alguna ocasió. Home tàctic però selectiu, apostava per un model de novel·la realista i psicològica. Per a ell, la bona novel·la havia de ser «un estudi de la psicologia o de l’activitat dels homes, un bocí bategant de la vida humana». En aquest sentit, un aspecte de la seva línia argumentativa era l’aposta decidida per la novel·la ciutadana, centrada en Barcelona i en els ambients urbans.

(Salvador Balcells. «Rafael Tasis, els fonaments d’un gènere», Ítaca. Revista de Filologia, núm. 5, hivern de 2014)

«Estimats amics:
Heu volgut venir aquesta nit plujosa per a acompanyar-me a escoltar les paraules amb què uns quants companys meus, admirats escriptors catalans, volien celebrar els mèrits hipotètics de la meva obra i exaltar-ne sobretot —suposo— les seves bones intencions.
Tant vosaltres com jo, però, ens haurem de quedar amb les ganes de sentir-los. Si les autoritats encarregades de vetllar per la nostra tranquil·litat i per la seguretat de l’ordre d’aquesta bona ciutat de Barcelona haguessin permès que ells s’haguessin expressat, com havia estat previst i organitzat pels meus amics del Club, i especialment pel poeta i animador entusiasta que és Anton Sala-Cornadó, l’il·lustre historiador Ferran Soldevila us hauria parlat dels meus llibres de tema històric, el novel·lista experimentat i crític lúcid que és Domènec Guansé us hauria explicat què veia a les meves novel·les i en Josep M. Poblet, home de teatre fins al moll de l’os hauria pogut llegir-vos unes quartilles seves parlant de les meves pobres comèdies originals i de les obres dramàtiques que he traduït o adaptat; i Joan Colomines i Puig, poeta i crític de poesia, Antoni Bergós, advocat i patrici exemplar i, probablement també, el nostre president, Josep de C. Serra i Ràfols, haurien arrodonit el quadre evidentment afavorit de les gràcies i desgràcies que troben als meus llibres i a la meva vida. […]
Però aquest acte no haurà pogut tenir lloc, i vosaltres no podreu saber, almenys per ara, allò que els meus admirats comentaristes i crítics, que són tots ells uns estimats amics, pensen i escriuen de mi i de la meva tasca literària. I és a posteriori, després d’haver paït l’emoció de veure arribar i entornar-se tants amics coneguts o desconeguts, la dutxa escocesa de pensar assistir a un acte tan afalagador i de descobrir que (potser perquè us consideren, en alt lloc, perillós o nefast) aquest acte no pot ésser celebrat, —bona lliçó per a la vanitat sexagenària—, després de tornar al silenci del meu despatx i d’enfrontar-me amb la feina de cada dia i de cada festa i amb les tasques que m’estalonen, que he de pronunciar, per a un auditori inexistent —que he d’escriure, per a un públic amic que no sé si podré atènyer— aquest parlament de gràcies.
Hauríeu sentit parlar dels meus llibres, de la meva tasca literària, i de les ressonàncies que, en altres esferes catalanes que no són ben bé les de la pura literatura, pot haver tingut la meva activitat. Hauríeu sentit recordar les diverses facetes que ha pres aquesta activitat —ja és un adjectiu obligat aquell mot més aviat disgraciós de «polifacètic», i ja sabeu com és veritat l’adagi que es refereix a l’home de molts oficis— i enumerar els llibres que he escrit, o almenys els que he publicat, potser oblidant-ne algun títol, cosa ben natural, pel poc valor que tenen i perquè jo mateix, sovint, els oblido. L’afecte i la benevolència dels amics que us haurien parlat, la meva mateixa presència i el pretext d’aquest acte, haurien fet que aquesta crítica fos elogiosa, massa elogiosa i tot, malgrat que fos ben sincera.»

(Fragment del Discurs de gràcies no pronunciat en un acte no celebrat per a commemorar els seixanta anys de Rafael Tasis [Facsímil de l’edició original que fou realitzada, a l’any 1966, a la Impremta Rafael Tasis, de la Rambla de Caputxins de Barcelona]. Club d’Amics de la UNESCO de Barcelona, 12 de març de 1966)

* * *

«Barallar-vos amb els pensaments sinistres que de cop us envaeixen esdevé bastant difícil quan us sentiu tot sol i, de més a més, vell. ¿De què us serveixen, aleshores, totes les riqueses del món, totes les cases i els palaus, tots els tresors arreplegats en una existència consagrada a la recerca ardent de la bellesa, allà on es trobi? ¿Poden escalfar el vostre cor totes aquestes obres mortes del passat, aquestes coses fredes en les quals només la vostra raó i el vostre cor poden encendre una llar d’emoció?
Mirava al seu entorn, en aquella sala preferida, prop d’aquella finestra oberta de bat a bat, per on penetrava l’aire fresc de la nit, impregnat del perfum de romaní, pinassa i farigola i de la llunyana salabror de la mar, prop d’aquella finestra que s’obria damunt Barcelona, la seva ciutat estimada, adormida enmig del centelleig de les seves llums, sota l’altre centelleig de les estrelles.
Ja podeu haver omplert tota la vostra vida de magnífics records, ja podeu haver recorregut el món sencer i admirat les obres més grandioses de la naturalesa i les creacions més sublims i delicades del geni dels homes. Ja podeu haver tancat els vostres braços damunt la bellesa de les dones. Tot això s’esvaneix en el passat, i aquells encisos d’un dia es troben ja marcits com els pètals que s’han esgrogueït entre les fotos que teniu a l’àlbum. Ja podeu haver perseguit la poesia, l’art sota les formes, ja podeu haver menyspreat les riqueses, i haver-vos-en servit només en allò que us han permès de fer bé o d’assegurar l’assadollament del vostre desig de bellesa. Tot és inútil: arriba la vellesa, i us deixa tot sol davant dels vostres records marcits, davant de les vostres inútils riqueses.
Un dia llunyà, havia tingut l’esperança de deixar un fill que heretaria el seu nom i les seves riqueses, que podria continuar la seva obra. Però la seva muller, aquella frèvola Montserrat, l’havia deixat per sempre, en el moment en què creien haver aconseguit aquesta il·lusió. De cop s’havia quedat tot sol, privat de les seves esperances i dels seus desigs. I tornava a trobar aquella sensació de fred, de solitud, de buit que li havien dut les paraules del metge, ja feia tants anys… ¿Què li romania? ¡Aquell nebot, fill de la seva germana, i que representava tota la seva família! Mai no havia tingut gaire confiança ni afecte envers aquell xicot obstinat i dur, que semblava que només veiés en el seu oncle la providència de les seves follies i els seus dubtes.»

(Fragment de La bíblia valenciana: València: Tres i quatre, 1966)

* * *

«Fa uns quants mesos (setembre de 1960) SERRA D’OR publicava un important article de l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga sobre els problemes de la novel·la actual, la segona part del qual era dedicada a un ràpid però complet inventari de «la novel·la catalana a Mallorca». En aquest estudi, per una raó òbvia, l’obra literària de Llorenç Villalonga, actualment el més destacat dels novel·listes balears, deixava d’ésser estudiada. La direcció de la revista, que ja prometia de cobrir aquesta llacuna, m’ha encarregat que jo presenti als lectors la producció narrativa del qui feia famós els pseudònim (ara arraconat per Villalonga) de «Dhey».
Això m’ha obligat a una tasca que, en tots els casos en què hom s’enfronta amb un escriptor, resulta útil i instructiva: rellegir tota la seva obra. I el fet que aquests dies sigui posades a la venda L’àngel rebel, que és la darrera novel·la publicada per Llorenç Villalonga (Biblioteca Raixa, 1961), ve a donar una actualitat a un estudi que, dins la modèstia dels meus mitjans crítics i en l’extensió limitada que li imposen les dimensions de la revista, intenta de complir un deute de reconeixença envers un autor i una obra que ja són considerables.»

(Fragment de l’article «Llorenç Villalonga, o la utilitat del snobisme», Serra d’Or, núm. 3, març de 1961, p. 12)

* * *

«Josep va sortir del taller, tot cargolant una cigarreta. Eren les set tocades, i gairebé era fosc. L’estret carrer semblava encara més encaixonat que de costum entre les ribes abruptes de les seves cases. Dintre la brutícia general de les façanes, només la del davant mateix de la impremta, pintada d’un rosa estantís, era una taca de claror, accentuada encara per una enorme estrella vermella, rutilant ja de totes les seves bombetes.
El nom del carrer li venia de les tàpies que l’havien format, quan només era un passadís entre tot d’hortes i jardins arrecerats sota les muralles de la ciutat. Els jardins, les hortes i la muralla havien desaparegut temps ha, i el carrer continuava, amb el seu nom desuet, més baix que l’avinguda on desembocava. Una rampa llefiscosa salvava el desnivell. Però Josep sempre s’estimava més de donar la volta i anar-se’n, a poc a poc i amb la cigarreta penjada als llavis, cap al carrer de Sant Ramon.
Els obrers de la impremta, tot conversant abans de dispersar-se, s’obrien pas entre les dues voreres d’aquell carrer sempre atapeït de gent, i on els vehicles mai no eren cap perill per als vianants. Només de nit s’arriscava algun automòbil pel desigual empedrat i duia una colla de turistes o quatre burgesos barcelonins, amics dels espectacles pujats de to, als cabarets i tavernes que feien permanent l’animació del carrer. De migdia per avall, les voreres estaven preses per tot de mosses molt pintades i curtes de faldilles, amb el gran moneder penjant de la mà i el somriure professional als llavis. En canvi, la rambla estava sempre envaïda per la mainada que jugava a l’eixarranca o a lladres i serenos, sense fer cap cas del món absurd de la gent gran. També hi tenien lloc sovint tot d’importants conciliàbuls entre colles de soldats o de mariners que vacil·laven davant les portes més llampants i discutien amb passió o desmenjament, segons els tarannàs, els preus de la tarifa oficial.»

(Fragment inicial de l’obra Un crim al Paralelo: València: Tres i Quatre, 1994, p. 19-20)

* * *

«Si un dia puc tornar lliurement a Barcelona, amb aquestes pàgines sota el braç, una de les meves primeres visites haurà d’ésser, però, per a la Model. Hauré de visitar-la amb pietat, amb recolliment, pensant en tots els qui hi han sofert i hi han esperat; en els condemnats a mort que hi passaren i en els qui quan hi entraren no sabien que també duien al damunt la sentència de la bomba d’avió o de la bala de màuser que els mataria; en els d’abans meu i en els del meu temps i en els de després, per un igual, sense distingir els amics dels adversaris, els «bons» dels «dolents», mentre tots fossin fidels a un ideal i per ell sabessin sacrificar-se.
Quin esperit regnarà a la meva Pàtria quan s’acabi per a mi aquest exili? Qui podria dir-ho? I, què valen els desigs dels individus davant el destí de les nacions? Potser noves onades de violència, noves erupcions d’odis i revenges han de submergir encara la dolça Catalunya enyorada. Però jo desitjo que aquell gran casal de grans parets grises i de finestres enreixades que fa com una estrella de forma misteriosa en un racó de la ciutat deixi d’ésser, com ha estat, aquests darrers anys, el centre de tants pensaments i l’obsessió de tantes llars. Perquè la Presó no pot regir la Ciutat, ni pot redimir els Homes, sinó la Pau i el Treball de tots…
Si un dia puc tornar…»

(Fragment del llibre Les presons dels altres. Barcelona: Pòrtic, 1990, p. 185-186)