Novel·la Obres traduïdes Estudis sobre l'autor/autora

Ramon Surroca

Ramon Surroca (Barcelona, 1966) llicenciat en Filosofia i en Ciències de l’educació per la Universitat de Barcelona, des del 1991 exerceix de professor de batxillerat.

Després d’un viatge a Cuba, als quaranta anys publica la primera novel·la, Lenta llum de l’Havana (2006). L’any següent apareix una segona novel·la, Memòria de sal (2007), inspirada en el creuer universitari pel Mediterrani organitzat durant el govern de la República espanyola. L’aparador desert (2011) és la seva tercera obra, una novel·la al voltant dels dilemes de l’art contemporani, el model de ciutat que ha adoptat Barcelona i el descobriment de la literatura com a refugi davant la pèrdua de substància de la ciutat i de l’art. El 2014 apareix una nova novel·la, La sang ferida, que parla de l’amor i del dolor, de la veritat que respira, intacta, dins l’engany, de com la fidelitat a un mateix i als propis sentiments pot tornar a fer vibrar el món que crèiem perdut per sempre.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Contacte amb l’autor.

Pàgina elaborada per Josep Miàs per a l’AELC.
Documentació de Ramon Surroca.
Fotografies de l’arxiu personal de l’autor.

Castellano

Ramon Surroca castellano

Ramon Surroca (Barcelona, 1966) licenciado en Filosofía y en Ciencias de la educación por la Universitat de Barcelona, desde 1991 ejerce de profesor de bachillerato.

Después de un viaje a Cuba, a los cuarenta años publica la primera novela, Lenta llum de l’Havana (2006), traducida al castellano en 2017 con el título Lenta luz de la Habana. El año siguiente aparece una segunda novela, Memòria de sal (2007), inspirada en el crucero universitario organizado durante el gobierno de la República española, que es traducida también al castellano, en 2013. L’aparador desert (2011) es su tercera obra, una novela alrededor de los dilemas del arte contemporáneo, el modelo de ciudad que ha adoptado Barcelona y el descubrimiento de la literatura como refugio frente la pérdida de sustancia de la ciudad y del arte. En 2014 aparece una nueva novela, La sang ferida, que habla del amor y del dolor, de la verdad que respira, intacta, en el engaño, de como la fidelidad a uno mismo y a los propios sentimientos puede hacer vibrar otra vez el mundo que creíamos perdido para siempre.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Contacto con el autor.

Página elaborada por Josep Miàs para la AELC.
Documentación de Ramon Surroca.
Fotografías del archivo personal del autor.

English

Ramon Surroca English

Ramon Surroca (Barcelona, 1966) has degrees in Philosophy and Science from the University of Barcelona and has been working as a secondary school teacher since 1991.

At the age of forty, following a trip to Cuba, he published his first novel, Lenta llum de l’Havana (Slow Light of Havana, 2006). The next year, he published his second novel, Memòria de sal (Memory of Salt, 2007), which is based on a university cruise around the Mediterranean which was organised at the time of the Spanish Republic. L’aparador desert (The Empty Display Case, 2011) is his third novel and is concerned with the dilemmas of contemporary art, the model of the city opted for by Barcelona, and the discovery of literature as a refuge when city and art lose substance. He has also written a large novel La sang ferida (Wounded Blood), published in 2014.

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Contact.

Web page: Josep Miàs for AELC.
Documentation: Ramon Surroca.
Photographs: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Altres llengües

Ramon Surroca Italiano / Français

Italiano

Ramon Surroca (Barcelona, 1966), laureato in Filosofia e Scienze dell’educazione all’Università di Barcelona, dal 1991 è professore di Scuola Superiore.

Pubblica nel 2006, a quarant’anni, dopo un viaggio a Cuba, il suo primo romanzo, Lenta llum de l’Havana. L’anno successivo esce il secondo romanzo, Memòria de Sal (2007), ispirato alla crociera universitaria nel Mediterraneo organizzata durante il periodo della Repubblica Spagnola. L’aparador desert (2011) è la sua terza opera, un romanzo che tratta i dilemmi dell’arte contemporanea, il modello di città adottato da Barcelona e la scoperta della letteratura come rifugio di fronte alla perdita di sostanza della città e dell’arte. Nel 2014 pubblica un nuovo romanzo, La sang ferida.

È socio dell’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Associazione degli Scrittori in Lingua Catalana).

Pagina elaborata da Josep Miàs per AELC.
Documentazione di Ramon Surroca.
Fotografie dell’archivio personale dell’autore.

Français

Ramon Surroca (Barcelona, 1966), licence en Philosophie et Sciences de l’Éducation par l’Université de Barcelone. Il est professeur dans l’enseignement secondaire depuis 1991.

Après un voyage à Cuba, à 40 ans il publie son premier roman Lenta llum de l’Havana (2006). L’année suivante un nouveau roman apparaît, Memòria de sal (2007), inspiré d’une croisière universitaire par la Méditérranée organisé par le gouvernement de la République espagnole. L’aparador desert (2011) c’est son troisième ouvrage, un roman autour des doutes sur l’art contemporain, sur le modèle de ville adoptée par la ville de Barcelone et la découverte de la littérature comme refuge devant la perte de substance de la ville et de l’art. 2014 a publié un nouveau roman, La sang ferida.

Il appartient à l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – L’Association des Ecrivains de Langue Catalane).

Site préparée par Josep Miàs pour AELC.
Documentation de Ramon Surroca.
Photographies des archives personnels de l’auteur.

Biografia

Ramon Surroca i Nouvilas neix a Barcelona l’any 1966. Als onze anys es fa soci de la biblioteca popular del seu barri. Durant els vuit anys següents visita aquesta biblioteca amb molta assiduïtat i sens dubte les lectures que allí va fent són determinants en la seva vocació literària. Es llicencia en Filosofia i Ciències de l’educació per la Universitat de Barcelona l’any 1990. És membre de la Societat Catalana de Filosofia i treballa des de l’any 1991 com a professor de filosofia al batxillerat. Ha col·laborat a la desapareguda revista Lateral i a l’espai de ràdio Ciutat Oberta, de ràdio Badalona.

La seva primera novel·la és publicada el 2006 amb el títol de Lenta Llum de l’Havana. Aquesta primera novel·la és un reflex del viatge que l’autor i la seva parella realitzaren a Cuba l’estiu del 1994. No es tracta, però, d’una obra pròpiament biogràfica, ja que incorpora alguns personatges i elements de ficció que serveixen de ressò de moltes de les experiències viscudes al llarg d’aquell periple per terres cubanes. Durant aquell viatge l’autor va conèixer i conviure amb diverses famílies que havien creat el que elles anomenaven una «cooperativa» entorn de l’acolliment de turistes a l’illa. Davant les dures condicions econòmiques i socials, amb aquesta estratègia provaven de sobreviure i mantenir el contacte amb les persones provinents d’altres indrets. És d’aquest contacte i d’aquest context conversacional d’on arranca l’interès de l’obra, ja que a través de l’evocació de moltes d’aquelles tertúlies, però també de la descripció de la quotidiana lluita per la subsistència, no només física, sinó sobretot moral i ideològica, sorgeix el contrast amb els principis ideològics del primer món d’on provenen els dos joves viatgers. El llibre, amb un llenguatge que vol ser també reflex de l’impacte de l’exuberància física de l’illa, enllaça la pervivència i l’anàlisi de la utopia amb la presència constant d’un paisatge que des del primer moment es converteix en l’altre gran protagonista de l’obra. Lenta llum de l’Havana vol mostrar les llums i ombres del procés viscut a Cuba a través de les vicissituds dels seus personatges, que tot i pronunciar-se molt críticament envers Fidel Castro, mantenen malgrat tots els seus valors revolucionaris intactes. I són aquests valors els que converteixen el paisatge de l’illa, els afanys personals tan difícils d’assolir d’alguns dels seus protagonistes, el relleu utòpic de les converses més polítiques, en un tot alhora frustrant i encoratjador, asfixiant i alliberador, decadent i vívid.

Un any més tard apareix publicada la següent novel·la: Memòria de sal. En ella l’autor evoca un viatge històric, el cèlebre creuer per la Mediterrània que es dugué a terme l’any 1933, un viatge d’estudis promogut pel govern de la República. En ell hi viatjaren algunes de les personalitats emblemàtiques de l’Espanya del moment però també del futur; Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Díaz-Plaja, Valle Inclán, entre molts d’altres. No es tracta però, d’una obra pròpiament històrica, malgrat basar-se en fets reals i evocar el convuls període en què el viatge es produí; Memòria de sal conta la història d’una colla de personatges de ficció a través dels quals es reflecteix tot el debat ideològic, totes les pors, esperances i contradiccions del moment. La idea de la novel·la va sorgir l’any 1993, quan l’autor es trasllada a un pis de la Gran Via de Barcelona. Allà va conèixer la Maria Celma Villares, una professora jubilada, que havia format part del passatge del cèlebre creuer. Durant moltes tardes la vella professora, de tarannà sovint reservat i fins i tot eixut, semblà recobrar la joventut perduda i l’alegria d’aquells anys en evocar la seva antiga experiència a bord del Ciudad de Cádiz. Aquella irreprimible emoció en algú tan contingut va cridar l’atenció de l’autor, que des del primer moment va prendre notes dels records de la seva nova amiga. Un cop morta, va decidir seguir investigant pel seu compte, a l’Arxiu històric de la ciutat i en alguns dels dietaris esparsos que havien estat publicats. Certs records de la Maria Celma eren força confusos i fins i tot possiblement intercanviats amb els d’altres navegacions seves posteriors. L’autor, però, va voler mantenir-ne alguns, per tal de mostrar-se fidel a la veritat d’aquella emoció que lluny de desvirtuar el record semblava potenciar-ne el sentit. Poques setmanes abans de la publicació del llibre va aparèixer un magnífic estudi, El sueño de una generación (2006), dels professors Francisco Gracia Alonso i Josep M. Fullola i Pericot, on hom pot trobar el relat fidel d’aquell gran esdeveniment. A banda de l’homenatge personal a l’amiga, Memòria de sal evoca un moment irrepetible en la història d’Espanya, un moment de greus dificultats però també de grans desafiaments i esperances que van veure’s dramàticament interrompudes pel sagnant esclat de la Guerra Civil i posteriorment pel llarg període de la dictadura franquista. Aproximar-se als debats d’aquell temps equival a aproximar-se a alguns dels problemes aparentment endèmics del nostre país. És per tot això que El Ciudad de Cádiz, la motonau que va conduir tot aquell grup entusiasta d’estudiants arreu de la Mediterrània, esdevingué una mena de República flotant i alhora, des de la perspectiva actual, constitueix un emblema dels valors que mai hauríem d’haver perdut.

L’aparador desert és la seva tercera obra publicada. En un registre lingüístic diferent del de les seves obres anteriors, la novel·la aborda una triple qüestió; els dilemes de l’art contemporani, el model de ciutat que ha adoptat Barcelona i el descobriment de la literatura com a refugi, davant la pèrdua de substància de la ciutat i de l’art. A través de la tesina que ha de realitzar una jove estudiant gironina, centrada en la figura d’un artista plàstic emergent, la protagonista va descobrint totes les impostures amb què es disfressa l’art contemporani, disfresses i impostures que d’alguna forma enllacen amb les que transmet la ciutat turística de cartó pedra en què ha anat convertint-se Barcelona. L’autor, interessat des de ben jove pel món de l’art, i inspirant-se en les seves converses i amistat amb alguns artistes plàstics, va decidir escriure aquesta obra, gairebé com un manifest a favor de l’honestedat i la necessitat de retornar a un discurs vertader tant pel que fa a la producció artística com al model de ciutat. Al llibre, la protagonista s’amistança amb un professor de literatura que li proporcionarà un model antagònic al de l’artista impostor, introduint-la a un món que ella només coneix d’oïda, però on anirà trobant tot el que esperava descobrir en l’art de l’artista objecte del seu estudi. És, així doncs, també, L’aparador desert, una vindicació dels valors inherents a la literatura.

L’autor ha traduït al castellà Memòria de sal, que apareix publicada a Ediciones de la Tempestad el 2013. L’any següent publica una nova novel·la, titulada La sang ferida, que aprofundeix el canvi dins la seva narrativa que va suposar L’aparador desert. En aquesta nova novel·la l’autor adopta un estil poètic i reflexiu evocant la visita d’un pare i el seu fill de quatre anys al zoo de Barcelona. A la novel·la hi ha la doble història dels sentiments contradictoris que la visita al zoo provoca al pare, al qual l’indret no ha agradat mai, i el record de la seva dona, que incorpora intermitentment el passat dins el matí en què se centra la història. Tot i això, el reflex de la ciutat de Barcelona no és del tot absent en aquesta darrera obra, ja que el zoo, malgrat els sentiments de refús que provoca al protagonista, serveix d’emblema decadent i sòrdid d’una Barcelona perduda en què encara la ciutat s’oferia en primer terme als ciutadans i no als turistes, com una mena d’illa, potser no prou seductora, però illa al capdavall amb relació a la transformada ciutat post olímpica.

Obra

Obres traduïdes

  • Memoria de sal [Memòria de sal]. Barcelona: Ediciones La Tempestad, 2013. (Trad. al castellà de l'autor)
  • Lenta luz de la Habana [Lenta llum de l'Habana]. Barcelona: Ediciones La Tempestad, 2017. (Trad. al castellà de l'autor)

Estudis sobre l'autor/autora

  • BONADA, Lluís: «L’art actual a vegades és tan bèstia que l’has de matisar per a fer-lo creïble», El Temps (València), núm. 1422, 13 de setembre de 2011, p. 68. [Entrevista]
  • CARRERAS, Anna: «Crítiques. L’aparador desert», Time Out (Barcelona), 24-30 d'agost de 2011, p. 57.
  • RIBAS, Carles: «Ramon Surroca despulla relacions», Diari de Girona, 26 de setembre de 2014, p. 13.
Coberta de la novel·la <i>L'aparador desert</i> (2011).
Coberta de la novel·la L'aparador desert (2011).
Coberta de la traducció castellana de <i>Memoria de sal</i> (2013).
Coberta de la traducció castellana de Memoria de sal (2013).

Vincles

Comentaris d'obra

Después de leer Lenta luz de la Habana de Ramon Surroca, cabe preguntarse cuánto pesan el alma o la dignidad, sobre todo, si sobre ellas se proyectan las sombras de los ideales de un régimen que comenzó siendo liberador para terminar convirtiéndose en totalitario. «No hay nada más veloz que la luz…, como los sueños que se resisten a morir», nos dice el autor al final del prólogo con el que se abre esta novela, y en el que ya nos ubica en el lugar y en el tiempo sobre el que transita esta historia que nos muestra el peso de la dignidad del desencanto, algo tan inmaterial como el alma o la materia de la que están fabricados los sueños, pues nadie más que uno mismo sabe de su valor y su trascendencia. De ahí, que casi al inicio de esta narración de «autoficción» uno de sus protagonistas nos diga: «Nos hemos acostumbrado a no esperar ya absolutamente nada, a vivir de los recuerdos». Y quizá, si Ramón Surroca pone en boca de uno de sus personajes tales palabras, sea porque una de las mayores tragedias del ser humano sea esa, ya que los recuerdos forman parte de la vida que se nos fue muriendo. En este caso, la búsqueda de la verdad anclada en la esperanza se muestra, por sí sola, como una bella manifestación de lo imposible, como imposibles son los sueños del que desea la luna cuando es incapaz de alcanzarla, lo que nos lleva a plantearnos que algo falla cuando el esfuerzo colectivo sólo tiene un reflejo positivo en las condiciones de vida de unos pocos, las de aquellos que solemos denominar como clase dirigente, porque entonces, la utopía de la libertad deja de ser un concepto inmaterial y deviene en la manera de afrontar y esquivar el laberinto diario que esa mala ejecución de los ideales lleva al desencanto a todos aquellos que un día lucharon y creyeron en ellos. En esta novela el aislamiento cubano no es sólo geográfico o político, sino que el acierto de Ramón Surroca está en mostrárnoslo como si fuera la búsqueda del hielo que el coronel Aureliano Buendía rememora frente al pelotón de fusilamiento en el famoso inicio de la novela de Gabriel García Márquez, Cien años de soledad, pues en muchos de sus personajes hay una reivindicación explícita e implícita de ese mundo que se fue y ya no existe, de esa realidad que ahora está impuesta por un día a día ni querido ni soñado. El realismo mágico del que en ocasiones beben los personajes de este viaje a las entrañas de la utópica búsqueda de la libertad por parte de los cubanos, es una muestra más del poder intrínseco que tienen los sueños y su capacidad para desvirtuar la realidad. Nora, Reynaldo, David, Óscar o Ana María, encarnan como pocas veces se da en la literatura esa travesía a lo largo del Ancho Mar de los Sargazos que Jean Rhys nos dibujó en la segunda mitad del siglo XX, para mostrarnos la desigualdad de aquellos que se convierten en extraños dentro de su propia tierra, en una especie de exilio que va más allá de uno mismo y de la conquista de su propia libertad.

Ramón Surroca en Lenta luz de la Habana también nos plantea, entre otras muchas cosas, no sólo la necesidad de la lucha por unos ideales, sino la importancia de la necesidad de la esperanza. Un pueblo sin esperanza es un pueblo muerto, y es ahí, donde el narrador de esta historia lucha contra sí mismo y su propio abatimiento cuando comprueba de primera mano el estado real de los cubanos que en su día apoyaron la «idealidad revolucionaria». En este sentido, hay un juego de espejos que emiten imágenes y reflejos en varias direcciones, pues si los cubanos añoran la libertad con la que se vive en Occidente, el narrador siente lo contrario cuando ve el espíritu de lucha y sacrifico que tienen los cubanos a la hora de seguir manteniendo vivo el valor de unos ideales que han naufragado en su ejecución práctica con el paso de los años. Y de ahí deviene el sentimiento de culpa del narrador por ser embajador involuntario de un mundo anhelado por los demás. Sin embargo, hay una última posibilidad para la esperanza, y esta no es otra que la oportunidad del diálogo que nos presenta la opción de explorar los conceptos de «idealidad revolucionaria» —que han llevado al narrador y a Caterina a Cuba—, y el de la «rebelión» ante la severa experiencia de la situación real de los cubanos. Y es en esa confrontación biunívoca donde unos y otros ensalzan aquello que no tienen.

No obstante, la novela es también un viaje interior en el que su protagonista pone en cuestión su forma de ver y entender la vida, sus ideas y sus ideales. Y de esa obsesión nace este collage al que el narrador ha titulado como Lenta luz de la Habana que, tal y como él nos apunta, sus personajes «simbolizan la fe en valores que nunca debería abandonar el ser humano». A lo que hay que añadir que Ramon Surroca lo hace desde el punto de vista del narrador omnisciente, intentado mantener siempre ese punto de equilibrio entre lo vivido y lo recordado, lo visto y lo sentido, lo deseado y lo negado, lo que le proporciona a la historia un plus de autenticidad, pues en ningún momento se nos trata de llevar manipular, sino que más bien todo lo contrario, porque el autor se limita a mostrarnos aquello que él vivió hace algo más de veintidós años, y de esa forma, que cada lector extraiga sus propias conclusiones. En este sentido, cabría apuntar que estamos ante una novela atmosférica, no sólo por esas tormentas tropicales y lluvias torrenciales que acompañan el devenir de los personajes en esos momentos del día donde parece que todo se desvanece, sino que esta sensación también se produce cuando el narrador aborda las abundantes y minuciosas descripciones del entorno que visita, y cuando describe las impresiones que le sugieren cada uno de los personajes, a las que en muchas ocasiones el autor remata con una frase certera, por lo profundo de su mensaje; y brillante, por los magníficos juegos de imágenes que consigue con sus metáforas.

En definitiva, Lenta luz de la Habana nos narra la forma de vida de unos personajes que, entorno a una nueva forma de asociacionismo a la que ellos denominan como «la cooperativa», nos muestra su lucha diaria por buscar y encontrar nuevas vías de llevar a cabo la revolución en la que un día creyeron de una forma digna, quizá, porque no les queda más remedio si quieren seguir soportando el peso de la dignidad del desencanto.

(Ángel Silvelo Gabriel. «Ramon Surroca, Lenta luz de la Habana: El peso de la dignidad del desencanto», blog Fragmentos, 9 de maig de 2017 [vés-hi]; també a la revista todoliteratura.es [vés-hi])

* * *

Hace algunos meses que Ramon Surroca nos presentó su cuarta novela escrita en catalán. Su trabajo es un verdadero ejercicio dentro de aquella literatura que, lamentablemente, hoy, a muchos lectores les costaría ubicar en un cajón concreto. En los últimos tiempos se ha convertido en un empeño infructuoso clasificar la novela que en otra época, con el mismo vocablo que denomina al género literario hubiese sido suficiente. En las presentaciones, en los encuentros con otros autores, no es extraño que alguien te pregunte: «¿Y tú qué clase de novela escribes?» Aquí, quien pregunta espera recibir una respuesta al estilo de novela negra, con sus matizaciones de policíaca o no, con las aclaraciones de realismo sucio o, por lo menos, tremendista; por qué no, que por lo visto es lo que rompe: romántica, con la variante de romántico-erótica, por supuesto agrupadas en trilogías; paranormal; terror; erótico-terrorífica-paranormal y un sinfín de matices que pretenden alejarnos de la respuesta: novela novela. ¿Cómo clasificarían los lectores de las nuevas hornadas las obras de Faulkner, de Proust, Joyce, Bulgakov y tantos maestros de la narración? Dejemos la pregunta en el aire esperando que los tiempos respondan por la obviedad de la misma cuestión.

Surroca ha escrito una novela sin más pretensión que bucear en las profundidades del ser humano, que no es poco. La sang ferida no busca la pirotecnia ni los efectos especiales al rebufo de las Cincuenta sombras de Grey; tampoco pululan vampiros enamoradizos ni orcos ni princesas ni adolescentes temblorosos que nos plantan en el sofá de casa para asistir a la invariable historia televisiva de sábado por la tarde. En su novela la trama es simple, pero subterránea, con lo cual el caudal, sin estar presente a la vista, corre por zonas ocultas y de tanto en tanto emerge en la información justa que precisa el lector para seguir leyendo. Aquí hay que insistir en que Ramon Surroca dosifica la información que hace avanzar la historia, no tiene prisa y el lector tampoco debería tenerla.

La novela [La sang ferida] narra la historia, en presente de indicativo, de un padre y un hijo en el parque zoológico de Barcelona, a lo largo de una mañana. El presente se va interrumpiendo para mostrarnos la información de unos sucesos que van desde un pasado (narrado este en pretérito) no demasiado lejano, y que avanza hasta alcanzar al presente. El pasado emerge y se imbrica con el momento actual, se entrecruza inopinadamente en el intento de correr en paralelo con esa mañana ante los animales enjaulados. Una palabra que va bordeando la trama podría ser incertidumbre: un suceso de la más alta magnitud ya está afectando la vida de ese padre y ese niño que tanto se impresiona ante lo que le ofrece el zoo. Como no podía ser de otra manera, la novela no nos conducirá a un final concluyente, nos dejará en el punto en el que la corriente oculta ya ha aparecido en toda su dimensión, nos la mostrará y casi nos la cederá para que, como lectores, continuemos la historia.

Dice Surroca que es un poeta frustrado. Tras la lectura, posiblemente, también lo crea el lector: presencia de lo intangible, búsqueda del vocablo exacto, reminiscencias… Si observamos la trayectoria de Ramon Surroca, nos encontraremos con un estilo en evolución. Aquí, el autor en pocas ocasiones deja que la acción avance en los diálogos. De ser así, podría superarse la dosis que debiera recibir el lector, con lo cual rompería el ritmo que se busca en la obra. Los diálogos son breves y justos en la extensión. En cuanto al narrador en tercera persona omnisciente, también observamos la evolución: dominio de los recursos, porque a Surroca la capacidad en ocasiones lo puede desbordar. Ha sabido recortar, lo que no me cabe duda de que es un acierto, con lo cual nos deja a la expectativa de lo que nos presentará en futuras obras.

El autor, como filósofo que es, no puede evitar las oportunidades que en la obra lo aproximan a la reflexión y que salpican las escenas con gran solvencia. Partiendo de la trama, va más allá del libro. Veamos un ejemplo:

L’espontaneïtat als adults necessita travessar massa sedassos, massa pells de ceba i al final en queda aquest somriure filtrat, tan prim, que tanmateix els retorna, precàriament, al pols constant de la vida. (Pág. 102)

Otras reflexiones se comprimen en una suerte de honda greguería, como podemos observar en la siguiente muestra:

Sobreviure és un estat d’excepció que converteix en singular el més corrent esdeveniment del món. (Pág. 106)

Y la historia avanza por caminos sutiles, sin las alharacas de los grandes acontecimientos, hasta llegar a conocer en profundidad a un padre, a una mujer ausente y al hijo de ambos. El retrato de los personajes se perfila a través de pequeños acontecimientos, de lo que muestra y esconde la mirada, de lo que un pequeño gesto revela y penetra en los demás. Leemos:

Amb la Júlia va tenir sempre aquesta impressió de no dir-se res mentre parlaven, com si les paraules, en lloc de ser la llera del sentit, en fossin la desviació, la distracció d’una gravetat que sempre el somriure i la mirada persistent semblaven reservar-se, amagant només en part una veritat que mai arribava a ser formulada, una intel.ligència que el parlar hauria mutilat, pervertit, desvirtuat; això era el que més l’ofuscava i l’atraia de la Júlia i per aquesta raó el sexe sempre li va resultat molt més eloqüent que totes les seves converses, perquè llavors la Júlia semblava assolir una mena de total sinceritat, com si només en callar i en activar totes les potències del cos, la seva ànima, ment o com calgui anomenar aquesta palpitació inefable que és l’esser humà, emergís completa, nítida i profunda. (pág. 128)

En definitiva, La sang ferida es una novela que nos conduce a una situación sobrevenida, cuyos protagonistas deberán ir asimilando. En ellos quedará indeleble el paso de la vida, quizá debiera decir el golpe de la vida. En su conjunto, la urdimbre del libro ha creado un conflicto que podríamos entender como irresoluble, y todo ha sucedido con la naturalidad de un día de sol o de lluvia, tal como suceden los grandes acontecimientos individuales que tienen el poder de transformarnos; decíamos arriba, sin efectos especiales. Vale.

(Eugenio Asensio Solaz. Blog Libros y tal, 21 de maig de 2015 [vés-hi])

* * *

Ramon Surroca (Barcelona, 1966) ha anat combinant al llarg d’aquests anys la docència en el camp de la filosofia amb la creació literària, i d’aquesta alternança ha sorgit, a banda de títols com Lenta llum de l’Havana (2006), Memòria de sal (2007) o L’aparador desert (2011), un pòsit d’acusada reflexió que La sang ferida, la seva darrera novel·la, mostra en el seu vessant més despullat.

Surroca deixa de banda històries trepidants, crítiques més o menys despietades o peripècies narratives vàries per submergir-se en cos i ànima en un mínim fil argumental –un pare i un fill passejant pel zoo de Barcelona al llarg d’un matí– capaç d’aprofundir en allò més intern i intens del seu protagonista principal. En Nèstor, un home que sent encara massa a prop el dolor de la pèrdua i que cerca desesperadament els camins per tal d’assimilar-lo, es despulla davant del lector tot contant l’ascens i la caiguda d’una història d’amor o la relació que s’estableix entre un pare i un fill, que tan pot ser el seu propi, en Marc, com el protagonista girant la vista enrere i avaluant el que va significar la figura paterna en el seu desenvolupament vital.

L’àmbit del zoològic (un conjunt de gàbies físiques que es confronten amb la gàbia mental en què sembla atrapat en Nèstor) esdevé marc –a voltes decadent, a voltes il·luminat per algun esclat de sorpresa, d’emoció o d’epifania– en el qual Ramon Surroca ens va oferint la seva habilitat narrativa per tal d’extreure amb lentitud i fermesa totes aquelles capes de superficialitat que pot amagar el seu personatge, per acabar deixant-lo en un nu total i existencial del qual no pugui ni vulgui amagar-se’n. La metòdica i encertada alternança entre el passat i el present, entre allò viscut (recordat i necessàriament reinterpretat) i allò que, malgrat la seva terrible virulència, conforma el dia a dia, s’exhibeix a La sang ferida amb una excepcional precisió quirúrgica atenta al detall més insignificant, a a veritat més devastadora.

En Marc i la Júlia –la seva parella– han passat a ser per a en Nèstor dos habitants de dos mons gairebé antagònics, heterogenis, amb els quals haurà de conviure en un àmbit mental que, tot i els tímids rajos d’esperança que semblen abocar-s’hi, els núvols del desassossec l’enfosqueixen contínuament, com un Bernardo Soares que hagués abandonat momentàniament el despatx de la seva Lisboa natal per tal de donar un tomb al llarg d’un matí pel zoo de Barcelona, i que ens demostren, una vegada més i sortosament, que amb els mínims elements es pot construir un relat notable i potent, talment com ho ha fet Ramon Surroca en aquesta ocasió.

(Carles Ribas. «Ramon Surroca despulla relacions», Diari de Girona, 26 de setembre de 2014, p. 13)

* * *

Després de dues novel·les, Ramon Surroca ens regala una nova història de títol suggeridor. L’aparador desert és un tribut al llenguatge i una porta oberta a la reflexió artística i literària i, encara, a la condició humana. La Barcelona transformada i turística que ha perdut ànima és l’escenari del projecte universitari de l’Helena, que estudia art contemporani (sobretot l’art-estafa de Gonzalo Fresán). Rere la ciutat maquillada i falsa hi ha l’antiga capital, la que l’Helena conegué amb el seu oncle Miquel i, ara, amb el professor de literatura, en Gerard. L’estudiant té idees romàntiques i això l’apropa a l’amor que en Gerard sent pels escriptors que ha decidit estudiar: Pla, Espriu, Rodoreda. Impostura i esperança en un món foll a la recerca del paisatge pur, connotat, essencial i en perill. La caricatura de Barcelona es confon amb la de Fresán, un impostor sòrdid, pedant i esperpèntic que fa de l’art un acte d’onanisme i de tot s’hi val. La impressió de «fred psicològic» és constant a la novel·la: els artistes semblen estar al servei de la roba i no pas de l’art. L’estètica hostil de l’artista és l’abric extemporani d’una Barcelona malbaratada: el mercat (polític) ho decideix tot. A l’altra banda hi ha l’amor als textos i al discurs no flotant de Gerard, explorador literari que creu que l’explicació única només és una autòpsia.

Llegir Surroca és un privilegi. Potser en algun moment el narrador peca de mestretites i allargassa l’hermenèutica, però l’autor renega de l’art contemporani deshonest i defensa a ultrança la veritat, la qual potser només es troba als llibres o a les botigues casolanes.

(Anna Carreras. «Crítica. L’aparador desert«, Time Out, 24-30 d’agost de 2011, p. 57)

Entrevistes

–Els dos grans temes del llibre [L’aparador desert] són la confusió provocada per l’art actual, promogut des de les institucions públiques o privades, i la despersonalització de Barcelona. Els teníeu presents en començar la novel·la?
–Sí. Caldria afegir-hi una tercera idea. Ara que es parla tant de la reivindicació de la memòria, em sobta molt que els escriptors catalans, sobretot més joves, es mostrin desconnectats de la tradició literària catalana. Si els parlo dels nostres autors i manifesto entusiasme per personatges tant extraordinaris com Pla o Rodoreda, hi percebo una relativa falta d’interès. I a la novel·la reivindico la literatura, a través dels nostres grans autors, especialment Pla, perquè la literatura, a diferència de la Barcelona desvirtuada, és la dipositària d’una certa memòria on es reflecteix una evolució més natural de la ciutat, de la realitat, i no hi ha aquesta ruptura una mica artificial que representa la Barcelona millor botiga del món. I dipositària d’una veritat que cert art contemporani ha renunciat a expressar. Per això la protagonista, estudiant d’art, descobreix en la literatura una connexió amb la realitat que no troba en l’art actual que estudia.

–La noia, tot i que té estudis superiors i una edat, 22 anys, està molt poc formada i poc informada: no ha sortit de l’ou. Això és versemblant?
–Sí. Com que sóc professor, cada vegada trobo més gent de la seva edat, o més gran, amb actituds tant o més ingènues que les d’ella. D’una altra banda, m’interessava que fos així per a contrastar la seva edat amb la del professor de literatura del qual es fa amic.

–Sou contrari a tot l’art contemporani actual?
–No, hi ha gent que fa coses interessants. A la novel·la he minimitzat la part crítica als artistes perquè el lector no pensi que hi estic totalment en contra. Hi ha coses més delirants que no les que he inventat i que no he posat perquè la gent les reconeixeria, podria identificar-ne els artistes.

–No us hi heu volgut abonar
–És que de vegades la realitat de l’art contemporani és tan bèstia, que per a fer-la versemblant l’has de matisar.

–El títol fa referència a l’aparador impersonal i buit en què s’ha convertit Barcelona?
–Sí. Aquests darrers anys realment hi ha hagut una desaparició gradual de comerços que transmetien el perfil d’una ciutat. Tot allò que s’ha fet de bo no disculpa algunes barbaritats, com l’enderroc del cinema París, que va caldre descatalogar, amb una façana que era il·luminada de nit, en atenció a la seva singularitat. O aquesta Barcelona que en un sol tram del carrer de Ferran obre tres tavernes irlandeses. També parlo, però, de coses ben fetes, com la Barcelona oberta al mar.

–L’estudiant és ingènua, però sensible als estímuls visuals, fins i tot olfactius, que rep d’una ciutat, d’un paisatge.
–Sí.

–I veu Barcelona com a visitant que hi torna al cap d’uns quants anys, atès que és de Girona i hi va viure un temps.
–Com la meva família, que era de Girona. També l’oncle sorgeix del record del meu oncle, un gran lector que de jove m’esperonava a llegir molt.

–L’art contemporani, el de les instal·lacions, seria en general una collonada, cal deduir de la novel·la, a diferència de l’escultor que pot expressar-se de manera tradicional?
–No sempre és una collonada, perquè hi ha gent molt honesta. Però sovint, fins i tot quan no hi ha voluntat d’aixecar la camisa, és una cosa força estèril. Em queixo d’una obra que, per a poder ser compresa, requereixi una explicació; d’una teoria exposada en un plafó, perquè per si sola, per molta formació que tinguis, és inintel·ligible. Aquí hi ha una traïció, una cosa que falla. L’art contemporani ha produït textos brillants i molt interessants i reveladors, sobre l’home contemporani, però, en canvi, amb les obres per si soles no pots copsar res.

–Finalment la literatura ens salva de la confusió de l’art?
–Es pot dir així, sí.

(Lluís Bonada. «L’art actual a vegades és tan bèstia, que l’has de matisar per a fer-lo creïble», El Temps, núm. 1422, 13 de setembre de 2011, p. 68)

Antologia

La son, el cansament, incrementaren la impossibilitat de fer-nos una adequada composició de lloc en passar lentament amb el diminut automòbil pels carrers suburbials de Víbora Park en direcció a l’Havana Vella. Tornà a confirmar-se’m la idea que les primeres impressions d’una ciutat són sempre irrepetibles, que allò que hom veu per primera vegada no tornarà a ser vist mai més de la mateixa forma; que aquesta primera visió fascinada ho és perquè l’esperit s’encurioseix davant el món com un infant que tanmateix compta amb l’imaginari i l’entrellat perceptiu d’un adult; i ho és també per quelcom més que pertany al misteri i que la bona sort ens impedeix esbrinar. Totes les seqüències de carrers, els detalls arquitectònics, el guarniment o nuesa de les façanes, el rostre dels diversos establiments, llur oferta de petit univers íntim o de vasta extensió de tria, tot alhora em semblà, en percebre-ho per primer cop, encadenat per una orografia sense direccions ni sentits prou definits, com si els desmunts i les planúries no poguessin proporcionar-nos un text suficientment intel·ligible sobre el qual transitar familiarment. Vaig intentar, com he fet sempre, retenir la sentor i l’esperit d’aquelles hores del vespre per tal de poder-me’n recordar més endavant, quan em calgués –com acabem necessitant sempre– pouar l’aigua dels primers entusiasmes, l’aigua d’aquest primer món d’impressions on tot sembla encara possible i esperançador, perquè no en sabem res i el paisatge sosté tot l’altre temps irreal per on discorren els somnis. Fins i tot la immensa línia del Malecón, la patètica munió de joves bevent cervesa i tropicola al solar devastat que descobrírem davant l’hotel Melià, el calfred de l’ombra policial interrogant algun ciclista, la relativa invisibilitat dels qui com nosaltres s’ho miraven tot asseguts damunt la infinita barana de pedra que raneja aquell costat de ciutat i de costa, totes aquestes coses, se m’antullaren l’emblema de quelcom que els visitants remots i nouvinguts no podíem encara desxifrar ni veure tal com en realitat era, sinó amb l’embolcall transfigurador de les primeres hores fascinades i equívoques.

(Fragment de Lenta llum de l’Havana. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2006, p. 15-16)

* * *

Les hores següents tornaren a sumir-los de ple en la dinàmica ritual del viatge, però a diferència d’altres moments Maria no sentí la necessitat d’apartar-se del grup, sinó que la companyia disciplinada de Bartomeu i Agnès entre el nombrós conjunt d’estudiants, aturat cada cert temps per escoltar una o altra explicació a propòsit de tal o qual monument o indret, la submergí en una plaent indolència d’estiu fluent, d’hores assolellades i aparentment eternes, amb aquella plenitud física i espiritual que proporcionen sempre les rondes que tan sols tenen com a motiu satisfer una curiositat que hom podria no haver tingut mai, com un quefer escollit tan sols per provar l’abast de la nostra llibertat. A banda de les parades preceptives, o fins i tot durant aquestes, Maria s’entretenia contemplant qualsevol detall que espontàniament li produïa l’efecte de contenir algun aspecte essencial de la ciutat; una dona sotjant el grup rere uns precaris porticons castigats pel sol, una porta entreoberta des de la qual s’entrellucava un interior profund, la mirada abstreta d’algun pescador absort, que des del pont contemplava l’aigua com si amb la canya volgués encalçar no pas un peix, sinó el tèrbol secret de l’existència.

(Fragment de Memòria de sal. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2007, p. 175)

* * *

Gerard mira la silueta de la muntanya de Montjuïc. El vent xipolleja en l’aigua que toca la drassana mentre Helena s’apressa a badar en la mateixa direcció. Li sembla molt raonable tot el que acaba de sentir però no gosa afegir-hi res. El món dels poetes és per a ella un món llunyà, tot i que li fa l’efecte de ser un món on podria viure si la hi volguessin. A més, Gerard necessita aparentment sospesar les seves pròpies paraules en aquell silenci com qui descansa els colzes sobre la laboriosa taula de l’estudi: li agrada contemplar-lo així, instal·lat en algun indret que és com el vapor de la ment, el tel on discorren els pensaments, on neixen, es combinen i fonen, un fons que deu contenir mesclat el deixant de totes les imatges, produint un color indefinible, inobjectivable, el color del temps d’en Gabriel Ferrater i del llibre de les seves lliçons a propòsit de Riba, el color d’una tarda a Sitges, el gris brut del port, la sinuositat fosca d’un cal·ligrama d’en Salvat, la sal de les gavines.

(Fragment de L’aparador desert. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2011, p. 24-25)

* * *

Aquí, al zoo, on les sentors sovint arrosseguen efluvis poc amables, l’aigua que ha caigut amb tanta força ha desvetllat arreu una impressió de natura primitiva, un degotís de presumptes impressions arcanes (la pluja, el silenci de les fulles seques en ser trepitjades després, el sopor dolç del món condormit) i ara en Néstor, per uns instants, voldria ser el panda vermell, romandre arraulit entre la vegetació a metre i mig del terra, amatent sense esperar res, sense poder anar enlloc, però també sense la voluntat d’anar-hi, assolint a través de la quietud, de la quasi perfecta immobilitat, un estat de plaent rereguarda permanent. En Marc observa l’animal en silenci i en Néstor torna a passar el braç per damunt de l’espatlla del seu fill i així continuen dos o tres minuts que fóra un disbarat computar amb el mateix rellotge que suma les hores convencionals de cada dia. […]

En Marc assenyala una au llargaruda, proveïda d’un bec en forma d’espàtula. És l’única au que manté a terra la seva indolent vigília i costa veure-la rere un matoll de fines cintes verdes. Com la resta d’aus sembla esperar que cessi del tot la pluja, però de sobte emet un so fort amb el bec, un so que engrandeix el gabial amb un ressò profund que travessa llargues maresmes, dies i tardes sencers i que potser en algun indret molt remot algú sentirà. Així ho creu en Néstor i potser també el seu fill, sense dir una sola paraula comparteixen aquesta mateixa impressió de perspectiva insondable recorreguda per aquests cops secs i forts que sacsegen l’aire, allunyant-se a través de la suggestió d’aquest vast espai que l’atmosfera tancada, ofuscada d’humitat, no impedeix intuir, com els indrets que sabem existents a l’altra banda de món o rere els murs més alts.

(Fragment de La sang ferida. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2014)