Novel·la Narrativa breu Altres Estudis sobre l'autor/autora

Cèlia Suñol

1899-1986

Cèlia Suñol (Barcelona, 1899 – 1986). Novel·lista i narradora.

Després d’uns anys d’infància i adolescència de formació i estabilitat, les morts dels seus pares marquen un punt d’inflexió en la seva vida. L’any 1921 emmalalteix de tuberculosi i va a Suïssa per trobar-hi cura. Allà coneix Kaj Hansen, amb qui es casarà a Dinamarca l’any 1922. Un any després tornen junts a Catalunya, on tenen el seu fill Antoni. La delicada salut de Hansen, però, es trenca definitivament l’any 1929, quan mor a l’edat de trenta-dos anys. Posteriorment Cèlia Suñol es casarà amb Joaquim Figuerola, amb qui tindrà, l’any 1931, la seva filla Rosa. L’any 1932 s’incorpora com a secretària al Departament de Cultura de la Generalitat i comencen aleshores uns anys de certa estabilitat i serenor que es veuran trencats per la Guerra Civil i la postguerra espanyola.

Entre el 1945 i el 1957 redacta un total de 125 informes de lectura per a l’editorial Joventut i és en aquest període que escriu la seva novel·la Primera part (1948), guanyadora del Premi Joanot Martorell de novel·la de l’any 1947. El 1950 apareix el llibre de narracions L’home de les fires i altres contes.

Després de perdre la vista als seixanta-cinc anys, mor, l’any 1986, i és enterrada a l’Ametlla del Vallès.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Toni Hansen i Cèlia Suñol i Pla. Una vida reflectida en una obra, de Paquita Permanyer.

Castellano

Castellano

Cèlia Suñol (Barcelona, 1899 – 1986). Novelista y narradora.

Después de unos años de infancia y adolescencia de formación y estabilidad, las muertes de sus padres marcan un punto de inflexión en su vida. En el año 1921 enferma de tuberculosis y va a Suiza para curarse. Conoce a Kaj Hansen, con quien se casará en Dinamarca en 1922. Un año después vuelven juntos a Cataluña, donde tienen a su hijo Antoni. La delicada salud de Hansen, sin embargo, se rompe definitivamente en 1929, cuando muere a los treinta y dos años de edad. Posteriormente Cèlia Suñol se casará con Joaquim Figuerola, con quien tendrá, en 1931, a su hija Rosa. En 1932 empieza a trabajar como secretaria en el Departamento de Cultura de la Generalitat y entonces empiezan unos años de cierta estabilidad y serenidad que se verán rotos por la Guerra Civil y la posguerra española.

Entre el 1945 y el 1957 redacta un total de 125 informes de lectura para la editorial Juventud y es durante este periodo cuando escribe su novela Primera part (1948), ganadora del Premio Joanot Martorell de novela del año 1947. En 1950 aparece el libro de narraciones L’home de les fires i altres contes.

Después de perder la vista a los sesenta y cinco años, muere, en 1986, y es enterrada en l’Ametlla del Vallès.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Toni Hansen y Cèlia Suñol i Pla. Una vida reflectida en una obra, de Paquita Permanyer.

English

English

Cèlia Suñol (Barcelona, 1899 – 1986) was a novelist and short story writer. After the stable childhood and adolescent years of her schooling, the deaths of her parents constituted a turning point in her life. In 1921 she contracted tuberculosis and went to Switzerland seeking treatment. There she met Kaj Hansen whom she married in Denmark in 1922. A year later, they returned to Catalonia where their son Antoni was born. However, Hansen’s health was very delicate and he died in 1929 at the age of thirty-two. Cèlia Suñol subsequently married Joaquim Figuerola with whom she had a daughter, Rosa, in 1931. In 1932, she joined the Department of Culture of the Generalitat (Government) of Catalonia as a secretary. This was the beginning of a period of some degree of stability and serenity, which was shattered by the Civil War and the post-war period in Spain.

Between 1945 and 1957, she wrote a total of 125 reader’s reports for the publisher Joventut. Around this time she also wrote her own novel Primera part (First Part, 1948), which was awarded the Joanot Martorell Prize for the Novel in 1947. In 1950 she published the collection of short stories titled L’home de les fires i altres contes (Man of Fairs and Other Stories).

She lost her sight at the age of sixty-five and died twenty-two years later in 1986. She is buried in Ametlla del Vallès.

Web page: Toni Terrades for AELC (Association of Catalan Language Writers).
Documentation: Toni Hansen, and Cèlia Suñol i Pla. Una vida reflectida en una obra (Cèlia Suñol i Pla: A Life Reflected in Works) by Paquita Permanyer.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Cèlia Suñol i Pla neix al passeig de Sant Joan de Barcelona el dia 5 de maig de 1899. Filla d’Anton Suñol i Pla i d’Antònia Pla i Manent, aquests van viure al Masnou fins que van anar a Barcelona. El matrimoni va tenir fins a dotze fills, dels quals només van sobreviure cinc noies. El pare va ser president de la Unió Catalanista l’any 1897, Diputat Provincial per Barcelona el 1909 i un dels fundadors de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Cèlia Suñol rep una bona i rigorosa educació i, d’aquesta manera, aprèn a tocar el piano, francès a les «Escoles françaises» de Barcelona i anglès a l’escola nord-americana «Colegio Internacional». Aquí coneix Maria Planas, que anys després l’ajudarà quan l’escriptora passa moments de dificultats econòmiques. La infantesa i l’adolescència de l’autora són anys de formació i tranquil·litat fins que les morts de la seva mare, l’any 1912, i del seu pare, el 1918, trenquen l’estabilitat que tenien les filles.

L’any 1921, amb vint-i-dos anys i malalta de tuberculosi, va a Davos, a Suïssa, per mirar de curar-se de la malaltia. A l’Hotel National -que aleshores feia la funció de sanatori- coneix el danès Kaj Hansen, greument malalt, amb qui comença una intensa relació. Malgrat les dificultats per motius de salut i per les reaccions en contra de la seva família, marxen a Dinamarca per casar-se. Així, el 17 d’abril de 1922, Cèlia Sunyol i Kaj Hansen es casen a l’església de Sant Ansgar, a Copenhaguen. Viuen a Dinamarca, Alemanya i Suïssa, controlant tant la salut d’ell com l’economia, que en aquells moments se sostenia amb una petita pensió que Hansen rebia de l’estat danès i amb els diners que l’autora encara tenia de l’herència rebuda dels seus pares. El mes de setembre de 1923 tornen a Catalunya i s’instal·len a Sant Feliu de Codines. Hi viuen fins a l’hivern del 1924, moment en què passen a viure Tiana.

Quan queda embarassada, Kaj Hansen inicia un negoci i obté la representació dels aspiradors danesos Nilfisk. Malgrat l’esforç de la parella per tirar endavant el negoci, aquest només els va donar pèrdues. L’embaràs, d’altra banda, coincideix amb una recaiguda de la malaltia de Hansen. El fill de Cèlia Suñol, Anton, neix el dia de Nadal de 1926. A causa de la malaltia del pare i per evitar un possible contagi, duen el fill a viure una temporada a una altra casa. Kaj Hansen mor el 8 de gener de 1929 a l’edat de trenta-dos anys i aquest fet obliga l’autora a fer un canvi de vida radical. Continua representant els aspiradors Nilfisk i, aprofitant la bonança de l’any 1929, munta un estand a la Fira Internacional de Mostres de Barcelona. De totes maneres, aquesta tasca la desenvolupa durant poc temps més. A finals del mateix 1929, es casa amb Joaquim Figuerola i el dia 6 de gener de 1931 neix la seva filla Rosa.

L’any 1932 Cèlia Suñol s’incorpora com a secretària al Departament de Cultura de la Generalitat i comencen aleshores uns anys de certa estabilitat i serenor. Aquesta etapa es trenca en esclatar la Guerra Civil. Les dificultats econòmiques a Barcelona fan que a començaments de l’hivern del 1936, la família passi a viure al Masnou, on vivien les tres germanes de l’autora. Però el bombardeig de la vila de l’any 1937 fa que s’estableixin a Viladrau. Allà, l’autora treballa com a cap de servei dels Arxius de la Corona d’Aragó, malgrat que en acabar la guerra perd la feina. Aleshores tornen al Masnou fins a la primavera del 1940, quan lloguen una casa a l’Ametlla del Vallès on s’acabaran instal·lant, definitivament, l’any 1944. El 18 d’agost de 1945 mor Joaquim Figuerola, a la casa de l’Ametlla del Vallès, víctima d’una angina de pit.

Entre els anys 1945 i 1957, Cèlia Suñol va redactar un total de 125 informes de lectura per l’editorial Joventut, feina que l’editorial li proporcionava gràcies a Marià Manent. Va ser aquells anys, l’hivern del 1946, que l’autora decideix escriure l’obra Primera part. La idea original de la novel·la és la d’escriure una autobiografia per als seus fills que arribis fins a la mort de Kaj Hansen. L’any 1947 guanya, amb aquesta obra, el primer premi Joanot Martorell. Primera part es publica el 1948. Malgrat les dificultats econòmiques que l’obliguen a dedicar bona part del seu temps a altres activitats com la transcripció de manuscrits d’altres escriptors com Joan Brossa o Josep M. Espinàs, l’autora continua escrivint i s’integra a l’activitat literària de Barcelona, on torna a viure. El 1950 apareix el llibre de narracions L’home de les fires i altres contes.

El 27 d’agost de 1958 el seu fill Toni Hansen es casa i, al cap de poc, neix el seu primer nét. Poc després de fer els seixanta-un anys, Cèlia Suñol pateix un despreniment de retina i, posteriorment, un altre. Als seixanta-cinc anys perd la vista malgrat les delicades intervencions quirúrgiques a les quals se sotmet. Amb tot, mai no abandona les seves activitats i lluita, d’aquesta manera, contra la ceguera. Els darrers anys de la seva vida va perdent les forces i l’energia i mor el 8 de juny de 1986. L’enterren a l’Ametlla del Vallès, al costat de Joaquim Figuerola.

L’editorial Adesiara s’encarrega de recuperar de l’oblit aquesta narradora barcelonina, amb la reedició, el 2014, de Primera part, amb un estudi introductori de Mireia Sopena i, el 2016, amb l’edició de les narracions inèdites El bar; El Nadal d’en Pablo Nogales, amb un estudi a cura de Maria Campillo.

Cèlia i les seves germanes Hortènsia, Antònia i Rosa.
Cèlia i les seves germanes Hortènsia, Antònia i Rosa.
Kaj Hansen, amb l'uniforme dels Ferrocarrils Danesos.
Kaj Hansen, amb l'uniforme dels Ferrocarrils Danesos.
Joaquim Figuerola i Cèlia Suñol a la Plaça de Catalunya, l'any 1930.
Joaquim Figuerola i Cèlia Suñol a la Plaça de Catalunya, l'any 1930.
Cèlia Suñol amb els seus fills, Anton i Rosa.
Cèlia Suñol amb els seus fills, Anton i Rosa.

Premis

  • Premi Joanot Martorell (1947): Primera part.

    • BENVENUTI, Alexandra: «Cèlia Suñol, anecdotari familiar»,

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Primera part és una esplèndida autobiografia on la protagonista no arriba ni als trenta anys. I un amor radiant, profund, neoromàntic, la va fer madurar sobtadament. Perquè gairebé tota la novel·la és una història d’amor on no hi ha intriga, sinó siluetes, fugaces o profundes, de personatges. En el fons Cèlia Suñol fa un estudi d’ànimes, de caràcters, de situacions monòtones o canviants. Diríeu que a l’obra hi ha més reflexió que no pas acció. I l’acció encara es veu menys al llibre de contes. Cèlia apunta, descriu, classifica, sobretot recorda, amb una vivesa i una exactesa com si tot hagués passat abans d’ahir. Quina injustícia s’ha fet amb aquesta escriptora! Fa quaranta anys que la seva obra fonamental -premi Joanot Martorell del 1947- és quasi oblidada i ningú no edita la novel·la inèdita, ni un parell de reculls de contes que són al calaix. Sort que els seus fills vetllen per la seva memòria… Les generacions es cremen, però hi ha escriptors que semblen incombustibles, mentre d’altres són engolits per l’oblit, fins que un crític, un editor, un periodista o un erudit els redescobreixen.

    Primera part en realitat té dues parts: la vida familiar i l’aventura estrangera. L’entorn i el dedins de la família hi són reconstruïts fins al punt que sentim el batec dels personatges, els detalls de la quotidianitat, i hi ressalta la figura del patriarca –el pare–, que tenia el domeny dels seus i no deixava que les filles anessin a llegir a la biblioteca pública fins que el van convèncer.

    […]

    Però Cèlia no reeixí a «normalitzar-se» dins la literatura catalana. L’època no hi convidava: censura, pocs lectors, escàs ressò dels llibres en català. Però malgrat tot va escriure un altre volum de contes que quedà finalista al «Víctor Català». Mentrestant Cèlia anava coneixent els escriptors de postguerra que li duien manuscrits per a copiar: Josep Maria Espinàs o Joan Brossa. Va endevinar de seguida les dèries d’aquest i hi discutia amb delicada fermesa. Molts dijous a la nit anava al cafè Tèrminus, a la cantonada del Passeig de Gràcia i el carrer Aragó, per integrar-se en una tertúlia literària: Carles Sindreu, Aurora Bertrana, Màrius Lleget, Joan Lluís, el pastor del Pallars, Josep Comelles, Concepció G. Maluquer, Josep Badia, Carme Monturiol… Un dia el grup va tenir la pensada d’escriure una novel·la, El misteri de la consigna. Cada contertulià en faria un capítol. Monturiol redactà el darrer…

    Els fills treballaven i l’escriptora no havia de patir econòmicament. Però als seixanta-un anys va tenir un despreniment de retina. Després en va venir un altre. Als seixanta-cinc Cèlia va perdre la vista. Al cap d’uns mesos, volent superar la invalidesa, hi lluitava sortint, anant al teatre, a veure gent i fins i tot al cinema. La ràdio era el seu consol. A vuitanta anys encara va fer l’esforç d’escriure a màquina amb tots els dits i hi va arribar a escriure cartes. Però els darrers temps Cèlia s’esllanguia, es tornava trista, no parlava gaire. Va morir, gairebé sobtadament, el 1986. L’oblit, que com un vel espès cau damunt de certs escriptors, va fer que se n’anés de puntetes.

    (Albert Manent: «Cèlia Suñol, una escriptora entre el somni i la dissort», dins de Semblances contra l’oblit. Barcelona: Destino, 1990, p. 194-202)

    * * *

    La primera cosa que salta als ulls llegint les obres de Cèlia Suñol és que escriu quasi sempre sobre fets personals, o del seu voltant, i que reflecteixen -d’una manera o altra- la societat i les problemàtiques del moment contextual: per tant, la seva obra representa un vàlid instrument d’intel·ligibilitat de l’època. Això és més destacable tenint en compte que ella escriu sempre en català i que era ben escassa la producció literària en aquest idioma durant els anys 40, car estem a la immediata postguerra.

    Algunes obres estan escrites en primera persona, les més autobiogràfiques, mentre que en la major part hi ha un narrador omniscient que guia el lector pas a pas en la trama. Al conte El professor d’anglès –tret de la novel·la Sílvia– hi ha un bocí on l’autora s’adreça al lector, i, no sabent com cloure el conte, el deixa triar entre dos finals. […]

    El llenguatge és un català pla, dúctil, genuí, correcte, on, de tant en tant, apareixen paraules o expressions d’algun altre idioma europeu: anglès, francès, alemany, italià, danès.

    La peça més ben coneguda i tinguda més en consideració pels mitjans d’informació és, sense cap dubte, la novel·la Primera part, que guanya el premi «Joanot Martorell» (l’actual Premi Sant Jordi), concedit per l’editorial Aymà per primer cop el 1947, gràcies a les recomanacions a la censura de Marià Manent, cosí de l’autora, amb el pacte que ella tregui algunes petites parts de l’obra (quelcom sobre la vida a Dinamarca, sobre la manera de resar d’en Kaj i el final).

    (Marina Cuccu: «El rostre ‘d’un temps que ja no és el nostre’. Reflexions sobre l’obra narrativa de Cèlia Suñol i Pla (1899-1986)», dins de Homenatge a Arthur Terry-2. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1999, p. 258-259)

    Antologia

    El meu pare era un senyor d’aquell temps. Naturalment, us l’heu d’imaginar amb barba i bigoti. Quan jo el vaig conèixer, la seva barba, el seu bigoti i els seus cabells ja no eren negres, sinó grisos. Amb els anys i molt aviat s’emblanquiren del tot. I tenia un front i uns polsos tan atraients, que era allà, al costat dret, on jo li feia un petó, en dir-li bona nit.

    Ell llegia sempre, a aquella hora. Posava la seva poltrona de costat, a un cap de taula del menjador, per tal que la claror del llum caigués de ple sobre el llibre que ell aguantava dret, davant dels seus ulls. Jo m’apropava pel cantó que no tocava a la taula. I era aleshores que jo posava un bes suau sobre els seus polsos lluminosos.

    Si, durant el dia, algun reny seu ens havia separat, jo m’hi apropava una mica recelosa. Però el papà em mirava, somreia lleugerament i, estrenyent més fort la meva mà, em deia:

    —Soyons, amis, Cinna. C’est moi qui t’en convie…

    Les dues germanes grans es quedaven a llegir encara una estona més. Mariona, la tercera, s’aixecava i, després de guardar el seu llibre en un calaix del bufet i fer un bes al pare, semblant, molt semblant al meu, anàvem totes dues a la cuina, on la mamà acabava de passar els comptes del dia amb la serventa i li donava instruccions per al menjar de l’endemà.

    La trobàvem asseguda a la cadira baixa, amb el seu dietari a la falda. Gairebé sempre els comptes ja estaven passats i la nostra mare escoltava els comentaris que feia la cuinera o parlava familiarment de coses diverses. Nosaltres l’abraçàvem i li fèiem molts petons, que ella ens tornava, tot posant-nos més d’un cop la mà al front o els llavis als polsos, com qui no fa res. Però nosaltres ja sabíem que mai no l’abandonava el temor que no ens visités alguna traïdora malaltia inesperada, i li dèiem:

    —Però, mamà, si em trobo del tot bé!

    —Sí, filla… És que m’havia semblat… Aneu a dormir, apa –afegia, tot fent-nos l’últim bes–, que és tard i demà hi ha matines…

    (Fragment inicial de Primera part. Barcelona: Aymà, 1948, p. 11-12)

    * * *

    PETITA TERRA DANESA

    I

    Ens casàrem un mes després, a l’església de Sant Ansgar, de Copenhaguen. Van ésser unes noces molt senzilles: ni joies, ni nuviatge, ni landós, com en les d’Aurèlia i de Mercè. Tan sols una simple cerimònia, uns quants amics i un petit ram de roses blanques.

    No vull esmentar les primeres cartes dels meus. Les reaccions que la meva ràpida decisió ocasionà en cadascun eren tan lògiques, que no vull parlar d’exageracions ni d’incomprensió. Unes m’entristiren, d’altres em feriren profundament. Entre algun membre de la meva família i jo, l’escissió es féu més profunda. Però deixem enrera aquestes remembrances: són uns altres els records que em plau d’evocar.
    Com el del primer dia d’arribar a Copenhaguen. Que bé el recordo! Ole i jo agafem un taxi i ens dirigim al número 20 del Guldgade, a veure la seva mare, que ja ens espera. Quan hi som a prop, Ole, que fins aleshores m’ha anat explicant coses i dient el nom de carrers i d’edificis, para de parlar, lleument emocionat.

    Ens obre la porta una dona alta com jo, primeta i una mica ossuda. Porta unes faldilles fosques i una bruseta molt fina i blanca, cordada de dalt a baix amb tot de minúsculs botonets. Els seus cabells són llisos i abundants, pentinats amb una gran senzillesa. Els seus ulls, molt grossos, enquadrats de fines arrugues, brillen a través de les ulleres entre alegres i fatigats. Té un somriure dolcíssim.

    Mare i fill es miren, es miren… Gairebé no s’abracen, gairebé no es diuen res. No és aquesta una terra de massa paraules ni de grans escarafalls. Agafa les mans del fill, aixeca el cap i el mira; ell s’inclina una mica endavant, tot d’una peça, i li somriu.

    (De l’obra Primera part. Barcelona: Aymà, 1948, p. 151)

    * * *

    Ja fa dies que vull escriure la història de l’home de les fires. És a dir, el tros d’història que sé. Però sempre cerco una estona de calma per a fer-ho i no la trobo.

    Ara mateix, la senyora Riera, que és la del pis de sobre, té la ràdio connectada. I quan és que no la hi té, aquesta bona senyora? Sempre al punt més alt: i quan donen les informacions o transmeten una obra teatral, se sent la remor imponent d’aquelles veus de so inhumà i tota la casa ressona. Els pisos estan separats només per envans i ens informem de tot el que fan al costat, a sota i a sobre. És una casa d’aquelles tan ben fetes que fan ara. Pisos amb habitacions que semblen capses de llumins, però amb living! Ah, si! D’això del living no se n’obliden mai. No hi ha cap armari de paret, però hi ha living. I quan el pis és una mica més d’upa, hi ha office. La cambra destinada al servei dóna a aquest últim. També hi ha uns radiadors escanyolits escampats per la casa, però a la cambra de la serventa, no. Heu de comprendre que el propietari posseeix cinc cases amb setze pisos cadascuna, dos a cada replà i que setze per cinc fan vuitanta. Vuitanta radiadors que s’ha estalviat. En aquest món, si es vol anar endavant, s’ha de saber comptar.

    (De «L’home de les fires», dins de L’home de les fires i altres contes. Barcelona: Selecta, 1950, p. 11-12)