Antigament, la gent rica o pobra del món rural o de ciutat, pagana o cristiana, creia en l’existència de les bruixes. Hom els atribuïa tota mena de mals i de desgràcies. Molta gent, sobretot dones, eren inculpades de cometre actes de bruixeria i se les lliurava a la justícia, on, a conseqüència de tota mena d’amenaces i turments, acabaven declarant tant allò que feien com allò que no feien.
Així com les encantades eren noies de gran bellesa i de daurades cabelleres, la iconografia popular –segons les maldiences que escampava la gent– les va anar convertint en dones velles, lletges, negres, brutes, amb el nas de ganxo o d’apagallums, desgrenyades, esdentegades, esquerpes i al marge de la comunitat. O com si fossin ànimes en pena. La maldat i la lletjor encara avui són els seus atributs més destacats, i es coneixen per un senyal o tatuatge que tenen al capdavall de l’espinada, on el Diable les ha marcades a perpetuïtat. Però era pel seu aïllament de la comunitat que la gent les distingia. Així ho indica el refranyer: Qui parla tot sol, parla amb el dimoni”.
A vegades, les diferències dins el costumari de les bruixes només són de detall, com ara els noms amb què a cada lloc són anomenades. Però és en els grans sàbats que mostren la seva idiosincràsia: en lloc d’altres balls desconeguts forans, ballen sardanes, si bé girades cap enfora del centre, mentre el Dimoni fa sonar el seu flabiol, o un sac de gemecs de to molt ronc. Així es pot observar en un dels capitells del fragment del claustre gòtic exterior a la façana del monestir de Montserrat, que antigament la gent anomenava “dels llangardaixos”. I a continuació de la ballada es diu que fan gran gresca, totes nues i amb una provocadora obscenitat.
(Dins de Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana. Barcelona: Pòrtic, 2014, p. 133-134)
* * *
LA SIGNIFICACIÓ DEL TEMPS
El sentit tradicionl del temps
Les llegendes tradicionals inscrites en els rellotges de sol –siguin en català o en llatí, mostrant un tarannà cultista– expressen una filosofia ben estoica del temps. Moltes es refereixen a la seva fugacitat i al seu pas inflexible, inexorable: “Fixa’t en l’hora que és: no la veuràs mai més.” O bé: “Qui us pogués allargar, quan sou ditxoses! Qui us pogués escurçar, quan sou penoses!” I encara, en llatí clàssic: “Quotidie morior” ‘cada dia moro’.
D’altres inscripcions en els rellotges de sol fan referència a l’última hora de la vida de cadascú. Com aquella tan contundent amb què conclou el muntatge Ronda de mort a Sinera, de Ricard Salvat, sobre textos de Salvador Espriu: “Omnes vulnerant, ultima necat” ‘totes fereixen, l’última mata’.
En el fons, domina l’antiga literatura sapiencial, com la que resumeix el poema del llibre bíblic de Cohèlet, l’Eclesiastès, quan diu que “hi ha un temps per a cada cosa sota el sol”, per a infantar i per a morir; per a plantar i per a arrencar la planta; per a estimar i per a odiar… (Coh. 3,1-11).
També el refranyer palesa la filosofia popular sobre el temps. Un refrany molt emprat reflecteix la saviesa d’aquell antic poema: “Cada cosa al seu temps, i les figues a l’agost.” Un altre descriu, ras i curt, el pas irreparable del temps: “El temps és com la mula: no recula.” En canvi, de forma més prosaica, hi ha refranys que manifesten la submisa paciència de viure: “Qui dia passa, any empeny”, abans que la mentalitat capitalista no imposés el clàssic lema “el temps és or”, que els anglesos transcriuen amb l’expressió categòrica: “Time is money”, ‘el temps és or’ o, més concretament, ‘diner’. Una vella dita ja ho insinuava: “Quina hora és? L’hora de comptar diners.” Tanmateix, la llegenda del rellotge del Mas Blanc sobre Centelles (Osona), tal vegada proposada pel poeta Màrius Torres, que hi va passar els seus darrers temps, malalt de tuberculosi, inscrivia una voluntat de valoració plàcida o venturosa dels instants, de la vida: “Nisi signo serenas”, ‘només assenyalo les hores serenes’.
En canvi, l’Edat Mitjana –amb la terrible experiència de la pesta negra i les grans mortaldats apocalíptiques a conseqüència de la fam i les guerres– va deixar petja en la cultura popular amb una noció del temps terrible i macabra. Una mostra ben impactant és la iconografia de la Dansa de la Mort, que encara trobem –i ben viva– pels carrers de Verges (Baix Empordà) en la processó de Divendres Sant, en la qual uns esquelets ballen, tot escampant cendra al seu entorn, brandant la dalla disposada a segar vides i exhibint una vella esfera de rellotge sense busques, amb els lacònics lemes de “lo temps és breu” i “nemini parco”, ‘no perdono ningú’.
En definitiva, aquesta figura de la Mort no és altra que la manllevada de la iconografia del vell Saturn, de llargues barbes blanques, coix, demacrat, devorador dels seus fills. De ser el déu sembrador de les llavors –sata en llatí, d’aquí Saturn– en la mitologia romana arcaica, el demiürg que va ensenyar els humans a cultivar la terra va passsar a incorporar els atributs del déu grec Cronos, el rellotge de sorra i la dalla.
L’existència en el temps
Una endevinalla expressa cruament aquesta dialèctica de vida i mort que sembla inherent al passat i al futur, a la noció mateixa de temps: “Per davant sóc viu, per darrere sóc mort.” Una versió elemental de la noció existencialista del “ser i el temps” –Sein und Zeit– del filòsof Martin Heidegger, del “ser en el temps” o del “ser per a la mort”. Som éssers temporals.
La nostra vida se cenyeix a un sistema de coordenades molt concret, format per les dues categories kantianes: l’espai i el temps. L’espai, el percebem des del lloc on som, des de l’aquí, i el temps, des de l’ara. L’aquí és sempre relatiu a un centre del món, del nostre món, on som, del qual ens allunyem o al qual retornem. L’ara se situa amb relació a una successió d’instants, d’hores, de dies: avui, ahir, demà… sense un sempre ni un mai que s’imposin com a absoluts a la relativitat del temps com a successió continuada.
Els paràmetres espai i temps estableixen la velocitat, les diferents velocitats, la lentitud i la rapidesa, una experiència concreta del temps. La pregunta de si és gaire lluny se sol respondre: una hora caminant, o amb tren, o amb cotxe… “Una hora de pagès”, sol dir la gent de ciutat, expressant la inexactitud, i sovint el càlcul per defecte. L’actual noció del temps inclou la possibilitat de desplaçar-se a una velocitat superior a la del so, supersònica.
(Fragment de “La consciència del temps” dins de Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya. Vol. I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2005, p. 167-168)
* * *
Un Reial decret de 6 de febrer de 1926, signat per Alfons XIII, va establir oficialment “que se instaure en España la fiesta anual del libro español en la perdurable fecha del natalicio del inmortal Cervantes”. I el dia 7 d’octubre del mateix any es va celebrar el Dia del Libro a Madrid i a Barcelona amb gran solemnitat.
A Barcelona els actes van consistir en una lliçó acadèmica a l’Ajuntament, una exposicio a la biblioteca de la Universitat i un sopar oficial amb presència de destacats membres de la Cámara del Libro i del Gremio de Editores y Libreros sota la presència de les digníssimes autoritats, a més de l’edició de segells commemoratius i de la publicació de cartells.
Tanmateix, la venda de llibres amb un 10% de descompte, segons que havia estat acordat, va sofrir entrebancs, a causa de la no-autorització d’instal·lar parades de llibres als carrers de la ciutat.
No va ser fins l’any 1929 que, en el marc de la celebració de l’Exposició Internacional de Barcelona, els carrers de la ciutat es van veure envaïts de parades de llibres enmig d’una gran concurrència ciutadana, sorpresa i encuriosida.
Va ser llavors que es va estudiar una nova proposta de data per al Dia del Llibre: es va optar per la més primaveral del 23 d’abril, coincidint amb la mort de Miguel de Cervantes i, alhora, del dramaturg William Shakespeare, ambdues esdevingudes el mateix 1616.
A Catalunya, la feliç casualitat d’escaure’s en tal data la diada de Sant Jordi va aparellar definitivament la pàtria amb la cultura, el Dia del Llibre amb la Festa de la Rosa. La galanteria de regalar roses es va enriquir amb la compra de llibres. Primavera i cultura en el marc d’una tradició renovada de catalanitat.
(Dins de Sant Jordi. La diada. La tradició. L’actualitat. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Presidència, 2000, p. 11)
* * *
LA TIMBA DE CARTES
Sota cavall i rei,
El dimoni juga a cartes.
Sota cavall i rei,
Si vas sol et fa la llei.
La bescambrilla és un joc astut,
si no vigiles ja t’han fotut.
Abans cal veure trumfos què són:
cada partida canvia el món.
Si mana espases o bé garrots,
caquis i grisos, ves-hi si pots!
Si va de copes, els vins millors,
malfarts que manen i vividors.
Si toca d’oros no hi prenguis mal
que ara té els trumfos el capital!
As, tres, figures: rei i cavall
i de la puta no et fiïs mai.
Timba parada, ens toca jugar:
t’han dat tres cartes, les tens en mà.
Va, tira’n una, prova la sort,
si te’n refies ja te donc per mort.
Au, roba i tira, enreda algú:
fent caure els altres guanyaràs tu!
Cavall fot sota, rei fot cavall,
el tres el guanya, l’as no perd mai,
Més avall trobes els sense sou,
les que no lliguen, el vuit I el nou.
Així és la vida, però a mi no em fots:
estripem les cartes o guanyem tots.
LA VALL DEL RIU VERMELL. Red River Valley
Trobarem a faltar el teu somriure,
diu que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí
però el record de la vall on vas viure,
no l’esborra la pols del camí.
El teu front duu la llum de l’albada,
ja no et solquen dolors ni treballs
i el vestit amarat de rosada
és vermell com el riu de la vall.
Quan arribis a dalt la carena,
mira el riu i la vall que has deixat,
i aquest cor que ara guarda la pena
tan amarga del teu comiat.
GOIGS DE L’AMIGA. Laudes de amica
Clara estrella,
cap donzella
més que tu no admiri.
Primavera,
rosa vera,
gràcil més que el lliri.
Amb tals formes,
no hi ha normes
que et continguin gaire.
El somriure
i el gest lliure
fan de Venus l’aire.
Per la dea
Citarea,
ets tu qui m’assetges.
Per qui crido
no és Cupido:
teves són les fletxes.
Faramalles,
cremen falles
quan escau la festa;
tal s’arbora
i enamora,
tal me bull la testa.
Hi ha altivesa,
hi ha puresa
sense grop ni tara
que a tes gràcies
o fal·làcies
pugui plantar cara?
Déu que vulga,
per trifulga,
que Cató visquera:
pel teu lliri,
quin deliri!
ell, tan rígid que era…
Tant lleugera
cabellera
Venus la cobeja;
una trena
tan morena,
més que l’atzabeja.
Front benigne,
coll de cigne
i mirada angèlica;
hom t’adora,
clara aurora
d’aparença cèlica.
Dents tan blanques,
galtes franques,
llavis ruborosos;
més que en robes,
mai no trobes
besos tan melosos.
Les mamelles,
com cabrelles
jeuen a les clotes;
però quan saltes
o t’exaltes,
com les esvalotes!
Oh, lasciva,
que em captiva
amb posats ingenus!
En el centre
del teu ventre,
borrissol de Venus…
Verge pura,
què et detura?
Vine ja als meus braços.
Cap més dea
no em recrea
amb tan dolços llaços.
XALA I BEU SENSE BRIDA
Un obrir i tancar d’ulls:
fugissera és la vida…
A cavall dels antulls
xala i beu sense brida!
Tot és fum, vanitat,
saviesa entumida.
Canta, besa, combat,
xala i beu sense brida!
Els amics al voltant,
a una ronda convida;
i a la falda una amant,
xala i beu sense brida!
Pren-la amb les dues mans,
àmfora beneïda!
com els pòtols i els sants:
xala i beu sense brida!
Mescla amb vi els teus amors,
que els plaers fan bullida;
paladeja calmós,
xala i beu sense brida!
Atzagaia i destí
sempre deixen ferida:
cauteritza-la amb vi,
xala i beu sense brida!
Fill del vent de xaloc
i la terra adormida,
penedeix-te de poc:
xala i beu sense brida!
El solatge és amarg,
la garrafa exhaurida…
L’últim trago el més llarg:
xala i beu sense brida!
Un obrir i tancar d’ulls,
però ella mai no t’oblida;
de la deu dels teus rulls,
xala i beu sense brida!
ELS NOMS ESCRITS A L’AIGUA
Trenca el pont quan creuis
l’útima frontera:
com Orfeu no facis,
que es va girar enrere.
Tots els nàufrags tenen el nom
escrit només a l’aigua.
Has solcat les ones
en una patera,
del país dels pares
a terra estrangera.
Tots els nàufrags tenen el nom
escrit només a l’aigua.
Mocadors com ales
han quedat enrere.
Que Neptú t’emmeni
per bona drecera.
Tots els nàufrags tenen el nom
escrit només a l’aigua.
D’una riba clara
vers una quimera
i en la nit més llarga
una incerta espera.
Tots els nàufrags tenen el nom
escrit només a l’aigua.
(Fragments de 50 anys 100 cançons. Badalona: Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli, 2011)
_0.webp)
