Agustí Soler i Mas

Parit al maig arriba en el moment just i no solament perquè en aquest 1993 que acabem de deixar enrere en feia vint-i-cinc dels fets de París de 1968 sinó per l’esperit general de recuperació nostàlgica que també ha tingut enguany la música de l’època. L’obra ha passat a ser per a tots els públics. És a dir, per a uns perquè hi eren, com el senyor que al meu costat seguia la lletra de les cançons o com Agustí Soler, l’autor del guió (no és pas fortuït que al programa de mà s’hagi triat d’il·lustració el seu carnet del curs 1967-1968 a la facultat de Filosofia i Lletres); i per altres, els més joves, perquè n’han sentit parlar, perquè aquest any els han bombardejat de Beatles i perquè fa gràcia pensar en un temps en què –sigui veritat o no– tot semblava més fàcil. A les barricades, com veiem a l’obra, es van tirar molts totxos, d’acord; però després encara van servir per edificar-hi, i aquest és un esperit molt difícil de mantenir ara, amb el sentiment general de crisi o la derrota de la innocència per l’escepticisme que s’ha imposat al si social.

Des d’aquest punt de vista, Parit al maig, fa una doble funció. D’una banda, amb les cançons, en la línia de musicals com Jesucrist Superstar (en el to) o Hair (de forma molt més explícita), i tant en l’estètica com en els pressupòsits ideològics, és un aparador que ens enlluerna. Rera hi ha la il·lusió del joc d’altres temps; però també la dels joves que ara ballen dalt de l’escenari, i posen cara de divertir-s’hi de totes totes. Però d’altra banda en l’argument, i en tant que l’ha escrit un dels protagonistes d’aleshores, testimoni segur de moltes desercions, Parit al maig també és la crònica d’un desencís. Conscient o no, la fonètica del títol ho diu: la crònica d’un somni parit (nascut) al maig francès, sí; però també pèrit (mort) llavors mateix. És per això que l’obra comença i acaba deixant clar que els hereus d’aquell maig poden ser una colla d’eixelebrats simpàtics, qui ho negaria; però el seu fill, l’Oleguer, prefereix tocar de peus a terra i per començar ha de saber qui és el seu pare. També a l’obra, doncs, es passa del desordre, la comuna i l’amor lliure dels seixanta a la tornada a l’ordre de la família actual, tot i que de forma menys encarcarada que en la de tipus tradicional que representen els pares de la noia. Ara: l’opció és clara. Posats a ser ordenats, Agustí Soler s’ho ha pres seriosament: l’Oleguer no és fill de tots, com voldrien, ni tan sols d’un dels amants ocasionals de la seva mare, sinó del seu marit, com pertoca. I el John, el Peter i el Henri se’n van cap a caseta, i fins i tot (el John) a preparar-se per ser president dels EUA. Amb la qual cosa, si recordem que Agustí Soler va dir al final que un polític sense màscara no és un polític, haurem de pensar que no acaba pas bé.

(Joaquim Noguero. «Un Maig del 68 ‘parit’ a Manresa», Regió7 [Manresa], 11 de gener de 1994)

* * *

Tot i que ens trobem en plena celebració, si pregunteu a qualsevol persona que passi pel carrer què és això del Mil·lenari us trobareu amb la més absoluta ignorància. Pot ser que per la força de l’eslògan algú digui allò de: Sí home; el mil·lenari del naixement polític de Catalunya o allò més senzill de Fa mil anys que som Catalunya; i ben poca cosa més. Fareu encara més el ridícul si pregunteu què va passar l’any 988.

Això és clar, si no us trobeu a Súria a l’hora de fer l’enquesta. Si feu la pregunta a Súria, us poden omplir el cap d’històries, us poden explicar la vida de Borrell II, els problemes sexuals d’Oliba Cabreta, el bon fer del monjo Gerbert, el perquè de les anades i vingudes dels nostres homes a Roma, us poden dir que ells són com Letgarda de Roergue, que tot i ser de fora s’estimen el país perquè l’han entès. I us quedaríeu amb un pam de nas quan us parlin del bisbe Ató, de la seva mort a Narbona; o que les monges de Sant Joan de les Abadesses eren molt progres.

I tot això no es deu a cap esforç escolar, a cap tanda de cursets de divulgació històrica, a cap reciclatge cultural… Es deu, purament i simplement al teatre. Com a tants i tants llocs del país, a Súria hi ha un grup de gent inquieta que sap el que es fa i que no té por d’embrancar-se en les aventures més agosarades. Es tracta simplement d’unir tota la gent que té una mínima inquietud cultural, d’agafar el grup de teatre local, d’anar a buscar aquella gent que havia fet teatre ja fa anys, de reunir els sardanistes. Els membres de l’Esbart, els cantaires de la Coral, de ser més de cent, de dos-cents, tant hi fa! I d’organitzar-se amb entusiasme i bona fe sense por als entrebancs i a les relliscades.

D’aquesta manera el Foment Cultural de Súria, amb l’Agrupació Sardanista i la Coral Bell Repós, han aixecat un retaule escènic d’una gran envergadura i, penso, d’uns grans resultats culturals. L’eix d’aquest gran muntatge ha estat un text del manresà Agustí Soler i Mas –l’ànima, durant molts anys, de les Innocentades de Manresa–, acostumat a crear textos que expliquin situacions i personatges històrics d’una manera lliure i festiva, el qual ha sabut explicar la història d’una manera àgil i planera, amb una voluntat didàctica per sobre de qualsevol altra consideració. Per això no ha dubtat de fer ús d’anacronismes, de buscar la forma de paràbola en alguns passatges, de caricaturitzar personatges per trobar-los trets essencials, d’utilitzar els recursos més diversos al servei de la seva idea primera: fer entendre el que va passar a Catalunya ara fa mil anys i fer-ho entendre de la manera més divertida possible. El Retaule fa servir, a vegades el to de farsa; d’altres vegades és un vodevil, una historieta de dibuixos animats, d’altres voreja el melodrama i fins i tot sembla que vulgui enlairar-se amb un gest tràgic. La proposta té múltiples lectures i l’espectador sagaç pot veure com Agustí Soler i Mas li va picant l’ullet, amb complicitat, darrere de cada rèplica, de cada disbarat aparent, de cada gosadia. Per Soler i Mas tot és vàlid si vehicula allò que vol dir. Em penso, sincerament, que ho ha aconseguit.

Ningú no es creurà que la llegenda de sant Jordi provingui del fet que un serf anomenat Jordi caigués a la farina i, ben blanc alliberés la filla de l’hostal, però entendrà el caràcter evolutiu de les llegendes. Fer ballar una sardana a les monges de sant Joan és un anacronisme però és, també un signe de lliberalitat i de progrés. Transformar la conversió de Sant Pere Ursèol en un vodevil pot arribar a ser una irreverència, però quedarà clar per a tothom que Ursèol abandona la dona i la filla, la casa, en definitiva, per seguir els monjos de Cuixà. Si, com diu l’Albert Balcells (citació reproduïda al programa de mà de l’espectacle), Catalunya és un poble mediterrani, irònic i sorneguer, bé pot explicar d’aquesta manera la seva pròpia història. L’aventura de Súria, aconseguint –sense ser Olesa o Esparreguera– un espectacle de gran participació, és un mirall en el qual es podrien reflectir moltes empreses teatrals del país. Catalaunia 988 és un espectacle difícilment representable fora de Súria, però Súria és fàcilment accessible en el nostre món de potència i velocitat.

Tanmateix la vivència de Súria és seva i de ningú més i, per això, caldria que, a cada nucli amb inquietud, s’hi pogués fer la seva pròpia Catalaunia. Explicada per la seva gent, a la seva manera, amb les seves manies i amb les seves possibilitats, amb les seves limitacions. Per sort, el país es pot explicar de mil maneres diferents i cada lloc sap la manera de fer-ho. En el programa de mà hi ha reproduïda, també una citació de Josep Maria Ainaud de Lasarte: «El coneixement de la història no ha de ser privilegi d’uns quants, sinó el patrimoni de tots». La participació teatral popular, tan viva entre nosaltres, hi té molt a dir.

(Joaquim Vilà. «Catalunia 988. La didàctica de la història», Serra d’Or, núm. 350, gener de 1989)

PERSONATGES:
Lola: Vídua, 60 anys, vulgar mare de Pere.
Pere: Solter, 30 anys, nascut en la postguerra espanyola.
Estrella: Empleada de la neteja del vaixell Francisco Pizarro. Nacinalitat peruana. Edat: 20 anys.
Maria: Dona de gran desimboltura, segura, maquiavèlica i simpàtica. Edat: 35 anys. Peruana.
Julián: President d’una companyia petrolífera. Edat aproximada: 45 anys. Nacionalitat peruana.
Marcos: Notari, nacionalitat peruana. Edat: 50 anys.

ESCENOGRAFIA:
Primer acte: Quadre primer: a la coberta d’un transatlàntic. Quadre segon: un luxós hotel de Lima.
Segon acte: Quadre tercer: despatx luxós d’una companyia petrolífera. Quadre quart: el mateix despatx amb més luxe.

PRIMER ACTE, Quadre primer

(entren Lola i Pere)
LOLA: I les maletes, no se’t quedaran a terra?
PERE: No, mama, no siguis així, ¿no ens han dit que ells es cuiden de facturar-les? Aquí està tot molt ben organitzat. Bé, ara ja sóc al barco, pots anar-te’n tranquil·la.
LOLA: Ho saps que és la primera vegada que ens separem?
PERE: Però, mama, tinc trenta anys!
LOLA: Precisament, l’edat més perillosa…I ara… carregat de duros… Les dones ho oloren de seguida, això…
PERE: Encara no en tinc cap a la butxaca, d’aquests duros que dius… Ja vull veure com acaba tot això…
LOLA: I com ha d’acabar? Reps un telegrama que et nomena hereu d’una herència pistonuda. Si no fos veritat, ¿per quins set sous t’haurien enviat un passatge de primera?
PERE: Recorda’t que de moment no t’ho creues ni tu. Ara, és clar, en comprovar que el passatge és autèntic…
LOLA: I que val quaranta-tres mil cinc-centes pessetes! El portes al damunt, oi?
PERE: El passatge, és clar!
LOLA: No, el passatge ja ho he vist que l’ensenyaves, vull dir el telegrama.
PERE: Sí, dona.
LOLA: Deixa-me’l tornar a mirar.
(Pere li dóna, Lola fa com si llegís.)
PERE: Encara no l’has vist prou?
LOLA: Llegeix-me’l per darrera vegada.
PERE: Però, mama, l’hem llegit cent vegades.
LOLA: Fes-ho per mi. Pensa que d’aquí a mitja hora surt el barco i potser no et tornaré a veure mai més!
PERE: No diguis disbarats, dona. Sí és veritat tot això de l’herència, cobro tot el que hagi de cobrar i torno amb el primer barco o amb avió…
LOLA: Ai, no! Amb avió no, que quan en cau un, no ho explica ningú. Llegeix-me el telegrama.
(Pere sospira resignat)
PERE: (Llegint) «Serafín Rodríguez Cuatrecasas, fallecido sin otorgar testamento. Usted es el único heredero. Persónese inmediatamente en Puerto Samanco. Plaza Francisco Pizarro, con salida el día diecisiete a las seis horas. A señor Don Pedro Puig Cuatrecasas, calle Escondines, número cuarenta, cuarto piso, Manresa, provincia de Barcelona, España»
LOLA: I si el teu pare hagués tingut algun tapujo amagat?
PERE: Mama, no hi tornem, tots aquests dies hem estat descartant possibilitats… A mes, el cognom que coincideix és el teu: Cuatrecasas.
LOLA: I si el meu avi, en pau reposi, hagués anat a la guerra de Cuba?
PERE: I creus que tu no te n’hauries assabentat? Si encara no fa gaires dies em van oferir números d’una rifa a favor dels ex-combatents de la guerra de Cuba…! A més, de Cuba al Perú!
LOLA: Sí, és clar! Potser és tant lluny com Manresa i Barcelona! Ara que el senyor Tanàsiu deu haver quedat ben fotut quan li has dit que se les fregui ell, les rajoles!
PERE: És que no li he pas dit així, jo…
LOLA: Ets massa fi tu per ser home; qualsevol, en les teves circumstàncies, l’hauria engegat a la merda.
PERE: Jo li feia un treball i ell em pagava el convingut.
LOLA: Dos-cents duros la setmana per anar a treure la ronya de totes aquestes gandules…
PERE: No cridis gaire, mama, que ara que tindràs diners potser seràs la primera que demanis aquests serveis.
LOLA: Qui? Jo avisar aquests del ping-pong?
PERE: De «Li-dom, limpieza a domicilio».
LOLA: Digue-ho com vulguis… Ai, quant falta?
PERE: (Mira el rellotge) Vint minuts.
LOLA: Doncs, fill meu, mentre tingui slut a casa meva no hi passarà baieta ningú més que jo, Aquestes donotes –trastos– que amb els quatre quarters n són bones ni per passar el drap de la pols…
PERE: No són donotes, mama, són senyores que es poden permetre el luxe de fer fer la neteja per una empresa especialitzada.
LOLA: A tu et sembla que totes són bones dones, em fas una por! Hi ha cada bruixa que corre pel món amb pell de be. Ara mateix en aquest viatge, sol, qui et diu que encara jo no giri l’esquena et trobis una «venturera»…
PERE: I això que és?
LOLA: Una «venturera» és una dona deshonrada, que intentarà captivar-te i fotre’t els quartos.
PERE: I com es coneix si una dona és aventurera?
LOLA: Quan jo era soltera vaig veure una pel·lícula de la Marlene Dietrich que hi feia el paper de «venturera» i se li coneixia de seguida. Es miren els homes, fumen i s’asseuen amb una cama sobre l’altra per fer badar els encantats.
PERE: I jo què haig de fer si em trobo amb una aventurera?
LOLA: Esquiva tota mena de dones lleugeres. Si et demanen conversa no els en donis, si et demanen foc per el cigarret no els en donis…
PERE: Demanin el que demanin, jo no els ho dono. Res de res?
LOLA: Sí fill meu, res de res.
PERE: Doncs, vés tranquil·la que no m’ha de passar cap mal.
LOLA: M’agradaria veure el teu camerino…
PERE: Cabina, mama. Ja ho sé que t’agradaria, però als acompanyants no els deixen passar dins. I ara creu-me és hora que baixis.
LOLA: Quant falta?
PERE: (Mira el rellotge) Un quart.
LOLA: Has de tornar, Pere, i llavors realitzarem el somni que el teu pobre pare no pogué arribar a veure per culpa de la maleïda guerra: la caseta. La caseta i l’hortet al polígon de la Parada.
PERE: Et pometo que si tinc diners suficients serà el primer que et compraré. Tota la vida que et sento rosegar això de la caseta i l’hortet.
LOLA: Pensa que el teu pare era partidari d’en Macià només perquè li prometia això.
PERE: I de què li va servir la política, al papa? El trenta-nou li van fotre un tret i tu vas quedar vídua i per més pega embarassada!
LOLA: Ai, no ho diguis així! Tu has estat em meu únic consol. Quant falta?
PERE: (Mira el rellotge) Deu minuts, i ara sí que no pots esperar més.
LOLA: Sembla que ens hagin robat el temps. Pere, deixa’m un record del darrer moment.
PERE: Mama, no facis el ridícul…!
LOLA: Una cosa teva que serà com si marxés a casa amb tu…
(Pere es treu la ploma estilogràfica i fa una grossa taca de tinta al vestit de Lola)
PERE: Aquí tens un record.
LOLA: Ximple!, El vestit bo!
PERE: Veus? ja t’has distret dels teus nervis.
(Pere la va acompanyant cap al lateral)
LOLA: Un petó, Pere! Aquí tens el rotllo de paper de wàter… és verd, color de l’esperança.
PERE: No ploris, dona. Et diré un secret. Aquesta tinta de la ploma és de broma. D’aquí a cinc minuts t’haurà desaparegut la taca del vestit…
(Sona la sirena del vaixell)
LOLA: Ai, ai que se’n va!

(Fragment de l’obra Capital, omnia vincit. Barcelona: Millà, 1977)

* * *

PRIMER ACTE, Quadre primer
(En començar l’acció, s’il·luminaran quatre personatges; Noia, Característica, Jove i Madur. Asseguts a terra, com marionetes o uns titelles sense algú que els doni vida. Tots els elements escenogràfics restaran a la penombra)

NOIA: I ara, quan em doni vida el fil de l’escriptora, donaré vida a un personatge, lògicament femení. Igual puc representar la Càndida, una noia fava, tant fava com calia ésser pel mil vui-cents treta-vuit, o puc representar la Taitona, que no era fava, però estava subjugada per la lgislació mascle. Altrament, la Càndida no és una persona, sinó l’essència de moltes persones que van ser com ella. I la Taitona no és. Senzillament això, so és. se’n serveix l’esrciptora per exposar tres situacions sociològiques. Només per això la Taitona pot tenir el final que tindrà.
CARACT: Per què et reveles? Si adverteixes de vell antuvi que ets fil i fas palesa la teva irresponsabilitat, mou-te en el solc amb les eixamples que et dóna la inspiració de l’escriptos. Jo sóc feliç de ser l’Eduvigis, la Maria Antònia o la Dorotea.
NOIA: Tots tres personatges força més reals que els meus!
JOVE: Tanmateix, representatius. Jo aspirava a la vida, creant un personatge real. Però només sóc utilitzat per a arremetre contra els pacífics mallorquins.
MADUR: Una vegada més la subjectivitat empresonarà criteris dels qui no tindran elements comparatius per a jutjar.
NOIA: Cloent-se la possibilitat de llibertat pregonada per la conductora dels nostres fils.
JOVE: Jo demano la llibertat per als meus personatges. Per al Rafael, el liberal, per a l’Antoni, el conservador, per a Moisès, el xueta.
MADUR: La llibertat ignorant, res no podrà contra l’opinió culta de George Sand, i al cap i a la fi ella ens ho diu tot senzillament, tal com ho va veure, sense limitar la nostra llibertat. Ella només informa.
NOIA: Sigues, doncs, el porcater de Palma o l’ostràtic pare de Taitona. El teu conformisme els continuarà fent possibles fins als nostres dies i als dies incerts que potser tindran els nostres fills!
CARACT: El concert s’acaba!
MADUR: La nostra treva també.
NOIA: No vull tornar a ser un fil de l’escriptora!

(Fragment de l’obra Els llits de Valdemosa. Barcelona: Millà, 1978)

***

MANUEL: Se’m fan llargs els moments per a poder-te abraçar sense roba. Ets la dona que m’atreu més de les tres.
LEONÍ: Ui!, ui!, això després ho diràs a les altres!
VICTÒRIA: A tu t’agrada dir les coses pel seu nom, ja me n’he adonat.
JOSEP: És clar que sí, M’emprenyen totes aquestes punyetes. Nosaltres som un matrimoni obert.
RAMON: A vostè… vull dir a tu, Clara…
CLARA: Costa tutejar-se de sobte.
RAMON: Evident.
CLARA: Què anaves a dir?
RAMON: Et veig diferent. És com si estiguessis submergida en una aventura que t’és aliena.
VICTÒRIA: Tenim un raonament. Per això ens aguantem amb èxit. Quan veus la porqueria que és tot plegat! Haver-te de tocar els pebrots tota la juventut per pujar unes criatures que de grans et fotran una guitza al cul!
MANUEL: No, no. T’ho sembla que hauríem fet el mateix a Barcelona. Nosaltres tenim una projecció molt ampla i aquestes coses no són gaire ben vistes.
LEONÍ: Ja ningú no es preocupa de ningú.
MANUEL: Deu ser en el teu ambient. En el meu tothom es preocupa de tothom. Les escapades les he cuidat molt sempre, i m’ha donat molt bon resultat.
LEONÍ: No hi ha res censurable, és el que sempre li dic al Josep: Si tots som casats no fem cap mal a ningú.
VICTÒRIA: L’activitat sexual s’independitza cada dia més de les criatures. El matrimoni és una situació de simbiosi intel·lectual i els altres aspectes són accessoris.
JOSEP: Disfrutar, disfrutar. No respecto cap norma. Cada moment que passa és perdut si no es gaudeix.
RAMON: Ets estimulant. Afalagues amb l’enginy necessari per a delectar i no poder-ho refusar.
CLARA: Jo crec sincerament en el teu llinatge. No és necessari que em facis notar el teu títol de baró.
RAMON: La natura està indefensa al teu encís…
MANUEL: Tres querides havia arribat a tenir plegades! Sempre he estat molt temperamental… Però ara no es porta tant això de les querides. Ara és més qüestió dels llits rodons i orgies. Cal estar al dia!
JOSEP: I si juguéssim al pare carbasser?
(Rialles de Manuel, Clara i Victòria)
LEONÍ: No rieu, no. És infal·lible…

(Fragment de l’obra Apartat 279. Barcelona: Millà, 1979)