Jordi Solé i Camardons

Magnífic estudi de sociolingüística històrica que té com a mèrit principal divulgar el pensament que sobre el nostre idioma, el seu ús i el seu prestigi tenien els més importants autors catalans, de diversos gèneres literaris […] té el mèrit d’interessar el públic profà preocupat pels afers relacionats amb l’idioma, alhora que, […] esdevé una valuosa eina per a estudiants i amants de la història i de la sociolingüística en general».

(Santiago Cucurella. «Sociolingüística històrica», El 9 Nou, 23 de setembre de 1991)

* * *

El llibre Text i context de JSC (i no merament a cura seva, com diu la coberta…) és una obra original i extremadament útil per a l’ensenyament als nivells esmentats i per als professors […] presenta històricament el fenomen literari gairebé com una il·lustració o almenys com un testimoniatge singular de cada una de les situacions de la nostra vida col·lectiva […] El resultat és alliçonador. Ho és ja en la tria dels escriptors i dels fragments escollits […] I ho és, més encara en els comentaris que precedeixen i acompanyen cada autor i cadascun dels textos […] Tot plegat, però, en lloc de ser -com podia haver estat i com podria semblar que és- un llibre dels anomenats de text, és un llibre de tesi. No sols perquè des de la perspectiva de la sociolingüística del dir l’autor aporta anàlisis sovint negligides, si no ignorades, sobre cada autor i el seu moment històric, en relació, sobretot, amb l’ús de la llengua sinó perquè planteja qüestions fonamentals que serveixen per a la comprensió i l’endegament nacionalment correcte de la situació actual. […]
No ens trobem, per tant, en res que s’assembli a una antologia literària ni tampoc a una panoràmica històrica… La raó principal de la tria, d’acord amb les tesis expositives de la introducció, és, fer seguir per un fil de continuïtat allò que l’autor anomena «el discurs sociolingüístic català» […] Apassionat com és, aquest llibre és també matisat i precís. Es mereix la lectura i la discussió oberta. I un segon volum dedicat al segle XX.

(Joan Triadú, «Literatura i sociolinguística». Avui, 27 d’abril de 1991)

* * *

De JSC se’n podria dir un activista de -o des de- la sociolingüística. És un jove professor, nascut a Oliana i resident a Barcelona, especialitzat en la pura escola araciliana, i se situa al davant d’un corrent que vol aplicar les idees fonamentals -i els petits termes també- d’aquesta disciplina més enllà de la discussió especialitzada dels congressos, de les aules universitàries o els despatxos tècnics. O més ençà, de fet. […]

Aquesta és doncs, una ocasió gairebé única en els darrers temps d’hibridar amb profit (i sense una dosi d´especulació excessiva) dues branques normalment molt i massa divergents dins el camp profús de la «filologia catalana» per a nivells mitjans… i la visió diacrònica de la literatura i alhora de la llengua. És així que una de les característiques distintives d’aquest llibre és la seva indefinició o alternança entre línies diferents, cosa que, paradoxalment, en pot reduir o bé multiplicar l’efecte -i això depèn de com hom l’utilitzi i per a què.

L’originalitat i, amb ella, la vàlua, en definitiva, arriben a aquest llibre per bandes prou diverses. Deu ser, doncs, que l´autor ha sabut situar-lo intel·ligentment en una veritable cruïlla de referències, de perspectives, d’interessos i tot. De tota manera, caldria mesurar si el to hi és el més adequat per a ajudar a l’estudi crític… ja que ens ha semblat descobrir-hi amb massa insistència l’esllavissament d’aquest to cap a les esferes sense matís de l’al·legat patriòtic. […] La tria de textos, el treball didàctic bastit entorn seu i, no cal repetir-ho, un ben particular enfocament, en fan un llibre variat i saborós, la validesa del qual probablement rau tant en allò que s’hi llegeix com en allò que empeny a pensar i a dir.

(Albert Turull. «Els contextos sociolingüístics dels textos literaris», Serra d’Or, març 1992)

* * *

L’autor ha construït cada capítol a l’entorn d’un títol que, a manera de tesi, dóna unitat i coherència a l’articulació de materials […]

L’encertada tria de textos i documents permetrà reflexionar sobre la història social de la llengua en els moments més àlgids i en els de més opressió lingüística; permetrà la comprensió de la diversitat del discurs sociolingüístic al llarg dels segles […] El desenvolupament de les propostes, gens rutinàries, farà indagar, descobrir, debatre, conversar, reflexionar i assolir els continguts conceptuals sociolingüístics […] L’autor, no per haver pres partit ha deixat de ser rigorós a l’hora de fer la tria dels textos, a l’hora de fer les valoracions i les propostes amb l’objectiu de fer conscients professors i alumnes de la clarificació conceptual que aporta la sociolingüística per ajudar a conformar una consciència lingüística favorable al procés de normalització […] Solé i Camardons, proposa la indagació del passat com a eina per a descobrir el present i transformar-lo […] una empresa, aquesta, que demana apassionament. Una passió que hom endevina al darrera de Text i context, un llibre que elaborat amb solidesa, expressa un compromís amb allò que exposa.

(Carme Alcoverro. Escola Catalana, núm. 283, octubre 1991)

Durant els últims anys s’ha generat al nostre país una abundant literatura sociolingüística, de valor desigual. Contraten obres crítiques, incisives i intel·ligents amb d’altres que, dins la més pura ortodòxia regionalista, intenten contribuir al manteniment de l’ordre establert. Entre les primeres hi hauríem de situar Sobirania Sociolingüística Catalana. El que més destaca de J.S.C. és el discurs que hi apareix. Al llarg del volum -que constitueix un recull de papers esparsos publicats a Viure en Català, Escola Catalana, etc- l’autor fa una revisió aprofundida de l’impossibilisme de la política lingüística regionalista, cerca solucions al buidatge semàntic que han sofert molts termes al llarg de la Transició -usa el concepte inequívoc «sobirania sociolingüística» per oposar-lo al gastat «normalització lingüística»-, indaga sobre la necessària combinació entre recerca científica i militància lingüística per arribar a assolir la sobirania sociolingüística, lliga d’una manera clara i efectiva la qüestió de la lluita per l’alliberament nacional, i, finalment, posa al descobert les intencions que hi ha al darrera d’uns determinats models d’estàndard lingüístic (català normatiu versus català «light»).

Sobirania Sociolingüística Catalana es troba, doncs, dins la millor línia de la sociolingüística crítica que es fa actualment a Catalunya. No presenta, però, els defectes de marginació i voluntarisme que tot sovint té la gent que vol que es produeixin revolucions a la nostra societat (qui pot dubtar del caràcter revolucionari de la Revolució Sociolingüística?), sinó que els seus plantejaments parteixen d’una visió clara del que hauria de constituir una acció de govern en favor de la normalització de l’ús de la llengua catalana.

Per arribar a la Sobirania Sociolingüística -per arribar a la Sobirania tout court-, ha d’existir una planificació prèvia, s’ha de generar un regitzell d’idees que omplin els buits existents i que ens permetin de construir efectivament un país, el nostre, el del nostres fills. Perquè, en paraules del propi Jordi Solé i de Gabriel Bibiloni, la normalització de la llengua només té sentit en el context de la creació d’un país sobirà.

(Bernat Joan i Marí. Llengua Nacional, Eivissa, gener 1992)

* * *

Aquest llibre parteix d’un sentiment bastant general que veu com el concepte de normalitzacio lingüística aplicat al català s’ha anat desvirtuant a mesura que els poders públics han anat vehiculant el procés normalitzador […]

Prenent com a punt de referència la idea de nació catalana independent, el llibre s’emmarca dins una actitud que, sense transgredir el valor científic de normalització lingüística entén i defensa la normalització com un procés que té per objectiu únic aconseguir l’hegemonia lingüística del català.

Per la seva visió de sociolingüista i de docent, l’autor té una visió molt realista de la situació actual del català, i això li permet de dibuixar una sèrie de trets que des del seu punt de vista són fonamentals en la consecució de l’hegemonia lingüística del català, que ell amb una voluntat encertadament provocadora anomena sobirania. D’entrada, l’autor entén que aquesta hegemonia passa per una remodelació legal que, entre altres qüestions, no posi traves a l’ensenyament català; i, a continuació, fa una proposta per a aconseguir la sobirania que incideix en tres punts fonamentals: «l’ús oficial exclusiu del català», «la creació d’un model de llengua sense interferències lingüístiques estranyes» i l’existència d’una societat civil activa que impulsi «els models normalitzadors de base». Són aquests punts esmentats els que donen coherència interna al llibre, i els que unifiquen el conjunt de 31 escrits generalment breus i de naturalesa diversa de què consta l’obra.

(Lidia Pons. Escola Catalana, maig 1992)

* * *

El títol enuncia un concepte nou. Val a dir que és un enunciat a cop d’ull provocador, però el seu sentit i els supòsits que l’expliquen van molt més enllà que el sol fet de posar en relleu una divisa nova […] Per tal de dinamitzar altra vegada la revolució sociolingüística catalana i fer que reïxi, J. Solé proposa, doncs, apuntar cap a la sobirania sociolingüística catalana i passar «del regionalisme a la sobirania nacional, de la regió -o autonomia- subordinada a la nació catalana independent» […] amb la sociolingüística a la mà, la sobirania nacional -de qualsevol territori, de la llengua que sigui- no es pot mirar com una possibilitat sinó com una necessitat.» […] …la interpretació de les tesis sociolingüístiques i de les propostes que en deriven hauria de determinar la política nacional. […] aquest llibre hauria de ser llegit per tots els qui se senten còmodes, des d’una posició tendencialment nacional catalana, en la situació sociolingüística actual del català; que viuen, doncs, aquestes persones, en un estat de semisatisfacció suficient […] Solé i Camardons, per descomptat, no en proposa cap de «model» de llengua. S’estalvia de contribuir a la proliferació d’iniciatives d’aquesta mena, exhibides algunes amb la petulància que sol acompanyar els gestos petits de gran irresponsabilitat. El seu model té l’amplitud de la normativa i de la llengua culta, pròpies de la dignitat d’una cultura independent i de la identitat d’una nació lliure. És evident que aquest concepte de l’ensenyament i de l’ús de la llengua és el que s’ajusta, com s’hi ajusta aquest llibre, a un projecte coherent i vàlid per a tohom, de sobirania nacional.»

(Joan Triadú. Serra d’Or, gener 1992)

Aquest obra és concebuda i presentada com un manual breu i condensat d’introducció a la sociolingüística, i reflecteix la voluntat de l’autor de posar a l’abast de tothom tant els aspectes més generals relacionats amb aquesta disciplina com els conceptes més especialitzats. Tampoc no hi defuig la revisió crítica d’alguns d’aquests conceptes. Per aquest motiu, al llarg de tota l’obra es manté el to discursiu que oscil·la entre una reflexió -a vegades provocadora- pròpia de l’assaig i una intenció pedagògica i divulgadora. Aquesta voluntat de divulgació es manifesta amb una presentació simplificada dels conceptes que s’hi exposen i amb l’ús d’un llenguatge que tendeix a evitar els tecnicismes excessius. El contingut s’estructura en vuit capítols diferents: 1. Llengua, comunicació i societat, 2. Lingüística i ús social de la llengua, 3. La sociolingüística, 4. Conceptes fonamentals i marc conceptual de la sociolingüística, 5. Varietat i registres de la llengua, 6. Sociologia del llenguatge, 7. Mecanismes psicosocials dels parlants, 8. Contacte i conflicte lingüístic.

(Lídia Pons. Escola Catalana, gener 1993)

Tal com ho manifesta explícitament J.S.C. a la completa i sintètica Introducció que segueix a aquestes pàgines, amb el seu llibre adreçat al públic general, cerca d’interessar tant aquelles que se senten atretes per la ciència-ficció com les afectades per les qüestions idiomàtiques, i tant vol ser útil als qui en vulguin aprendre com als qui el vulguin utilitzar com a eina d’ensenyament. I encara hi podríem afegir que ben segur que engrescarà tothom que s’interessa per la creació, la imaginació, l’especulació i, al capdavall, la lectura i la literatura. […] Les persones avesades a llegir ciència-ficció trobaran en aquest llibre una nova valoració d’obres que ja coneixien. La lectura que en fa Solé i Camardons des de la seva perspectiva de sociolingüista els alterarà la comprensió d’alguns problemes.[…] De cara a la literatura de ciència-ficció l’anàlisi de Solé i Camardons pot provocar, i provoca, en el lector un cert efecte de cistell de cireres, que n’agafes una i te’n surten una dotzena. Alhora que l’autor ens revela aspectes sociolingüístics en llibres que havíem entès d’una altra manera, això ens suggereix també noves interpretacions de les obres que cadascú guarda a la memòria. D’altra banda, Solé i Camardons defuig les parcel·lacions encotilladores i, així, amb vista a l’objectiu del seu treball, mostra com la literatura ha creat mons imaginaris en què la llengua és una peça clau, utilitza autors externs a la ciència-ficció estricta però que han tractat el problema de la llengua universal o de les llengües artificials. […] aquest 1994, data de redacció del llibre de Solé i Camardons, en un moment no gaire gloriós per a la ciència-ficció en català, hauria de significar un nou i definitiu pas en l’interès de lectors i editors per a una literatura representativa del nostre segle.

(Antoni Munné-Jordà. Pròleg a Paraules del futur, setembre 1994)

* * *

J.S.C. ha donat a conèixer un nou assaig, Les paraules del futur. El subtítol, Llengües i comunicació en la ciència-ficció, n’explicita ben clarament el seu focus d’atenció, l’objectiu d’una anàlisi sociolingüística i literària ben poc habitual a casa nostra, gairebé desconeguda del tot […] és indubtable que la ciència-ficció és un gènere decandit a casa nostra, per la qual cosa cal subratllar emfàticament l’assaig de Solé i Camardons; però cal subratllar-lo, també per d’altres qüestions: pel seu plantejament multidisciplinar i universalista, per la seva concepció eminentment reflexiva, per la voluntat d’adequar uns posicionaments inicialment estètics a unes realitats científiques de caràcter sociolingüístic… […] l’apartat més estrictament didàctic hi sembla introduït una mica amb calçador, obligat per la necessitat de col·locar bona part de la nostra producció editorial en el ric mercat escolar, perquè Les paraules del futur… és un assaig no necessàriament dedicat a un públic escolar.

Fins i tot gosaríem dir que el seu nivell és superior a l’habitual del nostre ensenyament secundari, al nivell exigible en el context curricular i formatiu […]Les paraules del futur, com afirma el mateix Solé i Camardons i remarca Munné-Jordà al seu pròleg, és «un viatge apassionant entre el passat i el futur», un viatge apassionat per «les circumstàncies extralingüístiques que condicionen l’ús idiomàtic», per «les llengües artificials internacionals». Un viatge, doncs, que poden compartir els lectors interessats per tots aquests mons: la relació de la llengua amb la societat, les utopies de la ciència-ficció, la comunicació en d’altres contextos socials fins ara no viscuts… El passat i el futur no deixen de ser una bona combinació.

(Josep Bargalló Valls. «Utopies de la S.F.», Avui, 23 de novembre de 1995)

* * *

Potser escau que honestament declari d’antuvi que fins ara la literatura de la qual tracta aquest interessantíssim llibre, subtitulat «Llengües i comunicació en la ciència ficció» ha atret ben poc la meva atenció, tant en el seu vessant literari com en el cinematogràfic. Segons la tercera edició… del Diccionari de la Llengua Catalana… és un «gènere literari i cinematogràfic basat en ingredients de caràcter extraordinari però racionalitzables per la imaginació, centrat generalment en el desenvolupament de les possibilitats atribuïdes a la ciència i a la tècnica». Ara, l’estudi del lingüista i sociolingüista Solé i Camardons gairebé portaria a fer esment del llenguatge en aquesta definició, perquè, com indica el subtítol esmentat, les llengües i la comunicació tenen una implicació cabdal en el gènere. Llavors, també per a un refractari com jo, la situació és tota una altra […] Del moment que la ciència-ficció porta a dins o d’alguna manera les «paraules del futur», caldrà mirar-la amb un altres ulls i posar-hi tota l’atenció.

[…] em sembla que és tota l’obra de Solé i Camardons que no ha estat atesa com es mereixia. Em preguntaria per què si volia furgar en una nafra que portem a l’esquena. Ja fa set anys de la publicació de la seva Sociolingüística per a joves […] És possible que el sentit que J.S. dóna al seu treball, tant de recerca com de divulgació, tasques indisociables del seu pensament nacional, no sigui ben vist ni acceptat per algun sector que es vol mirar les coses d’una altra manera, menys compromesa amb el fet llengua-nació-autodeterminació o ni poc ni molt disposada a comprometre-s’hi i a acceptar-lo. Aquí rau un dels punts principals d’interès de Les paraules del futur, justament. […] l’autor té un objectiu declarat, al qual respon en tota l’obra impecablement: redescobrir i entendre la realitat sociolingüística amb l’eina de la ciència-ficció. Vist el llibre, aquest objectiu ha estat assolit i fins i tot ultrapassat, perquè hi ha altres disciplines, com la física, que poden rebre beneficis de la ciència-ficció per a motivar-ne l’aprenentatge […]Solé i Camardons eleva el to del tracte amb la ciència-ficció des del moment que n’extreu la matèria més noble, que és la seva aportació al coneixement de les possibilitats de comunicació humana per la paraula […] un llibre que és tot un descobriment i un guiatge alhora.

(Joan Triadú. Serra d’Or, núm. 432, desembre 1995)

Podeu llegir, entre altres, una àmplia ressenya sobre aquest llibre del sociolingüista valencià Toni Mollà a la revista Escola Catalana, núm. 335, desembre 1996.

* * *

Els autors de l’excel·lent obra que presentem avui, tres professors amb una solvència en matèria de sociolingüística que ve recolzada pels seus anteriors treballs, ens posen a les mans un document d’extraordinari valor. No és simplement una història de la llengua catalana com les que ens hem acostumat a veure. Té un enfocament que parteix de l’àmbit que els és més propi -la sociolingüística. Per tant, aspectes com la literatura, la història i la política hi són també tractats d’una manera tangencial, en la mesura que han tingut incidència en la situació lingüística de les terres de llengua catalana al llarg dels segles. Els autors, després d’oferir una visió dels grups de llengües que existeixen en tot el món, arrenquen des de la formació de les que són hereves directes del llatí fins anar a raure a la catalana, de la qual expliquen els orígens i les diferents conjuntures que ha hagut de viure. Fins i tot ultrapassen el segle XX, període al qual concedeixen una atenció més especial per tal com la incidència que té en la situació actual és -òbviament- més directa. i, com a sociolingüistes que són, aventuren una predicció a base d’una imaginativa narració que presenta una hipotètica situació sociolingüística per al segle XXI […]

La voluntat didàctica dels autors els ha dut a elaborar el seu treball amb un llenguatge gens complicat que facilita la comprensió del text i el fa amè i engrescador. D’altra banda, la inclusió de quadres sinòptics, taules cronològiques, mapes explicatius i un glossari de termes específics al final contribueixen eficaçment a fer-ne la lectura més enriquidora, però sobretot, la innovació més rellevant és la inclusió d’uns textos que descriuen de manera paradigmàtica el comportament sociolingüístic d’un personatge real o imaginari que visqué o hauria pogut viure el moment històric de què es tracta i que donen al llibre un to lúdic que reforça l’enfocament didàctic a què es fa referència més amunt.
Per això, doncs, podem dir que el llibre va adreçat a tota mena de públic adult que senti algun interès per aspectes potser no prou coneguts de l’evolució social de la nostra llengua i per les raons que l’han conduïda a l’actual situació de subordinació.»

(Jordi Sedó. «Llengua, societat i història», El 9 Nou, 14 de febrer de 1997)

Novel·la guanyadora del premi «Juli Verne de ciència-ficció» en què l’autor imagina un planeta de sordomuts farcit de llenguatges i un nou tipus de relació sexual i sociocultural: el trimoni.

* * *

L’any 2495, mentre a la Terra s’està gestant una catàstrofe de dimensions colossals, i a més irreversible, al planeta Eslet, de la galàxia Olz, els seus habitants humanoides són feliços. Gaudeixen de l’amor, la pau, la llibertat, el sexe… Ara bé, són sords i, per tant, tampoc no parlen. Per comunicar-se empren un llenguatge parlingüístic de gestos, mirades i palpaments. Quant a l’escriptura, els humans els en van ensenyar una de molt limitada que només serveix per a transmetre missatges tècnics […]

Bàsicament, la història arrenca quan un esletià ros i de somriure amable s’enamora d’una esletiana de cabells ondulats. Açò, que al planeta blau hauria estat simplement l’inici d’una història d’amor, a Eslet esdevindrà l’origen d’un conflicte sagnant, allí que no es coneixen les guerres ni els atemptats ni, en general, cap mena d’acte vandàlic o violent. El motiu del daltabaix és molt senzill: segons la seua legislació molt avançada i permissiva per una altra banda, les parelles home-dona estaven rigorosament prohibides i només s’admetien els trimonis, o unions de dues dones i un home. Els contendents en el camp de batalla seran el Sistema i el Moviment per l’Amor en Parella. Fins i tot hi sorgirà un altre grup, el Front per la Dansa en Llibertat.

En aquesta obra de ciència-ficció hi trobem unes incisives lliçons de sociolingüística, com també unes manifestacions -més aviat manifestos- sobre l’amor i la (mala) vida en parella, tot comparant-ho amb la dolça placidesa dels trimonis. I tot narrat sempre amb un càlid alè poètic…

(Manuel Joan i Arinyó. «El parellenguatge dels esletians», El Temps, 5 d’agost de 1996)

* * *

«El primer que he pensat quan he començat a llegir els primers capítols d’Els silencis d’Eslet és que em recordava a una altra obra, concretament a la novel·la curta La Persistencia de la visión de John Varley. En aquella novel·la (guanyadora d’un premi Nebula) la premissa que movia l’argument era que un grup de sord- cecs creaven i gestionaven per si mateixos una societat aïllada de la resta a fi de poder desenvolupar les seves mancances sense que el món normal hi interferís. Aquí, a Els Silencis d’Eslet, en Jordi Solé ens comença a mostrar una societat –en aquest cas extraterrestre- amb certs paral·lelismes on el sentit de l’oïda és inexistent i per tant el tacte, la vista i l’olfacte són els vehicles de comunicació naturals. Però a mesura que avançava en el llibre he abandonat aquestes comparacions entre ambdues novel·les perquè he notat que l’autor es centra en un altre temàtica: La llibertat sexual

La novel·la d’en Jordi Solé ens obre les portes a dues grans idees a desenvolupar. I curiosament les dues idees tenen un nexe en comú: la comunicació. I també utilitza dos recursos diferents per explicar-nos aquestes dues línies argumentals: Per una banda tenim una narració en primera persona d’un terrestre que viu a Eslet i ens detalla les seves percepcions dels costums i mode de vida dels esletians. També ens descriu breument la història des de que els terrestres arribaren a aquest planeta i van comprovar que els humanoides que hi vivien no tenien desenvolupat el sentit de l’oïda. […] Solé aporta hipòtesis camuflades en l’argument sobre el poder de la paraula i sobre el poder de la comunicació en el desenvolupament d’una societat. També proposa una teoria força interessant sobre l’estabilitat que pot donar un trinomi (recordem, dues femelles i un mascle) a la societat en front de la relació de parella o dels triangles amorosos tal com els entenem avui dia. […].»

(Dins http://www.elkraken.com)

Qui tingui la bona pensada de dedicar unes hores a la lectura del llibre que avui presentem podrà comprovar sens dubte la injustícia que s’havia fet amb l´il·lustre personatge que fou Delfí Dalmau, situació a la qual sortosament posa fi amb aquesta obra el nostre reconegut sociolingüista Jordi Solé i Camardons, avalat per la seva ja extensa obra escrita. […] Una lectura atenta d’aquest llibre deixa en el lector el convenciment que nacionalisme i universalisme lingüístic són plantejaments igualment necessaris i, alhora complementaris. J.S.C., doncs, enriqueix notablement la història de les idees donant a conèixer i interpretant l’obra i el pensament de Dalmau […] El treball del professor Solé, enriquit amb un interessant pròleg d’Albert Jané, és un estudi ben fet, documentat com escau i elaborat a partir del rigor que demana una obra de les característiques d’aquesta; un llibre, per tant, que no pot faltar de la biblioteca de qualsevol persona interessada per l’evolució del pensament català del nostre segle.

(Jordi Sedó. «Un gran desconegut», El 9 Nou, 16 de juliol de 1999)

* * *

El llibre se centra en l’obra (socio)lingüística de Dalmau, pràcticament oblidada. L’autor apunta dues raons bàsiques per explicar aquest fet: el seu apartidisme, que el privà de suports importants, i la publicació del seu llibre fonamental, Poliglotisme passiu, tot just uns mesos abans de l’inici de la guerra civil, que n’impidí la distribució -les tropes feixistes en arribar a Barcelona acabarien de rematar la feina cremant els exemplars dipositats a l’editorial. Una tercera raó força raonable que podríem afegir seria la seva militància esperantista i la seva proposta una mica xocant de poliglotisme passiu (no usar cap altre idioma que el propi però entendre -passivament- mitja dotzena llarga de llengües) devien d’ajudar a apartar-lo del corrent principal del pensament. (…) Solé i Camardons no només rescata la memòria d’una gran figura i n’analitza l’obra, sinó que també suggereix una nova branca de la sociolingüística, l’ecoidiomàtica -un plantejament sens dubte agosarat però alhora engrescador… un llibre totalment recomanable per als amants de la història de la llengua i del pensament… i de les propostes compromeses del biògraf i del biografiat.

(Hèctor Alòs i Font. Escola Catalana, núm. 361, juny, 1999)

* * *

Una proposta per desembafar-nos de programes vírics i idiomàticament híbrids; per desembafar-nos de tanta dolçor mediterrània, inventada. Una proposta per passar gust: Poliglotisme i raó del sociolingüista JSC. […] Viure en català, renunciar a l’esclavatge i compartir-ho amb el món; aquesta és la proposta de Dalmau. […] Si voleu fer un bon tast de saviesa, llegiu Dalmau a través de l’acurada tria i anàlisi que JSC fa del pensament d’aquest científic: «Perquè nosaltres no podem tolerar més la situació metètica en què ens col·loca Catalunya la vostra política, demanem l’autonomisme integral i la sobirania absoluta de Catalunya dintre de Catalunya».

(Rosa Calafat i Vila. ««Quan cou cura i quan pica madura» o el pensament dalmaunià», Diari de Balears, 3 de setembre de 1999)

L’autor dóna a conèixer l’original personalitat i l’obra del pedagog Delfí Dalmau i Gener: la seva reflexió eticofilosòfica i psicològica; l’especulació i la pràctica estenogràfica, l’activitat pedagògica i culturalista; la tasca publicadora i literària i especialment el seu pensament interlingüístic i sociolingüístic. L’autor situa Dalmau entre els precursors catalans de la sociolingüística, del discurs ecoidiomàtic. Els estudis que Dalmau engloba sota el rètol de pedagogia lingüística s’ocupen de qüestions relacionades amb la interlingüística, la proposta esperantista, la pedagogia, la sociolingüística i la filosofia del llenguatge. Dalmau sempre estigué a l’avantguarda de la cultura i va saber fer confluir universalisme -la necessitat d’una llengua internacional auxiliar- i catalanisme integral, sense fisures regionalistes ni submissions ni renunciaments de cap mena. La proposta ecoidiomàtica que Dalmau va desenvolupar en el llibre Poliglotisme Passiu (1936) continua essent plenament actual i més necessària que mai.

(Albert Turull, «Delfí Dalmau, un discurs per retrobar», Serra d’Or, núm. 489, setembre, 2000)

El Diccionari de Sociolingüística és la primera obra d’aquestes característiques, conté 1150 entrades sobre conceptes dels àmbits de la sociologia de la llengua, la planificació lingüística, la sociolingüística del conflicte, la sociolingüística interaccional, les ideologies lingüístiques, la història social de la llengua, el dret lingüístic, la interlingüística, etc. Inclou també informació sobre institucions, associacions, autors, teories i escoles sociolingüístiques.

Cada entrada inclou la referència a l’àrea o àrees temàtiques a què pertany, equivalència anglesa, definició i remissió a altres articles relacionats.

«El lector té a les mans una obra certament agosarada, atrevida, i dura de fer. Els autors, amb alt entusiasme i dedicació, s’han carregat amb la feixuga tasca de desbrossar críticament els conceptes i els rètols fonamentals d’entre la cada dia més gran pila de textos que tracten de temes sociolingüístics. Cal dir que se n’han sortit i que ens ofereixen ara un fruit realment temptador: una classificació ordenada, clara i sistemàtica de les idees bàsiques que hem anat construint durant més de tres dècades per assajar de comprendre les interrelacions dels fenòmens lingüístics i els fenòmens socioculturals, i, a més, des d’un punt de vista personal i implicat.

Veig la utilitat de l’obra des d’una doble perspectiva. La primera pel seu caràcter de pausa en el camí i de recull manejable d’allò que fins ara s’ha produït en aquest camp del coneixement, i la segona, per l’oportunitat de revisió crítica i de nova creativitat conceptual que això ens brinda. Plenament conscients que fins i tot les teories i conceptes ‘científics’ no deixen de ser representacions més o menys acurades de la realitat que ens construïm els humans per tal d’entendre-la, d’orientar-nos-hi i d’influir-hi, el diccionari ens ofereix, doncs, l’oportunitat de seure una estona i de mirar enrera amb el pensament posat en el futur. Quins conceptes ens cal aclarir o acabar de perfilar més, quins altres aspectes de la realitat encara no han estat prou entesos i necessiten, per tant, més atenció de la que fins ara els hem pogut donar, quines idees demanen ser repensades i potser reformulades, quines visions poden demanar debats aprofundits que ens permetin aclarir-les més, etc., són qüestions que una lectura intel·ligent de l’obra hauria de poder suscitar i ajudar a impulsar.

Els autors han tingut també l’encert d’adoptar una visió àmplia del que havia d’abastar un diccionari de ‘sociolingüística’. Ben apropiadament, crec, han fugit de la significació més restringida de camp d’estudi sobre els aspectes més socials del contacte lingüístic, per abraçar una mirada extensa que vegi el camp sociolingüístic des d’una perspectiva multidimensional que inclou els diversos nivells i fenòmens de la realitat sociocomunitiva. Així, hi trobareu recollits tant conceptes que fan referència als aspectes més lligats a l’àmbit de la interacció social com als de la intervenció política sobre els usos lingüístics de les societats humanes, tot passant per les aportacions que des de la pragmàtica han contribuït també a il·luminar les relacions entre les estructures lingüístiques i els contextos socioculturals, sense oblidar els necessaris fenòmens corresponents a la dinamicitat i la processualitat inherents a qualsevol aspecte de l’existència humana. Igualment no s’han limitat a les aportacions de la sociolingüística catalana sinó que han intentat obrir els ulls cap a autors i idees provinents d’altres països, situacions i tradicions, opció que enriqueix l’obra, n’augmenta la seva capacitat d’informació i, així, permet el contrast, la complementarietat i la coneixença creativa entre els fruits de l’activitat intel·lectual dels nostres països i l’elaborada en altres contrades. […]

La sociolingüística, doncs, conreadora en bona part d’una perspectiva ecològica ja des de bell començament -i, en especial la catalana-, té al davant encara una tasca immensa: ensamblar integrativament les seves distintes línies, connectar-se clarament amb la resta de les ciències socioculturals i, en especial, amb aquelles que més avancin cap a la constitució del que ha estat anomenat la ‘tercera cultura’ -fent la intersecció entre les ciències de la matèria i els coneixements socioculturals-, i renovar de manera contínua el seu utillatge conceptual, segons les evolucions de la realitat i les alternatives ideològiques que en cada moment sorgeixin, per tal de donar compte dels distints canvis que es puguin produir, i alhora de fonamentar nous projectes d’emancipació social i cultural en els nous marcs que ara mateix s’estan dibuixant.

L’exemple de valentia i de dedicació dels autors d’aquesta obra ens esperona cap a l’assoliment d’aquests objectius, facilitats ja enormement pels continguts que ben encertadament han sabut aplegar aquí. Estigui ben segur el lector, entès o llec, que hi trobarà coses interessants, hi aprendrà informacions i idees suggerents, i se sentirà portat cap a la reflexió i la creativitat personals, coses que els autors de ben segur desitgen promoure en un diccionari que no es vol pas mort i pertanyent al passat sinó plenament viu i enfocat cap al futur.»

(Albert Bastardas i Boada. Pròleg a Diccionari de Sociolingüística. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2001)

* * *

«[…] I no ens hem de felicitar només els filòlegs i els treballadors de la llengua. El Diccionari de Sociolingüística […] és una bona notícia també per a l’alumnat universitari -i no universitari- i les persones interessades en la dimensió social del llenguatge.[…] Com a bon diccionari que és, ens obliga a revisitar termes i a aclarir «mites» i etiquetes. Conceptes que sovint s’utilitzen en un sentit massa lleuger i poc fidel al que tenien quan es van elaborar […] Aquest diccionari és fruit d’un treball ben fet, exhaustiu, elaborat a consciència al llarg de cinc anys. Una obra que personalment, recomanaria que es consumís així també, amb tastos curts i assaborint-la lentament.»

(Anna Simó. «Una eina per a la reflexió lingüística», Esquerra Nacional, Octubre 2001)

* * *

«[…] Potser perquè he estat mestre d’escola tinc un gran respecte pels manuals i pels diccionaris. En sóc un gran defensor. La institucionalització del coneixement i la seua trensmissió exigeixen aquesta mena de materials. Sense ells ens aboquem a la tasca incerta de l’autodidactisme permanent. Els manuals i els diccionaris estructuren la matèria: l’apamen d’una forma ordenada i sistemàtica. En són, d’alguna manera, la seua «caixa de ferramentes», per dir-ho amb l’expressió de Pierre Bourdieu. D’aquí que un altre pensador insigne com George Steiner assenyalara que «un diccionari és el més viu i exhaustiu dels atles d’una llengua»[…] Ben mirat, la sociolingüística és encara, un programa d’investigació i de recerca. Aquest diccionari n’ha dibuixat un excel·lent croquis situacional: l’atles de què parlava el clarivident Steiner en Errata. La llarga experiència dels autors -i també la seua visió panoràmica i plural de la matèria- ha fet que el resultat siga un atles que permet diverses lectures, però una consulta fàcil. No es podia fer de cap altra manera si volíem ser fidels a aquell caràcter complex i divers -interdisciplinari i transciplinari-.[…] Cal agrair, per tant, que els autors hagen tingut una mirada àmplia i generosa. La seua és una «avaluació» que no se circumscriu als conceptes etiquetats amb el rètol sociolingüístic, ni amb l’ortodòxia establida pels manuals a l’ús, sinó que s’allarga fins a usos més generals. La preocupació lingüística, a la nostra societat, és un tema d’interès públic i bona part del debat sobre els temes relacionats amb la llengua es produeixen als mitjans de comunicació. […] Els autors d’aquest Diccionari de Sociolingüística n’han establit el Vocabulari bàsic, els punts cardinals que ens permeten d’orientar-nos en aquesta matèria tan connotada ideològicament i tan influïda pel dia a dia, a partir d’aquests centres d’interès de què parlem. Sens dubte esdevindrà un material imprescindible, almenys entre les minories més o menys il·lustrades, per a intentar entendre’s. Es tracta d’un corpus rigorós i contrastat que serà d’ús obligat per a estudiants, docents de disciplines diverses, com també per a tot aquell que vulga orientar-se en la jungla after Babel de què parlaria el mateix Steiner.»

(Toni Mollà. «Atles sociolingüístic», Caràcters, octubre 2001)

* * *

El lector hi podrà consultar, doncs, un considerable bagatge dels termes més complexos que es poden trobar en les obres de sociolingüística més importants, en català i en d’altres llengües. Per a aquesta feina de selecció els autors han pensat en diversos nivells de consultes que poden tenir lloc, des de la descripció de les entitats relacionades amb la política lingüística, les lleis i els estudis més rellevants, fins a termes de registre popular. Un centenar llarg d’articles fonamentals de la sociolingüística hi són estudiats en profunditat, amb definicions detallades i subdividits en diverses accepcions o desenvolupats com a integrants de termes complexos. Cada article compta, a més, amb la forma anglesa (o en algun cas francesa o alemanya). El Diccionari de Sociolingüística constitueix, en definitiva, un recull sòlid, apte no sols per als aprenents de la sociolingüística sinó també per als especialistes i ha d’ésser extremament útil com a instrument auxiliar per a la docència.[…] La realitat social de les llengües no és un fenomen simple. Els coneixements necessaris per a bastir polítiques de normalització lingüística són d’una important complexitat i les simplificacions i els reduccionismes són al darrere dels grans fracassos i errors de la història de les polítiques lingüístiques. Les confusions dels conceptes i les manipulacions, en situacions de conflicte polític com la nostra, són el pa de cada dia. És per això que l’aparició d’un diccionari com el que ressenyem, ajudant a sistematitzar els conceptes i a interrelacionar-los de manera adequada, ens aporta uns elements fonamentals i imprescindibles per a qualsevol política lingüística sòlida. Per a la sociolingüística quotidiana del nostre país, hi haurà un abans i uns després d’aquesta obra, damunt la qual els conceptes i les línies d’intervenció es podran desenvolupar amb solidesa i seguretat. És per això que no és exagerat d’afirmar que, per a la sociolingüística catalana, el Diccionari de Sociolingüística és, de fet, una veritable pedra angular.

(Carles Castellanos i Llorens. «Una pedra angular de la sociolingüística catalana», Escola Catalana, desembre 2001)

* * *

La sociolingüística sobiranista, que estableix una crítica als tòpics falsament pacificadors entre llengües en contacte, centra en aquesta recerca el desenvolupament de la sociolingüística com a metodologia que se situa a la cruïlla entre la història social i la política. El llibre reflexiona entre normalitat lingüística, llengües supranacionals i situacions de conflicte lingüístic. Aquest assaig és una síntesi pedagògica sobre les categories clau de la sociolingüística: la relació entre llengua i cultura, les vinculacions indestriables entre llengua i ús social, l’evolució de la ciència sociolingüística i les aportacions de la sociologia a la qüestió lingüística.[…] davant de tendències metodològiques que conceben les dinàmiques socials de la llengua des de l’aïllacionisme de l’estatus polític, abocant-les cap a una optimista i acrítica evolució indefinida, la interpretació d’aquest sociolingüista i estudiós de l’obra de Delfí Dalmau (Poliglotisme passiu, 1936) se situa en la tradició de vincular els processos de normalització de llengües sense estat al doble àmbit del plurilingüisme i la interllengua. […] Solé i Camardons destaca la superioritat del discurs universalista envers el neoliberal -a la page, constitucional espanyol- cosmopolita i el que proposa l’anglès com a tercera llengua -amb el català i l’espanyol-, situació d’interlingüisme ingenu, com a falsa superació del conflicte lingüístic […] la utilitat d’aquest compendi és buscar una sortida al català que el situï en el concert mundial de les llengües. Com una llengua normal més en el context del que hom concep com a estratègia ecoidiomàtica, concretada en «la utopia universalista igualitarista»…

(Xavier Ferré. «Llengua i sobirania», Presència, 9-15 novembre 2001)

* * *

Vegeu la ressenya electrònica realitzada per Xavier Laborda (Universitat de Barcelona). Tonos Digital. Revista Electrònica de Estudios Filológicos. núm. 2. Novembre de 2001

També a la pàgina web de la revista electrònica Noves SL, de la Direcció General de Política Lingüística, realitzada per Bernat Joan.

Novel·la de ciència-ficció filosoficolingüística per l’editorial 3 i 4, en què els protagonistes són una professora de sociolingüística i un alumne seu. Es tracta d’una narració que presenta uns fets insòlits que s’esdevenen als Països Catalans en un futur proper, quan una estranya síndrome afecta la capacitat de parlar i d’escriure de molta gent. Una novel·la de ciència-ficció centrada en la importància de la comunicació que no defuig les reflexions filosòfiques, sociològiques, psicològiques, polítiques o sociolingüístiques… en què es presenten les diferents visions de la vida, les contradiccions, les lluites, la sensibilitat, la bellesa i la realitat polièdrica del nostre món.

* * *

A través d’una història ben trenada, l’autor ens convida a especular sobre les potencialitats i limitacions de les llengües. Especialment indicada per als interessats a subvertir les regles de la realitat i imaginar-ne les possibles conseqüències.

Fent ús d’una prosa amena i efectiva, Jordi Solé i Camardons ens encomana l’afany de l’Arnau per comprendre l’estranya síndrome que sobrevé, d’improvís, a la seva professora de sociolingüística Noa, i que després s’estén per la població com una epidèmia. Els qui la pateixen poden entendre el discurs oral i escrit, però en canvi són incapaços de produir un sol mot de significat conegut. Amb enginy i grans dosis d’ironia, es plantegen un seguit d’hipòtesis sobre l’arrel del mal, que són successivament descartades fins que es fa palès que el problema no rau en les respostes sinó en la pregunta, cosa que condueix a un final suggeridor que no desvetllarem.

Val a dir que Jordi Solé domina el terreny que trepitja, no en va s’ha dedicat durant anys a cartografiar-lo des de dues òptiques complementàries, la sociolingüística i la ciència-ficció, gènere en què s’emmarquen l’assaig Les paraules del futur (1995) i la novel·la Els silencis d’Eslet (1996), guanyadora del Premi Juli Verne. En tractar de l’evolució dels humans, La síndrome dels estranys sons entronca amb el corrent més filosòfic i especulatiu d’aquesta literatura, que arranca d’autors de culte com H.G. Wells, A. Huxley i R. Bradbury.

Crida l’atenció la gran profusió de cites que hi ha a la novel·la, tant en els encapçalaments de capítol com dins del text. Sens dubte enriqueixen la significació de l’obra, però també suposen una certa ingerència de l’autor en la història de ficció.[…] Solé i Camardons ha optat a fons per la primera via, no només pel que fa a les dites, sinó també apel·lant a la complicitat del lector amb nombroses picades d’ullet sobre temes emocionals, literaris i de política actual, un recurs que resulta molt eficaç per centrar l’atenció en el pla de les idees.

(Carme Torras. «Novel·la d’idees», El Temps, 1027, 17 de febrer de 2004)

* * *

Jordi Solé i Camardons és sociolingüista i amant de la ciència-ficció. En el primer camp és coautor, per exemple, d’un interessant Diccionari de sociolingüística (Enciclopèdia Catalana, 2001) que comprèn des de la A d'»Acadèmia oficial de la llengua» fins a la Z de «Zulu», passant per la L de «Llengua morta». […] Però Solé també es dedica a la novel·la de gènere. En l’àmbit de la ciència-ficció, acaba de publicar La síndrome dels Estranys Sons (Tres i Quatre, 2003). Un bon dia una noia anomenada Noa es veu afectada per una síndrome que li impedeix parlar i escriure, però no pas entendre el que sent ni llegir. Cada cop que obre la boca només pot emetre sons inintel·ligibles que l’autor de la novel·la transcriu pitjant el teclat sense mirar-s’hi (per exemple, els tres primers cops que això passa la Noa en teoria diu NNNNNPPPPGGGNrrrrrTTTBBBBSSSS, però a la quarta la transcripció canvia a NynynynynyllllkkkggrrrvvvvmmmmKKlllllnknknknkststtttlll). La síndrome dels Estranys Sons (SES) anirà afectant cada cop més gent, professionals o no del llenguatge, ningú no serà capaç de desxifrar els seus missatges i els sesosos formaran una veritable comunitat que patirà els problemes socials derivats de la seva diferència. Solé explora les paradoxes de la comunicació que provoquen uns éssers capaços d’actuar com a receptors però aparentment inservibles com a emissors. De mica en mica, els sesosos troben maneres de comunicar-se amb els no sesosos més sensibilitzats pel seu problema. Agafen un diccionari i hi assenyalen amb el dit, paraula per paraula, les entrades que poden expressar el que volen dir. La història de la Noa té una resolució d’aquelles que no convé revelar, prou plausible tot i que vibra en una longitud d’ona entre esotèrica i apocalíptica. És un desenllaç ben travat que permet albirar una possible obertura de la ciència-ficció catalana a camps específics de la lingüística- ficció.

TRES REFERENTS INTERESSANTS
El plantejament d’un llenguatge capaç de ser comprès però no reproduït remet a tres referents interessants de caràcter literari, filosòfic i lingüístic. El literari és el conte El dialecte de la tribu, de l’oulipià Harry Mathews, en el qual es desenvolupa el concepte de la llengua palindròmica del pagolak, que es pot aprendre però no pot ser mai traduïda […]»

(Màrius Serra, «Noa N i el nou noi Noè», Avui, 12 de febrer de 2004)

* * *

Jordi Solé i Camardons és professor de llengua i literatura catalanes en un institut de l’àrea metropolitana de Barcelona i, a més, un professional de la sociolingüística de contrastada solvència […]

SENTIMENTS I PERCEPCIONS
Solé situa l’acció en la Catalunya d’un futur no gaire llunyà i, amb uns quants ingredients, com ara les sensacions i els sentiments dels afectats, les seves percepcions i les percepcions dels qui els envolten, tot amanit amb els titubejos amorosos d’un dels personatges centrals, aprofita per fer tot un seguit d’interessants reflexions sobre temes com ara la manera d’entendre l’existència humana i la no-humana, la societat i la seva concepció monolítica de com han de ser les coses, l’actitud dels polítics davant d’una situació extrema com aquesta, els dubtes que pot contenir la ment de les persones, el repte que planteja la diversitat, els diferents aspectes que pot tenir una mateixa realitat i la naturalesa del llenguatge humà, que és sempre unidireccional (emissor – receptor). Solé planteja la utopia d’un codi en què emissor i receptor siguin indestriables, a través del qual s’aconseguiria la comprensió absoluta entre els interlocutors, gràcies a una comunió perfecta entre tots dos en l’acte de parla.

La síndrome dels estranys sons és una novel·la intel·ligent i d’una extraordinària sensibilitat que utilitza l’amè fil argumental que ha escollit l’autor com a pretext per sortir al pas de temes que afecten la nostra societat actual. Es tracta, per tant, d’un llibre molt recomanable perquè no es queda en la simple anècdota d’una història més o menys fantàstica, sinó que mou a la reflexió i a plantejar-se des d’un punt de vista diferent diversos aspectes de la naturalesa humana.

Una obra, doncs, absolutament imprescindible per als incondicionals de la ciència-ficció, però també per a aquells que se n’han cansat a causa de la banalitat de moltes de les obres d’aquest gènere; i, sobretot, per a aquelles persones que s’interessen per les potencialitats del llenguatge com a eina de comprensió entre els membres de l’espècie humana.

(Jordi Sedó. «Comunió en l’acte de la parla», Avui, 4 de març de 2004)

* * *

Aquesta és la segona novel·la de ciència-ficció que publica Jordi Solé i Camardons. L’any 1996 ja havia publicat Els silencis d’Eslet, que va ser guardonada amb el Premi Juli Verne de Ciència Ficció i on ens presentava un planeta de sordmuts en plena evolució on es vivia un conflicte ètico-moral que servia per replantejar-se els fonaments de la seva societat.

A La Síndrome dels Estranys Sons, l’acció se situa en un futur proper, quan entre la població de la Terra s’estén una estranya epidèmia que afecta algunes persones que, de sobte, i sense explicació aparent, veuen substituïda la seva parla habitual per uns sons desconeguts i sorprenents amb els quals els resulta impossible comunicar-se entre ells mateixos, i tampoc es poden comunicar amb els que no n’estan afectats, perquè aquesta síndrome també els incapacita per escriure. Noa n’és una de les afectades i, junt amb l’Arnau, un amic no afectat que l’ajuda des del primer moment, aniran consultant amb especialistes de les més diverses branques científiques per intentar trobar una explicació a aquest estrany fenomen. Alhora, s’ajuntaran amb altres afectats per lluitar plegats enfront de les dificultats que se’ls presenten en aquesta nova situació.

En el seu inici, la novel·la sembla que estigui directament inspirada en Assaig sobre la ceguesa, de Jose Saramago, ja que el detonant de l’acció és també una mena d’epidèmia inesperada, desconcertant, incomprensible, que es va estenent i que provoca diverses reaccions, des de les pors i les actituds irracionals dels més obtusos fins a la solidaritat més desinteressada. Al llarg de l’obra, Jordi Solé i Camardons retrata aquestes diverses actituds humanes (o pre-humanes, en alguns casos) i planteja diverses hipòtesis amb reflexions del camp de la filosofia, de la sociologia o de la psicologia, per tal d’intentar explicar l’origen del fenomen, amb la qual cosa se serveix de cites d’autors diversos en aquests diferents àmbits.

Aquesta és una obra que podríem situar dins la branca de la ciència-ficció que intenta plantejar-se qüestions filosòfiques al voltant de la pregunta «què passaria si…?»i que serveix per analitzar i descriure les diverses maneres en què poden reaccionar els humans en veure’s enfrontats a un nou ordre de coses. Malgrat que l’autor hi fa aparèixer neologismes fruit de la seva invenció (electrofull, electrolectors, reconstrucció neuroelectrònica…) com també havia fet a l’anterior novel·la Els silencis d’Eslet (dansateques, trimoni…), i malgrat que l’acció està situada en el futur, no hi apareixen els elements que caracteritzen la ciència-ficció hard. L’objectiu de l’autor no és inventar un futur amb complexes descripcions d’aparells tecnològics sofisticats sinó fer reflexionar el lector sobre el progrés filosòfic i espiritual de la nostra espècie. Cap a on s’encamina la Humanitat? Hi haurà noves formes d’evolució? És realment, aquesta síndrome, una nova malaltia? La realitat és polièdrica i, per tant, les explicacions a la síndrome i les reaccions que desperta són també variades.

El llibre es complementa amb un apartat final que conté interessants propostes didàctiques per tal que siguin treballades a les aules. D’aquesta manera, es convida els alumnes a raonar sobre plantejaments filosòfics, científics, sociolingüístics i psicològics i a conèixer un àmbit de la ciència-ficció allunyat de les batalles intergalàctiques a què molts lectors neòfits creuen que es limiten les obres d’aquest gènere.

En conclusió, aquesta és una obra de ciència-ficció soft, de fàcil lectura, estructurada en capítols breus que li proporcionen un bon ritme narratiu i la fan àgil i entretinguda, amb moments d’ironia, picades a l’ullet del lector, emoció i emotivitat. L’eclecticisme de l’autor queda patent en la selecció de cites que encapçalen cadascun dels capítols, i que són una mostra de les fonts intel·lectuals d’on ha begut i que han fornit el seu univers literari: lingüistes, científics, literats, músics…, a banda que hi fa aparèixer contínues referències a obres mestres de la ciència-ficció, tant literàries com cinematogràfiques. Amb tot plegat, l’autor ens convida a la reflexió sobre el nostre propi esdevenir alhora que ens porta de la mà de la seva sensibilitat fins a la bella imatge final que clou l’obra.

(Anna Porquet i Botey. «La Síndrome dels Estranys Sons», Escola Catalana, Maig-2004)

* * *

[…] Solé i Camardons es mou, doncs, entre la sociolingüística i la ciència-ficció en un intent de fer reflexionar el jovent sobre la importància del llenguatge verbal (oral i escrit) en la nostra vida quotidiana, però també a l’hora de construir la nostra visió del món a través de la llengua particular que fem servir. Per això, l’acció de La Síndrome dels Estranys Sons transcorre als territoris de parla catalana i és farcida de clucades d’ull a un lector atent sobre la realitat sociolingüística catalana, malgrat situar-se temporalment en un futur no molt llunyà.

La realitat «polièdrica» que defineix l’autor al llibre dóna compte de les complexes xarxes culturals, comunicatives, emocionals, polítiques, etc. que formen part de la nostra quotidianeïtat pel fet de viure en societat. Així, el text és farcit de referències literàries (a banda de les cites a l’inici de cada capítol); de referències més o menys disfressades però fàcilment identificables a personatges del món de la política, de la literatura, de la música, del cinema i, fins i tot, de la sociolingüística catalana actual, de publicacions periòdiques o de partits i organitzacions polítiques dels nostres dies. I, òbviament, les reflexions al fet comunicatiu, que esquitxen cada pàgina del llibre.

L’excusa dramàtica que ha cercat l’autor per a inserir tot aquest còctel «polièdric»
consisteix en el desconcert que provoca una «síndrome» que afecta determinades persones i que els impedeix comunicar-se oralment i per escrit com no siga a través d’uns sons indesxifrables per a la resta de la humanitat. L’Arnau intentarà ajudar la Noa, la seua professora a la facultat, afectada per la síndrome, i començarà un periple a la recerca d’una resposta que ni la ciència mèdica, ni la social, ni les «ciències» ocultes, esotèriques i d’altres tipus no poden proporcionar.

La recerca no es limita, tanmateix, a la solució d’un problema comunicatiu, sinó que també condueix a la recerca d’una nova manera de viure, de conviure i d’entendre les relacions personals, la qual cosa generarà tensions entre el grup d’afectats per la síndrome que l’Arnau i la Noa han ajuntat per saber més coses del que els està passant i fer front també a la incomprensió social que genera la seua «malaltia».

(Marc Candela. “La complexitat de la (in)comunicació”, Revista Lletres Valencianes, núm. 11, 2003, p. 24-25)

* * *

[…] Escrit en primera persona, planteja qüestions que afecten l’home, i ho fa des de diferents vessants: el científic, el tècnic, el filosòfic, etc. Se centra en un tema que li interessa especialment: la importància que ha tingut el llenguatge en l’origen i l’evolució de l’especies humana, i es pregunta fins a quin punt no ens trobem en un estadi de desenvolupament intermedi, en què les paraules no serveixen per establir una autèntica comunicació entre les persones. Ens presenta un món imperfecte on l’odi per la diferència i la por al desconegut, rèmores del nostre origen homínid, són ben vius […] De tota manera, l’autor fuig del catastrofisme que caracteritza aquest tipus de novel·les i es mostra optimista […] Potser seria necessari que el llenguatge, entès com a llengua de comunicació universal, fes un salt evolutiu endavant […] La síndrome dels estranys sons és un llibre escrit amb una prosa àgil. Sorprèn l’abundància de teories i citacions […] una trama interessant i ben construïda, que enganxa i que convida el lector a continuar fent la pròpia reflexió. El final és rodó i connecta amb la narrativa de Pedrolo…

(Isabel Prada. Llengua Nacional, 51, II trimestre del 2005)

* * *

També podeu consultar, en llengua esperanto, la ressenya:
Pep Pou, “Strangsona sciencfikciajo”, Kataluna Esperantisto, n. 329(95) gener-març 2004.

Les set tribus de la nació catalana és un assaig de 367 pàgines que estudia el discurs catalanista sobre la llengua en els mitjans de comunicació escrits entre 1977 i 2003, partint dels posicionaments, discursos i pràctiques políticolingüístiques de les vuit tribus o segments que es proclamen defensors o amics de la llengua catalana: la tribu dels radicalistes, la dels ètics o assemblearis, la dels etnocèntrics, la dels activistes, la dels «nacionalistes», la dels polítics independentistes, la dels «catalanistes» i la dels de la nació: «Tinc la intenció de despullar el discurs i el context problemàtic de la llengua i el seu ús social perquè el fatalisme i el cofoisme són les dues cares d’un discurs que no entén que la realitat és canviant i transformable». L’autor dialoga amb els seus budes sense embuts ni complexos sobre allò que han dit i han fet els diversos actors del catalanisme-nacionalisme-independentisme dels Països Catalans el darrer quart de segle analitzant més de quatre-cents escrits i fent propostes alternatives: «Sense projecte nacional al darrera, avui el català no seria res més que un altre occità gairebé extingit. I a la inversa: sense llengua nacional no es podrà construir la nació catalana».

* * *

“[…] En Jordi Solé és un expert en ciència-ficció i ha escrit bones novel·les del gènere, la darrera que ha publicat, en el moment d’escriure això, porta per títol La síndrome dels estranys sons (València, 2003) i mostra, entre moltes d’altres coses, la passió que té per la seva disciplina, la sociolingüística. I això ja m’és un primer motiu d’enveja, d’una gran enveja: la forma apassionada en què viu i sent la sociolingüística, que el deixa a les antípodes de l’estereotip de professor mercenari que explica la lliçó perquè toca i no perquè calgui aprendre i transmetre allò, tot allò, a partir del més estricte dels compromisos. En Jordi Solé tracta la seva disciplina com tracten els programes informàtics els hackers, els bons hackers, és a dir, els apassionats exploradors de les possibilitats que ofereixen els sistemes informàtics, més enllà del que havien pogut arribar a imaginar llurs dissenyadors i constructors. La passió dels hackers ha fet possible que els ordinadors actuals siguin el que són i facin la majoria de les coses útils que fan. Per això mateix els han bandejat i, fins i tot, les forces del bé, representades pel sempitern setè de cavalleria i els seus acòlits habituals, han associat unes connotacions molt negatives al seu nom, el qual ha estat igualat -en el que és un exemple paradigmàtic de perversió lingüística extrema- al de pirata informàtic. Ja fa estona que defens que la traducció correcta del terme hacker és mestre d’aixa , en primer lloc, per raons vinculades a l’origen i significat de la paraula anglesa i, en segon lloc, perquè, com els savis artesans que fan vaixells amb una eina tan simple com un aixa, els mestres d’aixa informàtics han fet que màquines barroeres com els ordinadors puguin arribar a fer meravelles com també ha fet en Jordi Solé i Camardons, mestre d’aixa –hacker– de la sociolingüística, amb aquest llibre i, en general, amb la seva tasca-passió de sociolingüista. I, sigui dit de passada, això em porta a desvetllar l’ídol que compartim, es tracta de Neil Postman, de qui jo vaig aprendre, per ventura una mica tardanament, que la llengua és l’instrument ideològic més potent que tenim els humans al nostre abast, ja que no només dóna nom a les coses, sinó que també determina quines coses poden i han de tenir nom. No deixa de ser curiosa aquesta coincidència en l’ídol, venerat pels neoluddites per les seves conegudes i contundents posicions crítiques vers els usos socials de les tecnologies. Unes crítiques que més que per a rebutjar aquestes tecnologies, serveixen per a apuntar els camins racionals per a treure’n tot el profit, evitant al màxim els perjudicis. Justament, i en el camp de la sociolingüística aplicada al nostre país, aquesta és la posició que apunta -més aviat, dibuixa amb precisió- l’assaig que el lector té a les mans. I que, en paraules del seu autor té un objectiu ben precís, ben concret i ben necessari, com és combatre “aquesta mena de desmoralització col·lectiva a què condueix la desorientació politicoideològica” que impera en el discurs públic sobre l’ús social de la llengua catalana .

Presentat en forma de subtils diàlegs -monòlegs- amb els seus budes -budetes- personals, Jordi Solé i Camardons fa una anàlisi lúcida i contundent, sense pèls ni plomes a la llengua -vull dir, als dits- del que s’ha escrit en els diaris catalans sobre la llengua durant el període dels vint-i-set anys que van del 1977 al 2003. Durant tot aquest temps ha recopilat un enorme quantitat de material que li ha permès identificar set tribus de la nació catalana -i alguna d’addicional que encara en no fa part- segons la posició que expliciten respecte de la llengua, la cultura i la qüestió nacional catalana. No pretén que la seva sigui una anàlisi objectiva des del mateix moment en què s’autoatribueix una pertinença -o proximitat- a alguna tribu concreta. I, si fa no fa, fins aquí hauria d’arribar, ja els avisat que no sóc ni andalús ni sociolingüista i, per consegüent, no cometré la gosadia de fer cap casta de comentari tècnic, tot i que no em puc estar d’elogiar la valentia dels plantejaments de Jordi Soler, alguns dels quals -òbviament- no li serviran per a augmentar la llista d’amics i d’amigues, però sí que són força clarificadors de tot el discurs.

Em permetreu que, per tal d’il·lustrar aquesta claredat esmenti la petita incursió que fa en el camp de la que ell anomena sociolingüística ficció, que li permet adaptar, com a metàfora, les lleis de la robòtica d’Asimov a la llengua que han de fer servir un suposats robots que tenen -tots- una llengua dominant, en tant que només alguns tenen, a més, una altra llengua dominada com a vehicular. Fet i fet, no tot és ficció en aquest exemple ja que, després de diverses lleis que proclamen la bondat i la necessitat de “protegir” la diversitat lingüística, la cinquena llei diu, textualment, “per evitar l’incompliment de les lleis sociolingüístiques robòtiques, quan aquestes s’incompleixin els robots rebels de la llengua dominada patiran descàrregues de por i malestar fins que obeeixin les lleis”. Malgrat normes constitucionals reals, estatuts i lleis de normalització, aquesta és l’única llei que es compleix -en el nostre món físic- de forma sistemàtica i escrupolosa per les forces policials, com bé expliquen, adés i ara, els afectats i alguns diaris. D’aquesta manera, la metàfora asimoviana deixa de ser-ho per a convertir-se en una caricatura crua del que de debò passa amb les posicions tèbies i els discursos falsament conciliadors i que tenen la seva rèplica més patètica en les mesures contra la llengua, adoptades o en curs d’execució, per part del govern del PP a les Illes Balears, la qual cosa passa mentre algun dels membres d’aquestes tribus encara discuteixen la bondat o la maldat de les lleis de suport a les llengües minoritzades.

En qualsevol cas, i molt més enllà de llicències didacticopoètiques, aquest és un treball potent, necessari i més interessant que moltes de les tesis doctorals que es fan i es desfan. I amb això no vull entrar en conflicte amb l’autor quan, tot referint-se a aquest llibre, diu que no vol que el seu sigui un treball erudit ni una tesi; el que vull dir és que el treball ingent de recopilació, anàlisi i discussió esmerçat en aquest llibre és comparable als millors treballs de doctorat i, a més, està presentat de forma entenedora, especialment per a tots aquelles persones que ho vulguin entendre i estiguin interessades a conèixer “les raons, les direccions i les intencions, propostes i contrapropostes del discurs públic sobre l’idioma en els mitjans de comunicació catalans realitzades per aquells que es reclamen defensors de la llengua catalana”. Es tracta, doncs, d’una aproximació científica -cal no oblidar que una bona part del coneixement científic s’estructura a partir de taxonomies- de caire més tost ecològic, en tant que tracta “ del medi social en què pot viure una comunitat lingüística”. Científica, també perquè, atès que “els dogmes són la creació més perversa de la humanitat” , propugna integrar totes les creences “dins l’àmbit de la racionalitat i la visió científica i humanista, integrar la diversitat, no oblidar els Països Catalans, lluitar al costat dels partidaris de l’igualitarisme social i afavorir de debò l’autoestima i la socialització de catalans de socarrel i dels nous vinguts que continuaran arribant als Països Catalans.” Per tal d’assolir aquest objectiu cal que l’existència d’aquestes set tribus i escaig s’interpreti com una mostra de la potència, la varietat i la riquesa de la societat civil catalana i cal entendre que ara és el moment de reunir aquestes tribus per començar a caminar unides per desempallegar-nos de l’omnipresent “llast colonialista seminacional i semilingüe”.

Un últim apunt: aquest no és un llibre només per a especialistes o estudiants de sociolingüística, car seria un error greu pensar que la llengua només és una qüestió de filòlegs, com ho seria pensar que la salut és només qüestió de metges, ja que “les armes de destrucció lingüísticocultural massiva que trossegen la nació lingüística i no ens deixen viure en català a la nostra pròpia terra”, a diferència d’altres armes de destrucció massiva, existeixen de debò i són una amenaça real per a tothom. Per tant, de tots depèn que no arribin a ser disparades de forma letal i, si ho són, com sembla que està passant a les Illes, que el seu efecte devastador sigui mínim. Estem avisats i la lectura i comprensió d’aquest llibre pot ajudar de forma fefaent a aquest objectiu.

(Llorenç Valverde. «Un mestre d’aixa de la sociolingüística», Pròleg a Les set tribus de la nació catalana)

* * *

“Acabo de llegir un dels llibres més intel·ligents i més estimulants dels darrers vint anys: Les set tribus de la nació catalana, del sociolingüista Jordi Solé i Camardons. Poques vegades he vist reunida la intel·ligència analítica i la nul·la concessió al sentimentalisme que sol aparèixer quan hom parla de nació catalana, i de retruc, de llengua catalana. […]

A aquest llibre em temo que se li farà poc cas: és massa complex, massa racional, massa poc afalagador. Llegiu-lo, sisplau”

(Isabel-Clara Simó. «Set tribus», Avui, 15 de febrer de 2005)

* * *

«[…] el sociolingüista J. Solé i Camardons estudia amb coneixements i passió el discurs catalanista sobre la llengua catalana en els mitjans de comunicació […] L’assaig té al capdavall molts punts d’interès i moltes opinions i anàlisis lloables, per bé que hi sobren excessos verbals que l’autor justifica sota el paraigua de fer un estudi desacomplexat. […] Els prologuistes Miquel Strubell i Llorenç Valverde apunten que el llibre és provocador perquè l’autor diu les coses que pensa, sense disfressar-les. Per tant, les expectatives són immillorables: algú diu coses que poden ferir, però que convé que siguin dites. Una idea l’atrapa més que les altres: és l’hora de fer el pilar de set, la nació completa, perquè si les set tribus del nacionalisme català decideixen caminar estratègicament unides no ens pararà ni Déu”.

(David Paloma. «Un pilar de set», Presència, 7 d’abril de 2005)

* * *

“Feia molt que no llegia un llibre d’assaig tan gruixut i rigorós, sense deixar-me o saltar-me una sola ratlla o un sol mot. Avui dia, davant d’un llibre d’aquesta mida, s’acostuma molt a fer allò que se’n diu «lectures en diagonal» i a escollir passatges o capítols. El primer mèrit del llibre que tinc a les mans és, doncs, que no m’ha permès fer cap salt ni tampoc m’ho volia permetre. Una línia enllaça amb l’altra com qui teixeix una catifa atapeïda amb una escena de batalla que esdevé incomprensible sense una part o la resta […]

el sociolingüista ens ofereix una obra mestra de l’impressionisme analític més clarivident amb la descoberta de les «set tribus de la nació catalana». Hem de recordar que n’hi ha una vuitena a la qual li nega, potser un tant malèvolament, la seva condició de tribu catalana perquè estaria adscrita a una altra nació veïna. Hom acaba identificant-se amb alguna d’aquestes tribus i descobrim les claus de comportaments que pensàvem que eren estrictament íntims i que són sempre col·lectius. Aquest apartat és un petit joiell de la sociolingüística catalana i és el que m’ha empès a no perdre’m la resta del llibre»

(Joan-Carles Martí i Casanova. Migjorn (Elx), 3 de febrer de 2005)

* * *

Vegeu també els següents articles:

Amb el llibre La llengua que ens va parir. Set pensadors a la recerca del catalàJordi Solé i Camardons vol mostrar la direcció, el sentit, el criteri, l’originalitat, la potència, les raons i contradiccions del discurs català sobre l’idioma centrant-se en les aportacions positives de set autors: Josep Yxart, Joaquim Cases-Carbó, Carles Riba, Ferran Soldevila, Josep Armengou, Carles M. Espinalt i Joan Fuster. I amb el contraexemple minimitzador i culpabilitzador de Jaume Vicens Vives, a qui critica amb claredat.

Des de la consciència lingüística, queda més que clar que el català és la llengua que ha parit als catalans d’arreu dels Països Catalans, que sense la llengua no som res… És mitjançant la llengua catalana –la nostra columna vertebral– que fem una aportació original a la humanitat, és a través de la llengua catalana que som universals, que som civilitzats. Mentre que la bilingüització social apunta cap a la substitució lingüística.

La vida plena del català, -la llengua de R. Llull, Ausiàs Marc, M. Rodoreda, A. Gaudí o F. Macià- és una fita només assolible des de la voluntat, des de la unitat del poble, des de la unitat de la societat civil, i mai de la vida hauria de ser una lluita partidista. La nació lingüística catalana és una nació electiva.

El llibre La llengua que ens va parir també inclou un ampli panorama del discurs català sobre la llengua des de Ramon Llull fins als nostres dies, una espiral d’intel·ligència sociolingüística.

En els actuals moments de desorientació, cansament i continuació de l’estratègia imperialista anticatalana, quan des del costat català se senten el cants de sirena del liquidacionisme sociolingüístic, acollir la lectura d’aquest conjunt d’autors ens pot ajudar a veure-hi més clar.

* * *

Memòria històrica (lingüística)
«Ara que tant es parla de memòria històrica, fóra interessant deixar de banda per uns instants la guerra i el franquisme aplicar-la també a la situació de la llengua catalana. Una manera de fer-ho, per exemple, és llegir La llengua que ens va parir, de Jordi Solé i Camardons, que, entre altres perles, recull una conferència que va fer Joaquim Casa-Carbó el 1896 […]»

(Francesc Puigpelat. Avui, 6 de maig de 2007)

* * *

«[…] Jordi Solé i Camardons ha fet una lectura aprofundida de set autors nostrats i ja desapareguts que han dedicat almenys part de la seva obra a reflexionar sobre la situació de la llengua catalana durant el seu temps i ha resumit en menys de 150 productives planes, el que ha trobat més significatiu del pensament sociolingüístic de 7 pensadors: J. Yxart, J. Casas-Carbó, C. Riba, J. Armengou, J. Vicens Vives, CarIes M. Espinalt i Joan Fuster. La veritat és que el resultat és un llibre útil, fàcil de llegir i, sobretot, força alliçonador perquè conté tot un seguit de raons històrico-sociolingüístiques, si se’m permet usar aquest mot, que ajuden a entendre on és avui la llengua catalana i, sobretot, perquè és on és.

Hi trobarem desenvolupats per part d’aquests set pensadors conceptes com ara llengua pròpia, substitució lingüística, diglòssia, superposició, prestigi lingüístic, conflicte lingüístic; bilingüisme, bilingüisme passiu, trilingüisme, interllengua, psicolingüística, integració cooficialitat del català, entre molts d’altres, alguns potser no expressats amb aquestes mateixes paraules, —altres, ja sí—, però que ens donen a entendre com de lluny ve el problema de la nostra llengua.

Solé i Camardons, al llarg del llibre, crida sovint l’atenció del lector sobre la modernitat d’aquests autors, que ja en èpoques tan reculades s’ocupaven dels problemes que preocupen també els sociolingüistes d’avui. Doncs, bé: des de la meva absoluta sintonia amb les paraules de l’amic Camardons, em permeto introduir-hi un element de reflexió, que vol ser més aviat una provocació que no pas una discrepància: no deu ser també que els mètodes actuals resulten antiquats? No deu ser que gastem les paraules i les idees de tant fer-les servir? No deu ser que ens estavellem sempre en els mateixos problemes i no n’aprenem ? No deu ser que potser aquest poble nostre hauria de canviar definitivament la manera d’enfocar la reivindicació nacional? No deu ser que l’evolució del nostre problema, a base d’anar fent un pas endavant i dos enrere, dóna un saldo zero? O negatiu? […]»

(Jordi Sedó. El 9 Nou, 7 d’octubre de 2007)

* * *

«[…] L’autor es proposa amb aquest anàlisi buscar les arrels i els orígens dels plantejaments sociolingüístics actuals amb la finalitat, com diu ell mateix, de «recollir les idees ecoidiomàtiques que ens ajudin a entendre la realitat i trobar propostes d’actuació en el camp del foment de l’ús de la llengua catalana per al segle XXI».

Solé i Camardons pren com a punt de partida el període de la Renaixença —moviment que, tot i les seves mancances, representa l’inici de la represa de consciència col·lectiva amb la relació a la llengua— i arriba fins a J. Fuster, promotor de la idea de Països Catalans com a únic marc sociocultural i polític capaç de garantir la supervivència de la llengua i la cultura catalanes […]ens descobreix com, de fet, molts d’aquells autors ja parlaven, encara que sovint amb altres denominacions, de conceptes introduïts per la sociolingüística: quan J. Yxart fa servir el terme Independència moral, parla de lleialtat lingüística; quan Casas-Carbó parla d’esfera pròpia de domini de la llengua o de menyspreu per la llengua, ho fa, en realitat de àmbits d’ús, de diglòssia o de deslleialtat lingüística (l’analista ens fa veure com la proposta de trilingüisme d’aquest autor és la mateixa que un segle després i canviant el francès per l’anglès, s’ha presentat com a gran novetat); la llengua comuna de Carles Riba no és res més que la llengua estàndard, o quan J. Armengou elogia el diàleg bilingüe, està defensant el bilingüisme passiu i rebutjant el bilingüisme substitutori.

Però si fins aquí, del resultat de les anàlisi, l’autor en dedueix aportacions positives, un capítol de característiques diferents és el dedicat a la contraposició de dos historiadors, Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives, representants de dues tendències oposades basades en l’esquema, segons ell simplista, d’historiografia romàntica (Soldevila) / historiografia moderna (Vicens Vives). Solé i Camardons fa amb l’anàlisi de l’actitud de Vicens el contrapunt negatiu: considera que aquest historiador, sota la bandera d’una renovació sustentada per una objectivitat freda, destaca com a trets definitoris col·lectius dels catalans aquells que impedeixen una posició d’autoestima, com el procés que porta a la rauxa, la manca de voluntat de poder o tota una sèrie de defectes que Vicens considera conseqüència de ser un poble de passadís. Per l’analista, aquesta visió que li va permetre mantenir una certa complicitat amb el franquisme, va tenir una incidència nefasta en la posició d’una part de la historiografia catalana i, de retop, d’alguns dels polítics més rellevants de la transició ençà […] en resum, anàlisi i polèmica alhora és el que l’autor ofereix amb aquest llibre: l’anàlisi es completa amb un apèndix interessant i pràctic on hi ha sintetitzats els continguts bàsics del discurs català sobre l’idioma dels principals pensadors des de Ramon Llull fins a Lluís V. Aracil i Rafael L. Ninyoles; la necessitat de defensar com sigui la consciència i la voluntat lingüístiques com a eines fonamentals per fer del català una llengua plena sempre serà un motius per a la polèmica.

(Neus Faura. Escola Catalana, 446, gener 2008)

* * *

Durant el segle XX hem redescobert que som nosaltres que construïm la realitat i que ho fem en bona mesura a partir del que diem de la realitat.. Per això, calia dir més que mai en aquest 2007 de desorientació i discurs beneït que el català és la llengua que ens va parir, perquè hi va haver un dia que la gent d’aquest racó de món va anar creant una llengua i alhora creant-se a si mateixos en una mena de part que era alhora concepció. Els nostres avantpassats concebien la nova criatura alhora que la parien, d’aquí la bellesa extraordinària de la llengua catalana, (tan extraordinària com la de les altres llengües) perquè era fruit de dos moments sublims: la concepció i el part.

Però sembla –la nostra gent més desorientada ho reflecteix- que ens volen amagar o que volen oblidar que el català és la llengua, l’única llengua que ens ha parit. En el seu ADN el català hi porta mostres de la llengua ibèrica, del llatí i del germànic, de l’àrab i fins i tot de les llengües veïnes. Però finalment, aquella llengua mil·lenària va crear la nació catalana que ens neguen, que no gosem defensar com caldria, que afirmem en veu baixa, que amaguem a estones… I en el bell centre de la llengua, la seva ànima –com deien abans quan encara no estaven tan acomplexats pel materialisme- és la consciència lingüística. Sense consciència lingüística només tindrem una llengua de museu, del passat, d’ultratomba.

Reconèixer sense complexos, sense embuts, quina és la llengua que ens ha parit ens ajuda a superar l’etnocentrisme, ens ajuda a nedar justament en la mar de la perspectiva mundicèntrica, ens fa universals: ens ajuda a volar més enllà de l’egocentrisme de vol gallinaci de color localista o estatal. Reconèixer sense pors la llengua que ens ha parit és reconèixer la mare Gaia en la seva expressió més autèntica. Perquè la llengua que ens ha parit no és pas la llengua ètnica imposada sinó la vernacla, la llengua del lloc. El jo idiomàtic autèntic. La plasmació de l’evolució més profunda, de la consciència humana.

Fent les paus amb la naci podrem assolir la Terra. Per contra, mentre el jo reprimeixi o dissociï alguns aspectes de si mateix estarem entaforats en alguna forma d’autoodi (l’esquizofrènia dels blavers, la dels «ciudadanos», la de la submissió a l’estat espanyol i a l’estatu quo, la de l’ordre establert sociolingüístic que no ens deixa acollir els nouvinguts en català, la del discurs «independentista» de la despolitització de la llengua). I en conseqüència, disposarem de menys potencial per a l’evolució humana i el progrés. Tot plegat ens abocarà a un estancament del desenvolupament.

Com es reflecteix aquesta consciència necessària? Una de les maneres de saber-ho o d’aproximar-s’hi és analitzant el discurs sobre l’idioma d’autors ben diferents: un crític literari d’alçada europea com Josep Yxart, un modernista genial com Joaquim Cases-Carbó, un noucentista d’una intel·ligència fora mida com Carles Riba, un capellà patriota i agut com Josep Armengou, un historiador honest i sense prejudicis com Ferran Soldevila, un psicòleg psicoesteta i original com Carles M. Espinalt, un assagista brillantíssim com Joan Fuster. I amb el contrapunt acomplexador d’un Jaume Vicens Vives. El conjunt vol ser una mostra suggeridora de cent anys d’assaig d’història d’ideologies lingüístiques catalanes, una tasca que ens permet situar en perspectiva els diversos discursos, d’una herència intel·ligent que conforma un cert pensament presociolingüístic.

En l’apartat final hom proposa set tesis que denuncien cert liquidacionisme sociolingüístic que com un espectre es passeja entre aules universitàries i escons del Parlament: (1) la necessària relació entre llengua i nació catalana (2) l’anàlisi crític de la situació del català allunyada tan del cofoisme com de derrotisme (3) a la llarga o independència política o mort de la llengua (4) mentre paguem impostos a l’estat espanyol aquest té l’obligació de protegir el català (5) el bilingüisme desigualitari no ens serveix per normalitzar la llengua (6) només el català és la llengua de Catalunya (7) contra el trossejament dels Països Catalans.

I finalment, per deixar clar que aquest segle de discurs sobre el català no neix en el buit, que té uns orígens i que té continuïtat, també dediquem un espai a mostrar l’espiral del discurs sociolingüístic català que s’inicia ja amb Ramon Llull fins a la trentena llarga d’autors que apareixen resumits en el darrer apartat del llibre La llengua que ens va parir.

(J. Solé i Camardons. «La llengua que ens va parir», El Triangle, 826, 7 de maig de 2007, p..4)

Vegeu també els comentaris de:
Victor Pallàs. «La llengua que ens va parir», Llengua Nacional, quart trimestre de 2007.

Blogs:
julicuellar.blogspot.com/2007/11

L’Exposició
El 10 de novembre de 2008 es va inaugurar a la sala Enric Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans l’exposició «Realitat i Vitalitat de la llengua catalana». Hi va haver parlaments d’Elisenda Romeu, presidenta de la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC) entitat organitzadora de l’Exposició, Bernat Joan, secretari de Política Lingüística, Joan Martí i Castell, president de la Secció Filològica de l’IEC, i de Jordi Solé i Camardons, autor d’aquest llibre i comissari de l’exposició.

Es tracta d’un itinerari en 22 plafons amb l’objectiu de mostrar la realitat de la llengua dels Països Catalans en tres grans blocs: els territoris de parla catalana, la realitat desigual dels usos idiomàtics, i per últim la vitalitat incontestable del català i la història de la nostra comunitat lingüística, de la nostra Nació Lingüística. Comunitat lingüística perquè ens ho diu la ciència; nació lingüística perquè ens ho fa dir la voluntat de voler continuar sent nació fent possible la plenitud de la llengua.
L’exposició farà un recorregut per tots els pobles i ciutats d’arreu del territori català on hi hagin persones o col·lectius que així ens ho sol·licitin.
Aquest llibre recull les informacions i comentaris sobre aquells 22 plafons, però també allò que no s’hi va poder incloure per raons d’espai.

Ni optimisme ni pessimisme: vitalitat i realitat
Creiem que s’ha de superar la dinàmica de les polèmiques sobre la salut i el futur del català dels darrers 30 anys en què s’ha dividit els opinadors en «optimistes i pessimistes». Nosaltres no partim de plantejaments ni pessimistes ni optimistes, perquè no volem expressar situacions o predisposicions anímiques ni volem fer propaganda partidista com fa el cofoisme ideològic o interessat. La nostra Exposició (i el llibre) vol ajudar a obrir una nova època: realitat i vitalitat
Volem expressar la realitat tal com és, sense amagar-ne les dades negatives però subratllant la vitalitat enorme de la llengua, malgrat segles de persecució política, de repressió dels usos lingüístics, de prohibicions, d’ocultació vergonyant de la realitat catalana o submissió lingüística dels parlants derivada d’aquella repressió. No som una «anomalia», no som un cas estrany, som el resultat normal de segles d’ocupació i repressió.
Proposem l’autoestima: No som una llengua petita, defensaríem els drets del català encara que només el parlessin cent mil persones, però cal dir ben clar que el català forma part del 2.5% de les llengües més parlades del món, que compartim una història de més de mil anys farcida de contribucions de primera categoria que la comunitat lingüística catalana ha brindat a la humanitat en l’àmbit de la literatura i en altres expressions artístiques i culturals. I de fet, com diu Joan Triadú, el segle XX ha estat el segle d’Or de Catalunya, malgrat que hem patit un intent de genocidi cultural.
Si el 2009 féssim una DAFO(1) de la llengua catalana, podríem establir un esquema sobre la situació del català: les debilitats, fortaleses, amenaces i oportunitats de la llengua catalana en l’actualitat que incloem en el plafó (i en l’apartat corresponent) dedicat al Principat de Catalunya. Analitzar-ho des d’aquests quatre factors ens ajuda a no caure ni per la pendent del cofoisme ni a tancar-nos entre els murs del derrotisme.
En el primer plafó temàtic (1) La llengua és el territori, hem volgut començar recordant la importància del territori. Perquè encara que som gent, que som parlants els que mantenim la llengua, disposem d’un territori històric des de fa més de mil anys en alguns indrets i de prop de vuit segles en altres contrades.
Però sabem que sobretot (2) La llengua és la gent, i el parlar d’aquesta gent es mostra com un continuum amb una enorme riquesa però també una gran unitat, molt més gran que en altres llengües.
I aquesta llengua ha estat Cantada durant segles, d’aquí el nostre homenatge al Palau de la Música i a la Nova Cançó, el fenomen sociolingüístic més important del segle XX. Els de la meva generació som fills d’aquell moviment social que va regalar-nos modernitat, bellesa, realitat i Països Catalans sense fronteres interiors a la nostra existència. Ens va regalar eines d’autoestima que ens van enfortir i que ens han fet creure en el país complet fins avui (en aquella pàtria que la somniava completa Joan Oliver).
La necessitat de sintetitzar per no fer una Exposició monstruosa ens ha fet ajuntar en un sol plafó l’edició en català, la lectura i el món del quiosc. No descobrirem res si diem que és una part de la realitat més difícil: més de cent d’anys d’alfabetització en castellà, les migracions, la força dels hàbits d’ús de la llengua, la grandària de la llengua veïna i dominant, la pressió constant dels mitjans de comunicació espanyols i els hàbits conseqüents de llibreries i lectors fa que molts catalans encara llegeixin més en castellà que en català; per no parlar del quiosc que arracona el català. Ens podríem quedar amb aquestes dades negatives, però també hem volgut mostrar que creix la presència del català fins i tot al quiosc: no n’hi ha prou amb comptar el total de revistes i mostrar tants per cent; és correcte fer-ho i il·lustratiu, però també podem comptar els milers de persones que l’endemà mateix d’aparèixer les versions en català de El Segre o el Periodico van decidir autodeterminar-se i triar al versió en català.
El plafó (6) del Català a la Xarxa forma part del quadrant de les oportunitats (Dafo) i és una oportunitat que la societat civil catalana ha aprofitat amb encert. També hem volgut fer el nostre particular homenatge a Miquel Català, traductor al català del web del Parlament europeu; i hem volgut dir que de cada 10 blogs que es creen en el conjunt de l’estat espanyol 7 són en català.
En el plafó de les Ideologies lingüístiques el dissenyador Cèsar Amiguet va tenir l’habilitat de mostrar de manera bella unes dades que haurien de ser la base de qualsevol política lingüística. Quan en debats i conferències em pregunten què hem de fer per normalitzar la llengua? sempre responc que calen dues coses: (1) avançar cap a la independència i (2) augmentar la consciència lingüística de la nostra gent. Ens hauríem de proposar que cadascú de nosaltres, que ens trobem en alguna de les situacions que marca el castell humà mirés de pujar un esglaó més en la seva actitud ideològica i en la corresponent tria idiomàtica.
Hi ha un plafó per cada territori: Principat. País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent, Catalunya del Nord, Andorra, L’Alguer. Els catalans tenim un miler de racons sagrats, bellíssims que hauríem de visitar obligatòriament, fer-nos-els nostres.
Només hem volgut dedicar un sol plafó a la persecució política de la llengua catalana, perquè no ens volem distraure de la feina important que és simplement Viure en Català. Sense complexos i sense pors. Sense oblidar la història, hem volgut mostrar que els decrets de Felip V, les prohibicions i l’intent de genocidi cultural de Franco o les dèries d’un militar del 2006 formen part de la mateixa història que volem superar.
Aquest hem volgut parlar de la renaixença de la llengua, en minúscula, perquè no parlem tan del fenomen literari com del canvi d’actituds lingüístiques que es produeixin amb gent com Guimerà o Jacint Verdaguer.
En el plafó dels Mots, ressaltàvem l’afirmació de Joan Maragall quan deia que la llengua és la nació, en un altre ho refermem canviant l’ordre: La llengua és la nació. Hem volgut dedicar-lo a un altre moment decisiu de la història de la nostra nació lingüística: l’establiment de la Normativa, de l’IEC, del primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i d’un gran moment de reintegració de la nostra nació: quan gent il·lustrada de la societat civil de tots els Països Catalans es mouen en una mateixa ona vibratòria a favor de la reintegració i el restabliment culte del català. En tots els camps, en tots els àmbits, en tots el indrets. Les Normes de Castelló aprovades pels representants del País Valencià, l’exemple de Carles Salvador des de Castalla, el de Mossèn Antoni Alcover, el d’Enric Prat de la Riba i el Pompeu Fabra, el de Carles Riba. Som dignes d’aquesta gent…?
A Voluntariat i lluita per l’idioma el dissenyador ha volgut posar el nom de les entitats culturals triades dins un camí que ve de lluny, continua i no acaba…, com una via serpentejant del Voluntariat per la Llengua. Des d’Òmnium a Llengua Nacional, passant per tots els altres col·lectius.
A Els mots hem triat Les Homilies d’Organyà com a símbol de l’inici de la llengua literària; el monumental Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover, Moll i Sanchis Guarner; el gran Joan Coromines, l’Atlas lingüístic del domini català; la Gran Enciclopèdia Catalana i les paraules del poeta Espriu: però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa.
El de La literatura catalana ens ha deixat un gust agredolç, perquè ha estat tan enorme el llistat de noms que ens hem hagut de guardar fora del plafó, que la tria feta és més simbòlica que real.
Tothom qui vulgui estar informat pot saber que en molts instituts de l’àrea metropolitana de Barcelona la meitat dels professors no fan les classes en català i en molts centres la majoria de classes s’imparteixen en castellà. Això sí, els llibres són en català… però en el plafó de l’ensenyament hem volgut mostrar també la Vitalitat de l’idioma en aquest macroàmbit i hem volgut fer un homenatge a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, a Baldiri Reixac, a Alexandre Galí; i al SEDEC i l’ensenyament del català en la clandestinitat, a la Immersió lingüística, al Pla per la llengua, la interculturalitat i la cohesió social (LIC), a Escoles en Xarxa d’Òmnium.

Havíem de cloure l’exposició amb el primer plafó que vam dissenyar, el que mostra la Universalitat de la cultura catalana: Ramon Llull i Francesc Pujols; Gaudí i Pau Casals. Expressions de la Veritat, de la Bellesa i de la Bondat.

El llibre
I si a l’hora de triar els textos i les imatges de l’exposició hem hagut de ser obsessivament sintètics, en el llibre que ara teniu a les mans ens hem permès incloure totes aquelles informacions que no vam poder col·locar en l’exposició, però que tanmateix considerem igual d’importants. Però no amagarem que ens hem hagut de tornar a limitar, ja que l’espai de què disposem no és suficient per abastar tots els autors i tots els col·lectius, totes les dades històriques, totes les obres i tots els pensaments que hom pot considerar importants quan es vol fer un itinerari sobre la vitalitat i la realitat de la comunitat lingüística catalana. La potència de la cultura catalana i de la llengua catalana avui i al llarg dels més de mil anys d’història és enorme però no era el nostre objectiu fer una enciclopèdia de la llengua catalana. Al mercat ja hi ha obres que ho han intentat, i entre totes —si hi sumem les informacions que trobarem a la Xarxa— ens acosten perfectament a la realitat que hem volgut comentar.
La tria que hem fet en aquest llibre és en part subjectiva ja que està feta des de la visió d’un practicant de la sociolingüística que té una determinada edat, una determinada experiència, unes idees i per tant una visió de la realitat condicionada per mil factors. Però la informació i l’anàlisi crítica que finalment hi hem inclòs és aquella que amb tota sinceritat ens ha semblat més útil com a proposta per ajudar a augmentar l’autoestima dels lectors, per fer-los més conscients de la realitat sociolingüística, o en alguns casos per ajudar-los a triar el camí de recerca que vulguin recórrer. Per ajudar a construir i consolidar la consciència lingüística i la consciència nacional catalana. Estem convençuts que tot allò de què parlem en aquest llibre forma part del nucli dur, del rovell d’ou, de l’arbre del coneixement essencial de la llengua dels catalans sobretot pel que fa als seus usos socials i al discurs que l’explica i la fa possible.

És un desastre nacional que a les facultats de magisteri del Principat no es conegui la figura de Carles Salvador, és penós que no es coneguin les afirmacions positives i desacomplexades d’Antoni M. Alcover sobre la llengua, és trist que gent d’aquí o d’allà desconeguin les aportacions de Lluís V. Aracil o de Rafael L. Ninyoles. Que molta gent del Principat no conegui Francesc de B. Moll o la Federació Escola Valenciana; que molts valencians no sàpiguen res d’Alexandre Galí o d’Òmnium Cultural, que massa mallorquins desconeguin què era Palestra i que molts catalans del Principat o d’arreu no hagin sentit mai a parlar de Nostra Parla. Ja coneixem tots què era l’Associació Protectora de l’ensenyança Catalana? Són només alguns exemples que ens venen a raig i en podríem posar molts més: No volem que la nostra gent continuï pensant que català és una llengua petita, que no tingui ni idea sobre qui era Josep Yxart o què no sàpiga quines opinions tenia Manuel de Pedrolo sobre la realitat idiomàtica; no volem que quan algú pronuncia el nom de Joan Maragall només se’l conegui pel poema «La vaca cega»; no volem que els catalans donin L’Alguer per perdut o que desconeguin del tot la realitat del Carxe o de la Franja de Ponent, volem que coneguin més detalls importants del moviment de la Nova Cancó i si pot ser que després de llegir aquest llibre tinguin deler de saber-ne més i més i més. Però no pas per pura erudició, sinó pel plaer de gaudir de la bellesa i la saviesa idiomàtica. Volem contribuir a augmentar aquest deler i el plaer per gaudir de la nostra llengua i de les belleses de tota mena que es fan en la nostra llengua arreu dels territoris que estimem.
Per això, hem mirat de ser breus però no hem escatimat apartats temàtics, d’aquí els més de dos-cents trenta (sub)apartats que finalment omplen el llibre, amb l’afegit de les notícies de diari que parlen del dia a dia de la llengua —gràcies InfoMigorn— I que ens fan saber, fins avui mateix, que en algun racó dels Països Catalans algun catalanoparlant serà maltractat pel fet de ser-ho o que dimitirà de l’ús de la llengua o que treballarà per l’ús social de l’idioma.

Ja hem dit què cal fer per recuperar la normalitat del català: conquerir espai de sobirania sociolingüística en l’àmbit polític, ja que sense independència política mai no gaudirem dels mecanismes per assegurar el futur del català. En l’àmbit personal fixem-nos bé en el castell humà de les ideologies lingüístiques: si formem part dels desconeixedors del català caldria passar a ser entenedors, si només l’entenem cal passar a parlar-lo a mitges, si només el parlem a mitges és precís parlar-lo del tot, si el parlem però preferim una altra llengua hem de mirar simplement de comprendre els qui prefereixen el català i no ser bel·ligerants contra la normalitat del català; si som indiferents fora fantàstic pensar en què la indiferència en situacions de minorització afavoreix l’ordre sociolingüístic establert dominant i que per tant a la pràctica ja no som indiferents; si som dels qui preferim el català però ens mantenim dins la norma de subordinació de convergència cap al castellà, cal mirar de trobar alguna ocasió per anar trencant aquesta norma d’ús que tant de mal fa a la salut del català i que discrimina els nouvinguts; si som dels qui en alguna ocasió ja trenquem aquella norma ja seria perfecte mirar d’estendre-la a d’altres ocasions; i si finalment formem part del grup d’anxenetes que practiquem un quasi monolingüisme en català, mirem de fer-ho sempre de bon humor, positivament però amb desacomplexament, millorarem els nostres resultat i ens sentirem millor. La nació lingüística catalana pot, nosaltres sí que podem.

Jordi Solé i Camardons

_________________________________________________________________________
(1)Metodologia usada en economia per identificar els avantatges competitius d’una empresa en un determinat mercat a partir de la realització d’una anàlisi interna de l’entitat (debilitats i fortaleses) i una anàlisi externa de l’entorn (amenaces i oportunitats. Vegeu: David Vila, La Dafo de la llengua, L’Escletxa 18, Estiu 2008.