Em demanes si m’enyoro. Doncs mira, sí. Enyoro els pares, tot i que no es pot pas dir que els vegi gaire, que ja saps tu que el pare i la mare, metges, quan no tenen visita de malalts tenen guàrdia al dispensari i si no un curset per ser més saberuts, com el d’aquest estiu, que encara no m’ho sé acabar. Per això molts diumenges em deixen venir amb vosaltres, que teniu més temps per anar a passeig. Però els enyoro, i molt, que quan podem estar junts ens ho passem rebé, que no és per presumir de pares, però sempre tenen moltes coses interessants per contar. I enyoro casa meva, tot i que aquí tinc molta més llibertat d’entrar i sortir, no cal dir, de respirar bones olors, que tots els caminets de Rourí són plens d’herbes i de flors.
Anna, Barcelona: La Galera, 1972.
***
Núria, Núria, no rondinis.
No em deies abans que tingués paciència, que procurés de passar-ho tan bé com pogués? Doncs de què et queixes ara, tu? Tot just començo a trobar-m’hi com a casa… Millor encara, perquè a casa no puc sortir al carrer amb espardenyes i anar a menjar préssecs o a banyar-me al Toll Verd com si res, que ja m’he fet amiga de mig poble i tot. Justament ara que estic més animada i contenta véns tu i que si patatim i que si patatam, i que si no em recordo de tu, que ets la meva amiga més amiga de totes les amigues que tinc i que mai tindré. I que si no t’escric gens, i que estàs tan ensopida perquè tu no t’ho passes ni la meitat de bé que jo… Noia, m’has deixat planxada! Després de rebre la teva carta amb tots aquests retrets, fins i tot la tieta que és tan despistada que un dia en comptes de desar els llençols a la calaeixera s’hi desarà ella i no la trobarem mai més, fins i tot ella, va i em diu:
—Què et passa, Anna, que fas aquest posat?
Anna, Barcelona: La Galera, 1972.
***
Aquell estiu a Rocagrossa va ser molt divertit i també emocionant i estrany. I és perquè vaig conèixer una bruixa. Sí, sí, una bruixa tal com sona! Ja sé que no em creureu i que em direu que de bruixes només n’hi ha als contes. D’acord. Completament d’acord. També m’ho diu tothom a qui he explicat les coses que ens van passar aquell estiu. Amb tot, estic ben convençuda que la Lisbet era una bruixa. Si no, com…? Però, potser serà millor que us ho expliqui tot i que comenci pel començament, oi?
Vet aquí, doncs, que jo, que em dic Mercè i passo els estius a Rocagrossa, i… Bé, anem per pams. Aquest nom de Rocagrossa és el nom d’un poblet del Pirineu on passo les vacances, amb la família, és clar. I també les hi passen el Toni, la Dolors (bé, ella hi viu tot l’any), i en Pere, que són els components de la meva colla. I tots ells van conèixer la Lisbet i val a dir-ho ben dit perquè jo sóc una noia que no m’agrada gens de dir mentides; doncs, val a dir que ells no s’ho creuen això que eella fos bruixa.
Un estiu a Rocagrossa, Montserrat: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983.
***
El nom de Rocagrossa li ve donat al poble per una roca que, com us ho diré, està enfilada al damunt d’una altra i sembla que qualsevol dia hagi de caure i fer a bocins el poble. Però no cau mai, per sort, és clar! La gent d’allà hi està tan avesada que ni se n’adona, però nosaltres, els forasters, els primers dies d’ésser al poble ens els passem amb el nas enlaire i el cor en un ai, pensant is caurà o no, fins que ens hi acostumem i ja no en fem esment. I prou del poble, que ja us el podeu imaginar. Tot hi són pujades i baixades, està rodejat de prats, de camps i d’hortes amb un fons de muntanyes al seu darrere. És un poble eixerit, en bona fe: tan eixerit com qualsevol eixerit poblet del nostre meravellós Pirineu.
Un estiu a Rocagrossa, Montserrat: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983.
_0.webp)
