–Enhorabona, es tracta d’un volum extraordinari [Poesia Completa]
–Gràcies. És un llibre que va directe al cor de la poesia. Per no haver-hi altra cosa que poesia no hi ha ni fulls en blanc, per exemple, exceptuant-ne dos tot just al final. En aquest sentit, l’austeritat d’aquest llibre és una cosa calculada: és l’austeritat que jo vull practicar amb la paraula.
–És com una catedral romànica, la paraula com un monument.
–Exacte. T’he de confessar que la qüestió del temple o del monument que dius és una cosa que m’afalaga, d’una banda, i que m’agrada molt, de l’altra. Perquè, per molt que a la nostra època hem de saber alçar monuments, l’home està deixant de banda la paraula. I no hauria. Si l’home comença a oblidar la paraula s’oblida d’ell mateix, s’oblida de la connexió humana. La paraula és inherent, és constituent de la condició humana i de l’ésser humà. Per tant, a més de les moltes tasques que té la poesia, i que ha tingut la poesia a cada època, jo diria que en aquesta època té una tasca encara més fonamental, que és guardar i custodiar la paraula.
–En tu la paraula s’estratifica per aconseguir captar l’ànima. En la teva poesia sembla fas servir les paraules en minúscula per assolir la Paraula en majúscula, total i global. De fet, la teva obra poètica es pot resumir com un homenatge perpetu a la importància cabdal de la paraula per entendre el món.
–I el que passa és que aquesta recerca constant de la paraula no deixa de ser essencialment la recerca de l’home i d’allò, doncs, que l’home és, i d’allò que l’home veu, pensa, trepitja, palpa. Perquè són connaturals: no podem separar home i paraula. Així que els separem, ni l’home és home ni la paraula és paraula.
–Quan diem que la poesia és una forma de vida, en el teu cas no és només això sinó que la poesia és la vida mateixa.
–Efectivament, però no de qualsevol vida. La poesia, o almenys la meva poesia, tot i que m’agradaria també pensar en la poesia en general, al llarg dels segles, veurem que sempre ha intentat de no ficar-se en l’especialització. Ans al contrari. Ha intentat sempre, a través de la paraula, element vertebrador de la poesia i de l’home, anar als aspectes imprescindibles de la vida. Perquè qualsevol separació esquinça la vida. La poesia intenta de no ser esquinçadora o separadora, més aviat de ser aplegadora i reunidora d’aquest conjunt que ens uneix a tots, del qual la paraula n’és un anunci que no sabem on arriba.
–Llegint la teva poesia, d’ordre metafísic, de recerca constant, tenim la sensació que per a tu el poeta té una funció especial en la societat. Consideres que el poeta és un mèdium o un traductor còsmic que situa els elements en sintonia o simplement és un caminant, com tu mateix expliques a través de diverses imatges i metàfores en els teus poemes, una criatura que camina a través dels paisatges de la paraula i que va pensant i que els seus interrogants són poesia?
–Probablement totes aquestes facetes que comentes hi cabrien, dins dels meus versos, i s’haurien de tenir en consideració. El fet que dius, respecte el mèdium, s’ha de dir que no únicament ho ha de ser el poeta, de mèdium, sinó també el pensador, el plàstic, el músic, el científic… Totes aquestes figures han d’estar realment obertes. És a dir, han d’escoltar profundament, i per aquest fet es converteixen en mèdiums. Han de ser els que reben allò que constantment es manifesta però que no es pot veure ni es pot escoltar. Sobretot en la societat actual no tenim temps d’escoltar. La nostra és la societat de la instantaneïtat, per dir-ho d’alguna forma, de tal manera que no tenim ni temps per percebre ni les percepcions. Requereixen massa temps. Les percepcions només ens arriben a fregar i ja en tenim una altra al damunt. Però la poesia ens diu i ens ensenya contínuament que no és això, la vida, que la vida és aquella poma que hi ha en una branca i que a poc a poc va rebent i va escoltant tot el conjunt d’elements que té al seu entorn. Viu enmig de la nit, quan hi ha foscor plena, i es contreu una mica i així va modulant-se i esdevenint poma. Necessita temps. Per això el poeta és l’auscultador del món, com la poma és plena de món. Per a mi el poeta és, sobretot en aquesta època, algú que ensenya el valor immens, i dic immens perquè no el podem calcular ja que és un valor incalculable i és que no hi ha codis mètrics per calcular-ho, de la paraula. De tal manera que és no únicament l’element que ens serveix per enllaçar-nos en el diàleg, en la conversa, sinó també l’element que ens serveix per enllaçar-nos entre nosaltres mateixos. La poesia ensenya a escoltar la paraula en tant que la paraula és una herència que ens ha vingut i que conté molt de món, que conté l’escolta de molts costers, de molts navegants, de molts metges, de moltes persones, de moltes dones en situacions difícils, moltes criatures que s’han perdut i que no s’han perdut i que han anat fent servir la paraula carregant-la de sentit. I, en tant que herència, la nostra responsabilitat és, com a mínim, de mantenir intacta aquesta herència, almenys, i, per anar bé, de lliurar-la amb una mica més de carn, una mica més de substància, engrandir-la.
–Sentint-te parlar, em dóna la sensació que dónes una importància atroç a la paraula i que el poeta és un ésser humil sempre al seu servei.
–Em sembla que sí.
–I al mateix temps això connecta molt amb el fet que dins la teva poesia al “jo” pronominal li costa molt aparèixer. No és una poesia del “jo”. Hi predomina molt més la veu col·lectiva del “nosaltres” que no pas la d’un individu, que podries ser tu o no. És perquè et vols allunyar de l’ego per obeir un mandat comú en sentit de poble, de tradició i d’història? Sempre has estat una persona molt implicada en tots els segments de la societat civil.
–Tens raó, el “nosaltres” té un paper fonamental. Ara bé, hi ha un eix sense el qual no hi ha recepció real i encarnació real de la paraula. Subratllo la importància del mot “encarnació” perquè la paraula, és clar, s’encarna en nosaltres. És l’herència més important que rebem del passat, un passat social, el del nostre poble, així com un passat concret, el dels nostres pares, que ens traspassen aquest llegat. Han estat necessaris tots dos, el pare i la mare, perquè la paraula s’encarnés en ells i d’ells aleshores passés a mi, a nosaltres, i això en cada cas. Més aviat jo diria que hi ha un diàleg entre la persona absolutament indispensable, que és qui escolta, i tota la resta. Qui escolta, el poeta, a més a més d’escoltar el món ha d’escoltar les paraules. Per això és una herència contínua i tenim l’obligació de tornar-la neta, clara i, si pot ser, amb una mica més de força.
–De fet, en el pròleg que elabores per a aquesta Poesia completa expliques que la poesia és un diàleg més profund i autèntic. Diàleg amb un mateix, amb l’entorn, amb les paraules, i és a través seu que anem configurant una obra i li donem un sentit.
–Sí, i probablement podríem mirar ara també la idea des d’una altra perspectiva: configurar una obra, sí, però també configurar l’home. Es tracta d’una relació que es desplaça en múltiples direccions. És a dir, l’obra es va erigint i, al mateix temps, s’erigeix l’home concret, l’home de cada contrada, l’home de cada ciutat, l’home de cada poble i l’home de cada nació, que a través de les paraules que ha anat rebent s’ha anat configurant. Per tant assistim al procés d’una reconfiguració absolutament indispensable d’una banda però també absolutament indeturable de l’altra. És així. La paraula passa a través de nosaltres, ens conforma, i així també la paraula agafa un determinat color o un altre, com l’alè. L’home ha anat creant i segueix creant la paraula, que en aquesta època tendeix a ser menyspreada quan només es fa servir com un objecte qualsevol, però la paraula no és cap objecte ni cap instrument. No és com un cotxe, que quan s’ha espatllat en comprem un altre. La paraula constitueix l’essència de la nostra subjectivitat, de la nostra interioritat i del nostre diàleg, la forma que tenim per comunicar-nos i per interlocutor-nos. L’home configura la paraula però la paraula també configura els homes.
–Per a tu, doncs, aquesta Poesia completa és un cim perquè esdevé un punt àlgid on pots portar totes les teves conviccions fins dalt de tot del seu apogeu.
–Abans m’has parlat del caminant, precisament. El caminant surt en un moment que ell mateix desconeixia. Se situa en un camí que desconeixia. I ha de caminar. I per això es posa a caminar: sempre té un cim. Va cap a aquest cim. Això és el que he intentat fer i no he fet sol. La llengua m’ha ajudat i m’ha cridat cap a aquest cim. Altres poetes i altres persones també m’han ajudat: criatures, homes, dones, vells, els malalts, els que estan contents, els que estan desesperats, els criminals, els fervorosos… M’han projectat amb les seves paraules i amb les seves experiències. Tots ells ensenyen cims de l’home, cims de la nostra humanitat i de la nostra condició, cims esbalaïdors a vegades, i cims absolutament increïbles, meravellosos, incomparables o incomprensibles.
(Jaume C. Pons Alorda: Fragment de l’entrevista «La vida ens desborda contínuament», Núvol, 4 d’abril de 2016 – llegiu l’entrevista completa)
* * *
–Ets a punt de treure Cercle i alè. Obra poètica V, un nou volum de poesia, però ara, ens proposes un tast d’assaigs.
–Sí, a La paraula i el món hi ha la feina de deu anys. Bé, més que feina, he de parlar de la meva passió perquè el que jo tinc és una passió pel fenomen de la llengua, que és intrínsec a la poesia. Hi toco des de Llull fins a Bartra, Rodoreda, Maragall, Espriu… El fet que m’ha esperonat és la relativa poca atenció que, en el camp de la reflexió assagística, té la poesia catalana.
–Per què és tan important estudiar-la?
–Hi ha grans poesies, i la nostra n’és una, que revelen aspectes específics de la nostra existència en el món. La nostra societat ha passat per llargues etapes difícils i això es grava en la llengua. Nosaltres podem donar testimoni al món. En la poesia alemanya, Goethe, Hölderlin i Rilke són estudiats per pensadors i assagistes de tota mena que continuen interrogant i escoltant la seva poesia. En la poesia catalana s’ha fet una feina filològica i erudita molt important, però manca aquest aspecte de la reflexió d’allò que ens diu la poesia sobre el propi món.
–Quines preguntes ens fa la poesia?
–Preguntes com: què seria l’home sense la paraula? La llengua és un sisè sentit, com diria Llull, supera el concepte d’instrument a què se la redueix, com si fos un envàs qualsevol, i és un òrgan com la vista, l’oïda… Si la perdem, perdem una part substancial de la nostra relació amb el món. Si perdem la possibilitat d’estimar o entristir-nos en la nostra llengua, ho perdem tot.
–I per què no hi ha més estudis?
–El 1714 en aquest país es van liquidar les universitats. Fins al 1850 a Catalunya no hi havia universitats, només la de Cervera, un poblet a la quinta forca. Fins al 1910, aproximadament, no es fan doctorats a Barcelona, i el 1940, el 95% del professorat és eliminat. Gràcies a l’esforç de persones concretes, la universitat ha fet una feina de recuperació admirable, però per la situació en què encara ens trobem, hi ha una tendència a no poder percebre els propis valors del país. No només poètics sinó artístics. Si a Miró i a Tàpies no els haguessin descobert fora, aquí no s’hauria dit que són molt bons. Els països sense estat solem tenir aquest problema perquè ens intenten col·locar altres valors.
–Però la poesia catalana és prou reconeguda a fora?
–Els Tàpies i Miró, a més de ser grans artistes, treballen en uns suports que es poden vendre i comprar. Han entrat en els circuits del comerç. La poesia catalana no ha estat reconeguda com un valor eminent d’una experiència humana insubstituïble, única, diversa, tot i que cada vegada té més interès a fora, però tenim pocs instruments per fer-la conèixer. De tota manera, estem en plena globalització, que no vol dir altra cosa que hi ha tres o quatre que manen, com sempre ha passat. La poesia lituana i polonesa tampoc no es coneixen. Amb quatre poetes anglesos no podem dir que tenim a les mans tot l’univers. L’univers és més espès, més profund, més complex.
(Ada Castells: «Lluís Solà. Per la cara», Time Out, 15-21 de febrer de 2013, p. 8)
* * *
–Els editors i la crítica han coincidit que De veu en veu és un dels llibres de l’any. Parli’ns de la seva gestació.
–La gestació del llibre és de molts anys. Tot i que les dates sempre són aproximades, va del 1960 fins al 1999. Això vol dir una part important de la vida dedicada a aquesta feina, la feina impossible que anomenem poesia. D’una part hi ha aquesta llarga tasca, la tasca infinita d’escriure; de l’altra, el fet de publicar l’obra, és a dir, de trobar l’editor que hi sigui sensible, cosa de la qual estic finalment satisfet.
–On se situaria dins la tradició catalana?
–Em considero, d’alguna manera, fill de Maragall, de la poètica de Maragall, que no només està a l’alçada de les més elaborades d’Occident, sinó també de les necessitats contemporànies, perquè dóna una primacia a la llengua, a problemàtica de la llengua amb la veracitat. L’exigència de veritat és central en la poètica de Maragall. A més, Maragall obre la poesia catalana a les grans influències i confluències de la literatura occidental; i s’hi obre amb totes les contradiccions, és prou valent per mantenir a la vegada posicions diferents, potser perquè la realitat és més complexa d’allò que volem reflectir. En aquest sentit, em considero fill de Maragall. Com Riba i Salvat-Papasseit, Vinyoli, Bartra i Brossa.
–I les influències de la poesia de fora?
–De les influències, en general, en solc dir confluències, perquè entenc que en la pràctica de la poesia es dóna una barreja entre la set per la poesia que ens ha precedit i el gust per aquelles coses amb les quals mantenim afinitats i confluències.
(Pau Dito Tubau: Avui Cultura, 5 d’abril de 2001)
_0.webp)
