Jean-Joseph Serra Torres neix el 13 de desembre de 1952 a El-Biar (Alger), Algèria, en el si d’una família eivissenca exiliada per causes polítiques. Tant el seu pare com el seu oncle (assassinat al principi de la Guerra d’Espanya), són destacats líders obreristes durant els anys trenta, implicats en la defensa de la República.
Després de passar el que ell en diu «la primera infantesa» a Algèria, es trasllada amb tota la família a l’illa d’Eivissa el 1957, on després de fer els estudis primaris ingressa a l’Escola d’Arts i Oficis de la ciutat d’Eivissa, durant cinc anys, on s’especialitza en Delineació Artística. Les classes seminocturnes de l’Escola li permeten treballar durant el dia per contribuir a l’economia familiar. Igualment aconsegueix estudiar, per lliure, el batxillerat elemental.
Sense poder assolir la universitat, tanmateix, ben aviat inicia una incansable activitat cultural a l’illa. Ja l’any 1978 publica l’antologia Poetes d’Eivissa. En aquesta mateixa línia de recuperació del passat literari i cultural d’Eivissa i Formentera dins l’àmbit català, elabora amb Isidor Marí el llibre titulat La nostra pròpia veu. Literatura de les Pitiüses, que apareix el 1984.
Com a poeta es dona a conèixer el 1978 amb la plaqueta Memòria trencada, que du una carta-pròleg de Marià Manent. Durant els anys següents publica pel seu compte Illa (1979), amb un epíleg de Josep M. Sala-Valldaura, i Lleure i crepuscle de noces (1980), amb un pròleg de M. Villangómez Llobet. El 1991 treu Illa i altres poemes i el 1992 Mester d’amant, que refonen els reculls anteriors, però a través d’una editorial normal. Aquests primers poemaris i d’altres són després recollits, profundament revisats, en el volum Estroncar el soroll (1996). Autor prolífic, continua en el gènere poètic amb Àmbit humà (1995), il·lustrat per Vicent Calbet, Fi de segle (2000), Entre paraula i silenci (2001) i Oberta riba (2003). També escriu Convocat silenci (2003), Des de la quietud (2003) i Vida guanyada (2006), llibres que conformen una trilogia de cent seixanta poemes en prosa.
En línies generals, la seva obra destaca per la perfecció estilística, per l’elegància formal i per la subtilesa en la penetració dels sentiments. En la seva poesia s’observa una línia que va del lirisme íntim, amorós i eròtic, a la reflexió existencial i, en general, a una meditació sobre la condició humana. Alguns dels seus poemes han estat traduïts, a més del francès i el castellà, al gallec, neerlandès, italià, cors, sard, àrab, romanès i txec.
A més de poeta, Jean Serra es mostra també com a prosista i conreador de les arts plàstiques. Exemple d’aquesta triple condició artística és Més mar i cel i vent que terra (2004), on combina poesia, prosa i dibuix. Encara dins aquest vessant intergenèric, al llibre Confluències (2002) les pintures del pintor belga Cis Lenaerts apareixen al costat dels seus poemes, que són traduïts al castellà per Antonio Colinas i al francès per Maria Cardona.
Pel que fa a narrativa, té dos contes per a infants: Història d’en Jordi (1980) i Blancavila (1980-1982), recuperats al llibre de proses Punt de cadeneta (2007). Encara sense abandonar la prosa pura, podem esmentar Poema al pare (1987), amb un pròleg del seu amic Antoni Nadal, Herència clara (1990), Camins (1993), Sense anar més lluny (1999), Quan la vida canta (2003) i el ja mencionat Punt de cadeneta. Aquests dos darrers són llibres bessons, en tant que són formats per proses, més aviat curtes, escrites i reelaborades al llarg de trenta anys. Algunes són notes de dietari, iniciat el 1976 i del qual havia avançat una mostra primerenca a El núvol (1981). En forma de dietari, il·lustrat amb dibuixos propis, és el Quadern d’Istanbul (2005), crònica d’onze dies passats amb la seva dona a la històrica ciutat turca.
D’acord amb la seva ferma implicació amb el món català, Jean Serra conrea la crítica literària, amb un especial interès per l’obra i la figura de Marià Villangómez Llobet, del qual ha recitat poemes i ha publicat dos volums d’assaigs: A la vora de Villangómez (1995, i una segona edició revisada i millorada el 2007) i Ales que s’obriran a un nou embat: Escrits recents sobre Villangómez (2006). Des de 1977 ha col·laborat en revistes i diaris com Eivissa, UC, Diario de Ibiza, Última Hora Ibiza, Es Vedrà i es Vedranell, Latitud 39, El Pitiús, Serra d’Or o El Mirall. Gran part d’aquests articles literaris, culturals o artístics són recopilats en els llibres Ucs literaris (1991), Caps de fil (1992), Per arribar a ser (1994), Sense anar més lluny (1999) i Fent país o bufar i fer bombolles (2005). A Tal vegada una poètica (2004) reuneix totes les seves reflexions sobre la seva experiència poètica i artística, amb textos de diversa procedència, però perfectament encaixats.
El 1994 rep la Menció d’Honor Sant Jordi de l’Institut d’Estudis Eivissencs, del qual és soci, en reconeixement de la seva tasca cultural. Altres guardons són el Premi Baladre 1994 d’assaig per A la vora de Villangómez (1995), el XXVII Premi de Poesia Vila de Martorell 2002 per Des de la quietud (2003) i el Premi Octubre-Vicent Andrés Estellés de poesia 2003 per Convocat silenci (2003).
.webp)
