Novel·la Prosa Crítica literària o assaig Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Maurici Serrahima

1902-1979

Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979). Assagista i narrador.

De la seva tasca com a crític literari destaquen les propostes per a bastir una idea de la narrativa que s’orienta cap a la novel·la psicològica. Són obres imprescindibles els Assaigs sobre la novel·la (1934) i, ja als anys 60, La crisi de la ficció (1965) i Sobre llegir i escriure (1966). Més tard discreparà dels seus companys de generació amb les consideracions sobre els escriptors catalans que va fer a Dotze mestres (1972), on es reivindica especialment la figura de Narcís Oller. Bona mostra de les idees que Serrahima tenia sobre el fet narratiu s’entenen a partir de la lectura d’un dels seus millors assaigs, el Marcel Proust de l’any 1971.

La qualitat d’escriptor plural, d’intel·lectual de la literatura, de l’autor el mena cap a diversos gèneres. S’ha de fer esment de la seva obra narrativa, sobretot de les novel·les Després (1951) i La frontissa (1982), així com dels llibres de contes Petit món enfebrat (1947) i Contes d’aquest temps (1951), entre d’altres. Fonamentals per a entendre tota una època de la cultura catalana són els seus dietaris De mitja vida ençà (1970) i Memòries de la Guerra Civil i de l’exili: 1936 -1940. La seva obra memorialística és reunida en set volums entre 2003 i 2008, a cura de Josep Poca.

També s’ha de destacar la seva posició cívica davant la personalitat pròpia de Catalunya, de la que va ser un dels episodis més rellevants la seva polèmica amb Julián Marias que seria recollida al llibre Realitat de Catalunya: resposta a Julián Marías (1969). El 1977 va ser nomenat senador per designació real.

Pàgina elaborada per Xulio Ricardo Trigo per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu de l’AELC.

Castellano

Castellano

Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979). Ensayista y narrador.

De su labor como crítico literario destacan las propuestas para construir una idea de la narrativa que se orienta hacia la novela psicológica. Son obras imprescindibles Assaigs sobre la novel·la (1934) y, ya en los años 60, La crisi de la ficció (1965) y Sobre llegir i escriure (1966). Más tarde discrepará de sus compañeros de generación con las consideraciones sobre los escritores catalanes que hizo en Dotze mestres (1972), donde reivindica especialmente la figura de Narcís Oller. Una buena muestra de las ideas que Serrahima tenía sobre el hecho narrativo se entienden a partir de la lectura de uno de sus mejores ensayos, Marcel Proust, del año 1971.

La cualidad de escritor plural, intelectual de la literatura, del autor lo llevan ha cultivar diversos géneros. Cabe mencionar su obra narrativa, especialmente las novelas Després 81951) y La frontissa (1982), así como los libros de cuentos Petit món enfebrat (1947) y Contes d’aquest temps (1951), entre otros. Fundamentales para entender toda un época de la cultura catalana son sus dietarios De mitja vida ençà (1970) y Memòries de la Guerra Civil i de l’exili: 1936-1940. Su obra memorialística es reunida en siete volúmenes entre 2003 y 2008, a cargo de Josep Poca.

También se ha de destacar su posición cívica ante la personalidad propia de Cataluña, de la cual uno de los episodios más relevantes fue su polémica con Julián Marías, recogida en el libro Realitat de Catalunya: resposta a Julián Marías (1969). En 1977 fue nombrado senador por designación real.

Página elaborada por Xulio Ricardo Trigo para AELC.
Fotografías: Archivo de la AELC.

English

English

Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979) was an essayist and fiction writer.

Notable in his work as a literary critic are his proposals for constructing an idea of fiction that is guided by the notion of the psychological novel. Essential references in this domain are Assaigs sobre la novel·la (Essays on the Novel, 1934) and, in the 1960s, La crisi de la ficció (The Crisis of Fiction, 1965) and also Sobre llegir i escriure (On Reading and Writing, 1966). He would eventually clash with some members of his generation over his views on Catalan writers, which he expressed in Dotze mestres (Twelve Masters, 1972), in which he particularly highlighted the figure of Narcís Oller. A good idea of Serrahima’s views on fiction is offered in one of his best essays “Marcel Proust» (1971).

His character as a plural writer and literary intellectual meant that he worked in different genres. His works of fiction are noteworthy, in particular the novels Després (Afterwards, 1951) and La frontissa (The Hinge, 1982), along with the collections of short stories Petit món enfebrat (Small and Febrile World, 1947) and Contes d’aquest temps (Stories of These Times, 1951), inter alia. Essential for understanding a whole epoch of Catalan culture are his diaries De mitja vida ençà (Half a Life Onwards, 1970) and Memòries de la Guerra Civil i de l’exili: 1936 -1940 (Memoirs of the Civil War and Exile: 1936 – 1940). His memoirs were compiled between 2003 and 2008, in seven volumes, by Josep Poca.

Also to be emphasised is his civic stance vis-à-vis the character of Catalonia itself, one of the most relevant consequences of this being his debate with Julián Marías, which is discussed in his book Realitat de Catalunya: resposta a Julián Marías (The Reality of Catalonia: Response to Julián Marías, 1969). In 1977, he was named a Senator by royal appointment.

Web page: Xulio Ricardo Trigo for AELC.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Maurici Serrahima va néixer a Barcelona el 1902. Va fer estudis d’advocacia tot seguint la tradició familiar. Però des de molt aviat es va interessar per la literatura, compaginant ambdues professions. De la seva primera època s’ha d’esmentar la fundació del diari El Matí, on l’autor farà col·laboracions literàries al mateix temps que hi treballa com a redactor. D’aquesta experiència, i dels articles publicats en altres mitjans, com ara Paraula Cristiana, sorgirien els primers estudis que el consagren com un dels crítics literaris més importants d’aquell moment. Dos llibres, Assaigs sobre la novel·la (1934) i Joan Maragall (1938), una biografia que encara és punt de referència per als estudis maragallians, marquen les tendències de la seva obra, influïda pels escriptors catòlics però, alhora, crítica amb una teoria literària que no admetia la pluralitat de formes i criteris que, segons ell i els seus mestres -Proust al capdavant- hauria de presidir l’escriptura novel·lística.

Serrahima, membre d’Unió Democràtica de Catalunya, es va exiliar el 1939, però tornà un any després convençut que s’havia de fer prevaler l’esperit de conciliació, sense oblidar una postura crítica que el mou a organitzar la resistència cultural. Col·laborador d’Ariel i de Serra d’Or, a les darreries dels anys 40 publica el llibre de contes Petit món enfebrat (1947), que seria el punt de partença d’una interessant obra narrativa, continuació de la tasca encetada abans de la Guerra Civil amb la novel·la El principi de Felip Lafont (1934) i el llibre de relats El seductor devot (1937). El 1951 publica una de les seves novel·les més destacades, Després, a la qual seguiran Estimat senyor fiscal (1954) i Contes d’aquest temps (1955). Els seus estudis i el coneixement profund de la cultura francesa el porten a considerar el mestratge d’autors com François Mauriac o Georges Simenon, però sobretot restà enlluernat per l’obra de Marcel Proust, sobre la que va escriure un assaig amb el mateix nom: Marcel Proust (1971). Els seus interessos literaris el van conduir pel camí de la novel·la psicològica i molts dels seus llibres d’assaig tracten aquest tema, tot i que no va fer-ne apologia i va acceptar en tot moment els nous camins que marcaven l’evolució de la novel·la. Ja han apuntat Maria Campillo i Jordi Castellanos que «En el debat entorn del realisme que tingué lloc en els anys seixanta, va adoptar actituds conciliadores, ben patents a l’apartat «Realisme i creació» de Sobre llegir i escriure. Al capdavall, com a assagista, intenta comprendre els nous corrents però, com a creador, es manté fidel al realisme psicològic.»

Una de les seves fites com a crític literari va ser el llibre Dotze mestres (1972). Partint de les seves idees sobre la novel·la, va reivindicar i comentar l’obra de deu escriptors catalans on destaquen la seva estima per Narcís Oller i per Marià Vayreda. Des de la modèstia dels seus plantejaments, Serrahima escriu un dels estudis crítics més elaborats i documentats de l’època, tot convertint-se, pel que fa a l’estudi de la prosa catalana, el que Marià Manent significa en l’estudi de la poesia. Altres autors inclosos per l’autor en aquest llibre són Jacint Verdaguer, Raimon Casellas, Joaquim Ruyra, Joan Maragall, Prudenci Bertrana, Víctor Català, Josep Carner, Gaziel, Carles Riba i Josep Maria de Sagarra.

Durant els últims anys, Maurici Serrahima va col·laborar al redreçament de les institucions democràtiques i, des d’una postura cívica i catalanista, a desfer malentesos amb els seus articles i les seves polèmiques amb altres escriptors de la península: Realitat de Catalunya: resposta a Julián Marías (1969). No va oblidar, però, la tasca literària i es podria dir que els anys 70 venen marcats per la publicació dels seus dietaris, fonamentals per a entendre tota una època de la cultura i de la societat catalana. Tant el dietari De mitja vida ençà (1970) com els llibres memorialistes Del passat quan era present (Dos volums: 1972 – 1974) deixen molt alta la qualitat ja provada de la seva prosa. D’altra banda, també durant els 70 publicà dues mostres més d’una altra passió literària, la biografia, amb els llibres Josep Maria Capdevila (1975) i Coneixences (1976), així com una revisió del seu inicial Joan Maragall (1968). El 1977 va ser nomenat senador per designació real i va morir el 1979, a Barcelona.

Pòstumament va veure la llum la novel·la La frontissa (1982, Premi de la Crítica Serra d’Or, 1983), potser la seva incursió més completa en el gènere, escrita el 1956. Arran de la publicació de Després, Salvador Espriu havia manifestat la seva esperança en què les novel·les de Serrahima ens deixessin «una completa pintura de l’alta burgesia de Barcelona». Malauradament, però, això no va ser possible i recordem més la tasca inesborrable de l’autor en el camp de l’assaig literari, tot deixant de costat ben sovint la seva aportació a la narrativa catalana.

Entre 2003 i 2008 apareix reunida la seva obra memorialística, en set volums, a cura de Josep Poca. El 2014 surt publicat el dietari inèdit Mentrestant, que aplega valuoses reflexions de l’autor sobre la política i la vida de Catalunya sota l’època franquista.

Fotografia de Maurici Serrahima.
Fotografia de Maurici Serrahima.

Premis

  • Premi Lletra d’Or (1973): Del passat quan era present.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or (1979): Memòries de la guerra i de l’exili, primer volum.

    • El principi de Felip Lafont.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Els dietaris de Maurici Serrahima, Del passat quan era present, I (1940-1947), II (1948-1958), III (1959-1963), IV (1964-1968), V (1969-1971) i VI (1972-1974), resulten imprescindibles per conèixer la història quotidiana de la Barcelona de la postguerra, especialment pel que fa als cercles intel·lectuals, polítics i catalanistes. En aquests dietaris, a cura de Josep Poca i publicats per l’Abadia de Montserrat (llevat del volum I, d’Edicions 62), Serrahima es mostra molt preocupat per la seva posteritat literària. En això no difereix gaire de la majoria d’escriptors, si bé en el seu cas la preocupació és explícita, no amagada sota cap falsa modèstia. Però es tracta d’una por infundada. El lector ja endevina, des del primer volum, que les memòries de Serrahima constitueixen un document històric imprescindible i un text literari de primer ordre. Serrahima escriu, com tots els bons memorialistes, amb voluntat de notari, d’explicar el que passa, però també amb voluntat d’estil, i aquesta combinació acaba per resultar incòmoda de jutjar des de la posteritat: ni els historiadors de la literatura ni els historiadors de la realitat se’l fan prou seu. El lector comú, en canvi, desproveït de prejudicis, pot endinsar-se de seguida en la lectura i treure’n un excel·lent profit. Per començar, la llengua. Maurici Serrahima escriu en un català urbà i elegant en la línia, per exemple, dels textos de Carles Soldevila i que, posteriorment, també podem trobar en autors com Pere Calders o Quim Monzó. Defuig i combat els encarcaraments postnoucentistes, propis de l’enrocament cultural de la postguerra, i d’aquí la seva polèmica amb el corrector Eduard Artells i la seva admiració per la prosa de Sagarra i de Josep Pla, els dos grans escriptors de la seva època, dels quals esdevé amic i, sobretot en el cas del primer, confident. Serrahima és un gran retratista literari. Així, per exemple, descriu Alfons Comín, amb qui coincideix a la sortida de la Missa. «La muller d’en Comín somreia, interessada per la conversa. Ell també, en els moments que dèiem alguna cosa suggeridora. I aleshores el somriure, molt dolç, vencia del tot l’expressió dura, gairebé ferotge, de la mandíbula d’animal de presa, ardent i esquàlid, i dels ulls apassionats; aquella expressió que, en els moments que no se la domina, el mateix podria fer veure en ell un cabecilla obsessionat i cruel que un Crist a la manera d’un film de Passolini». Es fa amic del seu veí García Márquez; és capaç de comparar la literatura d’aquest escriptor amb la de Vargas Llosa i Cortázar; demostra el seu excel·lent coneixement de la literatura francesa contemporània: Proust, Mauriac, Sartre; està atent a l’eclosió de nous novel·listes catalans, com ara Terenci Moix; s’atreveix a parlar de Chomski… I, a la vegada, s’endinsa en el terreny de la política o, més ben dit, de la prepolítica, convertint-se en un punt de referència per a tota l’oposició democràtica; escriu un magnífic llibre de rèplica a Julián Marías; parla davant dels estudiants revoltats; coneix la presó; exhibeix la seva admiració per personatges tan diferents com Josep Benet i Claudi Boada; manté distàncies amb Joan Triadú i, també, amb el sector diguem-ne més dretanós d’Unió Democràtica, i elabora una de les anàlisis més lúcides sobre el franquisme en constatar que una de les característiques fundacionals del règim és la de no fer res, la de l’immobilisme total.

    Des del punt de vista ideològic, Maurici Serrahima forma part de la llista dels vencedors. Vull dir que el país que ell va imaginar i que, de fet, havia conegut en temps de la República, és el que ha acabat, sortosament, triomfant. No és el país dels feixismes i de Franco, però tampoc el de Sacristán, per entendre’ns. En un moment donat eren pocs, o relativament pocs, a Catalunya, i a Espanya, els qui havien apostat per un sistema obert, o capitalista, amb les llibertats pròpies d’un sistema democràtic. Serrahima mai no hi va deixar de creure, en la democràcia. Només cal recordar el que va significar, en els anys més durs de la postguerra, el grup Miramar on ell ensenyava a joves com Alexandre Cirici Pellicer i Maria Aurèlia Capmany a discutir, i dissentir, en públic. Maurici Serrahima ha estat, entre altres coses, un demòcrata clarivident i tenaç.

    (Agustí Pons. «Maurici Serrahima: Del passat quan era present«, Llengua & Literatura, núm. 18, 2007, p. 622-623)

    * * *

    Serrahima se situa en la línia de la novel·la psicològica, especialment per la seva preocupació pels estats anímics, interiors (un aspecte que el porta a admirar Proust, a qui dedicà un estudi: Marcel Proust, 1971, i també pel convenciment que la perspectiva formal, el punt de vista en el tractament dels personatges, té una gran transcendència perquè vehicula els valors morals (així ho explica a Moralisme i literatura, d’Assaigs sobre la novel·la). En relació a aquest darrer aspecte, creu que ètica i novel.la són indestriables. Tanmateix, malgrat que com a intel·lectual es troba plenament integrat en la militància confessional, rebutja la possibilitat d’una novel·la específicament catòlica perquè, afirma, pels camins de l’observació de la realitat humana no ens és possible d’entrar en les profunditats on la Gràcia de Déu juga el seu joc. No hi ha anàlisi psicològica que valgui, ni experiència humana formulable i traspassable a personatges ficticis.

    (Maria Campillo i Jordi Castellanos «La novel·la: Maurici Serrahima», dins Riquer, Comas, Molas, Història de la Literatura Catalana. volum 11, p. 57. Barcelona: Ariel, 1988)

    * * *

    La crítica literària, entre nosaltres i en el meu temps, va ser sobretot crítica de poesia. Si el lector fulleja els reculls dels crítics més notoris, ho veurà tot seguit. D’uns quants anys ençà, s’ha anat estenent una mica més cap als escriptors en prosa, però no pas d’una manera gaire sistemàtica. D’aquí venia que, de vegades, se m’havia acudit que potser les meves temptatives, adreçades, de molts anys ençà, gairebé exclusivament als narradors i als prosistes, podien fer, aplegades, una mica de servei, si més no per la informació que contenien.

    Darrerament, però, quan en vaig repassar unes quantes, publicades o no, em vaig adonar que hi quedaven moltes coses per dir. Vaig triar les que em van semblar més significatives, les he refetes, n’he escrit algunes de noves i les he aplegades en aquest llibre. […]

    Avui, la crítica literària sol aspirar -i em sembla molt bé-, a molt més del que jo he fet; a un major nivell de precisió i a unes altres menes d’estudis i de resultats. Per tant, no veig cap inconvenient que el lector prengui això que he escrit com uns simples comentaris externs o fins, si vol, com unes divagacions sobre l’obra d’uns quants autors -i sobre els autors mateixos- unides a un intent de donar una certa idea global de com s’han produït el desplegament i la continuïtat de la prosa catalana d’un segle ençà. Si és això el que hi troba, em donaré per molt ben pagat.

    (Maurici Serrahima. «Advertiment previ», dins Dotze mestres. Barcelona: Destino, 1972)