Qualsevol traductor professional, si persevera en l’ofici, ha de ser per molt que un dia o altre no es trobi en la necessitat de traduir algun vers. Imaginem, per exemple, algú a qui encarreguen la traducció d’un assaig científic, l’autor del qual ha volgut encapçalar-lo amb amb una estrofa d’un poeta que l’inspira especialment. Imaginem un traductor de textos publicitaris a qui encolomen la versió d’un eslògan versificat, amb la instrucció de recrear-lo amb mètrica i amb rima. Imaginem el traductor d’un conte infantil aparentment innocu, però que resulta que tot ell està escrit en rodolins. Imaginem, en fi, un traductor de guions audiovisuals que, a mig traduir un episodi d’una sèrie televisiva, ensopega amb un personatge que, de cop i volta, es despenja a recitar un poema.
La llista d’exemples podria ser molt més llarga, però m’adono que estic parlant de traducció de versos en general, i que traduir versos no és sempre traduir poesia i traduir poesia no és sempre traduir versos, de la mateixa manera que un versificador no és automàticament un poeta ni un poeta és automàticament un versificador.
Però, passat aquest garbuix terminològic, potser que em vagi centrant una mica i m’esforci per trobar algun encaix entre la traducció poètica —que és el pretext que avui ens reuneix aquí— i les quatre coses que pugui dir una persona que, com jo, tradueix versos «amb sense ser poeta», per dir-ho parafrasejant l’enyorat poeta i traductor que dóna nom a aquest premi.
(Dins de Amb sense ser poeta. Barcelona: Cafè Central, 2007)
* * *
Tot va començar amb un número equivocat, tres trucs de telèfon a altes hores de la nit i una veu a l’altra punta demanant per algú que no era ell. Molt més endavant, quan seria capaç de pensar en les coses que li havien passat, arribaria a la conclusió que res no era real sinó l’atzar. Però això va ser molt més endavant. Al principi hi havia, simplement, el fet i les seves conseqüències. Si hauria pogut anar d’una altra manera o bé ja es va decidir tot amb la primera paraula que va sortir d’aquells llavis desconeguts, és cosa que no fa al cas. El que fa al cas és la història per si mateixa, i, si té cap sentit o no, no correspon a la història de dir-ho.
Pel que fa a Quinn, no caldrà pas que ens hi entretinguem massa. Qui era, d’on era i què feia no són coses de gaire importància. Sabem, per exemple, que tenia trenta-cinc anys. Sabem que havia estat casat i que havia tingut un fill, i que tant la dona com el fill se li havien mort. També sabem que escrivia llibres. Per ser més exactes, sabem que escrivia novel·les policíaques. Aquestes obres sortien amb el nom de William Wilson i les produïa a raó d’una per any, cosa que li aportava prou ingressos per viure modestament en un piset de Nova York. Com que no trigava més de cinc o sis mesos a escriure una novel·la, tenia lliure la resta de l’any per fer el que li semblés. Llegia molts llibres, mirava quadros, anava al cine. A l’estiu seguia el beisbol per televisió; a l’hivern anava a l’òpera. De tot, però, el que més li agradava era caminar. Gairebé cada dia, plogués o fes sol, fes fred o fes calor, sortia del seu pis i caminava per la ciutat; no anava mai enlloc en particular: senzillament, es deixava dur on el portessin les cames.
Nova York era un espai inexhaurible, un laberint de passos inacabables, i, per molt que caminés, per molt que en conegués cada carrer i cada barri, sempre es quedava amb la sensació d’estar perdut. I no tan sols perdut dins la ciutat, sinó també a dintre seu. Cada vegada que sortia a passejar li semblava com si ell quedés enrere, i, abandonant-se al moviment dels carrers, limitant-se a ser uns ulls que miraven, aconseguia defugir l’obligació de pensar; i això, més que cap altra cosa, li proporcionava una mesura de pau, un saludable buit interior. El món era a fora seu, al seu entorn, al seu davant, i la velocitat amb què anava canviant li feia impossible de centrar-se en res gaire estona seguida. L’essencial era el desplaçament, l’acció de posar un peu davant de l’altre i deixar-se arrossegar per l’impuls del seu propi cos. A força de vagar sense objectiu, acabava que tot ho veia igual i tant se li’n donava on fos. Els dies més aconseguits s’arribava a sentir com si no fos enlloc. I això era, al capdavall, l’únic que demanava: no ser enlloc. Nova York era l’enlloc que ell s’havia construït al seu voltant, i s’adonava que no tenia intenció d’anar-se’n mai més.
(Fragment inicial de la Trilogia de Nova York, de Paul Auster. Barcelona: Edicions 62 – labutxaca, 2007, p. 9-10)
_0.webp)
