Novel·la Poesia Teatre Altres Estudis sobre l'autor/autora

Josep Sebastià Pons

1886-1962

Josep Sebastià Pons (Illa, Rosselló, 1886-1962) va ser poeta, narrador i autor dramàtic.

La lectura de Verdaguer fa que consideri possible el mite de la llengua d’infantesa, el rossellonès, que sempre intentarà de tornar a la categoria de llengua literària. Llibres com el recull de poemes Cantilena (1937) o la narració Llibre de les set sivelles (1956) el situen com el millor escriptor nord-català de la seva generació. D’ell han begut nombrosos poetes posteriors i la seva obra va ser elogiada per figures de la literatura catalana com Josep Pla o Tomàs Garcés.

Després de la seva mort, cap a la dècada dels 80, la seva obra va ser reivindicada pels poetes més joves, i es van editar les seves Obres completes, que van donar finalment notícia de la magnitud de la seva escriptura.

 

Pàgina elaborada per Xulio Ricardo Trigo per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu de l’AELC.

Castellano

Castellano

Josep Sebastià Pons (Illa, Rosselló, 1886-1962) Fue poeta, narrador y autor dramático.

La lectura de Verdaguer hace que considere posible el mito de la lengua de su infancia, el rosellonés, que siempre intentará que vuelva a estar en la categoría de lengua literaria. Libros como el poemario Cantilena (1937) o la narración Llibre de les set sivelles (1956) lo sitúan como el mejor escritor de la Cataluña norte de su generación. De él han bebido numerosos poetas posteriores y su obra fue elogiada por figuras de la literatura catalana como Josep Pla o Tomàs Garcés.

Tras su muerte, hacia la década de los 80, su obra fue reivindicada por los poetas más jóvenes, y se editaron sus Obres completes, que finalmente dieron noticia de la magnitud de su escritura.

Página elaborada por Xulio Ricardo Trigo para la AELC.
Fotografías: Archivo de la AELC.

English

English

Josep Sebastià Pons (Illa, Rosselló, 1886-1962) was a poet, fiction writer and playwright.

Reading Verdaguer made him consider that the myth of his childhood language, Roussillonese (Northern Catalan) could be made reality and he always strove to give it the status of a literary language. Books like the collection of poems Cantilena (Cantinela, 1937) and the work of fiction Llibre de les set sivelles (Book of the Seven Buckles, 1956) situate him as the best Roussillonese writer of his generation. Many subsequent poets have been inspired by him and his work has been praised by such well-known figures of Catalan literature as Josep Pla and Tomàs Garcés.

After his death, his work was reclaimed around the 1980s by younger poets and his Obres completes (Complete Works) was published, finally revealing the magnitude of his literary project.

Web page: Xulio Ricardo Trigo for AELC.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Josep Sebastià Pons neix a Illa (Rosselló; Ille-sur-Têt en francès) el 5 de novembre del 1886. Entre Illa i Perpinyà passa els seus primers anys per a més tard fer estudis d’espanyol a la ciutat francesa de Montpeller. L’any 1905 viatja a Madrid, on sovinteja tertúlies i coneix Antonio Machado, Quintero i també a Unamuno. A la tornada pren contacte amb la llengua catalana, sobretot amb l’obra de Verdaguer, de qui compra a Barcelona el Canigó, un llibre que l’impressiona vivament.

Des d’aleshores, Josep Sebastià Pons, es lliura a la difícil empresa d’escriure en una llengua que mantingui els trets fonamentals del rossellonès i, alhora, no s’allunyi amb excés del català. A partir del 1910 fixa la seva residència a Barcelona, on entrarà en contacte amb la societat literària de l’època. Dedicat durant tota la seva vida a la docència, l’autor escriu poesia des de molt jove i també teatre, de la mateixa manera que publica alguns llibres en francès, dels quals cal destacar sobretot L’ocell tranquil, les seves memòries.

Del 1935 fins al 1953 exerceix com a catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Tolosa. La seva passió per la literatura catalana fa que publiqui a França alguns textos sobre aquest tema. Després de viure de manera prematura la mort de la seva dona (1937), Sebastià Pons es refugia en la literatura, sobretot en la poesia, marcada pel seu tarannà d’home tranquil, amant de la vida familiar i dels paisatges del Pirineu.

La crítica ha destacat la publicació de Cantilena (1937) com un punt d’inflexió en la seva poesia. Aquesta evolució neix d’un sentiment clar: escriure en una llengua considerada un dialecte, i de la necessitat d’innovar, d’assolir una posició que la seva situació perifèrica li va negar amb massa freqüència. Considerat per la societat literària de Barcelona el «poeta del Rosselló», i per París un poeta traduït al qual van menystenir, Sebastià Pons es va refugiar als seus aconseguiments personals.

Durant els anys 80 i 90, gràcies a la iniciativa de l’Editorial Columna i l’empeny personal del jove poeta Àlex Susanna, es va publicar per fi a Barcelona la seva obra completa, narrativa, poesia, teatre, amb el suport del Conseil Regional du Languedoc-Roussillon i la Generalitat de Catalunya.

Josep Sebastià Pons va morir al poble on havia nascut, envoltat dels paisatges que tant havia cantat als seus poemes, el 1962.

L’any 2012, amb motiu del cinquantenari de la mort de Josep Sebastià Pons la població d’Illa va promoure diverses activitats populars en homenatge i reconeixement a l’autor, igualment que la Institució de les Lletres Catalanes, que va organitzar un acte a Barcelona.

Fotografia de Sebastià Pons
Fotografia de Sebastià Pons

ANGLADA, Maria Àngels: «El doble mite de «Faula d’Orfeu», de Josep Sebastià Pons»,

Vincles

Comentaris d'obra

«La personalitat de Pons, de tota manera, resulta molt paradoxal i atípica en el conjunt de la poesia catalana del seu temps. Perquè visqué sempre integrat en un altre món cultural -però amb relacions pregones amb Catalunya, com la que l’uní a Tomàs Garcés-, i això feu que sempre tingués un altre tipus d’experiències, com per exemple la primera guerra mundial; però, també perquè la seva formació, humana i literària, fos essencialment francesa. Una de les raons que poden explicar el sobtat desplegament i l’impressionant perfeccionament de la seva poesia -que assoleix amb Cantilena una fita excel·lent-, cal cercar-la en aquesta formació. Ell fou l’únic escriptor català del seu temps que partí de la consciència que la seva llengua era considerada com un fenomen dialectal, i que calia redimir-la, tot aprofitant els avantatges que presentava l’altra llengua més desenvolupada.»

(Enric Bou. «La poesia postsimbolista», dins Riquer, Comas, Molas, Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, vol. 9, 1987)

* * *

«Pons va escriure en francès les seves memòries, L’oiseau tranquille, i un volum de proses, Concert d’été (1950), obres que demostren una voluntat d’inserir-se en el món cultural francès i d’obtenir-hi un ressò que a la seva obra en català li era negada pels prejudicis lingüístics inveterats. Sobre els resultats immediats de l’intent, potser és significatiu -i tinguem presents les paraules amb què Cristià Camps descriu l’acollida que va tenir Concert d’été– el fet que les memòries no es publiquessin, i encara en català, fins força anys després de la mort de Pons i que el poeta es decidís a enllestir un volum amb les seves proses catalanes, que apareixeria a Barcelona el 1956.»

(Enric Prat, Pep Vila. «Pròleg» a Prosa Completa I. Barcelona: Columna, 1991)

* * *

[A Cantilena…] L’experiència anterior s’ha fos en una gran concentració que combina la descripció de la natura amb la pregunta reflexiva, tot conduint-nos a l’acceptació de la condició fràgil, fugissera de la vida. «

(Francesc Parcerisas)

Antologia

TAN LLUNY DE MI

Tan lluny de mi, tan lluny de mi
és la beutat que el pensament s’hi perd.
Quan vaig girant en el jardí
primavera se’n riu amb el seu mirar verd.

L’àlber, per sostenir la fulla clara,
té uns brancs de platejada voluptat.
El cel hi oneja tot just ara.
El cel que passa llis deixa l’home oblidat.

Ni un sol ocell, entendrint l’hora.
Ni un moviment, pel meu esguard.
La brisa no s’atura i va a la vora
dels tamarius i de la mar.

RIBERA L’ALBA

Ara ve el temps on deixa la morera
caure la fruita blanca en el granit.
Una claror en les vores de ribera
escurça l’ombra de la nit.

El mirall adormit de l’aigua estesa
tremola quan eixint de son palau
una truita ne pica la puresa
i esbocina la glòria del cel blau.

* * *

De l’obra de les roques la ribera
eixida va ondejant amb sa fredor,
mentre que pel teulat baixa lleugera
una insensible resplendor.

Sant Aniol té dos xiprers a vora.
Si la sort t’encamina dins la vall,
estira-te en la pedra i passa l’hora
a mirar l’aire de cristall.

* * *

Calla per si cantava un altre ocell.
Un altre ocell aquí vindria.
La ribera és callada com el dia
i té cortines blaves i de mel.

Ombra dels coloms blancs en les teulades
arrodonides sota el campanar
enlluernat que fa tornar
amb el seu plany les hores atzurades.

EL DESIG

Mira les roses de novembre com s’estan
en aquest parc tot moll de pluja encara.
L’una és color de broma a sol llevant.
L’altra és color de neu en l’ombra clara.

I cadascuna viu per si,
distreta en sa carn nova i separada,
ignorant totes com s’aviva la mirada
que les voldria reflectir.

Coberta del llibre <i>Pons, Arderiu, Garcés. Poesia</i>.
Coberta del llibre Pons, Arderiu, Garcés. Poesia.