Jordi Sarsanedas i Vives neix el 3 de setembre de 1924, al barri de l’Eixample de Barcelona i mor el 16 de novembre de 2006. Rep ensenyament primari en català al Tècnic Eulàlia. Les seves primeres vivències literàries i artístiques provenen de la mà del seu pare, de formació autodidacta, que li llegeix Salvat-Papasseit i Sagarra, l’acompanya a museus, exposicions, representacions teatrals i espectacles esportius. Per tot plegat, a l’edat de deu anys ja mostra inquietuds culturals i polítiques, i llegeix «La Publicitat», «El Be Negre» i «Mirador», però a la primavera de 1937, a causa de la guerra i els conflictes socials que se’n deriven, la família decideix marxar a França. Aquest fet representa la descoberta de clàssics francesos, en paraules de l’autor:
«…quan l’exili em féu entrar a l’ensenyament francès, les ‘explicacions de textos’ van fer que hagi d’agrair a un parell o tres de bons professors Villon, Ronsard, Baudelaire, Apollinaire, Gérard de Nerval… Bé cal suposar que, en algun o en alguns moments d’aquesta educació, a Catalunya o a França, jo devia sentir el cop d’esperó que ens ha quedat reflectit en la frase Anch’io son pittore. D’altra banda és prou evident que els encàrrecs de redacció escolar —narració, dissertation— acceptats amb bona fe, havien constituït un element d’aprenentatge no totalment desdenyable.» (Qui sóc i per què escric. Barcelona: Suplement Crònica d’Ensenyament – Institució de les Lletres Catalanes, 1994)
L’any 1942 torna a Barcelona, però es llicencia en Lletres a la Universitat de Tolosa. Entra a treballar de docent a l’Institut Francès de Barcelona, una activitat professional que acabarà assumint com a un element important de la seva vida. Sap aprofitar l’illa de llibertat que ofereix en aquella època l’Institut Francès per promoure i dur a terme els seus projectes de reconstrucció cultural, en consonància amb el seu compromís moral amb la societat. L’Institut havia creat diversos grups culturals, anomenats Cercles, i Sarsanedas participa intensament en l’Artístic i el Literari, del qual n’és secretari. Aquests Cercles serveixen d’aixopluc a escriptors i artistes, s’hi presenten propostes inèdites i inimaginables a l’exterior, i s’hi llegeixen textos de Riba, Rubió, Foix o Garcés, i també d’autors joves.
Participa en la creació, el 1945, del Grup dels Vuit, propulsor d’iniciatives culturals agosarades amb predomini d’artistes plàstics, com Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona. És redactor (1947-1951) de la revista «Ariel», que s’edita clandestinament.
El 1948 publica el seu primer llibre, A trenc de sorra, un recull de poemes sobre les contradiccions de viure i la realitat grisa de la postguerra, influït per la poesia de Joan Salvat-Papasseit. Malgrat tot, la seva obra en general no ha begut de la tradició catalana, sinó més aviat d’una reelaboració de la seva formació francesa i el contacte posterior amb la cultura anglosaxona. Aquest contacte prové sobretot de la seva estada a la Universitat de Glasgow com a lector de castellà i de català (1948 a 1950). Es casa amb Núria Picas, pintora (amb qui té un fill i una filla: Oleguer i Berta). L’estada a Glasgow li permet de llegir abundosament i acabar d’escriure Mites. Maria Campillo remarca «el seu interès per les inquietuds culturals que van apareixent, especialment aquelles que replantegen la literatura com a forma d’explicitació de la crisi de valors socials i morals de l’Europa contemporània».
Torna a Barcelona, el 1950, on exerceix novament de docent i de traductor, alhora que comença la dècada del seu llançament i esclat com a autor. El 1952 guanya el Premi de les Galeries Laietanes amb Contra la nit d’Oboixangó, que aplega dues nouvelles sobre els conflictes de la descolonització i de l’adaptació de l’emigrant. Dos anys més tard, obtindrà el Premi Víctor Català amb Mites, la seva obra emblemàtica; que es publica conjuntament amb altres narracions, les quals no es reediten a part fins l’any 1981 amb el títol Un diumenge a Clarena.
L’any 1955 neix l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, i Sarsanedas n’és professor de fonètica i dicció. El 1957 n’esdevé codirector, i hi dirigeix algunes obres. També hi fa d’actor.
Publica, el 1956, la primera novel·la, El martell, bastida sobre una trama de novel·la policíaca i amb el tema de la clandestinitat de rerefons. Escriu Una noia a la sorra, amb un tractament realista que accentua el fatalisme existencial propi de tota la seva obra, però l’obra no és publicada fins a l’any 1981, després d’haver obtingut el premi Josep Pla.
Viu un temps a Itàlia per assumptes professionals (director conseller delegat d’una fàbrica de plàstics nacarats). El 1960 pateix un accident d’automòbil a Bolonya i prèn la decisió de tornar a Catalunya. Fruit de la seva experiència italiana sorgeix el poemari, Postals d’Itàlia (1965). Un cop a Barcelona, reprèn la feina d’ensenyant; es dedica de nou a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i intervé a Edigsa, una casa discogràfica, dins la qual s’encarrega dels discos no musicals i col·labora a millorar la dicció d’alguns cantants i a traduir lletres de cançons.
El 1964 accepta el càrrec de redactor en cap de la revista «Serra d’Or», càrrec que ocupa fins al 1997. La revista esdevé un oasi de llibertat i pluralitat cap a les darreries del franquisme, pel fet que serveix de plataforma a més de mil col·laboradors.
Ha aportat a l’àmbit de la literatura infantil obres com Eduard el mariner i el país sota l’aigua (1976), Un bigoti i en Joan (1989), premi Crítica Serra d’Or o La derrota del caçador blanc i altres contes (1995). En aquests llibres «no abdica», com ha escrit Albert Jané, «l’alta qualitat de la seva prosa d’artífex, treballada i cisellada com un joiell, sense cap d’aquestes concessions de què són avui tan pròdigs molts narradors d’aquesta especialitat, sens dubte com a recurs fàcil.»
L’any 1989, Edicions 62 aplega la seva poesia en el volum Fins a un cert punt; el 1994, tots els contes, prop de quatre-cents, en la col·lecció «Les millors obres de la literatura catalana». Aquell mateix any és guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i publica un nou llibre de narracions amb material inèdit: De Famagusta a Antofagasta. Diu l’autor sobre la creació literària:
«…escriure, com a activitat artística, consisteix a produir uns objectes que satisfan, en l’esperit de l’autor mateix, una necessitat que ell descobreix i defineix —o potser fins i tot crea, en la mesura que la paraula crear pugui tenir sentit— al mateix temps que escriu. D’altra banda aquests objectes, i això és essencial, són susceptibles d’ésser oferts a hipotètics lectors —tota una gernació o un de sol— en un gest de solidaritat o fins i tot d’identificació, per tal que l’encert, si realment s’ha produït cap encert, per modest que sigui, per poc que pugui, sigui compartit, es propagui». (Qui sóc i per què escric. Barcelona: Suplement Crònica d’Ensenyament – Institució de les Lletres Catalanes, 1994)
Sobre Jordi Sarsanedas, una miscel·lània publicada el 1997 en homenatge, ofereix una visió aprofundida i alhora global de l’home i de l’escriptor, a partir dels treballs de diferents autors. Aquest mateix any, és elegit president de l’Ateneu Barcelonès (1997-2003), càrrec de responsabilitat que afegeix a d’altres, com ser degà de la Institució de les Lletres Catalanes (1988-1999) i president del PEN Català (1983-2001). També és membre emèrit de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
El 1999 publica el poemari Cor meu, el món, juntament amb Postals d’Itàlia, i rep el Premi de Poesia de la Crítica espanyola d’aquest mateix any. Amb el segle XXI han vist la llum dos llibres nous de poesia, L’enlluernament, al cap del carrer (2001) i Com una tornada, sí (2003).
.webp)
