Els antecedents històrics del conte es remunten als orígens de la humanitat. En la seva forma més o menys embrionària, des del punt de vista literari, els contes tal com els coneixem avui dia són descendents dels mites, de les llegendes, de les paràboles, dels contes de fades, de les faules, de les anècdotes, dels exemples, dels assaigs pre-cristians, dels estudis de caràcters, del Märchen, dels lais, dels fabliaux, de les balades, etc.
Moltes de les històries bíbliques poden ser considerades contes: per exemple, la de Caïm i Abel, la del Fill Pròdig, la de Judith i la casta Susanna, etc.
L’origen de moltes d’aquestes històries que s’han transmès per via oral, primer, i en forma escrita, després, ha estat objecte sempre de discussió. Hi ha qui el situa a l’Índia, d’on procedeixen les més famoses col·leccions de contes (el Pantxatantra, l’Hitopadesa, etc.), la datació de les quals correspon al segle VI d.C. Els temes d’aquests contes que constitueixen el patrimoni de la cultura humana universal es poden agrupar en famílies. Una cosa que d’entrada crida l’atenció és el fet que els trobem en zones molt allunyades entre si i del tot incomunicades, la qual cosa demostra que hi ha d’haver un fons comú que cal situar en els orígens mateixos de l’home.
Dins de la literatura clàssica i postclàssica gregues i romanes trobem mostres de narrativa curta en l’obra d’autors com Fedre, Babrius i Isop —dins el gènere de la faula—, a les narracions Milèsies, a Petroni (dins el Satiricó, segle I d. C.), a Apuleu (a les Metamorfosis o L’Ase d’or, del s. II d.C.). Els contes milesis grecs (dels segles I-II a.C.), traduïts al llatí, van ser posteriorment incorporats o recontats per John de Salisbury en el segle XII, per La Fontaine en el XVII, per Voltaire en el XVIII i per Christopher Fry en el XX, la qual cosa demostra que es tracta d’una tradició que s’ha mantingut ininterrompuda al llarg de tota la història de la literatura occidental.
(Iniciació al conte literari. Barcelona: Laertes, 1988, p. 31-32)
* * *
Hi havia quaranta persones, al còctel que en Jerry i la Samantha celebraven aquell vespre. Era la mateixa gent de sempre, la incomoditat de sempre, el soroll horrible de sempre. Els invitats s’havien d’apinyar els uns contra els altres i parlar a crits per tal de fer-se sentir. Molts somreien, mostrant unes dents blanques i empastades. La majoria d’ells tenia un cigarret a la mà esquerra i un got a la dreta.
Em vaig apartar de la meva esposa, la Mary, i del seu grup i em vaig dirigir cap a un petit bar que hi havia en un racó. Quan hi vaig arribar, em vaig asseure en un tamboret de cara a la concurrència. Ho vaig fer per poder mirar les dones. M’hi vaig posar bé, amb els colzes repenjats a la barra, tot glopejant el meu whisky escocès i examinant les dones, una per una, per damunt de la vora del meu vas.
No n’estudiava pas les figures, sinó els rostres, i el que me n’interessava no era tant el rostre en si com la boca gran i vermella que hi havia al mig. I ni tan sols m’interessava la boca en general, sinó només el llavi inferior. Recentment, havia decidit que el llavi inferior era el gran revelador. Revelava més coses que no pas els ulls. Els ulls ocultaven els seus secrets. El llavi inferior ocultava molt poc. Allà hi havia, per exemple, el llavi inferior d’en Jacinth Winckelman, que era el convidat que es trobava més a prop meu. Fixeu-vos en les arrugues que hi ha en aquell llavi, fixeu-vos com algunes són paral·leles i d’altres s’estenen cap enfora. No hi ha dues persones que tinguin les mateixes arrugues en els llavis i, ara que hi penso, això serviria per enxampar un criminal si existís un registre d’empremtes labials i ell s’hagués pres una copa en el lloc del crim. El llavi inferior és el que llepes i mossegues quan alguna cosa t’amoïna i això és precisament el que la Martha Sullivan feia en aquell moment, mentre contemplava de lluny estant com al seu marit li queia la bava tot enraonant amb la Judy Martinson.
(Intercanvis de parella i altres contes, de Roald Dahl [trad. d’Alfred Sargatal]. Barcelona: Columna, 2005, p. 11-12)
* * *
EL DESDICHADO
Jo sóc el tenebrós, el vidu, el sens-consol,
El príncep d’Aquitània de la torre abolida:
Se m’ha mort l’estel únic, i al llaüt constel·lat
Duc marcat el Sol negre de la Melancolia.
En la nit de la tomba, tu que m’has dat conhort,
Retorna’m el Posílip i el mar que bressa Itàlia,
La flor que tant plaïa al meu cor desolat,
I el parral on el pàmpol amb la rosa s’alia.
Sóc Amor o sóc Febus?… Lusignan o Biron?
Tinc el front roig encara del besar de la reina;
He somiat dins l’antre on neda la sirena…
I dos cops vencedor he creuat l’Aqueront:
Tan aviat cantant amb la lira d’Orfeu
Els sospirs de la santa com els crits de la fada.
(Les quimeres i altres poemes, de Gérard de Nerval [trad. d’Alfred Sargatal]. Barcelona: Llibres del Mall, 1976, p. 34)
.webp)
