Només us diré que a mi, més mutiladament incrèdul amb cada cop, em fa al·lèrgia la poètica moderna de la Reverendíssima i Pudentíssima Literatura Catalana Actual. Sembla que la fan per inseminació artificial. Vet aquí per què m’interessa l’autor d’Arquitectures d’absència: Santos és l’únic sant que no surt al santoral d’aquest avorridíssim i arrenglerat Olimp de mediocritat anostrada. Ell és una au nocturna o sia, el vers —i el verb— mateix. […]
I així va ser com un dia de fa molts d’anys, vaig llegir per primera vegada Rapsòdia nocturna, i així va ser com d’aleshores ençà m’interessa Manel-Claudi Santos: perquè és un poeta i, més que un poeta, fins i tot més que un narrador (encara ara desconegut, per desgràcia, però autor inèdit de narracions frapants), un home amb capacitat per trepitjar el fang, per caminar sobre la pols, per prendre’s unes copes en el Xampanyet de nocturnitats excelses, per viure amb una intensitat impossible de mesurar (només els màrtirs, les onze mil verges, els morts incinerats i els esquelets dels amants insatisfets podrien aproximar-nos a una intensitat consemblant) i, malgrat tot, sortir-ne estèticament i èticament incòlume. Ningú no sap com és de difícil això! I si llegiu el segon llibre, Les cambres vora la pluja —és tan parc, tan moderat, publicant!—, hi trobareu aquest poeta de carn i sexe, apassionat i tendre, vitalista i nostàlgic de què us parlava… I si, a més, obeïu l’avís d’invisibilitat del pròleg i passau a llegir directament —cosa que ha de fer sempre tot lector intel·ligent— Arquitectures d’absència, en tindreu una prova més, aclaparadora i definitiva.
(Antoni Serra: «Pròleg invisible», a Arquitectures d’absència. Binissalem: Di7, 1997, p. 6-9)
* * *
La vida és una putada: bàsicament perquè, tard o d’hora, s’acaba. I si ens hi aferram, tot i que com diu un amic meu la vida és com és i no com voldríem que fos, és perquè no hi ha més. Aquests dois pseudofilosòfics se’m passen pel cap, com un llampec, quan em diuen, com avui matí, que se m’ha mort una persona estimada; i et fot molt més quan és una persona jove, de la qual encara esperes —esperaves— moltes coses.
«En Manel és mort». És molt fort. Manel-Claudi era una persona tremendament vital, un amant de la lletra, lector compulsiu, crític sense concessions. Com escriptor, acostumava a dir que era un «poeta pòstum»: darrerament s’havia allunyat de la lírica i, de fet, renegava d’aquella inicial Rapsòdia nocturna que li havia suposat un Ciutat de Palma. Potser del premi naixia el repudi.
Manel arriscava molt, potser darrerament havia jugat fort, però hauria d’haver tingut les cartes a favor seu. Algú li ha fet trampes.
(Josep J. Rosselló: «El poeta pòstum», Diario de Mallorca, 3 d’abril del 2008, p. 75)
* * *
No tenc cap càrrec de consciència a dir que les línies que segueixen són volgudament subjectives. M’és impossible enraonar, supòs que com tothom en casos així, de manera distanciada i neutra, de la literatura de l’amic mort per sempre, pòstum de veritat. Tan estricte i escrupolós com era, en els seus judicis crítics, tampoc no m’ho hagués permès. A més, seria del tot injusta una lectura urgent i a rajaploma, després d’anys de repòs en les lleixes dels llibres escollits, empès per la necessitat, en nits d’insomni i d’impotència, d’escoltar-ne la veu en les paraules que ens ha deixat. I, aquestes paraules, les poques paraules verdaderes que sabem, seran l’única melodia que retrobarem en el temps d’absència que ens espera.
Sense contemplacions, va renegar del primer llibre publicat, Rapsòdia nocturna (1980), Premi de Poesia Ciutat de Palma, del 1979, amb un jurat força competent, Vicent Andrés Estellés, Jaume Vidal Alcover i Rafel Jaume; recordem que Vicent Andrés Estellés va ser un dels poetes, crec que l’havia descobert l’estiu del 1979, i també Cernuda i Cavafis, més estimats i admirats durant els anys d’artista adolescent, a qui va dedicar la tesina de llicenciatura, que se’n deia aleshores, i a qui pensava dedicar la tesi doctoral, si no hagués estat, de manera espúria, junt amb Jordi Larios, despatxat del departament de llengua i literatura catalana de la UIB; l’únic professor d’aquell galliner a qui Manel-Claudi Santos professava estima i respecte era el doctor Joan Alegret, qui li va prologar el segon llibre de poemes, Les cambres vora la pluja, excel·lent persona i erudit desaprofitat. […] Santos tenia ben assumit que la poesia és un afer seriós i, per tant, efímer; per això molt prest, abans i tot de publicar el tercer i darrer llibre, Arquitectures d’absència, que s’obre amb el lloat poema dedicat a Romy Schneider, una de les dones essencials de la mitologia femenina de Manel-Claudi Santos, afirmava que era un poeta pòstum. Aquest llibre i, el segon, Les cambres vora la pluja, que per a mi és el millor, tenen, «qualque vers que val la pena». […]
Una obra breu: era el seu projecte. Que digués just allò que volia. Les urgències del viure, o l’inefable, com al calamar del nostre admirat Gabriel Ferrater, el varen temptar. Vares apostar, vell amic, per uns carrerons on «neixen els unicorns més obscens». Però et seguirem llegint: no tenim altra opció.
(Jeroni Salom: «Neixen unicorns obscens», Diario de Mallorca [Bellver, suplement de cultura], 10 d’abril de 2008, p. 3)
_0.webp)
