ESTRAMPS
«Jus lo front port vostra bella semblança
de què mon cors nit e jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura
de vostra faç m’és romasa l’empremta
que ja per mort no se’n partrà la forma;
ans quan serai del tot fores d’est segle
cells qui lo cors portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran lo vostre signe.
Si com l’infants quan mira lo retaule
e contemplant la pintura ab imatges
ab son net cor, no lo’n poden gens partre
– tant ha plaser de l’aur qui l’environa -;
atressí em pren davant l’amorós cercle
de vostre cors, que de tants béns s’enrama,
que mentre el vei mas que Déu lo contemple;
tant hai de joi per amor qui em penetra!
Així em té pres e lliats en son carçre
amors ardents com si estés en un cofre
tancat jus claus e tot mon cors fos dintre,
on no posqués mover per null encontre.
Car tant és grans l’amor que us hai e ferma
que lo meu cor no es part punt per angoixa,
bella, de vós, ans estai ferm com torres
en sol amar a vós, blanxa colomba.
Bella sens par ab la presençanoble,
vostre bell cors, bell fec Déus sobre totes,
gais e donós lluu plus que fina pedra,
amorós, bells, plus penetrants que estella;
d’on, quan vos vei ab les autres en flota
les jutge menys, si com fai lo carboncles
que de virtuts les fines pedres passa:
vós ets sus lei com l’astors sus l’esmirle.
L’amor que us hai en totes les parts mascles
no foncs jamais en null cors d’hom ne arma,
¿quan no n’amec pus coralment nulls hòmens
tan forta amor com cesta que el cor m’obre?
Mas sui torbats que no fonc Aristòtils
d’amor qui m’art e mos cinc senys desferma,
co’l monjos bos que no es part de la cetl.la
no es part mon cors de vós tant com dits d’ungla.
Oh cors d’honors, net de frau e delicte!
prenets de me pietats, bella dona,
e ne sofrats que’s amant-vos peresca,
per què eu vos am mais que nulls homs aferma;
per que us suplei, a vós, que ets le bells arbres
de tots los fruits on valor grans pren sombra,
que em retenyats en vostra valent cambra,
pus vostre sui e serai tant com visca.
Mon ric balais: cert, vós portats lo timbre
sus quantes són e’l mundanal registre
car tots jorns naix en vós cors e revida
bondats, virtuts, més que en Pentasilea.»
* * *
PRESONER
«Deserts d’amichs, de bens e de senyor,
en estrany loch y en stranya contrada,
luny de tot be, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caytivada,
me trop del tot en mal poder sotsmes;
no vey algu que de me s’aja cura,
e soy guardats, enclos, ferrats e pres,
de que·n fau grat a ma trista ventura.
Eu hay vist temps que no·m plasia res,
ara·m content de ço qui·m fay tristura,
e los grillons laugers ara preu mes
qu’en lo passat la bella brodadura.
Ffortuna vey qu’a mostrat son voler
sus me, volent qu’en tal punt vengut sia;
però no·m cur, pus ay fayt mon dever
ab tots los bons que·m trob en companyia.
Car prench conort de com suy presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d’armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prench conort quan no puch conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d’altra part cuyt de tristor morir
com vey que·l mon del revers se contenta.
Tots aquests mals no·m son res de soffrir
en esguart d’u qui al cor me destenta
e·m fay tot jorn d’esperança partir,
com no vey res que·ns avans d’una spenta
en acunçar nostre desliuramen,
e mes que vey ço que·ns demana Sforça,
que no sofir algu rahonamen,
de que langueix ma virtut e ma força.
Per que no say ni vey res al presen
que·m puixe dar en valor d’una scorça,
mas Deu tot sol, de qui prench fundamen
e de qui fiu, hi ‘b qui mon cor c’esforça;
e d’altra part del bon rey liberal,
qui·m socorrech per gentilesa granda:
lo qui·ns ha mes del tot en aquest mal,
qu’ell me·n traura, car soy jus sa comanda.
Reys virtuos, mon senyor natural,
tots al presen no us fem altra demanda,
mas que us recort que vostra sanch reyal
may defalli al qui fos de sa banda.»
* * *
«Sovint sospir, dona, per vos, de luny,
e sospirant va crexent ma follia
de vostr’amor, qu’enaysi fort me puny
que·m gira gauig en gran malancolia
cant me recort del vostre departir
c’a far me ve de vostra bella vista
e del comiat que pendray al partir,
tant que tristor m’asauta y·m conquista.
Certes, be say que·m valgra mes morir,
com fech Sent Peyr o Sent Johan Batista,
a cruzel mort, qu’en aycest punt venir
de veure tal cerimonia trista,
que del pensar ne pert sauber e seny
e vau com folls parlant en oradura
ab mi meseys, e s’algu diu que·m seny
eu li respon raso fora mesura.
Mas fin’amor eras tan fort m’estreny,
ans del partir no vull en tal pressura
metre mos ulls, car no·m valdria seny,
artz ne saber; mas pus qu’es ma ventura
c’aysi forsat m’ay de vos a llonyar,
lo comiat prench er per tota vegada
del vostre cors, bell e llinde sens par,
e lays mon cor en la vostra posada.
O, Deu! E com poray de mort campar
cant me veuray sols, ab pensa torbada,
en un vexell de fust lay en la mar,
absent de vos, lonyats d’esta ‘ncontrada?
Mi recordan que·m seray tant llonyats
del pays dolç hon vostre cors habita,
ladonchs moris, si com desesperats,
malesin mi, fortuna y mala dita.
A Deu coman, bella, vostres beutats;
vostre capteny que tots mals foragita.
A Deu coman a vos, que·l mon honrats,
c’al mig del cor portats Honor escrita.
A Deu coman vostr’amoros esguart
ab que·m trasques lo cor d’on se devisa.
A Deu vos don, eras, puix qu’eu me part
de la mellor que may vestis camisa.
Reyna d’onor, heu suy en tota part,
o vius o mortz, vostres en tota guisa;
e prech a Dieu que ja de mal no·m guart
s’ieu part l’amor c’ay ins mon cor asisa.»
* * *
«Dompna, tot jorn vos vau preyan
que·m retingats per servidor,
e vos disets que dreyt’amor
no us port, si com de fin aman,
mas ab engan
qu’en autra part ay mon voler,
e que no us cuyt dar entenden
aur per argen;
mas veramen
escus’avez de mal deuter.
Car vos sabets, certes, lo ver
e conexets m’entencio,
si co·l malalt qui per rayso
lo metge conex que soffer
mal vertader;
e vos no vey, per molt que jur
ne me·n blastom, que me·n credats,
ans vos trufats
del temps passats:
de jorn en jorn feu me tal fur.
Dompna, trop mays que no me·n cur
vos [ets] e mils que no say dir;
si no u fay, prey Dieu [que] morir
me vegats pigor que taffur.
Donchs, per que dur
me fayts tants mals, pus vesets be
mon fin voler qu’en vos s’es mes,
que, mal que·m pes,
axi·m te pres
que d’altre no·m cur ne·m sove?
A, cors ten belh, car de merce!
Com no volets considerar
que muyr languen per vos amar,
e no suy cresutz de ma fe?
Ja no say re
que us puxa dir, plus de que us ay,
ne mon voler, qui ja·l sabetz;
mas vos havets
en car tals fets,
que mon afany ges no us desplay.
Mas d’er anan pus no us diray
que·m fessats mal ne bon respost:
pus que tal lo·m fessats tentost,
ans, vullats ho no, us amaray.
Qu’amor li play
e volch del tot que vostre fos
lo jorn que u[s] vi primeramen.
D’on pas turmen
e tan soven,
que vau marrits e cossiros.
Reyna d’onor, lunys amoros
no passech may tal penssamen
com cest, qui·m fen
lo cor e·l cen
can de mon dan no us sentits vos.»
* * *
COBLA ESPARSA
«No m’asalt d’om qu’en tots afars no sia
leyals e purs com la fina romana;
ne m’asalt d’om qui sinch jorns la setmana
ment en sos dits e vol ab drutz paria;
ne m’asalt d’om que·m leu ploma ne palla
de mon vestir ne·s jacte de batalla;
ne m’assalt d’om qui no hage vergonya,
car de tot past fay gorgua com segonya.»
.webp)
