Sebastià Sánchez Juan

1904-1974

Sebastià Sánchez-Juan (Barcelona 1904 – 1974) va ser poeta i corrector d’estil. Amic d’en Foix i d’en Dalí, va defensar les posicions avantguardistes dels anys 20. Encara molt jove publica el Segon manifest futurista (1922) i llibres que segueixen aquestes tendències, com ara Fluid (1924).

Treballarà com a corrector d’estil, sovint prop del seu mestre Pompeu Fabra. Va ser una persona molt catòlica que es va deixar enlluernar en un primer moment pel franquisme, però en la dècada del 50 tornà a publicar llibres en català, encara que lluny de les teories d’avantguarda que marquen la seva obra inicial. D’aquesta segona època destaquen Principat del temps (1961) i Escaiences (1974).

Amb motiu del centenari del seu naixement, els seus fills han impulsat l’edició en dos volums de la seva Poesia completa (2003) a l’editorial Claret. També va exercir com a traductor de poesia estrangera i va guanyar els Jocs Forals de Barcelona el 1936 i el Premi Ciutat de Barcelona de poesia el 1951.

 

Pàgina web elaborada per Xulio Ricardo Trigo per a l’AELC.
Documentació i imatges: Arxiu de l’AELC.

Castellano

Sebastià Sánchez-Juan

Sebastià Sánchez-Juan (Barcelona 1904 – 1974) fue poeta y corrector de estilo. Amigo de J. V. Foix y Salvador Dalí, defendió sus posiciones vanguardistas desde los 20 años. De muy joven publicó el Segon manifest futurista (1922) y otros libros afines a estas tendencias, como Fluid (1924).

Trabajó como corrector de estilo, a menudo cerca de su maestro Pompeu Fabra. Fue una persona muy católica que en un primer momento se dejó deslumbrar por el franquismo, pero en la década de los 50 volvió a publicar libros en catalán, aunque lejos de las teorías de vanguardia que marcaban su obra inicial. De esta segunda época destacan Principat del temps (1961) y Escaiences (1974).

Con motivo del centenario de su nacimiento, sus hijos impulsaron la edición en dos volúmenes de su Poesia completa (2003), publicada por la editorial Claret. También ejerció como traductor de poesía extranjera y ganó los Juegos Florales de Barcelona en 1936 y el Premio Ciurar de Barcelona de poesía en 1951.

 

Pàgina web elaborada per Xulio Ricardo Trigo per a l’AELC.
Documentació i imatges: Arxiu de l’AELC.

English

Biografia

Sebastià Sánchez-Juan (Barcelona 1904 – 1974) was a poet and style corrector. A friend of J.V. Foix and Salvador Dalí, he espoused avant-garde positions in the 1920s. He was very young when he published his Segon manifest futurista (Second Futurist Manifesto, 1922) and other books along the same lines, for example Fluid (1924). As a style corrector he often worked closely with his mentor, Pompeu Fabra.

He was a strict Catholic and was dazzled by the early days of the Franco dictatorship but, in the 1950s, he began to publish in Catalan once again, although these latter books represented a great departure from the avant-garde theories that marked his early work. Notable among the works of this second period are Principat del temps (Principality of Time, 1961) and Escaiences (Contingencies, 1974). He also translated poetry from other languages and was declared the winner in the 1936 Barcelona Jocs Florals Festival, and received the City of Barcelona Poetry Prize in 1951.

On the occasion of the centenary of his birth, his children have collaborated in bringing out his complete Poetic Works, published in two volumes by Claret (2003).

 

Web page: Xulio Ricardo Trigo for AELC.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Sebastià Sánchez-Juan va néixer a Barcelona el 10 de novembre del 1904, al barri de Sants. Els primers estudis els du a terme al Centre Catòlic, però s’ha de destacar que la seva formació és sobretot de caire autodidacta. Entre les primeres devocions hi ha Joan Salvat-Papasseit i també Pompeu Fabra, de qui va ser deixeble. Els seus contemporanis el consideren un dels millors correctors de l’època, i com a tal deixa la seva empremta a diaris com La Nau o El Matí.

Des de l’adolescència pren partit pels corrents futuristes que arriben a Catalunya, i participa en tertúlies com la d’El Ateneillo. Ja el 1922 publica el Segon manifest futurista (contra l’extensió del tifisme en literatura), per al qual fa servir el pseudònim David Cristià, i dos anys més tard veu la llum el seu primer llibre, Fluid, on deixa molt clara la seva adscripció avantguardista. No és estrany en un poeta que, com recorda Albert Manent, des de molt jove ja era amic d’en Foix i d’en Dalí.

Fins a l’esclat de la guerra civil, Sánchez-Juan manté una activitat incessant. Publica nombrosos llibres de poemes: Constel·lacions (1927), Elegies (1928), Divagacions (1929) o Poemes de promès (1933), entre els més destacats. A poc a poc abandona l’avantguarda i s’adscriu a les tendències de l’època, com ara el modernisme o la influència de Josep Carner. El 1931 es casa amb Maria Bosch, amb qui tindrà nou fills.

Només acabada la guerra reuneix una antologia de poemes sota el títol de Prismes (1939), però el llibre només podrà ser llegit pels amics i gràcies a la seva adscripció al règim franquista, del qual farà una exaltació a Régimen (1940).

Durant la dècada dels anys 40, Sánchez-Juan publica poesia en castellà: Sonetos (1949) o Blanco y rosicler (1946). A partir dels 50 reprèn l’edició en català i edita Claror (1952), Principat del temps (1961), Somnis i èxtasis (1967) i Escaiences (1974), entre d’altres.

El seu interès per la poesia d’altres latituds el porta també a publicar dos llibres de versions poètiques: Miralls (1955) i Versiones líricas (1972).

Recentment s’ha editat la seva Poesia completa en dos volums a l’editorial Claret, continuació de la tasca ja empresa per l’editorial Columna el 1995 amb la publicació del primer.

Premis

• Viola d’or i argent als Jocs Florals de Barcelona (1936).
• Premi Ciutat de Barcelona de Poesia Catalana (1951).

Sonetos

Vincles

Comentaris d'obra

El 1922 Sànchez-Juan, signant David Cristià, publica el Segon manifest futurista (contra l’extensió del tifisme en literatura), inspirat en el seu mestre Salvat-Papasseit. Als divuit anys tornava contra els «poetes amb minúscula» i contra aquell establishment. El 1924 publicà el recull poemàtic Fluid, en la línia de Marinetti, ple d’experimentació i pirotècnia: «Els muls beuen aigua d’estrelles / i se n’empassen de senceres». No hi trobem tanmateix arrels anarcoides o polítiques. Es el joc verbal de qui de jove ja era amic de Foix i de Dalí.

El 1927 abandonà el futurisme, bé que n’hi ha rastres en d’altres llibres, i publicà Constel·lacions, on trobem cançons, a la manera tradicional, romanços i es veu que el poeta s’incorpora a un Noucentisme evolucionat. Elegies (1928) té poemes religiosos i reflecteix un idealisme desmaterialitzat. Cua de gall (1929), que plaïa tant a Guerau de Liost, evoca Chaplin o la guia telefònica al costat d’una salvatiana Oda al Poble Nou o una altra oda al cirabotes. Divagacions (1929) és poc significatiu. Poemes i cançons es hen postsimbolista, carnerieja i hi trobem epitalamis i un tarannà enamoradís, lluny de l’erotisme de Salvat. En tots aquests llibres no manquen unes dosis d’onirisme… Poemes de promès (1933) és un «himne a l’amor i al matrimoni», un poc naïf.

(Albert Manent: «El centenari del poeta Sànchez-Juan», Avui (Barcelona), 20 d’abril de 2004)

* * *

J.C. Si hagués d’escollir un llibre d’entre tots els que té, quin es quedaria?
J.P. El que escolliria, el que ara m’agrada més, és un recopilatori de Sebastià Sánchez-Juan que es diu Prismes. Fullejant-lo fa uns dies vaig descobrir un vers que em va deixar incrustat a la vida per tota la meva existència: «No em deu amor que no em sacia, doneu-me joia per morir». Em vaig quedar de pedra picada. Doneu-me joia per morir. Qui té joia per morir? Ningú!

(Jordi Cervera: «Última entrevista amb el poeta Joan Perucho», Avui (Barcelona), 25 de desembre del 2003)

* * *

De tots els continuadors de Salvat, Sánchez-Juan, malgrat les caigudes de to i la raresa de la seva trajectòria, és el més fidel i, sens dubte, el més brillant.

(Joaquim Molas: «Els moviments d’avantguarda: Altres poetes: Sánchez-Juan», a Història de la Literatura Catalana, vol. 9. Barcelona: Editorial Ariel, 1987, p. 361-367)

Antologia

LLÀNTIES

Llànties de la vida
Fecundades amb el llevat dels homes
Llànties brillants
qui cremeu el ble greixós del Sacrifici

Llànties eternes
penjades del meu cor
amb cadenetes de diamants utòpics

Llànties-Poemes
de carn i sang i ànima
ai si us apaguéssiu.

(Fluid, 1924)

* * *

DIVAGACIO PRIMERA

Pintura verda i cortina de puntes:
finestra —i coixins
que s’adormiren, en llits blancs, com nins
amb les manetes juntes.
El passerell en ferros, esquitxats
de calç àdhuc sa ploma, xiuxejà a mon paraigua
sa perla reticent, que avui ja és aigua
als bassols de les meves ciutats.
El temps no ha clos la ferida
que deixà el bes,
ni cicatritza la pregunta ardida
oberta al cor en ressonar: «Mai més.»
La sang, les benes blanques del jorn, ses polsegueres,
endolceixen la vida i li donen color,
mentre en aigües molt pulcres es filen les banderes
i en beu l’anyell sens marca de l’alta resplendor.
Compassos: el metrònom i el rellotge més vell van tots sols.
Ara em tornen al cor, d’uns temps esborradissos,
lli de sobrepellissos,
i cel de rossinyols.

(Divagacions, 1929)

* * *

SOMIEIG D’UN FRUIT ESCLAFAT PER TERRA

Abans jo era un món tancat en mi mateix.
Ara, esberlat, em veig, i veig totes les coses:
vidrieres, papallones, llaminadures;
roba estesa, palets com verges que existiren;
els qui no tenen res, els gais i els temorosos;
els peus nus d’ unes dones i uns infants, la pluja.

(Somnis i èxtasis, 1967)

* * *

SANT JORDI, UN ANY

Descavalcat i desguarnit de llança
mentre el cavall aspira olor de flors,
veniu, amb gest de pau que ajunta i llança,
a dar-nos roses on floriren plors.

Insinueu l’adveniment d’un dia
pressentit com la flor de l’ametller:
ja us reveurem, amb noble gosadia,
enfonsà’ el cer al drac, sant cavaller.

Als qui pateixen en recer o exili,
i a qui ja entén però no pot sentir,
doneu-los, oh sant Jordi, el vostre auxili:
convertiu el malson en fresc matí.

El zel clos, baldament l’amor que intenta
obrir, i el mal, caricaturen Déu.
Feu davallà’ a la nuditat contenta,
com a les carns de santa Eulàlia, neu.

(Escaiences, 1974)