Novel·la Narrativa breu Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Altres Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Cèlia Sànchez-Mústich

Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954). La seva obra, essencialment poètica, aplega també novel·la, narrativa breu i narrativa de no ficció, i ha estat qualificada d’univers ben personal i d’allò més suggestiu, una feliç convivència de gèneres diversos que l’autora ha aconseguit convertir en fructífers vasos comunicants.»

El curt Ràdio Taxi de Jordi Bueno, estrenat als cinemes el 2012, s’ha basat en un dels seus contes. Ha participat en diversos recitals arreu dels Països Catalans. Ha rebut, entre d’altres, el premi Mercè Rodoreda de narrativa, el Crítica Serra d’Or, el Miquel de Palol o el premi Octubre de poesia. Ha impulsat projectes creatius i des del 2007 codirigeix la singular Festa de la Poesia a Sitges. Diversos poemes seus han estat traduïts i antologats a publicacions entre les quals figuren Galeusca –antologia poètica 1990-2003; 48 poètes catalans pour le XXIe siècle; He decidido seguir viviendo (Universitat de Guadalajara, Mèxic), Parlano le donne, poetesse catalane del XXI secolo, Xeixa-fourteen catalán poets, Mig segle de poesia catalana o la revista literària francesa Europe. Entre els seus més de quinze llibres publicats, podem citar la novel·la Tercer acte d’amor, el llibre de contes Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més, també el llibre de gènere inclassificable, a mig camí de l’assaig, l’article i les memòries novel·lades, Els vells, aquella nosa, i els seus darrers llibres de poemes On no sabem (2010) –publicat també a França i Quebec en edició bilingüe, amb traducció de François-Michel Durazzo–, A l’hotel, a deshora (2014), La gota negra (2018) i Mudança endins (2022).

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Bea Fernández per a l’AELC.
Documentació: Arxiu de l’autora.
Fotografies: © Albert Roca; © Laura Cuch; arxiu personal de l’autora.

Castellano

Cèlia Sànchez-Mústich Castellano

Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954). Su obra, esencialmente poética, reúne también novela, narrativa breve y narrativa de no ficción, y ha sido calificada de «universo personal y altamente sugestivo, una feliz convivencia de géneros diversos que la autora ha conseguido convertir en fructíferos vasos comunicantes».

El corto Ràdio Taxi de Jordi Bueno, estreno en los cines en 2012, se ha basado en uno de sus cuentos. Ha participado en diversos recitales en los territorios de habla catalana. Ha recibido, entre otros, el premio Mercè Rodoreda de narrativa, el Crítica Serra d’Or, el Miquel de Palol o el premio Octubre de poesía. Ha impulsado proyectos creativos y desde 2007 co-dirige la singular Festa de la Poesia a Sitges. Varios de sus poemas han sido traducidos y antologados en publicaciones entre las cuales podemos citar Galeusca –antología poética 1990-2003–; 48 poètes catalans pour le XXIe siècle; He decidido seguir viviendo (Universidad de Guadalajara, Méjico), Parlano le donne, poetesse catalane del XXI secolo o la revista literaria francesa Europe. Entre els seus més de quinze llibres publicats, podem citar la novel·la Tercer acte d’amor, el llibre de contes Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més, també el llibre de gènere inclassificable, a mig camí de l’assaig, l’article i les memòries novel·lades, Els vells, aquella nosa, i els seus darrers llibres de poemes On no sabem (2010) –publicat també a França i Quebec en edició bilingüe, amb traducció de François-Michel Durazzo–, A l’hotel, a deshora (2014), La gota negra (2018) i Mudança endins (2022).

Es socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Bea Fernández para la AELC.
Documentación: Archivo de la autora.
Fotografías: © Albert Roca; © Laura Cuch; archivo personal de la autora.

English

Cèlia Sànchez-Mústich English

Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954). Her work, mainly poetic, also covers novels, short stories, essays and other non fiction prose writings, and it is praised for the way in which she links the different genres she deals with, and her original points of view.

The short movie Ràdio Taxi by Jordi Bueno, premièred at the cinemas in 2012, was inspired by one of her stories. She has performed in several poetry readings throughout the Catalan speaking territories. She has been awarded, amongst others, with the Mercè Rodoreda prize for narrative, the Crítica Serra d’Or prize, the Miquel de Palol prize and the Octubre prize for poetry. She has promoted several cultural projects and from 2007 she is co-directress of the peculiar «Festa de la Poesia» (Festival of Poetry) in Sitges. Some of her poems have been translated and selected for anthologies in publications such as Galeusca –poetic anthology 1990-2003–; 48 poètes catalans pour le XXle siècle; He decidido seguir viviendo (University of Guadalajara, Mexico); Parlano le donne, poetesse catalane del XXI secolo or the French literary review Europe. Among her more than fifteen published books, one could highlight the novel Tercer acte d’amor (2000), the short stories book Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més (2013), also the book of unclassifiable genre, half way through the essay, the article and the novelized memoirs, Els vells, aquella nosa, and his last books of poems On no sabem (2010) –also published in France and Quebec in a bilingual edition, translated by François-Michel Durazzo–, A l’hotel, a deshora (2014), La gota negra (2018) and Mudança endins (2022).

She is a member of AELC (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Bea Fernández for AELC.
Documentation: Personal files of the author.
Photograph: © Albert Roca; © Laura Cuch; personal files of the author.

Biografia

La meva mare –vés a saber si perquè ja ho duia de cap des que em llegia poemes a la seva panxa, o bé per una oportuna manca de cangur– va començar a dur-me a unes tertúlies poètiques quan jo tenia sis anys. Allà, de mica en mica, vaig descobrir no ben bé què era un poema, però sí que valia la pena intentar descobrir-ho. Des d’aleshores escric poesia i continuo sense aclarir l’enigma, tot i que ara ja sé que no aclarir-lo és un plaer afegit.

La meva primera escola era força catalanista i antifranquista, i a casa hi tenia el pare, que era militar, aragonès i de dretes. És a dir, tot un còctel, i amb els ingredients propis d’aquella època capiculats: parlava català a escola i castellà a casa. El còctel, aquest i d’altres que no explico per no embolicar la troca, han influït en la meva narrativa: tinc una certa tossuderia a fer dialogar i conciliar personatges extrems o antagònics.

No m’he decantat per estudis filològics perquè la perspectiva –quan hauria estat el moment– em causava neguit, em feia la sensació que furgar en aquell material lingüístic que a mi em servia per a respirar des dels sis anys era com deixar que em fessin l’autòpsia en viu. Això em va convertir, amb tots els seus inconvenients –que n’hi ha molts– i més d’un avantatge, en autodidacta, o més ben dit, en buscadora «per lliure» de crítics i mestres.

Tot i haver fet poesia abans que narrativa, i tal com vaig acordar un dia amb l’amic Sam Abrams, en el meu cas no hi ha transfuguisme sinó bicefàlia (dimensions dels caps, a part). I pel que fa a la llengua, si em vaig decantar pel català com a llengua literària tot i haver parlat castellà a casa fins als dinou anys i haver-hi escrit els primers poemes, potser va ser per la mateixa raó que si dos amics em convidessin a sopar el mateix dia, triaria (a igualtat de condicions, afinitat, bones perspectives de passar-ho bé, etc.) aquell de tots dos que menys amics o amigues tingués per acompanyar-lo.

Professionalment, m’he dedicat, entre d’altres activitats ben dispars, a l’ensenyament de la música. Vaig fer la carrera a Arts del Ritme, una escola ja desapareguda que ens inculcava el sentit de l’espectacle i ens feia viure la complicitat entre música, dansa i poesia. Tots fèiem una mica de tot, i recordo que tan aviat em trobava al Romea acompanyant a la guitarra un quadre flamenc, com executant un fons de piano per a les estudiants de ballet, com disfressant-me de Goya i donant suport plàstic a un text poètic sobre el pintor. La meva formació en aquest àmbit m’ha permès col·laborar musicalment amb altres poetes, i fins i tot amb mi mateixa, ja que durant molt temps vaig acompanyar-me al piano o la guitarra en alguns dels meus textos (dits, no cantats) a tall de contrapunt. Això només ho feia quan «el guió ho requeria» –reconec que el silenci no deixa de ser el teló de fons més fiable per a la veu poètica– i quan el dia encara tenia quaranta-vuit hores…

M’ha interessat força la lectura pública dels poemes, la participació en trobades i festivals. I recordo amb molt d’afecte les tertúlies poètiques que vaig tenir el plaer de presentar durant uns quants anys a Lailo, un espai alternatiu i càlid (era una rebotiga al barri del Raval) on els poetes llegien a tocar del públic i entre penjarobes i objectes reciclats.

Des de l’any 2000 visc a Sitges i visc Sitges intensament, m’hi vaig traslladar amb la mare (amb gran dependència) i l’àvia de més de noranta anys per tenir-ne cura en un ambient més festiu. L’any 2007 vaig emprendre el projecte de la Festa de la Poesia a Sitges, creada i des d’aleshores dirigida amb el company poeta Joan Duran i Ferrer, un intens, artesanal i personalitzat homenatge als poetes on es garanteix la síndrome d’Estocolm als «poetes segrestats». També a Sitges hi vaig trobar, l’any 2011, la meva darrera parella, en Florenci Salesas, un artista integral amb el qual he compartit participació en discs, recitals poètics amb música, espectacles lúdics, i amb qui he fet petites incursions en la música electrònica.

L'autora amb el poeta Màrius Sampere, durant el recital conjunt al voltant de l'any 1995.
L'autora amb el poeta Màrius Sampere, durant el recital conjunt al voltant de l'any 1995.
L'autora amb l'actor Fernando Guillén, que va participar en la presentació d'<i>Il·lusionistes del futbol</i>, a finals del 2007. ©Albert Roca
L'autora amb l'actor Fernando Guillén, que va participar en la presentació d'Il·lusionistes del futbol, a finals del 2007. ©Albert Roca
L'autora amb Vinyet Panyella, Montse Rodés i Lluïsa Julià, a Gandia, l'any 1998, després de participar en un recital recordant Maria-Mercè Marçal.
L'autora amb Vinyet Panyella, Montse Rodés i Lluïsa Julià, a Gandia, l'any 1998, després de participar en un recital recordant Maria-Mercè Marçal.
L'autora amb Joan Duran i literalment (i literàriament) arrossegada per Vicenç Altaió. ©Laura Cuch
L'autora amb Joan Duran i literalment (i literàriament) arrossegada per Vicenç Altaió. ©Laura Cuch
L'autora amb Carme Sansa i Sebastià Portell a la Llibreria Ona, durant la presentació de <i>Mudança endins</i>.
L'autora amb Carme Sansa i Sebastià Portell a la Llibreria Ona, durant la presentació de Mudança endins.

Premis

  • Rosa Leveroni (1990): El lleu respir.
  • Don-na (1992): Diagnòstic: lluna nova.
  • Miquel de Palol (1996): Taques.
  • Mercè Rodoreda -de la Nit de Santa Llúcia- (1999): El tacte de l’ametlla.
  • 7LLETRES (2008): No. I Sí.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia (2010): A la taula del mig.
  • Premis Octubre: premi Vicent Andrés Estellés de poesia (2010): On no sabem.
  • Ploma d’Or del Consell Municipal de Cultura, Ajuntament de Sitges (2010).

La gota negra.

Vincles

Comentaris d'obra

Sobre Si creus que hi soc

Tenir junts, per exemple, els poemes «menstruals» de Llum de claraboia, el còctel de vida i poesia d’«Últim hotel» o algunes de les terribles peces sobre l’experiència de la pèrdua de Mudança endins, és prou per fer-se el càrrec de l’audàcia, la imaginació i la sensibilitat de qualsevol obra signada «Sànchez-Mústich».

(Pere Ballart: “La Cèlia davant el mirall”, Lletres bàrbares, gener de 2025)

Sobre Mudança endins

Ser mare de la mare i de la mare de la mare, un relleu que tanca un cercle i converteix l’amor en quelcom visible i visionable: l’espectacle d’estimar-nos. És a dir, de l’afecte se’n fa un meta-efecte, com l’escriptura és una meta-realitat, i el poeta una meta-persona.

(Anna Aguilar-Amat: “Cèlia Sànchez-Mústich o la calma d’estimar”, El temps de les Arts, 25 de setembre de 2022, i El temps, 3 d’octubre de 2022)

Sobre Els vells, aquella nosa

Retrat immisericordiós però ple d’amor, Els vells, aquella nosa ha sacsejat les consciències durant aquests mesos de pandèmia.

(David Castillo: “Hem de canviar la mirada sobre la vellesa”, El Punt – Avui, 24 desembre de 2020)

Sobre La gota negra

“Cal engegar”. D’on diantres surt el doll tan afuat d’aquesta dona-poeta, dona-sirena, però no pas per cap caprici teratològic sinó per la resplendor mitològica que traspua aquesta poesia moderníssima, que posa cap per avall totes les retòriques per crear la seva pròpia, sense escarafalls ni sofisticacions ni contemplacions, anant sempre al gra.

(Víctor Obiols: “La tercera veu del cànon”, Ara Llegim, 9 de març de 2019)

Sobre Cet espace entre nous

Assez curieusement, la critique a du mal à cerner son univers, se contentant d’en sougliner la singularité et cette façon souvent biasisée de ne pas affronter la réalité directement. Ill y a chez Cèlia Sànchez-Mústich une manière de rôder autour du miroir avant de le traverser, d’approcher par petites touches le coeur de l’Autre, son noyau. Sa phrase se développe du pianissimo à l’allegro moderato, avec précision, pour faire advenir la parole. Habités par ce tempo, le réel, les objects, le visage de l’autre prennent subtilment une indépendance fantastique qui trouble le lecteur. Pourtant, rain de plus familier que cette singularité, rien de plus surprenant que cet univers si quotidien, un monde à deux: l’homme et la femme, la femme et le monde, tout dialogue chez Cèlia Sànchez-Mústich.

(François-Michel Durazzo, ressenya dins Europe, Revue littéraire mensuelle, març de 2013)

Sobre Ara et diré què em passa amb les dones

Catorze contes dels quals no en sobra cap pàgina (…).

Mala llet condensada. El to narratiu de Sànchez-Mústich és una combinació especial d’amargor i cofoisme que deixa la sensació d’una riallada elegíaca. Aconsegueix embellir aquest curtcircuit entre dolor i humor.

(Jordi Puig Ferrer: “Pau absoluta”, Caràcters, núm. 67, primavera de 2014)

Sobre On no sabem

L’emoció ens sembla pròxima, ens impacta perquè reconeixem els elements de què se serveix i perquè admirem la manera que tenen aquests elements de combinar-se.

(Jordi Llavina. El Punt. Presència, 6 de febrer de 2011)

Sobre No. I sí

Fet amb tanta intel·ligència, i literàriament tan eficaç, una mostra de com l’art del doble sentit va molt més enllà del gag i l’acudit

(Miquel de Palol. Bulevar, El Mundo, 16 de març de 2009)

Sobre Peret, l’ànima d’un poble

Més tard, quan la notable escriptora sitgetana Cèlia Sànchez-Mústich –notable com a poeta i com a novel·lista– va escriure el retrat de Peret, tan farcit d’hores i hores de conversa de la neboda amb l’oncle, tots dos amb càrregues íntimes de melodies, vaig saber que Peret era molt més que una anècdota i sí un homenot de gruix, en el cor d’una cultura massa desnerida.

(Ignasi Riera: “La columna”, El Punt Avui, 4 de setembre de 2014)

Sobre Llum de claraboia

Una obra despullada de tota ornamentació i que serveix com a taula de salvament de l’existència. Es tracta d’una tríada abstracta presentada com a oxímoron: el dubte com a afirmació, la pèrdua com a trobament i el buit com a espai habitable.

(Susanna Rafart: “Jo desafio el mur alçat”, Avui. Cultura, 11 de març de 2004)

Sobre Tercer acte d’amor

Una obra extremament arriscada i valenta (…). No és sols una bona novel·la feta des de la plena consciència i experiència del propi ofici, sinó que pertany a una mena d’obres molt més extraordinàries que acaben transcendint el propi art per endinsar-nos en uns territoris morals on cap escriptor no hi arriba si abans no s’hi ha atansat com a persona.

(Àlex Susanna. El Mundo, 2002)

Sobre Les cambres del desig

Una novel·la que sorprendrà gratament per la manera com és tractada la sexualitat i els sentiments religiosos.

(Joan Josep Isern. Avui, 2000)

Entrevistes

—A Llum de claraboia els oposats es troben…
—Sí, ho sé intuïtivament: el dubte és un terreny segur, contràriament al que pugui semblar. L’esperança neix quan s’ha perdut tota esperança i el salt al buit, de fet, és un salt des del buit, a partir d’on es pot créixer.

—En quins moments escriu?
—No puc dir-ho amb precisió. Escric arreu. El poema t’arriba a llambregades. És el poema qui et caça al vol, fent altres feines o mentre parles amb algú. Després, en un primer moment pots escriure setze versos i quan el dones per acabat en té sis. Saps el que no vols dir. Enriquir un poema és treure’n tot el que hi sobra.

—Prioritza la forma o el fons?
—Crec que la forma és el fons. Això vol dir que el fons neix amb la forma. No és tan important el que dius sinó com ho dius. La forma entesa com el lloc des d’on et mires el poema. El poema és comparable a una fotografia artística: l’angle des d’on mires dóna l’efecte i provoca una determinada reacció. Val la mirada, no allò fotografiat.

—Té l’art de fer que paraules gastades, com amor, sonin diferents, als seus poemes…
—Les paraules no es gasten. Es gasta el context en què s’utilitzen. Tot és relatiu.

—Poesia per a què?
—No ho sabem. Justament aquest és el seu sentit principal. Que hi hagi coses que aparentment no serveixen per a res i siguin capaces de trasbalsar-te i convulsionar-te és esperançador. La poesia és com el sentit de l’humor: l’art de raonar l’irraonable. El poema desencadena unes vibracions, i un acudit, rialles. El seu format petit també fa que hi hagi molts poemes i acudits dolents, perquè tothom s’hi atreveix. En canvi, si són bons…

(Virgínia Mascaró: Fragment d’entrevista a Cèlia Sànchez-Mústich, Avui. Diumenge, 2004)

* * *

Cèlia Sànchez-Mústich presenta, en Tercer acto de amor (Proa), su segunda novela, una historia de gran intensidad en la que trata con sutileza la compleja realidad de esta demencia. La obra es una historia de amor clandestino entre Sara, realizadora de un programa radiofónico nocturno i Armand, un trompetista de jazz treinta años mayor que ella y que en sus últimos años contrae dicha enfermedad.

«Es una historia de comunicación, además de un relato de amor» dice la escritora. […] La relación de la pareja protagonista se ha basado en gran parte en el sentido del humor y en la ironía, y, aunque parezca paradójico en una situación tan dramática, estos elementos siguen presentes hasta el final de su historia. «Armand usa el humor como un antídoto contra la impotencia de la enfermedad. Y yo, como autora, lo utilizo para dar una salida de aire a la intensidad y densidad de la novela. El humor es compatible con un número muy elevado de situaciones. Es una herramienta, una fuerza inexplicable y mágica, como la poesía» dice Sànchez-Mústich. La escritora empezó su carrera literaria publicando poesía y esta vertiente lírica asoma en muchos momentos de esta novela. «No hay paredes maestras entre los géneros, y es bueno que sea así, que sean vasos comunicantes. Este tema necesitaba tratarlo con pequeñas dosis de humor y también una buena dosis de poesía. Se trataba de lograr un equilibrio entre reflexión y pasión, entre humor y crudeza, entre una voz narrativa y una voz poética». Sànchez-Mústich, que para escribir el libro se documentó a partir de psicólogos y «en propia piel», dice que «la forma en que una persona vive su demencia, está en proporción directa a como ha sido esta persona: mi personaje ha sido inteligente, complejo, con recursos mentales, heterodoxo, contradictorio e irónico, por eso la vive del todo consciente de lo que le está pasando».

(Rosa Maria Piñol: «Amor en tiempos de Alzheimer», La Vanguardia, 25 de maig de 2002)

Antologia

Que la meva mare tingui set anys, si us plau.
Que vagi a un hospital on la cuidin
amb l’empatia radiant que provoquen els infants.
Set anys que allunyin rictus i paraules fosques,
que atreguin voluntaris de promptitud heroica.
Un hospital on vetllin per ella amb dèria de colors
i globus i cares de pallasso.
Que la meva mare tingui set anys, si us plau!
Ho demano perquè soc la seva mare.

(Mudança endins, Tanit, 2022)

* * *

Perquè ja, tan aviat, puc riure,
dius que el dol m’és lleuger.
Què en saps tu, de les rialles,
del torrent on s’originen,
de l’embat que les empeny als llavis,
de com es fan amigues del dolor
perquè el dolor no rigui l’últim.

(Mudança endins, Tanit, 2022)

* * *

John Ford podia esguardar el cel hores i hores
fins que arribessin els núvols precisos que requeria l’escena.
Pacient, amb la càmera aturada.
Abocats al balcó, esperem l’instant en què els núvols
dibuixin una porta d’emergència, l’hora
de cridar els actors perquè muntin els cavalls
i s’escapin de la no-ficció.

(Mudança endins, Tanit, 2022)

* * *

Si les boques d’antics amants s’esborressin
nosaltres desapareixeríem.
Cristalls d’un floc de neu fent un dibuix
que no coincideix amb cap altre
i per això no l’oculta.
Així ens besem,
com un deixar d’ocultar neus
que ens han cobert els llavis.

(La gota negra, Pagès, 2018)

* * *

L’he triat. M’hi atanso.
Al mateix temps ell també
s’apropa a mi com si em triés.
Desconeguts enmig d’un carrer
desconegut. Dos miralls imantats,
alhora entrebadem la boca.
L’estranya sincronia ens desconcerta.
Què hi fem, l’un davant de l’altre
puntuals a una cita inexistent?
Destravem, per fi, la gola
sobreposant les veus:
—Jo preguntava…
Titubeig, mitja rialla.
Tots dos demanem per un carrer
—Quin és, el seu? —fem a l’uníson.
I ens diem els carrers
com qui fa un intercanvi
de targetes, de noms de fills,
de contrasenyes per accedir
a un club selecte.
No ens hem triat,
ens hem reconegut:
estels binaris,
cànons inversos,
éssers que busquen i troben
uns altres éssers que busquen i troben.

(La gota negra, Pagès, 2018)

* * *

LA CAMBRA D’HOTEL

«Posa amor allà on no hi ha amor
i en trauràs amor» —va dir la santa,
que no devia estar pensant
en cambres d’hotel no beneïdes.
Ara, si jo gosés entrar en qualsevol
cambra d’hotel, no en podria sortir,
de tan frondosa com seria la teranyina
o implacable la mel, o paralitzant
la injecció de l’amor atresorat.

M’hi quedaria, atònita,
a mig camí de la porta i la terrassa,
als peus del llit, amb una mitja
aturada al genoll
dubtant per sempre més
si me l’estic posant o descorrent.

(A l’hotel, a deshora, Edicions Curbet, 2014)

* * *

FUSIONS

Un lapsus de temps i espai,
i se m’encreuen als ulls
la processó de dijous sant
amb la rua del carnestoltes,
encavalcades fins a fondre’s
en una plaça on l’embús
ha tallat els carrers de sortida.
L’encens amarat de cervesa,
les plomes encastades als ciris.
La samba cada cop més punyent,
i més embogida la saeta.
Caputxes i antifaços, rere el trau
dels ulls, comparteixen
idèntics i minúsculs paisatges.
L’una a espatlles de l’altra,
tristesa i eufòria
s’enfilen dalt de tot
de les carrosses en pal
buscant un cos entre la multitud,
un sol cos per a totes dues,
urgent, el meu. Li fan senyals.

(A la taula del mig, Moll, 2009)

* * *

L’ALTRE GUANY

Tan sols reconec el plaer extrem
de ser peó que avança pels escacs
i arriba a l’altra banda
i es transmuta en torre
des d’on mirar-s’ho tot,
abraçar-se a tot, traduït a la llengua
de les campanes, de la mare voltor,
dels núvols llanosos, per prendre alè
un sol instant, un sol moviment
abans que una altra peça l’expulsi del regne
del qual ja no li cal res.

(A la taula del mig, Moll, 2009)

* * *

ALZHEIMER

Aquest és el nom del meu rival.
Qui t’allunya de mi.
Però com si es tractés d’una altra dona
envaint-te el pensament, lluitaré
per defensar un minut d’amor.
I si cal, aprendré, com tu,
a acariciar la seva pell,
a endinsar-me en la boira del desvari.
A compartir-te.

(Taques, Edicions 62, 1997)

* * *

PROGRESSIÓ

L’home culte
em parlava de la bellesa de l’Amazònia,
de l’amor en la literatura,
de la guerra del Pacífic,
dels miracles segons la ciència.

L’home savi,
de la guerra,
dels miracles,
de la bellesa,
de l’amor.

L’home
em va fer l’amor i la guerra.
Va ser aleshores,
que vaig aprendre a fer miracles
per tal d’arreplegar, d’un sol braçat, tanta bellesa.

(A la taula del mig, Moll, 2009)

* * *

DOBLE INFLUX

Em transformo.
Amb la despulla d’un prec
que, cíclic, s’eleva,
he tacat la lluna de vermell.
Només el doctor Jeckyll
podria guarir-me del neguit
però li he donat cinc dies lliures.
També la lluna estrena influx
i davalla, rodona, pel meu ventre
fins aturar-se als llavis
acarminats de sang, i ser el focus
que hi desvetlla l’absència.
Em transformo.
Durant cinc dies l’enyor
irromp en el goig, com la foscúria
d’un cinema en un matí lluent.
A la pel·lícula
només hi surt Mr. Hyde.

(Llum de claraboia, Pagès 2004)

* * *

FOTO ACTUALITZADA

M’heu demanat una foto recent
i us n’envio una de quan tenia sis anys.
Trucada: jo, als sis anys,
asseguda al llit de la cambra on ara dormo,
sobre els llençols que l’amant ha desfet.
Amb les mans arrapades
a preguntes que he engabiat
en una carta als reis
i els peus que no arriben a terra,
descalços de creuar amb sigil
el laberint de les pors
i trepitjar el raïm del vi que avui
em crema els llavis.
Jo, als sis anys,
observada pels objectes dels prestatges
que destrien els meus ulls d’entre els meus.

Encara dubto, davant la bústia,
si he fet bé d’enviar-vos la foto
d’aquesta nena amb la carta a les mans
i els ulls pregant-li a l’objectiu
que la retrati exactament com sóc.

(A la taula del mig, Moll, 2009)

* * *

REVELACIÓ

La nit és la porta tancada
i la lluna un espiell per on veig
milers d’esperits
gesticulant amb somriures
un missatge inaudit, frisós, urgent:

que no hi ha porta.

(Llum de claraboia, Pagès, 2004)

* * *

CADENA

Com el gos que pressent l’atac epilèptic de l’amo
i li borda perquè jegui o mossegui un tou de roba.
Així, déu meu, t’alerto, quan ets a punt de caure.
Jo sóc el teu gos, com sóc déu per al meu gos,
com qui sap si tu ets el gos d’un altre déu
que potser mai no cau inconscient i convuls.
Borda-li que et salvi, i a mi, i al meu cadell,
que no es perdi ni una anella de cap de les cadenes
que entrelliguen els éssers. Perquè avui respiro l’aire
dels nens de claveguera, i un dolor vagabund
esgarrapa el meu cos que és la tomba de l’amo.

(A la taula del mig, Moll, 2009)

* * *

INCONFESSABLE

Hi oculto les endergues, al garatge.
Els regals pertorbadors amb què m’han premiat
i castigat alhora. Les noses més feixugues,
els objectes que fa invisibles la rutina dels ulls.
I els altres objectes, sobretot els altres,
la pala amb què vaig fer el sot dels crims
involuntaris, les bambes amb soles tacades de sang.
També hi ha les vostres veus benignes,
que s’hi esmunyen des de fora, passegen
entre destorbs, canten quan em veuen,
mal empastades a posta per no semblar
que en són una de sola, desafinant
a plaer per fer-me riure.
Ningú no en sap res, d’aquest desori,
ni del buit del cotxe que mai no ha existit.
De tant en tant, faig martingales:
poso rodes als objectes, els enganxo un motor,
els penjo un compact disc amb les vostres
veus gravades, desbarro la porta del garatge
i surto a esbargir-me.

(A la taula del mig, Moll, 2009)

* * *

CREUER

Vaig morir a cada port
d’un creuer de ciutats
adolescents.

Recordo que hi deixava
—la memòria fondeja
vora els llavis—
un amor a cada mort.

(Temperatura humana, 1994)

* * *

DUEL

Pel símbol de la creu
-el contrapal que afirma
excel·lint el que nega-,
pel signe de la suma
-una ratlla que esventra
la ratlla que resta-,
dedueixo la llum
que se suma a la fosca,
s’hi afirma i la venç.

(Llum de claraboia, Pagès, 2004)

* * *

CONFLICTE MÉS ENLLÀ

Com seria,
si en un més enllà també carnal
-filem més prim: sexuat- us retrobés?
Quina fulla, quin mirall,
podrien escindir-me o desdoblar-me?

Jugaríem tots tres arraulits en un llit per a dos
o tots dos rodolant en un llit per a tres?
S’hi esmunyirien, també, les vostres amants,
les que haurien escrit, qui ho sap,
aquest mateix poema
de vèrtexs innumerables
difuminant-se entre els llençols,
i jo em corsecaria, muda, tendra,
fins que m’aventurés a compartir-vos
amb una extrema rendició?

O ja és així que hem viscut sempre
i no ho sabíem.

(On no sabem, Tres i Quatre, 2010)

* * *

DOBLECS

Algunes pàgines del llibre
estaven doblegades per l’angle superior.
N’he alçat, d’amagat i amb reverència,
els triangles menuts de les puntes.
Ha estat com obrir les finestres
d’una casa tancada i barrada
des de feia molts anys
i anar descobrint les empremtes
dels teus dits als porticons.

(On no sabem, Tres i Quatre, 2010)

L’ALTRE JO

Era un afer clandestí, la meva relació amb l’escriptura. Un amor antic i suspès en el temps. La paraula «compromís» esdevenia impròpia, diria que obscena. I tal com aquelles parelles que no senten cap desig de signar papers, a mi no se m’acudia la possibilitat de signar un contracte editorial, la coberta d’un llibre… Així va ser durant molt de temps, potser perquè al començament només escrivia poemes i la poesia sorgeix, o més aviat irromp, deslligada de l’estímul dels testimonis, i cap oblit o marginació no en compromet la supervivència. Ignoro si aquest misteri prové de la humilitat del gènere o de la seva arrogància. Si és a causa del seu caràcter íntim, agermanat amb el pudor, o d’una impudícia que empeny els versos a entregar-se fins i tot quan només els empara «l’altre jo» de l’autor. Però bé, un bon dia algú que creu en tu et convenç que sí, que és desitjable saltar la frontera, que és possible editar un llibre sense que la sang arribi al riu, i emprens l’aventura. I ja en van dotze, entre poesia i narrativa! No és aquesta, la millor relació estable? ¿la que flueix com un seguit d’aventures que no tem perpetuar-se ni extingir-se i on cada una d’elles cerca el millor de si mateixa sense comparar-se amb les altres ni amb les dels altres? Ara penso que si no em penedeixo d’haver accedit a les possibilitats —engrescadores i decebedores a parts iguals— de la lletra impresa, potser és perquè vaig fer un pacte amb mi mateixa (una mena de torniquet perquè la sang no arribés al riu…): m’havia de moure la mateixa ambició vitalista que abans de publicar, quan amb l’amor no es barrejaven els papers…: escriure per a «l’altre jo», el catàrtic, l’afamat, el misteriós, sense concessions al que ven, al que toca, al que està ben vist. Fet i fet, tal com intento conviure amb la vida.

VIDA, Llum de claraboia, 2004

La copa buida omple de set el núvol.
El núvol, assaciat, vessa el buit dins la copa.
Equidistant de copa i núvol, jo, pluja i vi,
apàtrida, ignorant, perplexa, il·lusionada.

(Col·laboració amb la revista LECTORA, 2006)

JEALOUSY (del llibre On no sabem)

Erupts, volcanic
on the skin, and reason will not cancel it
or shame shrink it
or feeling frighten it
or will-power smother it.
My jealousy is so devouring
that I can compare it only
to radiant, unstoppable joy,
the ungovernable joy
of knowing that what I covet
is held by another.

CLOTHING TOO (del llibre A l’hotel, a deshora)

Clothing too can die.
Not the clothing of old age, but of youth.
But it wasn’t yours
that died. Yours, your clothing,
is still alive, on a coat-hanger
lost on the map, on a body adopted by another,
or in my wardrobe waiting to be gently stroked.
It was the other clothing, mine,
intimate, delicate, black, silken,
scarlet, transparent …
that died.
One day my body told me
that the clothing wasn’t turning up
at meetings.
I went to look in the drawer
and it was there,
so small,
its heart no longer beating.

IT SHOULDN’T FRIGHTEN ME (del llibre On no sabem)

You like antique furniture,
the broken voices of jazz,
cities that are ruins,
creases in silk,
early printed books,
faded jeans,
Tibetan mummies,
black and white films.

It shouldn’t frighten me, growing old with you,
but I know that you also like
abandoned villages
(and I don’t dare to ask you
if that means abandoned by others,
or abandoned by you).

(Traducció a l’anglès d’Anna Crowe, amb motiu del Festival Irlanda-Catalunya 2014)

* * *

DONDE NO SABEMOS (ON NO SABEM)

Allá, el espacio que hay entre nosotros,
al que no sabemos por dónde entrar,
allí estamos.
Estás tú que me traduces a ti.
Estoy yo que te interpreto en mí.
Mientras de nuestros originales nada se sabe
salvo que inexisten profundamente
en los márgenes de la niebla.

DUDA DURMIENTE (DUBTE ADORMIT)

Ni puerta cerrada
ni abierta.
Soy el canto de una puerta
que se mueve hacia adelante y hacia atrás
guiada por los dedos que ensanchan
y estrechan la franja de luz.
Y soy los dedos, que ensayan ser luz.
Y soy la luz, lo bastante cálida
para velar mi duda,
lo bastante atenuada para no despertarla
antes de la revelación del sueño.

INTERIOR DE PALABRA (INTERIOR DE PARAULA)

Lo vi en el cine:
el niño, en la película, descubre que tiene miedo
y se alegra. No de tenerlo
sino de haber aprendido que a lo que siente
se le llama miedo. O que la palabra miedo
que tantas veces ha oído, es eso
que ahora lo sacude (¡Tengo miedo, tengo miedo!
chilla, sonriendo, el miedo casi extinto
por la euforia del descubrimiento.)
Como ese niño,
tantas veces he escuchado la palabra traición
como si estuviera vacía por dentro, entraba
por mis oídos y allá se quedaba,
tapón de cera, sin llegar nunca al fondo del fondo.
Hasta hoy:
salgo en una película,
la escena tan parecida a aquella otra…
¡Me han traicionado! Chillo. Y me alegro.
No de la traición
sino de haber aprendido que lo que siento
se llama haber sido traicionada,
que tengo un lugar en el fondo del fondo
donde recibir la traición, repasar sus contornos
y después olvidarla, un poco
más feliz que antes.

ESCENARIOS (ESCENARIS)

Estoy en un aula en horas no lectivas,
sola ante un profesor
que no conozco, que me clava los ojos
sin leerme la mirada,
y castañeteando –por el frío que
hace– me habla de una asignatura
que yo desconocía
y que tendré que estudiar
en una lengua muerta.
De pronto me veo en mi habitación,
tengo un nuevo vecino con quien nunca
me cruzo, y que cada noche
acciona un silencio que retumba
en mi cabecera y me tuerce los cuadros
y socava los cimientos de la casa.
Pero en cambio modula el sueño
hacia un escenario benigno:
estoy en prisión, a la hora de la visita,
toco el vidrio que hay entre nosotros
y recorto la palma a la altura de la tuya.
Descubro que el vidrio ha absorbido
las cualidades de la piel.

HABITACIÓN DE INVITADOS (Habitació de convidats)

Quisiera que mi casa fuera lo bastante grande
para tener una habitación de invitados.
Una. O dos. Mejor tres.
Cinco habitaciones de invitados.
O el doble, diez. Diez.
Que toda ella fuera una casa de invitados,
una casa en la que poder tener una habitación propia,
una habitación lo bastante grande
para que todos los invitados
pudieran entrar a la vez
y vivir en ella, si quisieran, como en una casa.

INVOLUCIÓN (Involució)

Entraremos, al amor,
cuando el universo se contraiga dentro de billones
de músicas, y las rejas de Alcatraz alcancen la medida
de un simple pentagrama y las cabezas de los reos
que se golpeaban hasta morir sean las notas
atrapando los hilos de sonido, y toda la ciudad
como una tienda de casas de muñecas se trague
la prisión, y pasado y presente se fundan, y los walkmans
de los bañistas de la bahía cubran los oídos
de los condenados, y la canción que se escuche
sea la de la última partícula,
revelándonos, antes de desaparecer,
por dónde entrar.

(Del llibre On no sabem. Traducció al castellà de Rosa Lentini, revista El perseguidor, núm. 50, 2011)

* * *

VIE SUR LE VISAGE (VIDA AL ROSTRE)

Tu as le visage meurtri
par une âme déprédatrice:
taches, rictus, creux…
L’âme se répand sur tes lèvres
et ensalive ton visage, le ronge
jusqu’au cou, puis recule
et te monte aux yeux, d’où elle retombe
désormais rassasiée,
pour, au trot, monter et descendre
jusqu’à ce que sur ton visage apparaisse
la marche usée que je grimpe
pour, chaque soir, voir disparaître le soleil.

DÉCOUPE (RETALL)

Je ne veux pas de minutes, ni de mois,
je ne demande même pas d’années.
J’ai assez d’une éternité,
découpée dans l’espace
qui l’a gravée dans le vide de ma main.

Les interdits, feux de Bengale au vent
pour que vous puissiez me trouver.

CONTRE-SENTENCE (Contrasentència)

On dit que le vol des oiseaux
n’a pas de poussée verticale.
Tomber dans un trou: mauvais pronostic!
Mais l’obstiné battement d’ailes
en ronge les murs de terre
jusqu’à former une échelle
et dissiper les nuages.
Je le tiens d’un oiseau ancestral
qui rentrait toujours au logis
souillé de glaise, sans plumes,
le bec béant
d’un sourire moqueur,
quand tous le tenaient déjà pour mort.

ENVIE (Enveja)

Volcanique, elle fait éruption
sur la peau, elle que
ni la raison n’annule
ni la pudeur ne retire
ni l’émotion n’esquive
ni la volonté n’étouffe.
L’envie chez moi est si vorace
qu’elle n’est comparable
qu’à la joie radieuse, irrépressible,
la joie démesurée
de savoir que ce que j’envie,
quelqu’un d’autre l’a.

PREMIER CONTACT (Primer contacte)

Nébuleuse, vacillante,
comme un vernis incolore
la peau du matin
s’agrippe à l’âme.
L’âme en éprouve chaque pore:
reconnaît des fissures, ausculte le pouls de marches,
emprunte des rampes, sonde des trous.
En dormant, elle avait tramé
l’illusion d’une croûte.
À présent elle sent la morsure de la peau entamée,
de la jointure du vide et du néant,
de l’espace entre de molles
couches d’oignon, la cicatrice tatouée
dans les strates de la roche.

J’avale le poison et l’antidote
d’une seule gorgée de salive.
Je contemple mon âme éveillée, heureusement blessée.

CET ESPACE ENTRE NOUS (On no sabem)

Cet espace entre nous,
dont nous ignorons l’entrée,
c’est là que nous sommes vraiment.
C’est toi qui me traduis en toi.
C’est moi qui t’interprète en moi.
Quand nous échappent nos manuscrits originels,
à moins qu’ils n’inexistent profondément
aux marges du brouillard.

(Del llibre Cet espace entre nous [On no sabem]. Montreal: Éd. du Noroît / París: Myriam Solal, 2014. Trad. François-Michel Durazzo)

* * *

LUCE DI LUCERNARIO (LLUM DE CLARABOIA)

Il dubbio fa centro,
la perdita trova,
il vuoto accoglie.
Nella segretta della notte, la luna è lucernario:
crudeltà e speranza in una sola luce.

DIETRO IL MURO (RERE EL MUR)

Se non esistese
dietro il muro che separa,
sottile come un foglio,
le case dalle tombe,
potremmo dire il vostro nome,
rimuginarne il vuoto,
scrivere «se non esistese»
sul foglio che affratella
le tombe con le case,
inflessibile come un muro?

VITA (VIDA)

Il bicchiere vuoto riempie di sete la nuvola.
La nuvola, sazia, versa il vuoto nel bicchiere.
Equidistante da bicchiere e nuvola, io, pioggia e vino,
apolide, ignorante, perplessa, illusa.

SIGNIFICATO (SIGNIFICAT)

Come una lettera alla buca
si avvicina la luna
alla fessura orizzontale.

Come una goccia di seme,
desiderosa di occultarsi
dietro il labbro.

La lettera mi dice che l’orizzonte mente,
che la linea della morte è curva
come un ventre fecondato.

(Del llibre Llum de claraboia. Traducció a l’italià d’Oriana Scarpati per a l’antologia Parlano le donne, 2008)

* * *

ORPHANELATGE (ORFENESA)

Qual es, que los donarà aculhida
coma se foguèsson mainats orphanèls
e provesirà las siás fòtos
de potons e d’espacis?
Qual los ajairà cada ser
dins la bóstia magica del doble fons
o prendrà l’autre cap de la còrda
per jogar a la brandida?
Qual los convencerà que son invisibles
perque tot es un sòn, una badinada,
un simulacre, un truc?
Qual se metrà sus la poncha dels artelhs
quan eles trantalhen las brumas
per los far lum amb lo lòt?

Mal acostumats coma los ai,
qual donarà lor vida, quand ieu i serà pas,
per los mieus mòrtes?

L’AUTRE GANH (L’ALTRE GUANY)

Reconeissi pas que lo plaser extrèm
d’èsser lo peon qu’avança pels escacs
e arriba a l’autra banda
e se tresmuda en tor
dempuèi ont o gardar tot,
s’abraçar a tot, revirat a la lenga
de las campanas, de la maire voltor
dels nívols lanuts, per prene l’alen
un sol instant, un sol movement
abans qu’una autra pèça l’expulse del reialme
d’on li’n cal pas mai res.

(Del llibre A la taula del mig. Traducció a l’occità de Florenci Salesas)

Coberta de Cet espace entre nous.
Coberta de Cet espace entre nous.