Poesia Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Gabriel de la S.T. Sampol

Gabriel de la S. T. Sampol (Palma, 1967) és poeta, traductor i estudiós de la literatura.

Llicenciat en Filologia catalana, publica els reculls poètics Difícil naufragi (1997), Vulgata (2004), Lisbona (2015), i les antologies Apocatàstasi (2004) i Inequacions (2010).

Entre d’altres ha traduït del portuguès: António Vieira, Almeida Garrett, Fernando Pessoa –Llibre del desassossec (2002); Robaiyat (Cançons de beure) (2014)–, José Saramago –Objecte quasi (2000)– José de Almada Negreiros –L’escena de l’odi (2013)–; del francès –Voltaire i Madame de Staël–, i del llatí –Hildegarda de Bingen–. Com a investigador es dedica a l’estudi i edició de poetes com Miquel Costa i Llobera –Poesia completa (2004)–, Llorenç Moyà i Guillem Cabrer; també publica articles sobre traducció i sobre literatura vampírica. Ha obtingut el Premi Josep M. de Sagarra de traducció teatral (1995), el Premi Giovanni Pontiero de traducció (2005), el Premi Jordi Domènech de traducció (2013) i el Premi Ciutat de Tarragona-Jaume Vidal Alcover de traducció (2015).

Entre els anys 2005 i 2007 és vicepresident per les Illes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades Oliver per a l’AELC.
Documentació: Gabriel de la S.T. Sampol.
Fotografia inicial de Maria Planas.

Castellano

Castellano

Gabriel de la S.T. Sampol (Palma, 1967) es poeta, traductor y estudioso de la literatura.

Licenciado en Filología Catalana, publica los libros de poesía Difícil naufragi (1997), Vulgata (2004), Lisbona (2015), y las antologías Apocatàstasi (2004) y Inequacions (2010).

Entre otros idiomas ha traducido del portugués: António Vieira, Almeida Garrett Fernando Pessoa –Llibre del desassossec (2002); Robaiyat (Cançons de beure) (2014)–, José Saramago –Objecte quasi (2000)– José de Almada Negreiros –L’escena de l’odi (2013)–; del francés –Voltaire y Madame de Staël–, y del latín –Hildegarda de Bingen–. Como investigador se dedica al estudio y edición de poetas como Miquel Costa i Llobera –Poesia completa (2004)–, Llorenç Moyà y Guillem Cabrer; también publica artículos sobre traducción y sobre literatura vampírica. Ha obtenido el Premio Josep M. de Sagarra de traducción teatral (1995), el Premio Giovanni Pontiero de traducción (2005), el Premio Jordi Domènech de traducción (2013) y el Premio Ciutat de Tarragona-Jaume Vidal Alcover de traducción (2015).

Entre los años 2005 y 2007 es vicepresidente para las Islas Baleares de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades Oliver pera la AELC.
Documentación: Gabriel de la S.T. Sampol.
Fotografía inicial de Maria Planas.

English

English

Gabriel de la S.T. Sampol (Palma, 1967) is a poet, translator and literary scholar.

He has a degree in Catalan Philology and has published the collections of poems Difícil naufragi (1997), Vulgata (2004), Lisbona (2015), and the anthologies Apocatàstasi (2004) and Inequacions (2010).

Among the authors he has translated are: (from Portuguese) António Vieira, Almeida Garrett, Fernando Pessoa –Llibre del desassossec [The Book of Disquiet] (2002); Robaiyat (Cançons de beure) (2014)–, and José Saramago –Objecte quasi [Almost an Object], 2000–; (from French) Voltaire and Madame de Staël; and (from Latin) Hildegard of Bingen. His research work includes studying and publishing poets such as Miquel Costa i Llobera –Poesia completa, Complete Poems, (2004), Llorenç Moyà and Guillem Cabrer. He also publishes articles on translation and vampire literature. He has been awarded the Josep M. de Sagarra prize for theatre translation (1995), the Giovanni Pontiero translation prize (2005), the Jordi Domènech translation prize (2013) and the Ciutat de Tarragona-Jaume Vidal Alcover translation prize (2015).

From 2005 to 2007 he was vice-president of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers) in the Balearic Islands.

Web page: Toni Terrades Oliver for AELC.
Documentation: Gabriel de la S.T. Sampol.
Cover photograph by Maria Planas.
Translated by Julie Wark.

Biografia

Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol és d’Alaró (Mallorca), però neix accidentalment a Palma el 23 d’agost del 1967, sota el signe de Lleó. Estudia el batxillerat al col·legi de Palma dels Germans de les Escoles Cristianes i es llicencia en Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears l’any 1990. Té iniciats estudis de Teologia.

El 1990 dona a la impremta la seva primera traducció, la tragèdia renaixentista Castro, d’António Ferreira, feta en col·laboració amb el seu condeixeble Nicolau Dols, amb el qual traduirà més obres en el futur. Quant a la seva obra poètica, tot i que escriu des de l’adolescència, no publica el seu primer llibre, Difícil naufragi, fins al 1997. Publica el segon poemari, Vulgata, el 2004; i el tercer apareix l’any 2015, Lisbona. A part d’aquests tres reculls té editats dos opuscles antològics: Apocatàstasi (2001) i Inequacions (2010).

Com a activitat professional es dedica a la docència. És professor de Llengua i Literatura Catalanes del Centre d’Ensenyament d’Adults Francesc de B. Moll (Inca, Mallorca) i professor associat de Literatura Portuguesa a la Universitat de les Illes Balears. És vocal (2003-2005) i vicepresident (2005-2007) per les Illes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Ha traduït sobretot del portuguès. Per la traducció de Fra Luís de Sousa d’Almeida Garrett obté el Premi Josep Maria de Sagarra de Traducció Teatral 1995 (Institut del Teatre); per la versió del Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, traduït conjuntament amb Nicolau Dols, guanya el Premi de la Crítica Serra d’Or de Traducció Poètica 2002; i per la traducció de Fetge de Tigre de Francisco Gomes de Amorim, el VII Premi Giovanni Pontiero (Instituto Camões i la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB). El 2013 la seva traducció de L’escena de l’odi, de José de Almada Negreiros, és guardonada amb el Premi Jordi Domènech de traducció de poesia. També rep, l’any 2015, el Premi Ciutat de Tarragona-Jaume Vidal Alcover, amb el projecte de traducció de Peregrinação, de l’escriptor i explorador portuguès del segle XVII Fernão Mendes Pinto. Altres obres portugueses que ha traduït són els Sermons d’António Vieira, Les cançons d’António Botto, Objecte quasi de José Saramago, Els llibres de Manuel António Pina o Robaiyat (Cançons de beure), de Pessoa.

També tradueix del francès (Memòries de Voltaire, Reflexions sobre el procés de la Reina de Madame de Staël i Màximes de La Rochefoucauld) i del llatí (Simfonia de l’harmonia de les revelacions celestes d’Hildegarda de Bingen). Juntament amb Nicolau Dols ha traduït al castellà antologies de poetes mallorquins, com Blai Bonet o Josep M. Llompart. Ha participat en el projecte CataBach, dirigit per Josep-Miquel Serra, de traducció al català dels textos de l’obra sacra de Johann Sebastian Bach.

Ha estudiat, editat i prologat diverses obres poètiques, entre altres Via Crucis i Flos Sanctorum de Llorenç Moyà (2000), la Poesia completa de Miquel Costa i Llobera (2004) i els Sonets de Guillem Cabrer (2009). També estudia la literatura de vampirs, les traduccions portuguès-català i la relació intertextual d’obres poètiques mallorquines amb la Bíblia. Té publicats articles en publicacions com Serra d’Or, Randa, Estudis baleàrics i Lluc o en volums col·lectius d’estudis literaris. Durant els anys 1998-2000 publica crítiques literàries al suplement de cultura del Diari de Balears.

Fotografia de Gabriel de la S. T. Sampol.
Fotografia de Gabriel de la S. T. Sampol.
Gabriel Sampol.
Gabriel Sampol.
L'autor.
L'autor.

Premis

  • Premi Josep M. de Sagarra de traducció teatral (1995): Fra Luis de Sousa, d’Almeida Garrett.
  • Premi Crítica Serra d’Or de traducció en prosa (2002): Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa.
  • VII Premi Giovanni Pontiero de Traducció del Portuguès (2005): Fetge de tigre, de Francisco Gomes de Amorim.
  • Premi Jordi Domènech de traducció de poesia (2013): L’escena de l’odi, de José de Almada Negreiros.
  • Premi Ciutat de Tarragona-Jaume Vidal Alcover de traducció (2015): Peregrinação, de Fernão Mendes Pinto.
  • Premi Giovanni Pontiero (2019): per la traducció Peregrinação, de Fernão Mendes Pinto.

Inequacions. Antologia poètica.

Vincles

Comentaris d'obra

Alhora, però, Vulgata és el títol del Llibre per excel·lència, la Bíblia: el llibre sempre present perquè és transmissor del verb diví. Així, els poemes de Gabriel de la S.T. Sampol prosperen entre dues abstraccions oposades. D’una banda, una absència que remet a allò no dit: al referent que oculten els símbols dels poemes, a la realitat que s’amaga rere la metàfora. D’altra banda, l’omnipresència implícita en el fet que el jo líric se situa en una posició equivalent —però no idèntica, perquè no hi pot haver identitat en la repetició— a aquella dels autors — o , més agosaradament, de l’autor— de la Bíblia. Aquesta omnipresència exclou qualsevol misteri, perquè el jo poètic «comet» un palimpsest, escriu damunt i sobre una història ja contada: una història de la qual ja sabem el final, cosa que fa que ens n’interessin més les desviacions respecte al model que no el desenllaç. Vulgata parla, per tant, a través de dos codis antagònics: el simbòlic que oculta i el de la reescriptura que explicita per mitjà del reconeixement. La idiosincràsia del llibre es deriva de la combinació fructífera d’aquests dos codis i de la no resolució del dilema que plantegen. […]

La dignificació del dubte que esmentàvem més amunt es connecta directament amb el caràcter hipertextual de la poesia de Sampol. La pràctica de la traducció (Hildegarda de Bingen, Marcial, Fernando Pessoa, António Ferreira, José Saramago, Almeida Garrett…) i l’ús dels referents neogrecs (la poesia de Kavafis, homenatjada en Difícil naufragi) creen una constel·lació de textos que es contradiuen sense excloure’s, que impedeixen una lectura lineal, que amplien el text base i s’hi confonen sense que sigui possible establir-hi jerarquies. La hipertextualitat elimina la divisió entre text principal i text secundari implícita en qualsevol reconeixement d’influències.

La literatura esdevé, així, el lloc del dubte, que atia un diàleg sense conclusions, que no cerca una veritat immutable. La traducció i la cita són recursos expressius que tenen en comú amb Vulgata la ventrilòquia, aquest parlar amb les paraules d’un altre. Una tècnica que no significa, de cap manera, pèrdua d’identitat ni submissió, sinó conversa a través del temps. És cert que l’estil d’aquests poemes també empeny el lector a una espera: l’espera d’uns versos encara no escrits, d’uns versos que pertanyen al futur, on el món de l’autor surti de la zona de penombra i es mostri sense filtres. Un món que ja s’apunta en aquest discurs indirecte, palimpsèstic, àcid i humorós, sempre delicat, que travessa l’escriptura de Gabriel Sampol.

(Margalida Pons: «vulgata: el nom a la penombra», Pròleg a Vulgata. Palma: Moll, 2004, p. 7-18)

* * *

Vulgata és el segon llibre publicat de Gabriel de la S.T. Sampol (Palma, 1967). Després del bon debut de Difícil naufragi (1997), Sampol ens proposa en aquesta ocasió el relat d’una història personal a partir de la reescriptura d’alguns passatges de la Bíblia; per tant, cadascun dels dotze poemes que conformen el volum és precedit per una citació en llatí que ens situa cada vegada en el context del Llibre dels llibres. «I un dia entreveié la terra promesa, / la terra que regalima llet i mel. / Des del Nebó pogué esguardar-la a pler, / feliç de la visió tan esperada, / però travessat de la pena de saber cert / que mai no podria trepitjar-la».

A banda d’uns atributs de qualitat evident pel que fa al conjunt de l’aposta poètica, el màxim interès del llibre rau en la manera com el poeta concep i executa el transport d’una matèria diguem-ne externa (en tal cas, els abeuratges bíblics) a un espai personal de reflexió i de concepció del món; això es fa evident, en la progressió dels poemes, a partir d’indagacions en temes no gens allunyats de l’expectativa contemporània, com ara el sentit de l’existència i de la vida, el sentit de l’amor i de l’esperança, la consciència de la mort i, molt insistentment, la qüestió de Déu, que Sampol relaciona amb el no-res des del seu particular agnosticisme.

(Roger Costa-Pau: «De la Moll rejovenida», Avui Cultura, 22 de setembre de 2005, p. 16)

Antologia

Carmilla

I

(Parla el pare de Laura)

Quantes vegades aquells claus malignes
malsons causaren a la meva Laura!
I eren aquelles marques ben clars signes
que l’anava envoltant d’infernal aura.

Però, era tan cec! Mai no vaig creure
les llegendes contades pels pagesos.
Per convèncer-me vaig haver de veure
tornar-se pols uns ulls de sang encesos.

Els ulls d’un ésser que, fingint amor,
ens portava la més terrible sort:
l’etern damnatge, amb l’etern dolor

d’una vida regida per la mort,
que, perdent l’esperança i el record,
sols amb la sang perllonga el seu horror.

II

(Parla Laura)

Quantes vegades aquells claus sentia
que em mossegaven, com dipositant
besos felins davall la pell. Sabia
no nou aquell delit inquietant.

Vas ser tu que, de nina, ja em besares
—malson, em deien. Ara el teu segell
diu que sóc teva i em dus tendreses rares,
plaer tallant com un sagrat coltell.

Morires, et mataren per salvar-me.
Però, salvar de què? No van deixar-me
que separàs la por del sentiment.

Em parlares d’amor, de vida oferta…
I quan les teves passes crec que sent,
aquell temor i desig en mi desperta.

III

(Parla Carmilla)

Quantes vegades els meus claus cercaren
aconseguir l’amor tan desitjat!
L’amor, la voluntat em procuraren
el meu ésser immortal, no la maldat.

A part de tu, només qui em féu no-morta
vaig estimar de cor. Però els mortals,
estúpids, el mataren. Trista i forta,
a aquella passió vaig donar encalç.

No et portava el meu bes damnació:
allò que em va impulsar a fer-te ferida
va ser desig, no imperatiu d’horror.

Amant en cosa amada convertida,
a canvi de la sang, la nostra vida
fóra infinita, i infinit l’amor.

(De Difícil naufragi. Barcelona: Columna, 1997, p. 15-17).

* * *

EPITAFI

Aquí, no hi sóc jo.
Només hi ha cucs que mengen carronya.
Jo ja sóc part de l’eternitat.

POSTAL DES DE MENORCA

Novament a aquesta illa, sacsejada
pel vent de la migrança i el record,
la passió no va cap a la mort:
no tenint-te, hi va créixer desterrada.

I si amb força que occís tota defensa
els teus ulls em mostrassin el rebuig,
i el deliri sentís que la sang fuig,
tampoc no sofriria defallença.

El meu cor, de dolor, mai se n’afarta:
no puc ni vull deixar de desitjar-te,
tot i que el teu desig és tan distant.

Tanmateix, contra mi mai no t’arbores,
ans amb tendresa, i crueltat que ignores,
amor em dónes sense fer-me amant.

(De Difícil naufragi. Barcelona: Columna, 1997, p. 23-25).

* * *

PROGRAMA DE MÀ

Ara, tres anys després, l’atzar vol fer l’estrena
d’aquella obra que, amb por de director novell,
després de pocs assaigs retirà de cartell
i ens torna a situar en la mateixa escena.

Parla, com si no res, de reprendre el guió
allà on vam interrompre els assaigs aquell dia
que tu, indecís, callaves i jo no em decidia
a dir el meu text i, així, no hi hagué funció.

Ara gens indecís em parles i de mi
surten els mots que vaig callar aquella vegada;
la paraula es fa carn, hi ha un vespre i un matí,
i l’obra, nostra encara, és a la fi estrenada.

Més tard, a l’escenari buit i fosc hom s’adona
que ha estat funció única, car continuïtat
el destí, com abans, ja no proporciona;
tots dos amb altres obres ens hem emparaulat.

I esguardam amb recança ja caigut el teló,
ens besam, estotjam el record i sortim;
i maleïm després l’obra i el director,
i els malaptes actors sobretot maleïm.

(De Difícil naufragi. Barcelona: Columna, 1997, p. 53)

Haec est terra… Vidisti eam oculis tuis, et non transibis ad illam.

I un dia entreveié la terra promesa,
la terra que regalima llet i mel.
Des del Nebó pogué esguardar-la a pler,
feliç de la visió tan esperada,
però travessat de la pena de saber cert
que mai no podria trepitjar-la.

El Nebó va esdevenir la seva meta,
fou l’indret on plantà la seva tenda,
mirant sempre vers el riu
que dava vida a la terra que seria del poble elegit.
Mirava sempre aquella terra
amb fe inútil,
amb esperança inútil,
amb enveja inútil.
Ho faria fins que la mort l’alliberàs d’aquesta tasca
imposada més pel seu cor que no per la Veu de l’esbarzer.

Amb el temps va pensar que havia estat millor no entrar-hi
perquè potser aquell indret l’hauria decebut,
perquè potser la terra no li hauria ofert allò que esperava
(i aleshores la fe i l’esperança haurien estat pitjor que inútils),
perquè potser en el fons volia tornar a Egipte
(on abans de saber que sofria era feliç)
i sobretot perquè la mel no li agradava gens.

No podia, però, tornar a Egipte
perquè no podia tornar a ignorar que hi patia.
Així que començà a estimar el puig.
Cada dia continuava mirant la terra oferta al seu davant,
amb recança
(ara ja més de fer que de no fer),
amb serenor, amb felicitat discreta.

Va fer del Nebó el seu país.
És cert que no li correspongué res en el repartiment de la terra,
però també ho és que no va haver de patir els saqueigs dels madianites.
El Nebó era un país que no li havia estat promès
però va aconseguir fer-lo a imatge i semblança seva.
En féu una terra que regalimava porto i calvados
i, malgrat la insistència de la pèrfida esperança,
a la seva manera hi era feliç.

(De Vulgata. Palma: Moll, 2004, p. 27-29).

* * *

Scio quia morti trades me,
Ubi constituta est domus omni viventi.

És difícil recordar
quan va entrar la mort en la nostra vida.
Sí que podem recordar, però, clarament,
quan va decidir instal·lar-s’hi.
És quan hom és conscient que acabarà fent-se seva tota la casa
i sobretot quan ens tanca algunes cases,
que ja no podrem visitar.
Només podrem recordar-les,
amb més o menys precisió,
enyorança, pena, ràbia…
Però mai no podrem tornar a entrar-hi.
L’única cosa que podem fer és mantenir nets els camins
que conduïen a aquelles cases
i que poden ser tan infinits com el record.

Fa mal conhortar-se, però no hi ha res més.
És inútil, no té sentit l’esperança.
És inútil, no té sentit tampoc interrogar les altes solituds
i menys encara esperar-ne una resposta.
Fa mal conhortar-se, però no hi ha res més.

La vida dels morts és la continuïtat del camí,
que depèn de la nostra voluntat,
de la nostra possibilitat,
de la nostra vida.
No hi ha res pus.
Fins que la mort tanqui casa nostra.
Després la nostra vida dependrà dels altres,
però amb nosaltres n’hi haurà que moriran per sempre.

(De Vulgata. Palma: Moll, 2004, p. 33-34).

* * *

Viventes enim sciunt se esse morituros;
Mortui vero nihil noverunt amplius….
Amor quoque, et odium, et invidiae simul perierunt.

Potser sí, predicador,
és bo saber que hem de morir
perquè és senyal que som vius,
i viure s’ho paga
(potser).
S’ho paga potser estimar
i també odiar de vegades,
i fins i tot envejar.

Però potser, fill de David, morir també s’ho paga,
i deixar d’estimar, d’odiar, d’envejar.

Si hi reflexionam fredament,
rei de Jerusalem,
fent abstracció del fet que per a bé o per a mal som vius,
fa mal decantar-se per una cosa o l’altra.
Per sort o per desgràcia, no hem de triar generalment,
així que deixam que vida i mort segueixin el seu curs.
I, mentrestant, estimam, odiam, envejam…
En una paraula, ens entretenim.
Si no ho féssim així,
la tria fóra ben senzilla.
Potser.

(De Vulgata. Palma: Moll, 2004, p. 39-40).

* * *

Plurimi etiam…, qui viderant templum prius cum fundatum esset, et hoc templum in oculis eorum, flebant voce magna.

També el nostre poble ha conegut l’esclavatge
i el sotmetiment a gent estrangera.
També hem tingut els nostres Nabucodonosors,
el nostre Cir i el nostre edicte.
Les semblances són moltes, no caldria insistir-hi
—prou que ja ho han fet d’altres abans.
Fixem-nos-hi, tanmateix:
quina mena de pàtria tenim,
quina mena de llibertat té el nostre poble,
quina petita resta manté la identitat, manté la fe,
quin temple s’edifica on s’alçava el del passat.
Sí, hi ha moltes semblances
entre la desgràcia del nostre país
i la del poble de Jacob.
Però hi ha una diferència
que, al capdavall, serà una sort:
entre nosaltres no hi haurà gent
prou vella per haver conegut l’antic temple
i que plori amargament en recordar-lo
i comparar-hi aquest que ara és bastit.

(De Vulgata. Palma: Moll, 2004, p. 31-32)

LA BATALLA DE HASTINGS

In memoriam F. F. B.

L’escorpí reconeix aquesta escorça
que et cobreix, protegint com una pell
la melsa, el cor, el fetge i el cervell,
on guardes, temorós, la teva força.

No enganes l’escorpí, mai no es pot tòrcer
el camí que li marca l’instint vell;
no l’enganes, no pots, i amb un rampell
de desfici el seu pic en tu s’esforça.

El fibló s’ha clavat, corre el verí,
i la sang resta immòbil en sentir
que la mort ha agafat una drecera.

I, en descloure’s la rosa del dolor,
de Hastings et germina la llavor.
Tot et fuig, i el rei Harold ja t’espera.

(Del llibre Inequacions. Palma: Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, 2010).

* * *

PRAÇA DO COMÉRCIO

Sí, hi ha llocs on cal tornar;
aquest n’és un.
El Terreiro do Paço és un escenari
on la quarta paret és el Tejo.
El Tejo que tant cantaren els poetes,
el Tejo que els mariners i els exiliats tant enyoraren,
aquest mateix Tejo també em fa que el canti i que l’enyori,
tot i que el Tejo no és el torrent que passa pel meu poble.
Aquí, d’esquena a Viriat i al Marquès de Pombal,
mir aquest riu que comença a morir,
i no enyor els turons i serres desiguals
que allí en la pàtria mia
he deixat o em deixen.
No em sent exiliat, tot i ser-ho quinze dies o tres:
aquesta plaça m’acull i cal que hi torni,
i cal que fugi de l’illa que es mor
i cal que oblidi, ni que sigui quinze dies o tres,
l’agonia d’un país estrany amb el nom en plural.
No tot és fugida, també hi ha retrobament
de mar a mar,
de sol a boira,
de mort a set,
de pàtria a pàtria.
No hi ha pàtria sense dol,
no hi ha amor sense pagar el mossatge de la fam,
però hi ha pàtries que fan més mal
i hi ha amors amb fam de llop.
Aquí he fugit sovint de la primera pàtria
i de vegades del darrer amor.
Hi torn, sempre hi torn.
Perquè el Tejo no és el torrent que passa pel meu poble?
Lelia doura…

(Del llibre Inequacions. Palma: Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, 2010)