Maria Antònia Salvà

Maria Antònia Salvà (Palma de Mallorca, 1869 – Llucmajor, 1958) es la primera poeta moderna en catalán. Formada en el ambiente culto de la «Renaixença» mallorquina, se da a conocer en la última década del siglo XIX, bajo la maestría de Miquel Costa i Llobera. En un primer momento, su obra se insiere en la temática rural de la denominada «Escola mallorquina», con poemas emblemáticos sobre la casa solariega de la Llapassa (Llucmajor), sobre las labores y la gente del campo que tienen como trasfondo las canciones y las coblas populares, muy vivas en la Mallorca de su tiempo y expresión de un mundo rural ancestral.

Muy pronto, contacta con la generación de poetas más jóvenes como el mallorquín Miquel Ferrà o Josep Carner que la da a conocer en Barcelona, especialmente, con la traducción de Mireia (1917) de Frederic Mistral.

De su obra destacan los poemarios Espigues en flor (1926), El retorn (1934) y Lluneta del Pagès (1952). Su voz, basada en la contemplación de la naturaleza, se esencializa, pasa de la descripción a una interiorización bella y sutil, capaz de evocar varios estados de ánimo, y la propia subjetividad.

También destaca como traductora y en el cultivo de la prosa. Entre los autores traducidos, se encuentran Alexandre Manzoni, Giovanni Pascoli o Francis Jammes. En relación con la prosa, cabe citar Viatge a Orient (1907), no publicado hasta el año 1998 y, sobre todo, los textos reunidos en Entre el record i l’enyorança (1955).

Como ha ocurrido en otras escritoras históricas, la obra de Maria Antònia Salvà ha tenido que superar los prejuicios que socialmente han situado la literatura escrita para mujeres en un segundo nivel. Sin embargo, en la actualidad es considerada un clásico moderno.

Página elaborada por David Ventura para AELC.
Actualización: Lluïsa Julià.
Fotografías: Obra Cultural Balear.

Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 – Llucmajor, 1958) was the first modern woman poet to write in Catalan. With a background in the cultured milieu of the Mallorcan Renaixença (Rebirth), she became known in the 1890s under the tutelage of Miquel Costa i Llobera. Her work, then, may at first sight first be classified as being akin to that of bucolic writers of the so-called Mallorca School, with representative poems about the family mansion at Llapassa (Llucmajor), country people and their work, with a background of the popular songs and verses that were so much part of life in her times, and an expression of the ancestral rural world.

However, she was soon to come into contact with the generation of younger poets, for example the Mallorcan Miquel Ferrà or Josep Carner, who would make her work known in Barcelona, in particular her translation of Frederic Mistral’s Mireia (1917). Notable among her works are the collections of poems Espigues en flor (Wheat in Bloom, 1926), El retorn (The Return, 1934) and Lluneta del pagès (The Farmer’s Little Moon, 1952). Her voice, in its contemplation of nature, goes to the essence of things, moving from description to a beautiful and subtle interiorisation that evokes states of the spirit and subjectivity itself.

She was also an outstanding translator and prose writer. Among the authors she translated are Alexandre Manzoni, Giovanni Pascoli and Francis Jammes. Her prose works include Viatge a Orient (Journey to the East, 1907), which was not published until 1998 and, in particular, the texts collected in Entre el record i l’enyorança (Between Memory and Yearning, 1955).

As in the cases of other women writers in the past, the work of Maria Antònia Salvà has had to contend with social prejudices that deemed literature by women as being second-rate. Nowadays, however, her work is regarded as being among the modern classics.

Documentation: David Ventura.
Update: Lluïsa Julià.
Translation: Julie Wark.

Maria Antònia Salvà neix a Palma el 1869. Filla d’una família de terratinents, passa els primers anys a les terres que la família posseeix a Llucmajor, amb les seves ties, a qui el pare l’ha confiada, ja que la mare mor quan Maria Antònia és molt menuda. Als sis anys torna a Palma al costat del seu pare, que hi exerceix d’advocat, i estudia al Col·legi de la Puresa. El contacte amb la Renaixença mallorquina i l’amistat amb la família de Miquel Costa i Llobera potencien la vocació literària de la noia que ja escrivia des de ben petita. Un revulsiu molt important és la descoberta del poema Canigó de Verdaguer, obra que se sap de memòria i que es converteix en un joc poètic amb el seu pare. Vital i refinada, dedica la seva vida a escriure, traduir i llegir. I a viure entre Palma i Llucmajor, a l’interior de l’illa, sobretot a La Llapassa, la possessió pairal. Allí rep nombroses visites i escriu un epistolari molt extens i valuós amb els escriptors i intel·lectuals del seu temps. El seu contacte vital i quotidià amb la natura i el vocabulari de la ruralia, són determinants per entendre la seva poesia que inicia, a finals del segle XIX, sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera.

Justament l’any 1907 fa un viatge a Orient amb Costa i Llobera. La poeta plasma les impressions rebudes sobre els llocs que visita (Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma) en un quadern titulat Viatge a Orient, pioner en els llibres de viatges escrits per una dona, però que no es publica fins a l’any 1998.

Aviat estreny l’amistat amb els joves poetes Miquel Ferrà o Josep Carner, que esdevenen els seus amics i mentors literaris. L’any 1910 publica el primer llibre, Poesies, amb pròleg de Costa i Llobera.

Josep Carner és un gran admirador de l’obra de Maria Antònia Salvà i la dona a conèixer a Catalunya, sobretot amb la publicació de Mireia, l’obra emblemàtica de Frederic Mistral i el felibritge occità. Segons Carner, Salvà representa, dins l’Escola Mallorquina —escola que s’inspira en els models clàssics horacians, i suscita una gran admiració en la nova generació de poetes noucentistes catalans—: «l’endreç angèlic, la complaença íntima de cada cosa al seu lloc, de cada emoció dins una música avinguda i escaient».

Els llibres més representatius de la poeta són Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), sens dubte la seva obra més important, i Lluneta del pagès (1952). Destaquen també, les traduccions de Giovanni Pascoli o Francis Jammes i, en prosa, Els promesos (1922-23), d’Alexandre Manzoni.

Tot i que durant la Guerra Civil espanyola simpatitza amb el bàndol franquista, durant la postguerra participa activament en els intents clandestins per mantenir la llengua i la literatura catalanes. La publicació de les seves obres suscita nombroses dificultats per superar la censura. L’any 1946 publica Llepolies i joguines, el segon llibre inèdit publicat en català a Mallorca en la immediata postguerra, i els anys següents apareixen la resta de volums de la seva obra completa, entre els quals cal destacar el volum de proses biogràfic-literari Entre el record i l’enyorança (1955).

En els darrers anys de la seva vida rep l’homenatge de la intel·lectualitat mallorquina, i Josep Carner li edita l’Antologia poètica, una important mostra i actualització de la seva obra, acabada pocs mesos abans de la mort de la poeta, ocorreguda a Llucmajor, el 29 de gener de 1958.

Com ha passat amb altres escriptores històriques, l’obra de Maria Antònia Salvà ha hagut de superar els prejudicis que socialment han situat la literatura escrita per dones en un segon nivell. En l’actualitat, però, és considerada un clàssic modern.