Novel·la Narrativa infantil i juvenil Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Francesc Sales

1947-1995

Francesc Sales (Barcelona 1947-1995). Escriptor i professor.

Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, l’any 1981 guanya el premi Víctor Català de narracions amb l’obra Les alveolars a la Romània. També és autor de la novel·la Biern (1989) i del recull de narracions L’àngel de l’abisme (1992). Escriu una extensa i rellevant obra per a joves: Fugir (1985, finalista del premi Joaquim Ruyra); Les cartes de la Mila (1985, Premi Vaixell de Vapor); El secret de les màquines (1988), Escrit a l’ordinador: diari d’un noi de quinze anys, (1990), El trencament (1991), El meu amic Pau (1992) i El pes de la càrrega (premi Gran Angular, 1992).

Participa en les obres col·lectives Fer-ne quaranta (1987), escrit en col·laboració amb Mercè Company i amb les il·lustracions de Cesc i Roser Capdevila, i Cria fills (1989), en col·laboració, també, amb Mercè Company. Pel que fa a la literatura infantil, és autor dels llibres de contes per a nens En Pandolfi a la gran ciutat, La lluna i Ibrahim, un noi del Marroc, publicades el 1984. L’any 1991 apareix Més enllà del núvol blanc.

Tradueix obres d’Italo Calvino, de Gianni Rodari, de Pier Vittorio Tondelli o d’Alberto Moravia, entre d’altres. Dins de l’editorial Empúries dirigeix la col·lecció l’Odissea de narrativa per a joves i, dins de Pòrtic, la col·lecció El Brot Jove.

Va ser soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Martí Sales.
Fotografia: © Martí Sales.

Castellano

Castellano

Francesc Sales (Barcelona 1947-1995). Escritor y profesor.

Licenciado en Filosofía y Letras por la Universidad de Barcelona, en 1981 gana el premio Víctor Català de narraciones con la obra Les alveolars a la Romània. También es autor de la novela Biern (1989) y del libro de narraciones L’àngel de l’abisme (1992). Escribe una extensa y relevante obra para jóvenes: Fugir (1985, finalista del premio Joaquim Ruyra); Les cartes de la Mila (1985, Premio Vaixell de Vapor); El secret de les màquines (1988), Escrit a l’ordinador: diari d’un noi de quinze anys, (1990), El trencament (1991), El meu amic Pau (1992) y El pes de la càrrega (premio Gran Angular, 1992).

Participa en las obras colectivas Fer-ne quaranta (1987), escrito en colaboración con Mercè Company y con las ilustraciones de Cesc y Roser Capdevila, y Cria fills (1989), también en colaboración con Mercè Company. En cuanto a la literatura infantil, es autor de los libros de cuentos para niños En Pandolfi a la gran ciutat, La lluna y Ibrahim, un noi del Marroc, publicadas en 1984. En 1991 aparece Més enllà del núvol blanc.

Traduce obras de Italo Calvino, de Gianni Rodari, de Pier Vittorio Tondelli o de Alberto Moravia, entre otros. Dirige, dentro de la editorial Empúries,la colección la Odissea de narrativa para jóvenes y, dentro de Pòrtic, la colección El Brot Jove.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Martí Sales.
Fotografía: © Martí Sales.

English

Francesc Sales English

Francesc Sales (Barcelona 1947 – 1995).

A writer and teacher, he had an Arts degree from the University of Barcelona. In 1981 he was awarded the Víctor Català Prize for his collection of short stories Les alveolars a la Romània (Alveolars in Romania). He also published the novel Biern (1989) and another collection of short stories, L’àngel de l’abisme (The Angel of the Abyss, 1992). Moreover, he wrote a notable, wide-ranging array of books for young people, these including Fugir (Flee, 1985, finalist for the Joaquim Ruyra Prize); Les cartes de la Mila (Mila’s Letters, 1985, Vaixell de Vapor Prize); El secret de les màquines (The Secret of the Machines, 1988); Escrit a l’ordinador: diari d’un noi de quinze anys (Written on My Computer: Diary of a Fifteen-Year-Old Boy, 1990); El trencament (Break-up, 1991); El meu amic Pau (My Friend Pau, 1992); and El pes de la càrrega (The Weight of the Load, Gran Angular Prize, 1992).

He was co-author with Mercè Company of Fer-ne quaranta (Turning Forty, 1987), which was illustrated by Cesc and Roser Capdevila, and he also co-authored with Mercè Company Cria fills (Raising Children, 1989). Among his children’s books are En Pandolfi a la gran ciutat (Pandolfi in the Big City), La lluna (The Moon), and Ibrahim, un noi del Marroc (Ibrahim, a Boy from Morocco), all of which were published in 1984. Another book for children, Més enllà del núvol blanc (Beyond the White Cloud), was published in 1991.

He translated works by Italo Calvino, Gianni Rodari, Pier Vittorio Tondelli, Alberto Moravia, and other writers. He was director of the Odissea collection of young people’s fiction for the publishing house Empúries, and of the El Brot Jove collection for Pòrtic.

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Martí Sales.
Photographs: © Martí Sales.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Francesc Sales i Coderch neix a Barcelona el 5 d’agost de 1947.

Fill d’una família molt nombrosa lligada al món de la literatura i de la universitat, comença els estudis primaris a les tereses del carrer Ganduxer i, després, als escolapis de Sarrià. Cursa batxillerat a l’aleshores I.N.E.M. Torrent de l’Olla on, posteriorment, seria professor de llengua i literatura catalanes.

Estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i es llicencia l’any 1969. Fa el servei militar a Osca, al Regimiento de Cazadores Alta Montaña Galicia 64, i es llicencia amb el grau de Soldat ras.

L’any 1981 guanya el premi Víctor Català de narracions amb l’obra Les alveolars a la Romània. En el camp de la narrativa també és autor de la novel·la Biern, publicada l’any 1989, i el recull de narracions L’àngel de l’abisme, apareguda el 1992. Francesc Sales és autor d’una extensa obra per a joves. Així, l’any 1985 apareix Fugir, obra amb la qual queda finalista del premi Joaquim Ruyra. D’aquest mateix any és l’obra Les cartes de la Mila, que li val el Premi Vaixell de Vapor i que és, probablement, la seva obra de més repercussió. També cal destacar El secret de les màquines, del 1988, El trencament, publicada l’any 1991, El meu amic Pau, que apareix el 1992 i Escrit a l’ordinador: diari d’un noi de quinze anys. Amb El pes de la càrrega guanya, l’any 1992, el premi Gran Angular.

Participa en les obres col·lectives Fer-ne quaranta –del 1987 i escrit en col·laboració amb Mercè Company i amb les il·lustracions de Cesc i Roser Capdevila– i Cria fills, en col·laboració, també, amb Mercè Company i apareguda l’any 1989. Pel que fa a la literatura infantil, és autor dels llibres de contes per a nens En Pandolfi a la gran ciutat, La lluna i Ibrahim, un noi del Marroc, publicades el 1984. L’any 1991 apareix Més enllà del núvol blanc.

És molt rellevant, també, la tasca que Francesc Sales desenvolupa com a professor. Així, en relació amb el camp de la docència, guanya el Baldiri Reixach amb una programació de literatura universal per a BUP i el premi al millor programa de ràdio, l’any 1983, amb Pati de lletres. Publica la col·lecció de quaderns d’ortografia Contes escolars i el llibre de lectures El Bonocle 5.

Cal esmentar, per últim, la faceta de l’autor com a traductor d’obres, entre d’altres Les ciutats invisibles, d’Italo Calvino, Contes escrits a màquina, de Gianni Rodari, Pao Pao i Rimini, de Pier Vittorio Tondelli, La lluna a les barraques, de Grimaud o Agostino d’Alberto Moravia.

Dins de l’editorial Empúries dirigeix la col·lecció l’Odissea de narrativa per a joves i, dins de Pòrtic, la col·lecció El Brot Jove. 

Francesc Sales mor a Barcelona el 16 d’abril del 1995.

Frances Sales, dibuixat pel seu germà Ramon Sales.
Frances Sales, dibuixat pel seu germà Ramon Sales.
L'autor, en un dibuix d'Eulàlia Sariola.
L'autor, en un dibuix d'Eulàlia Sariola.
Dibuix d'Eulàlia Sariola.
Dibuix d'Eulàlia Sariola.

Premis

  • Premi Víctor Català (1981): Les alveolars a la Romània.

  • Premi Baldiri Reixach (1983).

  • Premi al millor programa de ràdio (1983): Pati de lletres.

  • Premi El Vaixell de Vapor (1985): Les cartes de la Mila.

  • Premi Gran Angular (1992): El pes de la càrrega.

Aquell estiu a Biern.

Vincles

Comentaris d'obra

Francesc Sales també havia treballat molt. En primer lloc, per fer-se ell mateix com a autor i escriptor i per fer-se un nom autònom respecte al de la seva família. En segon lloc, perquè només en aquests darrers anys havia pogut professionalitzar-se com a escriptor, tot i que ja el 1981 havia guanyat el prestigiós premi Víctor Català.

Potser la seva experiència com a docent el va portar a escriure una literatura juvenil no gens mastegada, on els adolescents no eren tractats de forma paternal sinó descrits com a personatges en els quals neixen passions delicades i sovint incontrolables. La literatura juvenil ha assolit, al nostre país, una qualitat altíssima, i en Francesc Sales va aconseguir-hi, amb tot el mereixement, un lloc privilegiat. Estimava la literatura.

(Agustí Pons: «Francesc Sales», Avui, 18 d’abril de 1995, p. 2)

* * *

En Francesc Sales vivia per a la literatura. Conversar amb ell era viatjar al món de les sensacions, de les paraules, de les imatges literàries, de les històries. Va ser aquesta passió que ell sentia per la literatura el que el va dur, a ell, premi Víctor Català de contes per a adults, a decidir de dedicar el gruix de la seva obra als joves. Perquè va adonar-se que era un públic amatent, susceptible a deixar-se amarar de la màgia de les paraules, dels conceptes, de les idees. Va ser per aquesta raó i també perquè va viure envoltat sempre de gent jove, primer de deu germans, després de cinc fills (un de propi i els altres estimant-los com si ho fossin), i entremig els alumnes. Per això la proposta de Xavier Folch, d’editorial Empúries, de crear una col·lecció per a joves el va dur a un terreny que l’apassionaria. La cura en la selecció de títols, les hores i hores dedicades als autors perquè deixessin l’obra rodona, l’interès a llegir obres d’autors estrangers per apropar-los als seus lectors van quallar en L’Odissea, una col·lecció que, a més de la qualitat dels seus títols, la va fer ser pionera en tractar temes considerats difícils, vinculats a l’anomenat realisme crític.

Ell, com a autor, també n’és probablement el més representatiu, d’aquest corrent. Les seves obres per a joves són valentes, directes i, sobretot, són honestes.

(Mercè Company: «Viure per a la literatura», Avui Cultura, 17 d’abril de 1995, p. 1)

Entrevistes

Francesc Sales, premi Víctor Català 1981 amb les narracions Les alveolars a la Romània, ha publica a Pòrtic la seva segona novel·la, L’àngel de l’abisme. Sales és un destacat autor de llibres per a joves. És ella (Columna Jove) i El meu amic Pau (Cruïlla), en són les dues darreres mostres. També ha participat en els llibres col·lectius Fer-ne quaranta i Cria fills. Nascut a Barcelona l’any 1947, és professor de llengua catalana i literatura a l’ensenyament mitjà.

—Una qüestió que, darrerament, en aquesta secció hem comentat més d’una vegada: ¿Com us plantegeu la doble carrera d’escriptor per a joves i d’escriptor per a adults?
—La primera diferència és que per a adults no m’ho demanen i per a joves, sí.

—Per a joves sou, doncs, un autor d’encàrrec?
—Ara, sí. En el sentit que et truquen i et demanen coses sense determinar. No em demanen que faci un llibre sobre un tema en concret, això no, tret de quan parlen de fer una segona part d’un llibre. Una altra gran diferència important és que els editors per a joves avicien els autors. Et porten a les escoles. Et sents més acompanyat, més sostingut.

—I pel que fa a la tasca específicament literària, ¿quina és la diferència?
—La literatura per a joves és una literatura dirigida. Penses en el lector. I en la d’adults no penses en el lector. Escrius i ja està.

—Segons la nota de la contracoberta, vau deixar de fer de professor l’any 1989 per dedicar-vos de ple a escriure i a tasques editorials.
—La nota va ser escrita a principi d’any -el llibre va aparèixer abans de l’estiu- i llavors em trobava en excedència. Vaig intentar, durant dos anys, de viure escrivint i fent d’assessor editorial. Però he hagut de tornar a fer de funcionari, per seguretat. Hi ha una crisi al món editorial i els directors literaris o assessors s’han hagut de buscar la vida per altres llocs.

—¿Heu perdut molts diners, en aquests dos anys?
—No, perdre’n, no. He deixat de guanyar-ne. No ha compensat, econòmicament. Si fos solter, podria viure perfectament dels drets d’autor. Tinc uns 25 llibres que es mouen. La majoria donen drets d’autor.

—L’àngel de l’abisme és…
—L’àngel del mal. La novel·la tracta de la mínima diferència que hi ha entre la creació per al bé i la creació per al mal, l’acte creatiu i l’acte destructiu. És molt difícil explicar una novel·la. A veure. És la història d’un pintor de la meva edat que un dia mata la seva dona i es troba que l’acte li ha sortit bé. Arran d’això, es creu una persona situada entre Déu i els homes, un àngel. Aquest és el tema. Això s’articulava a través d’un argument.

—Però, com a professor de literatura, deveu estar acostumat a explicar novel·les.
—Sobretot a interpretar-ne més que no pas a explicar-ne. Davant un text, la feina del professor de literatura consisteix a dir el que vol dir l’autor. I, de totes maneres, sempre és més fàcil explicar les coses dels altres.

—La novel·la ja fa alguns mesos que és a les llibreries. ¿Com ha reaccionat el lector?
—No en tinc ni idea. He vist només una crítica. Deia que era transcendent, en sentit pejoratiu, i que em movia entre Sartre i Camus, que ja no es porta.

—I us hi moveu?
—No. Si hi ha alguna influència és de Dostoievski, el gran mestre de la literatura existencial. Jo em sento més influït per Bernanos i Mauriac que no pas per Sartre i Camus.

—Aquesta soledat d’escriptor per a adults, acostumat a la companyia del lector juvenil, ¿us resulta negativa?
—Sí. A mi, sí, perquè hi ha un aspecte en la creació literària que és el parlar-ne, que no tinc. Tinc la sensació que el que publico es queda en un desert. Surt alguna crítica, es ven més o menys, i res més. Un escriptor que no ha tastat l’escriure per a joves, tant li fa. Però quan has vist una sala plena de quaranta joves que et comenten un llibre, enyores aquest caliu del lector quan escrius a adults.

—Recordeu la primera frase de la vostra novel·la?
—No.

—La llengua que feu servir és sempre la mateixa?
—Sí. No hi poso cap diferència. Adopto un català planer. Considero que no he de demostrar el meu coneixement de la llengua.

—El vostre oncle, Joan Sales, ¿va projectar cap influència sobre vós?
—Sobretot m’ha influït molt la seva capacitat de comunicació. Era un home que narrava molt bé. Directament no m’ha influït, perquè ell era molt gran quan em vaig dedicar a escriure. Però els seus escrits, sí. I també recordo que era un magnífic explicador de contes. Ho feia molt bé. Quan érem petits ens en contava. El seu catolicisme no m’interessava tant, perquè com a convers era una mica exaltat.

—El motor de la novel·la va ser una idea o la voluntat de fer-ne una?
—En aquesta, va ser una imatge. Una imatge explicant a classe el poema de Jordi de Sant Jordi, «Jus lo front port vostra bella semblança», que encapçala la segona part del llibre.

(Lluís Bonada: «La soledat de l’escriptor per a adults, em resulta negativa», El Temps, núm. 440, 23 de novembre del 1992, p. 94)

Antologia

I

«Avui ens hem trobat ací per tal d’efectuar unes proves valoradores de la seva capacitat per a l’exercici de la docència del català.
»Benvinguts, doncs, i que la prova sigui favorable a la majoria, com és desig d’aquest tribunal, el qual sempre serà a la seva disposició per tot allò que pugui servir d’ajut.
»Tots saben les normes per les quals s’han de regir aquestes oposicions. No cal dir que procurarem en tot moment que el reglament s’acompleixi al peu de la lletra. Sabem que hi ha coses que són susceptibles d’ésser modificades, però ara per ara, la millor, l’única manera de ser justos consisteix a complir les lleis establertes.
»Bona sort, doncs, a tots!»

Després de la benvinguda del president del tribunal, una munió de candidats a un lloc definitiu de treball, els opositors, respira amb una inquietud mal continguda.
El secretari del tribunal va llegint la llista dels candidats i, de moment, es va veient que molts dels apuntats ja no s’han presentat a la prova.
Això va bé, comenta l’optimista de mena.
No en facis gaire cas, contesta el qui no ho és tant, d’optimista.
Això passa cada any i sempre fan una gran carregada, fa el pessimista experimentat.
Sense voler arribar a conclusions definitives, de moment constatem que la veu més pessimista és la de l’experiència.
Amb tot, el cronista dels esdeveniments, no vol entrar ni sortir en aquesta qüestió i es limita, com és la seva obligació, a descriure els fets i els pensaments.
Òndia!, no m’hi havia fixat, trobo que es presenten molts noms coneguts, això va bé, així es veurà qui és el que val de debò. Em comença d’agradar aquest sistema. Enderrocar patumetes sempre ha estat la meva dèria. 
No diguis bestieses, no serveix per a res, aquests no es mullen mai el cul. Si no els va bé, aleshores no es presenten a la lectura i santes pasqües, com si res no hagués passat.
Bé, però almenys posen en evidència que no saben alguna cosa i això ja és important.

(«El cas dels opositors al·lucinats: les alveolars a la Romània», dins Les alveolars a la Romània. Barcelona: Selecta, 1982, p. 127-128)

* * *

Situat gairebé al fons d’un cul-de-sac entre muntanyes, en un turó de mitja alçada enmig d’una petita vall, Biern, l’esperat, es fa visible quan només falta un revolt de la carretera; fins aleshores ha anat amagant-se, tímid, com si volgués impedir el descobriment de la seva presència.

Biern, el desitjat, només existeix quan hi ets. I a fe que el món pot donar les voltes que li vingui de gust, els homes poden fer periòdicament els disbarats que més trobin convenients, tant se val! Biern, l’indiferent, només es mostrarà al darrer revolt de la carretera.

Aleshores sí, aleshores lluirà tal com és i aquell que s’hi arriba podrà abastar-lo d’un cop d’ull.

Si deixa la carretera i agafa el camí del raval entrarà al poble per un carrer costerut, difícil i esquerp que li donarà una benvinguda un pèl malagradosa, aspra, i potser li vindran ganes de deixar-ho córrer, d’oblidar un indret tan inhospitalari i de mirar de trobar recer en algun altre lloc més amable.
Si, aconsellat sàviament o mogut per una brillant intuïció, no deixa la carretera, continuarà encara ben bé mig quilòmetre envoltant-lo i podrà entrar-hi, superats dos boscos de pins, per la seva porta natural, a peu pla, entre dues fileres de plàtans majestuosos i monumentals, anunciadors d’una fresca saludable en els temps de les calors.

Però no són aquests els veritables signes identificadors de Biern. Aquests arbres són enganyosos i no tenen l’entitat del símbol, perquè Biern, modest, no s’agrada de l’espectacularitat. Si n’hi ha, aquesta es troba tancada a les eixides d’algunes cases o, més subtil, en la gràcia d’aquelles portalades de pedra picada.

De seguida aquest hipotètic viatger podrà endinsar-se en el carrer Major que fa una petita costa i, si mira enlaire, ja podrà contemplar de més a la vora el campanar de l’església que presideix, omnipresent, tot el poble.

El carrer Major vertebra Biern en dues meitats, l’una, la que queda a l’esquerra si continuem mirant el campanar de cara, és només un pas que no arriba a la categoria de carrer, anomenat de sempre Rerecases.

La primera casa del poble és cal Groc…

Biern és mentida. És un poble fet amb la matèria dels records i aquests es resisteixen a fer inventaris, no en volen, de precisió, o, si més no, no volen fer-ne gala. Tant se val el detall precís, la constatació.

(Biern. Barcelona: Pòrtic, 1989, p. 15-16)