Toni Sala

La primera novel·la de l’autor d’Entomologia és una immersió a l’experiència de la mort narrada per l’amic del difunt Pere Marín, anomenat Toni Sala. Als personatges que es mouen al voltant del narrador se’ls ha desproveït de nom propi, i no és casual, perquè tots ells formen part d’un món d’inèrcies, de debilitats i d’impotències: el pare d’en Pere, o el Senyor Trist, és incapaç de sobreposar-se a la mort del seu fill; el camioner, o el gras o l’hipopòtam, està carregat «d’impossibilitats i de rancúnies»; la filla de l’amo del bar es torna transparent; la mare d’en Pere és vista com una fulla a punt de caure de l’arbre i de podrir-se; els pares d’en Toni no interessen, perquè simplement es deixen portar; la viuda del cementiri fóra més feliç si Déu se l’endugués amb els seus morts; i la noia de l’institut no és més que un excés de perfum i l’escenari en què una llàgrima es fa seves totes les fases del cicle vital. El narrador, en canvi, sí que té nom, i es diferencia dels altres pel fet de ser qui demostra major capacitat de treure profit de la funesta experiència. Hi ha tot un procés d’afirmació personal que es pot resseguir acudint a les citacions: «La seva mort precoç tindria l’efecte de subratllar la meva vida», «Un crac i el buit de l’interior va quedar a fora», «Jo era l’únic que començava a orientar-se»… L’assumpció de la mort, no ja la de l’amic sinó la pròpia, esdevé, paradoxalment, una afirmació de vida. L’existència acabarà sent percebuda com si hi hagués un vidre insonoritzador entre ell i les imatges, fins a arribar a una visió desdoblada, en el cotxe, en una mena de joc de miralls.

Pere Marín és una novel·la d’una imatgeria riquíssima i un ús excel·lent del recurs de la desfamiliarització, d’un tractament volgudament superficial de les raons íntimes dels personatges que intensifica el paper del lector i d’una visió orientada a desdramatitzar el procés de vida, mort i corrupció, incidint, aixo sí, en la bellesa tràgica de la incandescència i la consumpció vital; una novel·la on els ulls tenen un paper crucial en les relacions humanes de domini i dependència (parlen, mosseguen, cremen, s’abaixen per simular indiferència quan s’anuncia un acte de crueltat, es lliuren a jocs d’esgrima), i on els silencis s’imposen i marquen actituds de rebuig o d’indiferència o bé proclamen evidències que parlen sense paraules, a vegades fins i tot a crits. Una novel·la imprescindible que entra directament a la sang i n’augmenta la xifra d’hemoglobina.

(Josep Hernández Tresserras. «Enfilar-se al damunt d’un mateix», Revista de Girona, núm. 196, setembre – octubre del 1999, p. 112)
 

* * *
 

Com que he seguit amb expectació l’obra de Toni Sala, recordaré que a la seva novel·la breu Pere Marín hi ha dos casos de personatges —un d’ells una dona i un altre el narrador— que, separadament, un dia ho planten tot i desapareixen. Com qui embolica quelcom amb un mocador de fer farcells, deixen cadascú la seva vida anterior al peu de la porta. En l’excel·lent narració Un relat de la nova immigració africana els trencaments ho són per força, però són menys absoluts que els voluntaris. Si és que ho són de voluntaris. Perquè el nostre protagonista, el de Rodalies, malgrat que deixi la seva dona i tot el que representa per a la seva vida real, quotidiana, el que vol és que una nit com una altra, el novel·lista li faci ensumar allò que tal vegada es podria esdevenir: l’insòlit, el perill fins i tot, exaltant per ell mateix. Com un llebrer segueix el rastre de la presa, a la nit. El seu acte té almenys una motivació i a partir d’ells fa un gest lliure del qual, per cert, se’n parlarà qui-sap-lo.

[…]

Com a la valenta i tan ben escrita Petita crònica d’un professor a Secundària, crec que a Rodalies Toni Sala presenta l’alternativa entre la submissió i la llibertat. Més ben dit: entre la llibertat i la mort (a l’ànima). A mitja novel·la i després cap al desenllaç, apareixen un home i un xai. No és res, tot plegat —l’herbam, el tros de casa, la mica de foc— però és l’ànima, el refugi perdut i alhora feliç d’un paisatge que es va encongint, però que encara hi és. Toni Sala no en fa una elegia ni una denúncia. Però per als nàufrags és l’illa mítica de la salvació, però també de posar en evidència l’absurditat dels lligams que allà mateix acaben de fer. Toni Sala condueix la narració amb convicció (que s’encomana) i amb efectivitat. Tot és visual i concís (un estil que fa pensar en el retorn a l’objectivitat estilística que jo mateix celebrava en els primers Torres (L’altre demà) i en els primers Pedrolo (reals, poètics sense cercar-ho, documentals), uns i altres fa més de quaranta anys. Ara diré només que la narrativa de Toni Sala és un idil·li constant amb l’art d’escriure.

(Joan Triadú. «La llibertat i la mort», Avui Cultura, 6 de gener del 2005, p. 12)
 

* * *
 

Segons la definició del diccionari de l’IEC, un derelicte és una nau abandonada que sura a flor d’aigua. També poden ser les restes d’un vaixell naufragat. Moltes de les pàgines d’aquell insuperable narrador que va ser Joaquim Ruyra (per desgràcia, tan poc present en els nostres dies) contenen imatges, evocacions, recreacions i descripcions de derelictes, reals o figurats, al litoral del sud de la Costa Brava. Ruyra és el mestre del to menor i de la narració breu i contundent. És l’autor que porta la concreció de la realitat al deliri simbòlic i transcendent. És el narrador que presenta uns personatges extasiats davant del mar i d’una natura primitiva fins que, de cop, evoluciona cap a un realisme sovint sinistre, un territori vague d’irrealitat i una fantasia de malson.

En la seva última novel·la, Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) presenta voluntàriament una esplèndida marina que deriva ben aviat en un sòrdid boscatge, una novel·la tensa i angoixant en què un trist protagonista, convertit en un veritable derelicte, retorna als seus espais d’adolescència, a la Costa Brava. Autor de la inoblidable Pere Marín (1998), Sala ha anat publicant aquests últims anys diverses obres que donen fe de l’exploració d’espais reals i imaginats i de la seva voluntat d’assajar noves formes narratives. Des de la famosa Petita crònica d’un professor a secundària (2001) fins als retrats narrativitzats de Comelade, Casasses, Perejaume (2006), passant per Un relat de la nova immigració africana (2003) i Autostop (2006), Sala s’ha convertit en autor que domina com ningú la prosa d’aparent to menor amb unes impressionants dosis de càlcul narratiu i precisió estilística.

(Xavier Pla. «Derelictes», Avui Cultura, 25 de febrer del 2010, p. 12-13)
 

* * *
 

He seguit amb interès la trajectòria literària de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) des del primer llibre de contes, Entomologia, publicat el 1997. En aquell llibre, Sala retratava amb avidesa i ofici la desolació dels paisatges interiors. Des de llavors ha publicat 12 llibres, gairebé un per any. Després de l’exploració moral de la novel·la Pere Marín, el 2001 en van arribar dos més, que és temptador veure com una bifurcació: Bones notícies, que continuava endinsant-se en els inferns quotidians, i Petita crònica d’un professor a secundària, de caire més divulgatiu, que va ser un èxit clamorós.

A partir d’aquell moment, l’obra de Toni Sala es va girar cap a l’exterior: va escriure sobre Floquet de Neu, sobre la immigració africana, sobre paisatges i personatges catalans; la línia fosca, d’altra banda, tenia continuïtat en la novel·la Rodalies. Ara, amb Marina, Sala recupera la devastació dels primers llibres amb la mateixa avidesa, i amb una prosa encara més esmolada.

Si a Maletes perdudes Jordi Puntí excel·leix a retratar la bonhomia, Toni Sala s’ha consagrat com a especialista en el malestar. Marina narra una breu estada del narrador al poble de la seva infantesa, Sant Feliu de Guíxols. Allà entrarà en contacte amb dues dones de generacions diferents, que l’enfrontaran a la memòria i al desig.

Però el que semblava la recreació d’una crisi de maduresa es converteix en una novel·la frenètica, sobretot quan apareix un quart personatge, impulsiu i inestable. Les hores de tedi s’allarguen, la violència ambiental s’aguditza, i de sobte el lector és traslladat a una pel·lícula dels anys cinquanta, quan la paranoia visitava la Costa Brava.

David Foster Wallace ens ha ensenyat que com més objectiva és una descripció, més tendeix a la malenconia. En aquest sentit, Marina conté les millors descripcions dels últims anys, les més poètiques i despietades, tant del paisatge exterior com d’una ànima ferida, les més precises en l’aproximació a l’agonia. «Tota la inflamació del desig gastat em venia de nou conjuntament amb la nosa que fa […]. I per tornar aquí, tot el dolor d’aquell hivern?».

(Vicenç Pagès Jordà. «El narrador de la desolació», El Periódico de Catalunya. Icult. Llibres, 3 de març del 2010, p. 68)

Ara tot semblava culpa de la crisi, però no era culpa de la crisi aquella exposició de prostitutes a les cunetes de la nacional, passades les obres de desdoblament aturades, passats els ponts a mig construir, amb els cartells de circ descolorits i els grafits que deien N-II CARRETERA DE LA VERGONYA, DESDOBLAMENT JA… Passat el tram de carretera amb aquell esbós paral·lel sense asfaltar i separat dels cotxes per una muralla baixa de blocs de formigó, aquells terrenys inundats d’aigua negra amb cabellera d’herbes… No era culpa de la crisi l’aparador de carn fresca, una puta cada cent metres, no era culpa de la crisi perquè abans de la crisi les putes ja hi eren, va ser als anys de les grues que el negoci es va escampar pertot arreu, com una taca d’oli. Però la moral no es mou a la velocitat de les finances, i acabats els anys bons les noies continuaven allà, sotmeses com tothom a les penúries dels nous temps.

Seguint la nacional cap al nord, abans d’entrar a Tordera, l’edifici del Club Diana anunciava el començament de l’exposició. Quinze quilòmetres després, als afores de Vidreres, un edifici semblant, un altre bloc vell d’habitacions a peu de carretera, el Club Margarita, avisava del final.

Representaven les fites frontereres. Eren molt lluny l’una de l’altra, i estaven separades per muntanyes, però de nit, quan encenien els anuncis de neó, semblava que els dos edificis parlessin entre ells amb un codi de llums intermitents. Al teulat del Club Diana s’encenia una fletxa groga que volava a encertar un triangle púbic vermell; al teulat del Club Margarita una margarida gegant perdia els pètals, un per un, fins que de cop tornava a florir entre els camps foscos.

(Fragment inicial de l’obra Els nois, 2014)

* * *

Els primers olis que Perejaume va pintar, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, ja eren paisatges del Montnegre, a darrere de Sant Pol de Mar, muntanyes capvesprades o nocturnes, liloses i màgiques. Són l’embrió de tot el que vindrà després.

Llavors eren paisatges tot just encetats; avui encara tenen la pintura fresca. Aquest olis primerencs s’han pogut veure no fa gaire en una mostra a la Fundació Palau de Caldetes. Són quadres pintats quan Perejaume tenia vint anys, amb tota la novetat del moment polític i de la persona, pintures compostes durant els estius que va estar-se a can Riera de Fuirosos i a ca l’Oller de la Cortada, al cor del Montnegre.

Mentre feia la carrera d’història de l’art, Perejaume participava a les vagues i manifestacions del moment. Anava al Cercle Artístic de Sant Lluc a fer models i a dibuixar. Allà va penjar-hi la primera exposició. Quan Joan Brossa va veure aquells quadres va quedar parat. De seguida va voler presentar Perejaume a Lluís Maria Riera, que dirigia una sala d’art a Barcelona. Va organitzar-se un sopar a ca la Pepa Llopis, la companya de Brossa. Riera va passar a recollir-los. Perejaume no ha conduït mai. El pintor anava a darrere el cotxe, igual com avui. Brossa i Riera anaven a davant.

—Així que ets de Sant Pol—li va dir el galerista—. I doncs, t’agrada, allà dalt al Montnegre?
—Ah, el Montnegre!—li va contestar Perejaume—. Hi ha una casa, allà al Montnegre… Can Riera de Fuirosos…
—Ah! És casa meva!

I així va ser que Perejaume va poder passar els estius del setanta-set i del setanta-vuit a can Riera de Fuirosos, a la muntanya del Montnegre, al rerepaís dels seu Sant Pol natal, pintant, escrivint i caminant, perquè l’obra de Perejaume és una obra caminada, impregnada del país més immediat, la terra, el recorregut sensorial de cada sot, turonet, fondalada o clariana.

(Fragment del llibre Comelade, Casasses, Perejaume, 2006)

* * *

En el moment que el tren s’atura, li comença a sonar el mòbil. Se’l treu de la butxaca, el deixa caure a la via i s’enfila al vagó. Sense les claus i sense el mòbil, la butxaca no pesa tant. L’únic que hi queda és un grapat de monedes; les que tenia per tornar canvi als clients.

És el mateix tren de rodalies que tota la vida li ha fet de rellotge. Cada vint minuts ha sentit el mateix tremolor a sota els peus. Ara el tremolor és permanent.
Aquest home té uns quaranta anys. És el propietari d’un bar que hi ha a dos carrers de l’estació. El mar, la sorra, les vies, l’estació, els pisos: així resumiria ell la seva ciutat.
Si sortia del bar, podia veure el pas del tren entre els blocs d’edificis. Veia desfilar les finestres cap al nord o cap al sud, ocupant el calaix buit entre les construccions del passeig marítim.

La línia de la costa de llevant. Una de les més utilitzades de la península. Uns trens que semblen metros, incòmodes, sense compartiments, amb cadires de plàstic, dures. Trens lents i funcionals. Transporten el bestiar que mou la capital. Els treballadors de l’extraradi.

Mentre passaven, els vagons substituïen l’horitzó per una línia blanca i vermella. Quan es feia fosc, podies veure els passatgers de dintre el tren. Dos minuts abans i dos minuts després del tremolor, els passatgers desfilaven a peu per davant del bar, com un ressò o una anticipació de l’arribada del tren.

Ara a finals de febrer, en aquesta hora de la nit, els últims trens van mig buits. Els treballadors ja són a casa, amb la família, asseguts als sofà, amb el televisor i la calefacció engegats.

Els trens nocturns recullen les restes. En aquesta estació, aquest home és l’únic que puja al tren.

(Fragment inicial del llibre Rodalies, 2004)

* * *

—Em dic Toni Sala. Sóc el vostre professor de català. Ens haurem de suportar una temporada.
D’alguna manera has de començar.

Aixeco els ulls i contemplo la trentena d’alumnes de davant meu. Trenta cares més. Trenta personetes fabricant-se a si mateixes. Trenta màscares —una part del meu ofici consisteix a desemmascarar la persona que s’apunta darrere aquesta màscara; la màscara sota la màscara del posat artificiós del primer dia. Trenta noms als quals passo llista i faig asseure per ordre alfabètic.

Com qualsevol excepció, la primera classe és important. Val per quinze o vint classes, perquè de l’opinió que sobre tu es facin avui en dependran les inevitables valoracions a la sortida —uy, éste, no veas, movent el palmell de la mà com si la donessin a una mà invisible; o, con éste no vamos hacer nada; o, éste es un mierda, un cotilla, un marica, un loco—, valoracions que comentaran amb els companys i que marcaran la manera d’acarar la pròxima classe.

Pel professor, la qüestió és exactament la mateixa. Ja hi ha d’entrada alumnes al marge del tou de la classe per com es comporten, per com s’asseuen, per com et miren. Per dir-ho en exagerat, hi ha alumnes capaços de guanyar-se el suspens el primer dia. Com n’hi ha de capaços de guanyar-se l’aprovat des del primer moment.

Alumnes de quart d’ESO, aquests nois tenen quinze o setze anys. Ens passarem el primer trimestre mirant de desemmascarar-nos. És un combat força igual. Trenta alumnes contra un professor i un professor contra trenta alumnes. Però jo tinc anys d’experiència, i ells tenen molt menys coneixement —o coneixement zero— de la tramoia que es mou darrere el decorat de la vida adulta. I encara menys de la tramoia que es mou darrere el decorat de la vida d’un professor, que és un determinat tipus d’adult, força diferent, en el món dels adults, dels adults que ells acostumen a tractar.

(Fragment del llibre Petita crònica d’un professor a secundària, 2001)

* * *

ACCIDENT

Hi ha una cançó americana, I’ll be seeing you: sempre t’hi veuré. Sempre t’hi veuré, en tots aquest llocs coneguts, en aquell cafè petit, a la cantonada de sempre…

Quan vaig viure la història que us explicaré, aquesta cançó encara no l’havia sentida mai. L’he descoberta mentre escrivia aquest llibre i l’he escoltada vint mil vegades —ja sabeu com les cançons es dilueixen en nosaltres.

Em dic Toni Sala i fa molts anys vaig tenir un amic que es deia Pere Marín.

Ens teníem vistos del col·legi, quan érem dos mocosos sense consciència. Després vam anar a parar tots dos al mateix institut i a la mateixa classe, i em sembla que va ser per aquesta providència que vam continuar els estudis i no vam canviar les aules pels carrers, com van fer molts companys nostres durant el primer curs. Perquè començar a l’Institut va ser començar a personificar-nos, a poder oferir alguna cosa, i va ser molt important en aquell moment tenir cadascú a la vora la persona que li convenia. Anàvem junts i ens fèiem.

Van ser els anys de deixar anar la infantesa. Els alumnes més grans ja no ens feien por, hi parlàvem a l’hora del pati, els espiàvem quan sortíem de classe i els anàvem perdent el respecte. Com els despullàvem. Era senzill. Només ens calia trobar-los defectes —defectes que detectàvem de seguida, perquè eren els nostres mateixos, engrandits, perfeccionats i profitosos. Anàvem vestint-nos de la roba que els trèiem. De qualsevol vestit en penjaven molts fils: estirant el fil de l’avarícia, el de la vanitat, el de la bondat o el del plaer, el vestit de seguida es desfeia. Sí que hi havia vestits més complicats; hi havia l’amor, hi havia la rancúnia… Llavors costava més, però era la gràcia.

Ara diria que va ser un fil relacionat amb l’amor el que jo vaig estirar d’en Pere. ¿Era aquest mateix, el que vaig donar-li durant aquells anys? ¿Què hi trobava, en Pere, en mi? No vaig escatir-ho mai, perquè es va morir molt abans que comencés a interessar-me per conèixer les regles d’aquella mena de jocs.

(Inici del llibre Pere Marín, 1998)