Poesia Traduccions realitzades per l'autor/a Altres

Joaquim Sala-Sanahuja

Joaquim Sala-Sanahuja (Sabadell, 1953). Escriptor, traductor i professor. 

Després d’estudiar enginyeria a Barcelona i guanyar el premi Amadeu Oller amb el llibre de poemes La veu del ciclista (1973), se’n va a París, on cursa la llicenciatura en Filosofia a la Universitat París 8, obté la Licence en Lettres Modernes i es doctora el 1988. Des de la capital francesa codirigeix la col·lecció «Poesia Universal del Segle XX» per a Edicions del Mall.

L’any 1986 torna a Catalunya per ensenyar a l’Escola Universitària de Traductors i Intèrprets i, des del 1996, a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de llavors combina la docència amb la publicació d’articles en diversos mitjans i organitza i imparteix cursos de literatura i traducció a Barcelona i Lisboa.

En les seves obres de creació literària, Sala-Sanahuja continua el camí poètic amb llibres com Pessebres (1991) o Pas de Coro (1998) i aposta per la dissolució de barreres entre gèneres literaris experimentant en simbiosi amb alguns artistes en obres com Escriny Walpurgis (1989, amb gravats de Gabriel) i El viatge a Tokushima (1992, amb gravats de Jordi Alcaraz). També escriu assaigs sobre diverses temàtiques.

Com a traductor del francès i del portuguès s’interessa per autors clàssics (Rimbaud, Baudelaire, Molière, Pessoa), per poetes contemporanis (René Char, Francis Ponge, Gastão Cruz) i per pensadors com Stendhal o Barthes. La seva tasca en aquest àmbit li val el Premi de Traducció de la Generalitat de Catalunya (1987), el Premi Crítica «Serra d’Or» (2003) i el Premi Mots Passants de traducció (2013).

És membre fundador de la Fundació La Mirada de Sabadell, membre numerari de la Fundació Bosch i Cardellach i soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Pàgina elaborada per Cinta Paloma per a l’AELC. 
Documentació: arxiu de l’autor.
Fotografia: Carme Esteve / AELC.

Castellano

Castellano Joaquim Sala-Sanahuja

Joaquim Sala-Sanahuja (Sabadell, 1953). Escritor, traductor y profesor. 

Después de estudiar ingeniería en Barcelona y ganar el premio Amadeu Oller con el poemario La veu del ciclista (1973), se traslada a París, donde estudia la licenciatura en Filosofía en la Universidad París 8, obtiene la Licence en Lettres Modernes y se doctora en 1988. Desde la capital francesa codirige la colección «Poesia Universal del Segle XX» para Edicions del Mall.

En 1986 vuelve a Catalunya pera enseñar en la Escuela Universitaria de Traductores e Intérpretes y, desde 1996, a la Facultad de Traducción e Interpretación de la Universidad Autónoma de Barcelona. Entonces combina la docencia con la publicación de artículos en varios medios y organiza e imparte cursos de literatura y traducción en Barcelona y Lisboa.

En sus obras de creación literaria, Sala-Sanahuja continúa el camino poético con libros como Pessebres (1991) o Pas de Coro (1998) y apuesta por la disolución de barreras entre géneros literarios experimentando en simbiosis con algunos artistas en obras como Escriny Walpurgis (1989, con grabados de Gabriel) y El viatge a Tokushima (1992, con grabados de Jordi Alcaraz). También escribe ensayos sobre diversas temáticas.

Como traductor del francés y del portugués se interesa por autores clásicos (Rimbaud, Baudelaire, Molière, Pessoa), por poetas contemporáneos (René Char, Francis Ponge, Gastão Cruz) y por pensadores como Stendhal o Barthes. Por su labor en este ámbito gana el Premi de Traducció de la Generalitat de Catalunya (1987), el Premi Crítica «Serra d’Or» (2003) y el Premi Mots Passants de traducció (2013).

Es miembro fundador de la Fundación La Mirada de Sabadell, miembro numerario de la Fundación Bosch i Cardellach y socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Página elaborada por Cinta Paloma para la AELC. 
Documentación y fotografías: archivo del autor.
Fotografía: Carme Esteve / AELC.

English

English Joaquim Sala-Sanahuja

Joaquim Sala-Sanahuja (Sabadell, 1953), writer, translator, and teacher, studied Engineering in Barcelona and was awarded the Amadeu Oller Prize for his collection of poems La veu del ciclista (1973). He subsequently went to Paris to study Philosophy at Paris 8 University, where he obtained a BA in Modern Literature and a PhD in 1988. While in Paris, he was codirector of the “Poesia Universal del Segle XX” of the publishing house Edicions del Mall.

In 1986 he returned to Catalonia to teach at the University School of Translation and Interpreting and, after 1996, at the Autonomous University of Barcelona Faculty of Translation and Interpreting. Since then, he has combined teaching with writing articles that are published in several media outlets and also organising courses in literature and translation in Barcelona and Lisbon.

Sala-Sanahuja has continued to write poetry and has published the collections Pessebres (1991) and Pas de Coro (1998), while also seeking to break down barriers between literary genres by experimenting with works he coauthors with artists, among them Escriny Walpurgis (1989, with engravings by Gabriel), and El viatge a Tokushima (1992), with engravings by Jordi Alcaraz. Moreover, he writes essays on a range of subjects.

As a translator from French and Portuguese, he is mainly interested in classical authors like Rimbaud, Baudelaire, Molière, and Pessoa, contemporary poets like René Char, Francis Ponge, and Gastão Cruz, and thinkers like Stendhal and Barthes. His work in this domain has been recognised with such awards as the 1987 Generalitat (Government) of Catalonia Prize for Translation, the 2003 “Serra d’Or” Critics’ Prize, and the 2013 Mots Passants Translation Prize.

He is a founding member of La Mirada de Sabadell Foundation, a full member of the Bosch i Cardellach Foundation, and a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Cinta Paloma for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Photograph: Carme Esteve / AELC.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Joaquim Sala-Sanahuja neix a la Rambleta de Sabadell el 1953. Per tradició familiar decideix estudiar per ser enginyer a Barcelona, però l’interès per les lletres el fa presentar-se i guanyar el premi Amadeu Oller l’any 1973 —amb Pere IV al jurat— amb el llibre de poemes La veu del ciclista. A partir d’aquí es trasllada a París per cursar la llicenciatura en Filosofia a la Universitat París 8. Vincennes – Saint-Denis, nascuda amb l’esperit del Maig del 68. Obté la Licence en Lettres Modernes per la mateixa universitat, on es doctora amb la tesi Nietzsche, Wagner, Verne: étude d’un réseau lúdiques (1988).

L’interès per la cultura francesa fa que visqui dotze anys a París, des d’on codirigeix la col·lecció de traducció poètica «Poesia Universal del Segle XX» d’Edicions del Mall, que posteriorment va passar a mans d’Edicions 62. Sala-Sanahuja torna a Catalunya l’any 1986 per ensenyar a l’Escola Universitària de Traductors i Intèrprets i, des del 1996, a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, de què ha estat vicedegà d’Ordenació acadèmica i delegat per a la titulació d’Estudis de l’Àsia Oriental. Forma part del Grup d’Estudis de la Traducció Catalana Contemporània (GETCC).

A més d’exercir com a docent, entre els anys 1990 i 1999 és corresponsal a l’Estat espanyol de la revista Littérature, participa en alguns programes de l’emissora de ràdio France Culture i publica articles en diversos mitjans de comunicació catalans i espanyols com El Correo Catalán, Diario de Barcelona, La Vanguardia, Camp de l’Arpa, El Viejo Topo, El Ciervo o Revista de Occidente. També imparteix cursos al Centre Cultural de la Fundació La Caixa de Barcelona i a l’Instituto Camões de Lisboa.

En les seves obres de creació literària, l’autor continua el camí poètic amb llibres com Pessebres (1991) o Pas de Coro (1998) i aposta per la dissolució de barreres entre gèneres literaris experimentant en simbiosi amb alguns artistes en obres com Escriny Walpurgis (1989, amb gravats de Gabriel) i El viatge a Tokushima (1992, amb gravats de Jordi Alcaraz). També escriu prosa de diversos gèneres i temàtiques: Pere Sanromà (1990), Sabadell al tombant del segle (1994, amb Andreu Masagué), Antoni Taulé. L’imperi del buit (2002, amb Dominique Païni), Taulé-filiacions (2005), etc.

Com a traductor del francès i del portuguès s’interessa per autors clàssics (Arthur Rimbaud, Charles Baudelaire, Molière, Fernando Pessoa, Wenceslau de Moraes, etc.), per poetes contemporanis (René Char, Francis Ponge i Gastão Cruz, entre altres) i per pensadors com Stendhal, Roland Barthes o Bernard-Henri Lévy. La seva tasca en aquest àmbit li val el Premi de Traducció de la Generalitat de Catalunya (1987, per Nadja, d’André Breton), el Premi Crítica «Serra d’Or» (2003, per la traducció dels llibres de poemes de Fernando Pessoa) i el Premi Mots Passants de traducció (2013, per Locus Solus, de Raymond Roussel).

Joaquim Sala-Sanahuja ha compaginat durant més de trenta anys l’escriptura i la traducció amb la docència universitària. Ha estat membre fundador i president de la Fundació La Mirada de Sabadell (1989-2001) i secretari general de l’Alliance Française de la mateixa ciutat (1998-2008). Actualment és membre numerari de la Fundació Bosch i Cardellach i soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Premis

  • Premi Amadeu Oller (1973): La veu del ciclista 
  • Premi Joan Santamaria de narrativa (1975)
  • Premi de Traducció de la Generalitat de Catalunya (1987): per la traducció de Nadja, d’André Breton
  • Premi Crítica «Serra d’Or» (2003): per la traducció de Poemes de Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro, Poemes d’Álvaro de Campos i Odes de Ricardo Reis, de Fernando Pessoa
  • Premi Mots Passants de traducció (2013): per la traducció Locus Solus, de Raymond Roussel

Obra

Poesia

  • La veu del ciclista. Barcelona: Imprenta Barcelonesa, 1973. Premi Amadeu Oller.
  • Hac de silencis. Sabadell: Publicacions de la Senyora McMurdok, 1975.
  • Escriny Walpurgis. Barcelona: Antoni J. Agra, 1989. [Amb gravats de Gabriel].
  • Pessebres. Barcelona: Cafè Central, 1991.
  • El viatge a Tokushima. Barcelona: Edicions de Mar Endins, 1992. [Amb gravats de Jordi Alcaraz i Tarradas].
  • Pas de Coro. Barcelona: Cafè Central, 1998.

Altres

  • Planeta Miret. Sabadell: Les Edicions dels Dies, 1981.
  • Pere Sanromà. Barcelona: Diccionari Ràfols, 1990.
  • Natividad Ayala. Barcelona: Àmbit, 1993.
  • Sabadell al tombant del segle. Sabadell: Editorial 24x36, 1994 (amb Andreu Masagué).
  • Antoni Taulé. L’imperi del buit. Barcelona: Àmbit, 2002 (amb Dominique Païni).
  • Taulé-filiacions. Sabadell: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, 2005.
  • La bota insomne. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007.
  • Xavier Oriach. Barcelona: Galeria Trama, 2007.
  • Albert Rifà. Fotògraf, 1878-1963. Sabadell: Ajuntament de Sabadell, 2009 (amb Alba Oliver).
  • L’home de bronze. Sabadell: Fundació Bosch i Cardellach; Ajuntament de Sabadell, 2011 (amb Agustí Puig).
  • De l’Endiot al Ploraire. Figures del burlesc sabadellenc. Sabadell: Alliance Française; Casa Taulé, 2016.
  • Lux. Sitges: Fundació Stämpfli, 2017.
Coberta de <i>Planeta Miret</i>
Coberta de Planeta Miret
Coberta de <i>Pas de Coro</i>
Coberta de Pas de Coro
Coberta de <i>Petits poemes en prosa</i>
Coberta de Petits poemes en prosa
Coberta de <i>Poemes de Fernando Pessoa</i>
Coberta de Poemes de Fernando Pessoa

Vincles

Entrevistes

Per a ell la traducció s’assimila al teatre negre de Praga: “El traductor el veus i no el veus; es fon amb el fons”. Li demano quin grau de fidelitat ha de tenir el traductor respecte allò que tradueix: “La fidelitat és una metàfora religiosa que no convé en aquests termes; és un concepte que ve de la traducció de la Bíblia, del fet de tenir fe en un llibre”. No li molesta veure en una traducció la mà del traductor perquè considera que: “Creem una obra derivada; a partir d’un text, en fem un altre, i el fem passar com si fos original, però hi ha molta manipulació. La llengua original té unes marques que han de desaparèixer i adoptar les de la nova llengua, en el procés”.

Compara les obres literàries amb les màquines: “Cal analitzar com està fet un text, analitzar-ne els mecanismes, per intentar construir una nova màquina que funcioni d’una manera semblant a l’original”. Per a ell, una bona màquina, parlant en termes narratius, és aquella que produeix sentit, però no necessàriament ha d’estar creada amb la voluntat de comunicar ni de ser entesa.

Estel Solé. «Joaquim Sala-Sanahuja: “Els traductors els veus i no els veus; es fonen amb el fons”», Ara (12 d’agost del 2018). En línia.
 

***
 

—El fet viure-hi [a França] tant de temps t’haurà permès comparar força el sistema educatiu i cultural i francès amb el català…

—Jo justament vaig estar a la Universitat de Vincennes, que havia sorgit a partir del Maig del 68, per tant, una universitat molt oberta i que no seguia cap model tradicional, però on sí que hi havia els grans pensadors del moment.

Aquí, en una primera fase, també hi havia aquest ambient obert i en molts aspectes interdisciplinari, és a dir, que es tocaven moltes tecles al mateix temps. Tot això, es va anar acabant amb l’estandardització dels estudis i sobretot dels estudis humanístics, que s’han anat equiparant als models científics.

És una estandardització de la creació intel·lectual que ja es comença a notar que porta pel mal camí… Ara per la teva carrera has de fer les teves assignatures per força. En canvi, a França cadascú es programa la seva carrera com vol i pots fins i tot canviar d’universitat. Això aquí és gairebé impossible. És un model que no lliga amb el món humanístic, un espai molt obert on interessa tot.

Jo el que veig és que l’ensenyament en altres països és incomparablement millor. No dic que els mestres siguin dolents, sinó que no hi ha prou recursos o els programes no estan prou ben planificats. Hi ha poca exigència. Hem sortir de l’antic sistema i no n’hem trobat un de prou eficient. Fa molts anys que s’hauria d’haver qüestionat l’educació. Es parla molt de la llengua, però és una qüestió de l’escola en global.

Per això jo penso que aquí malauradament la gent és molt autodidacte. Tenim poca formació. Has d’aprendre com pots i anar suplint. Nosaltres havíem seguit un ensenyament rígid encara del segle XIX, en què s’aprenien les coses de memòria.

Sí que hi ha unes disciplines bàsiques en cada àmbit, però sobretot en les humanitats cal tenir una perspectiva molt àmplia. Et pots focalitzar en el que més interessi, però cal saber què tens al voltant. A França vam tenir una formació on s’hi barrejava de tot i, a més, no ens ensenyaven una cosa, sinó que la fèiem. D’aquelles classes després en sortien escriptors de llibres i articles que es publicaven.

—Creus que d’entre els teus estudiants de traducció hi ha futurs escriptors?

—Sí, és clar. D’escriure se n’aprèn i un bon camp d’aprenentatge és la traducció. Agafes un autor que et sembla bo i et fixes en com ho fa. Aleshores t’imagines com ho podries fer tu. No naixem ensenyats. Naixem amb unes inquietuds, però després s’ha d’aprendre, traduint i també llegint.

Aina Sanllehí Galera. «Joaquim Sala Sanahuja: “En les humanitats cal tenir una perspectiva molt àmplia”», Bellaterra Diari (28 d’abril del 2022). En línia. 

Antologia

A Heliòpolis, ciutat de la llum, els capvespres solen durar tres hores i de vegades es perllonguen durant la nit. Hom diria que els sols, ponent-se, dubten abans d’introduir-se per la ranura del mar. És aleshores que el juke-box esclata en mil fragments de melodia infinita. El moment culminant arriba amb el raig verd. Melilla esdevé un desgavell de passions. El clapoteig de les barques estableix en solitari la cadència de les sensualitats de capaltard. Que hom em cregui —a la fi, jo— quan afirmo sense espavents de cap mena que aleshores sento una llum que puja a través de mi per la base del crani eixint pel cau dels ulls. El text sesòstric conté sens dubte la clau d’aquest fenomen (el text sesòstric és aquest text) —i també sé que això s’esdevé solament en aquesta banda de la costa. Quan Zaratustra diu: “Tot jo sóc llum! ah, si jo fos nit! Però això constitueix la meva solitud, estar envoltat de llum…” les raons no manquen per a creure’l sotmès a les servituds del dia, però d’altres indicis demostren que l’hora baixa conté els instants d’enaltiment de l’home solitari. Ibsen creu que aquest és el moment que fa l’home fort enmig dels febles. Que tot això sigui considerat amb deteniment.

Planeta Miret (1981), p. 20

***

Escrit en un llibre abandonat en viatge

Vinc de la banda de Beja.
Vaig cap al mig de Lisboa.
No porto res i res no trobaré.
Tinc el cansament anticipat d’allò que no trobaré, 
i la saudade que sento no és ni en el passat ni en l’avenir.
Deixo escrit en aquest llibre la imatge del meu designi mort:
Vaig ser, com herba, i ningú no em va arrencar.

Poemes d’Álvaro de Campos (2002), de Fernando Pessoa, p. 231. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja 

***

D’ençà del 1976, amb els quadres de grans espais puntuats per la figura d’un infant, en una exposició que el va donar a conèixer a París, o potser ja des d’abans, Taulé ha projectat en tota la seva obra la dramatizació de l’espai. Horitzons, sales, passadissos, llindars assolien una preeminència que els convertia en instruments dramàtics, en formes teatralitzades d’un diàleg enigmàtic amb determinats objectes que hi eren disposats, amb algun personatge escadusser. En la majoria dels casos, el lloc esdevenia en realitat el personatge central. I l’objecte, la persona, constituïen una mena de presència platònica, un artefacte retòric que endinsava l’espectador en la llei dimensional de l’espai. Segons les èpoques, d’ençà d’aquell 1976 en què, amb el poeta Petr Kral com a mitjancer, ens vam començar a tractar, el discurs pictòric de Taulé ha trobat variants molt precises, des de les coves fins a les geometries que obeïen ostensiblement, desficiosament, una llei numèrica. De la complexitat de períodes precisos de recerques, sovint viscuts amb angoixa, ha passat al despullament dels grans espais intactes.

Antoni Taulé. L’imperi del buit (2002), p. 3

***

No és pas la meva intenció de relatar, al marge de la narració que ara emprenc, episodis que no siguin els més assenyalats de la meva vida tal com puc concebre-la fora del seu pla orgànic, ja sigui en la mesura que és lliurada als atzars, tant al més petit com al més gran, o en la mesura que, guitant contra la idea comuna que jo me’n faig, m’introdueix en un món com prohibit, el món de les associacions sobtades, de les coincidències petrificants, dels reflexos que fan ressaltar qualsevol altra manifestació de la ment, dels acords executats simultàniament, com al piano, dels llampecs que ens permetrien de veure, però veure de debò, si no fossin encara més ràpids que els altres.

Nadja (2018), d’André Breton, p. 34-35. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja