Novel·la Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Crítica literària o assaig Obres traduïdes Guions Estudis sobre l'autor/autora

Robert Saladrigas

1940-2018

Robert Saladrigas (Barcelona, 1940 – 2018). Narrador i crític literari. És autor dels reculls de relats Boires (1970), que va obtenir el premi Víctor Català, i Tauromàquia: sol i lluna (1991). Destaquen les novel·les Aquell gust agre de l’estel (1977), escrita amb voluntat d’oferir una visió cosmogònica; Memorial de Claudi M. Broch (1986), guardonada amb el premi Nacional de la Crítica; El sol de la tarda (1992), que va rebre el premi Sant Jordi i el premi Crexells; La mar no està mai sola (1996), guardonada amb el premi Carlemany, i Còmplices de ciutat (1999). Ha fet guions per a la televisió i hi ha dirigit programes. Ha fet aportacions importants a la narrativa per a infants i joves, la més popular de les quals és Entre juliol i setembre (1967). Recentment ha publicat La llibreta groga (2004), premi Josep Pla 2004, Biografia (2005), L’altre (2008) i L’estiu de la pluja (2012).

Va ser soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Documentació: Lena Paüls.
Actualització: Nausica Solà.

Castellano

Castellano

Robert Saladrigas (Barcelona, 1940 – 2018). Narrador y crítico literario. Es autor de los libros de relatos Boires (1970), que obtuvo el Premi Víctor Català, y Tauromàquia: sol i lluna (1991). Destacan sus novelas: Aquell gust agre de l’estel (1977), escrita con voluntad de ofrecer una visión cosmogónica; Memorial de Claudi M. Broch (1986), galardonada con el Premi Nacional de la Crítica; El sol de la tarda (1992), que recibió los premios Sant Jordi y Crexells; La mar no està mai sola (1996), galardonada con el Premi Carlemany, y Còmplices de ciutat (1999). Ha escrito guiones para televisión, donde también ha dirigido programas. De sus importantes aportaciones a la narrativa infantil y juvenil, la más popular es Entre juliol i setembre (1967). Recientmente ha publicado La llibreta groga (2004), premio Josep Pla 2004, Biografia (2005), L’altre (2008) y L’estiu de la pluja (2012).

Fue socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, AELC.

Documentación: Lena Paüls.
Actualización: Nausica Solà.

English

English

Robert Saladrigas (Barcelona, 1940 – 2018) is a narrator and literary critic. He is the author of the collections of stories Boires (Mists – 1970) which received the Víctor Català Prize and Tauromàquia: sol i lluna (Bullfighting: Sun and Moon – 1991). Outstanding amongst his novels are Aquell gust agre de l’estel (The Bitter Taste of the Kite – 1977), which offers a cosmogonic view of the world, Memorial de Claudi M. Broch (1986) for which he received the National Critics’ Prize, El sol de la tarda (The Afternoon Sun – 1992) which was awarded the Saint George and the Crexells prizes, La mar no està mai sola (The Sea is Never Alone – 1996), which received the Carlemany Prize and Còmplices de la Ciutat (City Accomplices – 1999). He has written television scripts and also directed television programmes as well as making major contributions to children’s and young people’s literature, one of his most popular works in this sphere being Entre juliol i setembre (Between July and September – 1967). Recently he has published La llibreta groga (The Yellow Notebook – 2004), Josep Pla Prize, Biografia (Biography – 2005), L’altre (The Other, 2008) and L’estiu de la pluja (The Sumer of the rain, 2012).

He was a honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Documentation: Lena Paüls.
Updated by Nausica Solà.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Robert Saladrigas i Riera neix a Barcelona el 12 de febrer de 1940, en el si d’una família de la petita burgesia. La família viu a la Ronda de Sant Antoni, a Barcelona, i fa estades a l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà. Estudia en una escola laica, concretament, al Col·legi-Acadèmia Salses, al carrer de Sant Pere Més Alt, i més tard fa el batxillerat a l’Institut Balmes.

«L’afany d’inventar històries se’m va desvetllar molt aviat perquè vaig tenir la sort immensa d’un pare imaginatiu que me les contava de menut. Recordo que en escoltar-les, literalment embadalit, se’m disparaven els ressorts de la fantasia. Sempre he cregut que allí mateix va néixer en mi la passió obstinada, que encara m’arbora per dins, d’escriure mentides com si fossin veritats. ¿És que tal vegada es pot definir de cap altra manera la literatura de ficció?» («Qui sóc i per què escric», dins L’Escriptor del mes. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, desembre 1992)

Amb quinze anys escriu els primers contes, en castellà. En aquella època llegeix Dickens, Jules Verne, Dumas… Als divuit anys es classifica per al premi Nadal, amb No todo es negativo. Als setze anys comença peritatge mercantil i als dinou anys ingressa a la Facultat d’Econòmiques.

Entra a treballar a l’editorial Noguer, que deixa just abans de fer el soldat, a Melilla. Al cap de quatre anys, trasllada l’experiència del viatge en un tren militar a la novel·la 52 hores a través de la pell, que no publica fins el 1970 i que esdevé finalista del premi Prudenci Bertrana 1969. Quan torna de fer el soldat, treballa un any a Solidaridad Nacional, i a partir d’aleshores es dedica professionalment al periodisme. Treballa cinc anys a El Correo Catalán, i col·labora amb regularitat a Destino, Tele-Estel, ABC, Cavall Fort, Tele-exprés, entre d’altres publicacions. Posteriorment, esdevé cap de la secció de llibres a La Vanguardia.

Els seus autors de capçalera són Marcel Proust, Rainer M. Rilke, Cesare Pavese, així com el Cortázar de Rayuela. Saladrigas ha dit sobre altres autors que també l’apassionen:

«M’ha interessat molt Thomas Mann, Edmund Wilson; Musil, no tant, i Verne m’ha entusiasmat des de petit. Jo arribo tardanament a la literatura en català, conec abans la lost generation que Soldevila, per exemple. Quan començo a llegir literatura catalana hi sóc molt crític, perquè el meu mestratge l’han exercit els grans autors de la literatura estrangera.» (Serra d’Or, novembre 1992)

Com a novel·lista s’inicia en el corrent realista i publica El cau (1966), i tot seguit, publica la primera novel·la per a joves: Entre juliol i setembre (1967), premi Joaquim Ruyra 1966.

«A mi la literatura per a nois em crea un espai de llibertat: sovint, mentre escric una novel·la per a adults, he fet un llibre per a joves. […] La diferència entre un llibre per a adults i un llibre juvenil rau en els nivells de llenguatge: has de ser directe, no pots fer jocs lingüístics ni intentar que el lector sigui el teu còmplice en el terreny del llenguatge: en tot cas, has d’intentar que ho sigui en el tema. I pots parlar de qualsevol tema, només has de vigilar el to. Entre juliol i setembre ha estat la meva gran novel·la, de moment porta 80.000 exemplars i encara es continua reeditant.» (Serra d’Or, novembre 1992)

A partir d’aquesta obra ha aportat nombrosos llibres a la literatura per a infants i joves: L’Àlex, el 8 i el 10 (1970), els sis volums de la novel·la El viatge prodigiós d’En Ferran Pinyol (1971-78), que va tenir una versió radiofònica; Històries a mig camí (1977); Visions de cada hora (1984) reeditada amb el títol, Contes de cada hora (1993); Un temps del diable (1994) i Amic Lu (1995).

En l’àmbit de la novel·la destaquen, a més, altres llibres com ara: Aquell gust agre de l’estel (1977), basada en la biografia de Cesare Pavese, narra tota una època, amb la voluntat d’abastar la totalitat; Pel camí ral del nord (1980); Sóc Emma (1983), on per mitjà del monòleg de la protagonista l’autor planteja els conflictes vitals de la generació que va viure els avatars del Maig del 68 i busca un entorn que li permeti desenvolupar la identitat personal; Memorial de Claudi M. Broch (1986), premi Nacional de la Crítica; Claris (1990); El sol de la tarda (1992), premi Sant Jordi 1991 i premi Crexells 1992; La mar no està mai sola (1996), premi Carlemany de novel·la 1996, i Còmplices de ciutat (1999). Recentment ha publicat La llibreta groga (2004), premi Josep Pla 2004, Biografia (2005), L’altre (2008) i L’estiu de la pluja (2012), un seguit de novel·les on, en paraules de Julià Guillamon, proposa «una exploració de les relacions de l’individu amb la realitat que ens envolta: la necessitat de ser un mateix, de deixar enrere les pors i realitzar els desitjos, la sensació que el món canvia i que només un acte de voluntat radical ens permetrà no restar-ne al marge».

Pel que a la narrativa breu, cal remarcar els títols: Boires (1970), premi de narració curta Víctor Català; Imatges del meu mirall (1983), on utilitza tècniques del relat oral, en boca d’uns personatges de vida atzarosa, que mitifiquen els orígens; i Tauromàquia: sol i lluna (1991), recull d’històries que plasmen el destí de la criatura humana, immersa en una existència amenaçadora, de la qual es defensa amb les paraules.

És també autor dels assajos L’Escola del Mar i la renovació pedagògica a Catalunya (1972), Las confesiones no católicas de España (1972) i Literatura i societat a la Catalunya d’avui (1974).

A més, ha dirigit dos programes al circuit català de TVE: Signes (1978-1982) i Veus i formes (1982-1983); i ha escrit guions televisius: Cambres barrades (TVC, 1979), i «Històries de cara i creu» (TVC, 1985). Col·labora regularment al suplement Cultura/s de La Vanguardia, amb crítiques sobre les novetats en ficció estrangera.

El febrer del 2000 l’editorial Proa inicia la publicació de l’Obra completa amb dos volums: Aquell gust agre de l’estel i Memorial de Claudi Broch.

Robert Saladrigas mor a Barcelona el 22 d’octubre de 2018 a l’edat de setanta-vuit anys.

Premis

  • Joaquim Ruyra de narrativa juvenil (1966): Entre juliol i setembre.

  • Víctor Català (1969): Boires.

  • La Dida (1977): Aquell gust agre de l’estel.

  • Premi de la Crítica de narrativa catalana (1986): Memorial de Claudi M. Broch.

  • Sant Jordi (1991): El sol de la tarda.

  • Crexells (1992): El sol de la tarda.

  • Carlemany de novel·la (1996): La mar no està mai sola.

  • Josep Pla (2004): La llibreta groga.

Imatges del meu mirall.

Vincles

Comentaris d'obra

El món novel·lesc de Robert Saladrigas és el del record. Un record, però, que no és gens complet, perquè hi ha l’oblit i perquè hi ha el desconeixement dels altres i la incomunicació, i perquè s’aixeca damunt d’unes paraules que llisquen sobre les raons i els fets com els rierencs o les pedres planes damunt l’aigua. Penso en Alexis Casas, el protagonista de La llibreta groga, un aviador de 52 anys, que vola des dels 37, i que comença a fer un repàs de la seva vida en un hotel de Toronto, conscient com és que l’única vida que pot conèixer és la seva. Penso també en el personatge protagonista de Biografia, que em sembla recordar que no té nom i que sap sobretot què no és. I penso encara en Bernal Crespí, el protagonista de L’altre, l’última novel·la de Saladrigas fins a L’estiu de la pluja. Crespí potser és el menys interessant de tots plegats: no sembla ni que acabi de ser conscient del seu egoisme i de la seva abúlia i de la seva buidor, però és tan incapaç de rebel·lar-se com Daniel Saravia i Franquesa, que va néixer, no casualment, el maig del 1968, i que, quan es rebel·la —infructuosament— equivoca el tret i s’allista a la Legió Espanyola. Però la principal protagonista de L’estiu de la pluja és Mariona Saravia, la seva germana. Té 37 anys, viu a Nova York, treballa per a una agència que acaba de confiar-li la direcció d’un curt de promoció d’un nou model de Chrysler i manté una relació de parella amb Edward L. Pritchard.

Com en Philip Roth, un dels seus gran referents, en Saladrigas tot és modernitat, la vida dels nostres dies: Mariona i Ed no viuen junts, es troben cada setmana o cada dues, es comuniquen per webcam, la majoria dels personatges són cultes i tenen feines interessants, que els permeten viatjar i conversar lliurement i menjar bé, però és curiós que en l’obra de Saladrigas pràcticament només els homes siguin infidels a les seves parelles.

(Xavier Cortadellas: «No acabes de saber mai qui sóc», Presència, 18-24 de maig de 2012, p. 36-37)

* * *

Jo entenc la novel·la com una globalitat. La novel·la que va constituir el meu desplegament va ser Aquell gust agre de l’estel: ja la vaig concebre com una mena de cosmogonia, que era tal com jo entenia —i entenc— la novel·la. Penso que l’ambició de l’artista, en aquest cas del novel·lista, és abastar el món sencer: no n’hi ha prou d’explicar una petita història que no té punts de referència amb la totalitat, amb l’univers, sinó que l’ambició ha de ser de totalitat, d’agafar-ho tot. I la prova és que a Aquell gust agre de l’estel hi ha collage: s’hi parla de cinema, de música, de política i, naturalment, de tota una generació d’alguna manera frustrada. El meu concepte de novel·la no ha canviat gens. Pot ser, però, que en un sol llibre no s’arribi a abastar l’univers i que sigui el conjunt de l’obra allò que ofereixi aquesta visió cosmogònica.

(Marta Nadal: «La novel·la com a cosmogonia», Serra d’Or, novembre de 1992)

* * *

Un breu repàs als seus llibres de narracions curtes, des de Boires fins a Imatges del meu mirall, o a les seves novel·les, des d’El Cau fins a Memorial de Claudi M. Broch, el descobreix com un autor intrèpid, embrancat en una recerca constant, que duu a plantejar cada nova obra com un repte que ultrapassa el marc de la literatura convencional. Saladrigas, per la seva condició de crític, sap que tot està escrit fa temps i que la clau del joc cal buscar-la en el «com». […]

A diferència d’altres autors, que situen el seu poder en la superfície del llibre, Saladrigas opta per un vaivé invisible, submergit, que bressola la novel·la en un joc de referències ocultes, mai torbadores. En definitiva, ha deixat de ser un autor que contempla dos mil anys de literatura, per convertir-se en un artista al qual dos mil·lennis contemplaran. Només des d’aquesta situació de privilegi, l’escriptor descobreix que tot llibre és un mirall, i que el lector no es pot veure a si mateix quan el llibre el remet a altres llibres que no coneix, quan el mirall només li parla d’altres miralls.

(Miquel Dalmau: «Robert Saladrigas: l’esplendor de les ombres», La Vanguardia, 20 de març de 1990)

Entrevistes

—¿Com et vas decidir a escriure en català?
—Jo vaig començar escrivint en castellà quan tenia quinze anys, però encara que intuïa que aquella llengua no era la meva i que calia aprendre català, no em vaig decidir fins un dia que, fent periodisme, vaig entrevistar Espriu. Mentre esperava que em rebés es devia barallar amb algú perquè sentia els seus crits. Jo, que sempre he estat molt tímid, ja estava a punt de tocar el dos i de pressa quan va entrar precipitadament a l’habitació. En comptes de saludar-me em va dir: en què escriu vostè? Li vaig dir que en castellà i, en dir-li el meu nom i cognoms, em va etzibar: «I vostè creu que dient-se Saladrigas i Riera farà alguna cosa, si escriu en castellà?» Allò em va fer rumiar de valent i vaig fer el pas endavant definitiu.

—¿Què és per a tu la literatura?
—Una mica de tot, però essencialment, creació. Ni la temàtica, ni la llengua, ni la indagació estilística per separat, no constitueixen el moll del procés creador. Aquest és conseqüència de la totalitat. No pot haver-hi dissociació entre el que dius i com ho dius. La literatura és un reducte de la llibertat, enmig de dogmatismes i modes, encara que evidentment ha de coincidir amb la sensibilitat de l’època. Al capdavall, la literatura, en tant que creació artística, aspira a conquistar el domini de la veritat total per tal de modificar-la. Aquí resideix la seva fascinació i el desafiament que planteja a l’escriptor.

(Lluís Busquets i Grabulosa: «Robert Saladrigas, regust agre i estel al vent», El Correo Catalán, 17 de març 1979)

* * *

—¿Escriure ho vius com un patiment interior o com un exercici calculat de disciplina?
—Jo escric quan tinc alguna cosa a dir, per tant no tinc cap pla, cap mètode. I penso que cada obra que faig pot ser l’última. Sóc incapaç d’escriure si no és per imperatius personals interns. […]

—¿Però l’ofici no s’ha de superposar a la teòrica inspiració?
—Jo aplico l’ofici quan tinc la idea, però quan començo a escriure no tinc la idea clarament desenvolupada. La història no va més enllà fins que no m’hi poso de veritat. I per això tinc parades brutals, de no saber seguir una novel·la i reprendre-la al cap d’un quant temps. Llavors és imprevisible saber què pot passar. Sóc bastant tossut, em poso contra les cordes i poso contra les cordes la novel·la.

(Oriol Malló: «M’agrada jugar-me-la», El Temps, 30 de desembre 1991)

* * *

—¿El sol de la tarda s’obre amb unes citacions de Leopardi i de Dant que fan referència a l’amor i a la mort. ¿Són aquests els temes de la novel·la?
—Sí. Són un fet referent a la meva obra. Els enfoco molt directament. Van molt plegats. No sols la mort física, sinó la idea de buidor. Hi ha moltes formes de morir, em sembla.

—¿El sol de la tarda és, doncs, el sol que és a punt de morir?
—Un sol que il·lumina però no escalfa. És la definició de la història del protagonista. […]

—¿Té components biogràfics?
—No. No sóc gaire partidari de fer novel·la autobiogràfica. El novel·lista que no és capaç d’inventar no és novel·lista. El talent del novel·lista és donar credibilitat a una ficció.

—¿Ser crític ajuda a ser novel·lista?
—No ajuda ni no ajuda. És una funció paral·lela. Ajuda a estar al dia, a comprendre, a valorar. Et poden esperonar, evidentment. Intueixes més si et donen gat per llebre. Però has d’anar amb compte de no deixar-te contaminar. Molts grans escriptors han estat grans crítics. M’esgarrifen les declaracions de novel·listes actuals que diuen que no llegeixen novel·la contemporània. És com si un metge et digués que no llegeix llibres actuals de medicina.

(Lluís Boada. El Temps, 30 de març 1992)

* * *

—¿Tens algun espai secret?
—Crec que hi ha espais interiors, que tothom els té. El visible és poc important; el més important són aquests espais invisibles. Sense secrets no es podria viure. Desconfio de la gent que no té secrets, com de la gent que no té vicis. El novel·lista viu en espais imaginaris.

—¿Quin és l’espai que escrius?
—El meu propi espai, com a ésser humà, com a home del meu temps. Però la realitat que escrius sempre és falsa, en relació a l’altra realitat. Falsa, però autèntica com a suprarealitat.

—¿Diries que has creat un espai nou?
—Tampoc no m’ho pregunto massa. He creat el meu espai de llibertat. Que sigui nou o no, no ho sé, i en tot cas ho diran els altres. Serà nou si és molt profundament sincer.

(Oriol Izquierdo: «Tast de Text», Cultura, abril 1994)

Antologia

CARTES IMAGINÀRIES

En una etapa particularment difícil de soledat li va venir a la memòria la història, llegida en una novel·la, d’un professor universitari abandonat per la dona que, abatut pels seus conflictes personals i per la situació del món que jutjava caòtic, escrivia llargues cartes recriminatòries als més alts dirigents polítics de les grans potències.
Missives que un cop escrites i ensobrades no enviava.

En aquell moment ell no rebia cap altra correspondència que no fossin impresos comercials, notificacions administratives, invitacions a actes que no li venia de gust assistir o les factures de rigor.

Gairebé tota la paperassa anava a parar de dret a les escombraries.

Tampoc no se li acudia a qui podria escriure cartes personals.

Hauria donat mesos de vida per intercanviar cartes d’amor amb una mossa jove que el rejovenís.

No cal dir que a hores d’ara l’aspiració era inviable.

Havia dit adéu als bons temps.

Una nit d’insomni en què s’havia servit una segona copa de vi i estava fumant un cigarret davant del televisor sense so, es va empescar la primera missiva sense destinatari.

La va redactar prescindit del paper, bolígraf, ploma, ordinador o màquina d’escriure.

La imaginació era lliure i no imposava cap mena de trava relacionada amb fórmules de cortesia o de prudència.

Li permetia desfogar-se expressant qualsevol cosa que li passés pel cap.

La nit se li va fer curta i el va deixar prou satisfet després d’haver gosat cursar una declaració d’amor en tota regla a una model d’extraordinària bellesa i famosa a les passarel·les de vint anys enrere.

A continuació va tancar els ulls, relaxat com si durant una bona estona hagués tingut aquell cos escultural entre els seus braços.

I li va venir la son.

De manera que s’hi va acostumar.

No s’adormia fins que havia signat la carta imaginària, el caràcter i la intensitat de la qual variava segons l’estat d’ànim.

N’escrivia d’escandalosament romàntiques que fregaven la cursileria.

Altres li sortien enceses perquè encanalaven la roentor dels seus genitals martiritzats per una llarga abstinència.

De vegades eren dolgudes o bé amarades de melanconia, quan decidia castigar-se amb la idea de ser l’amant que dóna molt sense rebre en justa equivalència el mateix.

En aquesta mena de nits desassossegades li calia sortir a la terrassa.

L’aire fred li queia al damunt.

No tornava a entrar fins que, entre tremolins, deixava de sentir-se gelós.

A còpia de pràctica va anar dominant els secrets de la tècnica epistolar.

Aleshores, d’una manera gairebé automàtica, especificava els seus missatges amorosos.

Traduït amb paraules senzilles: els adreçava a dones concretes que escollia a l’atzar.

Per exemple, actrius cinematogràfiques, presentadores de televisió o habituals de la premsa rosa que per regla general apareixien a les portades de revistes o bé fotografiades nues a les pàgines interiors; també certes dones que s’encreuaven amb ell al carrer i li cridaven l’atenció perquè eren atractives, desprenien un halo eròtic o simplement tenien els pits rotunds, les cames llargues, els turmells esvelts i caminaven imprimint un ritme a les anques que l’obligava a girar el cap alhora que l’envaïa una bravada de lubricitat.

Va fer de la seva ment un copiós arxiu d’imatges femenines.

Gràcies a elles va aconseguir convertir-se en un mestre de la literatura amatòria que sovint, quan es lliurava a l’instint, es tornava pornogràfica.

No li sabia gens de greu.

Ben al contrari, tot plegat el revifava.

Vivia, si més no, un simulacre de felicitat.

El complement imprevist va arribar amb la carta solitària que un dia l’esperava a la bústia.

Al primer cop d’ull la lletra del sobre li va semblar de dona.

En obrir-lo amb pols insegur va confirmar la suposició.

Una dona anònima li feia saber que ella també l’estimava.

(Biografia. Barcelona: Destino, 2005)

Veus literàries

La col·lecció «Veus literàries» de l'AELC dona a conèixer algunes de les veus literàries més emblemàtiques de la literatura catalana contemporània. És un projecte que es va dur entre 2005 i 2010 en DVD i que l'Associació recupera ara al seu canal de YouTube. Enregistra què pensen i què han viscut, quines són les seves passions i com han construït la seva obra. Presenta cada autor en el seu entorn personal i literari i els objectes i el món en què viuen.