ACTE ÚNICH
Soterrani de la casa de Gutenberg.— La escena, mitj partida, representa, á la esquerra del espectador y per ahont se suposa que hi ha la porta d’entrada, un laboratori de alquimista, y á la dreta, un taller de imprempta ab una fornal y tots los arreus necessaris pera la fundició de lletras d’estampa.
ESCENA PRIMERA
GUTENBERG, AGNA
AGNA. ¿Per què sobre ton front, d’hont las arrugas,
Solchs que á llur pas las passions hi deixan,
Jamay s’esborran, ‘vuy més qu’en jorns al-
Sombras de negres pensaments hipassan, [tres,
Més de tristura tupits vels s’hi extenen?
Més que la gebra que los camps argenta
Trobo ton cor gelat per’ la tua Agna,
Y las mías, no obstant, tas mans febrosas
Creman, espós, com dos tions encesos.
L’ayre que aquí respiras t’enmetzina;
La negror d’eixos murs t’enmusteix l’ánima.
Eix soterrani, d’ahont pels futurs segles
Brollarán, segons dius, torrents de vida,
Es fosch sepulcre hont tu la tua enterras.
¡Oh, surt d’aquí!… allí dalt las alenadas
Fredas, mes puras, que dels monts hi arriban;
Los tebis raigs dels sol que ab l’ayre jugan,
De ton cor la tristor desvaneixentne,
Farán que un raig d’amor dins d’éll se filtre:
Un raig d’amor que, serenant ta pensa
De ton enginy perduda en los misteris,
Me torne l goig que tos afanys me roban.
Surtim de aquí, espòs meu: aquí…
GUTENB. (Interrompentla.) T’enganyas:
La qu’en ma pensa bull, borrasca horrible,
No es, Agna mia, no, com las del ayre
Que desfá un colp de vent com taranyina,
O’ls raigs del sol, besantlas, desvaneixan.
Quant, com als meus, las sombras enmortallan
Lo pensament, los raigs de goig que hi entran
Son ¡ay! com raig de llum quant dins las tombas
Per las escletxas de las llosas filtra,
Qu’escalf no hi porta y llurs horrors aumenta.
(Pausa.)
A los afanys de tots los jorns, ¡oh, esposa!
Perdónemho ton cor, avuy se juntan
Amorosas tristesas; ton carinyo,
Eix cel d’amor de que’m permets que gose…
AGNA. ¡Gutenberg!… (Ab gran efusió.)
GUTENB. Y del qual no’m crech prou digne,
Es una espina més, vuy afegida,
A la corona d’ellas que’m destrossan,
Fentne eixir sanch, de mon trist cor las telas.
Quant més m’estimas… com m’estimas ara…
AGNA. Y com t’he estimat sempre…
GUTENB. ¡Ay, Agna! penso
Qu’es tant amor malhaguanyat per l’home…
AGNA. Que porta’l nom de Gutenberg…
(Ab marcada expressió de ternura y orgull.)
GUTENB. Que fentne
De ta honra una joguina…
AGNA. Y que cenyia,
Generós, d’Agna Thur ab raigs de gloria
Lo nom obscur, al famós seu unintne.
GUTENB. De qu’era noble y cristiá oblidantse,
Lo jurament d’amor que un jorn te feya,
Qual se romp vidre trencadís, rompía,
Ton cor de nina sens pietat ferintne,
Sens vergonya infamant mon clar llinatge.
Un procés me fiu teu.
AGNA. ¡Oh! no; t’enganyas.
Pogué un procés, dels homes la justicia
Pogué la ma de Gutenberg donarme;
De Gutenberg lo cor…
GUTENB. (Ab gran passió.) Tu, carinyosa,
¡Ay! á forsa d’amor me’l conquirires.
AGNA. Fou lo juhí de Deu… la filla noble
(Ab falaguera ternura.)
Paladí no trobava en sa horfanesa
Que sa honra defengués: llavors tirava
Son guant, que la justicia recullía.
Mon paladí vencé en aquella lluyta.
De las despullas del combat, que foren
Ta ma, mon Gutenberg, y’l cor de t’Agna,
Deu, que fou qui vencé, ne fiu de aquella
La gloria de ma vida…
(Gutenberg. Barcelona: Estampa de la casa provincial de la caritat, 1887, p. 6-10)
* * *
BARCELONA
Posada en una plana
com sobre una catifa d’esmeralda,
Favència la romana
a qui presten, galana,
sa espurna el mar i Montjuïc sa falda:
sobre un mosaic posada
d’or i verdura que sos murs rodeja,
prop la platja mullada
que l’ona alborotada
al besar-la d’un vel d’argent plateja,
sembla una reina hermosa
que a l’eixir de son bany, mig despullada,
en contemplar se gosa
sa corona, orgullosa,
en lo mirall de l’aigua platejada:
una princesa esclava
que sa bellesa, de supèrbia plena,
mirant en l’ona blava,
no es recorda que agrava
sos peus de neu lo pes d’una cadena.
Aparta, Barcelona;
aparta els ulls d’est mar que tos peus banya,
pus si et retrata l’ona
amb ta antiga corona
no la crèguies, oh! no, l’ona t’enganya.
Sols si et retrata bella
no et menteix ton mirall, vila altanera;
pus pot una donzella
gentil com una estrella
ser sens corona si amb corona ho era!…
(Lo gaiter del llobregat. Barcelona: Edicions 62, 2006, p. 40-41)
* * *
LO GAITER DEL LLOBREGAT
—Si et donàs la sua corona
un rei i el ceptre de plata,
i son mantell d’escarlata,
i son trono engalanat,
gentil gaiter, ¿deixaries
per a ser rei tes balades,
tes muntanyes regalades
i ton joiós Llobregat?
Si et prometés un rei moro
perles riques i galanes,
i son bordell de sultanes,
i son palau encantat,
¿joiós gaiter, olvidaries
ta airosa i fresca cabanya,
ton llit de fulles que banya
lo caudalós Llobregat?
Si et regalàs, gaiter, un màgic
sos castells de núvols blaus,
i sos follets i palaus
d’estrelletes esmaltats,
¿olvidaries per ells
les neus, les boires, los rius,
les fresques nits dels estius,
les nines del Llobregat?—
—No, nineta, pus més val
ma gaita de drap vermell
i mon capot que el mantell
d’un rei de perles brodat;
pus més que els palaus moriscos
val ma cabanya enramada
amb les flors que ma estimada
roba, al matí, al Llobregat.
I més que los castells màgics
de núvols blaus Montseny val
amb ses roques de coral,
i amb son front altiu nevat;
i molt més les nits d’hivern
en què nos sorprèn lo jorn
referint del foc entorn
històries del Llobregat.
Pus per més que li donàs
un rei son ceptre de plata,
i son mantell d’escarlata,
i son trono engalanat,
deixaria, hermosa nina,
de ser rei per ses balades
i muntanyes regalades
lo gaiter del Llobregat.—
(Lo gaiter del llobregat. Barcelona: Edicions 62, 2006, p. 50-51)
.webp)
