Novel·la Poesia Obres traduïdes Estudis sobre l'autor/autora

Emili Rosales

Emili Rosales (Sant Carles de la Ràpita, 1968) és escriptor i editor. Després de passar la seva infantesa i primera joventut en aquesta ciutat, viatja a Barcelona on seguirà estudis de Filologia. Des de molt aviat treballa en diversos projectes editorials fins la seva feina actual a l’editorial Planeta, on és editor de la col·lecció Ramon Llull i de ficció espanyola.

Publica en primer lloc poesia Ciutats i mar (1989), Els dies i tu (1991), però no triga a adonar-se de les possibilitats que li pot brindar la novel·la contemporània per a posar en pràctica les seves idees sobre la literatura. Així, s’esforça a crear un estil narratiu que pugui ser també poètic i que sigui capaç d’incloure altres gèneres, tot amb la idea d’escriure obres que sense renunciar a les tècniques més actuals li serveixin per a explicar històries.

En un primer moment escriu tres novel·les: La casa de la platja (1995), Els amos del món (1997) i Mentre Barcelona dorm (1999), per a després dedicar-se a l’obra que ha aconseguit posar-lo en primera línia dels narradors catalans contemporanis, La ciutat invisible, premi Sant Jordi del 2004. Una recreació que barreja el temps actual i el segle XVIII i ens parla d’aquella gran ciutat europea que Carles III va voler edificar al Delta de l’Ebre.

Emili Rosales ha estat professor de literatura, traductor i ha escrit a la premsa crítica literària i columnes d’opinió.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Xulio Ricardo Trigo.
Fotografies: Arxiu de l’AELC i diari Avui.

Castellano

Castellano Rosales.

Emili Rosales Castellà, escritor y editor, nació en Sant Carles de la Ràpita el 12 de febrero de 1968. Es por tanto un escritor de las Terres de l’Ebre, una identidad que Rosales ha definido hace poco como “un sentimiento de pertenencia muy potente”. Pasa su infancia en Sant Carles, jugando entre los vestigios de lo que tenia que haber sido una gran urbe del siglo XVIII y se quedó en proyecto. Más tarde estudia filología en Barcelona, pero sin dejar atrás su ciudad natal, donde vuelve con frecuencia. También ha vivido un año en Londres.

La poesía es el género que utiliza inicialmente para canalizar sus intereses literarios. Así publica el primer libro en 1989 en la editorial Columna, Ciutats i mar, y dos años después Els dies i tu en Edicions 62. Pero desde principios de los 90 Rosales se dedica al cultivo de la novela. En 1995 ve la luz La casa de la platja, a la cual seguirán Els amos del món (1997) y Mentre Barcelona dorm (1998), ésta última escrita durante su estancia en Londres. Las tres configuran lo que podríamos calificar como un primer ciclo en que el autor pone en marcha un mecanismo narrativo sobre el que planean los nombres de Paul Auster, Baltasar Porcel o Graham Swift.

No obstante, la poesía no se queda atrás. Rosales ve el género novelístico como una gran esponja donde tienen cabida otros, ensayo, memorias, viajes, y opina que sus mejores poemas son ahora mismo en sus novelas. En una entrevista reciente con Francesc Bombí-Vilaseca, recuerda que es en autores como Mercè Rodoreda o Josep Pla donde habita en buena medida la poesía catalana más destacada del siglo XX.

Desde 1999, Emili Rosales se dedica a documentar y a escribir su última novela, La ciutat invisible, que gana el premio Sant Jordi del año 2004. En ella toma como escenario la ciudad de Sant Carles de la Ràpita y, especialmente, la época de su fundación como tal, el siglo XVIII, cuando Carles III decidió que el Delta del Ebro era un lugar adecuado para edificar una gran urbe a la manera de Sant Petersburg, un centro comercial que pudiera servir a los grandes proyectos culturales y de expansión que el rey tenía. En la actualidad, esta novela, una de las más vendidas del Sant Jordi del 2005, se encuentra en proceso de traducción a diferentes lenguas y el autor trabaja en nuevas ideas que tendrán de nuevo el viaje como característica esencial de sus personajes.

Actualmente es editor de la editorial Planeta, pero también ha hecho este trabajo para Columna o en la revista Tresmall. Durante un tiempo fue profesor de secundaria y ha traducido obras del castellano y del ingles. De sus colaboraciones en la prensa, se tienen que destacar las realizadas para diarios como La Vanguardia o el Avui.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Xulio Ricardo Trigo para AELC.
Fotografías: Diario Avui.

English

English

Emili Rosales (Sant Carles de la Ràpita, 1968) is a writer and publisher who, after spending his childhood and adolescence in Sant Carles de la Ràpita, moved to Barcelona where he studied Philology. He soon began to work with a number of different publishing projects until he started his present job as literary director of Planeta’s Catalan-language publications.

His first publications were poetry, with Ciutats i mar (Cities and Sea, 1989) and Els dies i tu (The Days and You, 1991), but he did not take long to see the possibilities offered by the contemporary novel for the expression of his ideas about literature. He has thus worked hard to create a narrative style that is both poetic and capable of incorporating other genres, with the idea of writing works that, without renouncing the latest techniques, enable him to tell stories.

He first wrote three novels, La casa de la platja (The Beach House, 1995), Els amos del món (Lords of the Earth, 1997) and Mentre Barcelona dorm (While Barcelona Sleeps, 1998), and then moved on to the work that has situated him among the best of contemporary Catalan novelists, La ciutat invisible (The Invisible City), which received the 1994 Sant Jordi Prize. In this work he mixes present time and the eighteenth century, describing the great European city that Carles (Charles) III wanted to construct in the Ebro Delta region.

Emili Rosales has worked as a secondary school teacher and translator and, even while he resides in Barcelona, he feels that he is essentially a writer from the Ebro region, a place that he frequents both in his literary world and in his leisure time.

He is a member of AELC (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Xulio Ricardo Trigo.
Translation: Julie Wark.
Photographs: AELC files and the newspaper Avui.

Biografia

Emili Rosales i Castellà, escriptor i editor, va néixer a Sant Carles de la Ràpita el 12 de febrer del 1968. És per tant un escriptor de les Terres de l’Ebre, una identitat que Rosales ha definit fa poc com «un sentiment de pertinença molt potent». Passa la seva infantesa a Sant Carles, jugant entre els vestigis del que havia d’haver estat una gran urbs del segle XVIII i es va quedar en projecte. Més tard estudia filologia a Barcelona, però sense deixar enrere la seva ciutat natal, on torna sovint. També ha viscut un any a Londres.

La poesia és el gènere que fa servir inicialment per a canalitzar els seus interessos literaris. Així publica el primer llibre el 1989 dins l’editorial Columna, Ciutats i mar, i dos anys després Els dies i tu a Edicions 62. Però des de les primeries dels 90 Rosales s’aboca al conreu de la novel·la. El 1995 veu la llum La casa de la platja, a la qual seguiran Els amos del món (1997) i Mentre Barcelona dorm (1998), aquesta última escrita durant la seva estada a Londres. Les tres conformen allò que podríem qualificar com un primer cicle en què l’autor posa en marxa un mecanisme narratiu sobre el que planen els noms de Paul Auster, Baltasar Porcel o Graham Swift.

La poesia, però, no queda enrere. Rosales veu el gènere novel·lístic com una gran esponja on tenen cabuda d’altres, assaig, memòries, viatges, i opina que els seus millors poemes són ara mateix a les novel·les. En una entrevista recent amb Francesc Bombí-Vilaseca, recorda que és en autors com Mercè Rodoreda o Josep Pla on rau en bona mesura la poesia catalana més destacada del segle XX.

Des del 1999, Emili Rosales es dedica a documentar i a escriure la seva última novel·la, La ciutat invisible, que va merèixer el premi Sant Jordi del 2004. En ella pren com a escenari la ciutat de Sant Carles de la Ràpita i, especialment, l’època de la seva fundació com a tal, el segle XVIII, quan Carles III va decidir que el Delta de l’Ebre era un indret adequat per a edificar una gran urbs a la manera de Sant Petersburg, un centre comercial que pogués servir als grans projectes culturals i d’expansió que el rei tenia. A hores d’ara, aquesta novel·la, una de les més venudes del Sant Jordi del 2005, es troba en procés de traducció a diferents llengües i l’autor treballa en noves idees que tindran de nou el viatge com a característica essencial dels seus personatges.

Actualment és editor de l’editorial Planeta, però també ha fet aquesta feina per a Columna o en la revista Tresmall. Durant un temps va ser professor de secundària i ha traduït obres del castellà i de l’anglès. Així mateix, de les seves col·laboracions a la premsa, s’han de destacar les fetes a diaris com La Vanguardia o l’Avui.

Premis

  • Premi Salvador Espriu, de poesia jove (1990): Els dies i tu.
  • Premi Sant Jordi, de novel·la (2004): La ciutat invisible.

    • La casa de la platja.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Des de fa un cert temps, la recuperació de la memòria històrica més recent a través de la novel·la s’ha revelat com un filó literari i editorial de primer ordre. En l’àmbit de la literatura castellana, n’hi hauria prou d’esmentar el cas de Soldados de Salamina, que revisita el tema dels vençuts i els vencedors i, de passada, ofereix als primers l’oportunitat de fer un examen de consciència prou saludable i catàrtic, si més no pel que fa a la història cultural peninsular. Des de paràmetres estètics diversos i amb notable saviesa narrativa, Pa negre i Les veus del Pamano, en la nostra llengua, tracten també la dolorosa qüestió de la postguerra. I són, certament, novel·les poderoses. Però recuperar aquesta època conflictiva, contradictòria i relativament propera és una feina quirúrgica d’alt risc i, a parer d’aquest cronista, si és que realment se’n vol tenir una visió equilibrada, cal també posar a l’altre braç de la balança novel·les tan completes, rotundes i oblidades com ara Incerta glòria, de Joan Sales.

    Aquest preàmbul no tindria justificació si no fos perquè ens mena de dret cap a un altra qüestió que em sembla essencial per entendre el sentit de La ciutat invisible, d’Emili Rosales: en darrer terme, ¿fins a quin punt hem de ser -o, simplement, volem ser- esclaus d’un passat que no ens presenta altre futur que el de ser víctimes? Des d’aquest punt de vista, la manera amb què Rosales s’encara al passat i a la història és ben diferent i personal. Cap al final de la novel·la que avui ressenyem, Emili Rossell, el protagonista i narrador, escriu aquestes paraules: «Si la història han de ser les ordres que algú et dicta des d’un punt o altre del passat, no em convé. M’atreu si constitueix una passió que m’agita i em projecta, si em nodreix i em tensa. Si em crea. Si em creo. Si no, representaria el mer acatament de la tragèdia».

    I és precisament per aquesta voluntat de fer-se i de crear-se en la història que l’Emili Rossell, un galerista barceloní natural de Sant Carles de la Ràpita, comença a investigar a partir d’unes memòries de l’arquitecte italià Andrea Rosselli. La novel·la s’estructura a partir de dues històries paral·leles: l’una situada en el present més actual; l’altra, en el segle XVIII. En totes dues línies argumentals, el ritme narratiu està sàviament pautat i, de mica en mica, els fils de les vides de tots dos homes -l’Emili i l’Andrea- aniran trenant-se fins a formar una sola corda. Més enllà de l’interès que desperta en el lector l’evolució dels fets i el misteri històric, al mapa que, al final, dibuixa la novel·la hi ha territoris comuns prou interessants. D’una banda, les relacions entre l’artista i el poder, entre la sensibilitat estètica i la praxi política. Si l’Emili Rossell del segle XXI ha de conviure amb polítics bicèfals o narcotraficants disfressats de constructors, que estenen el seu domini damunt les Terres de l’Ebre, l’Andrea Rosselli del XVIII ha de doblegar-se davant les intrigues cortesanes i el despotisme il·lustrat dels monarques de l’època. I és que potser en això els temps no han canviat. L’oncle i mentor de l’Andrea li adreça aquest consell -ben vigent-, en referència als poderosos: «Treu-ne el profit que puguis, però no perdis de vista que els nostres interessos són diferents dels seus».

    L’altre àmbit en què es pot resseguir un itinerari paral·lel és el de l’aprenentatge vital i amorós: a cavall entre la raó il·lustrada i el romanticisme incipient, l’arquitecte italià Rosselli acaba renunciant a la vida cosmopolita i busca el recer d’un port segur; i l’Emili Rossell, guarit de patologies urbanes i d’amors fugissers, retroba un amor antic en una terra i un mar que són els seus. I ho fa al marge de la seva història personal més recent, renunciant a remenar la realitat estòlida i grisa d’una postguerra que no ha triat. La ciutat invisible (les ruïnes del Sant Carles il·lustrat que no va ser mai) és l’esperó dels somnis i dels desitjos. I ho pot ser perquè és invisible i no existeix. S’ha de crear. Perquè, com diu el narrador (i, tal vegada, l’autor), cal «inventar el món perquè el món sigui teu, o simplement perquè tu siguis en el món».»

    (Josep Pelfort. «Les ruïnes del somni», Avui. «Cultura» (Barcelona), 10 de març de 2005)

    * * *

    En l’escenari de la lluita política del Pla Hidrològic i el creixement econòmic a les Terres de l’Ebre, Emili Rosales hi ha bastit ‘La ciutat invisible’, una aventura de recerca d’identitat amb el rerefons d’una història d’amor.

    La novel·la, que va guanyar el premi Sant Jordi i que publica Proa, té dos temps narratius. L’un és actual, amb un protagonista que en primera persona indaga la seva identitat i l’acaba trobant en la recerca d’un quadre perdut del gran mestre de la pintura italiana Giambattista Tiepolo. El present del protagonista es va contrastant i aclarint amb el dietari de l’ajudant de l’arquitecte italià Francesco Sabatini, que amb Tiepolo van ser contractats pel rei Carles III per canviar la imatge de l’Espanya de finals del segle XVIII. Un dietari que explica el projecte de bastir a Sant Carles de la Ràpita una ciutat semblant a la Sant Petersburg zarista, i que es coneix com la ciutat invisible.

    El protagonista té «una relació problemàtica i creativa amb el món de l’art, i també amb el món econòmic i sentimental, però en té poca amb el món polític actual. En canvi, l’univers de Tiepolo sí que té relació amb el poder de veritat, fa art per encàrrec del poder, es pot dir que fa un viatge de la Il·lustració al Romanticisme. El protagonista d’ara és una persona distanciada de la realitat i a través de l’art, al qual entra per protegir-se, acaba descobrint la seva ciutat invisible. És un romàntic en sentit moral», explica Rosales.

    El Pla Hidrològic
    L’altra batalla de l’Ebre que escenifica Rosales en la novel·la no és només la del Pla Hidrològic. És tant la de la contrucció fallida de la ciutat invisible del XVIII com la de la destrucció del paisatge. És la del tràfic de drogues, la del frau polític, la del canvi de societat viscuda en els darrers 30 anys, la de l’especulació urbanística i la lluita per l’afany d’ostentació. «M’interessava mostrar com a través de l’art es poden entrellaçar els diners amb el poder polític, l’econòmic i el cultural. Tiepolo és el símbol i el lloc on s’entrellacen aquestes passions».

    El fet que el protagonista es digui Emili com l’autor de la novel·la només «és un joc literari de pirotècnia», diu l’autor. «He muntat una intriga per expressar qüestions que m’interessen però que no coincideixen amb la peripècia del protagonista», afegeix. La intriga de la novel·la creix amb els silencis de l’entorn, silencis sobre la ciutat invisible, sobre la Guerra Civil, sobre la paternitat: «Són silencis deliberats dins de la novel·la, perquè el protagonista no està disposat a seguir el guió de la tragèdia que l’envolta i amb això s’inventa una identidat. Gratar en els silencis és l’única cosa que el farà sobreviure a la tragèdia».

    A Rosales l’ha sorprès satisfactòriament que desaparegués el Pla Hidrològic, però està convençut que a la llarga es farà, perquè «qualsevol govern del futur tornarà a posar el Pla sobre la taula». El que veu positiu és que el pla ha «posat les Terres de l’Ebre al nivell de les altres comarques catalanes, tot i que amb 30 anys de retard». L’escriptor creu que també es deu a un fet cultural: «Una cultura pròpia que hagués donat valor al paisatge hauria motivat que ningú s’hagués atrevit a destrossar el delta de l’Ebre. És com si algú volgués posar un parc eòlic dalt de la muntanya de Montserrat. Hi hauria una cultura popular que el rebutjaria».

    Rebuig del victimisme
    Rosales fuig del victimisme i no està d’acord que hi hagi hagut una marginació de les Terres de l’Ebre: «Un país ha de tenir indústries pròpies i fins ara no n’ha tingut». I en l’aspecte cultural, les Terres de l’Ebre van tenir un escriptor com Sebastià Juan Arbó «que va saber plasmar en la seva literatura la problemàtica d’aquestes terres, però la seva obra va ser víctima de la Guerra Civil i del conflicte de la llengua».

    Emili Rosales està especialment content de la novel·la, «que li ha costat molts anys de treball i reflexió», i que ara tindrà ressò més enllà de les fronteres, ja que és la primera vegada que un llibre en català ja ha venut els drets d’edició al francès i l’alemany «abans de sortir en català». La novel·la serà publicada en versió castellana per Seix Barral el pròxim setembre.

    (Jordi Capdevila. «Emili Rosales recrea a La ciutat invisible l’altra batalla de l’Ebre», Avui (Barcelona), 3 de març de 2005)

    Entrevistes

    —D’on li va sortir la idea d’aquesta novel·la?
    —Aquesta novel·la no és gaire diferent de les anteriors: hi ha una recerca de la identitat del protagonista, hi ha un viatge del protagonista entre el meu lloc natal, les terres de l’Ebre, i Barcelona, i hi ha uns conflictes sentimentals que marquen la vida no només d’un dels protagonistes sinó de diversos. La novetat és la utilització d’una anècdota històrica per construir més a fons que mai la identitat del protagonista. En realitat el llibre és la història d’un nen que es perd i per trobar el camí ha d’anar fins a 250 anys enrere, dit d’una manera abrupta. Jo he jugat, de petit, en aquests pocs vestigis que queden del projecte de la ciutat de Carles III, i hi va haver un moment en què ho havia oblidat però en canvi coneixia els estudis que han anat sortint els últims 25 anys sobre el tema. Després vaig adonar-me que aquest escenari del joc infantil i el projecte de Carles III lligaven i que tenien molt a veure amb mi. Hi havia un gran material novel·lesc i podia donar lloc a una història de ficció, recerca i aventura en què l’element històric hi té un paper però que no deixa d’estar situada dins l’engranatge de recuperació de la identitat del protagonista, o d’invenció de la identitat, que potser ve a ser el mateix.

    — Juga amb els noms dels dos protagonistes: Emili Rossell i Andrea Roselli porten fàcilment a Emili Rosales…
    —Sí, aquest és un element essencial del joc. Escriure una novel·la és fer creure al lector que el que li expliques és veritat, i el lector accepta les regles del joc. Li hauria pogut posar el meu nom, però això hauria estat identificar-lo massa amb mi, i hi ha un alt percentatge del personatge que no hi té a veure.

    —Fins a quin punt s’identifica vostè amb el personatge?
    —És una ampliació, una tergiversació, un joc amb les quatre coses que tinc o sé, però és molt més que jo. La novel·la et permet ser un altre, o molts altres. En aquesta novel·la hi ha dos personatges fonamentals, un del present i un altre del segle XVIII. El que tenen en comú l’arquitecte italià del segle XVIII i el galerista català contemporani és que estan marcats per tres assumptes: les relacions amoroses, afortunades o no, la relació amb el poder, molt més clara en l’arquitecte il·lustrat, i la relació amb l’art, que és completament essencial per a tots dos, com a salvació i com a font d’intrigues i desengany, però finalment amb una reconciliació amb la potència plenificadora de l’art.

    —Són dos personatges que busquen un lloc al món…
    —Són especialment viatgers… Andrea Roselli fa un periple des de l’Arezzo natal a Roma, Nàpols, Venècia, Madrid, Sant Petersburg, el delta de l’Ebre… Es desarrela per arrelar-se on ell vol: d’alguna manera es crea una identitat. Té un gran neguit per saber qui és ell mateix i això li crea una gran inseguretat. El personatge contemporani no és gaire desarrelat, però comparteix aquesta angoixa vital per saber qui és ell.

    —El component d’identitat de les Terres de l’Ebre és molt fort i particular…
    —Les Terres de l’Ebre tenen una identitat, i més enllà, amb el Maestrat i els Ports de Morella, aquestes set comarques tenen una identitat perfectament viscuda pels seus habitants, de tipus ancestral, gairebé tribal, molt fort. Quan estan a Barcelona els uns i els altres saben que són uns dels seus. La gent de fora no ho ha percebut fins fa poc, però és un sentiment de pertinença molt potent. D’altra banda, és una societat que fins fa 25 anys ha estat més endarrerida que la resta de Catalunya, és la primera vegada en la història recent que el nivell de benestar i cultural de les Terres de l’Ebre és el mateix que el de Catalunya, i això ha coincidit amb un conflicte que les ha posat en primer pla, tot i que de manera enganyosa: el Pla Hidrològic s’ha convertit en un interès per a la lluita electoral, però el que passi o deixi de passar a les Terres de l’Ebre no és un interès genuí dels polítics. Amb aquest primer pla s’ha pogut observar millor aquesta cohesió sociològica tan potent. Estem davant d’un problema de dèficit cultural. Si les Terres de l’Ebre haguessin aconseguit crear una imatge cultural d’elles mateixes, si Sebastià Joan Arbó no hagués estat gairebé l’únic ni tan tardà, és a dir, si haguessin tingut una literatura des de la Renaixença com va tenir-la el Pirineu, l’Empordà i Barcelona, l’imaginari cultural de les Terres de l’Ebre hauria impedit que ningú qüestionés el seu paisatge. La cultura inventa el paisatge, i no a l’inrevés, i les Terres de l’Ebre no han estat capaces de crear una imatge cultural que en moments complicats serveixi com a autodefensa, l’han creada molt tard i de manera molt dèbil. Amb tot, avui hi ha un cert renaixement cultural a les Terres de l’Ebre, encara que sigui tardà. S’ha creat a tot Catalunya la consciència que les Terres, i el Delta sobretot, són una part essencial del patrimoni català.

    —Un dels seus personatges assegura que no té tan clar que està contra el Pla Hidrològic…
    —La novel·la no reflecteix només les meves idees sobre aquests tema, que he exposat en nombrosos articles, sinó les de personatges versemblants de carn i ossos, que tenen contradiccions i que de vegades es veuen obligats a dir unes coses davant d’uns i unes altres davant d’uns altres. A través d’això he intentat de mostrar la complexitat d’una persona, que aquí resulta que és un polític. He volgut utilitzar el conflicte polític per mostrar la complexitat de la persona, no utilitzar la persona per defensar unes idees.

    —¿Segur que no es farà el Pla Hidrològic?
    —Hi ha uns fets indiscutibles. Un és que qualsevol detracció d’aigua nova acabarà amb el Delta, perquè ara sense treure’n aigua ja està reculant. Un altre fet igual d’objectiu és que hi ha uns milions de persones al sud de Catalunya que tenen mancances d’aigua. Com se soluciona això? Sembla que hi ha opcions per compatibilitzar les dues situacions, però podria ser que en un futur algú decidís tornar a recórrer a l’aigua de l’Ebre. Afortunadament, el govern que hi ha ara ho ha aturat.

    —La novel·la relata la fundació mítica d’una ciutat que no existeix…
    —El rei Carles III és el mandatari que fa excavar Pompeia, el seu descobridor, i per tant el descobridor d’una ciutat invisible. Alhora, és qui al final del seu regnat no edifica la seva ciutat, que es converteix en invisible. No oblidem que la descoberta de Pompeia canvia la cultura europea, és un xoc de grans proporcions sobre les idees estètiques del moment. A banda de tot això, m’interessava aquesta història de la ciutat que s’idea i no s’edifica com a metàfora: la ciutat invisible no és només aquesta ciutat física sinó l’estàtua interior del personatge, la seva ànima, la seva veritat, que ha de buscar al llarg del llibre.

    — Al llibre l’art és un aglutinador del poder…
    —L’art és una sublimació de la realitat, i sovint aquell que prospera socialment intenta sublimar a través de l’art la seva existència social. Això ha donat grans resultats, tot i que sembla que desafortunadament avui els rics no tenen aquesta necessitat d’envoltar-se d’art, la qual cosa perjudica els artistes. Al voltant d’un pintor s’arremolinen interessos diferents: econòmics, polítics, personals…

    —I segons la novel·la també negocis immobiliaris i tràfic de drogues…
    —És absolutament imaginària, una connexió d’aquesta mena, tot i que cada setmana apareixen notícies que al Delta s’hi decomissen partides de droga. I el boom immobiliari també és un fet, ara mateix, com ho ha estat abans en d’altres zones com la Costa Brava. Són fets sociològics del moment que donen uns personatges i unes situacions molt vius. Del nostre temps el que està viu és això, per a bé o per a mal.

    Narcís Oller parlava de la borsa, i el que ara congrega gent al voltant de festes són aquests fenòmens.

    — Moltes novel·les recents miren la realitat de prop. La novel·la abstracta queda cada cop més lluny?
    —La realitat i la història cultural són tan riques que permeten triar tant com en el camp de la imaginació, i per tant permeten de construir a partir de trossos de la història cultural, però no crec que s’hagi acabat la narrativa de situacions abstractes. Potser ara està més en voga la realitat, però a mi això no m’ha preocupat mai; aquest llibre el vaig començar a parir fa cinc anys, quan aquest auge no havia començat. Hi ha excel·lents novel·les d’una mena i de l’altra. És possible que hi hagi una demanda dels lectors d’atansar-se al seu univers cultural, ja siguin fets històrics o artístics, a través de la ficció. A la meva novel·la, l’anècdota històrica queda absolutament supeditada a la construcció de la identitat del protagonista de l’actualitat, i només apareixen en la mesura que hi tingui a veure.

    —¿Va viure igual que el seu personatge la vinguda del poble a Barcelona?
    —Vaig venir a estudiar filologia, i a partir de llavors he viscut a cavall entre Barcelona i les Terres de l’Ebre, a part d’un any que vaig viure a Londres. Per a qualsevol escriptor català Barcelona és la capital on ha d’anar, és així de clar.

    —¿No s’imagina vivint a Sant Carles, ara?
    —No, perquè també sóc editor, i Barcelona ofereix oportunitats culturals que no hi ha en un poble, que ofereix coses a les quals no he renunciat perquè hi vaig molt sovint.

    —Com viu l’allunyament del poble?
    —Per a mi el fet de ser de fora de Barcelona és una gran oportunitat. Disposo d’una quantitat de material narratiu simplement pel fet de ser d’un poble llunyà amb una certa idiosincràsia. És una combinació molt creativa. Barcelona és estimulant però també angoixant, de manera que per a mi també és indispensable poder fugir.

    —¿Sant Carles sempre serà casa seva?
    —Sí, i en el fons és un dilema no resolt, i potser si el resolc no podré escriure més novel·les… Quan acabo una novel·la m’adono que en el fons sempre hi ha una ansietat sobre el tema d’on ets. És una qüestió realment viva, per a mi. També resulta que l’evolució que estan seguint els pobles del litoral fa que tots s’assemblin més els uns als altres, i podria ser que arribés un moment que anar-hi ja no tingués el mateix efecte balsàmic.

    —Viuria en la nostàlgia…
    —Sí, però encara no hem arribat a aquest punt. Amb tot, algú que no hagi viscut al poble els últims trenta anys li costarà de reconèixer-lo… Hi ha una part del poble que no s’ha transformat, la idiosincràsia es pot reconèixer perfectament perquè mai el turisme o els forasters han desbordat la vitalitat pròpia del poble, encara.

    —L’aïllament també preserva, no?
    —Sí, però de tota manera, bona part de la literatura que més m’ha interessat va sobre això, com El guepard, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, el Camí de sirga, de Jesús Montcada, algunes de les novel·les de Baltasar Porcel sobre la Mallorca d’un determinat moment… Es tracta de com a partir d’un món bastant tancat, fins i tot potser claustrofòbic, tu crees un món novel·lístic.

    —Se li ha retret que la seva novel·la és una mica espectacular…
    —Sobre aquest tema he rebut els més grans aplaudiments i els xiulets més forts, i l’única resposta que tinc és el que he escrit. A l’editorial alemanya, la francesa i l’espanyola que l’estan traduint els sembla molt bé, i a molts lectors, també. Per a mi l’exigència literària és el primer en una novel·la. També crec que una novel·la ha d’explicar una història. Comprenc que hi hagi gent per a qui la concepció estètica bandegi que una novel·la pugui explicar una història, no tinc res a dir-hi però no és la meva concepció. M’interessa que hi hagi personatges als quals els passin coses, que viatgin, que tinguin contradiccions, que s’enfrontin a dilemes, que topin amb el poder de tant en tant o que l’exerceixin… Això és als meus llibres i ja n’està plena la gran literatura com ara La Cartoixa de Parma, Guerra i pau i les novel·les de Dumas i de molts autors contemporanis.

    —Va començar escrivint poesia. Què queda de l’Emili Rosales poeta?
    —Moltíssim: els meus millors poemes són a les novel·les, sens dubte. El traç poètic s’ha incorporat a la novel·la, i crec que és esplèndid. No vull dir que la poesia no hagi d’adoptar la forma tradicional que té, però hi ha novel·les al segle XX que contenen grans poemes. A les novel·les de Faulkner hi ha la gran poesia del segle XX, fins i tot millor que grans poetes, o hi ha novel·les de Mercè Rodoreda en què hi ha boníssima poesia catalana, i paràgrafs de Josep Pla que per a mi són la millor poesia catalana del segle XX. La novel·la s’ha convertit en una gran esponja que ho incorpora tot. És el gènere que triomfa a la nostra època perquè és capaç de fagocitar-ho tot: la poesia, l’assaig, les memòries, els viatges… Això no vol dir que un dia jo no pugui tornar a publicar un llibre de poemes normals.

    —Al llibre trenca una llança a favor del sentiment religiós…
    —Bandejar l’espiritualitat de la vida d’una persona és tan bèstia com bandejar-ne la sensualitat. La croada antireligiosa és tan absurda i empobridora per a qui la pateixi com la croada fonamentalista, són dues cares de la mateixa moneda. El món intel·lectual i literari funciona sovint a través de tòpics, i un d’ells portat fins a l’extrem és que l’Església catòlica o els catòlics són d’una sola manera, és una caricatura. L’Església catòlica és l’únic club en què el 99 per cent dels afiliats estan en desacord amb el que diuen els seus dirigents.

    (Francesc Bombí-Vilaseca. «La cultura inventa el paisatge», Avui. «Cultura» (Barcelona), 14 d’abril de 2005)