Josep Romeu i Figueras

1917-2004

Josep Romeu i Figueras (Òdena, Anoia, 1917 – Barcelona, 2004), doctor en Lletres, és assagista, poeta i crític literari, sense deixar de banda la seva tasca com a promotor cultural, amb fites en la seva trajectòria tan importants com la fundació de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, de la mítica revista Ariel o del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada.

Els més de 150 treballs publicats al llarg de mig segle sobre poesia, teatre i altres gèneres, fan d’aquest autor un clàssic entre els estudiosos de la literatura catalana. Dins d’aquesta tasca cal destacar les seves contribucions a la lectura dels poetes catalans del segle XX, amb llibres com Sobre Maragall, Foix i altres poetes (1984) o Guia de lectura de Sol i de dol, de J. V. Foix (1985). Igualment important és la seva dedicació a aspectes culturals i literaris de caire popular, com la poesia tradicional o el cançoner, de vegades relacionada amb una altra de les seves passions, la musicologia.

La seva vocació inicial és la poesia, i publica els primers llibres durant la difícil dècada de 1940. Des de Terra, editat a Melilla el 1943, veuen la llum diversos reculls que plantegen una evolució de les formes clàssiques, en la línia d’altres autors d’aquesta època. El 1951, amb Obra poètica, sembla que dona per tancada la seva poesia, però cap als anys noranta apareixen nous llibres, entre altres l’edició Tots els poemes (1993), que torna a posar d’actualitat un treball literari sincer i rigorós.

Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per X. R. Trigo per a l’AELC.
Fotografies de l’arxiu familiar de l’autor.

Castellano

Castellano

Josep Romeu i Figueras (Òdena, Anoia, 1917 – Barcelona, 2004) Doctor en Letras, es ensayista, poeta y crítico literario, sin olvidar su labor de promotor cultural con la que consigue hitos tan importantes como la fundación de la «Societat Catalana d’Estudis Històrics», de la mítica revista Ariel o del Centro de Estudios Comarcales de Igualada.

A lo largo de medio siglo publica más de 150 trabajos sobre poesía, teatro y otros géneros, convirtiéndose en un clásico entre los estudiosos de la literatura catalana. Cabe destacar su contribución a la lectura de los poetas catalanes del siglo XX, con libros como Sobre Maragall, Foix i altres poetes (1984) o Guia de lectura de Sol i de dol, de J. V. Foix (1985). Igualmente importante es su dedicación a aspectos culturales y literarios populares, como la poesía tradicional o el cancionero, a veces relacionados con otra de sus pasiones, la musicología.

Su vocación inicial fue la poesía, y publica los primeros libros durante la difícil década de 1940. Des de Terra, editado en Melilla en 1943, dio luz a varias recopilaciones que plantean una evolución de las formas clásicas, en línea con otros autores de su época. En 1951, con Obra poètica, parece que da por cerrada su poesía, pero hacia los años noventa aparecen nuevos libros, entre otros, la edición de Tots els poemas (1993), que vuelve a poner de actualidad un trabajo literario sincero y riguroso.

Fue socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por X. R. Trigo para la AELC
Fotografías del archivo familiar del autor.

English

English

Josep Romeu i Figueras (Òdena, Anoia, 1917 – Barcelona, 2004)PhD in Arts and essayist, poet and literary critic, his activities as a promoter of culture are also noteworthy for including such achievements as founding the Societat Catalana d’Estudis Històrics (Catalan Society of Historical Studies), the well-known review Ariel and the Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (Igualada Centre of Regional Studies).

Over half a century he published more than 150 works, on poetry, theatre and other genres, so that he has become a key reference for scholars of Catalan literature. Notable among his publications are his contributions to reading twentieth-century Catalan poets with books like Sobre Maragall, Foix i altres poetes (1984) and Guia de lectura de Sol i de dol, de J. V. Foix (1985). His contributions in the field of traditional literary and cultural aspects of Catalan culture are also important, such as his work on popular Catalan poetry and songs, these activities sometimes being connected with another of his passions, musicology.

His earliest vocation was as a poet and he published his first works in the difficult decade of the 1940s. After Terra, published in Melilla in 1943, he produced several collections based on traditional Catalan poetry, all of them introducing an evolution of classical forms, as other writers of the time were doing. Obra Poètica, published in 1951, seemed to be the last of his publications in poetry but, in the 1990s, he surprisingly produced some new works, including Tots els poemes (1993), which brought up to date a sincere and rigorous literary oeuvre.

He was a honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Web page: X. R. Trigo for AELC.
Documentation: AELC.
Translation: Julie Wark.
Photographs: © Romeu i Figueras famili archive.

Biografia

Josep Romeu i Figueras neix a Òdena, a l’Anoia, el 16 de març de 1917. Escriptor i investigador, fa els seus primers estudis a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. Més tard continua la seva formació a la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans. Es llicencia en Filologia Hispànica el 1943 a Barcelona i assoleix el títol de Doctor en Lletres el 1948 a la Universitat de Madrid. El tema de la seva Tesi Doctoral és El mite d'»El Comte Arnau» a la cançó popular, la tradició llegendària i la literatura, que es publica el mateix any (1948).

Durant la dècada de 1940 la seva activitat cultural es mou en diversos àmbits. El seu primer llibre de poemes, Terra, veu la llum el 1943 i té continuació l’any següent amb el llibre Sonets. Els crítics hi veuen de seguida influències ribianes, als seus poemes. El 1947 obté el primer Premi de poesia Abat Oliba, organitzat amb motiu de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Compromès amb el redreçament cultural que necessitava la cultura catalana, participa i promou revistes i cercles culturals. És un dels fundadors de la mítica Ariel. Revista de les Arts (1946-1951), al costat de noms com ara Josep Palau i Fabre, Joan Triadú o Miquel Tarradell; també de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (1946) i del grup «Anabis» (1944-1948). L’any 1947 funda el Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada al mateix temps que és nomenat professor d’Investigació del CSIC.

Ja en la dècada de 1950 reuneix la seva Obra poètica (1951), publicada per l’editorial Selecta. És un punt d’inflexió en la seva trajectòria que, a partir d’aleshores, es dedicaria fonamentalment a l’estudi de la literatura popular, la llegenda, el mite i el folklore, especialitzant-se en l’estudi del cançoner medieval i renaixentista així com en el teatre de l’edat mitjana. D’aquest període cal esmentar els llibres Les nadales tradicionals (1952), La nit de Sant Joan (1953) o l’edició de les Poesies, de Ramon Llull (1958).

Tot i que durant la dècada de 1960 continua la seva tasca d’investigador i estudiós de diversos gèneres literaris, el teatre ocupa un lloc de preferència i, més concretament, l’organització entre 1961 i 1969, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, dels cicles de teatre medieval que es fan cada any al Saló del Tinell. Poc abans havia publicat els tres volums del Teatre hagiogràfic (1957) i ja el 1962 els dos volums del Teatre profà. També en aquesta dècada publica diversos estudis literaris, com ara els de l’obra Literatura catalana antiga (1961-64) o Tres estudis sobre literatura catalana (1955). L’obra de Josep Romeu i Figueras es caracteritza per la seva extensió, amb una quarantena de treballs alguns d’ells amb diversos volums d’extensió.

Lluny d’anar a menys, el pas del temps i la maduresa de l’autor intensifica la seva voluntat de recerca. El 1972 és nomenat membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i el seu discurs d’ingrés versa sobre Joan de Timoneda i la «Flor de enamorados». Dos anys més tard publica l’estudi Poesia popular i literatura mentre continua la seva col·laboració en revistes especialitzades. Amb Sobre Maragall, Foix i altres poetes (1984), un llibre molt estimat per les joves generacions, rep el premi de Literatura Catalana 1985, atorgat per la Generalitat de Catalunya a l’autor de la millor obra d’assaig de l’any anterior. Paral·lelament publica l’estudi Sol i de dol, de J. V. Foix (1985), on s’acosta amb rigor i creativitat a l’obra d’aquest poeta.

Publicacions periòdiques com Serra d’Or, Els Marges o Revista de Catalunya contenen articles seus sobre literatura. L’any 1993 li és atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El 1993 l’editorial Columna publica el llibre Tots els poemes, amb el poemari inèdit Tres cicles de retorn. Al tombant del segle veuen la llum nous reculls, Versos a mitja veu (2000), Ésser i estar (2000), Imatges i metàfores (2002), Immers en la paraula (2003), Quotidianes, o, Quasi (2004) i, publicat pòstumament, Poemes d’ara i de tornada (2006).

Josep Romeu i Figueras mor el 18 de desembre de 2004, a l’edat de 87 anys, en el seu domicili de Barcelona. El seu fons personal es conserva a la Biblioteca Central d’Igualada.

Premis

  • Certamen literari de la Comissió Abat Oliba (1947): Aires de llegenda.
  • Premi Menéndez Pelayo (1947): El mito de ‘El comte Arnau’, en la canción popular, la tradición legendaria i la literatura.
  • IEC-Milà i Fontanals d’estudis del segle XX (1955): Poesia tradicional i cobles profanes del segle XVI.
  • Medalla al Mèrit Cultural de la Ciutat d’Igualada (1981).
  • Premi de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya d’assaig (1985): Sobre Maragall, Foix i altres poetes.
  • Creu de Sant Jordi (1993).
  • Fill Il·lustre d’Òdena (1993).
  • Premi Crítica Serra d’Or de memòries (2004): Quadern de memòries.
  • Literatura catalana antiga: el segle XV.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Després d’una silenciosa i acurada lectura del poema de Josep Romeu, he pogut comprendre tota la seva originalitat, i tota la gràcia de la fusió espiritual del poeta i del tema. Romeu, com els creadors autèntics, amb el pretext d’una repetida faula, defineix noves posicions interiors i formula inquietuds recents, vives encara.

    (Josep Maria de Sagarra. Pòrtic dins ROMEU, J.: Aires de llegenda. Barcelona: M. M. Bonat, 1948)

    * * *

    Ara estem en condicions de comprendre l’expressió poètica de Romeu com la lírica d’una èpica de la identitat. Lírica perquè els seus versos refusen qualsevol mostra de virtuosisme retòric. Contràriament, i seguint de prop el concepte poètic d’experiència en Rilke, parteix d’un estat de consciència vital. I èpica, tanmateix, perquè no s’acontenta amb l’exposició directa d’un món de conviccions íntimes. Cerca la categoria, simbolitza els elements i gosa fer proposicions de valor universal davant les experiències unànimes que angoixen i justifiquen alhora l’existència humana.

    (Vicenç Llorca. «Estudi introductori», dins Tres cicles de retorn. Barcelona, 1993)

    * * *

    La poesia de Josep Romeu i Figueras [ha hagut de sobreposar-se a adversitats de tota mena al llarg del temps; adversitats que, si bé no han afectat els seus plantejaments essencials, sí han condicionat la seva recepció. D’entrada,] va ser concebuda en un moment en què la nostra literatura maldava per redreçar-se a ella mateixa d’amagat de la postguerra; de fet, el propi Romeu va desenvolupar en aquest sentit una tasca remarcable des de la revista Ariel, la col·lecció Signe,… Després d’aquell esforç, ja entrada la dècada dels seixanta, un ambient literari desquadrat deixava a contrapeu fins i tot la pròpia poesia, i l’autor va decidir no provar de donar a les impremtes els seus reculls de poemes, l’arrel simbolista, l’essència ribiana i la mirada ausiasmarquiana dels quals no encaixava del tot en els paràmetres socials que cercaven els crítics amb les seves urgències. Ens trobem, doncs, davant un poeta exiliat dins el seu temps.

    (Antoni Martí Monterde. «La solitud cristalitzada», El Temps, núm. 519, 30 de maig de 1994)

    * * *

    Modèlica pel que fa a la perfecció formal i a l’esperit d’estructura del poema, exigent en el tema de la llengua, el ritme i la mètrica, la poesia del llibre de Josep Romeu és un testimoni de la seva manera de ser, dels seus anhels vitals, de les seves preocupacions i del misteri poètic després d’una vida consagrada a la lectura, a l’escriptura, a discernir el valor artístic dels mots.

    (Pep Vila. «La poesia com a experiència confidencial», Avui, 28 de setembre de 2000)

    * * *

    A Dietari sense dates hi ha el retrat d’un home i d’un temps, d’un esperit humanista i de la seva prodigiosa sensibilitat envers el món que l’envolta. I també trobem la perspectiva d’un home de lletres que les ha estudiades amb la mateixa passió amb què les ha conreades poèticament i que ara ens les ofereix com a reflex d’uns mesurats raonaments. Una manera, molt sàvia, de passar comptes de tot el que li ve de gust de comentar, amb els que l’apreciarem sempre.

    En el pròleg del seu poemari Tres cicles de retorn (1993), Vicenç Llorca subratllava que «podem comprendre l’expressió poètica de Romeu com la lírica d’una èpica de la identitat». Doncs bé, el Dietari sense dates esdevé un veritable calidoscopi d’aquesta identitat posicionada respecte de diferents realitats. Notes i apunts, a simple vista dispersos, però que neixen d’una rflexió serena, calmada, conscient, a propòsit –ens ho diu ell– «de tot allò que m’abelleix o que d’una manera o altra m’ha cridat l’atenció».

    En aquest llibre Romeu analitza diversos aspectes amb un to de confessió des de la curta distància. Tan curta que els que vam tenir la sort de conèixer-lo personalment, podem llegir aquest llibre amb el suport de l’oralitat de Josep Romeu que tenim guardada a la memòria auditiva com un gran tresor. Sí, llegim el dietari i tornem a sentir la seva pausada inflexió de veu, com si el tinguéssim a tocar i recuperéssim per uns moments el privilegi que teníem quan compartia amb nosaltres les seves reflexions, sensacions i els seus punts de vista sobre l’actualitat més immediata, sobre el nostre passat comú i sobre el futur que intuïa des de la seva experiència vital.

    (Joan Pinyol. «Lletres. Gent de paraula. Dietari sense dates, de Josep Romeu i Figueras», Quadern de les idees, les arts i les lletres (Sabadell), núm. 171, 2009, p. 20-24)

    Entrevistes

    —La vostra poesia va ser feta bàsicament a la immediata postguerra. Va ser la poesia una defensa contra la repressió lingüística?
    —Sí. Bàsicament vaig fer la majoria dels meus llibres de l’any 1940 al 1949. Creia que teníem una llengua i una cultura per salvar amb urgència dramàtica i tràgica i la poesia va ser un camí per salvar la llengua. Ara bé, també escrivia versos per una necessitat interna, una vocació poètica que tenia des dels deu anys.

    —Aquesta actitud va fer que publiquéssiu el primer llibre en la clandestinitat.
    —Gràcies a Josep Palau i Fabre vaig editar el 1944 clandestinament el llibre Sonets. Com que consideràvem que havíem de salvar el país a través de la llengua i la cultura, havíem de difondre l’obra. Malgrat la clandestinitat, el llibre va arribar a molta gent.

    —El primer llibre en la clandestinitat i després no vàreu voler publicar en la legalitat.
    —El gruix de la meva poesia va ser editada per l’editorial Selecta l’any 1951. I ara no es troba enlloc, ni en els llibreters de vell. Però sí que és veritat que tenia un llibre inèdit de poesia Tres cicles de retorn, fet del 1952 al 1959, que no el vaig voler publicar.

    —Devia haver-hi causes importants.
    —No vaig editar el llibre per la crítica dels anys 60. Era una crítica molt dura i molt polititzada, interessava més l’aspecte social, marxista de l’obra, que la poesia.

    —Però si no hi havia crítica.
    —Sí que n’hi havia. La revista Destino, per exemple. Els diaris. Després va sortir Serra d’Or, on la crítica també estava molt polititzada. No estava en les mans actuals.

    —Em sembla que també depenia dels monjos de Montserrat.
    —Crec que, en certa manera, als monjos se’ls va escapar el control de la revista. Aleshores no era un òrgan prou fiable en el sentit de la llibertat que necessita un creador, poeta i literat.

    —Però els anys setanta continuàveu sense publicar.
    —Va ser Josep-Vicenç Foix, amic meu, el que va insistir que edités els meus poemes inèdits. Aleshores vaig publicar algunes poesies del meu llibre inèdit i la crítica ho va silenciar. Però els darrers anys, escriptors i poetes amics meus han insistit que publiqués la meva obra poètica, entre ells Joan Perucho. Ara, Àlex Susanna me’l publica a Columna.

    —A part de qüestions polítiques, no hi havia també un problema d’estil. Potser no entusiasmava el vostre formulisme?
    —Els anys 50 es buscava un estil planer, realista, un estil de combat. es deia. No es creia en les formes, els crítics deien que la forma coaccionava la llibertat. En canvi, la meva poesia és formal. Jo penso que el treball de la forma és necessari per donar un contingut profund. Vaig decidir no publicar-ho fins que no s’hagués acabat aquesta situació.

    —I ara bufen altres vents?
    —Hi ha dues coses que crec que cal valorar. Per una banda és evident que tot ha canviat. Hi ha més llibertat política, més obertura i més diversitat. D’altra banda, abans de decidir publicar el llibre inèdit, me’l vaig mirar amb ulls crítics i vaig veure que el llibre tenia entitat, podia arribar a molta gent i vaig decidir publicar-ho.

    —Creu que una poesia feta els anys de resistència pot arribar a les generacions actuals, formades en la cultura audio-visual?
    —Ho crec sincerament i en tinc testimonis. He parlat amb gent jove, amb poetes d’ara, i la reacció d’ells és que es tracta d’una poesia difícil, però que hi pots trobar tot un món amb una sèrie de missatges molt ben connectats.

    —Però el llenguatge d’ara no és el dels anys 50.
    —I el llenguatge d’en Foix, que ho és el d’ara, i arriba a tothom? Penso que el poeta utilitza un llenguatge que després es converteix en el llenguatge de la comunitat. Una poesia serà més viva com més ric sigui el llenguatge. No es pot fer poesia amb llenguatge pobre com tampoc no es pot fer art pobre, amb material pobre. La meva poesia empra un llenguatge ampli, poc conegut, i a través d’aquest llenguatge es proposa un missatge.

    (Jordi Capdevila: «Entrevista a Jordi Romeu i Figueras» [fragment], Avui, 20 de febrer de 1994)

    Antologia

    Un silenci sagrat senyoreja entre els pins

    com si fos en un temple d’ombres vives i humides,
    i crues llums despertes, verticals, enfollides
    damunt les cimes cauen, com flames o destins.

    I en el do de les ombres de la pineda obscura,
    de tard en tard cavalca un vent àgil i lent,
    i fendeixen ocells l’aire irisat, clement,
    d’obertes clarianes amb designi d’altura.

    Pedra antiga i obrada, construïda, sosté
    un august equilibri d’altres segles i guarda
    una vella noblesa, lluny dels pins, en la tarda
    que es redreça deserta i no troba recer.

    I en el bosc meravella el clos d’un cementiri
    blanquíssim i minúscul, oh recollida nau!;
    i silvestres coloms de volada suau;
    i una pau dels xiprers sense plor ni martiri.

    (De Terra, Melilla, 1943)

    A Marià Manent…

    Sota l’aigua dels llacs i dels rius i els estanys,
    la de cada gorg, que és tan verda
    té palaus i tresors la dona d’aigua gerda,
    antiga de dies i d’anys.

    A voltes, sobre l’aigua alta i blanca camina,
    mira els estels, pregunta al vent
    vanament inquieta, la soledat present
    i una dolor secreta i fina.

    Inútil la promesa i el prec al vianant,
    que amb terror li fuig i l’esquiva:
    sola de nou, deserta li deixarà la riba
    i, en l’aigua, el ressò del seu cant.

    (D’Elegia del mite, Barcelona, 1950)

    Damunt sepulcre i ventre va el camí.

    En sòrdids bacs humits, l’esguard inútil,
    palpes viscosos troncs d’arbres nafrats,
    carners del cuc secret cap a la fruita.
    L’humus desvetlla el fàstic a les mans
    i un horror als teus senys, que han de saber-lo.

    On jau la mort, la vida absurda creix
    fins que declina, i recomença el cicle
    i el curs sabut damunt un buit d’avencs.
    Per al teu crani amb fina pell al rostre,
    tacte envescat i repulsiva olor.

    Una angoixada fam de sobreviure,
    a mig camí encontrat d’ésser i no ser,
    s’endinsa en cor, la terra i la memòria,
    sense altra llum que la dels ulls humans,
    minúscula i sagnant sota els estigmes.

    (De Tres cicles de retorn, Barcelona, 1993)