Novel·la Narrativa breu Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora Guions

Montserrat Roig

1946-1991

Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991). Llicenciada en Filosofia i Lletres. Escriu novel·les i contes, que va alternant amb reportatges i articles periodístics, i presenta i dirigeix diversos programes de televisió, mitjà en el qual excel·leix com a entrevistadora, sobretot d’escriptors de generacions precedents. El 1970 guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen. La seva segona novel·la, El temps de les cireres, que reprèn el fil d’alguns dels personatges de la primera, Ramona, adéu, guanya el premi Sant Jordi de 1976. El 1977 obté un important ressò amb un rigorós llibre documental sobre Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l’Holocaust i que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d’Or (1978). Publica L’agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), després d’una estada de dos mesos, convidada per Edicions Progrés de Moscou per elaborar un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. Fa també de columnista de la premsa diària en diferents mitjans i es vincula públicament a la lluita per la condició de la dona.

Sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, del 1989 al 1990 va ser-ne la vicepresidenta del Principat. 

 

Pàgina elaborada per Eva M. Villar per a l’AELC.
Documentació: AELC.
Actualització: Heura Marçal Serra i Helena Molist. 
Fotografies: © Pilar Aymerich.

Castellano

Castellano Montserrat Roig

Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991). Licenciada en Filosofía y Letras. Escribe novelas y cuentos que alterna con reportajes y artículos periodísticos, y presenta y dirige diversos programas de televisión, medio en el que destaca como entrevistadora, especialmente de escritores de generaciones precedentes. En 1970 gana el premio Víctor Català con el libro de narraciones Molta roba i poc sabó, i tan neta que la volen. Su segunda novela, El temps de les cireres, gana el premio Sant Jordi 1976. Al año siguiente, en 1977, tendrá un importante eco su riguroso libro documental Els catalans als camps nazis, que aporta datos inéditos sobre el holocausto y que es galardonado con el premio Crítica Serra d’Or (1978). Publica L’agulla daurada, Premio Nacional de Literatura Catalana (1986), después de un viaje de dos meses invitada por las Ediciones Progreso de Moscú para elaborar un amplio reportaje sobre el asedio de Leningrado durante la Segunda Guerra Mundial. Ejerce también de columnista de prensa diaria en diversos medios y se vincula públicamente a la lucha por la condición de la mujer.

Fue socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana y también fue vicepresidenta de su Junta Territorial del Principat de Catalunya de 1989 a 1990.

 

Página elaborada por Eva M. Villar para AELC.
Documentación: AELC.
Actualización: Heura Marçal Serra.
Fotografías: © Pilar Aymerich.

English

English Montserrat Roig

Montserrat Roig (Barcelona, 1946 – 1991). After obtaining her degree in Philosophy and Letters she wrote novels and stories along with journalistic reports and articles while also presenting and directing a number of television programmes, a medium where she excelled as an interviewer, in particular of writers of earlier generations. In 1970 she was awarded the Víctor Català prize for her collection of stories Molta roba i poc sabó, i tan neta que la volen (A Lot of Washing, Little Soap and as Clean as They Want It). Her second novel El temps de les cireres (The Cherry Season) obtained the 1976 Sant Jordi prize. The same year she had made a great impact with her rigorously well-documented book Els catalans als camps nazis (Catalans in the Nazi Camps) which contributed hitherto unknown material about the Holocaust, and for this she received the 1978 Serra d’Or Critics’ prize. After a two months’ stay in Russia as a guest of Progress Publishers of Moscow, she produced L’agulla daurada (The Golden Spire), a wide-ranging report on the siege of Leningrad during the Second World War. She also worked as a journalist in the daily press and other media, and was openly linked with the struggle for women’s rights.

She was a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers) and, from 1989 to 1990, she was its vice-president for the Territorial Board of Catalonia.

 

Web page by Eva M. Millar for AELC.
Documentation: AELC.
Up-date: Heura Marçal Serra.
Translation: Julie Wark.
Photographs: © Pilar Aymerich.

Biografia

Montserrat Roig i Fransitorra neix a l’Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. És filla de l’escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop (Barcelona 1902-1987), que conrea també la narrativa, la biografia i el teatre, i que està en contacte amb escriptors com Prudenci Bertrana i altres modernistes. Viu, doncs, des de molt petita, en un ambient familiar que li facilita el contacte amb la literatura.

Cursa l’ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l’escola de la Divina Pastora, a l’Eixample, barri on residirà sempre. Més tard, entra a l’institut de secundària Montserrat i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix, entre d’altres, l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich Dürrenmatt o Rosselló-Pòrcel. Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia.

Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, l’any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès. Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint «que vol oblidar».

Treballa en diferents feines editorials, entre les quals la de la confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana, i té el seu primer fill. En aquesta època guanya els primers premis literaris, com ara el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d’Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó…), obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l’edició comercial. Precisament s’assabenta que és guanyadora d’aquest premi quan, hores abans de la nit de Santa Llúcia, el 13 de desembre del 1970, juntament amb un col·lectiu d’intel·lectuals i artistes, participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l’anomenat «procés de Burgos», que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d’ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: «Vaig entrar a Montserrat com a ‘llicenciada’ i en vaig sortir com a ‘escriptora'».

Després de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, per acte testimonial, amb el número deu, convençuda que no obtindrà l’acta de diputada. Més endavant abandona el partit quan aquest travessa una de les primeres crisis internes. A partir del 1977 conviu amb Joaquim Sempere, qui més tard serà el traductor a l’espanyol del seu llibre El cant de la joventut (El canto de la juventud. Península, 1990), i amb qui té un segon fill. Es declara admiradora literària de l’escriptora Mercè Rodoreda, que considera la seva «mestra», i confessa en algunes entrevistes que l’únic que l’ha fet sentir «realitzada com a dona» ha estat tenir dos fills i dedicar-se a escriure.

De fet, aquesta dedicació gairebé vocacional és el que la fa entrar al món de la narrativa ja de ben jove. La seva intenció de dedicar-se professionalment a la literatura li fa alternar la narrativa amb l’assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre. Fa alguns viatges becats, en un dels quals escriu la crònica L’agulla daurada (1985), sobre el setge de Leningrad a la Segona Guerra Mundial. Abans ha estat també a Anglaterra, primer com a lectora de llengua espanyola a la Universitat de Bristol (1973-74) i després com a professora visitant a Glasgow, a la Universitat d’Strathclyde (1983). Des de molt aviat té una idea clara del que per ella és la literatura i, concretament, la novel·la, gènere en el qual farà obres com Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres, que guanya el premi Sant Jordi 1976, L’hora violeta (1980), L’òpera quotidiana (1985), La veu melodiosa (1987): «El que importa en una novel·la és la selecció de detalls, el clima i el llenguatge. El contingut sempre hi és. És la forma que li dóna el/la novel·lista allò que fa que l’escriptura sigui o no convincent». Fidel a aquesta convicció, les seves novel·les beuen de les fonts de la societat del seu temps. Així, El temps de les cireres és un retrat i una mirada crítica a un segment social que es pot concretar en els fills de la Primavera de Praga i el Maig Francès. Els personatges són de carn i ossos, i les pulsions sentimentals hi són tan importants com la meditació benèvola sobre la condició humana.

D’altra banda, a La veu melodiosa, una de les últimes publicacions de la seva trajectòria, la mirada ja és plena de compassió, fins al punt que s’estilitza totalment i dona per resultat un personatge gens comú, l’Espardenya, un adolescent tan especial com ho és la Colometa de la seva admirada Mercè Rodoreda, en La plaça del diamant. A L’òpera quotidiana, la ironia (de la qual mai és exempta l’obra de Roig) adopta un primer i exclusiu pla. I a El cant de la joventut, recull de narracions, no sols ha eixamplat la geografia sinó també el registre anímic. A Digues que m’estimes encara que sigui mentida, el personatge és la mateixa autora, en una mena de memòries literàries, on recull apunts principalment sobre la literatura i la creació literària.

Publicat ja pòstumament, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 recull les últimes col·laboracions de Roig com a articulista al diari Avui, que escriu diàriament, quan ja se li ha declarat el càncer, fins a l’últim dia, ingressada a causa d’un procés irrevocable que posa fi a la seva vida el 10 de novembre de 1991. Tota la seva trajectòria literària, breu però intensa, està marcada per una obsessió: «Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig».

Montserrat Roig i Jaume Fuster el dia de Sant Jordi de 1985. [Arxiu AELC.]
Montserrat Roig i Jaume Fuster el dia de Sant Jordi de 1985. [Arxiu AELC.]
Amb Maria Aurèlia Capmany.
Amb Maria Aurèlia Capmany.
Portada de la guia de lectura Montserrat Roig de la Fundació "la Caixa". Ⓒ Pilar Aymerich
Portada de la guia de lectura Montserrat Roig de la Fundació "la Caixa". Ⓒ Pilar Aymerich
Montserrat Roig. Ⓒ Pilar Aymerich
Montserrat Roig. Ⓒ Pilar Aymerich
Montserrat Roig descansant. Ⓒ Pilar Aymerich
Montserrat Roig descansant. Ⓒ Pilar Aymerich

Premis

  • Premi de prosa dels Jocs Florals de Caracas (1966): «La falç».
  • Premi de Sant Adrià del Besós (1969): La ciutat dels tristos destins.
  • Premi de reportatges de Serra d’Or per a escriptors joves (1969).
  • Premi Recull de Blanes (1970): Aquella petita volta blava.
  • Premi Víctor Català (1970): Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen.
  • Premi Sant Jordi (1976): El temps de les cireres.
  • Premi Crítica Serra d’Or (1978): Els catalans als camps nazis.
  • Premi Nacional de Literatura Catalana d’assaig (1986): L’agulla daurada.

    •  

Montserrat Roig Ⓒ Pilar Aymerich.
Montserrat Roig Ⓒ Pilar Aymerich.

Pau Vila: he viscut! Biografia oral

Vincles

Comentaris d'obra

Jutgem una escriptora que estava entrant en la millor etapa de la seva carrera i, com a mostra, penseu en L’agulla daurada o el seu quasi terminal Cant de la joventut, llibres molt d’ella, perquè la Roig feia servir el sentiment com un instrument de coneixement tan vàlid com la raó o, en tot cas, necessàriament complementari. Però tot i ser llibres molt d’ella, en les dues obres havia aconseguit aquests nivells de legitimadora veritat literària que estan per damunt i alhora engloben els altres referents de veritat, des de l’ideològic fins a l’informatiu.

(Manuel Vázquez Montalban: «Elogi desmesurat», Avui, 24 de novembre de 2001)

* * *

Montserrat Roig és una de les poques excepcions d’un panorama, el dels 70, que, en certs aspectes, resulta més aviat insípid i mecànic. De fet, la Roig, amb unes dosis massives de fe en la tradició narrativa catalana —Narcís Oller i Mercè Rodoreda, sobretot—, treballa amb la realitat. Una realitat, la de cada dia, que constitueix un devessall de llums i d’ombres, i que sotmet a diversos graus d’elaboració. El reportatge, abans de tot. És a dir, la descripció sense retocs, bruta com la treu, anava a dir espontàniament, de les fonts, amb el mínim de contingut crític.

(Joaquim Molas: «Montserrat Roig: El temps de les cireres», Els Marges, núm. 11, pàg. 123)

* * *

Montserrat Roig és sensible a les històries petites de la gent. I aplica aquesta sensibilitat a la menuda als seus personatges: als d’un serial esplèndid com és L’òpera quotidiana o al personatge màgic, Espardenya, de La veu melodiosa. I també l’aplica a les transformacions crítiques de la militància, com a L’hora violeta, o si es tracta de compadir el guia de L’agulla daurada. Creieu-la, tot i que dona, quan no fa escarafalls i quan no exerceix de ‘mujer fatal’. És una escriptora de veritat.

(Ignasi Riera. Diari de Barcelona, 18 de desembre de 1988)

* * *

La darrera novel·la de Montserrat Roig, L’òpera quotidiana, exigeix, més que d’altres obres seves, potser, l’atenció molt segura del lector, perquè la tècnica narrativa hi és estudiada i treballada i, en canvi, el llenguatge narratiu es presenta directe, arrencat del parlar, sense ésser trivial, amb ascendències marcades que encara ajuden a encaminar la lectura: el diàleg d’un Josep Pla, mera convenció descriptiva, o el monòleg narratiu de la mena de Mercè Rodoreda, amb el seu humor esgarrinxadís i la minuciosa observació de les coses i sentiments, però ara fins i tot sense tanta voluntat de poesia.

(Joan Triadú. Avui, 6 de febrer de 1983)

Coberta del llibre <i>El temps de les cireres</i>.
Coberta del llibre El temps de les cireres.
Coberta del llibre <i>La veu melodiosa</i>.
Coberta del llibre La veu melodiosa.
Coberta del llibre <i>El cant de la joventut</i>.
Coberta del llibre El cant de la joventut.

Entrevistes

—Hi ha una pregunta d’aquestes que es fa sempre, tòpiques. De vegades va bé fer preguntes tòpiques. ¿Tu quan vas començar a escriure? ¿Quan t’engegues? ¿Quan imagines una història?
—Cap als divuit anys. Quan ja havia deixat l’Escola Adrià Gual i anava a la Universitat. Vaig començar a fer contes. Els deixava a sobre la taula del despatx del meu pare perquè veiés que jo escrivia. Una mica perquè em fes cas. Amb tants fills i haver-se de guanyar la vida i tot això! El meu pare, aleshores, no em deia res i me’ls tornava corregits […]. Vaig començar a escriure en aquella època. Sobretot a la Universitat, vaig aprendre a desdoblar-me. Jo vivia tot aquell batibull universitari, però, al mateix temps, m’interessava veure’l, des de lluny, o sigui, veure com ens comportàvem, el material humà que hi havia. Escrivia al bar de la Facultat de Lletres. Un bar que feia molta pudor de salsitxes de frànkfurt. Aquell era el lloc meravellós de les nostres reunions.

—Sí, dona, i de les nostres també!
—Com que pràcticament no anàvem a classe, perquè només anàvem a les classes d’en Riquer, de l’Antoni Vilanova, d’en Bleuca, d’en Rico, etc., em passava moltes hores sense anar a classe, moltíssimes hores. Jo seia al bar i escrivia el que sentia. Llavors va néixer un dels primers contes que surt a Molta roba i poc sabó. En aquell moment ja tenia moltes ganes d’escriure.

—Em fan molta gràcia totes aquestes coses que em dius, perquè la primera cosa que escrius és el que sents d’immediat. Hi ha una necessitat de captar el que tens d’immediat. Jo no sóc mai protagonista, o ho sóc, malgrat la meva decisió. Però en canvi em fa molta gràcia, perquè tu pares l’orella.
—No és que em veiés protagonista. No. Suposo que la realitat, per a mi, era tan incomprensible, en aquell moment, que necessitava convertir-la en una altra cosa. I posar-hi ordre. Ara ja no em passa. És un procés diferent al teu.

—És a la inversa. Tu, no dic que fossis protagonista, però eres molt receptora del que s’esdevenia al teu voltant, no fabulaves fora del teu temps.
—No és ben bé així: a Molta roba… hi ha contes situats en èpoques anteriors a la meva. A Ramona, adéu, hi ha una part que passa a començaments de segle i una altra durant la República. El mateix esdevé a El temps de les cireres i L’hora violeta. La meva era una realitat sense herois, sense mites, perquè els grans líders universitaris que jo veia, que molt valents i molt coratjosos, al mateix temps eren éssers bastant…

—… pusil·lànimes…
—Pensa, a més, que jo partia d’una base literària bastant pobra, però llegia molt, i al mateix temps, necessitava escriure i convertir en paraules tot allò que veia. Això al començament. Però a mesura que han anat passant els anys, la realitat immediata no és tant que m’interessi menys, com que ja veig que no l’entendré definitivament. És un disbarat. Aleshores ve quan em distancio.

—El primer llibre que vaig llegir de tu va ser el Molta roba i poc sabó, i em va interessar moltíssim i em va agradar. Però en la novel·la teva que es diu La veu melodiosa, allà fas gairebé la mitificació de la realitat i en fas una rondalla. Això a mi em va agradar molt, moltíssim… I aquell protagonista, una persona tancada, separada de tot i per acabar-ho d’adobar lletja, em va impressionar molt. ¿És la primera vegada que t’allunyes del reflex directe de les coses per inventar-te una història?
—No, perquè a Molta roba… hi ha històries inventades. Com a El temps de les cireres i a L’òpera quotidiana. Són personatges i situacions inventats. Però, com diu Faulkner, escrivim sobre allò que coneixem. Amb els anys, la realitat esdevé simbòlica. Una de les coses que m’ha costat més a la vida és aprendre a escriure amb fredor, allò que deia Txèkhov, que en el moment d’escriure has de tenir el cor com si fos de marbre. Distanciar-se és un aprenentatge. L’escissió vida-literatura és difícil de viure-la. Poder viure per un cantó i escriure per l’altre. Suposo que calen anys d’aprenentatge per saber una mica què és la creació… I molt d’ofici.

—Ho matisaria, això de la fredor posterior, quan t’has alliberat, i que per explicar has de sentir-te lliure… De vegades escrius amb una tensió terrible…
—Jo crec que no hi ha fórmules per escriure i que ningú no pot aconsellar l’altre com ho ha de fer. Una mateixa ho va descobrint. I amb les pròpies dificultats, amb els propis errors i, sobretot, amb el dubte constant de si tens o no tens talent. Després, a poc a poc, saps el que vols. I apostes per escriure bé. En definitiva, busques emocionar, tant el cor com la ment, i si ho fas malament, ni emociones ni convences. Suposo que a tu també et devia passar al començament. Sovint parles de la influència de Salvador Espriu… […]

—A mi els llibres d’encàrrec també sempre m’han agradat. De vegades m’han vingut d’una manera molt sorprenent, que no pensava que me’ls poguessin encarregar, i que fins i tot he dubtat un moment, però després he dit que sí, perquè ja he trobat un motiu per fer-ho. Jo sempre he dit que m’agradaria que m’encarreguessin una novel·la i no me l’encarrega ningú.
—És que, les novel·les, no ens les demanaran mai…

—No, no ens les demanen, i em sap un greu horrorós. M’agradaria que em diguessin: faci una novel·la sobre… la bella Chelito. Primer diria: «què diu, ara!». I després: «imagina’t les coses que podria dir de la bella Chelito, potser descobriria tot un món».
—Suposo que la novel·la és un acte innecessari…

(Fragments d’una entrevista que Maria Aurèlia Capmany va fer a Montserrat Roig, publicada a la revista Cultura, l’abril de 1991)

Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany.
Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany.
Montserrat Roig.
Montserrat Roig.
Montserrat Roig.
Montserrat Roig.
Montserrat Roig.
Montserrat Roig.
Maruja Torres i Montserrat Roig en una manifestació a Barcelona.
Maruja Torres i Montserrat Roig en una manifestació a Barcelona.

Antologia

Les mans de la Patrícia eren melancòliques, de vegades una mica absents, «mans de frígida», deia en Lluís, modestes. Eren unes mans una mica llençades, «hagués de tocar tant lleixiu com jo, veuríem com les tindria d’arrugades», deia l’Encarna. Eren unes mans que acaronaven els fills dels altres, mans de dona eixorca, que acariciaven les flors les nits de primavera i amb el dit repassaven les fulles dels plàtans en caure a la tardor, mans que cercaven un punt dins de l’horitzó, que clenxinaven els cabells prematurament blancs de la Judit, que els allisaven amb tendresa, que tancaren les seves parpelles quan se li escapà el darrer alè de vida, mans que repassaven els misteris del dolor, que es senyaven, molles d’aigua beneita, que s’estrenyien l’una a l’altra les nits fosques de bombardeig, mans que repartien caramels per als nens pobres, que descordaven amb paciència els gafets de la cotilla quan era tan grassa i que s’omplien de crema després del bany, ara que era tan prima. Unes mans que vibraren de melangia i de sentiment, quan esbocinaren amb el martell la boca de l’amoret de l’estany, una nit càlida que es pensava que es tornava boja.

(El temps de les cireres. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 61)

* * *

Hi ha qui em diu creadora perquè menteixo. Hi ha qui em diu mentidera perquè m’invento històries. Bé, no me les invento, les exagero. Si dic que una vella té tres-cents cinquanta anys, tothom sap que això és impossible, però, a la gent, li agrada d’imaginar-se que la vella que té vuitanta anys en fa tres-cents cinquanta que és viva.

Em van explicar la història d’una vella que era tan prima, tan prima, que es perdia dins del llit. La vella no parava d’enraonar, explicava històries de quan era petita i, perquè callés, li donaven caramels. A la nit, imitava els sons dels animals. A les quatre de la matinada, feia el llop. A les sis, feia de gallina. Hi havia nits en què era tots els animals del bosc. La vella existeix. La persona que m’ho narrava no sabia que feia literatura. Era una persona que creava i no es deia a ella mateixa creadora. Els altres l’acusaven d’exagerar. Segons com hagués escrit aquesta història —i l’hagués publicada—, li haurien dit que feia creació.

Hi ha milers de narracions que cada dia desapareixen —com aquestes fulles que moren a l’estiu sense esperar la tardor—, milers d’històries que es conten de manera una mica exagerada perquè, si no s’exageren, no resulten creïbles. […] Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat.

(Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 11)

* * *

D’escarabats, sempre n’hi havia, a casa. Però un bon dia es van convertir en els habitants més importants i van acabar per treure’ns. Si obries una botella de vi i bevies a galet, un cos dur i relliscós se t’escolava per la gargamella. Si et cruspies un bocí d’una barreta de pa acabada d’encetar, entre molla i molla n’apareixia un, i un altre, i un altre. Eren a la sucrera, a la formatgera, amb les patates i els tomàtecs, a totes les escletxes, darrere la cuina de petroli, ofegats a l’aigüera, nedant dins el brou. Les bèsties pujaven pels porticons, s’enfilaven a les baranes, travessaven el sostre, omplien la comuna, corrien per entre les teves cames si eres al llit, sortien amb tu al carrer, t’acompanyaven una altra vegada a casa. Eren els amos, els escarabats. Per molt de compte que hi paressis, sempre en trepitjaves un. Senties el craaaac sota la sola de la teva sabata i veies la massa desfeta, esclafada, els budellets de plàstic, panxa enlaire, un suc espès, les potetes cap aquí, cap allà, de la bestiola. Com més n’esclafaves, més es multiplicaven. El color negre avançava, compacte, i aviat va ocupar, com una estora mòbil, tota la cuina i part del menjador. L’àvia va perdre l’oremus un dia i va estar en basca durant set nits. Els escarabats se li van embolicar amb els cabells del monyo, van entrar dins els forats del nas i de les orelles, li van mossegar les ungles dels dits dels peus. Quan vam veure que se li començaven a menjar la llengua vam cridar un doctor per certificar-ne la defunció. No fos cas que encara respirés.

(«Els misteris del districte cinquè. (De com el lladre i assassí Perot Andreu ens conta la seva vida i miracles)», dins Molta roba i poc sabó. Barcelona: Selecta, 1971, p. 128-129)

* * *

Ahir li vaig dir al meu confessor que quan anava a l’església de Jesús m’agradava arraulir-me als racons més foscos i embadalir-me davant de les imatges dels màrtirs. Com més sagnaven i sofrien, millor. Els seus membres recargolats, els vestits esquinçats, les mirades de dolor, em transportaven vers indrets celestials. M’enyoro d’èpoques antigues com si les hagués viscudes. Em veig a les catacumbes, preparant-me per al martiri, entre els planys dels primers cristians. El confessor em va dir que ho trobava perillós. Que profanava la santedat. Que no havia de cercar el sofriment en els altres sinó en mi mateixa, perquè així Déu em trobaria més bella. El meu confessor no vol comprendre que jo voldria ésser un àngel sense cos, pura com una congesta, blanca com els dos amorets de marbre de la testa rinxolada que s’abracen i s’estimen.

(Ramona, adéu. Barcelona: Edicions 62, 1972, p. 71)