Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Dramatúrgia

Manel Rodríguez-Castelló

Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958) és poeta i assagista. Cursa la carrera de Filologia Hispànica a la Universitat de València i, entre 1983 i 2018, exerceix com a professor de català de secundària.

És autor d’una vintena de llibres, onze dels quals de poesia. Alguns d’aquests títols són La ciutat del tràngol (Premi Vicent Andrés Estellés de poesia, 1978), Lletra per a un àlbum (Premi de Poesia Maria-Mercè Marçal, 2005), Estranyament (Premi Ausiàs March, 2013) o Passatge (2022).

Tradueix al català poemes en anglès del poeta escocès Norman MacCaig i de l’èuscar l’antologia de poetes bascos Muga (2021) i el llibre de Teresa Irastortza Glosak / Glossar el món (2024).

D’ençà de 2019 escriu setmanalment columnes d’opinió al Diari La Veu del País Valencià i des de 2006 és responsable d’una pàgina de crítica literària a la revista Saó. La seua producció periodística suma unes 2.000 columnes, en part publicades en diversos volums i en el seu blog La pedra i el marge. La majoria dels seus assaigs de tema literari es troben recollits al llibre Estimats poetes (2025). Publica també aforismes en el llibre Farem un pensament (metaforismes i saials) (2021).

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Pàgina elaborada per Bet Ajenjo per a l’AELC.
Documentació: arxiu de l’autor.
Fotografia: © Jesús Prats.

Castellano

Pòrtic Manel Rodríguez-Castelló castellà

Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958) es poeta y ensayista. Cursa la carrera de Filología Hispánica en la Universidad de València y entre 1983 y 2018 ejerce como profesor de catalán de secundaria.

Es autor de una veintena de libros, once de los cuales son de poesía. Algunos de estos títulos son La ciutat del tràngol (Premio Vicent Andrés Estellés de poesía, 1978), Lletra per a un àlbum (Premio de Poesía Maria-Mercè Marçal, 2005), Estranyament (Premio Ausiàs March, 2013) o Passatge (2022).

Traduce al catalán poemas en inglés del poeta escocés Norman MacCaig y del euskera la antología de poetas vascos Muga (2021) y el libro de Teresa Irastortza Glosak / Glossar el món (2024).

Desde 2019 escribe semanalmente columnas de opinión en el Diari La Veu del País Valencià y desde 2006 es responsable de una página de crítica literaria en la revista Saó. Su producción periodística suma alrededor de 2.000 columnas, en parte publicadas en varios volúmenes y en su blog La pedra i el marge. La mayoría de sus ensayos de tema literario se reúnen en el libro Estimats poetes (2025). También publica aforismos en el libro Farem un pensament (metaforismes i saials) (2021).

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

 

Página elaborada por Bet Ajenjo para la AELC.
Documentación: archivo del autor.
Fotografía: © Jesús Prats.

English

Pòrtic Manel Rodríguez-Castelló anglès

Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958), a poet and essayist, studied Hispanic Philology at the University of Valencia and, from 1983 to 2018, was a secondary school Catalan teacher.

He is author of some twenty books, eleven of them poetry collections with titles including La ciutat del tràngol (winner of the Vicent Andrés Estellés Poetry Prize, 1978), Lletra per a un àlbum (Maria-Mercè Marçal Poetry prize, 2005), Estranyament (Ausiàs March Poetry Prize, 2013), and Passatge (2022).

He has translated from English into Catalan poems by the Scottish poet Norman MacCaig and, from Basque, the anthology of Basque poets Muga (2021), as well as the collection of poems by Teresa Irastortza Glosak / Glossar el món (2024).

Since 2019, he has been writing weekly opinion columns for the daily Diari La Veu del País Valencià and, since 2006, has edited a page of literary criticism in the magazine Saó. His journalistic output amounts to some 2,000 columns, some of which have been published in several volumes as well as in his blog, “La pedra i el marge”. Most of his literary essays are collected in the book Estimats poetes (2025). He has also published a book of aphorisms, Farem un pensament (metaforismes i saials) (2021).

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

 

Web page: Bet Ajenjo for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Photograph: © Jesús Prats.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Manel Rodríguez-Castelló neix a Alcoi el mes l’abril de 1958. De mare valenciana i de pare madrileny, el 1975 es trasllada a València per cursar Filologia Hispànica, especialitat en què es llicencia en 1980. Durant l’etapa universitària funda, amb Jordi Botella, Gemma Lluch i Josep Solves, la revista literària Lletres de Canvi (1980-1983), a la redacció de la qual s’incorporen Vicent Escrivà, Jaume Pérez Montaner, Joan M. Monjo i Vicent Salvador. Molt actiu en els moviments d’oposició al franquisme en l’àmbit cultural i civil del catalanisme, el cop d’estat del 23 de febrer de 1981 l’agafa en plena mili, que reparteix entre Còrdova, Badajoz i València.

Després d’una breu incursió al món de la literatura en castellà, el 1973 enceta la seua trajectòria com a escriptor en català. El 1975 obté un premi de poesia de l’Institut d’Estudis Alacantins, i el mateix institut s’encarrega de la publicació de part dels poemes de primera joventut titulats Poemes sense títol (1978). L’any 1977, alguns dels seus poemes apareixen recollits a l’antologia Migjorn d’Emili Rodríguez-Bernabeu, i l’any següent guanya el Premi Vicent Andrés Estellés per La ciutat del tràngol, dos fets que li permeten establir contacte amb molts escriptors de la generació dels 70.

Treballa com a corrector i traductor per a l’editorial Tres i Quatre entre 1979 i 1983, i el 1983 s’integra com a professor de llengua i literatura catalana a l’Institut d’Estudis Secundaris Clot del Moro de Sagunt.

El gener de 1983 mor el seu pare, el neuropsiquiatre i escriptor Manuel Rodríguez Martínez, i a partir d’aquell any es fa càrrec de l’organització del premi de poesia que porta el seu nom i que des de 1989 convoca l’Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà. Entre 1989 i 1996 participa intensament en les tertúlies i activitats poètiques de La Forest d’Arana de València, i el 1992 coordina l’edició d’homenatge a Joan Valls Foc secret d’aquest segell.

Des de 1991 i fins a la seua jubilació el 2018, Rodríguez-Castelló treballa com a professor a l’Institut Estudis Secundaris Francesc Ferrer i Guàrdia de València, que dirigeix entre 2009 i 2013. Allà organitza homenatges a Joan Brossa, Mercè Rodoreda, Miquel Martí i Pol, Ovidi Montllor, Vicent Andrés Estellés o Joan Fuster, entre d’altres, i munta, amb alumnes i professors, l’espectacle poètic plurilingüe anual Un món de poemes.

El 1998 publica 35 poemes d’amor d’Ausiàs March (Tàndem) i, entre 2006 i 2017, diversos llibres del poeta alcoià Joan Valls i Jordà. El 2008 prologa i coordina l’homenatge a Ovidi Montllor 62 poemes per l’Ovidi (Brosquil). El mateix any publica l’antologia Ponts de paraules (Amics de Joan Valls) amb pròleg de Josep Mir en commemoració dels 25 anys del premi M. Rodríguez Martínez i el 2023, amb Jordi Botella, La Terra del Foc (Lletra Impresa), antologia dels poetes premiats. Comença a estudiar l’èuscar l’any 2013 i tradueix al català alguns poetes bascos. La revista L’Aiguadolç li publica el 2022 la traducció de poemes del poeta escocès Norman MacCaig.

És autor d’onze llibres de poesia que mereixen diversos premis, i alguns dels seus poemes apareixen en antologies com La vella pell de l’alba (Tres i Quatre, 1985), a cura d’Antònia Cabanilles; La poesia catalana i el silenci (Pagès Editors, 2015), estudi de Josep Maria Sala-Valldaura; o Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 (Proa, 2018), recull coordinat per Vicenç Altaió i Josep Maria Sala-Valldaura.

En col·laboració amb músics i actors munta recitals i espectacles poètics com La ciutat dels poetes (1983), La set de ser d’Alvaro de Campos (1988, amb Deriva-Teatre), He aixecat mentre escrivia el cap (1993), Llibre de Sinera (1995, amb Begonya Mezquita, Ximo Seró i Carles Marquina), A tres veus: petit homenatge a l’Ovidi (2005), Ausiàs March: 10 cants d’amor (2009, amb música d’Àlex Andrés) o La Terra del Foc (2025, amb Juli Cantó, Ferran Rodes, Rosanna Espinós, Sofia Moltó i Jordi Botella), entre altres.

Des de 1992, Manel Rodríguez-Castelló escriu de manera regular columnes d’opinió en diversos mitjans. D’ençà de 2019 publica setmanalment al Diari La Veu del País Valencià. Sota el títol comú La pedra i el marge, la seua obra periodística suma unes dues mil columnes, arreplegades en part al blog del mateix nom i en diversos volums independents. A la revista Saó manté, d’ençà del 2006, una secció dedicada a la crítica de poesia. El volum Farem un pensament (metaforismes i saials) (2021) aplega aforismes i columnes d’opinió, i la majoria dels seus assaigs de tema literari estan inclosos en el llibre Estimats poetes (Lletra Impresa, 2025).

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

L'autor i els amics d'Alcoi l'any 2010.
L'autor i els amics d'Alcoi l'any 2010.
Amb Begonya Mezquita, 2020.
Amb Begonya Mezquita, 2020.
Presentació de <i>Muga</i>. València, febrer de 2022.
Presentació de Muga. València, febrer de 2022.

Premis

  • Premi Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre (1978): La ciutat del tràngol.

  • IV Premi de Poesia Jordi de Sant Jordi de l’Ajuntament de València (1983): Esbós d’un cos.

  • Premi de la Crítica del País Valencià (1983): Esbós d’un cos.

  • Premi Ciutat de València Roís de Corella de poesia de l’Ajuntament de València (1987): De foc i danses.

  • Premi de poesia Vicent Andrés Estellés de l’Ajuntament de Burjassot (2001): Humus.

  • Premi Assaig Ciutat de Vila-real (2001): Els dies contats.

  • Premi de Poesia Maria-Mercè Marçal (2005): Lletra per a un àlbum.

  • LI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia (2013): Estranyament.

  • Premi Etxepare Laboral Kutxa Itzulpen Saria (2025): per la traducció de Glosak/Glossar el món, de Tere Irastortza.

Obra

Poesia

  • La ciutat del tràngol. València: Tres i Quatre, 1979.
  • Esbós d’un cos. València: Editorial Prometeo, 1983.
  • De foc i danses. València: Víctor Orenga, 1987.
  • L’acròbata dels ponts. València: Amós Belinchón, 1989.
  • Matèria primera. València: La Forest d'Arana, 1993.
  • Erosions. València: Amós Belinchón, 1994. [Pròleg de Jordi Botella]
  • Ambaixada de Benialí. València: Martín Impressors, 2000. [Il·lustr. Mavi Mezquita]
  • Música del sentit (tria personal 1978-1999). València: Brosquil Edicions, 2002. [Pròleg d'Amós Belinchón]
  • Humus. Alzira: Bromera, 2003.
  • Lletra per a un àlbum. Lleida: Pagès Editors, 2005.
  • Estranyament. Barcelona: Edicions 62, 2013.
  • Passatge. La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2022.

Crítica literària o assaig

  • Els dies contats. València: Brosquil Edicions, 2002.
  • La pedra i el marge. València: Brosquil Edicions, 2007.
  • La pedra i el marge (primera selecció 2000/2010). Alzira: Germania, 2011.
  • Farem un pensament (metaforismes i saials). Gandia: Lletra Impresa, 2021.
  • Estimats poetes. Gandia: Lletra Impresa, 2025.
  • Edicions i pròlegs

Dramatúrgia

  • VALOR, Enric: Això diu que era [adaptació dramatúrgica de L’envejós d’Alcalà]. València: Tàndem, 1994.
Coberta d’<i>Estranyament.</i>
Coberta d’Estranyament.
Coberta de <i>Farem un pensament</i>.
Coberta de Farem un pensament.
Coberta de <i>Passatge</i>.
Coberta de Passatge.
Coberta d’<i>Estimats poetes</i>.
Coberta d’Estimats poetes.

Comentaris d'obra

Poemes llargs, amb una acurada musicalitat, on l’envitricoll que es desplega obté un desenllaç final de caire moral –sempre molt precisat, oportú–, que fa pensar en llargues experiències de lectura de poesia anglosaxona per part de l’autor. El poeta, en aquest temps difícil en què cal comprometre el seu cant, pren consciència de ser, també, la veu del col·lectiu: “Així seré entre vosaltres / memòria i alba en dies lliures”.

(Antoni Clapés. Sonograma, febrer de 2014)

* * *

Els poemes sobre familiars enllacen amb Lletra per a un àlbum, un llibre de to elegíac on les vivències i els paisatges d’infantesa, l’Alcoi natal, aboquen el poeta a indagar en la memòria. A Estranyament la reflexió sobre el pas del temps assoleix un zenit bellíssim a la segona part del llibre, “Suite per a Andrea”, adreçada a la seua filla, on el cicle encadenat naixement-mort reafirma la circularitat del temps i hi irromp un llampec de “transcendència”.

(Ramon Ramon: “Poeta censurat”, Núvol, 6 de febrer de 2014)

* * *

Estranyament és una obra complexa, de facetes variades, dividides en cinc parts (més un apèndix). El poeta sembla suggerir-nos rere cada vers que cal observar la vida i el temps, la naturalesa i les circumstàncies que ens conformen des de punts de vista diferents, des de posicions també diferents.

(Jordi Llavina: “Fonda rella de les paraules”, El Temps, març de 2014)

* * *

Al llarg de la seua extensa trajectòria literària, i centrant-nos només en les seues nombroses columnes d’opinió, l’escriptura de Manel Rodríguez-Castelló ve fent gala d’una perspicàcia, d’una audàcia i d’una punteria crítica no gens comunes, a la vegada que d’un ferm compromís amb el seu País Valencià, que és el nostre. Manel ens té acostumats, en efecte, a fer-nos mirar amb ulls i cervells desperts i exigents la realitat sociopolítica, lingüística i cultural on es cou a foc lent la malmesa societat que ens toca viure. Mai, però –em sembla–, ens ho fa veure amb la intensitat i urgència amb què –tot i fragmentàriament– ens ho mostra en el darrer assaig que acaba de publicar: Farem un pensament (Metaforismes i saials).

(Antoni Ferrer: “Draps i lleixiu (i amb urgència apocalíptica)”, Saó/Llibres, 28 de juny de 2021)

* * *

Digues si pots el trànsit, escriu Manuel Rodríguez-Castelló en un altre vers de Passatge. Molts dels seus poemes responen a la voluntat de projectar “l’ombra del que batega / per platges d’oblit / i boscos de memòria”, de recollir “els escorrims d’una veu / que es mou per les venes / amb el seu batec sempre confús”. Són versos que ressonen entre ells. Passatge adquireix un caràcter fortament unitari a partir d’una xarxa de mots i motius que es reprenen i varien d’un poema a un altre. Però la densitat dels símbols, el joc de relacions i de variacions que s’hi estableix, no cauen mai en una escriptura críptica, d’un verbalisme gratuït. D’altra banda, Rodríguez-Castelló construeix els seus versos a partir de la combinació de peus rítmics, i no en prosa penosament retallada. Això és una condició sine qua non de qualsevol vers, però resulta una sorpresa molt agradable, tenint en compte el que solem trobar en la poesia actual.

(Enric Iborra: “Digues el trànsit: Passatge, de Manel Rodríguez-Castelló”, La Serp Blanca, 4 de setembre de 2022)

* * *

Una imatge obre el llibre Passatge de Manel Rodríguez-Castelló. D’esquenes a l’observador, una dona seguida de dos xiquets enfila un camí de grava. Una tanca de pedra seca sembla que vaja a barrar el pas amb una palmera gratant el cel amb el seu plomall d’au del paradís. Tanmateix, la pista continua paral·lela al mar que l’hivern mascara de cendra. El sol ja s’ha amagat, però no per això s’esborra el camí. Els caminants no necessiten més brúixola per seguir  aquesta travessa que una consciència feta “d’arrel que torna a pedra / de tronc caigut a pedra / de branca d’arbre a pedra”.

(Jordi Botella: “Passatge”, La Veu dels Llibres, 2022)

* * *

Com si llançara una pedra en el riu de la literatura catalana, tot creant un seguit d’ones concèntriques, Rodríguez-Castelló partix del punt exacte d’on ha caigut la pedra, Alcoi, i després surfeja d’ona en ona. Alcoi, la ciutat que el va veure nàixer i on sempre torna. Escriu i reflexiona sobre diversos poetes i narradors d’allí, com ara Joan Valls, Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó, Jordi Botella, Robert Llopis, Salomó Dori (el pseudònim sota el qual s’ocultaren diversos autors), per a després passar a Vicent Andrés Estellés i la influència que sobre diverses generacions ha exercit, si més endavant a Josep Mir, Manuel Bellver…

(Manel Alonso: “Estimats poetes”, Diari Gran del Sobiranisme, 25 de març de 2025)

* * *

Després de Farem un pensament. Metaforismes i saials (2021) Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958) torna a traure a l’editorial Lletra Impresaun nou títol: Estimats poetes. El certer pròleg d’aquest segon llibre és obra del poeta i estudiós Josep Maria Sala-Valldaura. Tant Sala-Valldaura com Rodríguez-Castelló, en la seua presentació, expliciten el caràcter miscel·lani i virolat d’Estimats poetes: estudis, cròniques, ressenyes, columnes periodístiques, traduccions de poesia amb les versions originals incloses (de René Char i dels escocesos  Andrew Grieg i Norman MacCaig), dos poemes entremaliats i inèdits de Joan Valls, etc.

(Pere Ciscar: “Estimats poetes”, La Lectora, 3 de juny de 2025)

Entrevistes

—Arrelament i memòria: en fas, també, motiu de poesia. Motiu vertebral, en diria, de la teva poesia…
—La memòria, en la vida i en la poesia, és tant una convicció com una tendència del meu caràcter, la considere part indestriable de l’existència humana i del treball poètic. Arbre, arrel i tot de paraules que hi remeten, des del punt de vista personal i també col·lectiu, apareixen molt en els meus poemes. En tensió amb l’oblit, amb l’estranyament entès com a possibilitat de partir de zero per evitar el perill de la repetició i la inèrcia. La memòria com a rastre que hem de seguir per no perdre’ns, una memòria recreada voluntàriament en els seus aspectes essencials.

—Hi ha uns versos d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, “El fill del forner”, que em semblen molt programàtics.
—“El fill del forner” està tramat també com una conversa entre dos personatges anònims. M’interessava començar amb una imatge quotidiana, una situació col·loquial, tot i que el poema va estilitzant-se i acaba sent reivindicació del poeta i de la seua tasca civil, el seu esforç de memòria i rebel·lia.

—La segona part, “Suite per a Andrea”, és un seguit de poemes amb una idea unitària: el viatge de la vida. Però, en aquest cas, tu parles d’un viatge en cotxe…
—Ho expliquen alguns versos de la “Suite”. Hi he viatjat molt, en cotxe, i sempre m’ha cridat l’atenció la dialèctica que s’hi estableix entre el dins i el fora, entre el proper i el llunyà, entre present-passat-futur. Ja t’he comentat que quan l’Andrea era xicoteta viatjàvem molt en cotxe. És una memòria compartida que articula les paraules que volia dir-li, el punt de complicitat perquè hi brolle la màxima sinceritat, les poques coses que he après en aquesta vida.

—Poema de benvinguda als fills i de comiat dels pares, en realitat.
—És que el tema del cotxe, com a canvi i permanència, connecta molt bé amb la memòria del meu pare. Ell va morir uns mesos després de nàixer l’Andrea; el primer cotxe en què vaig sentir tot això que deia el conduïa ell, per les carreteres del país. Els primers poemes també els vaig escoltar, recitats per ell, al cotxe. I se’n sabia molts, en castellà.

—Una de les coses més atractives del llibre és el que suggereixes amb el títol d’un dels poemes programàtics  de la tercera part: “Matèria d’estranyament”.
—És una reflexió sobre el temps i sobre la poesia com a antídot contra ell, com a “ucronia”, una forma d’abolir el temps. La paradoxa és que la poesia és temps i alhora el dissol en una mena d’atemporalitat.

—La poesia autèntica, apunta sempre al silenci, hi mor?
—El silenci és una de les abstraccions més belles que han inventat l’home i la poesia, però de fet només existeix la nostra sordesa. En termes estrictament poètics, el que fa això que diem silenci és pautar-la, limitar-la, deixar-la respirar, donar-li substància. Crec que l’antònim de la poesia no és el silenci, que n’és part essencial, sinó el soroll.

(Jordi Llavina: “Manel Rodríguez-Castelló presenta ‘Estranyament’ a Barcelona”, Núvol, 13 de novembre de 2014)

* * *

—De subtítol o descripció o aclariment hi heu posat un parèntesi: (Metaforismes i Saials). Comencem pel començament: què són els metaforismes?
—Amb aquest terme volia suggerir la capacitat, o la voluntat, transgenèrica dels texts. Als metaforismes hi pot haver l’esborrany d’un poema o un aforisme més clàssic o una nota de diari. És la cuina de l’escriptor posada a l’aparador. Una cosa que faig des de final dels noranta, molt de tant en tant, sense cap obligació, el resultat d’eixa voluntat que té l’escriptura d’autonàlisi i d’anàlisi de la realitat.

—De la mateixa escriptura, també.
—Hi ha molta reflexió sobre això, sí. No teòrica, que no vull passar per filòsof ni per crític literari ni per res. És potser una cosa molt visceral, molt viscuda, l’escriptura vista per l’escriptor, d’una manera íntima. En aquesta primera part hi ha prou, també, del sentir el pas del temps, el pes de l’escriptura, de l’enfrontar-te amb els teus fantasmes i no deixar de ser alhora un poc juganer amb les paraules, que sempre m’ha agradat. La segona part és la periodística, la més d’activista, vinculada amb la lluita per la independència.

—La majoria dels articles hi fan referència.
—És que no en podia fugir. Era un tema crucial, i ho continua essent. I em feia molta pena la resposta de la intel·lectualitat, la nostrada i l’estranya. D’aquí el títol, també, com a joc de paraules: és, sobretot, prendre una decisió i, per tant, al·ludeix a la capacitat d’autocentrar-se i de decidir. Així que també és anar-se’n d’aquest estat de coses, anar-se’n d’Espanya, superar les injustícies i tenir la possibilitat de fer un altre món. Però és que la mateixa idea de fer un pensament ja és bonica: construir-lo. Igual com les paraules: els pensaments es fan amb paraules amb aquest badar i no estar per res més que per tu mateix i per la immediatesa. L’escriptura com una manera de veure el món.

(Núria Cadenes: “Manel Rodríguez-Castelló, ‘L’escriptura també és lluitar contra les pròpies certeses’”, Vilaweb, 14 d’abril de 2021)

Antologia

FILLS DE LA IMPACIÈNCIA
        El mundo tengo delante y detrás el viento
        Germán Coppini

Està bé que la soledat acompanye l’home
    Per rutes d’aigua
I que hi haja uns ulls defugint la llum
    Com voltors cecs

La set de la duna erigeix racons a la molsa
I rostres el passat jardins l’estiu
La nit camins sollats en somnis de porcellana

Però ni una sola llàgrima
Navegant rutes d’estiu per jardins d’aigua
Entre somnis cec
Trist voltor de porcellana
La llum et desclou a les parpelles amor i amics
Entre l’aroma de la gespa
I el temps t’inscriu lents fraseigs sobre la pell
    Monstres del passat
Rostres de l’oblit
Fills de la impaciència
Amb mans que palpen l’oli de les llànties
    Veniu com cada dia

Hi ha cossos que no s’han de repetir a l’alba
Hi ha cossos que no s’han d’esvair a l’alba
Com monstres de l’oblit rostres del passat
Fills de cada dia que em naixeu de la impaciència

Ni una sola llàgrima
Si a l’espessa penombra de la cambra dels hostes
Fites els ulls que moren pels carrerons de les rates
I en l’ala d’un ocell dius quin és aquest temps
    Qui som nosaltres

(De foc i danses. València: Víctor Orenga, 1987)

* * *

RAN DE TERRA
        El pitjor és allò que hom oblida.
        (E. M. Piera)

Una almosta de fang vam preservar
del país de cada exili. Nus terrissaires
removien la secreta llum de l’àmfora.
La pluja lenta percudí
els tambors de l’aire
amb els seus arpegis de plata.
Els líquens pintaven ocre als boscos
i respiraven els bedolls des del centre
de la seua transparència.

Uns cudols de la vora del riu,
una almosta de paraules,
abraçada als roures la nostra fraternitat
sense esperança.
Per un enyor que dúiem enganxat
als ulls d’argila i sarment,
d’oli i d’espart, de fusta i sègol,
de pedra. De terra i de pedra.
La clau rovellada empenyé el xerric del temps
rere les portes i les finestres
que somiaven l’avenir
vam obrir de bat a bat.

Quin desgavell d’arams
ens havia privat del tacte, quanta confusió ofegava el mot
i la mirada, quins murs d’oblit
grimpava la tenacitat de la memòria!
Exiliats del país, exiliats de la terra.
En l’opaca permanència del plàstic,
en nínxols de ciment
construïts per a l’insomni de l’urani,
sumant dígits en una glopada d’abismes,
en la pressa suïcida dels rellotges, atrapats en asfalts
de pena negra.

Vaig tornar a l’aire, lliure,
a la llum incandescent de primeres matèries,
vam tornar a les mans,
als cabells d’arrels de l’estimada.

(Estranyament. Barcelona: Edicions 62, 2013)

* * *

CANÇÓ DE L’ALBA
                    Per a l’Ovidi
La brisa s’abeura
en els cristalls de l’heura
quan el cortinatge de la nit encara en vetla
la transparència

Hi ha estels dalt dels terrats
i l’aire és el perfum d’una flor negra

Ja empunya l’alba el seu glavi
i signa el llavi que libava el seu nèctar

L’amor s’escola avall
per les andrones de l’alba
Vénen les ones
i la lluna
de la mar es desatansa
    No vull partir amor amb l’ombra amarga

Somnàmbul de les cordes de l’arpa
del vent de l’alba
t’està rosegant el moll de l’os
tot el fred de l’alba
     Fes-me créixer de la llavor de l’ombra amarga

Camines vora via
ravals enllà
ferit per la llum que sagna
Sol amb el teu germà
vas entonant
la cançó de l’alba
    No vull partir amor amb l’ombra amarga

(Humus. Alzira: Bromera, 2003)

* * *

NO VULGUES SABER

Recordes? Es tractava de navegar
per l’ampla mar,
mariners del mateix destí d’una alba.
Un colp enfonsades les naus del previsible
deixaríem de creure
en la mort que ens apamava.
Allarats
en la dura quietud d’uns versos
crescuts a colps de mall
damunt el cor de pedra d’un silenci
esquivaríem l’ombra del llop,
la violència d’un món
inútilment girant en l’entropia,
salvaríem
la veu dels morts
ja per sempre nostres
i les nostres vides, pastades de fràgil fang,
eternament brostarien
entre els poemes.

(Lletra per a un àlbum. Lleida: Pagès Editors, 2005)

* * *

ANIVERSARIS

De tant en tant
encara tornes en somnis
amb la teua absència
com un fardell
que es carrega al muscle.

Has arribat
després d’un llarg i misteriós viatge
que mai no expliques.

A casa descobrim
cambres i racons que no sabíem
i els teus llibres es multipliquen
estranyament a les prestatgeries.

Tu no dius res del teu viatge
ni a penes parles,
i fas vida a part
prop i lluny de nosaltres.

A vegades sembla com si estiguesses a punt
de dir-nos alguna cosa
però tot seguit tornes a encerclar-te en la mudesa
i acabem avesant-nos a la teua distància
com si fosses aquella ombra de Macondo
que sojornà molts anys al pati.

Entre el calfred i la profunda tendresa
de retrobar-te, d’ajuntar-nos de bell nou,
el somni manté entreoberta aquella porta
que dona al misteri potser tan senzill al capdavall
de la vida inexplicable.

I tal volta és millor així, en silenci,
no trepitjar les arenes movedisses del misteri
i deixar que la teua ombra
busque els llocs velats
en els somnis, entre el cor i les entranyes,
i que passe sense dir res,
impenetrable quan calles tot el que ja deus saber
etern en la seua incompletesa
dellà aquella porta entreoberta,
dellà el temps que no té temps i es plega
i desplega com la teua ombra amable.

Tens la delicadesa,
en cada nou aniversari,
de no revelar-nos mai
les quatre veritats que n’esperem
amb impaciència
perquè així puguem continuar buscant-les
a la palpa
en el que queda de vida recòndita, soledat i silenci,
com busquem entre somnis
l’alè de la teua presència.

(Passatge. La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2022)